logo @ +

S’obren les portes de Santa Maria del Mar i els espectadors entren i seuen als bancs de la nau. Cada banc té una olor diferent, de xocolata, de maduixa, de canyella, de vainilla, de mel… l’espai es converteix en una cuina. Apareix el primer plat. Mentre la Mariona Segarra puja les escales cap al balcó, el Liba Villavechia -que estava ajupit rere l’orgue- s’aixeca. En acabar l’actuació, mentre els dos músics baixen de l’orgue i del balcó, respectivament, l’Enric Satué es dirigeix cap a l’altar. Al damunt, i des del primer moment, hi ha un llibre de tipografia obert amb el text de presentació. El recull i el llegeix des de l’ambó. En acabat torna a deixar el llibre a l’altar, però tancant-lo d’un cop sec. Alhora, apareix el Quim Lecina entrant des del carrer per la porta principal amb un carretó de supermercat ple de sabates diferents. Un cop dins de l’església avança cap a l’altar canviant a cada pas de sabata i deixant l’usada en cada pas al terra.

 

QUIM: (Indicant sempre els espais. Mentre avança recita com una lletania.) Hora: les deu. Mariona Sagarra, balcó a l’esquerra de l’altar, Liba Villavechia a l’orgue, 4 minuts. Hora: vint-i-dues zero cinc. Enric Satué, lectura dels psalms. 22:15. Josep-Maria Balanyà. Piano a l’esquerra de l’altar. Montse Vellvehí. Sortida per la dreta de l’altar i pujada lenta per les escales fins situar-se al costat del piano. Vuit minuts. (Es treu un rellotge de butxaca i mira l’hora. Se’l desa.) Hora? (Es mira el rellotge un altre cop i el deixa penjant amb la cadena fora de la butxaca.) 22.30. Us en farieu creus. Us en farieu creus. (Com si fos un conte) Un músic surt per l’esquerra de l’altar, puja poc a poc les escales i fa sonar una dilruba. Temps? 8 minuts. Tres quarts d’onze. Un piano, un piano i un ballarí al capdamunt de l’altar, i 10 minuts! Ara, (es mira el rellotge) quan passen dos minuts de les onze, 7000 termites es mengen un edifici només en vuit minuts. (Davant l’altar) Ja són les 11 i 17. (Deixa el carretó i fa mutis, sense que es vegi, per la porta del Passeig del Born).

 

Després de la intervenció del Quim comença el segon plat, Josep- Maria Balanyà i Montse Vellvehí. En acabat, mentre encara són a l’escenari, el Quim entra per la porta lateral que dóna al Fossar de les Moreres amb una clau a la mà que cuida i acaricia com si es tractés d’un objecte molt valuós.

 

Quim: (Camina cap a la reixa situada al costat de les escales de l’orgue i interpela constantment el públic) Em pregunto quin sentit té tot això? No acabo d’entendre ben bé què hi faig aquí, en una església convertida en un teatre de perfums. També podria ben ser que no ni hagués cap de sentit. Ni falta que hi fa, en aquest poema escènic. Car, quin sentit té l’art? (es desa la clau a la butxaca esquerra) L’art no ha servit mai per res. (fa una pausa i es queda d’empeus mirant cap a la reixa) Perquè, de què poden servir totes aquestes metàfores que em toca interpretar si de fet no tenen cap funció? N’hi ha un que ha escrit tot això que us dic, i jo, tanmateix, us les dic, també, alhora que no dic res. Podríem dir que tinc un bon problema d’etiqueta. No us sembla tot un problema de forma, això? (es treu la clau de la reixa de la butxaca dreta. La clau és idèntica a aquella que abans s’ha desat a la butxaca esquerra) Abracadabra. (obre la reixa, entra i es tanca a dins, no deixa parlar mentre ho fa. Deixa la clau al pany. Un cop a dins s’aferra als barrots) I és que, una forma, pot tenir alguna funció? Què carall s’han pres aquesta gent? Cada vegada més, la ciutat es transforma en un espai de comunicació. (fa una pausa molt curta i comença a alçar la veu fins acabar cridant al públic) I si jo no vull dir res, tururut viola. És que ja no tenim dret al silenci? Que no podem parlar per no dir res? Tot ha de voler dir alguna cosa? (silenci. Obre la gàbia amb la clau del pany, se la desa a la butxaca dreta, surt de la gàbia i la tanca amb la clau de la butxaca esquerra) És ben absurd aquest teatre de disseny (seu en un banc entre el públic i s’hi està fins a la propera intervenció.).

 

Comença el tercer plat, Natan Paruzel i Nacho Rigau. En acabat, quan ja han fet mutis, el Quim s’aixeca del banc i s’adreça cap als ventiladors que hi ha en un racó de l’escenari des del principi. Els agafa d’un en un i els va col·locant a l’atzar, sense posar-los en marxa, de manera que enfoquin el vent cap a les primeres files del públic en engegar-los.

 

Quim: (mentre els col·loca, diu una metàfora per cada ventilador) L’aire que desplaça el batec d’una ala d’espiadimonis. L’aire d’un suspir d’enamorat. L’aire d’una paraula cridada als quatre vents. L’aire d’una bombolla de sabó. L’aire d’un bunyol de quaresma. L’aire d’un matí de Nadal, i l’aire d’una nit de Sant Joan. L’aire d’un globus desinflat. L’aire que mou els molins de la Manxa. L’aire més pur, el de les Meninas de Velázquez… (adreçant-se a tots els ventiladors) Aire, que vol dir vent!

 

Posa els ventiladors en marxa d’un en un amb agilitat. Un micròfon o més capta el so que provoca el vent i l’amplifica per tota la nau. El Quim fa mutis per la porta lateral del Fossar de les Moreres. Comença el quart plat, Agustí Fernández i Andrés Corchero. Quan s’acaba, un dels dos intèrprets obre la porta lateral de Sombrers i entra el Quim amb bicicleta.

 

Quim: (mentre circula per la nau) Diuen que l’avantguarda sempre ha estat amiga dels esports. Les “corridas” de Picasso. Els combats de boxa de Cravan. Les lletres gimnastes de Ponge. Els ciclistes del Cases. Potser el moviment accelera la velocitat de les neurones. Si circulo a més velocitat estic convençut que tindré més idees. Haurien de dissenyar un sistema per emmagatzemar totes les idees que deixo enrera en l’espai. I un altre per poder-ne endevinar el pes. Així, si ens desfem de les idees més pesades, podrem anar més de pressa. Com si, accelerant-ho tot, poguéssim arribar a sentir el soroll de les pedres. I dels corcs. I de les termites. (para la bicileta en sec, baixa, la deixa a terra i fa mutis amagant-se darrera de l’altar)

 

S’esdevé el cinquè plat, Alain Wergifosse. En acabat, darrera intervenció del Quim.

 

Quim: (de darrera de l’altar. No se’l veu, només se n’escolta la veu.) Una ciutat ofegada en la foscor de l’aparença és una ciutat malalta. Una ciutat que no recolza els seus creadors és una ciutat agonitzant. (S’alça i puja d’empeus a l’altar, aquest cop més energètic) Una ciutat ofegada en la foscor de l’aparença és una ciutat malalta. Una ciutat que no recolza els seus creadors és una ciutat agonitzant. (baixa de l’altar, agafa el llibre sota el braç, el deixa a dins el carretó, i camina cap a l’entrada principal recollint les sabates que torna a col·locar a dins del carretó fins que arriba a la porta) Potser tot és un malson: Barcelona, desperta! (fa mutis cap a fora enduent-se el carretó)

 

Se serveixen les postres amb la darrera peça. El Quim s’espera a fora amb la màquina per disparar les hòsties a les escales del carrer. Quan el públic comença a sortir dispara les hòsties de colors cel amunt. Pluja d'hòsties a la sortida.

 

FI

 

´ CLIP-CLAC, altaió 03 (Santa Maria del Mar, Barcelona)