logo @ +

(a l'àvia, el pare i l'eva)

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

Un dia qualsevol d'hivern fred. Un matí normal. La jornada laboral comença, com ja és costum, pels carrers xafogosos i transitats de Barcelona. Cotxes amunt i avall omplint els carrers de taques grises, de basses d'oli, de trànsit, de cues... dones que surten a comprar el pa. El metro ple de gom a gom. El ritme diürn emprèn la marxa mecànica de cada dia de l'any. Estudiants, carregats amb pesants maletes, que surten del pis mig adormits maleint els deures, els professors. Homes abatuts que fastiguejats emprenen la marxa cap a l'oficina. Coits que es perllonguen. Universitaris que decideixen no anar a classe. Els quioscs que comencen a obrir la paradeta, aixequen les fustes i col·loquen les revistes i els diaris a l'abast de tothom. La Rambla de les flors que es comença a omplir de mims i músics. Encarregats de botigues que lleven el reixat que manté tancada la porta. Els veterinaris del zoo que examinen els animals i els cuidadors que els porten la teca. Algun o altre que pensa en l'Ulisses. El sol que cada cop es fa més i més intens. La Sagrada Família que es comença a omplir de japonesos. Gent avorrida a les parades de l'autobús. Algun o altre vagabund que es lleva i comença a regirar els contenidors cercant qui sap què. Grans magatzems que situats en llocs estratègics comencen a fer bullir l'ambient. La vida que comença, com ja és costum, a tots els àmbits urbans.

 

 ´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

ÀTIC

 

En un carrer apartat les persianes comencen a espetegar. La moto del carter ja se sent des de lluny. Ara tomba a la dreta, fa l'estop, dóna gas, tomba a l'esquerra, frena, aparca, i treu les claus del contacte. Arreplega la bossa de cartes i se la penja a l'espatlla. L'uniforme és nou i ben planxat. Avui té els set botons de la jaqueta, i les sabates enllustrades. Agafa el cadenat i el lliga a la vespa. És groga, i porta un adhesiu amb el logotip de correus. Aquell corn, que abans es feia servir per fer córrer la notícia. S'encamina cap al portal. Pitja un botó a l’atzar de l'interlocutor: Correus. L'obren. Entra a l'escala i comença a repartir cartes. Omple set de les nou bústies que hi ha. Es torna a penjar la bossa i agafa l'ascensor. Prem el botó de l'àtic. L'ascensor grinyola i comença a pujar. Quan és a dalt fa sonar el timbre.

 

- Qui hi ha?
- Sóc jo, el Miquel. Obre Marta, duc un paquet massa gran per deixar-lo a la bústia.
- Ja el veig ja, caram, si que és gros avui he?
- Au va aquí no, deixa'm entrar. Tanca la porta va.
- Ja està, i ara? Au va dóna’m el paquetet.
- Treu la mà d'aquí Marta. I corda't la bata. No, no t'he dit que te la descordis... però no la tiris a terra. Mira, has deixat la bata al mig del passadís.
- No fugis home! Para quiet!
- No m'emprenyis que rebràs.
- Si això és precisament el que vull, rebre.
- Ets pitjor que la meva dona. Au va vigila, que caurem a terra. Aquí no Marta, no ho vull fer ajagut a la tassa del wàter.
- Però si ja ho vam fer ahir. Per què avui no vols? A mi em va agradar i tu no vas treballar gaire.
- Es que se'm clava la cadena a l'esquena. Vigila, no m'arrenquis cap botó. Avui els porto tots. La setmana passada l'Ester me'n va cosir dotze. Em va cosir de preguntes. Que si com t'ho has fet? Que això no s’entén? Fins i tot em va preguntar si tenia una amant.
- I què vas contestar?
- Res, què volies que digués. Treu, ja em trec la camisa jo sol. Collons, com costa de descordar el botó de la punyeta. Doncs això, vaig aixecar-me del sofà i vaig engegar la televisió.
- Mal fet. Potser hauria estat millor parlar-hi. Ara es pensarà que l'enganyes. I afanya't home que en tinc moltes ganes.
- Això no és el pitjor. Com que encara parlava vaig tancar-me al lavabo, i em va entrar amb una de les meves camises. La blanca, la de cotó, aquella que t'agrada passar-te per les sines.
- I què?

 

- Doncs que em va dir que feia olor a suat.
- I doncs? Que no sues tu?
- És que deia que feia olor a suat de dona.
- No ho entenc?
- Sí, diu que les dones feu una altra olor. Una olor més, més... femenina.
- I és clar. Que vols que fem, olor a cavalls. Dóna'm la camisa. La penjo aquí? Fins i tot hi queda bé la camisa al telèfon de la dutxa.
- Sí, no queda malament. I per acabar-ho d'adobar em va dir que feia olor d'una colònia que no era la seva. Una colònia, com es deia? Em sembla que era una cosa així com godón. Però com ho pot saber ella quin coi de colònia portes?
- Don algodón. És diu així. I no sempre porto aquesta. No te'n recordes. Va ser aquell dia que estàvem aquí. Tu t'estaves vestint i jo m'estava eixugant. I et vaig posar la mà al semaler i et vas esverar. I d'una revolada vas tirar totes les colònies de l'estanteria al terra. Et trec el cinturó? Aquesta sivella sempre m'ha costat, ara. I et va caure aquesta colònia a sobre de la butxaca de la camisa.
- Però no es va pas vessar. Sovint penso que aquesta dona no és normal. Saps que em va dir si feia l'amor amb tu?
- Però com pot saber amb qui cardes. Jo no noto pas si copules amb la teva dona o no.
- No m'agrada aquest lloc. Anem a l'habitació.
- Espera't.
- El que no entenc és per què no et desfàs d'una maleïda vegada d'aquesta foto. Marta?
- Ja vinc home. És que marxes tan ràpid. Què deies?
- Això d'aquesta foto. Ja n'estic fart de veure-la. Quan som al llit la tinc al davant i no puc fer res per no veure-la. I no ho suporto, em repugna. Precisament li faig el salt a la meva dona perquè no m'escalfa, i no puc fer-ho mentre veig la foto del nostre casament.
- Però jo sóc la seva germana. Què pensaria si vingués aquí i no l'hi trobés. Si no t'agrada aixeca't i tomba-la.
- Bona idea. N'estic fart.
- De què?
- D'això. M'agradaria tant viure amb tu.
- Ja ho hem parlat molts cops. No vull que ella pateixi. I tinc por. Ja saps que això que et passa amb l'Ester et podria passar amb mi. I no ho vull. I tampoc no vull perdre la meva germana.
- Però si tampoc us parleu gaire. Ni us veieu molt sovint.
- Però ens truquem i sabem cada dia què està fent l'altra. Són coses de les germanes bessones.

 

- Si, però per sort no sou iguals. Tu estàs, ets, més perfecta.
- Gràcies. M'afalagues.
- És que m'incites. Si està tan bé en aquest llit d'aigua. M'encisa el tacte que té i és tan fresc.
- Però tens l'eina calenta, eh?

 

- Ets fantàstica. Ens anem a dutxar?
- Vés-hi tu. Jo canviaré els llençols i posaré bé la foto.
- Tens tovalloles netes? Ja ho sé, ja ho sé. Segon calaix a l'esquerra. Agafo la verda.
- D'acord. Et deixo la roba aquí he? Et va bé?
- Sí, sí. Deixa-la aquí mateix. Hi ha aigua calenta no? Res, ja veig que sí.
- Per cert, a quina hora has de marxar? Com sempre?
- No. Avui fitxo a dos quarts. Em sembla que falta una hora si fa o no fa.
- Sí. Què vols per esmorzar? Et va bé el de sempre? Tinc el rebost buit, demà he d'anar a comprar.
- Fes, tu mateixa. Per cert tinc una sorpresa. És a dins de la maleta.
- Ja ho agafaré després.

 

- Molt bé. Ja estic, si vols dutxar-te tu. Deixa l'esmorzar per més tard. Ja el faré jo. Au va vine. No tardis que el bany es refredarà.
- És fabulós dutxar-se després de tu. La cambra sempre és calenta.
- Noia, m'agrada dutxar-me amb aigua bullint.
- Dubto que l'aigua t'arribi a la pell. Em penso que s'evapora abans no et toca.
- Molt graciosa.
- Encara puc ser més graciosa. Vols saber un acudit molt bo? Mira, eren dos amants que s'estimaven molt. Ella sempre prenia la píndola, però un dia se la va deixar. I va quedar prenyada.
- És genial, on és la gràcia? No la trobo enlloc. Potser s'ha escapat.
- Que som nosaltres dos. Home, no t'enfadis. No és tan dolent.
- Com que no. I ara què? Si hi ha un nin pel mig raó de més per viure junts.
- Ja t'he dit que no.
- I si et dic que estic divorciat.
- No m'ho creuré.
- T'espero a taula.

 

- Ja sóc aquí. Quin disbarat deies abans. Alguna cosa com ara que estaves divorciat?
- Sí, mira el sobre. És firmat per l'Ester.
- I com va anar?
- T'enrecordes de tot allò de la camisa? Doncs l'endemà se'm va passar pel cap d'anar a mirar la roba bruta. No fos cas que hi haguessin més proves, i hi vaig trobar...
- Què?
- Uns calçotets.
- Ai, ves. Quina cosa més rara. Segur que si mires el meu cove hi trobaràs calces i mitges.
- Sí, però teves. I els calçotets no eren meus. Així que eren d'algú altre. Algú com el seu cap. Mira ja ho diuen, les secretàries...
- I a tu, perfecte, no? Passa'm el cafè.
- I tant. Els hi vaig donar la mateixa nit. Era patètic. Vaig riure tant.
- Què va fer?
- Es va posar vermella com un tomàquet i anava dient. Jo no volia, però és que, no em vaig poder resistir.
- I què vas fer?
- Me'n vaig aprofitar. Vaig començar a dir-li coses com ara. És que no tens la decència d'anar a casa seva, no. O bé, i ara què faré jo, no puc tornar amb tu.
- I ella et va proposar divorciar-se?
- No, jo vaig fer veure que plorava, fins que...
- Fins que què?
- Em van caure les teves calces de la butxaca.
- Déu meu, les roses oi? M'he passat la setmana buscant-les. Sabia que les tindries tu. I què va dir?
- De primer res. Li vaig dir que eren un regal per ella. Però de postres va ensumar que eren teves.
- I aleshores?
- Ens vam començar a esbroncar. Ella va començar a llençar coses, i jo m'hi vaig afegir. Dóna'm les galetes.
- Què vau trencar?
- Primer ella em llençà la llum de la tauleta del llit i la col·lecció de segells.
- La llum que et vaig regalar?
- És clar. I jo li vaig llençar la reproducció de Miró que li van regalar al despatx.
- La vas tocar?
- No, tampoc ho volia.
- Sou uns imprudents. I després què?
- Ens vam barallar una bona estona i al final ella va fer les maletes i va marxar. I l'endemà em va trucar l'advocat. És bona aquesta melada.
- I avui t'ha arribat la carta que et confirmava que estàveu divorciats.
- Exacte, però el més divertit és que ella s'ha quedat el pis. Així que hauré de venir a viure aquí.
- Deixa que m'ho pensi.
- I el nen?
- Ja no hi comptava. Tens raó. Potser seria millor si et traslladessis aquí.
- Sabia que em diries això. Ja torno.
- On vas?

 

- Què et sembla? Ja tinc la bossa i les coses aquí. La resta arribarà demà al matí amb un camió.
- Ets un cas. On ho havies deixat?
- Vaig passar per aquí ahir a la nit i vaig descarregar-ho a la planta baixa. Com que tinc la clau del teu pis, ho vaig deixar tot a l'armariet de baix.
- És impressionant, ja ho tenies previst tot. També tens prevista la meva vida?
- No t'enfadis dona. No volia que t'ho prenguessis així. Em pensava que et sorprendria. Deixo el plat a l'aigüera.
- Ja m'has sorprès ja. I molt que m'has sorprès.
- I tu a mi, no et fot.
- Sí, també és veritat. De fet jo també et volia demanar que vinguessis a viure amb mi.
- I per què m'has dit que no fins que no t'ho he demanat?
- És que també ho tenia tot previst. Ahir em va trucar l'Ester.
- Què et va dir, es va enfadar?
- Molt. Va començar a renegar i a criticar-me. Fins i tot em va amenaçar. Deixa-ho estar, ja fregaré els plats jo.
- No t'ha fet pas mal?
- No, no ha vingut pas. La vaig convèncer que l'únic culpable eres tu. Bé, vull dir que...
- No, és igual, no ve d'aquí.
- El cas és que m'ho va contar tot. Fil per randa. La conferència li sortí cara. En resum, només per dir adéu a sa germana. No riguis home no fa tanta gràcia.
- A mi me'n fa molta.
- Doncs em sembla que no te'n fa pas tanta el nen?
- Home, és que és una mica més dur d'empassar.
- Dona. I a mi m'agrada ser mare. Què és aquest soroll.
- Anem a la terrassa, em sembla que és al carrer.
- Ai caram! Què ho veus? Sembla foc oi?
- Sí. I no és gaire lluny. Sembla que vingui de la Boqueria. No tens uns llargavistes?
- Sí, ara els porto.
- Afanya't. T'estàs perdent un espectacle. Mira els bombers.
- És fantàstic.
- Deixa-me'ls. Caram, si és el Liceu.
- No pot ser. No vull que es cremi.
- No ploris dona. No hi podem fer res.
- És que me l'estimo.
- A mi també m'agrada però ara de moment només podem fer una cosa. Mirar. Posa la ràdio.
- Quina emissora vols?
- Catalunya Ràdio o Catalunya Informació.
- Em sembla que des d'aquí no la sentirem pas. Vaig a buscar la portàtil.
- Afanya't dona, que no tinc tot el dia.
- Ja sóc aquí. Té escolta.
- Déu meu! Quin desastre! S’està cremant Marta, tot es crema. Espera, diuen que de moment només crema el pati de butaques.
- Ai senyor! Quina desgràcia.
- No cal que ho diguis. Mira, mira.
- Ara surt més fum. I si explota alguna canonada de gas?
- No crec que n'hi hagi pas en el Liceu.
- Home, però sí que n'hi ha a les cases del costat.
- Però no les agafarà pas. Tenim uns bons bombers. Merda, quina hora és?
- Encara tens temps. Tens uns vint minuts. Has vist?
- El què?
- Allà?
- On? No ha canviat pas res de moment.
- No, allà. Mira quanta gent que hi ha als balcons.
- Ostres, és veritat. Corre, anem a dins. Vull mirar la televisió.
- Jo em quedo aquí. Fes, tu mateix. Com si fossis... és casa teva.
- T'estimo. Tens xocolata als llavis. Xocolata negra, de la bona. Ei, hi ha mol foc.
- Ostres! Ostres! Ostres! Quanta gent!
- Redéu si a aquest pas es cremarà tot. Mira, mira.
- Què, què passa?
- Hi ha una munió de gent impressionant.
- Que hi ha algun famós?
- No.
- Doncs m'és igual.
- Però és que hi ha molta gent.
- Corre vine, ajuda'm a tancar.
- Però, per què?
- Tinc por.
- De què?
- Em sembla que la cendra vindrà cap aquí. Tinc el piset net. No vull tornar a netejar.
- T'imagines tenir un coit tot mirant com es crema.
- Ets massa. Jo no podria pas fer-ho ara. No puc ni pensar-ho.
- Jo sí.
- Oh, ja ho veig ja. Mira, un helicòpter.
- Deu ser de la televisió.
- No, si corren més aquests que els bombers. Quan arribin ja no en quedarà res del Liceu.
- Però si ja hi han arribat.
- I què fan, es miren les musaranyes.
- Tranquil·la, tardaran una mica. És un foc difícil d'apagar.
- Pobra gent.
- Qui?
- Aquells dels pisos que viuen al costat del Liceu. Deuen patir.
- Jo també patiria. Segur que ara els expropiaran el pis.
- Jo pensava en altres coses. Deuen tenir por. I si se'ls crema el pis. Què faran.
- Els pagaran una indemnització. Se'n compraran un altre i faran el Liceu més gran.
- No siguis cruel. Aquesta gent ho pot perdre tot i tu te ne'n fots.
- Quina hora és?
- Has de marxar. Afanya't.
- Quina mandra! Si no fos perquè estem en aquesta maleïda crisi.
- No és per tant.
- És clar. No és per tant. És fàcil de dir.
- Mira, ara ens hem d'estrènyer la corbata, d'acord. Tu muts a la gàbia, eh?
- Està bé, està bé. Però sigues conscient que ho faig a contracor.
- Sí.
- No arribaré gaire tard.
- Què vols dir?
- Aquesta nit, que m'esperis, que soparem junts.
- Quin cap! Ja no hi pensava. Em costarà acostumar-me a pensar-hi. Ara vius aquí no?
- Això mateix. I t'estimo. Com sempre.
- Només faltaria. Que vols uns auriculars.
- Per què?
- Així podràs escoltar la ràdio mentre vas amb moto.
- Bona pensada. Afanya't. T'espero a l'escala he?

 

- Té. Vigila, són nous.
- Tinc tantes ganes de tornar.
- De tornar a on?
- Aquí, a casa. Friso perquè arribi aquesta nit.
- Què faràs ara?
- He de recollir més cartes i acabar-les de repartir. Després tornaré.
- Vigila.
- Adéu.
- Adéu.

 

- Collons d'ascensor, com triga. Ja és aquí. Cap a dins.
- Nou, vuit, set, sis, cinc, quatre, tres, dos, un, clinc! Fora.
- Hola Miquel.
- Hola...
- Josep Manel.
- Tercer segona oi?
- Perfecte. Potser li seria més fàcil si portéssim la bústia penjada al coll.
- Oh, és que són coses de l'ofici, un carter, se sap les bústies.
- Com ha de ser.
- Per cert ha vist l'incendi?
- Què crema?
- El Liceu!
- Ah sí, així doncs, corro cap a casa. No m'ho vull perdre.
- Molt bé, ja ens veurem.
- Això espero, i pugi's la cremallera, no fa gaire bonic.
- Gràcies per dir-m'ho, no sabia pas que la dugués baixada. A reveure.
- Sí, això mateix.

 

S'encamina cap a la moto. La deslliga. Hi munta. Es col·loca els auriculars. Engega la moto i al cap d'una estona s'escolta com de lluny tomba cap a la dreta. Fa l'estop, dóna gas i tomba cap a l'esquerra. Mentre escolta a la ràdio les últimes notícies: El Liceu està cremant!

 

 ´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

QUART SEGONA

 

El pis encara està mort. La ràdio sona a cau d'orella, mentre l'Eugeni encara dorm. Està somiant coses meravelloses. Es troba enmig d'un bosc, i els animals se li acosten. S'ho passa tan bé. De sobte surt un búfal d'unes verdisses. I ha de córrer, córrer molt. Però no es mou. Ell corre i fins i tot sua però no es mou del lloc, i el búfal cada cop és més a prop. I ho està passant malament. Se li regira l’estómac i li falta l'alè. La llum ja es comença a filtrar per la finestra del menjador. Es comencen a sentir els primers cotxes. El desperta un camió. Encén el llum. Està suat, xop. Aquest cop ha tingut sort, s'ha despertat abans que el búfal l'atrapés. Es mira el despertador. Encara pot dormir cinc minuts. Decideix no apagar el llum. S'estira de nou, es tapa i tanca els ulls. El cor encara li va de pressa. Aconsegueix calmar-se. Es comença a adormir. Sona l'interlocutor.

 

Ja va, ja va. No tardaré gaire. Qui deu ser a aquestes hores? Mira que és oportú, just ara que estava a punt de dormir. On he deixat les sabatilles, ostres ara no les trobo. Ah, estan aquí. He dit que ja hi vaig. No cal que truqui més, pesat. Apa ara a travessar el corredor per obrir algú que segur que s'equivoca. Si tinc una sort. Si com a mínim fos una mossa. Tan de bo fos una noia rossa, de divuit anys, una jove. Amb la pell tibada, i si fos verge, fóra el paradís. Ets un porc. No hi pots fer res eh? Ja m'ho deia la mare ja, tu nen al ritme que vas acabaràs solter. I mira aquí estic, més trist que l'hivern. Si digui? Ves a saber qui és. Passi home passi.

Correus, collons de correus. Apa home que ens coneixem. Si tota l'escala sap que és el que veniu a fer. Ara sou a baix. Heu omplert les bústies i piqueu l'ascensor. Vaig a mirar per l'espiell. Apa l'ascensor ja baixa. Ara hi entres. Et poses la mà a la butxaca. Carregues bé, trempes i prems el botó de l'àtic. Mira-te'l ja puja. De fet l'envejo. Si jo pogués fotre un clau amb la veïna de dalt... i és que la mossa està per sucar-hi el melindro. Au va ja us ho fareu. Mira ara pica el timbre. Qui hi ha? Que falsa que és. Què deu portar avui. Segur que duu aquelles calces blanques i una bata. Res més. Com aquell dia. Quin dia! Sí senyor, potser és el millor que m'ha passat aquest darrer trimestre. Quina llet, estava llegint el diari al balcó i vaig mirar amunt. I ella estava allà, penjant la roba neta perquè s'eixugués. I com anava vestida! O més ben dit com no anava vestida. Anava conilla. Només duia una bata, i com que la duia descordada se li veia tot. I de sobte va passar. Unes mitges van caure al meu pis. Em vaig dir: ara és la teva. Les vaig agafar i vaig pujar a dalt. I allò que pico el timbre i em surt tota conilla, i tan tranquil·la. Caram com està. Vaig empassar saliva i ella ho sabia, la molt bacona. T'han caigut les mitges, té. No em va sortir res més. No li vaig poder dir res més. I me la vaig quedar mirant, la vaig repassar de dalt a baix i no em va costar pas gaire trempar, no. Ni m'hi vaig esforçar. I és clar, com que anava amb el pijama ho va notar.

 

Que estàs malalt. És que tens un bony aquí. I m'assenyala l'eina. Serà bacona. I em diu que m'esperi que em curarà, i és clar com que és metgessa. I jo vinga a fer-me il·lusions. Ja pensava en els amics, quan els digués que havia fet un clau amb la de l'àtic, esdevindria una mena de messenes. I què va fer? Em ve i em dona una bossa de plàstic. I em diu, ho sento però ara estic ocupada, ja t'ho curaràs sol. T'hi he posat un full amb les indicacions. Baixo a baix al pis i obro la bossa. Una revista, una d'aquelles de fotografies de dones despullades, un preservatiu, una llista dels passos. Si, si, ja devia riure ja. I és clar jo vaig fer la teràpia. I això no és tot, l'endemà me la trobo a l'escala i em diu que si la teràpia no em va ve, que passi per casa seva que em farà una revisió. I se'm posa a riure, allà mateix a davant meu. Serè estúpid. I la nit encara fou pitjor. El carter aquest coneix un dels meus amics, i li ho va explicar tot. Quina vergonya que vaig passar tots reien de mi. Maleïda Marta i maleït carter, com t'envejo malparit.

 

Apa i ara a dutxar-se. Amb la mandra que em fot. Au va com sempre. Obro l'armari, agafo la tovallola, la penjo. Penjo la dutxa. Engego l'aigua freda, i tanco la cortina. Vaig a buscar la roba. Cap a la dutxa. Ara ve el millor. Oh, com m'agrada! Ja està, a eixugar-se. Aquest mirall cada cop m'agrada menys, avui en compraré un de nou. Vaig bé, sí. Bé, avui és l'últim dia per fer la juguesca. Si no lligo em costarà car. Ostres ara sona el telèfon. Si digui? No. Demà tampoc. No fotis. Quan?. Molt bé. Sí, aquesta tarda. Bingo, he lligat! A en Carles li caurà la baba. Ja fot tres dies que va darrera seu i ara me l'enduc jo. No si l'altre dia a la barra ja m'ho va semblar ja, que aquesta tia volia rotllo. Però és clar, qui pensa que ha lligat, només perquè una dona li foti mà. Aquesta nit triomfaré. Ara cap al curro. Adéu cràpula. Només saps dir hola o què. Tinc les claus, tinc la bossa, l'instrument, perfecte. Cada dia fa més soroll aquesta porta. Apa els de dalt vinga a fer sorolls. És que no teniu vergonya o què?

 

Que serà millor que els ignori, però vostè ha sentit això. Home ja ho sé que cadascú es lliure de fer el que vulgui. Però és que aquest parell no són precisament lliures, ja m'entén no? Com que no ho sap, ell està casat. No li havien dit, home això s'ha d'explicar. Esperi que baixo. Així què fa, se'n va a treballar ara? Així, sou bomber eh? És clar que no em fa res. Deu ser una feina divertida no? Anar rescatant dones dels pisets i quatre cosetes més. Sembla fàcil. Sí home sí, ja m'ho imagino que deu tenir moments difícils, però segur que és divertit. Home, un que s'ho fa venir bé. No tothom pot tenir el treball que tinc jo. Em caus bé nano, tens gràcia. De fet el més divertit és que aquí no deuen cremar gaire coses, toquem fusta. Home avui sembla que serà divertit, tinc una cita. No, no és tan maca com la del dimecres, però déu n'hi do! Mira saps què, vaig a recollir les cartes, ja que aquest ha vingut. Ostres, n'hi ha un bon feix. Què és això? Una carta d'hisenda. Ai déu meu que hem begut oli.

 

Hòstia, si és per avui, hauré d'anar a ca la rata, coi d'advocat, si no et xucla la sang és perquè no et deixes. Sí, ja té raó ja, es deuen haver retrassat. Aquest correu no serveix per a res. Ara fa un més, per nadal, vaig enviar una felicitació a la germana, a Sabadell i mira, ahir em va trucar per dir-me que l'havia rebuda. No hi ha dret. Home, no em desmunta el dia, però hauré de trucar a la noia per anul·lar la cita, amb la sort que tinc. Apa un dia més a fer punyetes. Sí home sí, ja ens veurem. Adéu. Merda d'hisenda, precisament avui, només em faltava això. Apa a trucar al conjunt i a la mossa i a engegar-ho tot a rodar. Aquesta porta està feta amb mala gana. Un dia m'hi enganxaré els dits. Pesa com un mort, i el pom sempre està encallat. A la propera reunió de veïns ja els fotré quatre crits. Aquest president que no fot res. On vaig deixar el cotxe? Ah, mite'l. Vigili home, una mica més i m'atropella! Que diu? Que ma mare què, això tu fill de... Vine aquí si tens pebrots. Serà cràpula. Com a mínim paris a fer els papers. Apa, tota la porta del cotxe aixafada, i el retrovisor a terra. I com que el senyor no s'ha parat em costarà un ull de la cara. Ostres si ara la clau no m'obre, hauré d'agafar el metro i no vull. Hauré de fer un munt de transbords. A veure si així, fent palanca. No hi ha manera, punyetera porta. No et vols obrir, doncs té. S'ha obert, impressionant. Si algú ho hagués vist em prendrien per una mena de mag. Li fots una patada, i la porta s'obre. Apa i ara espero que s'engegui. Fantàstic, i ara cap a l'advocat. Marxa enrere, i gas. Primera i fora. Ens parem al semàfor i posem la ràdio. Verd, en marxa, cap a la dreta i policia. El cinturó, au va no t'encallis ara. De collons, ara cap a la vorera i multa al calaix.

 

Hola! Si un moment, aquí el té. Ja no haig de dur la L. Ara fa tres mesos que va fer un any. No, les ulleres no em fan falta per conduir. Li dic que no, si em multa per les ulleres el denuncio. Què, per insultar l'autoritat, i per no dur el cinturó. Número de placa. No, no, calli vostè. Miri, no m'amenaci perquè rebrà. Com? Això no m'ho pot fer. Miri, i per què no posa que anava a cent vint pel mig del passeig de Gràcia, ja no ve d'aquí. I sobretot no es descuidi que anava contra direcció. Sí home sí. Vagi a parir panteres. Au va, ves cap al cotxe i deixa'm en pau. M'amenaça, qui és vostè per amenaçar-me. No n'hi ha prou, m'és igual. Un policia, un policia és un pallasso vostè. Això mateix, adéu i deixi'm en pau. Anarquia, independència, a la merda la policia. Apa, quinze mil pessetes de multa, que les pagarà el seu pare. Quina mala sort, no em puc queixar no. I després em venen amb la punyeta de la divinitat. Si és que hi ha algú es deu estar morint de riure. Suposo que sóc un conillet d'índies, experimenten com la mala sort pot influir en la vida d'una persona. I com que això no ha estat res, ara hauré de posar-me a travessar el carrer Aragó. I com sempre embús. Hi ha embussos a totes hores i per a tots els gustos. A mi m'agrada més el de les déu, i a mi el de les onze. Apa va, el millor és el de les vuit. Pregunta d'examen, què passa de set a nou pel carrer Aragó? I el nen contesta cotxes. Insuficient, un patètic embús. Em posa frenètic. Només hi ha una solució, escoltar-la a ella.

 

És fantàstica, quina veu. Ostres, ara no, ara que esta verd no et calis. No, si ja sabia jo que això encara anava massa bé. Espereu, un moment. És impressionant, et pares mig minut i ja piten com si fossis una tortuga. Meeec, meeec! Sort que a la pròxima cantonada abandono aquest batibull. Apa ja som fora. I ara a buscar lloc. És com un escàndol, si hi ha algun forat segur que és un gual. Sant tornem-hi, que no ha estat res. N'estic fart de donar voltes com un passerell. No hi ha ni una maleïda escletxa. Podria aparcar en doble fila, però si em claven una altra multa ja em puc retirar. Amb el feix que en tinc per pagar, el dia que em descobreixin em retiraran el carnet. Si és que abans no sóc a la presó per culpa d'hisenda. I és que aquí només pringuem els morts de gana, i els de dalt només fan que rascar-se les pilotes. Ells arriben amb els seus cotxassos, travessen els carrers, amb els barrufets al voltant. I per aparcar, quins uns! Si no hi ha lloc, truquen a la grua i s'emporten el cotxe. Feu pas al senyoret! Tan de bo els fotessin una bomba. Aquest país és un cubell d'escombraries. Tots ens foten les peles. Ja paguem impostos ja, i els senyors es foten els duros a la butxaca. Qui paga les farres del Felipe? Qui paga les motos del rei? I l'amant de la nena? I les piles pels vibradors de les infantes? Puta monarquia, de què collons ens serveix. A fora aquests monarques. Són uns titelles. Què fan, no fan res de res. Abans sí que el rei feia coses, però per sort ja no som a l'Edat Mitjana. I la democràcia, la democràcia fa pena. Això no és ni democràcia ni res, és una corrupció amb estatuts. Si estem tots comprats, la tele. La tele i els diaris, aquests són els culpables. Tots estan comprats. Si llegeixen un diari saps que el Pujolet s'ha comprat un parell de sabatilles a la botiga de can Pitus, i si en llegeixes un altre, saps que l'Aznar menja tòfones i el Felipe Xampinyons. Tots estan comprats. Som una societat manipulada. Anarquia, visca l'anarquia. Però toquem de peus a terra, que el cony de crisi és real. Mira un forat.

 

A veure, primer segona... perdoni, m'he equivocat. Primer tercera. Sóc jo, l'Amadeu Garriga. Molt bé, ja pujo. I demà serà un altre dia vampir! Això és una porta, no costa ni d'obrir, ni d'empènyer, i evidentment, no es tanca de cop. I quin ascensor, si en feia de temps que no agafava un ascensor amb mirall. Vaig bé... passable. El millor de tot és que el despatx és ampli, i la secretària és agradable. Hola nena. Mira-te-la com treballa pobreta, i altres s'ho passen tan bé. I jo evidentment no sóc pas feliç, potser fins i tot després me la podré lligar. Ai! No, no és res, és que no l'he vist. ja ho sé que és gros, però com vol que jo sàpiga que el pupitre era al mig del pas. I és clar que em surt sang. No s'ho quedi mirant i dugui'm alguna cosa. Sí dona sí, una gassa i una mica d'esparadrap em va bé. Maleïts decoradors. Es veu que ara es dediquen a fer trampes per als visitants. Hauré d'anar amb peus de plom, potser hi ha mines sota les rajoles. Però com vols que no em queixi. I a més a més estic aquí per queixar-me. Mira això. Puc seure oi? Perdona, no me n'he recordat, i tan que pots seure. Bla, bla, bla, fals, que ets un fals. Si no fos perquè ets amic de la família ja hauria canviat d'advocat. Què vas fer? Et vas equivocar i ara he de pagar? O em diràs que no és res i que tranquil, i d'aquí dos mesos ja ens veurem a la Model. Quin llit voldràs el de dalt o el de baix?

 

Malparit, i ara què faré jo. No, si sis-centes mil cuques no són res. Au va, una hora i mitja de rellotge aquí tancat i només em serveix perquè em diguis que he de pagar. I encara em diu que la propera vegada vagi amb més compte o que li porti a un advocat. Si és clar, i els del ram anar fent calaix. Segur que m'ha xuclat uns quants bitllets verds per dir-me quatre coses que ja sabia. I a més a més encara en surto malparat. Tinc la cama destrossada, em sembla que aniré al metge. Oh no! I ara hauré de travessar Barcelona de nou. A la merda. Saps què, me'n vaig a visitar a la família. Ja n'estic fart de la ciutat, tot és trànsit i mandangues. No hi ha espai per als vianants ni una xarxa viària per descongestionar aquest coi de ciutat. La porta no torna a obrir, maleït sia. No, si ja m'ho temia, sempre passa el mateix. Vaig comprar el coi de cotxe perquè era de casa nostra i perquè l'empresa estava en crisi. Ja m'ho deia jo. Tan se val, que s'arruïni, els seus productes no són pas bons. Però és clar, els amics anar dient que ara que estan amb la Wolskwagen eren de millor qualitat. I jo, a comprar. I ara què? Ara em trobo que li fan un copet a la xapa i la porta no obra, i que cada dos per tres se'm cala. Ja pot ser ja que només sigui el meu cotxe. Ja sé que de cada model sempre en surt un de defectuós, però és que tot em ve a parar a mi. Com l'ordinador. Quan me'l vaig comprar, a la botiga, em van assegurar que era la crem de la crem. Jo vaig informar-me, la millor casa, la millor resolució, cd-rom, vaja, un perfecte instrument. I jo, el compro. Al cap d'una setmana d'estar a casa, m'apareix un virus. La reparació... quinze mil cuques. Tot el disc dur a parir mones i quin femer! El més fort és que sempre em passa a mi. Amb el portàtil igual, amb la ràdio, amb la cadena, amb el cotxe, amb les peles, amb les dones... Per sort ja sóc fora del corcó de ciutat. Ara només em falta posar la ràdio per estar del tot tranquil. I la ràdio, on és? Vet-ho aquí perquè no obria la porta. M'han pres la ràdio. Ostres, ja és el cinquè cop que me la prenen. Un dia d'aquests ho engegaré tot a rodar.

 

Aquesta vida és un pal. Si com a mínim tingués una finalitat. És que som uns autòmates. Molt visca la llibertat i la democràcia, però estem absolutament abatuts i controlats. Els que neden contra corrent sempre reben d'una manera o altra, però sempre reben. De què serveix defensar uns ideals i una manera de viure. De què serveix intentar canviar el món. De què m'ha servit anar contra els opressors, manifestar-me contra els feixismes. De què m'ha servit a mi tenir una educació, si el món està incivilitzat. És com una gran fera encara per domar. No ho entenc. Cada cop que alguna persona normal intenta fer quelcom de bo, li paren els peus. Què és tota aquesta gent racista que apallissa a les altres races i a la gent que no és com ells. Quina culpa en tenim nosaltres d'ésser racionals i educats. Sovint em pregunto si existeix la racionalització. L'home pensa, l'home com a raça pensa? Jo crec que no.

 

L'home no pensa, pensa l'individu. No som res en un tot, però cadascú és únic. És que fa falta anar contra les masses per ser una persona humana. És que es necessita ser una persona diferent per pensar. Tan de bo la resposta fos que no. Però em temo que la humanitat no arriba a saber ni la resposta a aquesta qüestió. Ni jo mateix ja no sé el que t'estic dient. Potser és totalment al revés, potser sóc jo que no penso. Els que pensen són els altres jo sóc un pobre boig. Els polítics pensen, i són racionals. No són pas ells els corruptes, el corrupte sóc jo. No són pas els racistes els que no valoren les altres ètnies, sóc jo. És que res és com sembla. Ja n'estic fart d'aquesta mena de vida, ja n'estic tip d'aquest corcó. Un dia d'aquest ho engegaré tot a rodar, no ho entens ampolla de vodka, no ho entens tot és una gran mentida, tot és una mentida. Tot absolutament tot i tot és mentida.

 

L'ampolla de vodka es va quedar estàtica quan la llum de la lluna ja enlluernava les teulades. Una vida s'escolava pel mig dels carrers de Barcelona. La púrria i la societat havien acabat amb la seva resistència. Havia aguantat molts anys, però la mala sort i el seu pessimisme no el podien dur enlloc més. Quan va encendre el foc ja estava pensant en la reacció del altres. Fins i tot va arribar a imaginar que aniria a parar en un altre món perfecte. Les coses serien com ell sempre havia desitjat. Però també pensà en el que deixava, pura misèria. En realitat només li va saber greu deixar plantada la cita i el fet de deixar de pensar. Potser aquest fou el seu problema, fou la peça clau que accionà una cadena indestructible que desembocaria en la seva mort. El seu problema va ser pensar. Va arribar a desitjar, abans de sentir com una es tornava fum, sentir-se incapaç de pensar. Va desitjar ser un més de la resta de la massa. Quan el cos va caure a terra, el so esmorteït que va recórrer els carrers no va despertar ningú. Molts potser ja estaven somiant. De fet un individu mai més somiaria amb bells paisatges enmig del bosc. Mai més es despertaria suat per culpa del búfal perseguidor. Aquella nit una persona es convertia en una ombra, es convertia en un passat que era present. Dues columnes de fum s'unien a la claror dels estels.

 

 ´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

QUART PRIMERA

 

És un nena. Per fi. Mai hauria pensat que seria el que ella volia. I ara el veia allà, a sobre el seu pit. Pensar que l'havia dut a dins nou mesos. I sense comptar la feina que li havia suposat. Només patia, per norma, pels seus sentiments. Que poc que s'ho pensava aquest matí. El pis era fosc. En Joan Aureli s'ha llevat silenciosament per preparar l'esmorzar a la Maria Cinta. Ha anat cap a la cuina i ha fet el cafè. Feia anys que el cafè no el feia ell. L'últim cop va ser a Colòmbia, de viatge de noces. Ara fa tres anys. Ha agafat la cafetera nova i l'ha carregada. Al cap d'uns moments la substància líquida d'un to marronós ja brollava cap a la tassa. Eren les tasses del casament.

Van fer un gran casori. Quan van arribar a la casa, la seva mare havia fet un gran dinar. La cerimònia de casament fou senzilla. Van dinar pollastre amb escamarlans i alguna altra cosa. No recordava el què. Sempre li havia passat, des de ben petit. Tenia una mala memòria. Després de dinar van obrir els regals i entre ells hi havia la fabulosa vaixella. A la Maria Cinta li va agradar molt. Eren uns plats de fang, de la Bisbal. Quan el seu germà els va convidar a la casa els van veure. Van anar a la fira i van passar per davant d'una botiga d'aquelles. La Maria Cinta se'n va enamorar. El seu germà li va prometre que li regalaria pel seu casament. És un noi molt agradable, i de bona paraula. Sempre fa el que promet. Estaven embolcallats en uns papers de diaris. De les fulles d'economia, precisament. Com les que llegia mentre feia el cafè. De les deu tasses que els van regalar només una estava picada. Es va esqueixar quan la Maria Cinta fregava els plats. Acabaven de posar la caldera i no va regular bé l'aigua. Va sortir massa calenta. Es va cremar. La tassa no va donar molts cops contra la pica, però... per fer el cafè ha hagut de fer memòria. El primer que ha recordat és on era el cafè. Ha anat al rebost i n'ha agafat el paquet. Ha recordat quan en Josep Ernest, el fuster, els va fer el rebost. Quin munt de fustes que va traginar amunt i avall. Avui l'havia de trucar, la porta de l'armari no tanca bé. Quan el paquet ha estat obert i ha sentit la olor s'ha meravellat. El cafè però no era per la Maria Cinta, era per ell. A ella li ha preparat un esmorzar per llepar-s'hi els dits. Ha agafat tres taronges i n'ha tret el suc. Eren unes taronges fresques, de les que van collir al camp de l'oncle Joan Marc. De xic sempre anava a jugar a ca l'oncle. S'hi havia passat hores i hores entre els tarongers. I quan tenia gana agafava uns quants fruits i omplia el pap. Ara pensava si el seu nin també aniria a jugar als tarongers. També li ha posat uns croissants, i dues torrades amb melmelada de maduixes. Ha hagut d'obrir el pot. Ho ha posat tot en una safata i li ha portat al llit. S'ha posat contenta a cor què vols. Si en feia de temps que no tenia un detall com aquest. Però és que l'ha vist tan cansada. Ahir van anar a dormir a quarts de quinze. Van baixar els amics de Tona i se'ls va fer tard. Van anar a dormir a les dotze tocades. I aquest matí tenia una cara tan bonica, i dormia tan bé, que ha decidit comportar-se com li toca a un marit. Gairebé no ha tingut temps d'agrair-li, que ja s'ho havia menjat. Ha pensat que ara que son dos és normal que engrapi més de pressa. Sempre ha estat una mica golafre, però no ha estat pas mai grassa.

 

El que s'ha menjat amb més gust han estat les torrades. Ell mentrestant ha recollit la cuina i s'ha portat el diari al llit. És una vella costum que a ella no li ha agradat mai. Sempre, des del dia que es van conèixer, en Joan Aureli, després d'esmorzar, ha llegit el diari al llit. I quan llegeix no es pot conversar amb ell. Però just quan estava llegint les pàgines d'esports, que són aquelles que més li agraden, ha succeït. És estrany que ell hagi parat atenció a una cosa mentre llegeix els esports. Un dia fins i tot va cremar el dinar. És que es desconnecta. A vegades sembla un nen autista, viu al seu món. Quan vol es fa l'orni i no hi ha manera de cridar-li l'atenció. Però és que qui no pararia l'orella si la seva dona comença bufar. De sobte les contraccions s'han fet més continues. S'ha posat nerviós en un tancar i obrir d'ulls. Sempre ha perdut el decòrum en els moments més importants. Quan es van casar no trobava l'anell. I quan van celebrar l'aniversari del seu nebot es va deixar el regal a casa. No ho fa pas expressament però no ho pot evitar. Saltava i corria per tota l'habitació cercant el telèfon. Quan l'ha trobat s'ha mirat la Maria Cinta i s'ha posat a riure. Ni ell mateix no sabia per què volia el telèfon. Li ha recordat quan es va cremar la casa dels seus avis. L'avi Josep Miquel i l'àvia Maria Concepció es van esverar tant. I ell, el primer que va fer fou agafar el telèfon. De fet, no sabia què havia de fer, però sempre ha tingut un vincle especial amb aquest instrument. Si no fos pel telèfon la seva vida no tindria sentit. Hi va haver un temps que fins i tot es va lligar una telefonista. El seu cas és un d'aquells crònics. És una patologia sense explicació. I ara feia el mateix. Tenia l'aparell a les mans i no sabia que n'havia de fer. Per sort ella ha pogut reaccionar i l'ha calmat. Quan vol pot aconseguir el que ella desitja sense cap mena d'esforç. Com aquest fill que ara estava a punt de sortir. Sempre ha estat molt persistent amb les seves ideologies. Però ja se sap, mai no es pot dir d'aquesta aigua no en beuré. De fet sempre havia dit que mai es casaria. Evidentment, no es casaren a l'església. Per ell no és res més que un cau de púrria i una màfia legal. És l'opi del poble. Encara pretenen dominar el nostre pensament. En canvi ella ha estat sempre una persona no catòlica, però que mai ha rebutjat l'existència de Déu i el sentit de l'església. Es podria dir que hi té fe. Malgrat tot ell encara pensa el mateix. Potser és per l'educació que va rebre. A casa, mai l'obligaren a anar a missa. Potser això el va determinar a seguir una corrent ateista. Sempre ha tingut una mena de record fetitxista. Precisament és aquell de l'escola, quan feia Batxillerat i estudiava religió. No entenia perquè religió havia de significar únicament Catolicisme. És que no hi ha d'altres religions com l'Islam, el Judaisme. De fet pensa que aquesta és una religió de dretes, racista. També deia que no tindria fills, però aquí podríem dir que ha pecat. Això sempre li refrega la mare. I fins i tot la Maria Cinta. I de fet tenen raó, però no li agrada admetre-ho. Fins i tot aquesta criatura li feia il·lusió. Ara mateix ja besava la Maria Cinta i trucava a l'hospital. Ja feia tres dies que sabien que això havia de passar, però quan passa no saps el que has de fer. L'any passat mateix, quan van traslladar-se no sabia com posarien els mobles, encara que tenien un disseny que li havia fet una amiga. Però sempre ha estat un cagadubtes.

 

S'han vestit ràpidament, li ha recordat el dia de la conferència. Tothom era a la sala esperant-lo i ell dormia com una marmota. I quan es va despertar ja el teniu corrent i amb presses per poder arribar el més aviat possible. Han recollit la bossa i han sortit al replà. Han picat l'ascensor i han entrat a la caixa. Sempre ha patit amb aquests ascensors vells. Li fa la impressió que s'han de trencar. Demà, com a president de l'escala, demanarà que li facin una revisió. L'aparell ha començat a trontollar i ha frenat bruscament. Quan han sortit han passat per la bústia. El carter ja ha vingut. És estrany que no hagin sentit la moto, ni les corredisses al pis de dalt. De fet, amb un dia com avui, amb tant de tràfec, no estan per foteses. Ja s'ho faran. No entén, perquè n'Amadeu els critica tant. Bé, aquell sempre està fent de corcó. Siguem francs, és un plom. Des del primer dia que viuen aquí que el senten remugar. Més d'un cop ha desitjat que el gat se li mengés la llengua. Han mirat les cartes, i no hi havia res d'interessant, només dues cartes li han cridat l'atenció, una de València i una de Bellver. Ha deixat les altres a la bústia i s'ha endut aquestes dues. Mai ha suportat no llegir una carta d'immediat. Quan han sortit al carrer, avui no feia gaire fred, han cridat un taxi. Han deixat les coses al redera i ell s'ha assentat còmodament. Els ha agafat en Francesc Mateu. Ja fa dos anys que es coneixen, sobretot amb ell. Sempre va a treballar a la mateixa hora, i com que ell sempre volta pel barri, normalment l'agafa a ell. fins i tot ja han establert un ordre i el recull a dos quarts de vuit davant del portal de casa. Han hagut de travessar el casc antic i anar fins a la Deixeus. De fet des d'un bon principi va decidir que ell no volia dur aquest cas. No volia ésser al quiròfan com a doctor, hi volia ser com a pare. Veure el part des d'una visió diferent de l'habitual. Han trobat una mica de cua. Ha estat el primer cop al llarg de la seva vida que s'ha maleït per no tenir carnet. No li agrada conduir. La seva mort també fou un fet molt important. Mai més va agafar un cotxe. Cada dia es castiga recordant els fets. Mai es perdonarà haver matat la Maria Lluïsa. I tot per culpa d'aquella maleïda obsessió. S'havia de treure el carnet, ella ho tenia ficat al cap. Sempre sortien junts i ella estava farta de conduir. La seva germana tenia dinou anys, tres anys més que ell. S'estimaven tant que qualsevol que els hagués vist hauria pensat que eren un parell d'enamorats. A ella se li va ficar al cap que havia d'agafar el cotxe. Van anar al camí que porta a Olià i a Nas. Ella li va deixar agafar. Primer tot anava bé. Ella reia tota l'estona, i feia bromes amb els seus nervis. Cada cop que se li calava el cotxe li pessigava la cara i li deia que era un barrut. Era una noia preciosa, era els ulls de la família. Tots els nois del poble anaven de cul per ella. Ara la troba tant a faltar. Si no fos per aquella vaca, encara seria viva. Tot va ser per culpa seva. No la va veure i estava a punt d'atropellar-la. Aleshores ella va agafar el volant i va posar el fre de mà. No duia el cinturó de seguretat i el cotxe va donar dues voltes de campana. Ella va sortir disparada del cotxe i quan va caure a terra se li van trencar les costelles i es va picar el cap amb una roca. Anaven a poc a poc, i a ell no li va passar res, només es va trencar un braç. Es va treure el cinturó i fins i tot feia broma, ignorant el que havia passat. S'hi va acostar, tot fregant-se el braç esquerre, i li anava dient que deixés de fer bromes.

 

La va tombar i quan li va veure la cara plena de sang es va començar a espantar. Encara respirava i va voler dur-la a Olià. No estaven gaire lluny, eren a l'alçada de l'escola. Però no podia dur-la, no podia carregar el seu pes. Es va estirar al seu costat i li va netejar la cara. Sentia una impotència indescriptible. No podia fer res per salvar-la. Les llàgrimes li queien als llavis i ella era incapaç d'eixugar-se. Va preguntar per la vaca i va tancar els ulls. Ell la va estrènyer com va poder, la va abraçar fins que van venir els del poble. Ja no la va veure més, no la va sentir més. No va poder-li dir adéu. Es va morir al prat, just abans que arribés l'ambulància. Les seves pregàries no van servir de res, els seus esforços foren inútils. Va passar-se dos mesos sense parlar, tancat a l'habitació. Només es veia amb la mare i tot just perquè li portés el menjar. La primera setmana fins i tot li van haver de donar. Va passar tres dies sense menjar res. No hi era, part d'ell també havia mort. Quan va decidir parlar va ser per dir que marxava del poble. Se n'anava a estudiar medicina a ciutat, ven lluny dels records d'ella. Barcelona era una nova fita que encara restava verge per ell. Allà res no li faria recordar. No va tornar al poble durant deu anys. Ara hi passen els estius, però encara no ha superat el trauma. Mai no ha tornat a passejar per aquells camps. Encara avui se li talla la respiració quan hi pensa. D'alguna manera ella és present a tot arreu. Es recorda cada dia els fets per no oblidar el que va passar, però també és una manera de no perdre-la a ella. Sap que si manté viva la tragèdia, els bons records no s'esvairan com la boira. Han entrat amb calma i han anat cap a l'habitació. S'ha parat a xerrar amb un parell de col·legues i s'ha encaminat cap al quiròfan. Ha parlat amb el doctor Vallespir i ha marxat cap a l'habitació. Li feia gràcia passejar-se pels passadissos com a pacient. Sempre hi va amb la bata i amb corredisses. Se li fa estrany anar vestit com una persona normal. Ha decidit, a mig camí, anar a veure els nadons. Estava pensant que el seu seria aquí d'un moment a l'altre. De sobte ha vist el doctor i aquest l'ha cridat. La seva muller estava a punt de parir. L'infermera ha cridat el metge. Té les contraccions molt altes i el nen sembla que vol sortir. La informació li ha provocat una angoixa insuportable. Quan ha estat a l'habitació ha acompanyat la seva dona fins al quiròfan. Tot ha anat molt ràpid. Ella estava allà estirada i bufant. De tant en tant renegava i l'insultava. I de sobte, sorprenentment, s'ha marejat i ha caigut estès a terra. S'ha despertat a les butaques del passadís amb la doctora al costat. Li ha fet un parell de bromes i li ha dit que la nena ja havia nascut. Havia dit la nena. Era una nena. Com ella sempre havia volgut. A ell li feia una mica d’il·lusió que fos un nen, però quan ha pensat que era el seu fill, ha decidit que era igual. Ha pensat que era una vida que havia sortit d'ells. Ha pensat que era meravellós, imaginar, saber, que un nin és fruit d'un moment de plaer. En aquell moment ha dubtat, i ha arribat a la conclusió que aquest era l’orgasme. Després de nou mesos el coit s'havia acabat i començava una nova etapa. De camí a l'habitació s'ha parat de nou al vidre. Ha observat tots el nadons que eren nenes. Ha vist que eren menudetes, i com es movien i ploraven. S'ha quedat parat en pensar que ell en tenia una d'igual. Una que era seva. Aleshores s'ha llegit les cartes i les ha desat de nou. Ha pujat a l'habitació i ha besat la Maria Cinta.

 

Com se l'estima, mai l'havia estimat tant. Després s'ha mirat la nena. Ha observat que tenia una retirada a la seva família. Ha nascut a les tres i deu de la tarda. És tota menuda i esquifida. I mama amb una fal·lera impactant. Té els mateixos ulls que la seva germana i fins i tot les mateixes mans. D'alguna manera, per en Joan Aureli, ella ha tornat a viure. De sobte ha decidit que quan puguin aniran a Bellver. Ha despenjat el telèfon i ha trucat a casa. La mare ha estat molt contenta. Demà volen baixar a veure la seva néta. Té ganes de tornar al poble. Vol tornar a parlar i a menjar amb els seus pares. Ha decidit que aniria a Olià i passejaria pels camps. Ja volia que la nena fos gran per anar a passejar amb ella pels camps. Per fer memòria de la seva germana. Tenia ganes de tornar a viure. Se li enfotia aquesta merda de ciutat i tot el que representava, la seva vida era al poble. De fet mai no se n'havia allunyat. Sempre l'havia dut al cor. Enyora jugar amb la neu a l'hivern i passejar tranquil·lament a l'estiu. Enyora sentir les estacions. Pensa que a la ciutat no es viuen directament. Enyora fer-se gran contemplant el paisatge i observant com ell també es fa gran. Enyora mirar els arbres vermells de la tardor i el piular de les aus a primavera. Enyora el seu poble, la seva vida, el seu món. Vol fugir d'aquí i tornar a sentir, a bategar. Deixar enrera la ciutat, els tràfecs. I la seva vida no canviarà malgrat que el Liceu estigui cremant. Perquè ell és viu, transparent, pur. No és un cau de fems i un edifici que estorba. No pertany a aquesta ciutat corrompuda. Vol desconèixer la política. Vol tornar a la seva terra catalana, vol sentir la seva pàtria a dins del seu cor. Potser el que passa és que Barcelona ja no és catalana. Es pregunta si és veritat o no. Li agradaria molt que fos mentida, que fos tot mentida. Però tem que tot és cert. I desitja canviar-ho. Però sap que no pot. I prefereix allunyar-se del bilingüisme i del català potinejat. No vol pensar que és un idioma condemnat. Prefereix marxar terres endins, al seu poble. Espera que allí no hi construeixen el Liceu.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

TERCER SEGONA

 

El sol, que ja ha sortit, li enlluerna la mirada i no pot observar de ple les pàgines del llibre. És aquell llibre que li van regalar per reis. Encara no l'havia començat. Ha estat atrafegat devorant comptes i llistats per la feina. Avui, com que es troba una mica malament, ha decidit quedar-se a casa. Quan era estirat al llit ha vist el llibre. L'ha agafat i ha començat a passar fulls. La història és intrigant. Se sent molt relacionat amb el protagonista. Des de petit que li han agradat molt les novel·les policíaques. Quan ha arribat al tercer capítol ha hagut de plegar. Sona el telèfon i la seva muller el crida des de la cuina. S'ha posat les sabatilles i s'ha cordat la bata. Ara es passeja pel passadís fent tentines i remugant en veu baixa.

 

- Qui és? - Té la veu aspre. Des que s'ha llevat que encara no havia pronunciat un mot.
- Em sembla que és de la feina. Suposo que era l'Àngel.
- Si digui? Ah, hola Manel. - S'aparta l'aparell de l'orella i mira la Cristina. - És el Manel i no l'altre. Com els pots confondre, no s'assemblen pas.
- Noi, jo... em pensava que... com que sempre truca ell. - Obre la nevera i en treu la llet i la mantega.
- Si, digues. No, no estic gaire fi. Ja m'ho imagino. No crec que vingui pas avui, no hi ha molta feina. - Deixa el telèfon al marbre de la cuina i va al despatx.
- Escolta, que s'hi pot posar l'Eulàlia? - Ella ha agafat el telèfon d'una revolada. - Ei, hola. Què fas? Segur que no saps l'últim safareig que corre pel barri. Doncs, es veu, que al final els dels pisos grocs els han enxampat. Ja t'ho deia jo que sí. No podia ser que fos gent normal - posa més èmfasi a la conversa - des del primer dia que ho sabia. Aquelles presses i aquells sorolls a mitjanit no eren normals. Doncs n'hi han trobat, i molta, diuen. No ho sé, em sembla que hi havia uns sacs plens de droga i...
- Dóna-me'l. Eulàlia, crida en Manel. - Es dirigeix a la dona. - Ja n'hi ha prou no, sempre fas el mateix. Ja quedareu un dia per explicar-vos les vostres ximpleries.
- Però és que, és igual, tu no ho entens.
- Per sort i deu me'n guardi d'interessar-me mai per aquestes foteses.
- Foteses, el que tu fas si que no val res. Això és vida social. D'alguna manera ens hem d'informar. Segur que si et parlo dels de l'àtic ja t'interessaria, eh?
- No comparis, que no tens raó. Sí, ja ho he trobat. - Ha de canviar de conversa i dirigir-se a l'interlocutor. - No s'ha d'entregar fins demà. Per cert, com va allò de les expropiacions. - La seva cara canvia completament. - Que s'hi oposen! - Està molt enrabiat. - Escolta'm feu fora aquesta gent i que no se'n parli més. Se me'n fot la reacció pública. Ja ho sé que hi ha pancartes, però la polèmica no durarà dos dies.
- Ja hi torneu a ser, per què no els deixeu en pau. Feu un altre teatre, amb més equipaments. Deixeu-los en pau. No us costa res deixar aquella gent i fer un altre edifici.
- Tu calla que no hi entens. - Fa broma amb la dona i torna a parlar amb en Manel. - Escolta'm i escolta'm bé, si no accepten el que se'ls dóna s'hauran de prendre mesures dràstiques. Això mateix. Apa, adéu, i toquem fusta!
- Sempre remugueu el mateix. Ho veus com vosaltres també xerreu i xerreu.
- Però això és feina.
- I que no ho és informar les amigues. - Posa dos gots de llet en una safata i unes galetes acompanyades de la mantega.
- No en parlem més, no vull discutir. - Se'n va cap al llit. - Quan estiguis porta-ho tot aquí.
- Ja va, ja va. Sempre exigint. Què faríeu els homes sense nosaltres. Molt manar, però en realitat tot ho maneguem les dones.

 

Ella arreplega les coses i pren la safata. A poc a poc va caminant al llarg del passadís fins arribar a l'habitació. Ell ja torna a estar estirat i llegint. Deixa la safata a la tauleta i desa la bata. S'acosta al llit i s'estira al seu costat. ha d'esperar una estona abans que ell no li faci cas.

 

- On és l'esmorzar? - Ara s'ha calmat i li parla tendrament.
- El tens allà, a la tauleta.
- Au va, no t'enfadis. No volia ser impertinent, però és que tot aquest tema dels pisos em fa pujar la mosca al nas. - Li besa els llavis.
- Vigila que si m'encomanes. - Tots dos esclaten a riure. - Au va menja.
- I tu, que no ho vols? - Li allarga el vas de llet. - Hi vols galetes també?
- No, no tinc molta gana. Escolta, quines són aquestes mesures?
- Coses de la feina, argot del treball.
- Això espero. No m'agradaria veure com fas alguna feina bruta.
- Au va, ésser funcionari no vol dir ésser malvat.
- Però sí maquiavèlic. I això em fa por. Sovint tinc la impressió que no et conec. Quan penso que tu vas ser capaç de fer allò de l'ateneu, no sé qui o què ets.
- Ja t'he dit mil cops que jo no vaig ser.
- Ah no, i que me'n dius de la investigació.
- Que no es va parar. Segons ells, faltaven proves.
- I és clar, subornant al jutge jo també faig desaparèixer el que desitgis. -Ell la fita durament i li clava una mirada freda als ulls.

 

De sobte la conversa es veu trencada pel so del telèfon. Ella agafa primer l'aparell i de nou li comunica que és per ell. De naturalesa malfiada, no penja l'aparell i escolta a través del de la cuina la conversa que té lloc al despatx. Parlen del teatre, el de l'altra banda està emprenyat. Té una veu greu i feixuga i repeteix el mot cremar diverses vegades. - S'ha de fer, no hi ha més solució, només ens falta el teu vist-i-plau. - Ella comença a tenir por, por del seu marit. Li sembla un fet patètic i cruel i penja ràpidament. Ara mateix s'arrepenteix d'haver escoltat la conversa, es maleeix, perquè s'ha condemnat al dubte. Ara ella és l’única que sap que volen fer-hi foc, un foc que ja fa tres mesos que està preparat i que el seu marit ha creat. No sap què és el que ha de fer.

 

- Cristina - la criden des del despatx - me'n vaig un moment.
- Espera, passa per la fleca i compra el pa.
- No tindré temps, haig de fer una cosa molt important.
- Ja ho sé i això és el que em temo.
- Què vols dir amb això?
- Res. Tu compra el pa. - Ella sap el que aquell home està a punt de fer. Cada cop més, li veu la seva faceta de polític. A partir d'ara el comença a interpretar com a un criminal.

 

Ha tancat la porta i ara s'obre un llarg parèntesi de silenci al pis. Només ella trenca l'harmonia i la quietud que hi ha. S'ha assentat en una cadira al mig del menjador i està reflexionant llargament i profundament. No es pot creure que ell sigui capaç de fer una cosa així. Mentrestant ell ha baixat xiulant les escales i ha obert la porta del carrer. Li ha semblat que costava molt d'obrir i ha pensat que demà es queixarà al president. Quan ha sortit al carrer ha vist la moto del carter. S'ha parat a mirar-la i ha començat a riure, mentre tranquil·lament ha anat cap al garatge. Ha posat la clau i la fet girar cap a l'esquerra, després la porta s'ha començat a obrir. S'ha mirat l'habitació i ha començat a recollir la roba bruta. Ha anat fent una sèrie de gestos mecànics fins que al terra ja no hi ha quedat res. S'encamina cap a la rentadora. Està abstreta i el seu pensament no recau precisament en aquest moment en el que està fent. De fet, si no fos perquè ho fa cada dia, no sabria com fer anar la rentadora. Ha obert la porta i hi ha introduït la roba. Arreplega el sabó i omple el recipient. Després tanca la porta d'una empenta i posa el botó a la m. L'estira enfora i es queda mirant com l'aigua mulla el vidre. Hi havia una cagada d'ocell i li molesta conduir amb el vidre brut. Ha posat la primera i ha sortit del garatge tot accionant el sistema per tancar la porta. Ara despenja el telèfon i truca al despatx.

 

- Que hi ha l'Àngel? D'acord, ja m'espero. Escolta, allò del foc, tireu-ho endavant. Ara vaig cap allà, vull que un de vosaltres sigui davant la porta del teatre d'aquí a deu minuts. Sí, ho estava, però un cas així fa sortir a qualsevol del llit. Molt bé, fins ara. - Ha penjat i va cap a l'armari del passadís. N'agafa uns llençols i va, gairebé corrent, cap a l'habitació. Comença a fer el llit i quan acaba ja sona el timbre. No té temps de reaccionar que ja es troba fent girar el pom. A l'altra banda hi ha la Georgina. Quan obre la porta se li llença als braços i es posa a plorar. No sap per on començar. Tot i que s'ha estudiat el que ha de fer no sap com explicar-li. Al final acaben anant al cotxe i en treu un bloc de papers. Allí hi ha fil per randa els passos a seguir.
- Sobretot no t'equivoquis, si prens una decisió incorrecte ens hi pot anar la pell. - Està espantat i la mirada li tremola.
- Calma't, tot anirà bé.
- No sé com en pots estar tan segur. Mai havíem fet una cosa així, i amb un teatre tan important. Si es descobreix poden rodar molts caps.
- Ja ho sé, però tot està previst, tranquil, no t'esveris, torna cap a casa i posat al llit. Quan acabem la feina ja et trucarem.
- No, prefereixo estar aquí. Com a mínim tindré el confort de saber què s'ha fet.
- Està tot preparat, d'aquí deu minuts podrem entrar. La resta de l'equip ja és a dins. És un dia collonut, estan fent obres a l'interior i hi ha visites.
- I ja ho teniu tot lligat?
- Sí, tan bon punt m'has trucat ho hem coordinat tot.
- Molt bé, fantàstic.
- Vols una cigarreta?
- Sí. Tens foc?

 

El fum s'escampa pel voltant del sofà. Li tremola la mà i no para de fer calades curtes interrompudes per dos o tres mots que van desfilant la trama. Ara s'aixeca del sofà i va donant voltes pel menjador. Està molt tensa. Engega la televisió i apaga la cigarreta que ja s'ha acabat. La Georgina mig perplexa li prega que pari quieta. Ella arreplega una cadira i hi jeu.

 

- És que no ho entenc. No m'ho puc creure.
- Si et plau, explica-m'ho. Ja porto deu minuts aquí i encara no en sé res.
- Es que és molt fort. És la mateixa persona, aquella amb la que he conviscut tants anys. No en pot ser capaç.
- Però què ha fet? - Ara sembla més encuriosida.
- El vol cremar.
- El què? No voldràs pas dir allò que em vas comentar de les expropiacions.
- Exactament. - La cara de la seva interlocutora s'ha tornat blanca i ella mateixa comença a tremolar.
- No pot ser, com ho saps? Que has sentit com ho deia?
- Els he escoltat pel telèfon. En parlaven ell i l'Àngel.
- Aquests homes són un sac de sorpreses. - El conserge parla sense parar i remuga per sota el nas. - Ja t'ho vaig dir que tard o d'hora vindrien.

 

Ell i l'Àngel comencen a parlar amb el conserge i a la llarga els deixa entrar. Quan obren les portes travessen un passadís fins arribar al despatx on han quedat.

 

- No pot tardar gaire. - Dit això tanca la porta i s'arrepenja a ella mentre encén un cigar. Comença a passejar amunt i avall fins que veu com al fons es dibuixa la seva figura. - Bon dia tingui senyor Puig. - Li somriu i amaga la seva cara de pomes agres. - Sí, ja han arribat. Són allí dins, al despatx. Com vam quedar. - L'acompanya a la porta i l'obre després de picar-hi tres cops amb el puny. Quan el senyor Puig ha entrat llença el cigar i comença a mirar pel forat del pany. La conversa se sent des de fora i la llum li deixa veure tots els moviments. Fins i tot veu aquell maletí on hi guarda sempre els papers. Han anat cap al despatx i ara regiren per arreu.
- L'he trobada. No fa falta que busquis més. - Amb la mà tira a terra les coses de la taula i hi fa lloc per posar-hi el maletí. - No sé com collons s'obre. - Les mans li tremolen i està considerablement nerviosa. - Si sap que li miro els papers em matarà.
- Au va, no n'és capaç.
- Ja no sé del que és i del que no és capaç. - Li clava una mirada freda i esglaiadora que fa que les dues es quedin immòbils un temps indeterminat.
- Espera, em sembla que és com el que té en Joan a casa. - Passa els dits per una banda i empeny el botó fins que un clic indica que és obert. - Ja està. Mira-t'ho tu mateixa.

 

Obren del tot la tapa i en treuen un feix de papers. El senyor Puig avui va més empolainat que mai. Tots estan força tranquils, i la sang freda no els esvera, malgrat el negoci que tenen entre mans. Comencen a passar els fulls grapats i ell va llegint els punts principals. El senyor Puig li pren els papers de les mans i passa a l'última pàgina on hi signa.

 

- Tireu-ho endavant. Ho vull net i sense proves, que sembli un accident. Aquestes són les ordres de dalt. Si hi ha alguna persona que coneixi els nostres plans s'haurà d'eliminar. No poden haver-hi testimonis. - Des de darrera la porta se senten unes corredisses i tots ells es fiten cruelment. - Mateu-lo.
- Però, és una persona. - Els dos esclaten a l'unisó.
- Vosaltres mateixos, però si canta podeu començar a cavar la vostra fossa.
- Està bé, farem el que podrem. Em penso que només caldrà subornar-lo.
- Així ho espero. - Obre la porta i la tanca d'una revolada. Quan passa per davant del conserge aquest empassa saliva.
- Adéu senyor Puig, que passi un bon dia. - Li tremola la veu i tot seguit corre cap al despatx. Quan obre la porta la Georgina encara regira uns papers.
- Tot és aquí, en aquest bloc. - La Cristina porta a la mà una agenda i en una pàgina hi ha escrites una sèrie d'ordres. - Ho veus, jo tenia raó. Aquí ho posa tot. El telèfon d'un tal Puig, el nom dels treballadors i un número que no sé de què deu ser.
- No hi ha res més? Mira per tots els llocs. - Li pren l'agenda i treu les tapes de les fundes. Hi troben un disquet d'ordinador.
- Què fem? - Cada cop està més esverada i ara fins i tot plora.
- Tranquil·la, deixa-m'ho a mi. - Es mira l'objecte i comença a lligar caps. - Ja està.
- Què, què està? - Ella comença a córrer i no té més remei que seguir-la. - On anem?
- Espera't aquí. Vaig al cotxe a buscar l'ordinador d'en Joan. - Ella surt al balcó i mentre espera que torni a pujar mira cap a l'horitzó on es dibuixa el perfil del teatre. Ara veu com la seva amiga entra de nou al portal i ja sona l'interlocutor. Al cap d'una estona ja sent com puja l'ascensor i el timbre de la porta informa de la seva presència. Quan obre la porta ella s'encamina esverada cap a l'habitació. Ara ja obre l'ordinador. Es regira les butxaques i no hi troba el disquet. Està molt nerviós. Ara recorda que no ha agafat el maletí. Avisa l'Àngel i aquest fa córrer la veu.
- Àngel, s'ha de fer ara. M'he deixat l'agenda. Si la meva dona la troba ho podria descobrir tot. Fes-ho ara. Jo vaig cap al pis.
- Un moment, i si ho sap què faràs? - Ell el mira i l'altre l’entén. - Espero que tot et vagi bé. Dóna-li una oportunitat.
- Què vols dir?
- Truca-la abans d'entrar.
- Ni pensar-ho. No ho penso fer. Si ho sap l'he de matar. Però tu no et preocupis, ara ho has de fer. - Quan acaba de dir això l'Àngel ja es perd pel fons del passadís i comença el moviment. Ell surt del teatre i corre cap al cotxe. Quan hi entra busca per sota la butaca i en treu un estoig. L'obre i comprova que tot va bé. Posa la ràdio i va cap al pis. Agafa el telèfon i marca el número.
- Policia. Estan a punt de provocar un incendi. - Les dues dones estan molt alterades. - Sí, ho ha sentit bé. On? Al teatre. Molt bé, adéu. - Ara es miren satisfetes i pengen amb una consciència tranquil·la. - Ja està fet, ara no podran.
- Em sap greu per ell. Però s'ho ha buscat.

 

Mentrestant a la comissaria algú esborra la denuncia i fa desaparèixer tots els indicis i les proves d'aquesta trucada. Al pis hi torna a haver silenci i les dues dones s'afanyen a tancar el maletí. Quan ho han tornat a deixar tot com estava la Georgina se'n va del pis. Quan ja se n'ha anat la Cristina va cap al balcó i sorprenentment veu una llarga columna de fum. Ja no té temps d'avisar a ningú. El seu marit se n'ha sortit. De sobte sona el timbre. Ell ha pujat per l'ascensor. La Cristina s'esvera. A poc a poc camina cap a la porta i quan obre se'l troba al seu davant.

 

- Hola, que has portar el pa?
- No, me l'he deixat. Em sap greu. Vols que el vagi a buscar?
- No, és igual. Has vist, s'està cremant.
- Merda, no ho entenc! En aquest país res no funciona. I els bombers què estan fent.
- No ho sé. - Ella sap que fingeix però té el consol de saber que ell ho ignora. - Què fas?
- Em faig cafè.

 

Ell ha anat cap a la cuina i la Cristina pensa que tot s'ha acabat. Ja no hi ha res a fer, i la vida monòtona i feixuga reprèn de nou el seu curs. Només varia amb la seva resignació. Se sent com un llibre policíac sense final. Malgrat tot ara ja sap que un foc no comença per causes naturals. Ara sap que el teatre s'ha convertit en el triomf dels polítics. Només era un objecte més en el punt de mira de la campanya. Mai més no es podrà fiar de la paraula del seu marit, de la paraula del polític, de la paraula del criminal. Per fi interpreta correctament aquesta merda de món.

 

 ´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

TERCER PRIMERA

 

El sol ja ha marxat i la lluna ja regna en el mar d'estels. El llit és fred i els llençols també. El dia, tot i feinós, ja s'ha acabat. Tota una jornada de patiment intens que davalla en qüestió de minuts. La ràdio oberta que retransmet les notícies. Una parella que s'estima a les fosques. Ella encara està tensa i ell cansat. La porta mig oberta deixa sentir la respiració dels nens. Al bressol, situat a la mateixa habitació, el nadó ja fa estona que dorm. Al cap d'un temps indeterminat ells s'adormen. La pau i el silenci regnen a la llar. Després la ràdio calla i tot es posa en marxa per encetar un nou dia. I enmig d'aquesta tranquil·litat, de sobte, en Xavier comença a plorar. Li toca mamar. Una llum tènue dibuixa la silueta dels objectes i indica el camí a la Rosa fins al llit d'ell.

 

- Què té el nen de la mare? - Li adreça unes paraules tendres i melodioses. - Vine, no ploris més.

Es descorda la bata i, nua com va, pren en braços el nen. El besa al cap i l'apropa a la mamella. El nadó, instintivament, cerca el mugró i comença a mamar. La Rosa experimenta una sensació molt agradable, gairebé divina. Es meravella del seu cos, quan pensa que, del seu pit en surt l'aliment. Fins i tot pot assegurar que sent una mena de pessigolles camuflades pel dolor, gairebé intens, que li provoquen les xuclades. De tant en tant, en el silenci, se sent espetegar la llengua d'en Xavier. Li allarga un dit i ell el pren amb la seva mà minúscula i encongida. Ja porta una bona estona i comença a estar cansada. Cerca una cadira o un lloc on jeure i no troba res. Resignada s'estira a terra i reposa mirant el sostre. Ara ha deixat de mamar. L'aparta del pit i se'l posa al costat. S'aixeca i es treu del tot la bata. La llum perfila la seva silueta i remarca les seves corbes perfectes, esculturals. Allarga els dits fins la tauleta i obre el calaix sense fer soroll. S'espanta quan sent un ronc d'en Jaume. Reprèn l'activitat i s'apodera d'unes gases. Se les frega per mugró i s'eixuga les gotes que encara surten. Després retorna al seu costat i l'eleva en l'aire fins que poc a poc el col·loca per sobre seu. Després se'l baixa fins a la cara i li somriu. No en va, ell respon a la seva crida. Somriu amb un gest angelical i la seva rialla ressona fins a l'entrada. El besa i lentament va caminant, arrossegant els peus pel parquet, fins al seu llitet. Després el deixa amb cura i estira una corretja. Lentament comença a sonar una música somnífera que, tot i ésser fluixa, l'acaba fent dormir.

 

Després, encara nua, surt de l'habitació i va cap al passadís. tanca la porta parsimoniosament, sense fer cap soroll. Travessa el passadís fins arribar a la porta dels seus dos fills. Treu el cap i mira la seva filla Maria. Dorm profundament i badalla mentre es tomba cap per avall. En Roc es manté quiet i només mou els llençols per respirar. Es queda una mica mirant els nens fins que comença a tenir gana. Treu el cap i comença a caminar fins on comença el menjador. Baixa el graó i va cap a la taula. Es mira la fruitera i n'agafa una poma. És ben madura i té la pell vermella. Quan la té a la mà se la mira repetidament i observa, curiosa, el seu peu. La taula de vidre deixa a la vista la resta del seu cos i lentament allarga una cama i se l'observa a través de la superfície transparent. Riu d'ella mateixa i camina cap al sofà. A mig camí es para i clava una queixalada profunda a la fruita. El suc d'aquesta li regalima pels llavis i li comença a caure pel coll. La gota es para a l'alçada de la nou. Li clava una altra mossegada i aquest cop el regalim davalla més ràpidament i reprèn la força de l'inici. Retorna a davallar pel seu cos i aquest cop travessa pel mig de les sines i continua mullant el seu cos. Passa el melic i s'endinsa en el seu niu. Lentament nota com humiteja les portes del seu sexe. Allí es para i s'evapora.

 

Enduta pels sentiments la poma li rellisca de la mà i aquesta s'endinsa en les profunditats de les seves entranyes. No emet ni un gemec, malgrat les ganes que té de xisclar. Lentament s'asserena i finalment reposa al sofà. Respira profundament i es torna a aixecar. Va cap a la cuina on obre la nevera. Quan obre la porta sent el fred al cos i se li posa la pell de gallina. Es mira l'aparador i finalment, resignada, no agafa res. Tanca la porta i comença a tremolar. Té tan fred que decideix tornar al llit. De passada recull la poma i hi clava una última mossegada. Aquest cop no regalima gens. La desa de nou a la fruitera i mig corrent se'n torna al llit. Obre la porta sense miraments i en tancar-la pren més atenció als seus gestos. De moment no vol despertar en Jaume. Recull la bata i la penja de nou. Després s'estira sensualment i es tapa amb el llençol. Allarga la mà i tanca el llum. De nou la foscor regna en el seu pis.

 

Allarga la mà i tot repassant l'esquena del seu marit amb el dit índex l'envolta amb tot el braç. Ell, que està mig despert, es tomba i la besa als llavis. Després allarga la llengua i comença una batalla aferrissada. Lentament ell es col·loca a sota seu i ella pren les regnes del joc. Li besa el coll i es tira amunt fins que ell pot llepar-li les sines. Hi passa la llengua repetidament i després ella davalla i s'endinsa en els llençols. Va deixant lliscar els cabells sobre el seu ventre fins que amb el nas ressegueix el perfil del melic. Després abaixa el cap i passa la llengua sensualment pel seu sexe erecte. Se l'introdueix a la boca i comença

 

a xuclar-li. Ell li passa les mans pels cabells i d'una estrebada la fa sortir dels llençols i la besa de nou mentre allarga la mà. Li introdueix un dit a la vagina i després li obre de bat a bat. Ella, que ja coneix de sobres el que ha de fer, s'ajeu sobre el seu ventre i deixa que ell la penetri lentament. Quan ja ha acabat comença a sacsejar-se fins que arriba a l'orgasme i al mateix moment ell deixa anar un líquid espès que s'endinsa en el seu úter i li mulla l'interior. Ella sent una mena de moc que s'escampa per les entranyes. Després, sense deixar que ell descarregui, s'estira al seu damunt i s'adormen al cap d'uns minuts.

L'endemà el sol li mulla la cara i es desperta a poc a poc. Malgrat tot no trenca la figura i comença a petonejar-lo. Ell obre els ulls i tot empenyent-la pels braços s'aixeca fins que queda assentat al llit. Encara està penetrada i poc a poc ell treu el seu sexe del seu cony i deixa anar un blup que només capten les seves oïdes. Després es mira el despertador i sense dir ni mu es va a dutxar. Ella es lleva i va cap a l'armari. L'obre i en treu unes calces negres. Aixeca un peu i després l'altre i amb les mans les fa pujar fins que li arriben a la cintura. Després obre un altre calaix i en treu uns sostenidors i unes mitges. Es col·loca els sostenidors i jeu al llit. Allarga una cama i es posa les mitges. Després arreplega un jersei d'hivern. Treu uns pantalons i se'ls posa. Va caminant fins al passadís i arreplega unes sabates còmodes. Quan se les ha posat va cap a la dutxa.

 

- Què vols per esmorzar?
- El de sempre, dues o tres torrades i un got de cafè amb llet. - S'ho repensa. - Espera, curt de cafè, i melmelada.
- Què t'ha semblat aquesta nit? - Se'l mira i somriu.
- Has estat fantàstica. Em sembla que és el cop que hem aguantat més. Si no recordo malament eren les dues de la matinada, no?
- Gairebé eren les quatre. Ho sé perquè el nen acabava de mamar.
- No us vaig sentir. De fet estava força baldat. Tot ahir que ho vaig passar molt dur.

 

Ella tanca la porta i va cap a la cuina. Obre la porta de la nevera i en treu la llet. Agafa dues tasses i les omple fins dalt. Després agafa una tassa de cafè i la deixa a sobre de l'acer. Va cap al rebost i n'agafa un paquet de cafè. Quan és a la cuina posa la cafetera a punt i la deixa a sobre del fogó. Obre el gas i allarga la mà per agafar una caixa de llumins. N'agafa un i el prova d'encendre tot i que no pot. N'agafa un altre i l’encén. L'acosta a la sortida del gas i fa néixer el foc. Engega l’extractor i agafa les tasses de llet que porta a la taula. Arreplega la poma encetada i la llença al pot de les deixalles. Torna al rebost i en treu el nesquik i els cereals. Ho deixa tot a la taula acompanyant-ho amb dues culleres. En acabat s'encamina cap a l'habitació dels nens i aixeca les persianes.

 

- Au va nois, es hora de llevar-se.
- La Maria es tapa amb el llençol - Quina hora és?
- Són les vuit i si voleu ser a escola a punt heu de llevar-vos ja.
- Au va mare, deixa-m'hi quedar una estoneta més.
- No, i no hi ha excuses. Qui no es llevi ara no esmorza. - Dit i fet, tots dos s'aixequen d'una revolada i es comencen a vestir.

 

Quan han passat uns deu minuts ja són tots a taula. Ell, com de costum, ha acabat demanant cafè en comptes de cafè amb llet. Però, és clar, després de deu anys de matrimoni ella ja ha preparat des d'un principi el que acabaria esmorzant.

 

- Que ja has fet l'esmorzar?
- Sí, per què? Que t'estimaries més alguna altra cosa.
- Dona, em vindria més de gust cafè, un bomber necessita energia per començar el dia.
- I és clar, home, clar. Que no ho saps que ja te l'he fet. Ai, quin ganàpia, portes cinc anys esmorzant el mateix i et penses que perquè un dia dubtis em creuré que has canviat de costums.

 

Els nens comencen a riure i totes les rialles s'apaguen a dos quarts en punt. Els nens se'n van i es queden tots dos sols, amb el menut. Ella mentrestant comença a fer el llit i després d'endreçar les habitacions porta en Xavier al menjador. De fet hi va gatejant tot sol. A les nou ell surt de casa i des del pis ells sent com xerra amb el pesat de l'Amadeu, i sobretot, xerren dels de l'àtic. Aquest parell fan anar de cul a tot el barri. Tothom sap qui són, què fan i on van.

 

Passen les hores i quan acaba de donar de mamar al nen posa la ràdio i surt al balcó. En aquest moment la seva vida dóna un gir de noranta graus. Divisa una columna de fum cap a la Rambla i comença a patir. Després sap per la ràdio que el Liceu està cremant. Ja fa molta estona que dura l'incendi i el temps i les accions esdevenen ràpidament. Ella està nerviosa, pateix pel seu marit. En Jaume pot estar en perill. Cap allà dos quarts d'una truquen al timbre. Obre la porta i entra un home abatut i cansat.

 

- No et pots ni imaginar com m'has fet patir. Quan he pensat que tu podies ser allà, enmig del foc. Potser eres mort i tot.
- Tranquil·la, no hi he pas anat. - Es posa a plorar. - Merda! Tan de bo hi pogués anar. Em sento impotent, no ho entens? Impotent, inútil!
- No, no ho ets pas. Pensa que...
- Pensa que, que què? Si tu has patit, jo m'he desesperat. Aquest coi de govern. Tot està preparat. Hi han anat uns quants bombers, no són ni de bon tros els millors. I hem rebut l'alarma massa tard, ingènuament massa tard. M'ensumo draps bruts, i no de ronya precisament.
- Què vols dir?
- Que em temo que és provocat.
- Au va, que dius. Raona una mica. Com vols que avui en dia es provoqui un foc així i no se sàpiga. No pot ser. Pensa només en tota la gent que s'hauria de coordinar, o subornar, per que fos possible.
- Ja ho sé, sembla estúpid, però tot és massa estrany. Hi ha massa coincidències.
- De moment no diguis res. No emboliquis la troca, deixa que passi el temps. Si hi ha alguna cosa ja sortirà.
- Em temo que no. Maleït siga. No hi hem pogut fer res. - Deixa de parlar amb ella i va cap al telèfon. - Trucaré a l'oficina, vull saber-ho tot.
- I de mi, que no en vols saber res. - Ella ha esclatat amb crits. La situació és molt tensa. - Només t'importa aquesta merda de teatre i la merda de govern.
- No, espera't. No volia dir això. Per favor, perdona'm.
- És que, m'has fet patir tant. T'estimo tant. què seria de mi si et perdés. Tan de bo no fos així però no puc evitar patir.
Aleshores ell l'abraça i surten al balcó. Tots dos es queden mirant el cel i la columna de fum que sembla que ja s'apaga. Els dos es miren el foc. Ell segueix preocupat pel foc fins que ella es despulla i el fa entrar al menjador. Mentre copulen no pensen en el Liceu.

 

 ´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

SEGON SEGONA

 

El pis és buit. No se sent res. Tot és silenci. La meva habitació és badívola. El terra del despatx, ple de llibres oberts, resta immaculat. En canvi els plats bruts s'amunteguen a l'aigüera. Tots els aparells són apagats. Només va la calefacció. De tant en tant la pau és trencada pel soroll del telèfon o del timbre que no rep resposta. Només sembla que hi hagi activitat a l'entrada. Allí les cartes s'amunteguen des de fa tres setmanes i n'hi ha una pila. El carter hi passa sovint, i hi deixa caure un feix de sobres. Tots estan escampats pel terra i ningú s'ha dedicat a recollir-los. Tot just surto de Figueres a les vuit del matí. He deixat la casa de l'Aurora i he sortit cap a Barcelona. He pujat al cotxe sense presses, lleuger. A les onze he arribat al pis. El dringar de les claus ha trencat el silenci. En tancar la porta l'eco ha precedit l'acció. He passat per damunt de les cartes, ignorant-les, fent cruixir el paper. He travessat el passadís i he desembocat al menjador. És brut i encara hi ha unes paperines de menjar xinès a sobre la taula. He apartat els llibres del sofà i hi he fet un lloc per descansar. M'he apalancat i m'he deixat anar. Quan he encès la pipa tot ha tornat a funcionar. L'hi he clavat tres calades profundes, he deixat fluir el gust del tabac. Després m'he plantejat seriament la qüestió. He d'endreçar el pis. De fet només el vull posar com sempre, habitable. Evidentment la meva tasca s'ha vist trencada per un propòsit major, he d'escriure.

 

El paper dóna voltes en el rodet de la màquina d'escriure. No hi ha ni un sol mot. No sap què posar-hi. Repeteix cruelment els mateixos gestos durant cinc minuts. Està desesperat. Té uns nervis passats de revolucions i no pot escriure res. No troba cap tema prou atractiu per basar-hi una novel·la. Comença a buscar combinacions noves. Els contes no li agraden i decideix a la fi provar el teatre. Comença a trencar-se la closca buscant noves idees. Desesperat s'aixeca de la cadira i encén la pipa de nou. S'ha de relaxar. Té moltes ganes d'escriure però no pot i se sent frustrat. No troba cap tema prou bo. Intenta basar-se en antics relats que havia començat feia anys. Per això es dirigeix a les estanteries i n'arreplega un arxiu. D'aquest n'extreu tot el contingut i el vessa a la taula. Hi ha un feix de papers en brut que comença a remenar. Ha de rellegir tots aquells escrits. Hi ha de tot, escrits poètics, pornogràfics, de por. El que més el sobta és trobar-hi un quadern de quan era petit. És un quadern de tapes blaves que li van regalar perquè hi escrivís. Ell sempre havia tingut vocació d'escriptor. Es llepa el dit i passa pàgines fins que arriba en una que està especialment remarcada. Ja no recordava aquell escrit.

 

Hi passa els dits i somriu. Per un moment és feliç i lliure de preocupacions. Quan tanca el quadern està més plàcid, calmat. Comença a cavil·lar de nou. Busca una història diferent. Comença a pensar quin tipus de novel·la vol fer. Dissenya interiorment el seu prototip. No la vol molt llarga, d'unes cent vint-i-sis pàgines. Cerca una època. Regira els seus documents i acaba destriant una imatge borrosa que no li agrada. Torna a començar el procés. Parteix de la base. No vol fer cap novel·la inspirada al futur. El passat li sembla suculent, però ja va fer quatre novel·les inspirades en ell. De sobte, fantasiosament, pensa en el present. Troba que li agrada. Ara només li cal buscar un tema, un nexe, uns personatges. S'assenta a la cadira i es frega la barbeta amb la mà. Es passa la mà per la barba i va rumiant. Desfigura la seva mirada i cerca un punt en concret. Es fixa en la ràdio. La seva ment comença a reaccionar. Li agrada el tema. Pot escriure una novel·la sobre una ràdio. Podria sortir un producte profund. Les relacions entre uns i altres. Endut per les circumstàncies pitja un botó que li canviarà l'existència. Engega la ràdio en una emissora a l'atzar. El seu propòsit és trobar una emissora real en la qual basar la seva ficció. Quan la veu del locutor deixa anar les notícies: el Liceu crema.

Els seus ulls espurnegen. No s'ho acaba de creure. L'alegria li recorre les venes. Ja ha trobat el seu tema. Cada cop li sembla més autèntic. Sempre ha sentit una mena de mania cap aquest teatre. O més ben dit, cap a la gent que hi va. Per fi troba un tema punyent, que pot despertar més d'una opinió. Pot reflectir-les totes. Ara ja sap quin tipus de personatges han de sortir. Ha de ser gent de la classe mitja i han de tenir un lligam en comú. S'han de conèixer entre ells. Li falta trobar un nexe. Cerca en la seva ment alguna novel·la que li pugui servir. No en troba cap. Per una banda el frustra però per l'altra el fa feliç. Pensa que la seva serà la primera novel·la que parli d'un tema així. Però li falta un nexe. Està pensant quan sent que a dalt hi ha corredisses. S'emprenya. Comença a posar-se nerviós i pensa, pensa massa. No sap si és inspiració, però la seva història es comença a dibuixar. Pren un llapis i un paper i comença a anotar-hi dades. "Nou veïns, nou capítols. Un mínim de nou personatges. Un espai i un temps, un bloc de pisos i el 31 de gener. Un fet, un nexe, l'incendi." Li sembla perfecte. Torna davant de la màquina i comença a picar tecles. Primer vol lligar algunes coses. Encara no vol començar a escriure. Fa una descripció dels habitants de cada pis i comença a triar-ne un personatge central. Després decideix buscar-ne un per capítol. Comença a fer combinacions, a buscar maneres de...

 

Al cap de dues hores ja sap com s'ho farà. En aquell mateix moment comença a redactar. Quan porta unes nou línies truquen al telèfon. És l'editor. El vol veure aquell mateix dia. De fet ja és a mig camí de casa seva. A la fi queden en un restaurant. Són les dues i cap dels dos encara no ha dinat. Penja el telèfon i va cap a l'entrada. Agafa la gavardina i arreplega les claus. Surt del pis i tanca la porta d'un cop sec. Pitja el botó de l'ascensor i espera. Entra a dins i tanca les portes. Quan és a baix en surt i va cap al carrer. Passa per davant del cotxe i l'ignora, es dirigeix a la parada de metro. Baixa les escales i repassa amb la mirada les parets, el terra, la gent, tot. Recorda que durant un temps va voler fer una novel·la sobre una estació. Al cap de dos dies i amb tretze fulls escrits va decidir que era una ximpleria i els va estripar. Tres mesos després entregava al seu editor la seva novel·la més coneguda. Aquella sense títol. Li va fer gràcia no posar-hi res. Precisament imaginava la gent demanant al llibreter el llibre. Ja va tenir problemes amb el seu cap, però va acabar acceptant. Quan és a la finestreta paga un bitllet i camina cap a la línia vermella. Espera que arribi el comboi i quan hi entra no hi troba lloc. S'ha de quedar dret i al cap d'una estona baixa a la parada establerta amb antelació. A dalt, al carrer, es troba amb en Josep.

 

Va vestit amb una americana i uns pantalons de mudar, en canvi ell va més de carrer. Evidentment no s'ha canviat en sortir de la feina. No sap, o més ben dit, ignora per què hi vol parlar. Es saluden i xerren sobre varis temes. Es coneixen des de fa molts anys. Des de l'últim any de carrera. En Pep és fill d'un editor, de fet l'empresa és, encara avui en dia, del seu pare. Quan ell feia cinquè de carrera ja havia escrit un munt de contes i moltes novel·les. Però no eren publicades. Mai va guanyar cap premi ni cap editor l'acceptà. Un dia en Josep va anar a casa seva a estudiar i d'amagat es va emportar una novel·la que li va ensenyar. Al cap de tres dies li donava el seu primer contracte. Des d'aquell moment es van fer inseparables i el seu pare, el d'en Pep, estava eufòric cada cop que rebia una nova feina seva. No entenia com fins aleshores no li havien publicat res. De fet l'explicació és ben senzilla. Primera que no era famós, i a més a més escrivia en català, i en aquells temps, ja se sap. Quan arriben al restaurant, no gaire lluny, ja els dirigeixen a una taula i es deixen manar pel cambrer. Ells continuen xerrant i els porten la carta. No sap què demanar i acaba menjant el mateix que el seu company.

 

Mentre esperen la teca en Pep es treu un sobre de la butxaca. Li ensenya i li dóna. Ell mateix l'obre i n'extreu un paper perfumat. És un nou contracte. El pare d'en Pep el fa soci de l'empresa. Com que no entén res de res li pregunta al seu company. Aquest li aclareix les idees i de fet li explica fil per randa el que passa. L'empresa passa a les seves mans, les d'en Pep, i ell té l'opció de ser-ne soci. De fet només hi haurien dos suposats socis, ells dos. No sap què fer. A la llarga, acaba firmant el contracte. Es treu la seva ploma de la butxaca de la camisa i hi deixa la seva empremta en tinta. Ara té a les mans una empresa. Tot seguit porten el primer plat. Mentre mengen ell comenta l'incendi. I un tema porta a l'altre. Acaben parlant de la seva nova novel·la. Però no li explica com serà. No vol explicar-li en un restaurant. Decideixen anar a casa seva. Quan acaben de dinar s'encaminen cap al pis. Ha de desfer el camí. Agafen el metro, obren la porta del carrer, prenen l'ascensor i entren al pis. Fa girar la clau i la porta s'obre.

 

Es treu la gavardina i la penja. Després desa les claus i el convida a entrar. L'acompanya fins al sofà i allí el deixa mentre ell se'n va a buscar els quatre esborranys que ha fet. Els hi ensenya i es posen a discutir. Ell li explica com vol que sigui el producte final però en Pep dubta. No sap si el Liceu pot ser prou atractiu. De fet no accepta fins que ell li diu que pensa que l'incendi és provocat. En aquest moment comencen a lligar caps i la novel·la pren un caire més rítmic. Cada cop estan més d'acord i més eufòrics. Comencen a buscar històries i acaben fent un esquema de la novel·la. Després van fins al despatx i comencen a redactar. Busquen com començar-la. De fet, només fan el pròleg. Es una feina que es treu de sobre. Pensa que es força divertit que el teu editor et faci el pròleg. Quan acaben ja és tard i decideixen endreçar el pis.

 

Acaben la feina a les deu i es posen a fer el sopar. Quan acaben mengen a taula i estableixen de nou una conversa, aquest cop, més personal. Es posen a parlar d'ells. Per primer cop en molt temps ell treu el tema de l'homosexualitat. En Pep és homosexual. Es posen a parlar d'aquest tema tan punyent. De fet la seva darrera novel·la en parlava d'aquest tema. És per això que li enviava aquella fotografia. Ell la va a buscar i li ensenya. Es posà com una fera. Després va desaparèixer del mapa i ara li envia aquesta postal-fotografia-carta. De fet en Pep va ser el seu primer amor. A casa seva els va costar molt d'acceptar-ho però a la llarga s'hi van resignar. No entenen com pot ser que la gent no els accepti. Són persones, com els altres, igual de normals. Un dia una dona li va dir que li feia fàstic tocar-lo quan pensava que potser aquella nit s'ho havia fet amb un home. No ho entén. No ho entenen. Tot parlant es fa de nit. S'acaben les cerveses i es despedeixen. Quan en Pep se n'ha anat ell es prepara una infusió mentre retorna davant la màquina d'escriure.

 

Sempre ha estat llunàtic i ara les paraules es plasmen al paper amb una facilitat i una velocitat impactant. Acaba omplint nou fulls i ja va pensant el títol. No sap quin serà però decideix plegar per avui. Quan acaba desa els fulls en un calaix i se'n va cap a l'entrada. No té son. Està eufòric. Reprèn la gavardina i les claus i torna a sortir. Ressegueix el mateix camí de sempre. De bar en bar. Acaba en un local fosc, amb una cervesa a la mà. Se la mira i comença a pensar. D'un moment a l'altre se li acaba la nit. El bar tanca i es troba sol al carrer. Necessita companyia i la que viu més a prop és la Meritxell. Se'n va a casa seva i a les dues de la matinada la sedueix. Se l'emporta a casa i l’emborratxa. Quan tots dos van contents s'encaminen cap al llit. Allí es despullen i ell li ressegueix el cos amb la llengua mentre li explica la nova novel·la. Després ella s'estira i s'adorm. Mentre dorm la mona ell la viola diverses vegades. Quan acaba ella no recorda res i ell ja està enllestint el capítol. El sol encara no ha sortit i ell decideix continuar. Encara no són les quatre. La jornada ha estat estranya i no sembla pas que unes hores abans la ciutat patís un tràfec brutal.

 

Se li fa impossible pensar que aquell mateix dia es cremava el Liceu. Pensa que és fantàstic. Acaba el primer capítol i se'l rellegeix. Li agrada, té força. Després desa de nou els fulls al calaix i posa una funda a la màquina d'escriure. L'agafa i la posa en un racó. Baixa la persiana i tanca el llum. Quan fa girar el pom per tancar la porta del despatx el pis torna a l'estat letàrgic del matí. Va cap al llit i la continua penetrant uns quants cops més. Mentrestant el pis està callat, només se senten els seus esbufecs. Com a mínim a ell el foc li ha portat sort.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

SEGON PRIMERA

 

Avui fa seixanta-vuit anys. Malgrat aquesta fita la seva rutina matinal no s'ha vist alterada. S'ha llevat i plena de vitalitat ha engegat la ràdio. Fidel a la cita amb el locutor. Tot escoltant el programa s'ha fet l'esmorzar i se l'ha cruspit en un tres i no res. Un cop enllestida la casa ha arreglat el menjador i ha començat a fer els preparatoris pel dinar. Ha apartat el gerro i l'ha desat a sobre la calaixera. Ha anat a cercar les estovalles de quadres i les ha estès amb elegància. Ha agafat la vaixella i l'ha col·locat estratègicament pel damunt de la roba. Els ganivets, les forquilles, els gots, les copes. Quan ha acabat ha anat a baix a mirar la bústia. Tot just acaba de pujar en Miquel. Ha obert i ha recollit tres cartes. Quan ha estat a dalt les ha obert ajaguda en una cadira. Les tres eren felicitacions: una dels nois de baix, una del carter i la darrera d'en Pasqual. Aquesta és l'única amb format de carta. S'ha entretingut, ja que tenia temps, a llegir-la. El seu fill no podrà venir. Quan acaba de fer la lectura s'aixeca i reconstrueix la parada. Desa tres plats i reparteix els altres. Ara, si més no, hi ha més espai. Ha anat fent fins que a les dotze ha arribat la Serrat.

 

- Hola senyora Conxita, felicitats. - Se la troba a la cuina i va sola.
- I en Felip, que no ve? - Arreplega un davantal i li allarga amb la mà.
- Sí, és al carrer aparcant el cotxe. No trobàvem lloc i he baixat per arribar abans. Hi ha molta feina.
- Ja ho pots ben dir. Només he pogut fer el sofregit. - Li passa una mà per la cara. - Ai, que n'ets de jove i formosa, i en canvi, mira'm a mi. Aquestes mans velles ja no saben què fer. Si no fos pels nets.
- Au va, no diguis aquestes coses. Prou bé que et conserves.
- Sí, però sóc més vella que l'anar a peu. - L'altra comença a posar cassoles i paelles al foc mentre vigila el sofregit. - Des del dia que va morir el meu home que tot és tristesa. Bé, tot no, hi sou vosaltres i els nens que hi doneu una gota de color.
- Però si estàs molt bé i tens salut. Encara tens temps de tornar-te a enamorar. Bé que vas amb aquell amic del casal. - Li somriu i es posa vermella.
- Ja no sóc una joveneta, no quedaria bé que jo, a aquesta edat...
- Què caram! És ben bé igual si quedaria bé o no. Què n'ha de fer la gent del que fan els altres. Tu has de viure d'acord amb el que tu pensis i desitgis. Deixa estar els altres que ja en tenen prou amb els seus embolics. - Mentre parlen comença a cuinar la teca. - Com el parell de l'àtic o el d'aquí al costat.
- Ai calla. No en parlem d'aquests. Em fan una llàstima. No entenc pas perquè la gent els ha de buscar les pessigolles.
- Ho veus, és el que et deia. Deixa'ls en pau els altres. - Sona el timbre de la porta. - Ves a obrir i jo ja vaig fent. Ja ho enllesteixo jo això. Vosaltres comenceu a fer gana.
- Que n'ets de bona. Jo sempre li dic al meu fill que va fer sort amb tu. En canvi en Marc no va encerta-la amb la Judit. - Surt de la cuina i va a obrir la porta. - Hola! Feu un petó a l'àvia. - Quatre marrecs entren i besen l'àvia.
- Ja es coneixen la casa pam a pam. Abans els havíem de fer anar a l'habitació de jugar i mira-te'ls ara.
- Sí que tens raó, sí. Creixen tan de pressa. - Dues veus masculines pugen per l'escala. - Hola mare, felicitats!
- Fills meus, ara només en falta un. Vine aquí Felip. - Obre els braços i ell l'abraça. Corpulent com és la seva mare queda reduïda al seu costat. - Tens la dona a la cuina.
- Doncs jo vaig a ajudar-la. - Una dona passa cap a dins després de penjar l'abric i desapareix a la cuina.
- Ho veus Joan, aquesta dona que t'has buscat m'agrada. Ja t'ho vaig dir de seguida que la vaig veure. Te'n recordes. - Ell entra i li fa un petó a les galtes.
- I tan, si no fos per tu no m'hi hauria pas casat.

Comencen a parlar i entren cap al menjador. S'entaulen i parlen llargament. En aquell moment es poden sentir tres converses ben divergents en el pis. A la cuina les dones parlen dels fills i aquests xisclen i juguen en una habitació plena de jocs. Al menjador els fills i la mare parlen de tot, de política, de salut, de la família. Al cap de mitja hora uns crits fan que tota la munió de gent s'arreplegui a la taula. El dinar ja és servit. Els nens juguen amb el menjar i els grans enceten la conversa.

 

- És molt bo, et felicito Serrat. De debò, és deliciós.
- Gràcies Joan, però no l'he fet pas tot jo sola. També hi ha col·laborat la teva dona, o no?
- Deixa'l, és un desagraït. Mai no em fa cas.
- Au va, no diguis ximpleries i menja. - Es posa murri, sempre s'enfada per qualsevol cosa.
- Però si és mentida, ja ho saps. De moment vigila els teus fills que estan porquejant la teca. - Amb la mà indica el plat d'un dels bessons.
- Maür, no remenis tant i menja una mica.
- És que crema, i no m'agrada. - El nen s'aparta del plat i es tira enrera. El seu pare omple la cullera i li acosta a la boca. Ell se la tapa amb la mà. - No en vull.
- Què dius, no t'entenc amb la mà a la boca. - Quan el nen treu la mà ell li posa la cullera a la boca. - Què és bo o no?
- Au deixa'l si no en vol. L'àvia et farà una truita, vols?
- No el salvis, sempre fas el mateix.
- No reneguis. Pobre nen, si no en vol perquè n'ha de menjar? - S’aixeca de la cadira.
- No, no t'aixequis, ja li faig jo. - La Serrat va a fer la truita. Mentrestant sona el timbre de la porta. - Felip, ves a obrir. No facis aixecar la teva mare.
- Ja va, ja va. Qui pot ser mare? - Se'n va cap a la porta.
- No ho sé. Jo diria que hi som tots. - Es posa a pensar. - En Pasqual m'ha enviat una carta per dir-me que no vindria i en Marc és a París.
- Era a París. Felicitats mare. - Entra en Marc. És jove i ben plantat.
- Ai el petit de casa. - L'abraça sense deixar que es tregui la jaqueta. Sempre ha tingut una mena de predilecció per ell. Li fa lloc i el fa jeure mentre li va a buscar un plat i uns coberts. - Com és que has vingut?
- És el teu aniversari. És el millor motiu no?
- Però venir de tan lluny per només... que feliç que em fas. I què, com és allò d'allà dalt?
- Bonic, però un xic trist. No hi ha tant sol com aquí i hi plou molt més. Però em va força bé.
- I les francesetes què artista, funcionen?
- Home, no van malament. - Els tres germans comencen a riure.
- Sempre heu de parlar del mateix.
- Eva, són coses d'homes. - Continuen les rialles i la Serrat surt de la cuina amb la truita.
- Coses d'homes, em feu gràcia. Té menut, t'agrada més això? - Li dona la truita i el nen no deixa que es refredi per començar a menjar-se-la. - Has vist com engrapa ara. Pobre noi. I vosaltres ja mengeu, perquè el vostre pare no us vigila pas.
- Sí mare. - Els nens esclaten a l'unisó.
- Mira que sou eixelebrats, sort que no hi és en Pasqual, aleshores ja hauríeu organitzat una gatzara com la de cap d'any.
- On és, per cert?
- És a Madrid, per culpa de la feina. No ha pogut tancar un tracte des d'aquí i l'empresa l'ha fet marxar. Ja m'ha escrit per excusar-se. Ja em sap greu ja, però què hi farem. Però jo em pensava que vindries amb alguna noieta.
- Mare, no corris massa. De noietes no me'n falten, però no vull comprometre'm. Sóc massa jove encara. Però no en parlem més de mi. Com va tot per Barcelona?
- Ara que ho dius, no gaire bé.
- Què vols dir amb això? - Tots semblen ignorar el problema.
- Que no ho sabeu. Jo em pensava que ja ho sabíeu. Estant al pis, m'estranya que no hagueu vist el fum.
- Fum? De quin fum parles tu? - L'Eva l'interroga.
- Del foc, del Liceu.
- El Liceu? - Tots parlen al mateix temps. - Què s'està cremant?
- A hores d'ara ja deu ser mig cendra. De debò que no en sabíeu res. Però si el fum es deu veure des del balcó. Mira, des d'aquesta finestra ja es veu.
- Ai, és veritat. Mira que no veure'l. Si aquest matí quan he obert la persiana no he vist pas res.
- És que ha començat a mig matí. Suposo que ara ja el deuen haver apagat, o segur que ja l'han controlat. De fet, m'és igual.
- A mi també però, és molt fort, no? - Tots afirmen amb el cap. Sembla que a ningú no li sap greu, només a la Conxita.
- Però com podeu estar tan tranquils. Es crema un símbol de les nostres terres i no us importa gens ni mica.
- Tan com un símbol. A hores d'ara no era res, mare. - En Felip és el primer a saltar. - Ja no significava res, era un edifici més.
- Serà possible... com pots dir això?
- Mare, - ara és en Joan - té raó. Digua'm, per a què servia?
- Per escoltar música, evidentment.
- Segur. Au va, no era res més que un local de reunió d'una classe de gent. Com pots dir que s'hi escoltava música si des d'un bon principi la gent hi anava a veure el Barça.
- No m'ho crec, com ho saps això Marc?
- Allà a París vaig conviure tres mesos amb un músic i m'ho va explicar. Si sabessis el que jo sé, fins i tot n'estaries contenta d'aquest incendi.
- Tan greu és? - L'Eva sembla encuriosida.
- Ja ho crec. Un cop que hi vaig anar ho vaig veure. - Ara parla en Felip. - Encara no sortia amb la Serrat, però la gent menjava i xerrava mentre els músics estaven esforçant-se a tocar. Jo crec que té raó. No ho era pas un símbol.
- A mi el que més em sobta és l'incendi.
- Què vols dir? - Ara la mare sembla que comparteix l'opinió dels fills.
- Que és molt estrany. Amb tot aquest sarau de l'ampliació i les expropiacions. Ho poden haver provocat.
- Per aquí sí que no hi passo. Això ja no m'ho crec. Et puc donar la raó amb tot allò del simbolisme però això no m'ho crec. No pot ser.
- Bé, és igual, hi ha altres coses més importants que un teatre, no? - En Marc intenta calmar-los.
- Què ens expliques dels teus quadres? - L'Eva li segueix el joc.
- Mira, van fent. Ara estic intentant exposar.
- Exposar, on?
- A París, en una galeria d'art d'un company. Es veu que és amic de l'escriptor i com que ens coneixem.
- De l'escriptor, quin? - En Felip pregunta.
- El d'aquí al costat. Mira que no saber-ho. - La mare s'ha incorporat a la conversa. - I què, quan sabràs si exposes o no.
- D'aquí a una setmana. Demà tornaré a París.

 

La conversa es veu trencada pel pastís amb les seixanta-vuit espelmes. Ella les apaga. El tallen a trossos i el reparteixen pels plats. Obren una ampolla de cava i el vessen per les copes. Brinden per la família i per l'àvia. Després comencen a menjar-se'l i a fer bromes. Al cap de dues o tres mossegades reprenen la conversa, com si no l'haguessin tallat.

 

- I aquí a Barcelona no pots exposar?
- Primer vull provar-ho a l'estranger. Si no puc ja ho provarem a casa.
- Pica fort aquest noi, té fusta. - El germà hi fa broma. - Mentre no es cremi la seva fusta.
- Ja hi tornem. Vols deixar en pau el tema. - Ara és la seva dona qui el fa callar.
- És que hauríeu d'haver vist els artistes plorant.
- Mama, ja estem, que podem baixar? - La Mar, la més gran dels nets, adopta el paper de representant.
- Sí, aneu a jugar. No desendreceu moltes joguines d'acord?
- Deixa'ls. Que juguin amb el que vulguin. - L'àvia els torna a salvar. Mentrestant els altres ja tornen a parlar del Liceu.
- Però després et tocarà recollir-ho.
- És igual, mentre s'ho hagin passat bé. - S'aixeca de la taula i comença a recollir plats. - Agafa un cendrer. - En Felip deixa de tirar la cendra al plat. - I a veure si deixes de fumar.
- Espera't, que t'ajudo. - Les dues dones ajuden a recollir plats i amb dos viatges la taula ja és desparada.

 

Les dones es tanquen a la cuina i comencen a fregar el plats mentre els homes, assentats còmodament, xerren. A la cuina l'aigua calenta entela els vidres i escalda els plats arrencant el greix. Mentre les més joves freguen ella va eixugant els plats i menjant un tros del pastís. Al menjador els homes ataquen cruelment el tema, apassionadament.

 

- Són uns dropos. Tot està preparat. Està més clar que l'aigua. Mira, les expropiacions no els funcionen. Hi ha merder i els veïns i una sèrie de gent es manifesten en contra.
- Jo en conec uns que hi viuen i diuen que és un escàndol.
- Doncs imagina't. Els del govern es comencen a posar nerviosos. Volen la titularia del teatre i la manera d'aconseguir-la és fent l'ampliació ells. Aleshores decideixen expropiar els pisos, i com que fracassen, el cremen. Així s'ha de refer per força. Això és el que volies dir, no Felip?
- Sí, més o menys. Però imagina't la quantitat de diners que es mouen en aquest negoci.
- I els arquitectes.
- Què vols dir?
- Que evidentment ara hauran de fer un concurs de projectes i a algú hauran de triar. I molt em temo que el faran força famós.
- Per no parlar del que en treuen. Es fan amos del teatre, l'amplien, i obtenen promoció. I evidentment jugaran amb la imatge del símbol que deia la mare.
- Tot lliga. A més a més, ara tenen la oportunitat de fer un teatre més gran i millor en un altre lloc.
- Però no ho faran. Aleshores perdrien peles. Els interessa ser-ne els amos absoluts. Obtenir-ne tot el control.
- Però si és provocat vol dir que hi ha molta corrupció.
- Molta, no t'ho imagines pas. A París no sé com estan però aquí. Aviat cauran molts caps del govern.
- Vols dir?
- Segur, m'hi jugo el que vulguis. - La porta de la cuina s'obre.
- Què maquineu?
- Res, només xerràvem.
- Segur, tres homes junts, en una habitació, i em volen fer creure que res.

 

Encara estaran unes hores a casa de la seva mare, fins que cap allà les vuit del vespre, marxaran tots cap a casa seva. En Joan i l'Eva, amb els bessons, marxaran cap a Sant Cugat del Vallès, en Felip i la Serrat, amb la Mar, l'Adrià i l'Erola aniran cap a Gràcia i en Marc anirà a visitar uns amics i s'hi quedarà a dormir. A la nit quan està sola s'estira al llit a dormir i mentre tanca els ulls pensa en els nois i en el dia d'avui. Avui, per sobre de tot, ha fet seixanta-vuit anys i malgrat tot no se sent tan vella. Comença a donar voltes al que li ha dit la Serrat sobre tornar-se a enamorar i s'adorm pensant que qui dia passa any empeny.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

PRIMER SEGONA

 

ROBA BRUTA

 

Sempre diuen que és la feina més pesada, encara que ell troba que està força bé. Com que des de ben petit a casa la mare el va obligar a col·laborar, ara per a ell les feines de casa són, fins i tot, divertides. Quan s'ha llevat, de bon matí, ha parat el despertador i ha sortit del llit. S'ha tret el pijama i l'ha llençat per terra, al costat de la pila de roba que ja hi era des de la nit anterior. Ha anat a l'armari i n'ha tret la roba. Després de vestir-se a anat cap al llit i se l'ha fet. Un cop enllestit ha obert la persiana i ha tancat el llum. Ha recollit la roba i ha anat cap a l'habitació on hi ha la rentadora. Ha cercat el cove, i quan l'ha trobat hi ha llençat la roba. Després l'ha agafat i ha anat cap a les altres habitacions. Ha picat a la porta de l'Àngel. Ha sentit endavant i hi ha entrat per a recollir la roba que hi ha al terra. Ha obert la persiana i l'ha fet llevar. Un cop enllestida aquesta cambra ha anat cap a l'altra habitació i hi ha entrat sense picar. Ha recollit la roba i ha marxat. Ha travessat el passadís sense passar per la cuina i ha anat directe cap a la rentadora. Ha obert la porteta i hi ha introduït la roba. Només s'entreté als pantalons, a mirar les butxaques. Quan ha enllestit s'encamina cap a la cuina. Allí hi troba en Pau. Ell és el primer a llevar-se, és l'encarregat de cuinar. Enceten una conversa i al cap de poca estona arriba n'Àngel acompanyat de la maleta. Comencen a xerrar i a la llarga s'arriba al tema. Avui no volen anar a classe. Tots tres estudien medicina a la facultat de Bellaterra. Com que només en Pau té carnet depenen d'ell totalment. Bé, n'Àngel no tant, però ara té la moto al taller. Avui només tenen una classe important i com que viuen a prop de l'Eugeni ja passaran a demanar-li els apunts. En el moment en el qual decideixen fer campana, se'ls presenta un gran dilema. Ja estan farts de pol·lular pel barri al matí i de fet és força ensopit. Comencen a buscar solucions i acaben decidint que es quedaran a casa, fins que trobin una companya que no vagi a classe. Cadascú va a la seva habitació a recollir l'agenda i els telèfons de les noies. Al cap de cinc minuts ja han decidit a qui buscarien. En Pau segueix fent l'esmorzar i fregant els plats del sopar, mentre n'Àngel es dedica a trucar per telèfon. Ell es veu forçat a abandonar la conversa moments abans, quan la rentadora indica que ja ha acabat. Arreplega la roba xopa i en separa els components. La roba més urgent i més difícil d'eixugar, així com les tovalloles i etcètera, van a parar a l'assecadora i la resta al balcó. Surt a la terrassa, com en diuen ells, i en treu la roba eixuta al mateix temps que hi penja la que acaba de treure de la màquina. Quan va cap a dins sent un veu que el crida des de l'altra banda, és a dir, la veïna, la seva mare. Aquesta li dóna un cove ple de roba. Ell ja sap què ha de fer. De fet, sempre s'ha queixat, però sap que un pis a Barcelona és molt car, i com que no treballen, no el podrien mantenir. La història és vella i ensopida, però evident a un simple cop d'ull. Abans els dos pisos estaven junts, fins que ell va demanar que els separessin. La mare va acceptar i així va tenir un pis per a ell sol, però evidentment, com que no paga ni lloguer, ni el gas, ni la corrent, ha de fer una sèrie de feines perquè li passin uns calerons. Així es veu obligat a rentar la roba i a fer una visita mensual als avis. També li tenen prohibit portar noies a casa, de nit, i tampoc pot organitzar cap sarau. Però es consola pensant que el pis és per a ell sol, bé, per a ells sols. Deixa la bugada de la mare en una banda i es dedica a portar la roba eixuta al menjador. Després hi porta la fusta de planxar i la planxa. Tot i que tenen una cambra per la bugada se li fa més entretingut al menjador, allí pot parlar amb els altres o escoltar la ràdio. Comença a fer la feina i quan acaba porta la roba planxada i neta a cada habitació i l'endreça. Quan acaba de tot plegat va cap al menjador on els altres ja han començat a esmorzar. Avui és bo, més que els altres dies i mentre mengen no se sent ni piular els pardals. Tenen gana. Quan han acabat només hi queden dues torrades i ell n'agafa una per no deixar-les. Quan acaba s'aixeca i es posa a fer la bugada de la mare. Els altres dos encara són a taula i van fent via. Quan ha posat la roba a la rentadora va cap al balcó i fa un crit a la mare. Es posen a xerrar i mentre fan anar la llengua una columna grisosa s'escampa pel cel. Els dos es queden parats i en qüestió de minuts comencen a veure gent als balcons dels pisos de davant. Després senten les veus dels de l'àtic i la mare treu el cap per parlar amb ells que ho veuen més bé. Tot i els crits els de dalt no responen i al final els de dins acaben sortint al balcó per informar-los que és el Liceu. Quan ja saben que és, i després d'uns minuts de contemplació, tornen cap a dins sense immutar-se. A ell no li fa ni fred ni calor, i prefereix pensar en la festa d'aquesta nit. A casa d'un altre, és clar, però una festa és una festa.

 

MACARRONS

 

No sé què fer per dinar. Suposo que els anirà bé uns macarrons. Estic nerviós, tinc ganes que arribin les set de la tarda. Hem quedat amb les mosses a les set, a casa de l'Elisenda. No m'ho acabo de creure. Tres nois amb onze mosses sols, i quines mosses. De fet ja portàvem temps intentant convèncer la colla aquesta, però com que no les podem dur a casa. A veure, l'olla és a l'armari. Avui pot ser brutal, grotesc. No m'ho puc ni imaginar. Fotrem de tot. El millor de tot és que ni hauré de cuinar ni hauré de fregar plats. No m'ha agradat mai això. Si no fos per la teca. Què hi farem, em surt bona. Només fa un any que compartim el pis, però des del primer dia que portem aquest ordre. I de fet funciona, és millor que no pas fer torns. Així cadascú fa una cosa. I més o menys ens agrada fer-ho a tots. Ara que si trobem feina ens canviem de pis. Està molt bé això, però viure amb una vella al costat és un pal. I a més a més és la mare d'en Roger. El que més m'agrada de tot és la vista que hi ha. Vam tenir sort en això. Jo juraria que són els únics pisos que he vist amb tanta visibilitat. Des d'aquí baix no es veu gaire cosa, però m'imagino que des de l'àtic deu ser una meravella. De fet, com que no hi fem gaire vida, al pis, és igual. Els llumins són al calaix. El gas i foc. Apa i ara espera que bulli l'aigua. Me'n vaig al menjador. Això sí que és un incordi, no tenim televisió. Ja n'estic fart de la ràdio. I els discs ja els conec de memòria. Ja sé què faré, acabaré de llegir el llibre de teatre.

Hòstia, l'aigua, ja han passat més de deu minuts. Merda, si no m'arribo a afanyar no en queda ni una gota. Apa ara a tirar-hi la pasta. Ara que hi penso, no m'he fet el llit. Apa, no he obert ni la persiana. Avui fa bon dia, és estrany. Com a mínim ha escollit un bon dia per cremar-se. El que deu estar furiós és el meu oncle, és un dels propietaris. Segur que es deu estar enfilant per les parets. De fet, és tan inútil. No he entès mai el que hi passa allà. Si que té una mena de simbologia i significa una mena de prestigi, però en realitat la seva funció no està pas clara. És tan estrany. Bé, la pasta ja deu estar a punt. Vaig a parar la taula abans no es passi. Els coberts, els gots. Ja està. Cridaré els altres. Nois a taula. Poseu els estalvis. Vaig a buscar l'olla. Sereu idiotes, treu el bitllet d'aquí i posa els estalvis de cuina i no els de la butxaca. Cada dia fas menys gràcia. Què, ja us heu preparat per la festa? Au guarda això, ja ho faràs servir aquesta nit. De debò que no em fas riure. Au va menja i calla.

 

Aquest Àngel no té remei. El que més m'emprenya de tot és fregar els plats. És ben fastigós. Si no fos pels guants ja hi hauria renunciat. Ara que prefereixo això abans que no pas planxar o fregar. Apa, ara quan acabi aniré a dutxar-me i ja faltarà menys per les set. De fet em sembla que és una mica d'hora, però demà hem d'anar a la facultat. Mirant-t’ho fredament, és el mateix un clau a les vuit, que un clau a les dues. Ben mirat avui ens deixaran ben escurats. Ja m'imagino aquelles dones despullades oferint-nos els seus cossos. Bufa, quin escàndol. Ens passarem de revolucions. Avui pot ser brutal. Bé, ja estic. Vaig a la dutxa. Què hi ha algú? Au, afanya't, que tinc pressa. M'espero al menjador, quan acabis em crides. Au, ara aquest ha de netejar la cambra de bany. Vaig a llegir, això va per llarg.

 

Ja, ara hi vaig. Haig de fer una dutxa ràpida. Uns deu minuts. Apa i després em vestiré, i tindré el temps just per que se m'assequi el cabell. Tinc ganes que arribin les set. Em posaré els texans nous i aquella camisa lleugera. Ja m'ho estic imaginant. Ara que hi penso, no sé on ho farem. Tot racó és bo, però tretze persones en una casa amb dos sofàs i un llit de matrimoni. Per sort tenen una banyera ample. Ara que si em toca la cuina, és més aviat estreta i petita. On pot ser divertit és a la taula del menjador. I aquestes mosses són aptes per a tot. Ja vam muntar una orgia l'any passat i érem si fa no fa els mateixos. Però avui no serà pas una orgia. Ja m'agradaria, però em sembla que no serà igual. De fet mentre es quedin tres noies ja n'hi ha prou.

 

Apa. ja estem. Nois, marxem. Ho teniu tot. Aquesta nit hi haurà guerra. Ostres, no puc obrir, prova-ho tu, Roger. Molt bé, un dia ja ens explicaràs com t'ho fas. Es nota que portes anys vivint aquí. Sempre ha estat igual la porta? Doncs quin corcó. I com és que no la canvieu? És igual, saps què et dic, mentre hi hagi altres nits com aquesta no passa res. Espereu aquí, vaig a buscar el cotxe. Aquesta nit les dones passaran por, sí senyor.

 

NETEJA GLOBAL

 

tinc son anem al cotxe i marxem n'estic fart d'aquest bar la mare que va parir el teatre dels pebrots si no fos pel cony de foc avui hauríem cardat la mare que el va fer només podia passar una cosa així mai més ens ho farem amb aquestes com collons havíem de saber que una cosa així ens podia fotre a mar la nit només he sentit a parlar del teatre ni que fos una mena de temple és que no em fet res més parlar parlar i parlar nois em trepitjat merda portava tot el dia imaginant el que faria aquesta nit i no hem deixat anar ni una gota no hem fet absolutament res i tota la nit la mateixa història que collons passa és molt fort quan hem arribat em pensava que s'acabaria ràpid i res de res tota l'estona igual i jo cada cop anava més calent si ho expliquem ens maten dotze ties esculturals i ni una abraçada ens ho haurem de fer mirar maleït sigui el liceu no hi ha manera he acabat ben fart d'elles mai més em sentiu mai més i mira que estan bones quina llàstima però és que és insuportable no es pot aguantar és un insult anàvem tots amb il·lusions i no hem fet res de res mai a la vida no ho havia passat tan malament i jo vinga a pensar que al final es despullarien però no hem pogut i és que ja no podia més em sap greu però ho havia de fer fins i tot he pensat que les podríem violar però he preferit demanar-li que calles i que comencés la festa qui ho havia de dir quan li he demanat que es despullés i que comencéssim va i em fot una bufetada qui s'ha pensat que és l'any passat no es va pas tancar en banda si em sembla que hi vam sucar tots tu creus una tia que es deixa repassar per set i avui no parava de parlar del foc i totes igual onze ties per nosaltres i res de res em desespero i el sopar era repugnant sopar xinès a qui se li acudeix la mare que va parir el liceu és que no hi ha dret i no es cansaven les molt mamones qui les va fer no hi ha qui ho entengui al final he hagut de fotre-li la mà al cul perquè reaccionés la cesca i una altra cleca no entenc res i vosaltres igual i encara pitjor que heu parlat i tot per què collons no callaves tu quan ningú deia res i semblava que tot començava vas tu i fots una parrafada que t'has quedat content i quina inventiva noi mira que dir que és provocat i a més a més has donat corda per estona no han callat durant dues hores al final m'he cansat he anat al lavabo i l'he deixat ben xop he esquitxat la paret com a mínim els hi he fet una putada com que no l'he de netejar jo però és que no s’entén em direu que vosaltres no anàveu desesperats si no treies els ulls dels pits de la montse i tu una mica més i et menges les calces de la carme et sortien els ulls de lloc i és clar que és normal si d'això em queixo perquè si s'haguessin vestit normal encara passa però anaven mig despullades totes amb un escot fins al melic i unes faldilles que no arribaven a la cintura i l'elisenda quan ha arribat a casa ha dit que li molestava el vestit i s'ha quedat amb calces i sostenidors durant vint minuts fins que li he descordat el sostenidors i li he fotut la mà al pit com a mínim aquesta no m'ha pegat i encara m'ha donat esperances em diu espera't una mica d'aquí una estona i vinga esperar si fins i tot m'havia dut el calendari aquell de les figures per fer-ne més d'una i jo vinga a desitjar-ho i el més emprenyador de tot és que no dèieu res per animar-ho si com a mínim us haguéssiu manifestat potser les hauríem convençut i és que no teniu vergonya si tu portaves una caixa de preservatius a la butxaca i encara la deus dur no vull callar de què em serveix deixa'm acabar i després marxem perquè jo no m'hi estic gaire estona aquí aquest cau està ple de gent i això m'emprenya què collons tenen un morro que se'l trepitgen quan les he trucat al matí els ho he dit els he dit i cito literalment aquesta nit espereu-nos en pilotes i poseu-vos les piles i tu adapta el piset per poder gaudir a gust i avisa els veïns que aquesta nit si senten xiscles que no s'esverin i coses així i arriba la nit i res de res però si mentre parlàvem m'ha confessat que ja s'estava preparant i és clar que no he trucat a les altres però un confia en ella i més després de l'any passat ja em direu qui ho va organitzar tot i és clar que va ser ella i apa ara paga i marxem i no vull sentir a dir res on és el cotxe perquè si ara em de caminar gaire duc una eina de pam i mig que m'estorba per caminar i és que encara vaig calent no sé vosaltres però jo sóc capaç de fer un disbarat no em vull tranquil·litzar per què m'he de tranquil·litzar aneu a pastar fang apa obre i marxem cap a casa i passa per davant de casa seva vull saber què estan fent no no hi entraré però si encara hi són és per fer-ho i de fet és a la cantonada aquesta d'aquí i mira hi ha llum i hi són totes hi ha els cotxes au para i pugem et dic que sí doncs para un moment i els ho pregunto potser ara en tenen ganes au doncs baixem tots va pica i no t'ho pensis tant si som nosaltres de nou la mare que les va si no si neguen gaire les obligo a llepar la paret si ara em diuen per cardar les mato després de la nit que m'han organitzat i quin sarau apa ja hi som oh no van en pilotes i és que les mato jo les mato ara en teniu ganes doncs a mi no em ve de gust ara apa aneu a fer punyetes que calli i per què he de callar això ja és diferent si me'n toquen quatre ja és diferent apa noies anem per feina i quina nit déu meu quina nit

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

PRIMER PRIMERA

 

El bar és ple de gom a gom i la xafogor s'escampa amb els cossos. Ell ha sortit de la classe i ha anat cap allí esperant trobar-hi algú de la colla. Ara jeu en un tamboret de la barra i demana un cafè amb gel. Mentre espera que el serveixin va cap a la màquina i hi tira els cèntims. Pitja el botó i el paquet cau pel forat de baix. El recull i en treu el plàstic que l'envolta, després el tira a la paperera. Aixeca la solapa i agafa una cigarreta. Se la posa a la boca i es guarda el paquet a la bossa que duu penjada a l'esquena. Regira per les butxaques fins que hi troba un encenedor. Se l'acosta i fa que surti la flama. Encén la cigarreta i hi clava una calada profunda. El foc s'escampa i es desa de nou l'encenedor. S'acosta a la barra i jeu al mateix lloc. Els colzes es piquen amb els dels companys i la pudor de suor li omple els narius. El cambrer li dóna el cafè. Agafa la tassa i la vessa al got on hi ha el gel. No li cau ni una gota. Espera uns segons i quan el cafè ja no crema se l'empassa d'un glop. Fa una altra calada i es treu la cigarreta de la boca per cridar el cambrer. Li paga i se'n va. S'obre pas entre la gent que ara entra i surt al carrer on es corda la caçadora. Es posa la cigarreta a la boca i comença a caminar cap a l'institut. A mig camí es troba amb els altres.

 

 

- On collons us havíeu amagat? - Se'ls mira i es treu la cigarreta de la boca. - On collons us havíeu amagat?
- Érem al bar de l'institut, t’esperàvem.
- Au va, i no us han pescat. Sou Bojos. - Es posa a riure i comencen a caminar amb un pas ràpid cap al bar. - Jo ara en vinc i és ple de gom a gom.
- Podríem anar a l'altre. Què us sembla?
- Està bé, som-hi. I què, us han vist o no? - Segueix fumant. Ara la cigarreta ja s'acaba.
- No, però ha anat de poc. El que ha sigut genial és la classe de grec.
- El teniu amargat. - Es posa a riure i llença la cigarreta al terra. - Què li heu fet, avui. - Els altres s'expliquen i arriben al local. Empeny la porta i quan és oberta passen tots cap a dins. Aquest està ben buit i tenen taula per tots. S'assenten i es treuen els abrics. Es posen a xerrar i el cambrer ja els demana. - Jo vull un cafè amb gel.
- Noi, sempre demanes el mateix. Jo no puc amb el cafè, em fot un mal la panxa després. I al cap d'unes hores ja no en parlem. I te'l fots sense sucre.
- A mi m'agrada. - Treu el paquet de la bossa i es veu obligat a repartir-ne. - Dueu foc?- No cal que el contestin, tots cinc ja estan fumant. - I què els heu dit per sortir?
- Allò del Liceu. Els hem dit que vivíem en els pisos del costat.
- I no us han dit res, saben les adreces.
- I què, no em pas passat per baix, hem sortit pel jardí.
- I quants han pogut sortir?
- Molts, gairebé deu persones. És que hi havia en Puigbell.
- Ah, el de filosofia. - Es posa a riure i el cambrer arriba amb la safata plena de coses. Reparteix el cafè, els refrescos i el suc de pinya. Després se'n torna al darrera de la barra. Ells continuen xerrant. Quan acaben van cap a la caixa i paguen per separat. Quan són al carrer decideixen què fer. - On voleu anar?
- Jo torno a classe.
- No pots et posaran falta.
- M'és igual. Adéu.
- Adéu. I vosaltres què? podríem anar a casa teva.
- D'acord, els pares no hi són i els veïns estan controlats. - Caminen de pressa i al cap de poc arriben a la boca del metro. En qüestió de minuts són al vagó. - Us hi heu fixat, a aquesta hora no hi ha ningú.
- Tens raó noi, és una merda anar amb metro a les hores punta. No s'hi pot ni respirar.
- Hem de baixar a la propera. Jo m'aixecaria. - S'aixeca i va cap a la porta. Quan el metro para surten del comboi i pugen les escales per sortir. - Està ben brut tot això, i encara hi ha qui es passa el dia aquí tancat demanant almoina.
- És ben trist, per sort nosaltres no ho hem de fer.
- Sí, en això tens raó, però si seguim així em sembla que hi acabarem.
- Au va, si no hem suspès res.
- Si no ho dic per les notes, és més aviat pels professors, ens poden expulsar. - Segueixen caminant i arriben al portal ell obre la porta i al cap de poc ja són a casa seva. - Ja hi som, vosaltres mateixos.
- Ei, qui hi ha aquí dalt, no és aquí on viu aquell escriptor?
- Sí, és al segon segona.
- Quina passada, i als altres pisos qui hi viu?
- De debò vols que t'ho expliqui?
- Fil per randa, no te'n deixis ni un detall.
- A l'àtic hi viu una mossa que està de collons. Sempre volta despullada i algun cop que he hagut de pujar-hi me l'he trobat en pilotes. És metgessa i treballa en un hospital. Està enrotllada amb un que treballa a correus. El que és autèntic és el de baix. Està sonat, és insuportable. És un malparit, sempre s'està queixant i rondinant i és un cabró.
- No serà per tant.
- Et dic que sí, seria capaç de vendre la seva mare. Els altres no els conec gaire, sé que ell és ginecòleg i que és el president de l'escala.
- Ginecòleg, quin ofici. Remenant dones tot el sant dia.
- Ets un porc. No crec pas que se n'aprofiti, per ell deu ser una cosa ben normal. A més a més està casat, i espera un fill.
- Per ser que no en saps gran cosa.
- Home, la meva mare és una xafardera i si pares una mica l'orella sents coses que deixarien estabornit a un mort. Sempre remuga coses dels altres. Els del tercer pis són genials. Uns són un matrimoni divertit. Imagina-t'ho ell és funcionari. La meva mare diu que si aquest foc es provocat segur que l'ha encès ell.
- A part de xafardera paranoica, o què?
- O què. Una mica de tot. Però el més divertit és que el seu veí és bomber. - Es posen a riure. - És súper fort. Al segon pis és on viu l'escriptor. És un home molt rar, sempre treballa de nit i no sempre és aquí. Jo tinc gana, voleu berenar?
- Què tens?
- Pa amb xocolata. - S'amaga a la cuina i els altres van xerrant. Surt amb uns quants entrepans i els reparteix. Mentre mengen retorna a la conversa. - L'altre és una vídua molt agradable. És molt bona dona i avui fa seixanta-vuit anys. Encara deuen estar celebrant-t’ho.
- I els d'aquí al costat?
- Aquí hi viu el meu germà amb un parell d'estudiants més. Estudien medicina i sempre estan de farra. Avui se'n van de festa. Sempre es munten festes i coses així.
- O sigui que tampoc va a classe?
- Sí, de tant en tant. Però no suspèn res i sempre treu excel·lents. És un geni.
- Quina sort. Tan de bo jo pogués fer el mateix.
- Mira, un que s'ho fa venir bé. I aquí vivim nosaltres. Ja us he dit que ma mare és mig boja i el meu pare treballa en un banc. Arriba tard i és molt bon home.
- Caram, quin edifici, és per fer-ne un monument. A casa tot és més avorrit.
- No et pensis pas que això és gaire mogut.
- Segur que ho és més que el meu bloc. Tots som família. Només hi ha dos veïns que són de fora.
- Què voleu fer?
- Posa la televisió?
- Voleu un vídeo? - No fa falta que el contestin. Surt del menjador i va cap al lavabo. S'enfila al tamboret i obre un armari que hi ha arran del sostre. A dins és ple de pel·lícules del seu germà. En treu una a l'atzar, totes són iguals. Torna al menjador i la posa.
- Què és?
- Tranquil, t’agradarà. Poseu-vos còmodes això és el cinema x. - Comencen a sortir les imatges i tots riuen d'elles. Tot són noies despullades masturbant-se i de tant en tant algun polvo. Riuen com uns desesperats i de sobte han de plegar, són les sis. - Ep nois, a casa us deuen esperar.
- Hòstia, són les sis jo me les piro.
- Jo també.
- Adéu.
- Adéu. - Es queda sol al pis i després d'endreçar la pel·lícula se'n va a classes de música. Just quan surt es troba la seva mare. Aquesta entra i tanca la porta darrera seu. Després al cap d'unes hores arriba a casa per sopar. Hi són tots i quan comencen enceten també una conversa.
- Pare, ja no vull estudiar més, per què no em puc apuntar a l'escola aquella?
- Nen, calla i menja. Ja n'hem parlat molts cops.
- No, deixa'l parlar.
- És que jo vull ser músic, no vull ser metge com en Roger.
- I si no saps tocar què faràs després? Pensa que aquest ofici no és tan segur com els altres.
- Això ho dius perquè no el coneixes. Hi ha moltes sortides.
- I si et passa alguna cosa com la d'avui?
- Què vols dir amb això?
- Imagina't els músics del Liceu, ara no poden pas tocar, no?
- Suposo que faran les representacions en un altre lloc.
- Però a mi no em soluciones res, a part del prestigi.
- En aquest món és difícil triomfar, fill.
- Ja us he dit mil cops que no. Si ets bo no tens cap problema.
- Però aquí ja en tens un de problema, has de ser bo.
- Però si tots els músics són bons. Jo no dic ser un virtuós, sinó ser bo. És molt diferent.
- No ho sé, no ho tinc tan clar jo.
- D'això em queixo. deixa'm fer a mi, el meu professor va començar a estudiar als deu anys i als vint ja tocava. Jo porto des dels sis anys estudiant i si m'hi dediqués plenament podria ser molt bo.
- Però uns estudis sempre van bé.
- A més a més només et falta un any. Noi jo no t'obligaré a fer carrera però acaba el batxillerat.
- Fes cas al teu pare. Fes un últim esforç.
- Només si em prometeu que em deixareu apuntar l'any que ve.
- Ens ho haurem de pensar.
- Doncs mentre t'ho penses jo no estudio.
- Està bé, està bé, aquest any que ve et deixaré apuntar.
- I aquest estiu vull anar a Alemanya.
- Això sí que no.
- Però si viuria amb els tiets.
- No i no en parlem més.
- Au va pare, és una ocasió única i ja m'han acceptat.
- Què vols dir?
- Que vaig anar a fer les proves d’ingrés. Només són tres mesos i estarem amb els millors d'Europa.
- M'és igual.
- Em sembla que aquest cop té raó el nen.
- Tu no t'hi fiquis.
- També és el meu fill. I per mi pot anar a Alemanya. Pensa que si de debò si vol dedicar això li servirà d'experiència.
- I què m'assegura que d'això en traiem profit.
- Mira pare, si hi vaig i no m'agrada voldrà dir que deixaré de perseguir aquest somni i em posaré a estudiar. Pensa que serà una prova més per saber si estic fet per aquest món de la música.
- Està bé tu guanyes, però amb una condició.
- Quina?
- No toquis mai a l'orquestra del Liceu. - Tots es posen a riure i avui anirà a dormir content, potser en un futur serà un virtuós del violoncel.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

´ un dia qualsevol, altaió 94 (inèdit)