logo @ +

I

 

FIGURA EN POETA

 

Roques massisses esgarrien el pas
dels segles. No ens hi agafem les mans.
Mans primitives foraden la pedra, on descansen
els nostres avantpassats. No t'hi enterrarem.
Escoltat l'oracle, la pedra se'ns ha fet carn.
Oïm els poemes i prenem unes copes de gin.
Com una pedra i unes gotes de mots
xerrem en dejuni. Ets calze d'una vida nova.

 

Vicenç Altaió

 

 

...és fosc i plou com succeeix a la distància de l'escrit Sabrina s'exilia i Tomáš fornica a l'estora del pis lluny a Praga la vida és en la seva extensa complexitat un conjunt d'imatges gravades en la memòria el factor humà recau precisament en la identitat del subjecte Descartes tenia raó en afirmar la seva sentència però anava alhora errat sí és cert que pensem però no és tan evident que existim malgrat tot jo em decanto més per Nietzsche sé que sóc un superhome però no puc viure i demostrar-ho alhora la societat encara no està preparada per a entendre-ho la religió no ha estat encara suprimida cal acceptar el nihilisme per tal de superar els nostres límits un cop destruïdes totes les fronteres entre el bé i el mal la vida prendrà sentit per si mateixa sé que sóc una llarga síntesi de molts pensaments res més de fet sóc fruit de la lectura sense saber del cert si sóc o no sóc el sol es pon mentre plou es mullen els carrers tot és trist i eclèctic com una llarga melodia de Schönberg em sé com una partitura dodecafònica innovadora i alhora passada d'història el món cíclic fa avançar la seva a una velocitat increïble i no podem tornar al passat per decidir de nou i em dedico a escriure poemes en la solitud dels instants sóc un mort que viu perquè la vida no el deixa viure invento frases lapidàries per conformar-me però sé que mai seran enteses ni magnificades no passaré a la història perquè no en formo part no sóc un geni com Zuric sóc un simple ésser superior i amb la meva estúpida condició sé que no m'he de mostrar al món es brut i negatiu com alhora n'és de positiu l'art és el meu mitjà de subsistència però no em puc menjar els folis quan ja vaig provar d'alimentar-me de llibres però els tubs de la digestió hospitalària no m'agraden i la tinta té un gust absolutament nul només deixa un record amarg la càpsula especial de l'estilogràfica i si m'acabo el líquid no puc crear estúpides narracions de vides alienes a la meva però que duc dins sense voler cantar a la dutxa i menjar un entrepà al migdia però m'hi veig forçat per l'empresa de les relacions humanes que obliga el ciutadà a empassar-se els fums dels tubs d'escapament i de la roba que put a tabac i a suor també al restaurant on la dona empeny amb una fragància ofensiva i l'atemptat es completa amb la lletra compassada de la màquina d'afaitar que esquinça els plecs de la pell i talla la barbeta proliferant mils d'entrades a les bactèries i a la vida minúscula dels brots d'aigua de la femta i la descomposició que s'abstenen de votar sí a la penetració anal d'una tia prenys restreta i bruta que faci olor i perfum de suor qui serà la medicina a la fragilitat de la malaltia amb el sexe tot el que m'és absolutament contrari esdevé diví i els defectes virtuts com la pudor dels pèls de la cuinera de greix i mostassa que s'acumulen en el borrissol i n'empastifen la flaire delirant que es converteix en l'afluent del Llobregat i xopen la superfície fins que travessat gemega el crit i prolifera una nota dissonant per l'espai vital i l'estora del pis de l'amic de Tomáš queda molla com la de casa els dies de pluja i trons que aconsegueix passar endavant una ampolla de licor i una novel·la i els dies afortunats una planta afrodisíaca que substitueix el marro del cafè per la fulla de menta i el tabac per la calor al cos del fum obert i desglossat en mil partícules diminutes com els pets d'un cos quan dorm i que serveix de medi d'abstracció quan no és prou forta la voluntat i les agulles del rellotge es paren en sec i comencen a girar al revés per inèrcia cada cop més de pressa fins que arrosseguen cap al centre els números i l'esfera i el color de la paret la sala es queda xuclada pel forat negre del temps que cada cop és més cíclic com la baldufa d'una casa de l'infant i que es converteix en una absència de color quan les parpelles es tanquen sota el magma del terratrèmol que es fruit de la ment i ens força a pensar descontrolats com quan el poema és realitat quan la droga de l'alcohol en contacte amb la perversió del grumoll i del mirall sota el nas de la olor que ensuma l'aire i el pren i com si se'l volgués fer seu el reté a l'interior i l'expulsa al cap del temps retenint-ne el gust a la gola i eixamplant la memòria olfactiva substituint part de la vida per fum contaminant de les fulles liades sota el pebre vermell i la cuina de vidre i el nas que a cada exhalació vol aturar el pas del temps s'introdueix una canal de geometria amb un parell de línies paral·leles sacrificant a cada esnifada uns anys de la seva curta i desesperada existència aleshores el temps ha xuclat del tot la sala les agulles comencen a giravoltar a una velocitat desesperant cada cop més de pressa fins que es desprenen de la seva gàbia a la paret i surten disparades cap al meu cos i es claven al ventre i al cor i un cop enfonsada la seva punta comencen a giravoltar fins que travessen la matèria corpòria i m'obren un forat al fetge i el vòmit compulsiu expulsa el licor i la diarrea mental mentre es vessa una sang fàcil per les parets de la pell i el forat de les agulles que ara es claven a la paret oposada i esclaten amb una explosió que les desintegra i que encén per complet la cuina de gas on el llumí em crema les mans i els dits del peu les flames que en surten i tot és divertit i còmic mentre provo d'escriure una línia més i faig una nova calada i la sang em degoteja ara gorja avall on també s'escapa el fum i tot sembla un cementiri on les làpides impedeixen la sortida dels morts que queden enregistrats en una llista de codis mortuoris gravats sobre la pedra calcària que produeix la cirrosi i l'úlcera que se'm menja l'estómac a cada glop de cervesa que refresca la gola i es perd pels orificis que m'he obert en canal amb la mà que rascava intensament el fetge que es queixa i la tènia que treia el cap per entre els budells que ara és escampada per terra amb uns quants metres de l'intestí que és més llarg que no sembla i el passadís s'allarga mentre arrossego la meva desgràcia fins la màquina d'escriure quan sec a la cadira giratòria i sento pudor del fum que em crema la camisa encesa a la cuina que crema la biblioteca de les receptes mentals mentre tot és cada cop més negre i clar i gris i fosc i la llum brillant de la tauleta sembla el sol que s'entreveu darrera de les línies verticals que ratllen el mosaic del terra davant de la finestra i que proven d'arribar fins on sóc fent-se cada cop més convincents i més extenses i la incomprensió de la meva ment em duu al refugi poètic que sóc jo mateix i la meva condició de merda vivent que em diferencia de Déu ja que Déu no caga perquè no seria ètic i destrossaria les tesis teleològiques oposades a l'ètica kantiana i Sartre s'emprenyaria amb mi si ara fos més llest del que puc ser quan no sóc en una creació en condició de literat i les o de la pàgina són com plats de calamars que jo ajunto amb la cola de la imaginació i els poso a l'aigua perquè es recuperin i quan comencen a nedar estiro la cadena i els fulls on he escrit el darrer poema se'n van sota la prolongació del tub que els durà fins la xarxa subterrània del clavegueram on els refugiats de guerra prendran la meva defecació mental i l'engoliran creient-me un salvador i en lloaran les excel·lències sense ser conscients que són només uns peixos marins extrets d'un aquari podrit que sembla una pira de nacre i que reposa tranquil dins el cubell de les escombraries ara que la cuina es mou i comença a cremar la campana on dorm l'extractor que s'engega a partir de les meves ordres perquè el silenci és massa absolut i em molesta en canvi el ritme del pensament és més viu si sents sorolls que no molesten ben al contrari de llegir enmig d'una retransmissió del partit de futbol de dilluns al migdia que no et deixa concentrar-te i et força a tancar el llibre i prendre entre les mans un tamboret del bar i esclafar-lo al cap del propietari esberlant-li el cervell i recollint les parts més sangoses per escampar-les a la pantalla del monitor on una puta a la cantonada del paral·lel fa estriptis mentre qui ven droga es masturba d'amagat quan sent que el soroll de l'extractor comunica la senyal acústica periòdica que s'acaba extingint sota la flama del foc blau i vermell com la mar en una posta de sol digne de Pedro Salinas mentre els expressionistes li escupen a la cara i se li mengen els collons a cop de queixalada mentre panteixa i es queixa clamant la pietat i no sentint-se culpable al·legant que en el fons la innocència l'ha traït però els vampirs no són mai defensats per advocats i ell no es mereix cap luxe que no es prengués Robespierre i un plat de botifarra bullida sense pell és com una guillotina que detalla els plans de l'execució a cop de fulla de paper que roda en el rodet de la impressora lenta d'agulles que m'acaba la paciència i es converteix en la primera impressora que vola des d'un quart pis i s'estavella a la plaça del diamant mentre es colpejada pels coloms que abandonen la seva dieta de veces i estripen els papers que desafien la llei de Newton mentre es trenquen les ales i s'arrenquen els ulls sota el blau amenaçador del cel i un nen demana almoina mentre escupo al wàter on sento la olor dels calamars que deuen ser ja a la desembocadura de la platja i així es destrueixen múltiples agulles de les que hi ha a casa com també les que em clavo a l'escrot i em penjo dels mugrons que es desintegren sota la llum fosca i violeta de la casa de putes que he visitat en la darrera lectura de la matinada passada quan els ulls ja s'han fos en mel i mató i la miopia mental ha afectat la meva visió convertint-me en un ésser ortopèdic i artificial que necessita la pròtesi ocular per a veure-hi camino de puntetes per la sala gran on la biblioteca s'arrapa a la paret com s'hi arrapen les aranyes i l'heura del jardí públic i dels boscos cremats i destruïts sota el vapor de la marihuana que fumo contínuament a peu de recepta sense mesurar-ne els grams i les hores ja no tenen vigència perquè el temps s'ha confós i s'han superposat la cronologia pròpia i la popular i la científica ha restat alerta però poc convincent pel què Déu s'ha menjat la ciència i els seus axiomes i la filosofia s'ha menjat Déu i jo com que sóc un creador m'he interioritzat el pensament i he destruït el lligam de la paret que s'esquerda i deixa entreveure l'escala per on pujarà el diable vestit de vermell amb topos roses i un anunci lluminós de neó que intermitent anuncia la fi del món penja ara en un hotel de Nova York mentre a l'equador entre tròpic i tròpic moren els infeliços que no han pogut llegir la poesia que els calia perquè la poesia és a dir la follia és la base de la vida i la creació del sentiment i em pesen les parpelles i el cap i el cos perquè tot gira al voltant meu i les imatges ja no són gens certes i he perdut el principi de judici sota la influència de la bruixa tot és difús i poc precís i Ulisses es perd en la seva odissea i no sap si és a Ítaca o a Dublín tot per culpa de no haver-se endut un mapa que el guiés entre Joyce i el món clàssic i el segle XX ha obert una fissura que no es pot reajuntar amb cap tros d'esparadrap mentre la consistència de la droga comença a davallar al meu cervell i m'obligo a traçar noves línies paral·leles en un mirall esquerdat que s'ha convertit en la taula d'operacions d'un quiròfan on el doctor obre de dalt a baix una pacient i en surt una vedella que el doctor obre de nou i n'extreu de l'interior un gos que a dins duu una gallina que incorpora un tall de cansalada viada que el cirurgià posa a la barbacoa i es menja amb el bisturí tacat de sang i amb restes de carn morta i un cop païda cus la dona ficant-hi a dins la vedella el gos i la gallina i quan s'aixeca amb una cremallera de dalt a baix s'adona que li falta alguna cosa i amb l'estómac buit sense el tall de cansalada obre els llavis de la vagina amb un diàmetre de mig metre i s'engoleix el doctor que és absorbit per l'òrgan sexual mentre ella té un orgasme de plaer i un cop digerit s'ajeu de quatre grapes a la llitera i defeca lentament expulsant el vedell el gos la gallina el doctor i el tall de cansalada i aleshores es vesteix surt al carrer i es llança sota les rodes del tramvia que la parteix pel mig i veu com en surten de dins dos-cents escurçons i jo esborro amb l'esnifada una via del comboi que descarrila i assassina en Gaudí i que s'estavella sota la vergonya de la catedral i l'enderroca deixant només com a vestigi la façana original que s'encarreguen de fer desaparèixer un centenar de japonesos que la desfan amb les seves fotografies i amb cadascuna d'elles un part de la façana desapareix perquè les imatges alhora que retenen la realitat se l'apropien i roben part de la identitat del subjecte que un cop retingut en una transfiguració plàstica mai serà al complet i veurà la seva realitat mutilada per una imatge que condicionarà la seva percepció i negarà i exterminarà els pressupostos subjectius com els grans de coca que ara són dins el nas que em cou i em raja sang mentre s'endevina una sobredosi imminent i s'escampa el líquid pel cos fins el dit gros del peu que supura al seu torn un líquid blanquinós digne de menció sota les conjectures de la nit en plena arquitectura oval i sé que cada cop que una imatge és observada la matem l'assassinem sense escrúpols per a satisfer la nostra necessitat d'omplir la base de dades absurdes i inútils que configuren la consciència que és més intrigant i indesxifrable del que sempre ens han explicat perquè Freud tenia poques coses a veure amb un profeta i va deixar en morir masses enigmes a codificar en el llenguatge entenedor i virtual de la ment humana que per altra banda es corromp a cada moment sota mils de formes que proliferen al voltant d'un cos quan és viu mentre que un cop morts deixem de turmentar-nos i passem a ser poesia pura sense dependre de la lectura que és l'acte que corromp la poesia sobretot si es tracta dels preceptes de Vallery o de Guillén i el Pompeu Fabra descansa sobre la tauleta de nit darrera l'escriptori i la màquina de triturar i la liquadora que destrossa els llibres que hi llenço i n'extreu un suc comparable a la pedra filosofal mentre la pudor del fum es pitjor que el de l'oli de gira-sol i la casa queda coberta d'una boira pitjor que la d'en Boris Vian i em despullo arrencant-me a tiretes la pell que em penja dels mugrons i del melic i estiro a estrebades fins que la carn queda rosada i tenyida de gris impregnada de la calor provinent de la cuina i em masturbo amb la mà dreta mentre me la tallo amb l'obre cartes i em contemplo al mirall nu i desfet gairebé suïcida una figura esvelta i trencada a la nit que es resisteix a viure de dia i es manifesta més que mai la doble vida del jo que en aquest cas no es diu Verònica i la porta del balcó s'obre i es tanca a cop de vent que dibuixa a la paret unes línies futuristes ondulants i estripa el paper que penja del sostre quan la llum es difumina per l'espai i esquinça la teranyina de combustió instal·lada com un inquilí indesitjat fruit de la droga consumida en un espai breu de temps però suficient per a convertir la ciutat en un vaixell de vapor comandat per comunistes afusellant els camarades i violant els mariners de l'Aurora i mentre l'estiu és al seu punt culminant sento la veïna que colpeja la porta i aquesta es queixa i cau a terra sota el pes d'una vaca gorda índia i sagrada que la trepitja i hi balla claqué al damunt convertida en una bella dama nua i provocativa i m'abraono cap a ella quan els peus se'm queden enganxats a terra i mig desfets en dos manyocs de pell que es confonen amb el parquet i em repenjo a la columna de guix que es trenca per la meitat com un temple grec i comença a esquerdar-se el sostre rosat i decrèpit mentre les mans s'adhereixen a la runa que vola pels aires circumcidant el coll de la víctima i caic desmaiat damunt la llosa freda d'un pati amb llimoners sota un pou d'aigües fredes mentre l'asfíxia i la por s'acomiaden de mi enmig dels trucs insistents d'una mà enemiga que colpeja el meu cervell i les parets del temple...odio profundament recuperar el coneixement sobretot després d'alterar la meva consciència ahir vaig patir una sobredosi ho sé ara i ho sabia anit mentre em drogava però quan no sóc dins el marc del meu autocontrol o més ben dit del control imposat per la societat no puc obrar seguint les meves pautes la biblioteca del pis es va cremar i és el que més em dol els llibres eren per a mi una font de vitalitat la meva realitat s'ha creat a partir de la lectura he crescut llegint llibres i relacionant-los amb les meves vivències de fet la lectura sempre ha resultat més real que no pas la vida perquè en els llibres la percepció és lliure mirat objectivament la intertextualització no es dóna des de la vida al llibre sinó des del llibre a la vida i en casos excepcionals del llibre al llibre i jo sóc un cas excepcional perquè jo estic format pels llibres que he anat llegint al llarg dels anys i podria recitar de memòria versos i escrits llargs i feixucs i lleugers alhora que són de fet els meus pensaments i és evident que essent escriptor em sorprenc en trobar-me intentant expressar aquests pensaments sense recursos perquè no existeix cap mètode per a reflectir textualment la maquinària mental i escollir objectivament les paraules és prosaic cap mecanisme lingüístic és capaç d'expressar el llenguatge cerebral i en aquest fet recau la contínua meditació de la literatura intentar plasmar en el paper els pensaments d'un personatge alhora desconegut i rebel gairebé és una ampliació de la pròpia experiència des d'un punt de vista molt concret ja però sóc només una vivència curta i temporal sé que m'extingiré un cop mort i els llibres que escric són un lloc de refugi és com una última esperança que tot sigui fals i que l'existencialisme al qual m'he adherit no sigui cert un talismà que altera les normes de la pròpia convicció si fos així els llibres que escric perdurarien en el pas del temps i el meu anihilament no seria total seguiria mantenint-me viu a partir dels textos i amb cada lector part de mi s'endinsaria en el seu flux intel·lectual de no ser així i per tant fer-se efectives les meves idees un cop mort tot desapareixerà sense la meva existència ja res serà i finalment es regenerarà tot en l'idea cíclica de Nietzsche però vull pensar a contracor que parcialment serveix d'alguna cosa la meva activitat avui però estès en un llit de l'hospital poca cosa podré fer a part de gravar els meus discursos en aquesta puta cinta magnetofònica però dubto que algun dia els usi el meu cap està espès i la meva veu és prou rogallosa de fet sento una lleugera ressaca malgrat ésser un creador no estic exempt de la condició humana ben al contrari d'en Juan Ramón Jiménez i la seva idea de déu jo no sóc un déu ni ho és ningú perquè la sola idea de déu contradiu tota possibilitat és un concepte erroni i no vull donar-hi més voltes prou que hi he parafrasejat al llarg de la meva obra i ho seguiré fent malgrat tot no puc evitar sentir certa nostàlgia veient que a la capçalera de llit hi ha una creu és de fusta i ben tallada i deu fer uns quants anys que no es repinta la pintura escrostonada ha caigut de la cara i un cantell de la creu està estellat i a la part superior sobre el cap i al centre de la fusta hi travessa un clau llarg que imagino que el suporta a la paret tot plegat em repugna també com passa sempre en una església de fet ja té collons de crear un recinte tancat un cercle d'amistats és com un club de vells podrits de diners el mateix es prohibeix taxativament l'entrada de certs grups i es converteix tot visitant en practicant el fet de resar a unes pedres demostra l'austeritat d'aquesta religió maleïda el seu déu és fred com ho són els materials de construcció no es resa a la natura a camp obert als arbres a l'aigua al vent no la veu s'ha de recollir com si fos un líquid preuat en un embut de parets recloses sense cap fissura el món del creient no pot ser de cap manera el món real si fos així el paradís no tindria sentit però prefereixo deixar córrer les meves meditacions i esperar que en una hora o altra algú penetri a l'habitació i hi faci les oracions allargui una safata amb rodes i m'afarti de píndoles a poder ser anticonceptives d'aquesta manera els meus turments em deixaran tranquil almenys unes setmanes però de fet el que més m'urgeix és marxar tinc una necessitat vital de tornar a casa i posar-me a escriure però sóc conscient de dos fets prou lamentables que ahir el pis es va cremar i que per tant tardaré a poder-hi tornar i l'altra encara pitjor que el meu estat de creació gairebé de nirvana implica actualment la introducció de les drogues i l'accident d'ahir va ser produït precisament per aquesta fúria creadora quan jec davant la màquina d'escriure els dits se m'ennueguen un toll de tinta em cobreix els ulls i em cal desfer-me'n per a telefaxar-lo al paper no sóc capaç d'assolir una escriptura automàtica sense la presència de l'alteració de les meves capacitats he de perdre el control no sóc prou grillat per a desenvolupar conscientment aquesta tècnica literària i ara ja m'he compromès a acabar el llibre i no puc deixar-lo mig acabat és el primer cop que sento que tinc alguna cosa important entre mans sé que mínimament he estat capaç de fer allò pel que tants han lluitat la ment s'ha tornat una joguina sota els meus dits però potser caldrà embriagar el lector per tal que comprengui enterament la meva obra sí apuntar-ho a l'agenda val a dir que podria ser una bona idea per al pròleg ara m'adono que la cinta és realment còmode no em cal esforçar-me a coordinar el moviment dels dits i de la mà per impregnar els mots a la llibreta només em cal proliferar uns sons adequats gairebé murmuris i l'electrònica s'encarrega de la resta amb l'avantatge que al contrari de la lletra sempre és reconeixible estic cansat i em fa mal el cap tinc la gola seca no podré aguantar gaire estona més aquesta sessió és sorprenent que les nostres capacitats siguin tan limitades i que en canvi sota el descontrol tot es multipliqui per cent com passa a la nit sempre m'he pogut vanagloriejar de ser un noctàmbul m'agrada la nit i m'atrau profundament em desperta tots cinc sentits recordo que sovint em quedava llargues hores contemplant la lluna desitjava profundament que succeís alguna cosa estranya això em portà a pensar que la lluna era de fet l'objectiu d'una cambra de cinema que el món era un plató cobert per un llençol de color negre i que de dia l'enretiraven quan deixaven de gravar era una imatge bonica al meu entendre és evident que era un marrec i no aixecava un pam de terra avui en dia una afirmació d'aquest tipus em duria al suïcidi però el que més m'atreia de la nit era la por que em despertava deixava les finestres obertes esperant que algú entrés i m'assassinés i de més petit esperava la visita d'éssers monstruosos així com de vampirs i etcètera només un cop em vaig penedir del meu sadisme va ser en llegir sí perquè el films no m'impactaven m'aterrien però em deixaven una espurna de malícia que m'obligava a comprovar la certesa de les abominables criatures però la lectura em colpí en descobrir el llibre com a estri de coneixement vaig desar al calaix la meva infantesa tampoc vaig tenir adolescència i en part tampoc maduresa he esdevingut un llibre i prou una acumulació de frases de diferents autors sí no sóc una sola personalitat i aquesta descoberta fou més temible que qualsevol criatura irreal era un monstre del qual no podria defugir mai jo mateix realment espantós i encara avui m'arrossego a mi mateix a allò que els altres en diuen existència jo en dic tortura potser per això accepto amb tanta facilitat el nihilisme i a dies el solipsisme ja que per a mi certament només jo tinc vida encara que és una idea transitòria temporal però sovint em qüestiono qui i d'on provenen els llibres que llegeixo si de fet res existeix fora la meva curta cronologia aleshores d'on prové el meu aliment diari és en aquesta mesura radical que he d'afirmar que jo en sóc l'autor i el creador com també el receptor que jo em creo les meves pròpies repressions de temps i espai en part la culpa de tot la té la meva naturalesa variada la diversitat d'influències que he recollit amb comptagotes encara que sorprenentment m'agrada també saber que no deixo de ser un cos i com a tal tinc les meves pròpies característiques em fascina la defecació és el punt més escatològic de la vida i en part també el més teleològic és crec precisament per aquesta transcendència que s'amaga el veritable sentit del mot i es difon un sentit del ridícul totalment absurd en parlar d'aquesta realitat sorprèn saber que la quisca es diu deposicions la merda és la merda i així havia de ser des dels nominalistes però la vessant metafísica de la realitat sempre es té una lleugera tendència a ocultar-la com succeeix amb el sexe encara que aquest aspecte mantingui una relació molt estreta amb la intimitat però sovint la penetració és l'únic remei contra un mal i contra el pitjor de tots el descobriment de la solitud i és en aquests moments que he d'abandonar el meu solipsisme ja que de no fer-ho acceptaria que les meves relacions han estat monòlegs amb mi mateix i certament a part de resultar-me desagradable és un principi més perillós del que sembla de fet potser és per tal de negar aquesta existència única i exclusiva d'un mateix que ens entestem a procrear m'agrada la idea n'he de fer una referència al llibre sí la procreació és l'afirmació de l'existència d'altres éssers és la negació dels soliloquis és a partir de l'engendrament que tota postura de tendència pertorbadora desapareix i per això el sexe esdevé la part més important en la vida d'una persona hauria de corregir el passatge de la defecació social la merda és el fi l'escatològic el sexe és la finalitat el teleològic és curiós que un i altre forat es trobin tan propers... tot plegat és com un oracle que transforma la pedra en carn la mort en vida el pensament en existència i continua la llarga reflexió, deguda a la visita del metge he esgotat part de la cinta i m'hauré de quedar fins demà, en demanaré una altra, acabo de repassar el que he gravat abans, m'agrada encara que em molesta perquè podria haver continuat un parell de minuts més, si no hagués estat per la infermera, les rialles que s'escolten són seves, és una de les coses que més detesto que m'envaeixin en plena meditació, reflexionar implica solitud com passà amb Víctor(ia), l'arrogància del fet de destorbar és equivalent al reclam que demano, però no s'entén així i s'observa al transeünt aïllat com a una espècie a internar, en canvi aquell que no tan sols destorba sinó que àdhuc infringeix i sobrepassa les fronteres humanes se'l considera i se l'accepta quan al cap i a la fi un no és pitjor que l'altre, tot es resumeix a una pura qüestió d'estètica, de fet implica ja un imperatiu ètic el del respecte, emblema que configura el que anomenem Europa que en realitat no es mereix el nom, ja que sota el terme s'hi ha de recollir molta més extensió que per usos polítics es nega, potser la imatge és molt més important que d'altres medis en l'actualitat, però la imatge és alhora font de renovació i de destrucció, com molt bé van saber especular els pop-art, de fet tot el batibull de creació és degut a les avantguardes, moviments proliferants al llarg del segle XX com si es tractés d'una moda del cercle cultural, però la moda ben absurda i insuportable en la societat esdevé el medi perfecte en l'art i els petits grups obeint a l'associació d'idees, associació que per altra banda és prou inquietant, és una prova més que Hobbes no va encertar-la del tot doncs el llop no pot associar-se amb d'altres llops, pot conviure-hi i relacionar-s'hi però sempre hi buscarà una sortida victoriosa i impositiva, és aquesta reflexió que em fa dubtar de la certesa dels moviments, si de debò foren una cohesió no hi ha dubte de l'error del plantejament zoològic, ara bé en el cas que fossin producte de friccions i de moviments maquiavèlics aleshores caldria titllar les avantguardes de grups zooides o pitjor encara de zoòfags, cosa que em fa pensar en el fet que aquells objectes i obres signades que eren motiu de polèmica actualment són imatges de culte, són font de les noves escultures mentals dels obrers de la matèria mental, entre els quals m'incloc naturalment, i encara més en la tipificació d'un art absurd i fàcil sense contingut diria la meva àvia i fora de seny, cosa absolutament falsa i lamentable, però és curiós que fins i tot la gent normal sigui capaç avui en dia de valorar aquests productes fruit del geni i que molts dels consumistes d'art deixin de veure el món amb els ulls de sempre, m'agrada veure aquest efecte en un lector improvisat, observar com després de llegir una frase o escoltar una línia melòdica ja mai més veurà les coses igual, hom no pot mirar una ampolla de coca-cola sense pensar que està davant d'un objecte d'art una imatge produïda per la societat detestable de consum que ha estat capaç de convertir el cos femení en un reclam per a la gola i d'altres bestieses, només podria b/veure's una ampolla de coca-cola sense immutar-se algú completament ignorant i desconeixedor dels quadres d'en Warhol, i el mateix passa amb una proliferació acústica situada en una cadena del wàter, i deixo de banda el contingut de l'acció però no defujo de la coneixença dels futuristes, de manera que un simple motor es converteix en art i un art que és comú i a l'abast de totes les vides, aquesta és la revolució dels militars dels exploradors dels que formen la primera línia de foc, tot i que entenc que no tothom és capaç de comprendre el contingut de la presència, és de fet el procés iniciat i mai millor paraula en l'educació popular, en el moment en què tothom va a l'escola els termes artístics es veuen obligats a canviar i els fanàtics augmenten considerablement, és un eros més enllà de la física una atracció de l'espectador i l'artista, un no pot viure sense l'altre i els dos no poden viure sense l'obra tangible, és un coit amb el cos material, i l'obra perfecta és aquella en què l'acció sexual hi és present ja no només com a contingut sinó com a estri de creació, jo mateix he produït una sèrie de tres poemes escrits a mà i dos amb la màquina vella, tots creats mentre feia l'amor escrivint al paper mentre penetrava i ajaçant el cul d'ella damunt les tecles, i d'altres artistes han practicat l'acció en un medi plàstic, crec certament que és l'art més sublim producte del contacte directe de l'home amb la peça, i aleshores sense saber-ho el lector l'observador és capaç de copsar-ho i el seu desig sexual la seva atracció vers el creador es realitza, l'orgasme que es genera en una galeria ja no és només metafísic sinó palpable en un material fixat o bé en un full o bé en un altre espai, i és en aquest sentit que defenso fins i tot la utilització dels materials humans per a configurar les creacions, el collage emprant un dit o qualsevol altra part del cos em sembla perfecte, potser és per aquesta via del material i de la forma que s'innovarà d'ara endavant de fet no ho sé, però crec fermament que les parts del cos humà s'haurien d'incorporar en el material, i no és sadisme és pura concepció, en literatura potser caldria fabricar una fórmula per obtenir paper a través de la carn humana o bé escriure a partir de plomes carregades amb sang, evidentment que es podria fer amb d'altres animals però és una qüestió de fetitxisme de realitat sensitiva, ningú pot comparar un bou amb un home, encara que es planteja el problema de l'assortiment de matèria primera, és clar que sempre podem fer com Van Gogh i arrencar-nos una orella però no podem treure'ns el cervell i seguir vius, de segur que no tothom acceptaria que uséssim els morts, però és una dèria que no he entès mai, un cop morts, fet i fet no cal que m'expliqui ja està enregistrat, deixar que el material es corrompi que es descompongui sense poder-lo aprofitar és un avortament, es podrien fer infinites escultures a base de carn i de vísceres conservades en continents plens de formol, hom podria agafar un cos mutilar-lo i recomposar-lo en un ordre diferent creant així una nova figura humana, no sóc capaç o no vull descriure totes les implicacions filosòfiques i la transcendència d'un art així, seria el domini total sobre la nostra formació la llibertat total de l'individu la negació en definitiva de déu, ja he provat diversos cops de portar a terme les conviccions, però no sóc un bon pintor, vaig aconseguir a París de fer un quadre a partir del cervell d'una persona, vaig estendre la tela a l'estudi i vaig escampar el contingut que guardava en una bossa damunt la superfície, evidentment el cervell el vaig aconseguir a través de xarxes il·legals, no sé si provenia d'un difunt d'un hospital o d'un assassinat i no m'importa perquè era un mort i tots els morts ho són en el mateix grau, sense existència el cos no és més que un material com qualsevol altre, estic convençut que si els pots de pintura fossin vius ningú no dubtaria a utilitzar-los un cop morts, de fet ja s'han fet escultures i àdhuc anuncis publicitaris amb cors d'animals, jo vaig anar un pas més enllà, però sóc molt mal dibuixant i no sé expressar-me amb la pintura, vaig destruir el quadre i vaig instal·lar-me a Berlín òbviament no podia continuar vivint allà, i ahir mateix vaig experimentar un nou tractament de la ment, en aquest darrer llibre ja no es tracta del contingut sinó de la tècnica emprada en escriure'l, l'alteració mental és un recurs excel·lent però reclama arribar als extrems no em serveix de res drogar-me necessito una sobredosi, i en l'estat més deplorable de la condició vital he de recrear el meu flux mental en un espai de paper, però em costa temps i esforç i el pitjor unes setmanes d'inactivitat, però no puc deixar desglossat el llibre ara que ja l'estic acabant, em cal culminar tants mesos de treball continuat i forçat, encara que m'exposi a la mort però m'és igual ja no tinc esma per viure, de fet la vida se'm presenta com un èczema que he d'extreure'm de la pell, i no per això deixaré de lluitar per a viure com a mínim fins haver-me cobrat un altre fruit, únicament un poema em queda per enllestir-lo, la traca final que suposo que podré escriure d'aquí uns tres dies, per això em prenc la molèstia de descansar, ja fa tres setmanes que no obro un llibre i ahir feia tres dies que no m'aixecava del llit, tot per preparar la fecundació de les idees, amb l'excusa de l'hospital em dedico també a reposar, ha estat en aquests darrers dies que he descobert la gravadora, ja no em cal el bloc de notes que ha quedat aparcat al calaix sobre els seus antecedents, però la cinta em dura menys s'exhaureix abans que la llibreta, l'avantatge és que no em cal moure'm i aquesta és la meva obsessió ara per ara, el repòs absolut, és per estar quiet que he vingut a Barcelona aquí puc fugir de l'atractiu de la ciutat, el fet d'instal·lar-m'hi sense avisar ningú ha afavorit que cap dels meus amics em visités, he gaudit de tres mesos d'inactivitat social, això un artista ho paga car però no em preocupa, de fet l'amistat no m'ha estat mai vital ben al contrari sempre he estat insociable, de no ésser així potser hauria pogut contactar amb un o altre pintor a París i exposar la meva idea, ara ja està fet i hauré d'arrossegar sempre el turment, sóc víctima del meu propi egoisme no puc pas compartir les meves idees amb d'altres perquè l'impacte que produirien ja no seria el mateix, ara però els metges qui si no trencaran aquest període de pau, he hagut de donar a la força un nom d'un amic per desgràcia una dona no hi podia fer més, ha estat el primer nom que se m'ha acudit, em tocarà suportar-la de bell nou després de no haver-la vist en tres anys, potser es dignarà a fotre'm una mamada o una cardada de franc no ho sé, de no ser així la seva companyia no em servirà absolutament de res ja que no vull tenir contactes amb ningú fins d'aquí uns mesos, però ja no ho puc evitar deu venir ja cap aquí, arribarà durant l'horari de visita i s'hi quedarà tota la nit intentant alegrar-me i conversant, i em tocarà evitar-la com sigui provocant la situació insostenible fins que marxi lluny de mi, potser ha estat per això que he dit el seu nom, perquè sé que no m'aguantarà gaire estona, i potser ha estat per això que he anomenat una dona perquè si la meva esperança deserta com a mínim me la pugui tirar, suposo que prefereixo cardar-me-la que aguantar la seva xerrera una nit sencera, encara que suposi un esforç físic injustificable però la culpa haurà estat de l'hospital i les seves normes burocràtiques, però tant si m'escorro com si no provocarà una escissió en els meus pronòstics inexpugnable, només es mantindrien vigents si per casualitat l'atropellessin i es morís abans d'entrar a la cambra, espero que el bany sigui prou adequat per a rentar-se després la suor i maquillar-se per simular la violació, no em deixa cap més sortida per desfer-me'n definitivament, de fet ja sento les seves passes al corredor i sé que és ella pel seu estil de caminar, mig coixa de naixement arrossega a cada pas la cama dreta i provoca un ritme sincopat perfecte, les sabates de taló li configuren l'esperit, i de segur que duu una faldilla curta amb un tall pronunciat que no amagui les seves anques de granota, les cames depilades però amb la prominència dels pèls que comencen a sortir i que punxen com la pell dels porcs, el seu entrecuix humit i profund com la tofa de borrissol d'un gos brut i abandonat, la seva panxa hidratada i regulada amb mesures estrictes per a envellir la figura d'una serp prima i xuclada, els seus pits tensos i alhora demacrats com les mamelles de la truja embrutada de fems, i el seu rostre colpidor bell i digne d'un escultor grec, un vult perfecte i aritmètic, en conjunt un animal desagradable que amaga la seva aparença sota una llengua llarga i dolça que sap moure's per dins i per fora de la seva cova, recordant un elefant pesant que avança poc a poc i a sotracs ferit d'una cama en intentar saltar un riu de fang per tal de no esquitxar-se les ungles esmaltades, una fèmina que resumeix la seva essència com totes en un forat atraient com una pedra imantada que xucla l'energia del seu voltant i les fa immaculades però sense l'himen intacte, es veuen forçades a corrompre la seva virginitat per mantenir-se excelses, ara ja és a punt d'entrar per la porta però abans ha de donar les seves credencials a la infermera i demanar el número de la meva habitació, tot seguit anirà al lavabo i s'arreglarà la disfressa, un cop enllestida vindrà i entrarà saludant-me amb un petó, com sempre ha fet des que la vaig conèixer, ja ho diuen que mai s'oblida el primer amor, per desgràcia...Ara que hi penso de fet no sé pas com deu ser l'habitació. Des d'aquesta posició només puc veure un angle concret i determinat de la cambra. És de fet una mena de destí fatal, vull dir el fet que estiguem condemnats des del moment de néixer, o que estigui condemnat, a veure només un detall de la realitat física. De fet em pregunto si serviria de res veure-hi més enllà. Suposo que si tenim una visió d'uns cent vuitanta graus és perquè el nostre cervell no pot interpretar més informació. I aquesta idea és absolutament esfereïdora. Perquè si és certa, aleshores res del que és vida té sentit. L'usurpació de la realitat, o de la seva percepció, converteix la vida en un passatge intrínsecament temporal. La temença a desaparèixer és doncs absurda. Perquè només podem entendre una part de tot. I aquest tot defuig una idea universal o aglutinadora. El tot és de fet el fragment. La nostra realitat és el tot, i és per sobre del tot una realitat individual, subjectiva. A partir d'aquesta subjugació tot es converteix en una emanació del nostre intel·lecte. L'espai físic, el temps, la vida, tot és absolutament fruit de la nostra ment. Afirma doncs una existència única, pròpia. La més preuada i també contemporàniament la més odiada. És la càrrega particular de cadascú. Només poder viure o entendre un moment implica apropiar-se d'aquest. I en conseqüència que sense l'individu el moment no és. L'home en particular, la figura és qui crea la realitat i per això només la pot percebre aquest mateix. La confirmació rotunda de l'existència solitària, única. La vivència el poema el vivent el poeta. Amb la connotació temporal del mot. Amb la posteritat deixa de ser vivent, un no res. Tot implicat en el fet de només poder entendre l'angle visual que va des de la paret de la meva esquerra a la finestra de la dreta. La paret, blanca i massa conservada pel meu gust, no em deixa veure res més que la porta del bany. Això suposo, ja que encara no m'he aixecat del llit. I dedueixo que és el bany perquè sé que no és la porta d'entrada. Al meu davant més paret. Dalt, un televisor de monedes. Res més. Sota l'ampit de la finestra la ciutat, la pol·lució i la població. Estranya similitud entre les dues ficcions. Davant mateix una cadira estreta, negra, austera i de plàstic. Tocant a la paret on repenjo l'esquena un llit estret i ajustat per un cos petit. Sostre blanc i monòton. Veig l'inici d'una llum que encara no he vist funcionar. M'he despertat que ja era clar. La finestra per cert no té persianes, s'han limitat a donar un to fosc al vidre. Economia de subsistència o de racionament. Més enllà ja no sé res i per tant ja no puc afirmar què s'hi troba i ni tan sols si hi ha res. Suposo que per aquest motiu ens hem creat uns altres sentits. I no els trec importància. Són només complements de la percepció. Sí és cert que he sentit els passos de la Roma. Però no puc afirmar que existeixi. De fet sé que ha de venir i àdhuc puc aventurar-me a afirmar que entrarà en el moment en què jo ho digui. Perquè qui sap si no és una creació més de la meva percepció. Pensa ara com ara, des de l'experiència, que tot és fruit de la meva ment. El meu magma oníric combina el seu contingut i desenvolupa complexes situacions que pretenen combatre la certesa de la solitud. L'individu, és a dir Jo, no pot viure sabent-se sol. Em cal comparar-me a d'altres i sentir-los per a fer-me una idea de la vida. Preàmbul de la mort propera i prolongada. Potser la vida no és sinó una espera. Si és així la vida no és res i per tant tot és mort. Crec que necessito una cigarreta. Ara estic convençut que entrarà ella. No tinc altre remei que suportar-me a mi mateix. Aguantar la seva presència. Sé que de fet és una creació meva. Així que em plaurà divertir-me una estona en un llarg monòleg. Pots passar, però sense fer soroll. Reservat el dret a l'espontaneïtat, a la sorpresa.

 

Uns llavis a la galta. La saliva calenta que precedeix el mot i que prové dels seus passos. Lentament s'ha apropat al llit i ha acostat la cara. No ha canviat gens. És la mateixa fera mitològica. Però els seus llavis reserven part de l'escalfor corporal. La saliva ha humitejat la galta. Em fa fàstic.
- Com, com et trobes? Em sents, com et trobes? - perplexa - No has canviat gens. - ara jeu a la cadira de plàstic i m'esbutlla els cabells. Els dits es mouen amb impaciència, sensualment, pel meu cap. Em molesta. - Per què ho has fet?
- Fer què? - prou que ho saps. Per això he vingut. M'han trucat i m'he esverat força. Sabia que estaves malament, encara que mai m'ho hauries dit, però mai hauria pensat que...- Què no hauries pensat mai?
- Deixa de fer-me aquestes coses. No em manipulis. Saps prou bé de què parlo. Encara no entenc què intentaves demostrar. Una sobredosi, no t'ho creus ni tu. Vas fer-ho a plena consciència oi? Et vas ennuegar de droga per apropar-te a la mort. Volies morir un cop més?
- Ja n'estic de mort. Dóna'm una cigarreta i fot el camp.
- Veig que tens de nou una etapa solipsista. - li passarà d'aquí uns minuts. Sempre fa el mateix. Unes hores i es posarà a plorar. És més vulnerable del que intenta demostrar.
- És perquè no em podeu destruir. De fet parlo amb mi mateix en aquests moments. Tu ho saps perquè de fet ets jo. - pausa - És absolutament ridícul continuar aquest diàleg.
- Ja n'hi ha prou! No vull que ho diguis més això. Ja vaig aguantar-te uns anys, no em martiritzis ara. Si me'n canso me'n vaig i a fer punyetes! - de fet desitges profundament que m'hi quedi. No pots suportar-te a tu mateix.
- No, queda't. - ja està. Has perdut els papers i t'he superat. Només et queda plorar i deixar pas a la visió existencialista. Has perdut el domini de la realitat. Ara sou dos iguals, dues persones vivents. Amb el sentit temporal però no negatiu del mot. Entenent el temps com a individual. Però sense negar que és de fet una realitat. - El temps...
- és una forma subjectiva individual, social i col·lectiva. Una adopció vital que ens dirigeix i acompanya al llarg de la nostra existència. Convertint-la en temporal. Empenyent-nos i abocant-nos a la mort indefugible. Ens decanta i obliga a envellir i ens condemna a l'extinció. Però ens entossudim a negar la correlació a través del cronològic. Quan en realitat aquest no fa sinó reafirmar-nos, fer-nos indefugible, la idea de la lleugeresa de la vida. - M'escoltes o no!
- Perquè em fots aquests crits! Si no em vols veure marxa! Ningú t'obliga a quedar-te aquí emprenyant. Ja t'ho he dit abans vés-te'n. No he demanat pas que vinguessis. - n'estic fart de la vida. Tu no tens dret sobre la meva lleugeresa. De la mateixa manera que m'he fet viure em puc llevar aquesta càrrega. Perquè la...
- No ets lliure de fer-ho. Cada decisió que prens ens afecta als qui t'estimem. No tornis - ens condemna. No podem suportar-la. D'ença de Nietzsche que no podem aguantar-la, per culpa de Kant no podem defugir-la. I els qui com jo la vivim i no només la coneixem ens forcem a desaparèixer. - Si estàs cansat només has de fer un truc. Ja sé que...
- tu què has de saber. No saps res de res. - Però és que no puc fer-ho. No ahir. Estic enllestint una feina i tota interrupció la farà inútil. Suposo que ara com ara ja no val la pena de continuar-la. Tu has destruït l'hàbit.
- però si no ho feia hauries mort avui. - Perdona.
- sé que ho has fet per evitar que em suïcidi avui. És per això que et vaig deixar. - Em prohibeixes escollir el meu futur.
- No el que faig és evitar que te'l destrueixis. - encara que de fet no tinc raó. Perquè destruir ja és escollir. Tu ho saps i jo també, i sóc conscient que vam trencar perquè els dos ho sabíem. No podíem amagar la nostra feblesa.
- l'amor ens torna dèbils i estúpids. I va ser l'amor que ens va fer com som. Dos éssers inseparables però que es repel·leixen contínuament. - Perdona'm.
- és quelcom que em supera. Sobrepassa el meu final. Has callat però. La paraula és el substrat de la poesia.
- fa anys hauria reaccionat instintivament. A hores d'ara ja faríem l'amor. Suposo que m'he fet gran. És el primer cop que el sento parlar sincerament. Ha expiat el seu dimoni. La veritat és per ell com una quotidianitat mística i esotèrica.
- ara em besarà i inevitablement farem l'amor. La culpa ha estat meva. - Perdona'm.
- ja tinc la seva mà presa. Els seus dits son llargs i prims. Ja els tenia així abans? No ho recordo. Mai no ens havíem estimat així. Ara entenc la seva insistència. Amb la melangia es fa feble. Com ens passa a tots un cop ens acceptem com som. Penso que si jo em sabés com ell també em voldria morir. De sempre s'ha conegut a fons. El seu tarannà solitari l'ha fet assemblar-se a si mateix. - Què escrius ara?
- Estic enllestint un llibre - no li puc explicar. És massa important. Ara voldrà llegir-lo i ho dirà als altres. - No ho facis.
- no ho faré. - No ho faré. Et perdono.
- els seus llavis tenen el mateix gust d'abans. Però els té secs. A la boca hi té el gust del menjar que ha pres. Té engrunes enganxades a les dents. - Perdona'm.
- Ja vinc. - ara ha pres un nou significat. Les paraules les omplim al nostre gust. Cada cop estic més convençuda del que va exposar en el seu poema. Si llegim les paraules aportant en elles un significat diferent a cada lectura, el poema es carrega de sentit i es converteix en part del lector.
- recita el meu poema mentre va al bany. Ara es desmaquillarà i ja no la podré fer fora. Ja no sé què vull. - Hola.
- Es quedarà a dormir? - segur que ho farà. Més m'estimo marxar de pressa. - Els duc la flassada. - no cal que cridi ja em senten.
- Sí, ja la sentim.
- Bé, la deixo aquí. - demà tindrà l'alta. El doctor vindrà d'hora al matí. - Demà a primera hora...
- Podrà marxar ja? - el duré a casa i endreçaré el pis. Deu estar fet una merda.
- Sí, li donarà l'alta. Procuri estar despert. - sobretot vesteixi's vostè. Això no és un bordell. - Bona nit. Si hi hagués algun problema pitgi el botó vermell senyora.
- Gràcies, bona nit.
- Igualment. - ja és fora i els dos som sols. Però el clima eròtic s'ha esfondrat.
- Hauré de fer el llit. M'ajudes si us plau.
- em pesa tot. Però una negativa ara seria una sentència. A contracor he d'esforçar-me a complaure el seu desig. - Un moment.
- és estrany que no renegui. - Agafa la punta del llit i ajuda'm a moure'l.
- Per què el vols acostar tant. No necessito pas que dormis al meu costat. - pesa molt poc. Em pensava que seria més feixuc. Té la mateixa alçada que el meu. Podrem estirar-nos junts.
- Agafa el llençol de baix. - un cop llest quedarà com un llit de matrimoni. - Em sembla que és més estret que no pas el matalàs. A tu t'arriba?
- Sí, és culpa meva. - ho he fet expressament i ara m'he traït. Ella no se n'ha adonat, però és així. És curiós com en som de dubitatius. - Del llit estant semblava més estret que no és.
- Si vols que et digui la veritat sobrarà espai i tot. Estic molt prima. - només posaré el llençol de sobre. No vull coixí.
- No cal que posi la coixinera, mai n'has volgut.
- es recorda d'aquests petits detalls. Mai se n'ha oblidat del tot. - Ja està fet.
- el somriure paga. - Tens despertador?
- No pateixis, ja em llevaré d'hora. Darrerament em desperto sempre a trenc d'alba. - no tinc més remei que fer-ho així. - No he dut pijama. - dormiré nua. Sempre l'ha excitat que em despulli davant seu.
- En vols un dels meus? - és una pregunta absurda i retòrica. Formulada ja sense esperar resposta. Sé que ara començarà a despullar-se. - Tanco el llum?
- No cal, tu mateix. Ja ens hem vist així més d'un cop.
- a contrallum ets encara més seductora. - Em fan mal els ulls, necessito dormir.
- Amb el llum tancat i tot déu n'hi do la claror que entra. Es veu perfectament tot.
- tens tota la raó. - Sí, és un dels inconvenients de la ciutat.
- Obres el llit, per favor. - ara deixarà la mà sobre el matalàs per acariciar-me les cuixes.
- dissimularé deixant caure la mà a la flassada. - Perdona'm.
- s'ha convertit en un reclam sexual. Cada cop que pronuncia la paraula em demana que li faci l'amor. - No passa res. Ha estat culpa meva.
- Bona nit Roma. - amor.
- Bona nit. - estic profundament calenta.
- el cor em batega a cent per hora. Em sento com quan era un adolescent. Aleshores esperava que les meves cosines dormissin per tocar-les. I algun cop arribava a obligar-les a masturbar-me. És clar que elles dormien, almenys ho feien veure. I jo sabia que estaven despertes. Ara passa el mateix. Sé que està aquí fent-se l'adormida esperant. Sento com respira accelerada i com es masturba. Ara es tomba.
- no sé si allargar la mà i engrapar-la-hi. És massa groller. Sona de fet massa groller ja. També s'ha tombat. Sé que m'està mirant. Però no puc obrir els ulls. Tard o d'hora m'agafarà la mà.
- espera que li prengui la mà. Però no ho faré. M'aniré acostant, sense tocar-la, fins que estigui tan xopa que no ho pugui resistir. Lentament passaran els minuts.
- cada cop és més a prop. Sento el seu alè damunt meu. La seva pell frega la meva. Ja no puc més.
- sabia que acabaria així. Per això no volia que vingués ningú. Però sé que prefereixo cardar que aguantar la xerrera. Amb sort em farà una xuclada. Ja ha començat a allargar la mà.
- ara que m'ha agafat la mà i m'acaricia els pits ja puc obrir els ulls. - T'estimo.
- xucla-me-la! - Jo també.
- lentament farem l'amor. Després la hi xuclaré perquè li agrada. Ens adormirem junts i al cap d'unes hores hi tornarem. Voldrà llepar-me tota, enfonsar els dits i la llengua al meu ventre. I després cardar-me de nou. I jugarem a fer veure que el sexe és l'amor.
- farem veure que fem l'amor com quan ens estimàvem conscients però que tot és un joc. Els humans un cop ens deixem anar no tenim control. Ens saltem la repugnància que ens fan els cossos i exaltem un acte completament repulsiu. Dos cossos bruts en contacte. Un dona lletja i coixa convertida en objecte sexual. Part d'un dins l'altra. Sucs fastigosos xopant els llençols, els cossos i en algun cas la gola. Posem el plaer per damunt de tots els fàstics personals. Potser és perquè paga la pena. O senzillament perquè només sotmetent-nos als instints ens sentim completament lliures. - T'estimo...

 

- En què penses? Et veig angoixat.
- L'angoixa. Sempre t'ha agradat pronunciar aquesta paraula. Angoixa. És de fet prou rítmica i melodiosa. Recordes que va ser el primer que vaig aprendre. Tot just feia uns mesos que vivia aquí. I tu em vas ensenyar l'angoixa. De fet vaig imaginar de seguida que tenia alguna retirada onomatopeica.
- Tots els abecedaris, tota la llengua escrita sorgeix de fet de l'onomatopeia. A vegades penso que és en dir les paraules, en posar nom a les coses, que les fem com són.
- No. No pot ser de cap de les maneres. Les coses no són, aquest és el problema i el principi del teu dubte. Ni tan sols som nosaltres. Però com que estem aquí, vivint temporalment una seqüència del temps, ens n'aprofitem. Suposo que hi ha qui viu i se sent viure. Aquests segur que no es pregunten sobre res. La seva és una existència si bé certa buida i sense èmfasi.
- Has vist allò?
- El què? No veig res d'especial en aquesta ciutat. Les coses estètiques mai són agradables per mi. On tu hi veus un màgic món de llums hi ha una ciutat bruta i absorbent. Un emplaçament d'atrinxerats. Preparats per defensar-se en la guerra quotidiana.
- La mort?
- No, la vida! Encara no has entès res de res. Ets una ment simple i conformista.
- No comencis. Tens tabac?
- No, no duc res a sobre. Tot era al pis.
- Encara no m'acabo de creure que es cremés tot. Tants llibres com hi havia.
- No tots. És un inconvenient de fet. Encara que hagi perdut la meva identitat he guanyat moltes coses. Cada cop que em traslladava havia de carregar amb la meva bíblia. Ara podré moure'm ocupant menys espai.
- Però els has perdut tots...
- El que he perdut és la identificació. Fins ahir no vaig saber què significava haver de dependre dels objectes per saber qui som.
- No m'agrada parlar-ne.
- Per?
- Em fa pensar que va ser així com em vas deixar. Un bon dia et vas endur els teus llibres. Ni una nota, ni un escrit, res.
- Sóc un escriptor, treballo escrivint. Escriure implica tot un procés per a mi completament aliè a les relacions personals. És un principi com un altre, si és que n'hi ha.
- Sempre fas el mateix. No pots corregir-te?
- No. Mai no m'ha agradat dialogar. És una pèrdua de temps. La conversa ja és diferent.
- Per això no funcionava. Sempre he volgut parlar amb tu. I és impossible.
- Depèn.
- Vull dir que no es pot mantenir un diàleg amb tu.
- Cert.
- Vols deixar de fer-ho?
- El què?
- Això. És precisament del que em queixo. Em coacciones. Em prives d'expressar-me. Talles les meves frases i així impedeixes que digui res. Em prives de verbalitzar els meus pensaments.
- No ho faig pas. El que passa és que ja sé el que diràs. I per tant no em cal escoltar-ho. Puc respondre abans no acabis. No entenc per què he d'aguantar els teus discursos si ja te’ls sé de memòria. Tens un problema de repertori.
- I tu d'egoisme.
- Sí, és clar. Sóc un egòlatra, i necessito ser-ho. Només em sé a mi mateix. No has acabat d'entendre mai les idees. Les has assimilat i plasmat en molts actes. Però ets inconseqüent. És el que més em molesta dels "intel·lectuals". Us creieu molt savis i amb dret a dir de tot. I el teniu. Però s'ha de ser coherent. No teniu el dret a defensar unes idees i després viure diguem-ne d'acord amb el món capitalista. Amb la societat.
- Deixem-ho córrer d'acord.
- No, deixa-ho córrer tu si vols. A mi tant me fa.
- Està bé. Doncs no en parlem, en parlo més. On penses anar ara?
- Algun lloc o altre trobaré. Alguna pensió. Encara que les nits d'hotel sempre m'han fet recança. Són buides i absurdes.
- L'absurd.
- Què?
- Res, que és de fet el teu estil de vida. Se'n podria anomenar absurd. Tu mateix ho fas recalcat sempre.
- Potser sí. Qui diu que no sigui l'absurd l'únic que realment existeix. Tenint en compte que la vida no té sentit, que la moral encara no s'ha invertit, que res no existeix. Tot es converteix en un absurd inexpugnable. Inexhaurible.
- No et posis transcendental ara. És el que menys em convé. Tinc ganes de poder estar uns minuts bé amb tu. Després de fer l'amor se'm fa difícil pensar que ha estat amb tu.
- Bé que ho has desitjat a la nit.
- Perquè...
- No hi ha perquès que valguin. Ja has vingut pensant en el que ha passat. Ho volies. Tu has provocat el teu destí. No vaig ser pas jo qui es va despullar davant teu.
- És clar, per tu és fàcil de dir-ho. Però no has pensat que potser ets tu qui m'obliga a fer-te l'amor. Com dir-ne sense ferir-te, potser compassió.
- Au va, ni tu ni jo hi creiem en la compassió. Sí, ara s'ha posat de moda aquesta ètica de la solidaritat. Però és tot merda. M'agradaria veure com aquests imbècils que van enviant carregaments de pau fan la guerra amb el veí. El seu problema és que no s'han aturat a pensar en els seus actes. Molta solidaritat però el pobre que viu al carrer, sota el portal de casa seva, amb els peus llagats i mig despullat, quan el veuen no respiren per por de no contaminar-se. Solidaritat, quina paradoxa.
- Quin un per parlar de solidaritat. Tu que no ets ni coherent amb el teu pensament. Ets pura contradicció.
- Depèn del punt de vista. Jo no ho veig així. Ara però, no parlàvem de mi. És una qüestió més general aquesta.
- Què n'has de saber tu de ser solidari. Nosaltres sí que ens som. I ho hem demostrat els darrers anys.
- D'això en dius solidaritat! Jo en dic vetllar pels propis interessos. És evident que si em poso a cremar esglésies tot el món clerical se'm llançarà al damunt. Però no pas per solidaritat, sinó per protegir el que és seu, el lloc d'on treuen els beneficis. Et penses de debò que anar a apagar un foc és ser solidari. Aquests bombers voluntaris tot el que feien era protegir el que és seu. El que els pertoca per haver nascut aquí. És el mateix que faries tu si hagués de caure el teu bloc de pisos. Pagaries una taxa per a solucionar el problema. I encara et sentiries estafada. I amb els jocs olímpics, no em facis riure! Saps el benefici que n'ha tret Barcelona, collons de dona! Ja et diré jo què és solidaritat. Solidaritat és la dona que no ofereix resistència en ser violada. L'assassí que perdona la seva víctima a l'últim moment. Aquell que crema un teatre sense beneficis propis. Els dèbils no en poden ser de solidaris, sempre actuen per aconseguir alguna recompensa ja sigui material o espiritual. Només els forts, aquells que actuen perquè han d'actuar són solidaris. Els altres sou uns aprofitats.
- No tinc ganes de discutir ara.
- Ho veus. Això no és discutir, és conversar. El problema que teniu és que quan no us podeu defensar, quan sabeu que és l'altre qui té raó, us refugieu en el cansament, en la condició humana. Quan en realitat l'home és fet per parlar.
- L'home no és fet per parlar. D'això n'estic segura. Hi ha moltes més coses que fa.
- Què?
- No sé, escriure, crear, viure, estimar. Tot això vull dir.
- Pensa en el que dius abans de pronunciar les paraules. És un petit moment de reflexió que t'estalviarà ser tan poc convincent. Si vols et dono una altra oportunitat.
- No. N'estic convençuda del que he dit.
- Mira nena, tot el que sigui creació no és sinó un diàleg amb la societat i un monòleg amb un mateix. Viure és una fantasia creada per ocultar la mort. I tota dialèctica és un diàleg. I estimar s'acaba convertint en una aferrissada competició de supervivència. Tot és parlar encara que no ho vulguis entendre.
- No es tracta de no voler-ho entendre. És senzillament que no hi estic d'acord.
- Ja em sembla bé que no ho acceptis. Però has de fer vigent, millor dit contundent la teva posició. Tota idea que no es pugui argumentar és falsa.
- T'oblides del principi de la còpia.
- Està bé. Deixem-ho estar. Tu segueix amb les teves idees errònies, si ets feliç.
- Burro...

 

S'obre la porta i entren cinc metges, amb bata blanca. Ella recull la bossa i surt a fora. Quan tanca la porta encara riu. El doctor és alt, calb i llarg. Com un escuradents. És jove, si fa no fa de la seva mateixa edat. En canvi els altres quatre són tots més aviat grans. Encorbats i baixets. Com una comparsa. Se situen al voltant del llit, circumcidant-lo. Un d'ells agafa una carpeta i la hi dóna al doctor. Duu una placa d'identificació. El sol no li deixa llegir-la, li fa la rateta. La seva veu és ronca i greu. Llegeix el diagnòstic i li confirma l'alta. Dos copets al muscle. Ja pot marxar.

 

Surten com han entrat. Primer un i després els altres, en bloc. La porta es tanca. El silenci s'estén per la cambra. Gira el cap i mira per la finestra. Encara és d'hora, tot just a ple matí. Ara ja pot marxar. S'aixeca i es decideix a vestir-se. La bata descoberta de darrera l'ha molestat des que entrà. Passà la mà per l'esquena i estira les betes. Va cap al vàter. Tanca la porta amb baldó. Li costa de fer-lo girar, grinyola i deixa caure una mica de rovell. Aquesta cambra no té les parets blanques sinó enrajolades de blau. Hi ha un lavabo, un bidet, i el vàter. Tots blancs. Es mira al mirall i es treu la bata. És pelut i musculós. Es rasca el cap, sobre l'orella dreta. Té picor. És just on va picar amb la porta.

 

Aixeca la tapa del vàter, la que està foradada. A l'aigua hi ha pixats i un tros de paper. S'enretira la pell del penis i apunta el paper que sura. El líquid comença a fer espuma a l'aigua bruta. Quan acaba tira al cadena. Es queda mirant com es canvia l'aigua. La cisterna no acaba de funcionar del tot bé. Es mira l'esquena i es passa la mà per la cicatriu. Obre la balda després de remullar-se. Quan és a fora es recorda de baixar la tapa del vàter. La porta s'obre i entra una infermera. És alta i amb una cabellera negra i atapeïda. Duu uns pantalons llargs que no ensenyen les cames i una camisa cordada fins al coll. Es disculpa i torna a sortir. Ell surt despullat i agafa la seva roba. Es comença a vestir a poc a poc.

 

Quan té els pantalons posats sent que truquen. Són tres trucs curts i insistents. Torna a ser la infermera. Ara va més lleugera. S'ha descordat un parell de botons i ensenya la tira dels sostenidors. Demana perdó pel que ha passat abans. Els esclops piquen el terra amb contundència. Ell li mira els peus. La pell és suau i blanca. S'excita quan s'ajup a collir un full que li ha caigut. Els pantalons estrets li marquen les anques i el principi dels llavis. Les calces també. Ella detecta l'erecció. Deixa un parell de fulls sobre el llit i demana que els ompli. Després li allarga la mà i li dóna una nota. És de la Roma. En agafar la nota passa els dits pel damunt de la mà. Ella l'enretira. Es decepciona i diu:
- si no fos infermera m'agradaria cardar-me-la ara mateix.
Ella riu i se'n va amb una mica de pressa. La porta un cop tancada retorna la tranquil·litat i de nou el silenci.

 

Quan és vestit arreplega els papers i surt de l'habitació. Els ha de baixar a recepció i ja podrà marxar. Són impresos de pura formalitat. Podrien ser interns com formar part d'una enquesta. A fora, amb la bossa al coll, es dirigeix on és la Roma. No hi ha gaire trànsit. Creua el carrer sense problemes. Davant mateix de la porta de l'hospital hi ha un bar. Més avall la boca del metro. Allí l'espera ella. Decideix entrar a esmorzar. Empeny la porta i es troba envoltat de jovent. Seu en l'única taula lliure. Sobre una lleugera capa de greix es dissimula un cendrer i un peu de plàstic. A dins hi ha una llista dels preus. S'acosta el cambrer i demana una cafè, una pasta i un paquet de tabac.

 

El primer que li porten és el tabac. Es guarda el paquet a la butxaca de la jaqueta, penjada a la cadira. Quan li porten el menjar paga el compte. Tot plegat una mica més de cinc-centes pessetes. El cafè és dins una tassa de color blanc, és tebi. La pasta de forma irregular és en un plat damunt un tovalló de paper. La trenca amb els dits i la suca al cafè. Quan se la menja observa que el jovent ha marxat. Hi ha un rellotge immens damunt la cuina. Es beu el cafè i s'aixeca. Surt al carrer a poc a poc i comença a caminar. A la cantonada ja hi veu el metro. Segueix caminant cada cop més lent.

 

Es para davant del quiosc i compra el diari. S'atura en un banc i el fulleja. Quan és a la meitat torna a començar llegint-lo amb atenció. El sol cau sense pietat però sobre el banc hi ha un plataner. El dibuix de les fulles i els sol es queda imprès sobre el paper. Passa un vent suau però refrescant. Se salta els temes que menys l'interessen. S'aixeca en acabat i trona a caminar. Abans d'haver fet tres passes torna enrera i deixa el diari a les escombraries. Compra un diari del seu país. Fa temps que no en llegeix cap, des de la seva arribada a Barcelona. El plega per la meitat i un altre cop per la meitat. Se'l posa sota el braç i torna a caminar. A la cantonada s'atura i mira el semàfor en vermell. Davant del pas de zebra i ha la boca del metro i la Roma. A l'altra banda l'avinguda s'allarga i condueix qui sap on.

 

Quan el semàfor és verd no avança. Davant seu hi ha la Roma, esperant-lo. Es gira i camina en direcció contrària, creua el carrer quan encara no és vermell i continua avançant. Darrera seu deixa l'hospital, la Roma i en darrer lloc la ciutat. Es palpa les butxaques, hi té les claus del pis. Veu un autobús. Hi puja. Passa per davant la Roma i no el veu. Ell dalt de l'autobús que el duu a casa. Seu a la cadira, al costat d'una dona vella. Pel seu accent diria que francesa. És prou atractiva. Obre el diari i el comença a llegir. Al cap d'una estona, dues parades abans de baixar, s'adona que la veïna allarga el coll per llegir-li el seu diari. S'aixeca i es canvia de lloc. Baixa a la seva parada i torna a caminar. No és gaire lluny.

 

Quan arriba al portal de casa mira enlaire i veu la seva finestra tota fumada. Posa la clau al pany i la fa girar. Puja les escales i obre la porta del seu pis, que encara s'aguanta. No sap com ha quedat el pis, així que l'obre amb recança, amb por. L'entrada està intacta. Només manca la porta del passadís, que ha caigut a terra. La van esbotzar els bombers o els veïns. Continua endins, travessant el passadís fumat que desemboca a la sala menjador, dormitori, i estudi alhora. És on hi havia la biblioteca. Tot està absolutament cremat. Queden pocs lloms intactes. Mira de reüll la cuina, no en queda res. És on s'originà el foc, la finestra fumada és la que dóna al carrer. No pot creure's que ell sobrevisqués enmig de la foguera.

 

De seguida torna a l'entrada i agafa el manuscrit del seu llibre. Per sort el va salvar la nit de l'incendi. Rellegeix tots els poemes i en retoca un parell, amb el llapis. Després va al menjador i posa els llibres que s'han salvat en una maleta. Els altres els deixa on són. Quan els té tots tanca la maleta i la duu a l'entrada. La hi deixa repenjada a l'estanteria. Agafa un full en blanc i es dedica a escriure el darrer dels poemes. Obre una bossa i en treu un sobre negre. A dins hi ha cocaïna. Esnifa un parell de línies i comença a escriure. Al vespre, gairebé fosc i sense haver menjat, acaba el poema. El desa al dossier i surt al carrer amb un parell de monedes.

 

Baixa un parell de cantonades i es troba la cabina. Tira les monedes i les hi retorna. Ho torna a provar, llençant-les amb contundència. Res. Penja i surt. Més avall en troba de les noves. Posa les monedes i aquest cop funciona. Marca el número del seu editor. És tard però sap que el trobarà a casa. Quan despenja la màquina fa un dring i s'empassa totes les monedes. Sense canvi es veu obligat a tornar a casa a buscar-ne més. Ho fa així i abans de tornar avall ho prova a la primera cabina. Aquest cop funciona. Truca de nou i despengen el telèfon:
- ja està acabat. Vine a buscar-lo demà. Serà al pis, en un dossier a l'entrada. Si us plau, encarrega't de fer arribar els meus llibres a la biblioteca del poble dels pares. T'he deixat l'adreça apuntada. Et trobaré molt a faltar. Adéu, t'estimo.
Res més. Penja el telèfon i l'altre es queda perplex.

 

Mentre trucava pensava que potser en feia un gra massa. A part que el llibre no li podria anar a buscar ell. Encara que fossin molt amics no pot ser a Barcelona en un sol dia. Té una agenda massa plena. Penja el telèfon, que encara aguantava, i es mira la seva dona. Els ha despertat. Ja feia ben bé una hora que eren al llit. Encara que de seguida s'adona que per a ell deu ser d'hora. Li explica el que passa a la seva dona, i mentrestant pensa com s'ho farà. Sap que deixarà el pis com sempre, de manera que caldrà anar a buscar el dossier abans no es faci fosc. De sobte pensa en la Roma.

 

La seva dona va a buscar una llibreta vella, on tenen apuntats tots els telèfons de les amistats. Tot i que fa anys que no es veuen és l'única que pot recollir-lo. Li truca. Ha de marcar primer els prefixos internacionals. Troba un contestador. Mai li han agradat les màquines. Per un moment pensa a penjar, per ràbia. Però no ho pot fer, s'hi juga massa coses. I tot plegat ja està més que acostumat a fer conferències als automàtics.
- Sóc Adolf, potser no em recordes, sóc l'editor que vas conèixer a París. Truco per demanar-te que vagis a buscar un dossier i una maleta a...
Deixa l'adreça i el nom d'ell. Més tard tornarà a trucar per dir-li que passarà a buscar-ho la setmana vinent. Li deixarà el número de telèfon i la veurà un dimecres. Passarà pel seu pis i li farà l'amor. Es divorciarà de la seva dona i s'arruïnarà en cosa de dos anys. Ara però, trona cap al llit amb la consciència tranquil·la. Pensa que té un català prou acceptable. Malgrat arrossegar les erres i no dissimular gaire bé l'accent. S'estira al llit i tanca el llum de la tauleta. La seva dona ja dorm. Tanca els ulls i prova de recordar la figura de la Roma. Més aviat baixa, i poc atractiva. Ah sí, coixeja d'una cama.

 

La Roma arriba ara a casa seva. És tard i s'ha passat la tarda esperant-lo. L'ha tornada a deixar plantada. Al matí s'ha estat tres hores al metro. Esperant ha sentit que el temps és més llarg del que sembla. Li fa mal el canell de tant mirar-se el rellotge. Un rellotge d'or, prim i d'esfera petita. Que va comprar en una joieria molt bé de preu. Li sembla recordar que havia estat d'una vídua rica. La tanca ja es comença a desgastar. L'haurà de portar a arreglar. S'ho imaginava que passaria quan ha decidit esperar-lo al carrer. Sabia que el perdria si no es quedava a l'hospital. És una decisió que li ha creat mal estar. Segur que si hagués estat al passadís ara el tindria a casa. No sap on deu estar i la fa patir.

 

Sempre ha estat patidora de mena. I molt gelosa. Avui quan era a la parada li ha semblat veure'l, aturat davant el semàfor. Però no podia pas ser ell. O potser sí. De fet cada cop està més neguitosa. Potser l'ha deixat escapar sense voler-ho. Mentre posa la clau al pany de la porta es mira les ungles. Se li ha trencat quan ha marxat, enrabiada, de l'estació. Només ha sortit a fora uns minuts. Tot just ha tingut temps de veure passar un autobús. Gairebé l'aixafa. Decidida ha tornat a entrar. Al migdia ha vist que l'espera era inútil i que l'esclavitzava. Ha pujat els graons de l'escala, com quan era petita i no li arribaven les cames, de dos en dos, i ha sortit al carrer. Caminava de pressa. Sense saber on anar. Cap a casa seva finalment. A mig camí s'ha aturat en un banc i s'ha posat a plorar.

 

Les llàgrimes se'ns tornen més salades quan ens anem fent grans. N'està convençuda. És perquè cada cop plorem menys. Els nens tenen la llàgrima fàcil. De grans fins i tot ens n'avergonyim. Ella s'ha tret un mocador de la bossa i s'ha sonat i eixugat les galtes. Un cop a casa s'ha tancat a la cuina i ha dinat. Pollastre i un parell de canelons. Sempre cuina ella. Ho fa el cap de setmana i congela el menjar. D'aquesta manera no ha de cuinar cada dia. A ciutat el temps no es pot perdre. S'ha passat la tarda llegint fins que ha rebut la seva trucada. Ahir va anar a veure la seva germana, ja es trobava malament. Els nens, havia d'anar-los a buscar i no podia sortir. Quan ha arribat a casa de la seva germana, després d'agafar l'autobús, l'ha trobada vomitant.

 

Fa girar la clau i empeny la porta. Tenia febre i estava tota suada. Ha posat la banyera plena d'aigua freda i l'ha banyada. S'han estimat sempre, ja quan eren petites semblaven dues gotes d'aigua. Era l'única persona que no se'n reia quan jugaven. Mai no va poder fer com els altres, sempre li tocava parar. Amb la cama curta no podia córrer massa. Més tard quan va agafar la pulmonia li va fer molt de costat. Ara li tocava a ella donar-li un cop de mà. Quan la febre li ha baixat l'ha ajudada a posar-se al llit i ha anat a buscar els nens. S'ha sentit violenta de deixar-la sola. Tenia por que li passés res mentre no hi era. Mentre caminava per anar a buscar els nens ha tingut intencions d'arribar-se fins al pis cremat. Però quedava massa lluny. Els nens tenien pressa, si se'ls feia tard s'espantarien en trobar-se sols massa estona.

 

Quan els ha agafat, cadascun d'una mà, els ha mirat de dalt a baix. Aquests nanos han crescut. És el que li ha dit a la seva germana quan han arribat al pis. Els nens han fet una cara trista quan han vist la seva mare tan blanca. Penja l'abric i tanca la porta. Comença a caminar cap a la cuina, encara no ha sopat. Obre els llums. Ha marxat quan el seu cunyat ha arribat de treballar. Després de jugar tota la tarda amb les criatures, perquè no s'entristissin més del compte, se n'ha anat cansada. Ell li ha donat les gràcies, sense dir res, però les hi ha donades. Té molta gana. Es tard i no ha berenat. Ha tingut sort de tenir el dia lliure avui. Quan tornava cap a casa ha recordat que demà havia de vestir-se bé. Tenia un acte dels protocol·laris. Pura rutina. Seu a la cadira i obre el llibre que ha deixat estès damunt la taula de la cuina. S'esvera quan sent una frenada al carrer. S'aixeca i s'acosta al balcó. No hi sap veure res. És plena nit. Un cop ella va tenir un accident de trànsit. Ara ha de dur ulleres.

 

Tothom hauria de portar ulleres de fet, com a mínim a la llarga. S'ha estalviat de cansar-se la vista llegint, com tants que coneix. Ara s'ha acostumat a llegir pausadament, gaudint de la lectura. Ja no és aquella jove de divuit anys que devorava un llibre al dia. L'edat ens castiga. Però ha estat una costum que ha pres a partir de reflexionar. Pensa que si es llegeix un llibre bé, extraient-ne tot el que es pot, ja no cal llegir més. Els altres llibres no seran sinó maneres diferents, no originals ni sorprenents per aquest lector, d'explicar les coses. Però aquesta teoria li falla cada cop que obre un nou volum. Però no hi pot dedicar més temps. Prefereix pintar. Està acabant una sèrie de quadres, nus femenins. Una mica pornogràfics. Quan torna cap a la cuina s'entreté a mirar el quadre que precisament està penjat al cavallet. Només li falta acabar d'acolorir-lo.

 

Quan pinta una dona despullada és incapaç de no excitar-se. Quan plega i la model marxa no es pot estar de masturbar-se. S'altera més que no pas amb nus masculins. I això que no sent cap atracció per les dones, no té cap tendència lèsbica. Però pintar una dona bonica és com mirar-se al mirall i veure-hi el que desitges. No la teva imatge, sinó una d'ideal. Com la que surt de les seves mans. A vegades seu al tamboret i demana a la model que es despulli davant seu. A poc a poc, deixant que la roba llisqui per la pell. Li produeix una excitació desenfrenada. Mai n'ha parlat amb ningú. Sap que es pensarien que és homosexual. Però és gràcies a aquests clímaxs que aconsegueix una pintura tant viva. Torna a seure a la cadira i retorna a la lectura. Quan llegeix es desconnecta. És per això que s'espanta quan sona el telèfon.

 

No ha pogut agafar-lo. S'espera, amb el llibre a les mans que soni el missatge. Però ha abaixat el volum a la tarda. Quan sap que han penjat, pel clinc del telèfon, deixa el llibre bocaterrossa i va cap al contestador. Pitja el botó per escoltar les trucades. La cinta es rebobina i endevina que hi ha forces missatges. Posa volum i prem el play. La cinta comença a girar i se sent un xiulet. La primera trucada és en blanc. La molesta que la gent no deixi missatges. Com a mínim el nom, un petit comentari. Però aquests que no deixen res de res. La segona trucada és d'algú estranger. No entén del tot què diu. Ha de tirar enrera i tornar a escoltar-lo. És d'un tal Adolf. Un editor que va conèixer a París, en el seu primer viatge junts. Pensa que el que li demana és l'excusa perfecta per anar al seu pis. Així el podrà trobar sense semblar enamorada. Encara que sap que continua estant-ne. L'altra trucada torna a ser d'ell. Arrossega les erres i li fa gràcia aquest accent. Diu que li passarà a buscar les coses el dimecres. Ha d'anar al pis ara mateix, demà podria no trobar la maleta i el dossier. Podria no trobar-lo a ell. Agafa les claus de casa, tanca els llums, i surt al carrer. Agafa l'ascensor perquè trigaria més baixant les escales a peu. Aquesta cama seva és un incordi.

 

És més tard del que es pensava. S'afanya per arribar al seu pis. Fa drecera per carrerons estrets. En un d'aquests la van atracar fa cosa d'un any. Mentre ella camina a casa seva sona el telèfon. No agafa un autobús perquè li agrada caminar. Sovint a la nit es vesteix i surt a passejar, sola. S'acaba el primer truc. En un balcó hi ha roba interior estesa, a terra hi ha unes calces. Deuen ser d'allà. Quan torni pensarà a tirar-les-hi. Sona el segon timbre. Deixa la roba enrera i avança. Tres cantonades més i ja hi serà. Sap on viu per sort, si no hagués llegit els papers de l'hospital. Encara que l'Adolf li ha deixat l'adreça al missatge. Per últim el tercer i salta el contestador automàtic. És ell, des del pis, deixa el que és un comiat definitiu. Continua movent un peu, ara l'altre, arriba al cap de pocs minuts a la porteria. Va pensant què dirà, se'l podria trobar despert. Tot just fa dos minuts que ell l'ha trucada. Però no ho sap. Toca el timbre i no contesten. Ho torna a provar dos cops més.

 

Potser no podré entrar ara que sóc aquí, pensa. Es repenja amb una mà a la porta i aquesta cedeix, algú l'ha tancada malament. Entra al bloc i camina cap a l'ascensor. No s'hi veu, busca el llum. Després de palpar ben bé dos metres quadrats troba un interruptor. No sap si és el de la llum o el timbre de la porteria. Però no tinc més remei que fer-ho, es diu. És la llum, per sort. Ara veu que no hi ha ascensor. Haurà de pujar a peu. S'agafa a la barana i acompanya amb la mà la cama tonta. Aquests pisos vells mai no estan preparats per a la gent amb deficiències físiques. No hi ha dret. Arriba al primer pis, ha d'anar al tercer. Els talons fan soroll, es treu les sabates. El terra és molt fred. Un tram d'escales més i ja hi serà. Fa un últim esforç i a dalt es torna a calçar. La llum s'apaga. Però s'ha fixat, previsora com és, on és l'interruptor a cada replà. No tarda gaire estona a trobar-lo. Amb el llum de nou encès troba la porta oberta i uns precintes a terra. Amb el foc devien precintar el lloc. Però aleshores, què hi fa ell aquí? I ella?

 

A dins troba la porta del passadís oberta. És estrany que ell no hi sigui. Deu haver marxat. El pis fa pudor a cremat. Quan era petita es va cremar la casa on estiuejava. Feia la mateixa olor. De fet és una olor que mai l'ha desagradat del tot, encara que al cap d'una estona la cansa. Sempre havia jugat amb el foc. Té un encant irresistible per ella. A la nit es pixava al llit, fins que va fer set anys. Era una mica gran, i la seva germana se'n reia. Però sempre es van estimar, ella ho sabia. Mira el terra, aquí no hi ha arribat el foc. Però uns metres enllà, a la porta del passadís, tot és fumat. A la seva esquerra hi ha una taula petita, de fusta. A sobre una maleta i un dossier. És el que ha vingut a buscar. Agafa la maleta i la baixa a terra. Pesa molt. Però podrà portar-la, encara que haurà d'arrossegar la cama més del compte. El dossier se'l posa sota el braç. El tracta com el que és, una peça de valor incalculable. És el treball que ha costat tant d'esforç i sacrifici. El que ignora és que ha estat més costós del que es pensa. Amb la maleta a una mà i el dossier sota el braç es torna a girar, al replà, per mirar el pis.

 

És ara que veu una cosa estranya al fons de tot. Hi ha un objecte a terra. Sembla una sabata. Torna a entrar i deixa les coses on les ha trobat. Quan ella l'ha trucada ja anava descalç. El tamboret era al seu lloc i la corda també. Ha hagut d'anar a casa la veïna. Com que no es coneixen, durant l'incendi només va baixar la veïna de dalt, s'ha empassat qualsevol excusa. Un cop ha trucat se n'ha anat. Ha agafat el paper i el bolígraf i ha pujat al tamboret. S'ha passat la corda pel coll i amb un petit salt ha quedat suspès a l'aire. A mig camí del passadís es troba un paper que voleia ajudat del vent que s'escola per les finestres. És un full en blanc, només hi ha una paraula. La lletra és molt dolenta. Gira cua i el posa al darrera del dossier. Hi havia una nota, precisament que anés a buscar aquell paper. Això volia dir que ell era allí. Per si de cas també li ho havia dit en el missatge. Contenta va corrent cap al menjador. Quan ha començat a sentir asfíxia amb el paper a la mà s'ha disposat a escriure la darrera paraula de la seva vida, i del seu llibre.

 

Molts el prendran per boig, qui sap si no ho som tots. Fins i tot si només ell era l'únic que no ho estava. No s'ha penjat perquè volgués morir, sinó per culminar la seva obra. Només la podia acabar d'aquesta manera. Li calia escriure el final dels poemes. I havia d'acabar amb l'última paraula que pogués escriure. L'últim pensament que li vingués al cap. Però és una cosa que pocs entendran. Ni ella ho entén. Només travessar el marc cremat s'adona que hi ha dues sabates a terra, escampades de qualsevol manera, i també la seva roba. No vol pensar, sap que es creuria el pitjor. Camina, amb por i tremolant. Es podria dir que mai havia arrossegat tant la cama com ara. Ara ja el veu, penjat en una biga de ferro, mig morat i amb el cos inanimat. Es posa a plorar, histèrica. Per què, per què ho ha fet? En el seu estat no s'adona que a terra hi ha el bolígraf, ni imagina quin ha estat el motiu.

 

Mai comprendrà el que ha fet, no li perdonarà mai. Quan arribarà a casa l'endemà, després de passar una nit atrafegada es trobarà el seu missatge. Ha anat amb l'ambulància i a comissaria. L'enterren a casa dels seus pares, dijous. No sap però que dimecres s'enamorarà d'Adolf i que hi aniran plegats. Plorarà més d'una nit abans no es mori. Maleeix la seva curiositat i a ell. Quan al vespre sentirà el missatge iniciarà un procés d'autodestrucció. Caurà repetidament en tres depressions en menys de dos anys. La seva carrera artística quedarà estroncada durant cinc anys. Serà una mort sentida en els cercles literaris. Sobretot després que l'Adolf publiqui el que serà el seu gran èxit. El llibre es convertirà en un objecte de culte. N'arribaran a pagar milions de dòlars cinquanta anys després, una subhasta a Londres. Potser per l'efecte dels mitòmans o pel seu contingut artístic. El va treballar durant anys. S'hi va jugar la vida. Va valer la pena des de la seva òptica. La Roma al cap d'anys es refarà, fins que li hauran d'amputar la cama, un accident de tràfic, i se li morirà el marit. Finalment se suïcidarà. Pensarà que fa com ell, encara que de fet ell no es va pas suïcidar, oi?

 

O potser no i res no és com pensaven. Ell fracassa rotundament quan el seu gest es converteix en una plusvàlua més en el mercat de l’art. Però tot això és un futur, interessant certament, però estèril al text. En el present ella plora, a casa seva l'espera el missatge, i mig món dorm mentre l'altre està despert. El més important és la paraula que figurava al paper. L'últim testament d'un escriptor. No massa distant de la que tenim tots a dins. La qüestió és qui té prou nassos per descobrir-la. La solució és senzilla, una corda, un tamboret i bolígraf i paper. I també una mica de voluntat. Res és tan senzill com buscar la mort quan ja som difunts.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

II

 

FIGURA EN EXILI. EXPULSATS DEL PARADÍS

 

(Fragment)

 

Hem fet repòs, pressentint l'abraçada tendra.
L'alè del cant dormita en els pensaments
com el foc abans de donar calor a l'aparellament,
excitant-se. Així, historiant-nos, és més dolç
l'exili: el record mor en un somrís submís, vertical
del seu trajecte en fuig vers el mot mut, orb
de llum i aire, pres de canícula, la soledat
freda, erta de llum i aire, els llavis eixuts,
tanta ressaca!, enyor i símbol convertits en objecte,
petrificant-se. Allunyant-nos-hi, dels pensaments
en fem cant i de l'abraçada foc, repòs del cor, afany.

 

Vicenç Altaió

 

estoig
agulla
muntatge
heroïna
cullera
foc
líquid
braçal
vena
sang
injecció

 

En la negligència de Pandora es troba l'inici dels mals socials. La persecució eterna de les formes sinuoses i conreades. Engendrà la batalla a la fosca. Inicià el maniqueu. Bojos animals persecutors. L'enigma que supera la raó. L'instint de sorpresa i avarícia reclama la vulnerabilitat de l'esfera. Car la impuresa és graciosa als ulls de Lucifer. Antic mite de la serp. Llengües bipartides i sinuoses. Vocabularis nous. Premonició d'Edison. Rengles tumultuosos de picapedrers. Cavallers del grial emmarcats en fulles grogues. La crema del Quixot. Purga de les evidències.
Proporcionà nous mites per tal de buscar en el prohibit la font de tota esperança. Societat en lluita contra l'aire panduriforme. Pluralitat de subjectes contraris i irritats vers els benpensants. Amb Pandora començà l'evolució de l'espècie, el darwinisme. El combat pels instints i la supervivència. La ferocitat a tota tirania: Roma, Cleòpatra, Déu, feixismes, Stalin. La cursa per aconseguir una multitud on regni la força, sense dèbils. Producte de l'assimilació. Mirall de l'exterminació, contrari. De nou Heràclit.
En obrir l'estoig es creen els estris d'ús. Nova generació de material d'extirpació anímica. La supressió del cràter a base de grava. Duresa. L'agulla com el fil de cosir. Mantega damunt el sexe. Erudició de la ment contínua, sense pausa. Dopada. Transmutació de l'opi. Esclavització redimida. Presó lírica enderrocada. La presa de la bastilla a causa de l'heroïna, llibertat descalça. Controlada pels límits imposats segons el perímetre humà. Submisa al recinte de la bossa. Dosificada en continents mesurats.
Recollir de la funda els claus. Maqueta sense instruccions. Visió de la immaculada concepció. Producció espontània d'il·lusions a través del muntatge. Treball individual, sense teorema. Èmbol rocambolesc dins l'injecció. Projecció en metall. Reducte de la còrpora carnal. Per tal d'engrandir la vulva cal desar-ho tot en un lloc espacial. Així s'amplia el cervell. Superació d'un mateix a través de l'exercici de la reconstrucció. Fotografia en sèrie. Finalment precipitat a la sagnant ferida.
L'estoig és l'inici d'un llarg procés, vàlid fins la mort del xaman. Llegat conservat en vista panoràmica. Fermentar, madurar, fins adaptar-se a la crucificació. Xeringa clavada àdhuc a la pell de l'escrot. Exclamació de plaer. És l'inici impregnat de l'esdevenidor. L'obertura de l'òpera anuncia els dos compassos finals. Repetició inesgotable fins la fi. Cremallejar el temps esperant el baptisme. Inici de la cerimònia. Ordre d'inici de l'èxode carnal.
Alhora l'objecte en si ja és frontissa del cub. Recinte precintat, imperfecte. Dibuix corbat de la línia puntejada. Específic de la dimensió sorda. Vida interior. Altrament ànima, impuls. Fragmentació en relleu del seu úter. Folre sinuós, ocultador del mugró, la volta no és germana de la simetria. Abort provocat de la clonació. En la geografia es recrea el cartògraf, el viatger. El paisatge dóna personalitat a l'element. Rugositats superficials, erupció metal·lúrgica. La iterativa renovació del continent del mal Zeus.
El taüt esculpit amb marbre tou. Els picapedrers en acció. Esbatussa intel·ligible, intent de destrucció amb la reproducció. Assimilació de conductes per anorrear-les. Però la pedra s'acaba, com l'aigua. Cal remunerar la inversió. Nou ús de la carpeta. Contingència del material bàsic. La caixa sigui l'original de Pandora o un recipient sinònim, forma la tela de creació de l'heroïnoman, pintor de la contemporaneïtat, en ocres color merda.

 

A d'anorèxia; de taxidèrmia a la ventrada; de tènia de succió. Abarta infranquejable, caixa del tresor. Abstracció de la totalitat de la substància. Aplicació alhora. Ambivalència. Agrupació de substàncies en un cilindre allargassat. Atzucac en plenitud davant l'única sortida. Alhora porta d'entrada. Apregonar en la carn greixosa. Amistat amb la infecció. Aixopluc sovint de malalties letals. Aimia, arcàica, de tot col·leccionista. Al·lusió de nou a l'efecte secundari. Analògica del cosidor, perforació de la pell. Anarquia de la ment. Alhora alfa i omega, principi i fi: adéu-siau claudicat.
G de gratuïta; d'oferta a l'abast de tot; de temptadora i mortífera. Gustació de noves experiències, sovint perilloses. Guarda fervent de la transmissió al·lucinògena. Gladiol de metall, de filferro tou. Generador de metàfores presents. Glauc encisador, com els ulls de Minerva. Ganxo d'escorxador, tastadora de carn moribunda. Golosa figura insaciable en la seva fam. Gèlid sensitiu i temporal, àdhuc després de la penetració. Girant del compàs d'un sol braç, vèrtex en equilibri constant. Gruix mínim capacitador de l'enclavament.
U d'utensili; d'urpa de la mort simulada rere el vel; d'úter profund i inesgotable. Urbana, hosta de voreres, clots i ventrades. Uretra externa que transporta el líquid dens. Unió de peces plàstiques i carnals. Univers particular, intransferible, únic de la pròpia foneria. Uniforme tridiemensional, funda, embolcall d'una peça interior. Urgència de l'acompliment de la passió, de la necessitat. Urticària que sobrepassa el límit superficial de la pell. Utillatge bàsic i permanent de l'orgia més carnal, més vitalícia i de requeriment. Usança de l'aparició tubular manipulada segons les pautes mentals.
L de litúrgia; cerimònia constant; medicació idèntica a la metafísica, ambdós derivats de l'opi. Lletania final, voluntat predestinada. Llengua verinosa carregada de vida i mort. Lèxic migrat en cada instant de reciclatge. Lirisme, en conseqüència de l'ús/abús individual. Logotip de l'addicte. Local repetitiu en totes dimensions, sempre la corba, cercle indeterminat. Llarga repetició insaciable. Llosa pesant i dura, creu d'alliberació. Lluïssor en el moment de la ganivetada. Llòbrega visió de l'alteració mental. Lassa substància de l'acomiadament.
L de lateral; doncs no té costats; capacitada de moviments verticals. Laxant de la càrrega mental. Llibertadora de la retenció de l'èmbol. Lenta projecció a partir del conducte de l'esperat líquid excitant. Luxe simple i quotidià, duplicat també en medicina. Locomoció no tant pròpia sinó del portador. Lingot lleuger caracteritzat pel valor trobat en el seu complement, aliè d'ella mateixa. Laica d'essència i de costums. Laberint longitudinal i precipitat. Lent de la visió alterada a través de la conducció. Lingüista anònim.
A d'agulla; substrat de la clandestinitat; forma sinuosa i constant. Amical disposició del mot. Assimilada a la forma del significant.

 

A
G
U
L
L
A

 

El comportament condicionat per l'hàbit pauta la continuïtat. En primer lloc l'examinació de l'objecte. Ullada presumptuosa. Siluetes sospesades per la mà tremolosa. Un cop exorcitzats llevats del nínxol. Extirpats de la mamella materna. Sota l'esguard de la llambregada poderosa. Cada peça mutilada al seu pas. En conseqüència persecució del muntatge. Sospesats els materials s'inicia la rutina. Posada a prova del pols. Amb el desavantatge del trèmol es proposa la gestió.
Els dits nerviosos controlen les despulles. Amb la cola latent s'adjunten. Muntatge de l'agulla, formació de la injecció amb nom de xeringa. Tot i que no fa la cosa, sinó la defineix. És la recreació de l'esperit funambulesc. Continent modern de la religiositat més contundent. L'èmbol distribuïdor del flux. De la dosi revitalitzadora. Com la lectura d'un llibret llistat. Urna del semen eqüestre. Fertilització del substrat neuròtic. Novetat visual engendrada per l'homínid.
Amb la necessitat reneix el desig. Gràcies a l'estri adherit es permet la injecció, la promiscuïtat de la sang. La bèstia amorfa succionarà la droga i la col·locarà en circulació. Novament, reeixida en la seva tasca. Moviment groller i atrevit permissiu de l'evasió. Constel·lació fosca i invisible que no pertany al zodíac convencional. L'agulla és el conducte que posa en contacte la vida i la bestialitat. Alhora que vomita el líquid intern, les purgacions també.
De l'estoig se'n surt amb ells la dosi i la cullera. Un sobre de cartró espremut i suat. Continent blanquinós i a dissoldre. Sibèria situada al desert. Oposició de veritats absolutes. El metall jazzístic, moldejable, improvisa entre els múltiples efectes. Producció futura de l'annex. El farratge de la brutícia cobejada a la blancor del palmell. Rotatòria de l’engranatge. Un cop extrets els miracles llepolia del desig. La litúrgia absurda és sobrepassada.
Abstret en la meditació el subjecte es disposa els elements en la seva posició concreta. Sempre la mateixa, amb propietat. Preparació de la corrua de sensacions, mecanismes i processos que permetran crear una hostilitat interna. Fugida de la putrefacció ambiental. I un cop disposats, la fatiga desapareix. I es reclama de nou l'atenció sobre Pandora. I li arriba l'exili sota la magnificència de la cremallera, imposant-s'hi.

 

Heroïna: Derivat diacetil de la morfina, semideessa de fórmula C21H23NO5 que es distingeix per la seva fortitud en el sofriment. De qui s'extreu per tractament amb vinagre sec el personatge principal d'un acte o d'una llegenda. Els seus oracles són susceptibles de repetició. Imatgeria i encarnació hípica (èpica/típica) propensa a crear ludopatia.
Confrontada a l'eros crematístic i sotmesa al domini dels déus eqüestres geperuts. Abunda la seva veneració entre els pobles exiliats o marginats. Hom li atribueix facultats curatives i la capacitat de donar visió als encegats. De culte antic datat a partir del 1874. Visió post-romàntica d'antigues deïtats mesopotàmiques. Adorada amb rituals on es conjuren les forces del foc i del metall en oposició a l'aigua i la carn. On el sacrifici personal es manifesta en l'assimilació a la figura de Venus. Renovació plasmàtica. També en algunes cultures de costums menys populars magnificada eòlicament.
La lluita caòtica de contraris engendrada contra l'estàtic. Visió pulcra de la realitat prostituïda pels capellans. Causa de la reforma dins la pròpia religió: rebel·lió popular i no burgesa, partidària de la legalitat comercial i de l'abolició de les multinacionals i franquícies. Exhaltació del culte individual, no reglat i lliure. Reclam de l'atenció hipocràtica. Reclam de la restauració icònica en la meta-dona (més enllà de la verge), himen enderrocat per l'animal. Engendrador del centaure.
Recerca en la pròpia ment de l'oracle diví. Estat de nirvana en què el creient s'allunya de l'existència mundana. Aspiració a l'escalafó d'heroi. Ser absorvit per la divinitat a través de l'excés voluntari. Suïcidi particular a la vista de la multitud. Degradació corpòria i mental, l'assimilació a l'estat dels déus. Pujada al panteó exaltat, cobert amb assegurança sanitària. Desig de la immortal impressió dels sentiments. Camí a la mitologia sociològica, estri per assimilar-se al déu. Creació de la submissió químca corporal. Contradicció a la intel·lectualitat de les altres religions.
Competidora amb d'altres semidéus tots sotmesos al domini del camelius. Portadora de l'uxoricidi, maquinadora de l'assassinat al seu senyor. Conseqüència del somni etern de llibertat. L'emancipació a dues bandes. Social per als seus adeptes i llibertat per a ella i els seus iguals. Independent per naturalesa i enemiga de les classes dominants. Confosa temporalment amb l'esquelet ennegrit, retrobada gràcies al sagitari. Figura fugaç visible tan sols als ulls d'aquests. Patologia multíple i hereditària segons els retògrads.
Culte patidor de creuades amb la religió de la metafísica de Feuerbach. Reproducció a través de l'addicció de l'apatia clàssica. Limitadora de la realitat palpable. Objecte de reaccions instintives, sovint contràries al cúmul d'herències catòlico-europees. Iniciació de la inversió dels valors socials, en favor de la tolerància i la comprensió. Derrota pòstuma del caràcter conservador. Fervent paridora d'éssers que a través del seu culte es creixen tant en consciència humana com sobrenatural.
Això és la secreció líquida conceptuada com semideessa fervent.

 

Aposta entre dos naturals, imatges antropomòrfiques. Sustentar entre les mans preses de ràbia el líquid aquós. Constrenyiment de força. Magnetisme dels muscles com encluses. Sense torns romandre estàtic, amb l'esperança de veure el sol. Venus com a jutge. Descampat erm i sec com a testimoni. L'inculpat aboca al palmell la solució d'H2O. La pesantor no aflorarà fins llarga mesada tard. En eclipsi la lluna es retira. O potser es tracta de lluna nova.
Indignades mans es balancegen contra la marea. Desbordades per dalt i per baix. La sal hi manca, de manera que s'aplica una substància alternativa. A raig de lluna l'escalfor. Aigua evaporada. La mà convertida en fang. Recipient antitèrmic. Damunt seu els voltors comencen a fer tombarelles. Isolació i meditació, compliment de la norma oriental. Però la pell és permeable. La geografia del palmell no encaixa al cantell. Pedra de sílex. Amb la modulació tèrmica perilla la seva vida.
Crits de la llotja, on seuen sempre els culs enutjats. Taüls incapacitats. A ulls clucs i cor de metall, oïda mutilada. Metamorfosi en estàtua. Juxtaposició d'ombres en el plà diagonal. Noves atmòsferes. Pesantor de l'ungla. A cop d'escarpa comença el trèmol. Everest de platja enclítica, fusió quatríada. La línia mínima s'esquerda. Neix l'alba i l'element perpendicular aïllat recull la rosada. Les gotes s'acumulen a la profunditat. Obi de vida engendrat sobre una vida nova. A toc de queda el sol culminarà la juguesca.
Els muscles tibats. Els músculs entumits. Perllongació del dolor. Levitació concentrada en l'últim hàlit. Lascívia del mot. Fal·lus endurit. Represa de la contingència de l'esperit. A l'aigua hi neden peixos. Cèl·lules amorfes se li mengen la pell. Corrossió a efectes de la morfina. Finalment surt el sol. L'ombra projectada amunt, raig d'esperança, xucla la matèria. Palmells buits. Havent superat l'instant espera la nova tornada. Batuts damunt la pica.
Creuat el llindar de la incertesa l'home es fa dur. Ritus d'adolescencia viril. Espera de la rutina, segona ruleta de l'esdevenir immediat. El risc és l'hàbit dels covards. Com les mans cremades pel foc la cullera suspesa amb els dits recull els líquids confosos. A dies núvols de cotó. Fins que la prolongada de metall succiona l'estopa. Figura en penitència, àngelus. La cullera inservible és l'element transformador. Combinació de terra, aigua, foc i aire. Recreació del món, mutació d'aquest i de la matèria sòlida. Fetitxe de l'home. Moviment i energia.

 

El foc és l'acumulació tèrmica. Escalfament del planeta i gasos hivernacles. Sota la cullera, llepant el metall. Deixant marcada la seva autoritat. Poder de transformació del sòlid en gas. Però lluita constant amb l'hostilitat del medi. Finalitat eixordadora i assassina. És una manllevació als déus, talment com si fos vida. Balanceig sinuós i delirant. La flama i la guspira. Coloració de l'espai en càlides tonades. Claror sostinguda.
Des de la prehistòria símbol del poder. Artífex de guerres i combats sagnants. Diner negre. Motor invisible de la vida actual i venidora. Vetusta aparença de solitud. Fortalesa de l'instant però no de la perpetuïtat. En conseqüència deliri i captivació. Efluvi de l'instant. Secreció inodora de calor. Eina d'ús dels motors, de la calefacció, de l'home. És la base de l'autonomia antropològica. Capacitat per defugir la natura. Alhora destruir-la.
Encarnat en diable, posseïdor de cossos sota la figura del piròman. Obsessió psíquica engendrada en la perturbació. Assimilat sovint a l'enemic a batre. Fera de paüra, drac, bèstia i exèrcit. Una de les poques substàncies autàrquiques. Realment mística. Igual a l'home, capaç de crear. Uns novetats, el foc destrucció. Divisió irrisòria entre les dues càrregues. Esporàdic però permanent com tot en el cervell.
Sotmès sovint al dubte del judici. Glàndula pineal entre el paradís i la terra. Obstrucció del domini humà. El transvestit de la natura, immortal, inesgotable. Present arreu però invisible. El foc visualitzat a través del reclam. Altrament substància en potència, però capaç de manifestar-se sense ajut. Pantalla amb profunditat, tal volta reflex de l'ànima. Inspiració i musa. Cal·ligrafia de la complaença. Bàsic alhora de proveir-nos. Aliment, llum, droga. La combustió ha estat de sempre la rutina diària. La confirmació d'estar vius. Perill de la cremada.
Minutatge relacionat al sol i les estrelles. Enemic de l'aigua i company de la bruixa. La seva insostenibilitat l'ha fet associar amb el maligne. En realitat no és sinó un perjudici pueril. Foc dividit, bondat i malura. Però no és sinó una sola essència, un sol requisit. Incatalogable. I fugisser de la mà domèstica. Pel que se'l tracta d'heretge. Raó de la nostra passió per ell. És l'amant de l'aventura, del desconegut. Amic de Pele. Lluminària de la fosca. Sofre i encens.
Bengala de la supersitició i estri de foneria. Sota la cullera, llepant el metall. Fon les dues substàncies en una puresa fluida. Fa el seu servei en l'instant, després s'extingeix o es fa invisible. Romandrà en suspensió fins la propera picada. Subterfugi del desig. Propagador també de l'escalfor.

 

La mar és paper d'alumini quan es troba enmig del sol ombrívol. Tot el que és fluït ho és mentre no flueix. Condició de la probabilitat. La qualitat és en el propi subjecte, com l'ànima, latent en conseqüència. Balanceig constant del gas fet matèria. De totes maneres la mandra sempre sura. L'aigua tintada amb pops esbudellats, somorta i perenne. Transformació de l'essència. Procès de contradicció suficient. Un cop barrejada l'heroïna, immunització a l'arc de Sant Martí. Mantenint sempre la seva definició, la de líquid.
Però l'aparença enganya, encara que se la sotmeti a la singularització per via científica. L'aigua se suposa inodora, incolora, insípida. Aquesta és portadora de convalescència. Nova suggestió mental, evolutiva. Produïda per dinàmica tèrmica. La propera i pertanyent definició del manual és suficientment oberta i indecisa. Causa del moviment de les partícules. El que és líquid s'esmuny de les mans de l'home. És invariablement lliure. I per això és enemic de l'anglosaxò. Eros a l'emancipació, burla de la regla, ensems voluntat, ètica.
Sols l'aigua prostituïda és productora d'alucinacions, partera. I aigua font de vida. Principi de l'existència, aire, atmosfera, vent. Pluja i llamp. El trò esmorteït per les orelleres. Fenòmens del que ens és llunyà alhora proper. Per això enigmàtic, ocult. Evitem de totes allò que s'escapa de la nostra racionalitat. Adulteració de la puresa. La droga és també domini sobre la natura. Consolidada en una nova matèria. Heroïna injectable, híbrid de l'antropomòrfic. Succió de la inventiva, domini de la mateixa. L'agulla contenidor i l'aigua continent, o viceversa. Benefactores de la ment. Les alliberadores.
Putes llibertines ofertes de bat a bat, entrecuix roent assedegat de sexe. Manipulables en el propi excés. Perpetuïtat del que és contrari, flagel·lació. Un cop dissolta la grava, fang pudent. Nova matriu de la producció en sèrie. Feminitat de la corrupció. Remuneració en espècies del sacrifici, temps perdut i llagues al dit. Floració de supuracions en hologrames. Pas crucial en camí a la dopació, transformació del cru en tou. Gastronomia econòmica. Cara tan sols de recursos, disponibilitat a la mort.
Un cop tot convertit en magma, en afluent, la dosis és gairebé enllestida. Resten únicament els passos mecànics. L'escena flueix com és costum, sense deixar constància. Un sol camí de vòmit i suor. Secrecions del cos. Mort prematura per sobredosi. Protuberància del líquid.

 

La deplorable situació de solitud en què es troba l'individu a l'hora de dopar-se és tan sols assimilable al dol. Àdhuc en la vestimenta. Disposició del braçal. La dura represàlia de la societat vers les conductes infrahumanes. Obstrucció de la circulació de la sang. Bàsicament situada a la zona del braç. L'angle recte format, recolzat en el colze suspès. Figures geomètriques, cubistes, a contrallum. Tot just a l'inici del ritual, sacralitzat. Sol, i de dol. Però lliure en la nuesa. Esquena contra esquena en un cos a cos amb la societat. Talment com un vidu enterrat amb calç viva sota un munt de pedres pretèrites. I encara ara, la merda de la societat s'oposa al ritu sagrat del dopatge.
Constrenyiment deïficat, com anar restret del ventre. Dolor reflectit en la gangrena. El cos exposat a l'atmosfera. Les extremitats entumides i abatudes. Un cop tastat el gust amarg de la defunció, l'oblit, corona d'espines. Sense conhort físic i palpable a l'hora de la mort. La societat totalitària en essència s'oposa als bàrbars, a les conductes alternatives. Defensa de moralitats putrefactes. Com un ase, la mirada reduïda a la visió immediata. Nul·litat de la reflexió. Altrament la comprensió seria una essència indivisible.
Però la base d'una societat sana es troba en el tancament, en la reclusió. En la fastuositat il·lusòria, ara virtual. Creences deplorables que es mantenen en el pas del temps malgrat perdre la seva empenta. Creació de polítiques visuals, oratòria de mercat. Però venen un peix podrit, corrupte, encegat per la llum pròpia. Un eros urbà transvestit en drag queen. Davant aquesta incomprensió l'home individual decideix evadir-se'n. Rebel·lió pròpia i de la pròpia ment. Utilitzant això sí el medi líquid.
Com en una capella fosca i humida. Bodega de xampinyons. L'home es retalla en l'aire. Comprès entre dos móns paral·lels. Allunyant-se de la vida real momentàniament. Desitjant ser un mateix. Basant l'emancipació en els errors mateixos. Perquè s'adona que la mentalitat arcàica ens és insuficient. Dins la presó de les convencions ningú no pot realitzar-se. Per això es refugia al temple. Una cambra d'hotel, barata i mal pintada. On les parets escostronades recorden la finitud de tot. També de la vida.
Encens convertit en làtex, a voltes un simple tros de drap. Pressió acumulada damunt el pròpi membre. Flagel·lació de l'heretge. Complicitat amb el silenci damunt el llit recollit. Llençol de seda. Tot plegat un ritual sacríleg per esdevenir déus en un parèntesi. Solitud en el proper defalliment, anunciat ja per la inflor de la vena. Sense llosa de terrissa per plorar el mort.

 

La vena on s'introdueix l'agulla forma part de les corrents corporals. El nostre cos és una regió geogràfica. Escarpada i travessada, longitudinalment i transversal, per riuades subterrànies. Erosió de la superfície. Som un microcosmos en què es desenvolupen múltiples vides. Paràsits i hostes, variades combinacions. Les nostres secrecions alimenten i destrueixen. Però formen part del que exterminem. És per això que som tant reticents a incerir materials externs. Tard o d'hora han de suposar una excreció, si no és una malaltia.
La vena s'exposa per voluntat pròpia a la infecció. Al temíble virus de la sida. Però és coratjosa, descendent de la deessa Venus. Les seves aptituds coronàries la converteixen en reina del plasma, conductora d'aquests elements sanguinaris. Antic vestigi de la medicina interna. La precipitació en l'abisme de partícules forànies les condueix fins la ment. Sempre i quan la via sigui lliure de col·lapses. Filaments llargs, enrebassats en el nostre propi cos, ben endins, dissimulades.
La vena mena una vida estranya entre el museu de col·leccionista i la guia del cartògraf/explorador. Cintes quilomètriques embotides contra els òrgans, supeditades a la pell. Víctimes de cops i mossegades. El vampirisme és encara una pràctica prou corrent en la vida quotidiana. Encarregades de la comunicació entre cervell i òrgans sexuals. Executadores de l'erecció i de l'ejaculació. Les netejadores del flux continuat sanguini. Embrutides ara per la droga. Un cop aquesta ha estat incerida no hi ha marxa enrera.
La vena queda pol·luïda per una substància aliena. Nova i desconeguda en el millor dels casos. En tot cas obeeix al seu filament de parca, condueix la mort al cervell o la fantasia. Similitud d'efectes. Un cop la substància és al cos tot es decideix segons l'ordre antropomòrfic. Extern als déus. La mànega vital bomba sang amunt i fins la punta dels peus. Però no cal avançar els fets.
La vena es mostra sinuosa, atractiva, com una figura femenina. Esvelta, nua i controvertida. Erudició de la ment. La constant pressió l'ha feta inflar. Com un zeppelin és ara a flor de pell. Rebentada per un punt cardinal. Seccionada a tall de bisturí una erupció volcànica. La sang densa i feixuga brolla del clot. Només la llengua n'és llòbrega. Coloració de pigment violent. El perill constant. Però el desafiament a la por és massa preuat. Quatre duros fosos en una cullereta. La salut perduda en una punxada. Dibranqui a la plenitud. Sé jo; també.

 

El vampirisme és una com qualsevol de les addiccions que pateix la humanitat. Entre aquestes s'hi compten la religió, la cultura, l'esport. Regne de l'aportació vital. Marc on s'inclou el sexe brut. Cony, mamella, ous, semaler, cul. Vocabulari de l'instint. És en l'acompliment de les necessitats més bèsties que ens fem com som. Reals. El preu de la puta és superior a la immortalitat. Com un no-mort. La perversió i la venda del propi cos és el tràfic d'esclaus contemporani. Entre d'altres modalitats la propia flagel·lació. Masturbació a plena llum. Sense ajut de revistes eròtiques. Estímul de la propia neurona. Realitat lèsbica, homosexual. Poetessa de la menstruació.
Digestió àmplia i complicada de la carn crua. La gastronomia com a segona via de compliment. Tall sagnant. Com més primitiu més atraient. La gegantina pèrdua d'assigantures pendents. Sempre la culpa de la moral, constrictiva. Però pocs, selectes, s'atreveixen a alliberar la voluntat. En termes irlandesos prostitutes del diable. Donant-se a l'amo nues, a pèl afaitat. Llucant els llavis rogents palpitants, desitjosos de l'ullal. Ivori elefantí atravessant el ventre. Fantasies sexuals, també.
L'amic del vampir és acceptador del risc de la mort. Un rebel en contra de la concepció escatològica. Corromp l'herència de Venus per accedir al llindar ocult de la mort. Injecció d'heroïna dissolta, dent clavada al braç. Deliri ininterrumput, taxa mortífera. Però el suïcidi és millor que l'espera, la longetivitat, passivitat. Calamarsa damunt el cap. Just el moment en què el cervell surt de la seva dimensió.
A base de succions/oferiments la gargamella tasta el fel. Diarrea, defecacions no només mentals. L'enderrocament del zeppelin ocular. Noves mirades a través de pupil·les dilatades. Com un jueu convertit en ateu es destil·la la sang. Quan la fluència del nou plasma queda saturada, el primitivisme desperta el ximpanzé. Altrament el mono. Però quan la necessitat de renovació és inal·ludible... Com lectures descobertes a l'últim instant.
Mareig davant la sang, brancall de la prohibició. Fixacions endurides en la infantesa froidiana. Però la capacitat de superació permet d'accedir a les visions prohibides, les oníriques. Sempre mentre es manté la vetlla. Però cal l'ajuda exterior. Promoció per corrompre's, autosacrificar el temps. Immaculades percepcions d'imatges impreses en un èter immaterial.
La sang és la substància més preuada que posseïm pel sol fet d'existir. I és també el magma que entrellaça tots els punts cardinals. A través de la incorporació de nous materials es varien les capacitats. La complicació sanitària s'inicia en consumir matèria no homologada. El roig símbol del perill. Record palès del constant desafiament que provoca la droga. Alguns però coneixen on caurà la bala. Roda impulsada pel corrent del semen.
Ja que la gosadia és la secreció del propi impuls. Batec que mou la corrent oceànica. Estranys incerits pel cilindre veneri. Com mutacions de l'Àcid desoxiribonucleic, es produeixen innovacions tecnològiques en la percepció i la memòria. No exemptes d'una taxa. Regulada pel vampir. Donació de sang, és a dir de vida, a canvi del Tot. Precipitació de desenllaç final, gaudint però de sensacions úniques.

 

La sang produeix animadversió, vòmits. La impressió suggestionada. Fruit de la putrefacció mental. Generació sovint de recursos aritmètics per combatre l'agonia. Ulls clucs, sordera mútua. Plenitud de l'avantatge volutiu. Davant la negació de la víscera no pot fer-hi res. Tampoc davant la simulació, l'actriu. Alhora però, reclama l'atenció davant la repugnància. Éssers com som corruptes de curiositat. Ullada al cadàver. La sang convé si molt vol. I així supleix la ignorància. Tot fent-se atractiva a la fantasia.
Com més grollera millor. Així apareix en la succió. Agulla clavada, crucificació contemporània. Sacrifici de la pròpia substància per a la bondat. Metal·lúrgia dins la pell, travessant la vena. La reacció es fa immediata. També l'ús del cotó fluix. Cervesa oxidada al ventre, engrandint l'úlcera. Jugant-hi amb l'àcid, rebentant-nos. El fel que s'acosta a la nou del coll i en crema les parets. Sovint sense demanar permís. És la crueltat de la fisiologia. També el vessament que reafirma l'existència, el dolor.
El cos és esclau de la seva malura. És compost de química, de formes, òrgans, cèl·lules, àtoms, pixats, ronyons, budells, cors, plasma, oxigen, aigua... Ningú se'n pot escapar. Aquesta és potser la font de la repugnància. Ens fa sentir caducs, amb data final. Sense la sang, sense rajar en una ferida, seríem immortals, eterns. Però breguem, ens tallem, ens esgarrinxem, ens punxem, ens destrossem i tot plegat per a confirmar la por. Temença de la mort. I ens fem difunts en viure, precisament, amb fastig.
I la mort brolla també amb la injecció. En el moment d'introduir noves i alternants substàncies dins el propi cos. Buscant allunyar-se de la pèrfida quotidianitat. I mentre la bèstia al·lucinògena es mou dins el nostre magma, expulsa la sang que obstrueix el seu pas. I deixa observar a flor de pell la brevetat de l'aurora, producte immaculat per Ausoni. Però amb la deformació mental la temporalitat ens és agradable. Perquè ens permet deformar també la realitat; l'art.
No és fins descobrir conscientment el temor a la beatitud que ens sabem com som. Acceptant les limitacions, per fi. L'instint animal que servem amb gràcia atrau la violència. Devorar la sang expandida. Miracle de la vida. I coneixem aleshores la brutalitat dels objectes, de la naturalesa. Animalitat amagada rera la ceguesa simulada. Negant el que ens atrau i autorealitza. El gust agredolç de la carn crua, el canibalisme practicat sense pudor. Per damunt de tot en un mateix. Com ha de ser. Destruint-nos abans no ens engoleixi la dictadura explosiva de la vida. Anticipant la mort, camí planer.

 

avui fa més fred que anit encara que ahir comptava amb un cartró vell i estripat per tapar-me que vaig saber adaptar al meu cos demacrat però no hi fa res ja estic avesat a dormir al ras recordo que quan era petit a casa hi dormia força perquè amb la tia havíem d'amagar-nos al paller on no hi havia sostre des que una tempesta l'esfondrà i quan morí ja ningú es molesta a arreglar-lo es va quedar foradat per tot arreu sense que cap de nosaltres hi posés remei ni tan sols la tia que sempre es queixava de fred jo em tapava amb la palla quan ens recordàvem de preparar-la abans de fer-hi cap el terra era sempre moll i la sorra es convertia en fang ens vèiem forçats a carretejar en un moment o altre del dia una mica de palla i escampar-la al terra però cap al final ja havia aconseguit d'amuntegar-hi un bon tou suficient com per deixar de portar carretons amunt i avall d'amagat ella però feia fàstics a la picor i a les aranyes que s'amagaven massa sovint sota la pallissa per això es vestia i marxava a dormir a casa on l'esperava el seu home abatut a la cadira amb la baballa que li queia de la boca en tot moment i ara tinc més fred que de jove només tenia deu anys quan el pare em va castigar a dormir a l'era quan vaig fugir poc m'ho pensava trobar-me en les mateixes condicions que temps enrera en hostatjar-me al bordell i m'hi vaig gastar tots els diners però valia la pena elles em feien passar la mala estona no acabo de saber encara a quina de les deu preferia potser perquè en pujar a les habitacions ja anava col·locat i no sóc capaç de recordar i ja fa sis dies que sóc en aquest portal abandonat esperant-lo tarda més que de costum per sort he pogut escurar la paperina aquests dos últims dies de mono però si no arriba aquesta nit sé del cert que em moriré ja em comença a costar de respirar i si ve em passarà una sobredosi li dec calés des de l'abril i no podré pagar-los mai com quan em van fer fora de la casa de putes quan la mestressa va colpejar-me amb l'escombra fins que em va deixar sol a la carretera dormia tranquil al costat d'una d'elles quan vaig sentir que un cop sec em trencava les costelles em penso que més d'una del costat esquerre la molt cabrona sempre ullant pel forat amagat darrera el quadre damunt el capçal del llit per controlar és clar que era una casa i un negoci familiar totes es tractaven com si fossin germanes amants gairebé suposo que més d'una ja es coneixien d'abans i que fins i tot van prostituir-se al mateix temps com si fos una diversió temporal i ara s'hi troben enganxades com jo sense sortida d'ençà que vaig marxar exposat a què la policia trobés massa aviat el cadàver i em tanqués a la presó on de segur que hauria mort abans que al carrer encara he subsistit vuit mesos i estic convençut que prou hi he fet avui serà l'últim dia i el dit del peu ja és completament negre tinc sang a les mans i sento que la gangrena ja m'ha afectat tota la cama dreta fins l'alçada del genoll m'emprenya perquè mai he estat delicat més aviat era robust com ho confirmaven els més abundants prometatges no recordo quants cops havia portat dones que pretesament eren promeses meves a la tia en canvi sí que tinc gravat l'únic dia en què el pare era viu i jo vaig entrar agafat de la mà d'una dona més granadeta que no pas la tia i que ja arrossegava els seus anys ho vaig fer per engelosir-la al pare no va fer-li pas gràcia i l'oncle no se'n va adonar mai jeia com sempre a la cadira de rodes i el recordo així des de petit amb la manta de llana tapant-li les cames i les sabatilles de quadros tronades i velles que canviava cada any un parell de cops sempre el mateix model d'abans de la guerra abans que la mina li esclatés als peus i el deixés vegetal per tota la vida amb uns pantalons invisibles que em penso que mai ha dut perquè a la cadira la tia va fer-hi un forat per posar la gibrella perquè s'ho feia tot a sobre havia de recollir massa defecacions i cansada va incorporar-la-hi més endavant vam canviar-la per una de nova que duia la gibrella de fàbrica una innovació que va fer gràcia a la tia perquè el pare ja era mort i que va adquirir amb la col·laboració de tot el veïnat que se l'apreciava molt encara que en realitat es resumia a un sentiment de llàstima cap a una dona jove encarregada del marit més inútil que no pas res i que feia una certa nosa i d'un marrec orfe que malgrat ajudar-la al camp i a les feines però de fet era perquè no li coneixien els hàbits que menava d'amagat de la mateixa manera que mai es va perocupar en canvi de solucionar el problema de les babes que el pobre desgraciat deixava regalimat galta avall perquè duia el cap de costat inclinat damunt l'espatlla esquerra es va limitar a posar un plàstic damunt la camisa i una lona a terra que servia també per recollir els líquids fecals que quan la gibrella era plena i no recordava de buidar cosa que passava sovint vessaven i espetegaven a la lona que ella rentava amb un cop de fregona i quan no em tocava de fer-ho a mi i sabia que em repugnava però era el preu que pagava per les meves entremaliadures i per posar-la gelosa en portar noies a casa que quedaven sempre impressionades del vell i no s'acabaven de creure que la tia sola s'ocupava de totes les feines de la casa cosa que tot i ser certa mai vaig acabar de creure tampoc perquè si bé feinejava sempre menys a les nits es podria dir que la casa no era mai neta sempre hi havia una muntanya de pols acumulada als racons dels mobles i sota la lona de l'avi suposo que hi amuntegava la merda que recollia en escombrar i amb l'excusa del camí de ral i de la porta mal ajustada justificava la porqueria que sempre no només des que faltà el pare hi havia per arreu mantenia això sí el costum de rentar la roba i això perquè va tenir l'ocasió de comprar una màquina automàtica de segona mà tot just amb l'herència del seu germà escassa en diners que deixà i que en teoria hauria d'haver estat meva i massa sovint en treia del bombo els meus calçotets xops i la boina del vell que tenia la mania de posar-li malgrat que ell no se n'adonés però deia que sempre la hi havia portada perquè tenia calvície i era per ell tot un complexe insuperable em pregunto si no va ser precisament ajustant-se la boina de militar que no va esclatar-li la mina als peus perquè era una mina del seu bàndol i que potser fins i tot però no puc acabar de dibuixar-me el seu rostre sempre rera una ganyota persistent del que tampoc no me'n recordo és de les seves mans i això que vaig haver de subjectar-les-hi aquella maleïda nit si no hagués passat jo encara viuria sota un sostre i no em veuria aquí a ciutat amagat dins un portal més brut que la comuna de casa perquè no vam tenir vàter fins ben passat el temps els amics ja en tenien tots i recordo que feia les mil i una per anar a cagar a casa la Miquela una vella que vivia al costat quan jo devia tenir uns vint anys deu menys que ara no més ara ja en fa quinze com passa el temps de fet mai no m'havia importat gaire fins que ara als trenta-cinc compto els meus últims dies com si es tractessin de joies preuades i avui s'acaba el meu calendari és veritat que he passat tota una vida i no me'n puc queixar per sort no m'hi vaig quedar quan vaig estimbar-me amb la mort tan propera quan el pare va morir em va tocar a mi de transportar les coses quan hi havia mercat la tia es quedava a casa descansant perquè tot i no ser catòlica els diumenges se'ls prenia al peu de la lletra i no en recordo cap ni un que no se'l passés amb les amigues jugant a la podrida se'n feien uns tips quan tornava del mercat arribava ben fosc i cansat però les velles xerraires no em deixaven dormir amb els seus crits i rialles estridents només hi havia sort quan alguna de les nétes es veia forçada a assistir a la reunió dominical aleshores tenia l'oportunitat de seduir-la i aprofitar el capteniment de les velles per fer-li un clau com en deia aleshores sempre comptant amb la complicitat de la tia que des dels disset anys que m'utilitzava per a satisfer les seves necessitats però ara la meva necessitat no té res a veure amb el sexe sinó amb la sang porto ja tot el dia tremolant i sóc incapaç de cridar si pogués fer-ho algú m'ajudaria amb una mica de sort perquè malgrat estar abandonat l'edifici està situat en un carrer mogut on fins i tot a aquestes hores sento passejar la gent i també passar cotxes embalats amb la música a tot drap que són una joventut amb sort llàstima que no la saben valorar jo que he viscut l'opressió de la societat sé què és la llibertat que m'ha portat on sóc havent nascut en la prohibició he estat maldestre alhora d'assimilar la llibertat per això em va venir de gust continuar vivint a casa sol amb la tia i el vell avenint-me amb les necessitats que la tia em reclamava dia sí i dia també i que tolerava perquè tot i tenir deu anys més que jo és encara prou seductora i atractiva ho era fins que es va tornar d'aquella manera ara fa un any i vaig deixar de muntar-la cosa que no em va perdonar mai i per culpa d'ella de la seva tossuderia però ara em fa més mal que bé pensar-hi més m'estimo no recordar-la així sinó plena i serena com el dia que tot va començar també per culpa seva jo no sabia res de la dona només tenia disset anys era un marrec tot just si començava a fixar-me en els pits i els culs i encara no havia vist mai un entrecuix humit i anhelant no podia pas imaginar-me que ella feia n'estava segur perquè dormia a la mateixa cambra separats per una cortina que no deixava veure res però que comfirmava la seva presència amb el seu xiulet característic que feia sempre en dormir una mena de so que sempre m'ha relaxat tan de bo ara pogués sentir-lo i adormir-me dins aquests parracs que em fan de roba una jaqueta que vaig trobar en un cubell d'escombraries que em tapa les ferides del pit i em permet de posar les mans en unes butxaques amples i calentes on amago la droga i els diners quan puc robar-ne unes petites quantitats i els mateixos pantalons que duia en marxar de casa esgarrinxats des d'aquella nit ara ja irreconeixibles de bruts i pudents amb un dels camals que arriba només a mitja cama perquè vaig haver de tallar-lo en fer-me la ferida en la batussa encara feia poc que rondava i el metge em va atendre sense imaginar-se que era ja un mendicant un heroïnòman i potser hauria estat millor que ho hagués sabut i m'hauria enviat a algun centre de rehabilitació però no puc fer-me il·lusions perquè allí també m'hi trobarien i un cop sanat m'arribaria el judici que em tancaria a la presó perquè la vaig matar sense escrúpols i no vaig poder amagar el cos poc em pensava que en tornar a casa me la trobaria damunt el vell però no he de pensar-hi més només aconseguiré de posar-me pedres al fetge com em passava sempre els primers dies de muntar la tia alguna cosa em deia que estava mal fet però massa tard per tirar enrera ja me n'havia enamorat mai no va ser com una mare cosa que em facilità molt les nits al jaç però no deixava de ser una parent encara que va venir a viure a casa quan jo tenia cinc anys en morir la mare durant el part el pare no podia fer-se càrrec de mi per això va procurar-se una dida a la llarga va necessitar més dones per tal de donar un cop de mà a la feina com havia fet la mare tal com sempre havia explicat i per això s'avingué a tenir un vegetal a casa a canvi de rebre part dels diners que la tia tenia per haver-s'hi maridat d'ella només sé que va néixer l'any trenta-vuit i que aleshores ell ja jeia en una cadira invalidat per sempre però era fill únic d'uns burgesos morts en un assalt dels anarquistes i per tant posseïdor de tota l'herència que pel que es veu es comptava en milions eren una de les famílies més riques i més desgraciades de Barcelona l'única condició que ella una pagesa com el pare va haver de pagar per ser rica fou casar-se amb el vell i cuidar-lo fins que es morís i ja és d'estranyar que als seus quinze anys decidís tirar endavant l'empresa jo recordo de sempre el vell a la cadira a la mateixa cambra de cara a la finestra com el dia en què els vaig enxampar o a ella millor dit així que als cinc anys l'any cinquanta-tres si no m'erro ells van instal·lar-se a casa i al cap de set anys ell ja va però ara em corre molta urgència una dosi i em temo que no me la subministrarà em pregunto per què ella va venir a casa si de diners aleshores no ni faltaven ara suposo que a part de mantenir el pare i a tots ella també devia cobrar-se el seu sou en espècies però si era així mai els vaig veure és clar que jo era un marrec i que si ella i jo ens en vam sortir també és possible que ells dos però no pot ser que dos germans sí ara recordo que un dia el vaig veure fent la ronda i em va evitar potser sap on sóc i per això no ve però a ell li interessa sap que no pagaré i un camell com aquest se n'ha de venjar ha de mantenir la reputació com quan el pare va apallissar un dels camioners que sovint ens robaven la collita aparcaven els cotxes i saltaven els marges per agafar el que els convenia sense tenir en compte que de fet robaven el sou del pagès els ignorants i encara després quan va començar el tema de l'estraperlo aleshores amb els meus deu anys ja entenia suficients coses com per saber que no era legal si no al pare no l'haurien apartat del sindicat encara que aleshores no sé si ben bé ho era d'aquella època només en conservo el record de la nit en què em castigà i també el primer dia d'escola vam haver de caminar molt fins arribar en una caseta atrotinada de color groc on tot de quitxalla s'esperava per entrar em feia por però sortosament al meu costat hi tenia el de can Pera i de sempre ens havíem fet molt així que tots dos vam passar d'anar a classe i ens vam endinsar pel bosc semblava ser que es tractava d'un primer impuls que no es tornaria a repetir però al cap de tres setmanes els professors van adreçar-se al pare per comunicar-li la constant falta d'assistència en arribar a casa evidentment no en sabia res havia anat de matí cap a l'escola i al tercer revolt ja m'havia afegit al grup que entre cinc acostumàvem a faltar de primer anàvem al bosc i parlàvem o jugàvem sovint a cartes més endavant vam començar a fumar aquesta pràctica més que no pas faltar a classes cosa que ell podia entendre com a pagès que era i poc encuriosit per les ensenyances va ser el detonant que em causà la nit al ras perquè quan vaig entrar com de costum a l'hora de dinar el pare no en va dir res només cap al final va esmentar que havia parlat amb els professors i que l'havien posat al corrent de les meves faltes la dida que ja feia temps que no hi era mai hauria aprovat aquella situació ja que ella mateixa sovint s'encarregava d'ensenyar-me de lletres i si sé llegir es pot dir que és gràcies a ella però al pare tant li feia i la tia mai s'hi interposà entre nosaltres dos jo ja em creia prou gran per decidir i així ho vaig comunicar al pare a qui la meva decisió de no anar a escola no li va fer ni fred ni calor així que l'endemà em vaig llevar i com si es tractés d'un dia normal vaig fer camí al bosc el pare no es va poder estranyar que marxés perquè quan em llevava ell ja era feinejant només vaig veure la tia que em donà un vas de llet i l'oncle a qui amb llàstima vaig fer un petó a la galta dreta on no hi havia mai babes i que era de tota manera l'únic costat de la cara on se'l podia besar al bosc em vaig trobar la colla i va ser en Ramon que tenia un parell d'anys més que els altres que va treure el tabac mai havíem vist una pipa i tampoc liat com en deia ell un cigar així que matusserament vam aconseguir de fer-nos unes cigarretes aixafades i mig desfetes de les quals per una punta s'escapava el tabac que no havíem sabut premsar bé i que vam fumar-nos alhora sense poder evitar els estossecs i escopir de tant en tant els fils de tabac que s'enganxaven als llavis inexperts no vam pensar és clar que la roba quedaria impregnada de la fortor del fum ni se'ns acudí tampoc les conseqüències que hauríem de patir tots a la nostra manera no era un acte de rebel·lió senzillament ens volíem fer els homes i creure'ns més grans del que érem en realitat perquè alguns en Joan i en Pere van agafar una mena d'asma que els durà ben bé dos mesos i que els forçà a estossegar tota la temporada i més tard en Joan va veure com el tancaven en un internat de monjos on de segur que estaria a recer dels vicis de la joventut com afirmava el seu pare més catòlic i franquista que molts dels dirigents del país i que s'atreví fins i tot a pregonar per casa que aquella mesura del meu pare no era pròpia d'un home de seny que em mereixia més càstig que una simple nit a l'era però jo no n'estava tant segur i em penso que el pare tampoc ja que si no fos així ben aviat m'hauria trobat tancat en una escola com la del Joan i poc em pensava que una criaturada com aquella em portés tanta d'amargor quan vaig entrar a l'hora acostumada no vaig donar importància a l'arrufament del nas que em dedicà la tia que m'aconsellà suposo que per pietat que em canviés els draps abans no arribés el pare consell que evidentment vaig ignorar i que més tard en recordar-lo em va fer sentir més estúpid del que era la reacció va ser immediata quan el pare va flairar la pudor de tabac sense acabar de dinar em castigà a l'habitació d'on no vaig sortir fins l'hora de sopar quan el pare demanà unes explicacions que no vaig saber donar i que em forçaren amb el meu estat de nervis a llançar el plat ple de llenties a terra rebequeria que em costà un mes sense sortir i passar la nit a l'era perquè segons el pare feia tanta pudor que si no dormia fora la casa quedaria impregnada per sempre mentida que amb la meva inocència vaig creure'm a ulls clucs i que no vaig desmentir fins més endavant en dormir amb la tia quan acostumava a fer-me una cigarreta després de muntar-la aquella va ser la primera nit que em deixà un record amarg la segona va ser el primer cop que ella em va obligar a penetrar-la dues nits prou distants de les primeres que vaig passar en sortir de casa quan amb els pocs diners que duia em pagava una pensió però entre les putes i la droga aviat em vaig quedar pelat i la primera nit la vaig passar rondant per la ciutat buscant un lloc on dormir però no en vaig trobar cap i l'endemà al matí els peus em feien mal i va ser en treure'm les espardenyes que vaig veure les dues llagues al dit del peu dues petites ferides que amb prou feines em coïen i que no van molestar-me fins que s'hi niuà la gangrena però això va ser després de la batussa que vaig tenir la tercera nit al ras havia trobat un banc en un parc d'Horta després de rondar per la zona de la catedral hi vaig arribar molt cansat i no vaig parar-me a mirar si hi havia algú pels voltants percaució que d'aleshores ençà m'ha salvat de més d'un ensurt com aquell vaig adormir-me de seguida abatut com estava tapant-me amb l'abric que encara conservava tot just feia dues setmanes que era fora i la nit no era especialment hostil va ser cap a la matinada que vaig sentir veus greus i distants en aquell moment però que en obrir els ulls enganxats per les pestanyes ja de petit tenia sempre conjuntivitis i em calia fregar-me els ulls amb aigua calenta abans d'obrir-los de primer m'ho feia la Rosa que era com es deia la dida i més endavant s'hi va acostumar la tia un gest de companyia que fins aleshores mai havia conegut i que s'anà accentuant fins que el pare morí eren una colla de tres més torrats que no pas serens i que feien tota la pinta de tornar d'alguna festa com més endavant vaig poder confirmar en veure que una colla s'acostaven per un carrer estret que quedava davant meu també embriacs i inconscients i que de primer van semblar amicals tret d'algun insult que atribuïa al seu estat mental més que no pas a una voluntat expressa de fer-me mal com en acabat van evidenciar perquè un d'ells començà a orinar damunt meu mentre els altres reien i jo no podia fer res més que observant-los esperant que fos una broma de mal gust però òbviament era el principi d'una agressió indiscriminada que aturà un veí armat amb un garrot que brandava pel que recordo tot cridant malparits i que al principi va creure que també formava part d'ells i a punt vaig estar de rebre de valent vaig perdre el coneixement tot just quan l'home ara més agradable i amical em preguntava el nom i jo forçava la vista per veure-li la cara entre les lleganyes però només veia el cel i una mena de pampallugueig que em va ofuscar per complet i que no s'esvaí fins que un cotó impregnat d'aigua calenta em fregà els ulls i en obrir-los vaig veure de nou un rostre simpàtic que sostenia el cotó fluix amb unes pinces mentre desava amb l'altra mà tot d'estris escampats damunt una tauleta amb rodes que va arrossegar una esvelta xicota fins la paret que quedava a darrera meu i on dalt es dreçava un llum fluorescent que tot i il·luminar la sala no feria els ulls que ben aviat van trobar-se de nou contemplant els carrers salvatges on he sobreviscut durant tant de temps sense saber encara del tot com algun animal ronda per la casa i és un animal gran no és un dels ratolins que sovint s'acosten i sembla que els faci llàstima mai m'han fet por ni tampoc les rates com a la gent de ciutat a casa sempre n'hi havia i en limitàvem a criar un gat per tal de controlar que no n'hi haguessin de més dels que els saquejos al graner podia tolerar però mai en va matar cap per angúnia cada animal té la seva tasca ens deia sempre el pare i és de fet una de les màximes que sempre he conservat i assimilat com a correcte però aquest és com a mínim un gos potser un gat més gran del compte que espero en tot cas que no m'agredeixi i ara ja sento els seus passos just al replà on es comença a dibuixar ja la seva ombra perquè hi ha una lluna molt brillant avui si no fos així no podria veure-hi res aquí dins perquè aquest carrer no té llums exceptuant els de les cases veïnes que en general queden tancats tota la nit fins a les sis del matí hora en què comencen a sortir els habitants cap al treball que des d'aquí envejo encara que sigui una explotació descarada i mal recompensada però que els proporciona un sostre i un plat al dia com a mínim dues coses que poques vegades jo he aconseguit des de fa un més és un gos però no gaire gran deu haver entrat per darrera on hi ha una escala que dóna directament a l'esplanada on ara hi ha un parc infantil estrenat ara fa dues setmanes i que de dia m'acompanya amb els crits dels nens que fan patxoca de veure contents i riallers allunyants de la meva vida i de l'opressió que m'ha convertit en això d'altres dirien que és el destí però si he acabat així ha estat per unes circumstàncies externes que m'hi han menat encegat per una droga que no em vaig proporcionar jo mateix sinó aquell fill de puta el gos duu collar i també m'ha vist s'acosta a poc a poc però té cara de rabiós abans no em mossegui allargaré la mà i li llançaré un roc com fèiem tots els nois del poble amb els cans abandonats que sovint s'amagaven al bosc i que els dies de sol sortien a dormir pels carrers i a rampinyar miques de menjar dels cubells i de les cases que massa sovint eren obertes i d'on els amos es veien obligats a treure els quissos a puntades de peu o a cop d'escombra perquè aquests entraven furtivament i es posaven a les cuines sense que ningú s'adonés de res perquè pagesos com eren tots no donaven gaire importància als lladres i sempre comptaven amb l'ajuda dels veïns que cada casa es feien amb una vella que es passava les hores asseguda a l'entrada esperant qui sap què i guaitant sempre enllà advertidores de tot perill com guaites o vigies dedicades exclusivament a xafardejar i mirar i que sense saber-ho eren el pilar de tota l'estructura social d'un poblet petit però que tenia el seu orgull i les seves enraònies tossudes com a tot arreu els dits ara em fan més mal perquè en treure'ls de la butxaca i llançar el roc s'han refredat massa i ara em couen per culpa de les llagues i les ferides massa brutals per no fer-me sentir la mort més propera encara tinc un lleuger dolor al ventre i una nosa al coll com quan m'havia de dutxar al pati perquè a dins no teníem cap manguera i havia de cobrir el meu voltant amb unes robes esquinçades de la part de baix i que petit com era d'alçada no em cobrien les vergonyes i sempre havia d'anar amb presses perquè les veïnes no descobrissin el meu cos nu exposat a la vista de tothom fet que hauria estat considerat una vergonya i encara era pitjor quan li tocava a la tia que era jove i per tant en potència un perill sexual per als homes segons les velles que no toleraven pas cap mena d'exentricitat o d'hàbit que no fos del seu gust carca i acordat amb el règim dictatorial de fet el primer cop que vaig veure-la despullada va ser als dotze anys poc abans que es morís el pare un dia que després de treballar al camp vaig tornar sense fer marrada pel camí del marge travessant els camps que no eren llaurats i que ja distingia a la perfecció i en passar per darrera la casa on havia situat el pare el cobert que ens servia de dutxa perquè era la zona més amagada entrada en una mena de porxo improvisat que es va formar quan enderrocàrem la paret de l'antiga cort i es va obrir un forat que entrava per darrera de la casa fins on hi havia el rebost i que ens permetia de dutxar-nos amb certa tranquil·litat pel que fa a les veïnes encara que sempre s'havia de vigilar que on arribés la vista no hi hagués cap llengua de les velles vaig aturar-me a reposar a la pedra que abans tapiava el pou vell i que el pare i dos homes forts van apartar i amb esforços van allargar fins allí on es podia veure tot el mas i els camps que quedaven a dreta i esquerra perquè davant el mas no hi havia hagut mai cap camp de la família perquè el terreny era dividit de cap a cap pel camí de ral que en marxar de casa ja estava completament esfaltat i vaig treure del sarró una poma verda encara que havia collit mentre llaurava el camp de la bassa i en clavar queixalada vaig ullar avall cap al mas on m'havia semblat sentir un crit i de seguida vaig endevinar que ella s'hi dutxava vaig aixecar-me i caminant apressadament per la baixada lleugera però fonedissa veig acostar-me fins la paret enrunada on tornava a queixalar la poma més àcida que de costum quan repenjat a la paret ella enretirà la cortina i es quedà nua davant meu sense immutar-se malgrat tenir els seus vint-i-dos anys i ser conscient de la meva vulnerabilitat però jo no era un noi massa avançat en el tema i com ella tampoc no vaig donar més importància al fet de recordar perfectament les seves sines tibades i endurides per l'aigua freda i la seva veu que em pregà "passa'm la tovallola abans no se'm glacin les venes" i ella no va pas amagar-se ni tapar-se amb les mans i tampoc s'apressà a cobrir-se sinó que quan li vaig donar el tros de roba es limità a quedar-se dreta xerrant amb mi de la manera més espontània i potser va ser això que ens va proporcionar una certa llibertat en el tema sexual que mai va ser un tema tabú per mi perquè malgrat no poder-ne parlar amb el pare ella no es nega mai a explicar-me'n el que en sabia però això va ser més tard cap als setze anys molt més tard del que ara els nois es comencen a interessar per les dones i el seu cos perquè de la seva visió no en recordo pas l'entrecuix on no la mirava no pas per por sinó per falta d'interès i ara en canvi no me n'hauria pogut estar d'allargar-hi la mà i descobrir-la per iniciativa pròpia i no de la manera que ho vaig fer ara comença a tronar suposo que d'aquí poc es posarà a ploure però aquí no em mullaré perquè la mica de balcó em cobrirà de l'aigua del pare no en puc treure cap record amarg tret del càstig més o menys just tenint en compte que a l'època me'n podria haver caigut una de més grossa era un home afable i feiner que mai no deixava les coses per fer molt ocupat perquè el camp és una feina sacrificada com sé molt bé però que acomplia tots els seus deures i que em penso que mai va veure satisfetes les seves necessitats perquè amb la mare tot just hi va viure set anys entre festeig i casori i jo me la vaig endur cosa que mai em va retreure més aviat m'estimà massa degut potser al fet que era tot el que li quedava d'ella i perquè com més endavant vaig descobrir era pastat a ella pel que feia a la cara i encara ara malgrat la barba i els talls dec tenir una cara amb una retirada femenina fet que em va valdre més d'una batussa al carrer quan ja era un noi de quinze anys i la meva veu seguia sent més aguda que la dels altres i tot plegat els féu anomenar-me marieta i que en un principi no em molestà perquè ignorava el seu significat però que quan la tia me l'explicà motivà moltes baralles generades sovint pel mateix pinta de sempre en Quimet de la Conxita una vella desagradable com el seu fill i que va morir quan en tenia uns vint-i-un perquè recordo l'enterro com si fos ahir mateix no en canvi recordo el del pare tan proper sinó que el tinc més distant encara que va tardar molt a morir-se tot va començar aquella tarda que tornà més d'hora del camp estava cansat i tant la tia com jo ens en vam estranyar però ell deia que no era res que una mica de repòs els posaria a to i l'endemà va tornar a treballar però a la nit es repetiren els dolors i així continuadament durant una setmana llarga durant la qual va dormir més que de costum i que més tard vaig saber per la tia que ja havia començat a vomitar sang des del primer dia al camp en què va tornar espantat però que acabà per acostumar-s'hi i li'n va treure importància fins que la tia el va veure vomitar al llit quan pujà a veure com estava perquè les habitacions eren al pis de dalt on les fortors es dissimulaven més no avisàrem al metge fins passats deu dies quan segons ell la malatia ja feia massa que durava i seria gairebé imposible de curar opinava que el pare ens devia ocultar el mal fins que ja no pogué més com ell mateix confessà més tard dies abans de morir quan encara ens conservava la lucidesa i conscient de la seva fi va demanar-nos de veure el vell que per uns moments se li féu tan proper una sensació que no entenia aleshores i que ara penso comprendre i va estar-se allí a la butaca verda assegut tot el dia de cara al vell mirant-lo com era d'immòbil i segons ell veient per primer cop tot el que tenia de bell i d'àngel dues qualitats que la tia aprovà sense que acabés d'entendre'ls molt bé i aquest va ser l'últim dia que va ser conscient car l'endemà al migdia va començar a desvariejar i només al cap de cinc dies deprés de passar-se els altres vomitant i recargolant-se va recuperar el seny durant un parell d'hores en què jo era fora perquè l'espectacle se'm feia massa dur i insuportable i després de patir tres nits d'insomni la tia va preferir que no el veiés aquells darrers moments perquè per força m'havíen d'afectar i tenia raó com he sabut anys després però mai em perdonaré no haver estat allí quen el meu pare em cridava i en arribar a casa vaig saber que m'havia demanat però quan vaig pujar al llit i li besava la mà suada ja era massa tard i no podia treure'm del cap que devia voler dir-me i que en tot cas se n'aniria sense haver-li pogut dir adéu ni ell al seu fill ni jo al meu pare que d'ençà sempre m'ha tormentat en aquest sentit mai he pogut oblidar que aquell dia li vaig fallar que no era al seu costat quan em necessitava més que mai quan volia estimar-me obertament sense pors per desperdir-se de mi i del record de la seva dona les dues coses més importants de la seva vida i per això vaig passar-me les altres tres nits al seu costat malgrat la insistència de tots plegats perquè anés a dormir al llit però jo havia de ser allí al seu costat mentre ell defallia agafant-li la mà convençut que em podia notar al seu costat pensant que potser així li estalviaria el dolor i la solitud però mai no sabré si vaig estalviar-li el darrer el que sé del cert és que va patir fins al final encara que en el darrer alè mentre me'l mirava plorant ell va obrir els ulls de bat a bat amb una expressió de pànic que no deixava de conservar una placidesa que hauria volgut compartir perquè durant un més va estar-se tancat a casa destrossat i en els darrers moments no va veure el seu fill però era plàcid i jo volia ser-ho també i per això vaig imposar la felicitat al dolor de la pèrdua i em vaig evitar així un dolor innecessari si bé durant uns tres anys les relacions amb la tia van ser tenses ja que en la meva adolescència hi mancava el paper del pare de qui sublevar-se i li tocà el rebre a ella paper que acceptà amb submissió i que més tard quan li ho explicava ella afirmà que en tot moment en va ser conscient perquè a ella li van prendre l'adolescència una afirmació que no vaig acabar de comprendre fins que vaig entendre que en casar-se als quinze anys amb una edat tendra i poc vigorosa com per fer-se càrrec d'ell es veié forçada a madurar de cop sense haver tingut temps de fer el boig una consideració que explicaria fins un cert punt que després als vint-i-set iniciés unes relacions sexuals amb mi ja que de fet potser era aleshores en confirmar la meva maduresa que ella em prengué el relleu i tornà a l'adolescència robada com ella mateixa en deia fa un vent suau que acompanya les gotes de costat i per això començo a mullar-me els peus que m'he descalçat des que estic aquí estirat abandonat a la mà de Déu que deien les velles i potser és per això que rememoro tot plegat per confessar els meus pecats i guanyar-me la glòria però de tota manera ara i tot segueixo mantenint el meu ateisme inculcat des de ben petit per la família és a dir el pare i la tia de fet l'únic element místic que hi havia en aquella casa era l'oncle com vaig descobrir als quinze anys una nit en què la tia sortí amb un xicot del poble i em demanà que em quedés amb el vell tota la nit jo sabia que allò no em feia gràcia i ella també per això ara crec que en conjunt era una hostilitat deguda a la situació creada per la meva etapa i la tensió que vivíem entre nosaltres per això vaig acceptar no sense tornar-la-hi més endavant en posar el gat dins el llit perquè li esgarrapés les cuixes que aquell dia devia trobar tan sucoses i sense saber-ho de fet actuava per gelosia i intentava fer-me meva una noia que no ho era però que jo creia com és igual el fet és que em vaig quedar amb el vegetal com en deia aleshores això em feia una certa por perquè imposava aquella figura trencada sempre en la mateixa postura i amb uns ulls que semblaven mirar-te fixament mantenint en el seu esguard una quietud del tot incerta i ambivalent vaig sopar i en acabat ventilar la cambra perquè el vell havia fet més sucs que de costum i em tocà a mi de recollir-los la lona tacada i pudent amb una olor que em semblà que no em podia treure de sobre fins que em vaig haver dutxat a fora amb un aire fred que glaçava la sang i amb una certa imprudència típica d'un xicot com jo despreocupat i poc conscient de les responsabilitats a què m'evesava i en pujar de nou a dalt no se m'acudí que el vell també era brut i que em calia passar-li la manopla pel cos ja que no tenia prou forces per dur-lo a la banyera aleshores un coci de metall d'ús exclusiu per al vegetal que el pare abandonà al costat de la dutxa per a cuidar-nos del vell i que poc podia sospitar que acabaria emprant-se més endavant de videt per a la tia on es rentava després de fer-nos l'amor fins que es féu lligar les trompes per evitar presses i poder saltar-se el ritual del preservatiu que en aquell temps ens semblava superflu i mirant-me'l bé repassant els seus trets facials em va semblar més viu que mai talment un àngel com en deia el pare abans de morir i això que de primer em causà un petit esglai quan en el silenci se li acudí de començar a roncar uns roncs lents i acompassats que em feien pensar en coses terribles i que en endevinar la procedència vaig estar a punt de llançar-li un got d'aigua al damunt però en aquell moment em semblà una mesquinesa i em vaig sentir tan poca cosa al seu costat que em vaig asseure a contemplar-lo davant per davant embruixant-me de la seva calma com ara que la tempesta ha cessat i el terra malgrat estar xop sé que no es mullarà més una mena de consol que em fa alentir el ritme del cor que els darrers minuts se m'ha accelerat no sé si pels records de la mort del pare o bé perquè com em diagnosticà el metge pateixo una mena de malaltia que em provocarà tard o d'hora una angina si no me l'estalvio medicant-me pel que em donà una recepta que no vaig acudir mai a recollir i que ara em penedeixo de no haver acceptat car potser si n'hagués fet cas ara no em trobaria així mal ferit i amb un cos que no tardarà gaire més d'una hora a defallir perquè ja em sento una suor freda al coll que es comença a transmetre amb un dolor de l'estomac agut i que aviat em farà vomitar com sempre havia vist fer al pare els darrers dies una dosi de sang que ja noto a la gargamella amb el seu mal gust de sempre repugnant com la que deixà la tia damunt meu una nit quan m'obligà a omplir-la mentre tenia el període una porqueria que més tard jo vaig reclamar i que en repetir no em semblà tant desagradable en part perquè aleshores ja la sentia més meva i els seus defectes em feien sentir més proper a ella i el seu cos que en un principi era distant i llunyà i tinc una erecció precisament ara que em creia mig mort ja em recorda els primers dies fora mentre m'amagava a cada racó en sentir els llums d'un cotxe a la meva esquena tement en tot instant una policia que mai s'ha presentat i que dubto que apareixi fins demà al matí quan algú descobreixi el meu cadàver de fet encara no hi havia pensat mai en la possibilitat de ser descobert un cop mort però elles eren més agradables en entrar-hi poc em pensava que em rebrien tan acollidorament i que fins i tot s'encarregaria la mestressa de proporcionar-me l'heroïna que reclamava amb una periodicitat de dos dies sense abusar-ne massa perquè en aquell temps encara no en necessitava unes dosis tan importants que no sovintejaren fins marxar del local o més ben dit en ser-ne expulsat potser el meu error va ser abusar massa de la seva confiança ja que després de pagar la primera setmana vaig començar a obrir una llista de deutes que pensava pagar a finals de mes quan mal comptat creia que m'arribarien els diners però vaig aficionar-me massa a les dones tan riques i plenes i joves ben distants de la tia i ben diferents de les meuques que havia vist al poble més brutes i velles que no pas atractives demà potser no em trobaran encara i si és així em començaré a descompondre lentament abandonant la vitalitat d'aquest munt de cèl·lules músculs sucs i ossos que sostenen una existència peculiar i que no té clar el seu origen ni la seva fi i que mai podré conèixer i algun dia mentre una dona passegi remenant les seves anques adreçant-se al llit on moments després li engraparia les sines i la penetraria sense escrúpols com una màquina com el que en realitat eren unes putes barates tenien un entrecuix dilatat de tantes feines de passar-se nits despertes fornicant que en penetrar-les no oposava resistència al contrari que la vagina de la tia els primers cops que semblava dura com una pedra totalment infranquejable i s'acostaran a olorar la pudor a saber què collons put en aquest edifici potser a causa d'una denúncia i trobaran el meu cadàver mig desfet en la mateixa posició que sóc ara arraulit les cames al ventre arrepenjat a la paret i amb les mans a la butxaca i les sabates uns metres enllà on han anat a parar quan les he llançat la darrera nit la vaig passar dormint sense fer-li res fet que donà ocasió a la dona a reclamar els diners a la mestressa una mica molesta ja pel meu retard de deu dies i per la suma de diners que ja pujava considerablement la noia com vaig saber després va furgar les meves coses i en no trobar-hi res ni cap targeta de banc ni diners ni objectes de valor va denunciar-ho a les companyes que fartes ja dels meus abusos decidiren fer-me fora de la manera més barroera i vaig despertar-me en sentir un cop fort a les costelles tinc un dolor al pit que no em passa la glopada de sang és a terra davant el meu nas i en puc sentir la olor el coll em crema i tinc la sensació que m'he orinat al damunt perquè els pantalons són de sobte més calents cosa que no evitarà que d'aquí uns minuts siguin més durs i freds que abans i en obrir els ulls em vaig veure a la carretera sol i abandonat només vestit amb els calçotets però amb la roba i la bossa al costat incapaç de moure'm encara que per sort una dona em parà i em portà a la ciutat on vaig assistir per primer cop al metge quan encara no tenia consciència de ser un perdut mentalitat que no vaig adoptar fins dos dies després de recuperar-me quan en sortir de l'hospital m'urgia una dosi més que no pas la llibertat i vaig contactar amb ell que fins ara s'ha dedicat a subministrar-me el cavall menys avui que m'ha fallat ara ja no sé però si em faria cap servei punxar-me potser alleugiria els dolors finals les contraccions i l'ofec que s'abraonen al meu damunt sense pietat com el dia que vaig veure la tia despullada damunt el llit sense cobrir-se amb la vànova era l'estiu i feia molta calor però era de dia una hora en què jo era sempre al camp aquell dia però no vaig poder fer res perquè a la nit algú ens havia robat els préssecs i emprenyat vaig tornar a casa a deixar el cove i arreplegar les eines per treballar al terreny del turó se m'acudí de pujar a dalt a orinar trencant el costum que tenia de pixar al camp un caprici que de tornada pel passadís cap a fora em va fer descobrir la porta closa de la seva cambra mig ajustada de fet i que deixava veure clarament que els porticons eren closos una costum no gaire normal en la tia que acostumava a obrir de bat a bat les finestres tan bon punt sortia el sol i em féu ullar endins retirant la cadira que havia col·locat darrera la porta pensant potser que es trobava malament i en entrar la llum va descobrir una nuesa ja coneguda però que aquest cop era més sexual car ella s'estava masturbant i en enxampar-la de ple no va tenir temps de sorpresa com estava retirar els dits de la vagina ni de cobrir-se i restà en aquella posició grotesca les cames amunt doblegades pels genolls obertes lleugerament i una mà a l'entrecuix mig endinsada i l'altra a les sines més endurides que de costum com ja veia a simple vista i ella m'esguardà desafiadora mentre jo tenia una erecció que m'obligà a apropar-m'hi malgrat la meva inexperiència als disset anys i col·locar-me al seu costat amb els pantalons mig descordats que ella acabà de fer abaixar i que destrament deixaren el sexe al descobert gran i endurit un sexe que ella engrapà sense manies i em va masturbar mentre amb l'altra mà acollia els meus dits després de fer-me jeure al llit entre les cames quan jo vaig entrendre el joc i per imitació vaig passejar els dits per la tofa de pèls i finalment mentre li engrapava les sines endinsava un dit tremolós i indecís dintre seu en una cavitat llefiscosa i calenta que m'acollí ben aviat aquella mateixa tarda quan es despertà despullada encara al meu costat i trobà els meus ulls que la fitaven de dalt a baix encuriosits per l'escena que al matí s'havia esdevingut i que poc sospitava aleshores que es repetiria però amb més violència però jo no volia que em tornés a masturbar m'havia adolorit el sexe i no acabava de sentir-me còmode pel que vaig arrencar a córrer cap al menjador on vaig quedar-me arraulit damunt la butaca verda davant el vell mirant-lo com buscant una resposta que mai em donà i que tampoc vaig tenir temps de formular ja que ella s'abraonava damunt meu i dolçament però amb insistència acabà per fer-me estirar damunt seu al terra a l'esguard de l'home increïblement sedentari i impassible fins i tot quan seguint les seves instruccions em penetrà un acte de dolor intens que no fou del tot compartit perquè ella semblava disfrutar-hi tot i que la seva cavitat era dura i salvatge per mi i aleshores en tenir l'orgasme el vell es mogué molt poc tant que ni ens en vam adonar però tot seguit cridà com mai més va fer i entenguerem que si es pogués moure ens hauria matat de primer a ella i després a mi que li havia pres la dona un acte covard que tot i repetir-se fins aquell dia que em semblà vella i mal carada tan puta com les altres però també meva i per això la vaig matar sense poder oblidar que l'estimava que he passat bones nits amb ella al paller i més tard al llit quan l'oncle l'internàrem una temporada a l'hospital quan semblava que morís i que més tard ens obligà a tornar a la rutina del paller en recuperar-se sorprenentment potser per aquella visita que vam fer-li tots dos i que de segur li féu recordar l'espectacle de deu anys enrera i per ràbia decidí de controlar-nos prohibir el nostre amor com de fet haurien fet tots els veïns i coneguts i que hauria enutjat encara més el pare les sensacions d'aquella primera copul·lació no van ser del tot satisfactòries en canvi en avançar el temps cada dia es feien més necessàries recordo que desitjava acabar la jornada per trobar-me amb ella al paller com havíem convingut la caseta quedava al darerra al costat de la pedra que havia estat la tapia del pou proper a la dutxa on la tia maniobrava cautelosament tot un reguitzell d'objectes sobretot el cossi que omplia d'aigua just fins la ratlla que estava marcada per l'ús cap a la tarda perquè així tenia temps de perdre la fredor ella mentrestant s'ocupava de la casa de manera que no despertava sospites entre els veïns jo m'encarregava de posar la palla al seu lloc i de reservar-me forces per la nit ja que la feina al camp m'esgotava més que no pas a ella mantenir la casa a la nit després de sopar ella ajaçava l'oncle que s'adormia amb pressa i no es despertava com havíem comprovat fins al matí dormint d'una sola tirada com els nens un hàbit que ens estalvià d'anar amb presses per tornar a casa i a ella l'angoixa de pensar que potser estava despert i se sentia sol perquè malgrat dormir amb mi se'ns estimava als dos com deia ella de dues maneres diferents a l'oncle d'una forma platònica divina i a mi d'una manera més natural com a home una manera de parlar que em feia sentir cofoi i viril i que m'il·lusionava a creure que el seu món girava entorn al meu aquelles nits ja la penetrava amb més habilitat i més amor i hi trobava el plaer que em faltà el primer dia encara no sé si per temor o per inexperiència malgrat que la tia sempre hagués sostingut que si aquell dia no l'hagués satisfet mai no s'hauria tornat a repetir perquè va ser ella que se m'acostà el cap de tres dies tibats i sense diàleg i em cità a la nit al paller on poc em pensava trobar-la despullada preparada per repetir el coit que tornà a ser aleshores una violació i que aquelles nits ja estava superat ja havia agafat confiança i no només era ella qui fruïa edificis com aquest ja no en queden gaires a la ciutat suposo que he tingut sort de trobar-lo si no hauria de morir-me en un parc o al carrer on de segur que no trobaria aquesta tranquil·litat en penetrar-la li besava els llavis molsuts i endinsava la llengua dins la boca ardent després de mossegar-li l'orella un truc que l'excitava profundament i que vaig descobrir en intentar mossegar els seus llavis i ella s'apartà girant-me la cara ella alçava les anques suficientment perquè el seu ventre es toqués amb el meu i la penetració fos completa ja que jo em limitava a endinsar només mig sexe fent-la patir uns instants claus sense els quals no hauria estat tant salvatge i un cop dins tot procedia tendrament amb petons continuats i llargs mentre amb la mà acariciava la sina i el seu cul on els dits de les mans es clavaven tan endins que més d'un cop li deixava marques i després quan ella era a punt teníem l'orgasme els dos alhora amb una compenetració que he adduït sempre al nostre enllaç sanguni i que molts matrimonis ens podien haver envejat car el nostre sexe era complet i si vam continuar vivint junts fou gràcies a ell malgrat que en acabar sempre em quedava la recança de veure-la marxar cap al llit sense descuidar-se de passar per l'aigua no volia tenir cap fill potser per les meves ganes de retenir-la uns minuts més accedí a lligar-se les trompes i d'aquesta manera ens quedàvem enllaçats més temps sovint massa i tot ja que marxava cap a casa quan començava a clarejar com d'aquí unes quatre hores quan ja seré mort ara els ulls em fabulen visions i no em deixen veure res perquè tret de les il·lusions òptiques tot el que sóc capaç d'observar és un núvol negre que emboira la mirada i no em deixa ullar més mai més sabia que tard o d'hora havia de passar però no d'aquesta manera tan hostil la cama ja no me la sento i em temo que l'altra tampoc les mans em couen malgrat tenir-les a la butxaca i el braç on estic repenjat se m'ha adormit tinc els pulmons bruts i estossego sang massa sovint ara ja sense donar-li'n importància i la panxa és un rebombori de mals que deuen atribuir-se al càncer que crec que duc dins encara sento però un soroll llunyà que em temo que torna a ser el gos dels collons que deu tornar per venjar-se i queixalar-me i ara ja no tinc força per treure-me'l de sobre i el cos de la tia pesava m'era impossible de dur-la més enllà plorava i estava desconcertat mai hauria pensat que ella m'enganxaria a l'heroïna la molt puta em va fer dopar per cardar-la volia saber com era el sexe amb droga i com que li agradà m'obligà de nou a introduir-me l'agulla al braç una rutina que s'acabà convertint en addicció i a partir de la seva mania vaig tornar-me a sentir violat a trobar-la sense haver-m'hi fixat abans molt vella als seus cinquanta-cins anys el pare no era tan vell com ho era ella per mi i en tenia tot just deu menys que el pare i deu més que jo però ja no només se'm feia vella sinó també bruta i odiada per culpa seva començava a tenir un mal humor que no vaig descobrir fins tard que es produïa quan necessitava droga i aquell dia no me'n volia donar jo vaig marxar irat al poble per aconseguir-ne una petita dosi i en tornar la vaig enxampar damunt el vell despullada ofegant-lo feia tres mesos que no li feia l'amor i va provar de satisfer la seva necessitat amb el vell que no es va pas moure i exasperada s'emprenyà i l'ofegà el va matar amb les mateixes mans que va masturbar-me quan tenia disset anys i una angúnia i ràbia incontrolada em va sobrepassar potser en adonar-me que jo a la meva manera també estimava l'oncle i em vaig llançar damunt seu fent-la caure a terra després de bufetejar-la i ella m'abraçà amb les cames mentre amb els dits em descordava els pantalons i furgava el meu sexe endurit de nou però que no responia al meu cervell perquè ella es pensà dominar-me pregant-me que la penetrés i va ser aleshores que encara més emprenyat vaig agafar la navalla que duia a la butxaca i la hi vaig endinsar en aquell forat que havia estat la causa de tots els meus problemes i que no vaig descobrir-ho fins aleshores i amb una estrebada seca vaig esquinçar-li els llavis que començaren a rajar sang barrejant-se als seus crits com els d'un xai a l'escorxador i amb la mà vaig colpir-la al coll i la navalla s'hi quedà enganxada fins que deixà de donar cops de peu i es morí atabalat no se m'acudia res i vaig engrapar l'oncle i el vaig portar per les mans fins al pou vell on vaig poder llançar-lo sense acudir-se'm que aquell cadàver també me l'atribuirien a mi i després vaig pujar a recollir la tia que estava com la vaig deixar amb les mans esteses al voltant del cos amb els palmells a terra i la cara lleugerament inclinada a la dreta damunt un toll de sang que sucava els seus cabells negres com el tall on tantes vegades havia deixat el meu semen ara rebentat i sagnós però ben visible enmig de les cames separades els passos són cada cop més propers són passos d'home i no de gos perquè el soroll que fan és el de les sabates de mig taló com les duia sempre la tia per anar per casa i que fan un soroll inconfundible també les duia el dia en què era a la cuina fregant plats i portava la bata que li arribava a mitja cuixa i que es cordava amb uns botons de nacre a l'esquena mig descordada i que deixava veure la pell i les calces que eren tota la roba interior que duia perquè a l'estiu la cuina era un forn i el sol espetegava amb insistència i vaig atansar-m'hi per darrera tot allargant la mà als pits xops de suor però agradables un migdia en què el vell era a l'hospital i que vaig posseir-la dos cops gairebé seguits de primer mentre fregava els plats tot abaixant-li les calces amb els dits destres i que ella allunyà dels peus amb un cop de sabata mentre es descalçava i es començava a girar quan li ho vaig impedir i culivada la hi vaig introduir per darrera una acció que li causà un dolor agut mentre a mi em proporcionava un plaer nou que em podia haver imaginat però que mai hauria sabut de no haver estat per aquella ocasió l'única de fet que vaig aconseguir-ho car ella s'hi oposà els següents cops que li vaig reclamar un parell si no recordo malament i un atreviment que vaig pagar amb una ejaculació gairebé seguida aquest cop com ella manà en una posició que més tard em confessà que aprengué en un llibre pornogràfic que pescà de les mans de la peixatera que resultà ser tota una aficionada a la lectura d'aquestes novel·les picants potser perquè era soltera i no tenia més remei que imaginar el que no podia fer ara sé del cert que és ell el malparit no ha abaixat la guàrdia i m'ha vingut a rematar
et duc la dosi Emili - fa ell
no puc dir res perquè les paraules em fallen de fet ara seria un bon moment per dir-li que el meu nom verdader i demostrar que a ell un pagès com jo també el pot enganyar i treure-li aquests aires de grandesa que es dóna
ja te la preparo jo - fa ell
sí es veritat ja sento com treu la paperina de la butxaca una peperina que deu carregar més del compte i que aviat em matarà ara de seguida treurà la cullera i desfarà la dosi sota el foc l'introduirà dins la xeringa i després d'inflar-me les venes me la injectarà per produir-me un atac de cor gairebé instantani tenint en compte l'odi i la rancúnia que deu tenir-me ja que altrament no hauria vingut fins aquí per dur-me una dosi normal perquè ja és tard i no acostuma a rondar a aquestes hores en les quals sap que sols vivim nosaltres i que evitarà possibles testimonis com vaig fer jo en agafar la tia i dur-la de primer al paller on vaig quedar-me plantat mirant-la i sense deduir que la sang havia deixat un rastre prou clar com per trobar fàcilment el cadàver però l'havia de deixar allí més que res per una qüestió sentimental car en aquell moment entre llàgrimes em vaig penedir de matar-la potser era de debò aquell amor malgrat les males passades que em va jugar els darrers dies i àdhuc vaig estar a punt de perturbar-la analment en aquell estat però per sort vaig adonar-me a temps que era més morta que mai i que tot plegat es devia als efectes de la droga que m'emboirava el cap m'enterbolia el pensament i em vaig quedar allí traumatitzat i sorprès de la meva violència fins entrada la nit quan vaig entrar a casa tot travessant l'escenari i recollint els diners i la roba que vaig trobar a mà perquè n'hi havia més sobretot de cèntims a la casa però no vaig aturar-me ni un moment a pensar cosa que he lamentat i que lamento ara quan ella era al paller començant el procès de descomposició jo ja era al club on vaig estar-m'hi fins que m'expulsaren tot plegat els sexe ha estat sempre la meva perdició com a mínim les dones que sota la seva aparent fragilitat i submissió guarden unes armes mortals desades dins la seva gropa profunda i que tots maldem per posseir malgrat que ara evitaria de ben segur sense cap dubte important
estira'l que et poso el braçal - fa ell
no puc moure'm mata'm però fes-ho sense la meva complicitat ja sé que si sóc una addicte és culpa meva però aquest camí no l'he triat jo han estat les circumstàncies adverses i sobretot la mala jugada de la tia el que m'ha fet com sóc incapaç de sortir-me'n abatut ja esperant la mort que poca gent deu haver desitjat com jo i que al contrari que els coneguts a mi no em serà plaent car al pare a l'últim moment va semblar posseir-lo una mena de placidesa que jo no tindré mai perquè no me la mereixo
ja està ara només t'has d'esperar que s'infli la vena - fa ell
després d'haver fet un incest amb la tia i de tractar com un drap brut l'oncle que de ben segur m'estimava com jo a ell en venjar-lo i que en morir devia alleujar la seva existència encara que acabés amb el seu cos al fons d'un pou i per això mateix no mereixo tampoc la pietat que va rebre ell al llarg de tota la vida de mans del pare de la família o de la tia que en morir
mite-la que blava déu n'hi do la molt porca - fa ell
va pagar els seus deutes i va poder expiar-los i traspassar-me'ls a mi i que fins i tot té el plaer de descansar allí on els dos ens estimàvem quan encara ho podíem fer sense rancúnia i odi sense males cares només amb un amor que creia innocent però que era completament corrupte i jo encara moriré aquí en un portal abandonat i brut abandonat com jo que vaig fugir de les meves arrels de la meva casa que vaig abandonar els meus propers matant-los a tots indirectament al pare de canasament a l'oncle de gelosia i a la tia per mala puta
ja tens l'agulla dins - fa ell
la notes ja com n'és de dolça i bona oi - fa ell
sol sense cap més company que el meu botxí que em dóna el cop de gràcia i brut per dins i brut per fora amb la sang embrutida per les drogues que m'he introduit sense parar durant els vuit mesos d'èxode els pulmons morts i cansats i el cor que ja no té forces amb una crosta de merda que duc al damunt des de fa mesos i que produeix una olor que espanta les mosques i tot amb les ungles llargues i trencades que he anat polint a base de queixalades les mans que han matat la tia i que han robat masses cops com per ser encara pures i els peus llagats gangrenats acompanyats d'un sexe dèbil i encongit completament inservible i untat dins la capa de merda que m'envolta humit ara dins els panatalons pixats
ja m'ho pagaràs demà - fa ell
ja saps de sobres que no puc però sé què vols dir demà quan sàpigues que he mort t'hauré pagat el deute però de fet ja has vist com estic de fet ets conscient que la teva feina ha estat absurda perquè m'hauria mort de totes maneres sense la teva col·laboració i per això marxes enlloc de quedar-te a observar com em moro com m'apago entre les combulsions que ja comencen a l'estòmac i que aviat abans no passin cinc minuts m'atacaran el cor i d'aquí poc jeuré mort en el medi més hostil i agressiu que podia imaginar sol sol sol una condició que no puc entendre jo que tenia tants aires de gransdesa de petit i que em semblà ratificar en iniciar unes pràctiques sexuals molt abans que els meus companys que vaig abandonar de seguida per dedicar-me exclusivament a la tia i la seva candent necessitat de nou el forat de la tia que fins i tot se m'endugué la infància tent preuada segons els psicòlegs car en tirar-me-la en poc temps em vaig haver de fer gran enlloc d'esperar un o dos anys més com hauria estat normal la tia que vaig deixar al paller i que com vaig saber dos dies després pel diari de la comarca ja havien trobat en un article en el qual a més d'assassí se'm qualificava de perturbat mental car els veïns ignorants de les seves relacions van afirmar que la tia era una bona dona religiosa quina ironia i molt educada que mai havia fet mal a ningú tret és clar de mi i un dolor no només físic sinó tembé mental i enfurismat vaig arrencar a córrer camí enllà cap a la ciutat on em temia que cauria en l'anonimat que em permetria de salvar-me i que alhora em condemnaria al desterrament a l'exili perquè en realitat aquell crim tota l'atmosfera creada i viscuda en aquella casa no era sinó el meu paradís del qual la tia la mateixa dona que havia sorprès un dia amb tota naturalitat nua que era deessa i dimoni alhora me n'expulsà obligant-me a refugiar-me ah el dolor el pit l'esquena la mà no pot ser que estigui llest ja tan aviat només tinc trenta-cinc anys i encara puc i he de viure moltes coses el pit quin dolor més animal no entenc com déu sí ara m'adono de les meves veritats ocultes de sempre en el subconscient el cor se m'atura que crec en déu un déu piatós que malgrat expulsar-me del món com la tia no puc més la tia que tenia deu anys més que jo i un fill meu que va avortar la meva tia que jo vaig estimar i matar la quin dolor ja no aguanto més la tia t'estimo encara tia t'estimo encara que em facis patir i que per culpa teva ara el meu cor que havia estat tan fort es para definitivament ja no puc pensar i i i

 

(Barcelona més d'un milió i mig d'habitants, un carrer fosc sense ombres ni llum. Un home mort en un portal abandonat. Trenta-cinc anys, de procedència pagesa. Heroïnòman. Víctima de la societat familiar. Un crit final sense resposta. Mort en la solitud. Sobredosi.)

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

III

 

FIGURA D'ESQUENA

 

Et confortes abocada enfora.
Baldes obertes, sobre la volada
del balcó recolzada o asseguda
fora, al portal, també d'esquena
i en la posada, la tela i el cavallet.
Dona de sal, jo que et miro
i mires enfora, confortada.

 

Vicenç Altaió

 

de nosaltres sempre que - els pits davant el mirall de la cambra - en què no hi havia renyines - la nit la identifico amb la calma perquè els - érem tres germanes, dues - jo tenia - sempre encenia una cigarreta després - feia olor de fetge amb ceba, de primer - totes li teníem pànic - vaig ser la primera a menstruar i en canvi era la més - no va permetre’m cap privilegi - estava completament mancada d’estructura - L’Hel·lena mai va ser conscient de la sort que va tenir en - pagàvem amb espècies - dues cosines i un cosí germà que ens feia la punyeta sempre que - una infantesa amarga i dolguda - les gràcies. El mossèn - i el pare treballava a - l’hora de dinar era compartida només per Ella i jo, exceptuant els dies - no era companya dels crits - la casa amb aigua i lleixiu - va presentar-nos la - no vivíem junts els esdeveniments que tradicionalment - en llits separats - en recordo. Del següent any - comparava la meva anatomia amb la de les - als quinze anys va començar - entre totes tres - amagar-nos sota l’escala quan jugàvem a - córrer pel pis de dalt estava terminalment - sempre tancada amb pany i clau - Quan Ella ens castigava - ens obligava a llevar-nos d’hora per resar - la calor no podíem despullar-nos per dormir - renecs i cops entre ells - el pare - fer estimar-nos molt poc a causa de - en una casa a les afores - deixava fer a canvi del que demanava. Així vaig aconseguir la bicicleta que tants problemes havia - d’un tret al cap, l’oncle Joan - primer cop em vaig espantar de debò i creia que l’hemorràgia - tenia la mà dura i llarga - també feia servir a voltes un cinturó - començava a masturbar-me al lavabo - un judici molt llarg - de moral victoriana i conservadora en escreix - sovintejava anar a escola amb un blau a les galtes - construir falses excuses per fets - evadir-me amb la lectura - problemes en la lactància - farts de medicines, era molt malaltissa - quan va descobrir la seva addicció - que s’arrossegaven més d’una setmana - una casa molt freda - no va penetrar-la mai, en canvi a mi - veig créixer molt de pressa, massa i tot tenint - gaires beneficis - anar a l’hospital - primer ens prengué les joguines - va fugir de casa i no la van - al menjador. Va tancar la porta i m’hi va fer jeure damunt, faldilles replegades - no parlàvem mai de res - una denúncia dels mestres que - Tenia problemes de vista, l’Hel·lena poca gràcia i jo - em feia aparentar una edat més gran - sexualment feia meu el terreny d’Ella. - plorar per qualsevol impediment - jocs de criatures que es repetien encara malgrat - l’avortament provocà la visita al ginecòleg - dificultats amb les - no va accedir a la universitat - passar tardes senceres presonera a casa quan les altres - tot de vivències violentes - que no s’estimaven, ni es van estimar mai. - la tractava d’imbècil i la pegava perquè no sabia solucionar - un dia Ella va començar a beure més del compte, ja no va parar mai. - de color vermell - els preparatius abans d’anar a visitar l’àvia duraven dos - una repressió molt - problemes de cor - dramàtics, farsants - durant un mes amb aigua freda - retreia l’embriaguesa per fer-la sentir culpable. - ampli d’influències psíquiques, i les seves conseqüències. - el divorci legal al cap d’un any - Precintar totes les caixes, plenes de roba i - trasllat. - cambra era l’únic espai - fins perdre la noció - obligada a passar els caps de setmana a casa del - parell per sofà, de colors variats. - una actitud brutal - periòdicament - substituir el seu - entre setmana amb Ella i les germanes - va entrar pàl·lid i senyant-se mentre - Fins acabar la universitat no vaig abandonar - impedia tenir amistats - la primera va ser una setmana molt dura. - sessions contínues de quaranta-vuit hores els caps - La desgraciada va abatre-la un automòbil - ser el principi de la crisi - jo en tenia tretze, l’Alba setze, - més tard l’oncle - l’assimilació de la mort - excés - estudiava filologia, van manllevar-nos-la - encendre les cigarretes amb llumins - l’avi no el vaig - feia una falta ja, - acabà essent una fanàtica. - ara només m’atrauen sexualment els homes grans - en aquell temps amuntegava caixes. - predisposada, últimament fruint-hi - fins practicar-me la sodomia - L’Hel·lena era bífida, i d’entre altres - molts llegums i caldo - El bany tenia una balda - Totes teníem un espai de - tapava fort les orelles amb les mans per no sentir-los. - fruit de l’atzar. - testimoniar en contra - es jugaven la custòdia - aconseguia la màquina d’escriure - va deixar de treballar - tancada a casa, esclava del marit i les - l’ampolla, una extensió de l’extremitat - viatjaríem a Mallorca - per superar la tragèdia s’implantà - gastàvem molt gasoil. - només jo cuinava - no n’he sabut res des que va - morta Ella, només - pensava que dins meu hi duia un germà que alhora m’era fill. - encomanar-li els polls - tenia una presència debilitada pel pas - disset vaig passar a habitar el pis d’ell, no podia viure sola ara que Ella - una morta i l’altra qui sap si encara - no tenir cap mena d’ambient familiar, ni a casa, ni - regalar-me’n un joc als deu anys, per entrar - em sortien panses - ja passen set anys - una combinació transparent als setze. - assimilava millor les matemàtiques malgrat la meva passió per - no podia objectivament decidir-me per cap dels dos, car eren còmplices de - tres conills - dol. L’endemà de la missa - l’únic record familiar: la meva comunió - pa d’anís, del poble - llevar-me expressament per fer-li la xocolata - vaig passar a la taula, freda, amb una bata descordada - poesia sueca - obra fàl·lica. - després de la denúncia em van canviar d’escola. I també em van separar així de les meves - meditacions d’una falsa adolescència. - em cedia el terreny voluntàriament. - en la còpula. El subjecte oposadament - cosir jo perquè Ella sempre era a - Un bon ginecòleg, - no tolerava els formatges, ni - : Ets una descarada! - no li volia reconèixer el rostre - m’hipnotitzava reflectint-me - em pintava els llavis - el dia que van matar-la, duia posades les meves sabates nov… - les amagava sota el moble de - una ampolla. Més tard tres, fins - la posició de la taula em - el pare no va voler - Ella ens estimava - les tres en cambres diferents, Ella ho havia - que tenia els seus beneficis, carnals, per altra - vaig començar a dur barrets, - narrativa americana - sé que sóc un cas anacrònic d’abús - començava a fer fred - ? - teníem un llangardaix. - va venir quan estàvem en plena funció - però ara penso sempre en passat. - va posar-se els guants untats amb gelatina. - jo qui tenia els dits més llargs de nosaltres. - dutxar-nos amb aigua freda - sempre m’hi obligava al menjador, damunt la seva butaca - llegia els diaris - un any per reis - dos cops a Girona, mai he estat allà baix i no me’n - poques coses de música - diumenge pollastre a l’ast. - de nit plorava - posava amb molta cura el paper al rodet - aprendre a llegir - ens fèiem petons per saber - una caixa amb llaminadures - sempre ens donava diners - vivia una mica lluny - en cotxe. L’àvia - amb el llum obert. - molta sopa, -no sóc peluda, mai ho - se m’enduia, i Ella dormia - a la força he acabat estimant-me’l - com a mínim l’Hel·lena només va experimentar sexe lèsbic. - els llapis mossegats - duia ferros a la boca - no acostumo a portar joies, Ella en canvi - a temporades duia barba - des que em vaig començar a depilar, sempre m’afaito tota. - nedava a la piscina - un cop dins me la vaig notar més grossa, m’agredia - també tenia els pits més grans que no pas Ella. - diuen que els ulls blaus són més sensibles a - tenia moltes fantasies, - als disset vaig participar en una orgia - fumàvem porros a l’església - no he tornat a combregar, ni penso - molts lladres. - si ens avorríem ens apressàvem a veure passar - aleshores el van ascendir, i - Ella només resava. - el jovent ara té més protecció legal - però no puc dir que el meu pare em violés. Jo vaig fruir-ne - la seva mà es movia dins les meves - Creia que m’hi tenia mig braç - sempre em pregunto què deu estar fent - estava prenyada! - encara la conservo. - i la meva primera experiència també va ser lèsbica. - els poetes clàssics - una faceta polièdrica d’aquell - m’agradava la faràndula i l’engany - vaig autoenganyar-me. - Les tres teníem el mateix número - els nois em tenien mania, no vaig - mig quilo més mig quilo menys, mai no - amb els anys em vaig començar a interessar per les lletres. - masturbar-me suposa el sexe íntim, - acostumava a dur sempre un bolígraf a - parlàvem en vers per passar la tarda. - quan sortíem d’escola ens comprava el berenar a la pastisseria, on hi havia - ara sense ella tenia dos paraigües. - una persona - de bon tros. Era la més - el pare i jo mai hem discutit, Ella no el devia saber satisfer. - l’home satisfet no actua, entra en sobredosi - treballat fins acabada la universitat. - Foix, - assistia a les - per culpa d’Ella rebutjo qualsevol - quan va treure la mà em sentia - regular. - Vaig començar a estudiar música - que m’anava fent gran desapareixia també la malanança - acabà completament addicta - Només de tant en tant, - Si feia bo, els caps de setmana, sortíem les - En trucar havíem d’apuntar - sempre em tocava de parar - bevia molta aigua, era una obsessió. - encara ara m’espanta sagnar. - aquella moral fèrria s’acabà quan - ja no vaig confirmar-me: - quan la visitàvem sempre ens repartia - tenia predilecció per l’ Hel·lena. - A casa - es va treure els guants i em va dir que - Primer escrivia a mà i després ho passava - l’estudi lingüístic de - també molta poesia francesa i - m’estimo més cuinar peix. Les salses - Encara conservo les receptes - es va desgastar en menys de cinc anys. - molta retentiva - nostre metge de capçalera, el doctor - de menys de dos mesos - primer any Ella s’acostava un dia a la setmana a dur-hi flors. - no deixava festejar-la amb - no tenia el permís de conduir - l’ Hel·lena va trencar-la accidentalment - no teníem tampoc aparell de televisió, - acostumat a tancar-nos al lavabo - ,així vaig aconseguir el microscòpic a l’ Hel·lena, - aleshores Ella es va convertir sorprenentment en atea. - amb el pare vam pactar una treva de - som molt llunàtics - recollir la setmanada em feia sentir com una - dràsticament em vaig trobar estèril, - sempre se’n queixava, i és que - creia allunyar-se en una altra realitat, potser no era - L’àvia havia estat una marxista(…), i republicana els quatre - d’àlbums de fotografies - . Canviava de conducta en funció - llegíem dos diaris cada dia. - no ens cantava mai - tots els dies plujosos - els de l’hospital van recórrer la - em vaig fer la germana gran d’un minut a l’ - Abans de disparar-se m’animava - el pare continuava treballant - si era sola a casa no passava la balda - és una petita anècdota - vaig apropiar-me un sou. - M’endeutava comprant llibres - pràcticament he estat filla única. - amb qui deu estar? - amb el temps la gent va creure en l’oblit - parlar bé el francès i l’alemany, - el primer cop vaig besar-la per equivocació, però - tres anys ens vam casar pel - vaig començar a aïllar-me en entendre que era sola - vaig repetir un curs - recordo l’àvia sempre cosint - Ella ens feia els jerseis, - per culpa de l’hemorràgia, - pintar i retallàvem - avesades a utilitzar el diccionari - feia servir molt poc perfum. - la roja. De totes les seves - preníem vi dolç - a casa amb sabatilles - al cap d’un any vaig deixar-ho córrer, si - ho era - suc de taronja - jo sóc qui de debò va viure la separació. - no érem pas una família modèlica! - no cuidava la seva imatge. - se’ns prohibí el nu - (“volíem dir que primer de tot l’home existeix, es troba ell mateix, creix en el món i després s’autodefineix”) - i els tabús es transgredeixen - pessimista - escrivia poemes - em sabia d’esquerres però patia profundes - llevava a la nit per menjar xocolata. - Ella era conservadora - havia cantat en una coral. - no tinc fe en el temps. - entaulàvem tertúlia - m’aficionava cada cop més al teatre: - una llibreta amb els pinzells - gomes d'esborrar - una escola de noies. - passaríem una tarda al parc - obligar-me a avortar-lo. - pomes ensucrades - mai va venir-hi a dormir cap amiga meva o de - una conformista durant la dictadura - ignorava la raó - mai van descobrir el nostre secret. - cartes a mà. - el primer noi que - no duc paraigua sota la pluja. - jugaven a cartes sempre que - mirar com plou. - dormia fins que arribava l’hora blava - no m’agradava fumar, malgrat fer-ho davant - m’agradava el dibuix lineal, per això vaig cursar disseny - ell va mudar-se a Girona - una nit vaig tenir mal de cap - era una classe molt petita i amb prou feines si podíem passar de dues en dues - M’hi acompanyava l’ Hel·lena, més tard acompanyava l’Alba - T’explicaré una història - cop casats van anar a viure a Barcelona, - L’Alba va escriure una carta, ara fa un mes - el testament que - migrar cap a la urbs - la cultura és actualment - aquests governs conservadors que se’ns acosten - es fan curtes les nits - a mi no em picaven els mosquits - somniava dins un cub d’acer - el pare era un nacionalista, del gruix - vaig passar-m’hi un estiu sencer. - ens masturbàvem - cançons del Lou Reed - ella en fumava, i jo - d’intel·lectual - el congelador feia olor de - un cop vaig escorxar un porc - duia unes ulleres molt gruixudes - ens mirava de cantell - em mossegava les ungles, Ella va - m’aferrava als problemes - un ninot de neu - tots hi vam col·laborar, un fet - acostumo a calçar sabates d’esport - Ella no parlava de la mort - feia un pastís per setmana. - vam ampliar la calefacció - més càlida. - Palma de Mallorca em va decepcionar - escrivia molta poesia - el pare i jo ens distianciàvem - era una rossa llampant - cada cop els mateixos remeis - és un discurs unívoc - no vaig fer l’amor amb un noi fins els dinou, abans només havia estat amb - deia que estimava els núvols - algun dia mitges. Sobretot pel fred que - invocava un nou llenguatge - ¨ - van acabar confrontats - ja fa deu anys, el temps - quan li agradava el treball enroscava la llengua. - respirem fums tot el sant dia - va començar a dormir al sofà - era molt elegant - llegia molts llibres d’història - un parell de purgacions. - plats de fang amb el dibuix d’una - va comprar-se el forn elèctric, deia que per als pastissos no - una actitud més aviat hostil, reservada. - Sempre he estat antisocial - “l’home necessita amics per existir” - recordo que en un llibre hi vaig llegir - mai no volia tancar el llum, - la cadena de l’aigua costava d’estirar i - teníem uns dipòsits - Monzó, - vivia desencantada - precisava amb afany els nous - alguns museus. - De passada, - m’he intentat suïcidar, no vaig ser-ne - clarejava molt d’hora, quan tot just - sempre li ho retrauré. - Mai no he hagut de - ens en donava. - vaig saber-ho massa tard, quan totes ja - Em preocupa deixar d’existir - Sartre, - m’avorria, llegia el diccionari - la finestra - un balcó amb flors. - queia un xàfeg cada - van ascendir-lo i - jo no he treballat mai, és clar que - saber-ho fer? - la veritat - tinc fotografies menjant préssec, es veu que m’agradava molt de petita. - Una espelma - els petards - moltes idees - Pedrolo, - Pinto, quan puc aconseguir - prenia drogues per sistema - una penyora - Resulta estrany que ara, quan ja no sóc amb - enyoro. - Sempre he estat molt dona, en aquest - Quan aconseguia algún - duia el cabell - no m’agrada pintar-me la cara - Ella es posava una colònia - Començava a llegir fiolosofia, perquè ell - De fet roncava - Un cop morta i enterrada - no tenia voluntat - mala coordinació, el pediatre - envoltada de llibres - Cada matí comprava el diari i - un mal social - Preocupacions polítiques - les companyes universitàries no ho entenien - Certament, la meva vida ha estat, fins ara - “i és comestible la natura” - mala lletra - parlava sola - Un joc de claus - Ella va despenjar la seva fotografia - Col·leccionava - què és el llenguatge? - m’interessava el subconscient, potser perquè donava explicació a - barallar-s’hi - la doctrina de la no-violència - els ecologistes són una nova religió, perquè admeten una visió finalista - Les darreres sessions - d’aquelles experiències no en tinc tampoc un record desagradable, ben al contrari, - paraules rares com - ara que és massa gran - tenien amb mi una opinió crítica - he estimat molt poc - Com quan se’m va corcar el queixal - Hi deia poca cosa, L’Alba sempre ha estat reservada, fins a l’extrem que - el cafè s’ha de prendre sol, sense sucre! - Tots els seus imperatius - no m’he sentit mai part de cap generació - anava de pas - Un viatge - una edat prematura - de llegir en vaig aprendre molt aviat - Pateixo amb cada renovació tecnològica, sóc una negada - si feia fred ens posava bufanda - No teníem pressa, de tornada, per arribar a casa, sabíem que - d’entrar al lavabo ja m’excitava. - va - si a casa algú cridava, automàticament - sovinteja els bars del carrer d’Avinyó - Ara sé com a mínim que es va mudar a Barcelona, - o no podria viure a capital. - manifestava el meu desacord aprofitant-me de les seves febleses - què era - podia prendre cada fragment de la meva - Allen - vam anar fins a Berlin amb una carraca, va ser la meva primera experiència comunal. - encara m’estimo la solitud, el silenci. - potser sí, però no volia. - sexual amb el pare mai em va suposar - reconec que de tant en tant - no es pot escriure com es parla. - Tenia intenció de crear una poètica pròpia, però és clar - hi ha èpoques en què vull morir-me - negar allò que ens és propi és un absurd. - pensava - cambra era la més freda - he practicat mai esport - segurament, em costaria molt d’expressar - té principi i final? - amuntegava els dossiers sota el llit - que m’acariciïn el cabell. - Sí que en sóc! - quan vaig començar a sortir amb l’ - organitzar aquelles tertúlies literàries em va servir - en canvi no he tingut mai depressions. - Era una dona pragmàtica, no entendré mai què intentava demostrar - em feia pelar - fèiem poques coses juntes, com ara - no tot es limita al sexe entre nosaltres. - L’Hel·lena feia sempre el pessebre, i - un any vaig patir una al·lèrgia que em va fer - no sé per què parlo de morts. - Dormíem quan va - Sempre que - fins feia tres anys no havia sortit de - una brigadista - la complicitat no és necessària quan - clausura - sóc extremadament llunàtica. - tampoc les colònies, ni - Bertolucci - i realment una bona cal·ligrafia és - No he estudiat gaire al llarg de - Vaig patir en canviar d’escola, - molta memòria per les coses desagradables. - a Mèxic hi vaig - Últimament - els futuristes només utilitzaven l’infinitiu, tota una proesa d’ - ens van sortir corcs als mobles de - les parets enrajolades. - si plovia quedaves plena de fang. - No van asfaltar el carrer fins - Què significa la - dinava a la facultat - la pastisseria, però salada. - és clar que els records tot ho transfiguren - Mirava molt la - rebia molta correspondència, - ploro sempre sense inhibir-me. - No tinc vergonya - A l’escola se’n reien - Van enterrar-la al costat de l’Hel·lena, - voltava entorn - la geografia musical - uns ulls atàvics. - claustrofòbiques. - mai vaig imitar la conducta d’Ella. - persona senzilla - a tres cases: la nostra, la de l’àvia i - Tot se’ns va fer petit - Dues cambres van quedar buides amb poc - es va cloure en una depressió profunda. - Després de recórrer Catalunya - ara m’agrada viatjar. - molts arquitectes són uns sepastres, - la incapacitat de donar nom a la pròpia època, tot és “post” - no s’avenien - però m’hi - quan vam començar a dormir junts, un cop Ella - de sobte - un cop vaig robar un parell de - m’exhibia involuntàriament - sóc molt negada pels idiomes. - l’exercici - The Police - Ella comprava - no podíem deixar clofolles - es resumeix a una pura combinació genètica? - sota els efectes de l’opi - la infermera era rossa i esvelta. - Aquell matí poc m’esperava anar a una manifestació com aquella, - al teatre. - em vaig apuntar a uns cursets de fotografia. - L’Alba feia dansa, l’Hel·lena també, - singularitat moral - les llums dels carrers. - desplaçada - feia por aquell taxista, no vaig estar pas tranquil·la - prop del Fluvià. - jugava molt amb els colors. - el terrorisme és un problema més complex del que ens fan entendre. - fascinada pel rus. - pergamins, papers, papirs - repugna el metro? - la decoració a l’estil - l’àvia cuidava molt el jardí del davant. - Vaig viure, de fet, l’última època de - dansa contemporània - m’emprenya el centralisme cultural. - , Gerhard - La música de les esferes pitagòrica, - era l’època de Perpinyà. - Potser avui m’agradaria tenir un fill, però en aquell temps no em va suposar - Dedico un temps diari a pensar, - 1976 - tot el que és oral (…) és poesia - cadascú tenia una esponja diferent. - la traslladava i podia escriure a la - sempre vaig fent, decideixo al moment. - no puc creure en l’estadística. - un determinat cinema italià, de Fellini, Pasolini, - mentre feia el batxillerat feia un programa de ràdio - Quan m’apropo a una finestra - marxàvem set dies d’acampada, amb l’esplai. - Un bon ambient social, - , el dia que van robar-me, - vida urbana agressiva. - dels llibres ho he après tot, - com ens podem expressar? - (o recitat) - vam tenir galliner - en deien la casa gran, - el meu cosí - és per tot això que sóc prostituta. - La seva mort em va permetre viure - jo tenia els meus ídols, com totes les altres - sempre em regalaven roba. - He estiuejat a Formentera, en una - la cultura dels psicotròpics. - és realment un cosmolingüista. - tenim la mateixa edat - jugàvem a sexe - està molt malalt. - vam entrevistar en Manuel - no podíem dormir juntes. - sola, podia permetre’m el luxe de cridar en masturbar-me. - com a molt cava alguns cops. - sopars-tertúlia - el compadia. - L’avi havia estat a la presó - tenien, si no recordo malament, una fàbrica de teixits. - Al poble sempre hi havia una boira espessa, sobretot cap - eren uns fogons petits, amb prou feines s’hi podia - Ens trobàvem a les golfes, on - canvi el pare té un forat al ventre. - un centre que Ella aprovava, segurament perquè - una íntima relació de causa-efecte - es va morir, ja era vella. - hi ha un clar punt de ruptura, un abans i un - no s’havia ni tret la sotana, va entrar i ens va comunicar l’ - Mai he aconseguit empassar-me’ls tots dotze a - algun dia. - Duia arrecades si havíem de - el pare em va dur per primer cop als sopars l’any - vaig deixar-lo dos anys abans no es morís, és a dir que ara en fa exactament - Continuava anant - Em pregunto sovint per què si s’ha mort tota la família jo encara - tinc gravada a la ment la cara del conductor el dia de la missa, terriblement - Vaig tardar a acostumar-m’hi, les primeres nits tenia por, - L’Alba va trencar el gerro i l’obligà - Estic convençuda que si no hagués mort m’hauria acabat substituint, si bé no - com una bacanal - demacrada i pàl·lida, tapiada dins el nínxol. - Jo vull donar el cos a la ciència, però dubto que en puguin - Un dia saltaré i - Així ho feien els romans, no me’n vaig sortir del - hi ha dolors que són necessaris, d’altres els arrosseguem i ens turmenten, i aquests són totalment voluntaris, som nosaltres mateixos que - M’agrada, ja m’agradava aleshores, portar les calces - castany tallat a l'alçada de la nuca i tupit. - Trenta-nou de peu - sempre he passat molta calor a l’estiu, i a l’hivern - sempre es burlava de les revolucions. - Per mi l’àvia era realment un - Ella es quedava - Pound - tot el corrent de l’expressionisme abstracte, - si puc vaig sense sostenidors, malgrat el meu pit. - alçada dels pòmuls, una de més gran - El pare diu que la panxa resulta - , Migraleve, Dolgesic, Dol-men, Gelocatil, Aspirina... tinc migranya! - l’èczema que m'ha deixat dues durícies - un plaer malgrat les monges - el feminisme que defensava l’àvia sembla encara vigent - un cop divorciats vaig - la tapisseria del cotxe tenia un forat de cigarreta, l’havia fet Ella però en culpava - evidentment les morts van ser un trasvalç i l’obligaven a canviar de conducta. - Quan em vaig trencar la cama, - em refereixo naturalment a treballs tradicionals, perquè és clar escric, i l’escriptura és també - a la ràdio no treballava, em divertia. - sempre protestava - Barrejava les ametlles amb les avellanes, sempre me’n queixava, però Ella - tenia cada cop més marques a la cara, el temps - em sentia atreta per l’oncle, - no puc suportar sentir-me insatisfeta. - avui acabem les sessions, és la darrera? - feia anys que no - vaig formar-ne part fins fa mig any. - assedegada. - gastava la setmanada - hi teníem un matalàs. - escric mai a mà. - Sempre que estava trista - , Trotski, - referències autobiogràfiques - recordo les meves credencials, però no les vull memoritzar. - Jo en dic el lector omniscient, és una tesi - tot de xicots que - és una escriptura difícil - no sabria dir-t’ho. - lectura. - L’Alba tenia uns patins, els - De petita plorava per no - i encara ara sóc una - no pensava pas fer-ne còpies de la clau - Jo no sabia que - era molt eloqüent. - L’àvia cosia molt bé, durant la guerra van fer una bandera - parlava a les vaques en llatí. - Hi anàvem - Tots som capaços de matar - Els amenaçava amb - cop m’agrada més la meva - vaig comprar-me una bicicleta nova el dia - Ella no la volia, i - L’Hel·lena va perdre una sabata - completava els trencaclosques - la mort m’ha fet artista. - amb dobles sentits i en alexandrins. - Es deixà créixer - aquell era músic - El catòlic és un hebdomedari, - Tenia amigues a la classe que vaig perdre - Era com si formés part dels seus béns - se’m repartien. - badívol - tot és ars combinatòria. - cal tenir ideals - lletres són signes d’identitat. - només presència. - un xenòfob i - addicte a la xocolata negra. - l’adolescència tenia una fixació amb - no és comparable - un bou i un toro - l’oci és el pare del pensament. - les persones et tracten segons els ritus - moltes enraònies i maldicències. - no treballava en grups, més aviat era - vaig passar-ne de tots colors - no sé per què se’n diu - Stocker, - quan vaig estar a l’hospital van començar - realment tenia motius suficients per alcoholitzar-se. - opinava - no crec els profetes - descobrir Llull va provocar-me una gran - em quedava xopa i suquejava - pastís de marihuana - gust de semen. - deixava pèls per tota la casa. - passar a viure - de casa al pis - em sé - una necessitada d’orgasme. - com la rosa dels vents penjada - només quatre línies per sota de la frase inicial, - hi niaven aligots - habituada a treure la brossa a la nit. - una setmana al llit, reposant, inquieta - mínimament complexes. - escassos - se’n donen molt pocs - Quan l’Alba em masturbava, ell - Ella no sabia mai res, totes li ho amagàvem - si hagués creuat deu segons abans - el mossèn era molt atractiu. - Vaig trobar-lo mort dins la gàbia, - els primers somnis eròtics van ser lèsbics. - tenia el ventre mort, inutilitzat. - els devia una partida de cartes, sempre s’endeutava - si teníem temps de - a recer. - més estúpida. - Hi havia un cove per a la roba bruta, just davant - pintar el pis, el pare - Mai l’he anomenat pel seu nom, sempre li he dit - quan menys ens - menjar variat. - Sempre oposats a la conducta i els costums - des d’aquesta - per casa meva descalça. - cada cop que ens tocava. - Va deixar de pegar-me després que l’Alba - i quan s’emborratxava - de poc que no - pèls a la llengua. - es mossegava les ungles i les pells, com - es podria dir que quan el pare - ja no era verge perquè - A les golfes hi havíem fet de tot, no vam refusar mai, cap de les tres, les incitacions que ens - per Ella érem unes fresques. - Mai vaig barallar-m’hi, en canvi els meus cosins sempre s’estaven pegant un i - si aleshores el pare també hagués mort jo viuria amb - tot era gent despullada i descontrolada, hi havia alcohols, drogues, - costava desxifrar-les. - Tots aquells esquelets, és una cultura molt contrastada amb la - els zopilots - sabíem pas si arribaríem a París o no. - acabar - no hi ha llenguatge però sense lògica hi pot haver escriptura. - Elliot, Poe - els tròpics del Miller - els faunes - havia arribat a conèixer - Molts companys seus i amics, ja morts, eren anarquistes, ella en va - no sabia el que era la tortura. - sexe oral, sempre li havia agradat i a mi també, és una - sempre intento llegir tot el que puc, però el temps de què disposo m’obliga a seleccionar - era una bona revista. - Aquell grup de la facultat semblava prometre molt i ara més de la meitat ja han abandonat - Sóc un guerrer - és obvi que - obligar a ser promiscua. - veiem sovint la collita, l’oncle mateix era un pagès - la família per part de mare - L’àvia em va fer una camisa vermella com la sang, però Ella - La transició no acabarà fins que hi hagi un canvi - la política ha de deixar de ser el mateix que l’administració burocràtica. - Defensaven uns ideals que ara - em va fer treure les calces, jo esperava que Ella me’n - duia ulleres - últims va necessitar un aparell per l’oïda, es quedava sorda i el pitjor és que n’era - compte corrent comú, ingressaven els - jo em vaig apoderar de totes - sempre volia tenir la raó, i encara ara - L’Hel·lena sempre cridava quan arribava a l’orgasme, i - una casa amb molts secrets i rancúnies. - Aquelles golfes estaven molt brutes, però entre totes tres - el pare va voler pintar el menjador, Ella es va - Normalment - va ser una reacció sobtada. - pegar-la molt - mica en mica es distanciava cada cop més de - Diuen que l’avi - partides de domino amb - Marinetti, Mariani, - L’estiu que ve - però no hi he estat mai encara, esperàvem anar-hi plegats quan - mai és oportuna - em costava molt l’alemany, - no crec en - necessito tenir arrels i conèixer-les, no seria qui sóc sense - sóc independentista per necessitat. - rotundament. - , Vinyoli, - tovalles rectangulars a la mida justa - Coromines, Fabra, - batallem amb la llengua - el fastuós París de - transportista - quadrats vermells i blancs - un vestit de vellut, virolat - puntar i comar la galera. - sense emancipar-me, ja que - jugava a fer castells - A la platja ens colgàvem amb la tovallola damunt la testa, per evitar - serpentejava - m’alegro de l’anàlisi - aprovava encara la tesi d’una infrastructura - és una opció vital. - establien una paradoxa que dubto que arribessin a entendre amb tants - Només Ella ens ho prohibiria - L’Alba i jo ens vam negar a portar el dol, mentre - sense ser-ne conscient a les classes - vaig escriure el primer poema a l’escola, pels concursos, obligatoris, - no esmorzava, tret dels caps - al mercat de vell - Pickwick, dues nits - la primera impressió fou negativa, em feria - mai, per exemple, junts a rebre - Sense la meva - els problemes personals m’ajuden a l’hora d’exercitar - detesto profundament la Christie, sóc incapaç - Què pensava - em decanto cada cop més per una postura - m’autodefineixo com a rupturista, la tradició és inviable, cal transformar-la per - Ens imaginàvem en Sartre per aquells carrerons, passejant amb - , no - discussió entorn de la puntuació i l’ortografia, - Ser res - Hi ha qui creu que per escriure bé n’hi ha prou amb no cometre errors d’ - ha viscut tot un segle, - Clarejava matusserament - piròmana, com l’Hel·lena, - he participat en cap altra. - perdia sempre els paraigües - les claus - certament la poesia és tot un esforç intel·lectual, per escriure’n com per - recollia els pits i posava els mugrons damunt la superfície freda del mirall. - particular - és obrir un porticó - el mateix fet d’inventar - incentius econòmics per tal que rendís més, òbviament van - ara sé que Ella l’amenaçava - el mossèn no sabia com dir-nos que era morta, aquell moment em va fer entendre - la combinatòria - quan vaig estrenar el conjunt de seda que va - estava subordinada als fets més essencials i em sabia incapaç - com ara adéu, - “chiffre lumineux ta tête pleine de poésie” - ningú volia editar-me’l, i entenc les seves - tampoc hi va ser gaire benèvola la crítica, però era la manera de fer dels vuitanta. - encenia ciris per l’Hel·lena, en una època clarament depressiva i - gairebé la prefereixo recordar embriagada que no pas closa dins el seu turment religiós. - El pare i Ella van decidir traslladar-se de casa, però suposo que devia ser cosa seva, per evitar retrobar els records inherents - tenia un company esperantista, i una que era testimoni - m’agrada ser un objecte sexual, però això no implica l’infravalorament del sexe femení. - dedicàvem la nit a estudiar les declinacions de l’alemany, - durant els estudis em va permetre dormir fora de casa, però amb la condició que fos - era un home possessiu, però no em desagradava, de fet encara no tenia necessitat de - Més tard en - com un relat, però les vivències no es poden limitar a formar part d’una crònica. - obtinguda a partir del conreu - sempre en la mateixa línia - es produïa una dicotomia entre la conducta - llaç - fins que va quedar-li curta. - fet si és cert que tota història és pendular, aleshores ara em toca a mi de ser - anava a veure l’oncle al taller, - quan van fer fallida, el pare - no vaig anar a votar el primer - sempre compartint l’espai. - n’estava farta! - altres tràfics - un any i només en duia la meitat. - una bona dosi de cinisme. - Alba el violeta, - paraules utilitzem al llarg d’ - les celebracions, amb aquell esperit de farfalleig - hi ha autèntics atemptats lingüístics - escrivia en un diari, però quan els nacionals - Vaig començar a prendre píndoles antidepressives - poc em pensava que seria com - de wàter a vàter - la Joana deia que hi havia lavabos sexistes, - pràcticament cap dia amb les - l’àvia em deia camarada - jèiem al seus genolls i ens explicava batalletes dels seus anys - un cop ens vam discutir, per culpa - en poc temps va acabar amb un càrrec directiu - estudis sociològics que ho demostraven - on anem, ara cap on encara podem. - no podia tenir cap fill - sensacions que es van acumulant fins no poder assimilar-les - festivals de cinema - editar va convertir-se en un llibre de culte entre - trucàvem i ens enviaven els escrits per publicar. - arribar a tres-centes subscriptores - era la manera de commemorar la tornada - ens trèiem les calces i ell ens llepava els - va subjectar-me quan era a punt de saltar. - una obsessió biològica - la ciència tampoc té la veritat - una bona assegurança - pujàvem a Montserrat embriacs per passar la nit xerrant - construíem els millors complots - l’encàrrec - l’estiu que vaig fer arqueologia en Marc - estiuejàvem sempre al mateix poble, - la professora em va demanar el telèfon de casa - estimo el blanc i negre - bates fins a cinquè curs - de manera accidental - a les golfes només el masturbava jo, - gramàtiques - vam decidir d’aprendre idiomes per poder traduir textos inèdits i publicar-los a - teníem combats per agafar el primer - condensaria tot el dolor - el conte infantil és una experiència interessant des d’amplis - manjava les llimones amb pell i tot. - A l’Hel·lena no li agradaven si no eren crues, però Ella les volia - els dijous és el dia que em visita - tenir molt poca vista - Ella volia fer-me l’amor, així m’hauria convertit en propietat comú - el concepte transcendeix a la cultura a partir - premissa - canvi de carrera crucial - té una fisonomia singular, pròpia dels individus - les darreres manifestacions. - Malauradament - deixar de creure en un déu - amb el pas dels anys no aconseguim eliminar el conjunt constitutiu - l’empitjorament de la malaltia - l’anarco-comunisme - els intel·lectuals d’aquest país estan corromputs i podrits per la gènesi política dominant - engendra l’oníric - els Estats Units d’Amèrica i el seu imperialisme capitalista i feixistoide - un bon tast d’amargor - començar a portar barrets - rebotia contra - era una cínica - l’eroticitat vam desenvolupar-la així entre - vam quedar-nos en pana en plena matinada - mentre estudiava sortíem els dijous, perquè els companys - no hi ha vida - és prou complicat disseccionar la societat com - transportar els mobles amb camió, menys el llit de matrimoni que vam carregar de casa -bufet hi havia la pipa de l’avi, conservada i eixuta. - la precarietat dogmàtica - em nodreixo de llengua quan fem excurcions - tenia una dent postissa - l’Albert duia una sabata de cada color - còpul·lar d’empeus - mentre les altres esmorzaven em dedicava a llegir en un banc on hi feia ombra un plataner - mai he aconseguit interioritzar els països africans. - La simplicitat de concretes afirmacions les converteixen sovint en axiomes - naturalment - el sentiment de menyspreu d’Ella - m’hauria agradat estudiar música. - Sempre he funcionat amb unes cinc o sis hores diàries - Éluard. - no hi fa precisament - el pare tenia sempre les mans fredes, però m’agradava - no en volia pas adoptar cap, era el fet d’estar-ne privada biològicament per culpa seva, i - quan tenia el zel em tocava a mi de vigilar-la que no sortís de - al vaixell Ella i l’Alba van marejar-se, mentre el pare - tenia una passió estúpida pel set i mig que mai no acabaré d’entendre del tot. Ens obligava a jugar amb Ella malgrat no - aprendre ganxet - ens feia camises i jerseis, uns jerseis que em feien picor arreu del cos - una temporada en què cada dia - òbviament es tracta d’utilitzar els regsitres - No escric si no tinc res a dir, em cal la motivació - la democràcia? - aquesta mena de divinitat matemàtica, l’infinit - He estat nietzscheana - cuinar es posava una bata vella, de les que havíem portat a l’escola. - és clar que no deixa de ser contradictori. - rebregat. Deixàvem la roba bruta en un cossi de mimbre, - ; tampoc és certa l’afirmació - , Salvat-Papasseit, Junoy, - detesto el teatre burgès dels anys - canviar de casa perquè suposava abandonar les golfes on - Quan va regalar-me la màquina d’escriure ràpidament vaig instal·lar-la a la tauleta de la meva cambra - els primers anys passava nits senceres, els caps de setmana, corregint els articles - aquesta figura del dinamitzador social. - l’augment de l’alçada dels - les estadístiques ja són política, com la lògica. - Ens estalviàvem els preservatius, i encara me’ls estalvio ara, malgrat que en Marc - és una condemna - m’enviava una nova lletra, aquest cop des de Madrid, per notificar - tania un prestatge ple de receptes gastronòmiques de la seva mare, i un parell - amb l’oncle ens allitàvem al taller, en un recambró - sempre he mantingut la bisexualitat, el pare la tolerava, això ens permetia - tieta ara s’ha convertit a l’homeopatia. - hi havia un catre i un parell de miralls - Quan vaig separar-me de la Berta va començar - vaig acabar acostumant-lo a les platges nudistes, Ella mai hauria permès que ens exhibíssim - sobretot permet trobar-se a si mateix. - Les ètnies del sud - però no va ser capaç de violar-me. Va perdre’l - No teníem telèfon, - confessar-me que havia mort un home. Va tenir sempre present aquella guerra - hi ha un buit generacional important, que ha permès - entremig dels - una gerra berlinesa, també va visitar la casa de - Beckett, - Roma també era totalitària. - He vist les urbs estrangeres i els pobles catalans - “l’esperma d’or policromada” - sempre he estat l’amada, mai l’amant. Sóc com la figura de sal - no sé si existeix el perdó, en tot cas no el crec necessari. - passar dues setmanes a l’hospital, a causa de les múltiples fractures que - L’Alba es tornava boja pels caramels. - va comprar els coixins en una botiga - que exercia de poetessa - la cocaïna - curiosament només a les festes de Sant Joan, fèiem unes fogueres de trastos vells - Carme ens instruïa amb llargs dictats, per altra banda és on vaig aprendre per primer cop que la sintaxi podia estar renyida amb - tenia alguns costums o pràctiques, sexuals, peculiars. L’oncle però no era un sàdic - m’hi veia forçada i alhora compromesa. - àvia s’havia tret el carnet de motocicleta, era el correu dels milicians - A París vaig provar de suïcidar-me - romàntics tenien una adversió categòrica a - els plets judicials - l’habitació més freda - dutxar-nos juntes, l’Alba sempre va ser més reservada. - Hel·lena em va ensenyar a fer servir la llengua - quan vaig tenyir-me els cabells, em sentia més atractiva amb la tonalitat terrosa - s’engreixava massa, acostumada a fer règim. - el vaig conèixer al Cau Ferrat, tenia dues hores lliures abans no - no hi crec - era una situació enutjosa. - Cal examinar críticament la realitat per fonamentar un criteri - teníem un petit anunci a la premsa, dins l’apartat - respostes breus. - quedar-me la seva camisa de seda, - però de fet, era morta. - Un cop més - tenia el meu joc de claus, treia la cadena, aixecava la reixa, i de dins tornava a tancar. Sempre - no és gens fàcil trobar - ja no sóc - quedava prou clar que la seva raó no estava justificada. - Quan van dictar sentència Ella era conscient que m’havia perdut, de manera irreversible, crec - prefereixo anul·lar-me a mi mateixa que convertir-me en psicòpata. - començo a repetir - l’Ernest epil·lèptic, vam trencar de seguida - si el pare era a casa habitava nua, òbviament menys a la cuina. - Vaig fer-me un sou extra, tot plegat amb ella hi gaudia i ell només ens volia observar, encara no he entès què l’excitava - sempre he defensat la feminitat. Biològicament - sospito que tenia alguna amant, però no tinc dret a sentir-me’n gelosa. Els darrers mesos vam tenir algunes enganxades. - per costum haver estudiat el dia abans - imagino, jove i guapa amb una bossa penjada a l’espatlla - Sé que havia fet de puta amb els republicans, l’avi mai no - molts dels tòpics, com els refranys, són certs. - (restablir la burocràcia) - els permisos - sóc poc sociable? - dutxar-nos amb aigua - la vella impressora d’agulles, - aficionat als trencaclosques - quan la feia servir sempre deixava la tovallola a terra, per fer la punyeta - hi tenia un fuet, roba de làtex, manilles, - ara que el joc polític sembla haver-se estabilitzat, - una visió secularitzada de la religió, no tant per evadir-la com per contrarrestar - explica l’art de forma antropològica, i en té una visió força encertada. - Aprecio la coherència en un discurs, no puc dialogar amb algú si aquest no manté - sempre era violent amb Ella. - prou que ho sabien els mestres. Però no van denunciar-ho fins tenir-ne proves evidents. - que n’era còmplice evident. - tria en funció de l’estructura formal de la peça. - poesia és lingüística, la prosa satisfà altres necessitats. - no hi ha cap personatge dels que he creat que no m’estimi - mi o jo a ells? - el perdó com un acte cultural o social, però no té cap transcendència. Opino que ningú no és capaç d’oblidar - Potser sí que sóc una optimista, però no m’en - sorpresa en descobrir la bella frase de Shakespeare recitada en Parmènides, - els tortells els comprava l’Alba, des que va marxar no els he tornat - clar, i també podria - Ella funcionava sempre amb condicionals, - L’Alba no vol veure’m, en aquest punt la seva lletra és explícita, suposo - tenia la bandera anarquista al calaix de les sabates, si Ella la hi trobava sabia del cert que - avui els diaris més que no pas col·leccionar-los hauríem de - a cada vers una calada. - Tenia un bon professor d’estètica, - Al Farell - Tots sabíem que havia estat ascendit, ell però s’ho guardava - quan tot va començar. - tractava d’aplicar l’espistemologia a l’àmbit reduccionista de la família. - ser res - el pati de casa pudia a merda els dies de pluja - el calaix de la calaixera mai no vam poder obrir-lo - Només volia mitjons de cotó - i no podia netejar el pis sola. - Amb les dones tot resulta més senzill, però no simple - Els diumenges sortia amb una colla del poble a fer - anava a collir bolets els caps de setmana, però el pare mai no en portava gaires. - tenia un queixal corcat, però el dentista no va voler testificar. - Tenia el cap esberlat, per això no ens van deixar - perquè va dir-m’ho ella mateixa. - el de l’Hel·lena era més dolç - mentre que al pis el pare va posar-ne una a cada habitació, a part de la més gran que era al menjador. - Ella no podia suportar menjar a la cuina. - Va trencar els tres plats sense cap premeditació, però les conseqüències - quan feia una setmana que l’Hel·lena era morta, l’Alba ens va - amb el meu cosí a les golfes, i mentre esperàvem les meves germanes, va violar-me. - tenia predilecció pels caramels d’eucaliptus. - l’àvia - Sovint confonem la realitat amb les records i ens creiem únicament aquesta ficció personal - que mai he tastat - per la geografia urbana. - L’Hel·lena tenia un pèssim sentit - Berta, una companya de la facultat que - em decantava per un optimisme que se’m feia estrany. - hi tenia un diccionari de francès - va allistar-se als nacionals, l’àvia - ho he estat. - de sobte - volia tenir un fill, per una pura conducta animal de supervivència, d’herència. - era llicenciat en dret, - molts eren companys de viatge - el pare em desitjava - dormir a la seva habitació, sé que aquell dia l’Alba va descobrir-ho. - No sabia integrar-me a les classes, tants - poques hores, si bé els caps de setmana - va ser un cop que s’entestà a fer ell la llista per anar a comprar, fins aquell dia mai no - mai no es va fumar mentre hi era Ella. - vell. Quan vam comprar - l’Antoni, la Rosa, i l’Eva - per reis vam comprar-nos un joc de tasses nou - no vam fer llista de noces, de fet no ho han acceptat mai. Dubto fins i tot que l’àvia - Quan es va morir - les agulles d’estendre la roba, dins la bossa blava - sabem que l’Alba ara treballa - l’oncle no hi havia posat mai llençols al catre, dormíem sobre el matalàs. En aquell recambró sempre hi feia - no m’ - m’estirava a la banyera i em masturbava, o bé ho feia d’empeus davant - des de l’abort que em vaig quedar estèril, no he menstruat mai més. - les rajoles del bany eren de color verd, vam voler-les - tenien un problema de fonaments. - amb la lectura podia formar una actitud crítica - No havia previst - Ella era molt calculadora i metòdica, no en recordo cap acte - no arribàvem a l’armari - no va funcionar mai. - Quan el mossèn va marxar es va descontrolar, mentre era a casa va captenir-se com - el ginecòleg que tractava l’Hel·lena i - reconec que en aquest aspecte tinc una conducta - tenia ejaculació precoç, era de domini públic perquè la Rosa se’n queixava. - dies abans de deixar-ho córrer vaig donar la carta al pare. - era una dona gran ja. - amb raó - sentir-se vella als vint anys - clavava les agulles en un coixí en forma de - era l’únic que se’m follava a gust. - un projecte interessant - fer-me membre del partit comunista, però no vaig tardar gaire a desdir-me’n, penso que - des d’una bronquitis aguda a purgacions - una dona mig predicadora - ens inventàvem, entre l’Hel·lena i jo, mil escuses per anar a les golfes, necessitàvem realment evadir-nos del cercle familiar. - els pantalons de pana negres - tenia un cordó deslligat, - L’Alba tenia el melic enfora, l’Hel·lena i jo endins, el nostre cosí - el món es pot dividir en lectors de l’Astèrix i lectors del Tintin, jo sóc evidentment - no volia aquelles sabates. - el cinema de Hollywood - com deia Bernard Shaw - Reich - que també es podia ésser coherent a través de la repetició. - tenia una berruga al colze dret. - hi havia una rajola - sua molt - Ara tot és distant, - políticament - viure sense ètica, o fer-en una de pròpia. - Ella va trobar les cigarretes que amagava sota el prestatge - quan vaig acabar - L’Ernest no va estimar-me mai, ha estat l’única relació vertaderament sexual - és una comoditat - pànic a les aranyes i les rates. - abadie, i també aquell més ample - era de Ciutadella, vaig seduir-la únicament pel seu accent. Mai - És clar que també era supersticiosa - anotava els mots que desconeixia en un bloc de papers que tenia sempre - escandalosament tediós. - la costum, molesta, de dopar-se per cardar - el pare els hi tenia sempre. - que sóc molt reaccionària en determinats - el context - no confondre feminisme amb inversió de la misoginia. - mitenes de l’àvia - els ídols generacionals que mai vaig reconèixer i que Ella ens - Per tot això - i tot plegat es pot llegir en cinc minuts, espantós. - Sempre atabalat, - Sitges suposava l’alliberació, la capacitat d’autonomia. - vaig plegar al cap de set anys de fer el mateix programa, les esmissores municipals malgrat tot no - compaginar els estudis amb - transport públic - la recerca constant de la novetat. - era necessari actualitzar la llengua - crec que hi ha l’artista i, diferenciadament, el dinamitzador - i estructurar en funció de la forma - prefereixo l’hivern. - que la història no és un procés. - tendencies - els xurros amb xocolata. - Teníem uns parents a Olite, un cosí llunyà que va casar-se amb - l’Òscar havia fet dos anys al seminari, tot un poeta com deia el pare. - odiava la mitificació sabent-me fetitxista. - la humanitat avança amb la contradicció, dubto - encara ara, negant-me i tot a la metafísica, no deixo d’interrogar-me sobre l’existència; sovint resultem absolutament arcaitzants. - combinatòria - tot el que li retrec conscientment, més enllà - “espero veure’t aviat.” - encara la tinc guardada a l’armari, amb aquella primera màquina - que no sabia anar encara amb bicicleta. - Hi havia aquella pedra foradada on - era tot l’exercici que feia en un dia - sempre subordinant, jerarquitzant allò que ens envolta. - ’àvia deia que mai entenguè les utopies, - Hel·lena estava estalviant per comprar-se - si no hagués estat pel pare també voldria - semblava que a París, lluny de tots els coneguts, podia morir-me - unes píndoles amargues - embriaga, no vaig saber amb qui era fins l’endemà. - la Rosa i Jo fèiem apostes per saber quina de les dues - la revista va publicar els sis números previstos i encara teníem beneficis. - positiu és que s’explicava sense embuts, - el dia abans just ens havíem trobat, com sempre damunt el catre del taller. - de fet vaig quedar morta, en el cardiògraf, mig minut sencer. - l’àvia va morir-se sense esperar-me. - quan ens portàvem bé rebíem un premi. - Sempre he tingut la sensació que tant l’educació com la infantesa que Ella ens va proporcionar - responia a interessos econòmics. - Quan el pare va aconseguir fer-se directiu - tot anava molt millor - pel seu aniversari - un noció molt precària de mi mateixa. - Hi ha certes afinitats entre - teníem una molt bona amistat, - sempre n’he regalat, penso que determinats - sí, sóc patriota, però és un terme que sempre comporta implicacions que en el meu cas no - he estat - la vida, fins que se’ns fa inútil continuar - no m’agraden les contracovertes. - senzill. L’any següent - ara de ben segur que no tornaria a fer aquell viatge en les mateixes condicions - pecats de joventut. - necessitem actuar. Sense l’acció deixem - dormir fins a quinze hores continuades - en època d’exàmens quedava completament col·lapsada, per això - gradualment s’asserenava - que no podíem anar a Berga fins - si em sodomitzava sempre em premia les mamelles - que no podia ni m’era permès - simplement agonitzava, amb prou feines va reconèixer l’Alba. - aquells qui pregonen la urbanitat, com els futuristes - Sense anar més lluny la mateixa - es feia el nus de les sabates al revés. - era un transvestit. - des d’aleshores quan em cridava em feia posar les calces que m’havia regalat. - No hi havia cap quadre recte, tots estaven lleugerament inclinats cap a una o altra - que l’oncle tenia unes ereccions més pronunciades. Però mai va - pretenien obligar-nos a l’oblit - per assistir al congrés. - Durant la manifestació la policia va carregar contra tots - que el sistema decimal - admetre-ho implica caure en un reduccionisme biològic, si bé la negació proporciona una base teòrica per als - imberbe - i encara atiava el foc, es va cremar - m’interessava la literatura de la falsa bohèmia, - falsetats lògiques. Però què és la veritat en un esquema que parteix ja d’una representació - Va quedar-hi travessada, - La seva mort em va saber greu, Ella era la meva mare, - a l’entrada hi va posar un ficus, sabia que eren les meves plantes preferides. Era un home de detalls - que la manipulació genètica atempta contra tots els principis - ens fèiem poc amb la veïna, una dona escarransida i rància - perquè són raons de pes. - la figura femenina al llarg de la història de les arts plàstiques - l’endemà no tenia - explicar, abans de morir, que el ginecòleg va - tinc tot el dret a rebutjar - de fet és exactament el mateix, tret que el teclat resulta més còmode. - Diversos estudis estadístics, i tots sabem com funciona i quina és la fiabilitat de l’estadística, - de la inducció i de la deducció - discutíem entorn de l’interès de la metafíscica en l’actualitat. Jo sóc del parer, que - renovar el llenguatge sense - anys a venir, més tard, quan ja - molts avis reparteixen diners als néts quan reben la seva visita, és a dir que socialment el concepte de prostitució - intentàvem expressar-nos sense dir res en absolut - la clau no entrava bé, s’havia de fer palanca després d’haver-la - la porta del pis era massissa. Ella havia decidit - que l’Alba tenia un parell de criatures. He d’admetre que n’estic gelosa, no tant per - entre el cinema i el teatre - certes conductes així com els mitjans, plenament esperpèntics, com deia - un petit sou que em permetia comprar un llibre a la setmana. Si m’hagués - Cada cop que enviava una carta tenia problemes - l’Hel·lena, perquè era més gran, tenia una malícia que l’Alba i jo encara no havíem aconseguit. Potser pel factor invers el meu cosí em preferia - Encara em pregunto si era el meu cos o bé - de - a escola m’obligaven a escriure’l amb ss, però a casa sempre l’he vist escrit amb una sola - cada cop s’hi assembla més. - cotxe. L’Alba no va tenir temps d’aixecar-se i va vomitar damunt les tovalles. Les sabates que duia el mossèn - Nietzsche no és conflictiu i encara menya perillós, és qui l’interpreta que sempre cau, inevitablement - una certa reputació. - El darrer cop que vaig entrar en una església, quan vam enterrar-la, - preteníem redactar tot un text basant-nos únicament i exclusiva en l’etimologia. Obviant així la sintaxi, la morfologia, - Ella distrubuïa, de manera dictatorial, les feines de casa. Però no és tant una queixa com una manifestació dels nostres caràcters. - Rosa ha anat a viure al Brasil. Cada mes i mig rebo una postal seva, encara l’estimo. - que podíem haver contret la sida. - L’estiu que vam passar a Berga - Es pot dir que no vam estar realment a París, sinó en una rèplica ideal-mental que havíem creat a partir de la literatura i de - només es pot entendre des de la perspectiva - que el poble encara no ha fet la revolució copernicana. Tot plegat per distingir la idea de centre de la idea - sortir amb una sensació de brutícia. Tenia líquids escampats arreu del cos. No he tornat a partcicipar en cap orgia - el sexe no és sempre una resposta - sobre el patrimoni - en qualsevol cas l’art sempre ha intentat - Que sempre hi ha decisions desagradables, ja sigui per - l’alliberament de la dona, a tots els nivells possibles, és i ha estat necessaria des que - ja no podíem creure en la dialèctica marxista. Però tossudes - que si. Sempre es ventava d’haver - creia, aleshores, que n’estava enamorada. - cíclica - perquè es posés en marxa calia accionar un petit mecanisme situat just - com qui pretén situar-se en el context de creació per contemplar un quadre abstracte. - “en” pressuposava atorgar una característica intrínseca - el sostre tenia un parell d’esquerdes. Quan plovia Ella - l’Hel·lena era l’encarregada d’anar a buscar el pa. Més endavant vaig veure’m obligada a realitzar totes - recordo que un cop em vaig adormir mentre llegia, vaig despertar-me amb el llibre damunt el nas. - l’amagava dins l’armari dels licors, que era l’únic moble amb pany. Així anava construint un dipòsit d’objectes censurats - no bec mai vi. - què fer-ne - fins on podíem arribar, considerant el caràcter de la novetat; - sempre he reclamat una finalitat. Certament sóc teleolèogica si se’n pot dir així, l’acte - pànic - va embestir-la, diuen, frontalment. No se’n va sentir, va arrossegar-la ben bé uns quinze - que no era creïble. - sovint la còpul·la i la subordinació són suficients per construir un discurs, sobretot en el llenguatge oral que en aquest aspecte està molt mancat de - l’armari fosc, on teníem desades les tovalloles. - No m’ho ha dit mai però estic segura que va intentar - després d’una setmana sense veure’ns trobava - no es tractava tant de sortir com de recórrer una ruta predeterminada i quotidiana. - ens portàvem sis centrímetres de distància, jo sempre he estat la més - de ben segur que l’oncle - quan va venir a viure amb mi - Tenia una preferència, que a mi em sembla infundada, per la zona de la garrotxa, sobretot pels volts de - xiruca. - En un moment determinat - París és realment extraordinària, urbana i urbanística. - quan el lèxic és manipulable. Afegides - on hi havia un centre o punt de mira, característic de tot l’art burgès. - L’endemà vaig provar de suïcidar-me travessant-me el ventre amb un ganivet de la cuina, però vaig ser-ne incapaç. Malgrat la voluntat em va trair la infància, - tenia un caràcter de submissió remarcat. - en coneixia els punts febles, va ser així com l’extorsionaven. - no, aquest encara el conservo, l’Alba va fer-lo un mes abans d’escapar-se de casa. - tant bon punt passava una pàgina em feia la sensació d’haver-les llegit totes amb anterioritat. - el cinema havia perdut la seva puresa, d’ençà - edificaven a tot arreu. Em repugna observar com els passeigs abans - la sabata plena de fang. Ella va castigar-nos, ens vam passar dues setmanes sense sortir de casa. - l’Alba es passava les tardes dibuixant, a casa poca cosa més podíem fer. Jo preferia tancar- - resultats no proves - Vaig suspendre’n quatre el primer curs. En canvi, l’any següent, - vam anar a dormir a quarts de set - escriure en funció de les formes de les grafies. Es tractava de transportar a la poesia l’efecte dels tests - crec que - per força. Anys després quan ningú no se’n recordava, el pare va haver de remoure - de segur que es feia el boig, malgrat que per simular-ho tant fidedignament cal ésser un geni. - És cert que la nostra generació està afectada, irremeiablement, per la contaminació. Però això no exclou que ens formem - l’essència de l’home és la novetat - el reduccionisme biològic en què queia constantment l’Ernest, sempre amb conclusions deducionistes. - Només recordo un bassal de sang als meus peus, després no tinc cap - va repenjar-se damunt meu i va penetrar-me. Ella va quedar-se immòbil, estàtica, - va ser el meu primer cap de setmana fora de casa. - Dalt, a les golfes, més d’un cop vaig desitjar matar - que tenia por dels ratolins. Les meves fòbies pocs les coneixen. - desplaçar-se a través de l’espai i no del temps. - sabia que tardaria deu minuts ben bons. Gairebé havia cronometrat el temps que es tardava de casa al forn, - l’hàbit força a mantenir - vaig buscar aquest disc durant mig any i no el vaig poder trobar mai. Quan érem a París, sorprenentment - vaig abocar-me al buit, era un quart pis - en què cosistien totes aquelles categories? - amb fermesa. - l’àvia va deixar-me la seva capsa de cosir. L’he tinguda sempre - tocàvem el piano si Ella no hi era, de manera - el pare me’l vaig estimar sempre. M’ha obligat a qüestionar-me quin és el fonament de l’amor. Ja que tot va començar - era un pacte de silenci - em va quedar la bata d’escola plena de sang. Sagnava molt - les seqüeles són molt dolentes, - Romer - Pessoa, Neruda - les vetllades d’haixix a casa la Rosa eren enregistrades curosament per la Mercè - mentre agonitzava va tenir esma encara de pensar - és clar que la revolta sagnant pot ser necessària en determinades circumstàncies - la dignitat cal sotmetre-la a la moral - l’antipoesia - gradualment - un cop que vam fer espiritisme ho vaig passar realment malament. Durant les dues hores que vam passar a les golfes vaig patir una angoixa - un cop més em semblava un crim i no pas un accident. - A la rectoria m’hi vaig arribar a passar tardes - com admirava Nietzsche - fruir del sexe - protegit per la immunitat diplomàtica. - les revoltes estudiantils, significatives com a mínim del - en pocs anys el panorama ha - que després de la universitat em trobaria - el pare va canviar de feina i va començar a treballar com a director de - he hagut d’hipotecar el pis per poder - , si Ella no s’hagués mort possiblement no hauríem anat mai a viure junts. - no em van acabar de convèncer mai les rajoles de la cuina. - sempre havia dit que feia panxa, estava descaradament desnivellat - L’Hel·lena sempre parlava d’estudiar música. Se’n va - arribàvem a la conclusió que el disseny no tenia cap utilitat pragmàtica. - eren unes tertúlies delirants - el procés cíclic - en deixar de menstruar vaig rebre moltes avantatges en el terreny sexual, malgrat pedre’m la principal. - Mortes l’Hel·lena i l’Alba no teníem cap motiu per fingir - quan va posar-se malalta - l’ - el punt àlgid - ens sortien formigues d’entre les juntures - evidentment no funcionarà mai, tinc presa la determinació, ara del tot segura, de suïcidar-me. - sempre que es llevava estornudava com a mínim tres cops, - aquells llums - confidencialment - tenia penjat un quadre d’ell precisament que vaig comprar - que sempre ens podíem cartejar, malgrat que aquest correu caòtic - que el pare vivia envoltat de dones sens dubte - reviscuda? - era un pacifista convençut, el planyo. - No sé exactament en quin moment determinat vaig iniciar la meva conducta sexual, potser - això de la primera joventut - em va costar molt aprovar l’EGB amb tants canvis de centre. - utopies, com el carpe diem que per primer cop Ausoni - mai vaig acabar de memoritzar la geografia africana, ha estat una matèria que se m’ha resistit de sempre. I no és pas per falta - em masturbava un cop al dia, - després de tornar a localitzar l’Alba és trist. - No penso rendir-me - ï - els qui afirmaven que la filologia era l’amor a la llengua, i - sovint tot somniant - l’inconscient i el conscient - m’agraden les roselles. - és que la negació no significa pas l’afirmació! - puc assegurar els cops que em vaig escórrer aquella nit i encara menys els cops que es van escórrer damunt meu o dins meu. - Les modalitats dels discurs - no es pot discutir sobre l’ètica, gairebé no se’n pot ni - la porta del garatge pesava molt i no la greixava mai. - la destrucció de la família - el pare era dels qui no ballen mai, i encara que ho neguen és degut a la vergonya. - Estava cansada i aborrida, s-

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

IV

 

FIGURA CAP PER AVALL

 

T’engresques submisa per ser tota
una altra. Fas l’arbreforc. Terra prop
mires endins, buidant aquells altres que ets,
maga; d’Hècuba a Ferran setè: Vell,
Ferranda, Llenyataire, Vella, Carboner,
Criat, Personatge Vermell, Joanet,
Mary Pickford, la Maga. L’espectador
t’és coixí, una corona de margarides
t’orna el cap i clou l’escena. Madame
se meurt. Només cal que et digui que vius
vaporitzada. Al camerino t’hi he deixat
un ram de flors i unes paraules breus.

 

Vicenç Altaió

 

- Està bé, li passa res?
Calla! Prou! No és veritat. Jo no sóc dolent. Sempre parlant en veu baixa i dient-me què he de fer. N’estic fart de tu i de tots els altres. Jo no he estat. No. Tu deies que... però no, calla. N’estic tip. Ella era massa jove i tu m’ho vas dir que, que podia encara que ella no volgués. I m’ha vas fer fer. Tu. Però no, no calles. Allò. Hi tornes una vegada i una altra. Mira’m les mans, brutes de sang per culpa teva. Però què dic ara. No he fet res. Les mans. Veus. Sóc bo jo, no dic mai mentides. La vella que mirava com li treia els diners. Tenia la bossa penjada dessota el braç quan la vaig matar. T’he dit que callis! La mare ens donava caramels, ho recordes. Ets un bon nen tu. No les vols fer aquestes coses. Són ells que t’hi obliguen. Però la mare ho sap. No. No volia jo. Mai. Però serà als diaris, recordeu? La mare m’ho ha dit. La mare és morta. Calla, calla, calla! No et vull tornar a veure.
- Li passa res?
És la dona vella i riu. No, no riu. Jo no la tinc la bossa jo.
- Que algú m’ajudi, si us plau!
De darrera la barra cubista tres cambrers s’ho miren amb els braços plegats. Un dels clients, un home cepat, s’ha aixecat d’enmig del damer per ajudar la dona. Als caps, les pampallugues de les bombetes o la traça del pinzell damunt l’enllumenat cèlic d’Avinyó. Un jove, d’uns vint-i-tres anys jeu estirat a terra, amb una mena de tremolors estranys. No és un atac d’epilèpsia. L’home anònim és metge.
- No sé com ha passat. De cop i volta em mirava fixament el moneder i després s’ha començat a pegar al cap així, amb el puny tancat. Després ha caigut a terra i li han començat.
- Prengui-s’ho li anirà bé.
La dona suada per l’excitació ara jeu en una cadira, l’esquena xopa, completament repenjada i s’arromanga les faldilles fins a mitja cuixa. És la truja. Davant seu un cambrer li ha deixat la til·la. Les cames eixancarrades. L’home-anònim-metge ha pujat ell sol el jove a la cadira. Està més tranquil. Té el cap damunt els braços. Els cabells desendreçats. Les mans s’aferren a l’altre cap de taula. La dona agafa la til·la i comença a xarrupar. Els ulls d’ell fixos en la seva boca. Dellà del vas el morro obert dedins l’univers d’aquest líquid llefardós. Xarrupa i es rebolca pel fang i els fems i ressona el seu gruny.
- Es troba millor?
Fins ara encara no havia badat boca. Té una veu profunda. Quan parla se li esbatanen els narius i exhala un alè calent. Torna a repetir la pregunta. El jove sembla no haver-lo escoltat. La llum es filtra per entremig de l’enreixat metàl·lic de les cortines. Esbufega i esgarrapa la peülla pel terra, i la burilla, abans de tornar a envestir. Reclama una copa de conyac. No hi ha moviments fins que deixa entendre que pagarà. Es furga la butxaca esquerra, posició que l’obliga a moure el cul endavant, i en treu unes monedes. Es desarà el canvi a la butxaca dreta per aprofitar l’avinentesa i acariciar-se la punta del sexe. La copa repica a la fusta i ell la desplaça amb un gest contundent damunt la cara del jove.
- Beu!
Fes-ho, t’anirà bé. Gràcies, no n’estava segur. Necessitava que algú m’hi animés. Tu ets bo, com jo. Ell en canvi. Per sort ara ha marxat. No els veig ara. Els espectres s’amaguen molt bé quan estan a punt de ser descoberts. Però jo no la hi he pres. Encara té la bossa a les mans. Volia enredar-me. L’hem calat de seguida.
L’home-anònim-metge s’aixeca sobtadament i amb el cap pica el llum. Una llum que penja del sostre a dos pams de la taula. Li has clavat la banderilla. S’allunya fregant-se el cap amb els dits caminant lentament. Mentre desplaça la seva massa corporal d’una banda a l’altra. Com si anés ferit de mort. Surt ranquejant del tauler de joc amb la seva coixesa. Retorna el silenci. Només les busques del gran rellotge de paret. Els tres cambrers s’ho miren de la barra estant. La partida d’escacs està decidida, amb la fugida de la torre el rei ha quedat desprotegit davant l’extenuada reina.
T’has de moure abans no t’ataqui. Les dones no m’agraden. A mi tampoc. En saben massa, massa de tu. Fuig. Ara.
La bèstia està sadolla. Lentament el rei fa un moviment endavant i amb seguretat prolifera el decret i surt majestàticament. No hi ha taules, ni derrota, abdica i república.
- Puta!
No s’ho pot creure que li ho hagi dit. S’ha acostat, ha repenjat les mans planes damunt les seves i li ho ha dit. Puta. Encara li ressona el timbre de la seva veu. - Què s’ha cregut! Aquest jovent ha perdut les maneres. - S’adreça als cambrers, sempre estatuaris, i els engega la xerrameca. Ha sortit sense agrair-los res, a ningú, només ha dit puta. Li ho ha dit, sense cap impudicitat, i ha marxat. A fora, palplantat davant d’un aparador, el brau-estaquirot. Es passa una mà pels cabells tot allisant-los i es contempla les mans en un gest d’incomoditat. Dissimula. Ell l’ha vist i s’adreça al seu encontre. L’envestirà.
Mira-te’l. S’està allí, dret. Com nosaltres. No. En canvi s’està allí sense fer res. No és bo de quedar-se quiet. Jo ho sé, no ens agrada pas que ens observin. I si te’l quedes mirant fixament als ulls? No, acabaria enfadant-se i podria fer-nos mal. Mirar, els ulls, l’ull i la retina. Hi ha un temps per tot, i un per la mirada. No es pot superar la frontera a no ser que cerquis quelcom més. Anodí. Què? La bicicleta té una roda de llàntia, una llàntia de roda i una roda amb pneumàtic i una llàntia. Es mira les mans. Jo les tinc netes i blanques. Tenen sentiments els arbres? M’hauria de fer vegetarià.
Entremig dels caps es produeix un intercalament de mirades que teixeixen un entramat inexhaurible de possibles combinatòries. L’amor de ciutat exemplificat pels poetes. Uns segons dins el tramvia... També hi ha la recerca de la pròpia imatge en el referent vidriós. El culte a la imatge del cos. La preocupació per les aparences rere la màcula i la tàpia d’una aparent ideologia de la solidaritat i la igualtat. El carrer és una cursa. S’apressen, cops de colze i mans, per arribar els primers. La remota companyia es contraresta amb una multitud combativa, sadollada un cop aconseguit l’èxit: la mirada d’una noia.
L’espai s’expandeix quan es genera la identificació d’un irreal. Dues figures contraposades són una unitat dividida sota els efectes de l’alteritat. Existeix la follia. Ells són conscients de la seva posició dins l’organigrama. Radial i pla, el visual es torna plàstic i esdevé - sota l’esguard i la mà que el palpa - un plànol a escala real. La capacitat creadora de la imaginació no retalla pas sinó que estructura un palimpsest. A força de crear-hi podem interpretar el que se’ns mostra amb una certa autonomia. Mentre s’expandeix es contrau, tot fent-se una bola, el nucli que desapareix contínuament. És així que hem perdut els referents. Sempre hi ha l’esperança de sortir-se’n malgrat els distants punts de vista.
- Tan de bo no torni a necessitar la meva ajuda, a gent com vostè només se’ls dóna un cop de mà quan no se’ls coneix. Si ara depengués de mi l’hauria deixat estès a terra.
Tauromàquia.
- Jo m’ignoro.
L’home-anònim-metge alça la mà amb un gest prototípic i planament endinsa la banya a la carn de l’agressor. Els cops i els punys esparveren l’auditori. La gent anòmala s’atura en l’espectacle. La plaça de braus és una taca de groc, una vetlla de la sang en l’or. En farem runes i posteriorment record que es vendran en paradetes ambulants a vint durets o l’equivalent ja en euros. Europa és també part de les desferres. La capa roja i feble és l’arma amb què immobilitzen el temps. Després de l’activitat ve, imperial, la calma. No hi ha més parla ni oralitat, malgrat la impossibilitat es manté però la comunicació. És part de l’etern i l’indestructible. La comunicació no té antítesi possible tant en el real com en l’irreal.
Què som sinó pures ficcions narratives construïdes voluntàriament damunt els nostres propis discursos cronològics i fàctics?
Amb o sense metàfores la discursivitat temporal, és a dir la realitat i el seu empènyer les accions, se’ls presenta incontestable. L’un i l’altre, l’altre i l’un, l’un davant de l’altre i l’altre envers de l’un es miren i s’observen sense dir-se absolutament res i alhora dient-s’ho tot. Formaran part de les respectives coneixences efímeres i anecdòtiques acumulades en la memòria - que es com dir en el no-res.
Se’l mira encara des de la porta del bar.
No creuaré pas jo.
Els possibles encontres s’inscriuen en els móns possibles, inexistents i pretèrits. Són el contrapunt d’arrel. El futur no existeix i no podria mai haver existit, tret d’una tendència a l’imaginari social i a la seva evacuació instintiva. Cosa d’espècies.
Ara els homes retroben la seva temporalitat forana a l’esfera del rellotge, emprenen de nou així l’activitat tot abandonant la religió de la vida contemplativa. Un règim verbal abocat a extinció d’ençà que l’eremita identifica el pensament amb l’oci, oblidant al marge florit la identitat subjectiva. Retorna el llenguatge sense Verb, fronterer amb el territori corporal.
Pantògraf.
Marxem a casa. Tinc gana. No saps caminar. Potser tens raó. Aixeco un peu, després l’altre, no faig res més. I malgrat tot avances. Com és possible? Segur que és una mentida. No, és de debò, ella no duia sabates de taló. Jo no em podria posar la sabata dreta de la mare. La mare no ho sabia. És per culpa dels mitjons. Tinc gana. Segur que és ja l’hora de dinar. La cuina. No camines. Ets massa lent, mai no has sabut seguir els ritmes. Jo. Què hi ha per sopar? Cuinaré jo avui, la mare deu estar cansada. Ahir no va voler menjar-s’ho. La mare està morta. Tot ho escup. Els grans són com nens petits. Haurem de pegar-la. Si s’ho menja. Sense la mare no hauria après mai res.
El moviment és inherent a les propietats de l’ésser. Tot és flux, d’una manera inevitable. L’acceleració ha estat sobtada. La transversalitat de la trajectòria dibuixa un rastre cromàtic per damunt la negra pàtina. La direcció és escenificada mentre Zenó flexiona l’arc amb el gest. Que Ítaca resti inhabitada és senyal del canvi d’aires. L’espai mític ha estat abandonat en pro de l’odissea urbana i rural del teatre social. Tot i prohibir de cardar llana no hem deixat d’existir. La saviesa popular aconsella fer drecera pels carrers estacionaris. Caminem sense saber-ho pel damunt la tradició. I tot inventant itineraris els nostres rastres es fan paraules.
- Perdona, no t’he vist. Anava distreta mirant els apunts i no...
Jo tampoc l’he vista. És maca, ajuda-la a collir els papers. M’agrada la seva cara, i les seves mans. No les hi ham de tocar. Jo no ho puc fer això. Ets molt dolent, sempre proves de confondre’m. Demà m’afaitaràs! Viola-la, fes-li mal, destrueix-la, mata-la. Jo no vull, jo no puc. Sempre has de fer cas de la mare, i la mare és morta. Et dic que no. He de donar-li els papers, li ha caigut tota la carpeta.
- Gràcies. Em sap greu.
- Com et dius?
Què has fet? No has de parlar amb ells, no saben el que són. Ni tan sols saben qui són. Jo sí, tinc molta gana.
La trobada esporàdica no obeeix mai a la previsió. La improvisació té l’avantatja de no produir fixacions obsessives. Ni ficcions. Malgrat l’encontre pot generar sempre sentiments imprevistos. És fruit de la seva capacitat evocadora dels possibles que no són. Les pitjors obsessions es generen en base a la predicció. Tot planejant possibles el passat i el futur es confonen projectant-se en el present i fent-lo irreal. El passat és fet de dades interpretades i per tant fictícies, permetent la projecció en un futur imaginari i hipotètic. Irreal per definició. D’aquesta manera el present esdevé ficció i el temps surt de les seves roderes.
- Em sap greu però se’m fa tard.
Hi ha sempre un sentit de tragèdia en la pèrdua de la il·lusió. La realitat té tendència a sovintejar l’holografia i la representació tridimensional. La figura fugissera, desconeguda, de la fricció sexual, s’esvaneix en la distància, curta però multiplicada en l’infinit de les percepcions.
- Espera.
No, no esperis, tinc gana! Has d’anar a casa, la mare ens espera. Jo vull anar a casa, però ella és la mare. La mare és dins de tots nosaltres. Però no pas dins d’ells. Sí, també. Jo ho sé, la sento com ens parla. Em parla a mi. Jo l’estimo, vosaltres. Vosaltres? Jo ho he sabut sempre, des del principi, no me’n podré refiar. No. Tots són la mare, som la mare. Quan vivia potser sí, però ara és morta. Déu és mort, el temps és mort, l’espai és mort, la veritat és morta, però la mare no. Jo sé que no és morta. La realitat. Agafa’t al fet. Sóc un farsant. Sí, ets malvat i cruel. Demà potser serà abans d’ahir quan et doni la mare. Jo no la sabia. Matem-la ara. Sí, ja l’he morta i espremuda. Tinc la boca ensangonada, li has clavat una bona queixalada. No m’agrada la carn. Tinc gana! Nosaltres podríem menjar-nos-els els seus dits nosaltres. Els seus ulls tenen gust de sucre. Mentider! Jo no he fet mai res salat. No puc fer-li mal. Jo sóc bo jo. Tu, tu ets.
- Jo sóc la Magdalena. - Escruta el sòl on reposa distant l’alleugeriment de la mirada. Un terra fred i rígid, urbà. El quitrà saltejat amb algunes engrunes d’altres vides fugisseres. És l’espai efímer on resten les deixalles d’altres cossos. Objectes sorgits d’un espai vivencial xifrats semànticament a partir del personatge. El rostre impregnat de llum, impressionista, reconstrueix relats de vides altres amb els esgarips irradiats. - Però em pots dir Lena, no m’agrada el meu nom. I tu? - Aixeca les fràgils parpelles i, alçant el cap, fita la mirada en els ulls d’ell. L’abastable es dilata i es contrauen les distàncies. Frec a frec, malgrat la fragilitat del vidre que els separa, la bromera els fa hàlit i s’absorbeixen mútuament en una sola figura. La Lena té el do de la sensualitat, de la feminitat. És, amb la seva capacitat de manipular el real, demiürga. Mentre esclata l’activitat del migdia el món s’atura fragmentàriament. El caos és el seu ordre.
Tot alterant el cronològic temporal i l’ordre de les coses, es fa present la confluència en el passat. La sala fosca del cinema, on es trobaran l’endemà segons han convingut, ja ha estat sovintejada pels dos. De fet la trobada ja ha succeït i no faran sinó repetir-la. Les visions en un plaç de temps destinat a produir-se quan encara no és. Dins els boscos de la Sibèria l’amor hi és possible i àdhuc el respecte per la natura, tot el que és construït d’una vida basada en la interacció de l’existència amb l’existent. Malgrat tot, sempre apareix l’enigma de la no-existència. Allí identificada, com aquí, amb el malvat i la mort. Allí identificada amb el tigre, aquí amb la dalla.
- Vas molt carregada, t’acompanyo a casa. Vius lluny?
- No, aquí mateix. - El seu somriure pictòrico-poètic deixa entrellucar les dents blanquinoses i la lluïssor del baixventre. La Lena s’acosta i li dóna una carpeta. Plena de fulls manuscrits que podrien ben bé ser poemes. La cal·ligrafia alhora contundent i flonja acompanyada d’una pressió adequada damunt el paper satura les imatges metafòriques amb facilitat. Els llistats presos en l’oralitat d’una escolta rutinària han mudat la seva essència o l’han manifestada d’una vegada per totes. Entrem de nou en el paradigma del relatiu i el pertanyent a les múltiples lectures, no ja d’un fet sinó d’un objecte. - Vols quedar-te a sopar a casa? - La lectura imagina ja possibles situacions en l’esdevenir immediat. La xarxa de la ficció teixeix l’entramat de l’obsessió. - Visc sola. - La insinuació ha estat sempre una arma de doble tall, sobretot en mans d’una dona. Els passos són solitaris i cadascun constitueix una identitat pròpia. Algú ressegueix al cap dels anys les marques del seu camí. Potser ells també refan sense saber-ho el rastre d’uns altres transeünts passats. L’aventura solitària d’anar fent via a l’indret sabut no ha tingut mai rellevància. Avui el mateix camí i els mateixos espais prenen una força gairebé narratòria.
Petjades.
Dinarem amb ella. La mare s’enfadarà. Jo li explicaré per què. No li fa res quedar-se un dia sense menjar. La mare volia que li fes llenties. No m’agraden. A mi sí. Tu pots anar a alimentar la mare i jo me’n vaig amb la Lena. No. Tu sempre has de sortir-te amb la teva. Jo tinc gana. Alimentant-la a ella alimentem la mare. La mare és en ella i en nosaltres.
Obicuïtat.
Caminen tot adreçant-se vers una fita inassolible per inconeguda. Portalades, les imatges iconoclastes del carrer, se succeeixen sense transcendència. Han perdut la càrrega de significació. La llum clara del sol esclata damunt els mòbils en moviment. La translació en els espais s’engrandeix en l’experiència, els passos retopen els uns amb els altres i fan eco, reverberació, concatenació d’imatges. Els sons de tant espessos captats amb les mans. El pes de les espatlles s’esmorteeix i el cap se sosté ingràvid tot just per mirar-se fixament la punta de la llengua i els llavis carnosos i salivats. Incrustats a la pedra anys d’història els observen, espectadors anònims dels passats existits. La Lena amb un gest simple de la mà incita l’erotisme tot fent fregadís al volt del llibre.
- Cada llibre s’apodera d’una ínfima partició de la nostra ànima.
Vampirisme.
Lena tu també penses. Jo sóc un estat de pensament en abstracte assolible pels sentits.
- Tinc gana.
La urgència vivencial sempre s’imposa pel damunt de les amorfes il·lusions. El ritme s’accelera en un intent de navegar contra el vent i les exigències. Els climes relacionals reclamen una intenció així com una atenció predisposada. Usa la metamorfosi per donar explicació de les múltiples siluetes ombrívoles i borroses que s’entrecreuen al llarg de la perspectiva. Els petits grams de color es difuminen en l’horitzó. S’atura en sec i es regira les butxaques d’on en treu de cop un grapat de serpentines i de confetti. Els trucs de màgia sempre han estat els mateixos, car no és el mateix la il·lusió que l’il·lusionisme.
- Hauríem de comprar aigua. Hem de tronar una mica enrera, si no et fa res.
Fan i desfan resseguint les pròpies traçades la sanefa que com l’estil s’estavella en la forma d’un impossible. I rebota. Les gambades s’acumulen sense plasmació i la sola de les sabates es desgasta. Absents de diàleg s’han essencialitzat en cos; absents d’ànima en sentits; absents de raó en ulls; absents de companyia en sexe. Els mots, els gestos, tot té una interpretació més enllà de l’estètica del visual i del perceptiu. L’espai sonor s’ha fet mut per retornar com a música inoïble. No pas silenci, sinó complaença. El punt de fuga de l’il·limitat del món ha quedat acotat en un espai reduït al màxim, encabint-hi únicament dos cossos que en són un de sol.
- És aquí. - Alça els ulls trencant el pacte de sinuositat i li dóna la carpeta i el llibre quedant lliure de mans. La carpeta buida, únicament contenidor de paper en blanc i de paper grafiat d’apunts. Cap poema possible. Podria trobar-hi en una exploració d’arqueologia filològica un parell o tres de narracions breus. El llibre encapçala la pira, bastida damunt els braços, i per tant, la carn del sacrifici és servida. Un llibre de cobertes toves que fa l’olor de la Lena. Determinades sensacions queden emmagatzemades en el col·lectiu i perviuen generacionalment, d’altres són complexos integrants de la memòria, a través dels quals sorgeix la pregunta per la forma i el contingut d’allò mental.
El cos de la Lena dins la botiga és xuclat en la fosca amagada rere la cortina de plàstic verda, tallada a tires.
Tot fa la seva olor. Tu també. No vull pensar res. No vull pensar en res. I tanmateix hi ha el seu cos, ella i el seu sexe. Ja surt. Agafa l’aigua, no deixis que la carregui ella.
-T’estimes més portar l’aigua o els papers?
-L’aigua. -Sense saber-ho formulen ja enunciats del llenguatge de parella.
Es remouen els fils escadussers de la cortina i en surt una dona gran, manllevada als antics proverbis. La Lena duu un vestit verd, una camisa ratllada i uns pantalons de cuir, un jersei vermell, una faldilla blava, mitges negres i un mocador de seda al coll, un vestit de flors, una sabata de taló i encara més, un barret de palla damunt la seva testa de cabells incandescents. Sota la mà el seu braç sosté dues pedres que poc a poc van augmentant el seu volum. Creixen amb afany. De sobte, de les seves pupil·les se’n dispara un gra fosforescent que s’incrusta a la pell, dèbil i untada d’oli. La llum del sol davalla en perpendicular damunt l’epicentre capil·lar.
-Vols que porti l’aigua?
-No cal, ja puc dur-la jo.
Tot fent-se lloc una formiga travessa per entremig de les llambordes l’espai que separa els peus d’un i altra. Els múltiples gestos comunicatius sovint s’enregistren en la conducta sense cap causa coneguda de l’altra ni l’un. L’estudi de camp demostrarà la tendència a arrencar les fulles dels arbres. Comencen de nou a caminar vers la fita única i inassolible. Nus, un damunt l’altre davall, reviuran múltiples vegades els instants precedents. Sense protocol res no és present. És símil de la necessitat d’història, no pas de la necessitat d’historiar. Amb un bolígraf evocador de l’hora blava anoten tots els noms de carrers. Els pits de la Lena s’insinuen rere l’escot pronunciat i precipitat.
-Ja agafo jo l’aigua.
-Gràcies.
El temps s’ha escindit en múltiples fraccionant els móns. Damunt l’espai dels possibles es descabdella el relat, com el fil d’Ariadna. Presencials, és mort el temps que els ha impressionat en el real. La brevetat en fa unió en l’instant, hàbil l’estrany que no forma part de l’escenificat retorna el distint dins el normal. El sistema funciona dualment. Tot perill és marginat o bé absorbit pel burocràtic. Normativament no ens és permesa la identitat fonamentada en l’alteritat. S’imposa dins la tradició escolàstica la identitat per diferència. La pedra filosofal del liberalisme és la igualtat pel diferent.
S’inicia novament la ruta sense punts de referència. La percepció és alterada per la novetat. Refan els espais perduts sense tenir consciència de la repetició. Un cop caigut en el mnemotècnic desapareix del vivencial. S’imposa un retorn al desordre escollit de mutu acord. Els passos avancen succeint-se però sense precedir-se, no existeix un abans ni un després. Tot ha fet muda en instant ara. -Què estudies?- Mentre subjecta els apunts intenta fer un gest indicant la direcció adequada. El carrer fa divergència i cal prendre part en la decisió. En negar res no fem sinó afirmar el no-negat. Escollir significa anorrear i àdhuc assassinar.
Diccionari en mà l’harúspex proclama: els seus pensaments als quatre vents com si fossin profecies. Les plaques de marbre existents, manllevades d’un passat en què eren hegemòniques, revelen un organigrama urbanístic altre. La fe en aquesta nova ciència del dinou ha estat substituïda per l’esperit burocràtic. Creuant la xarxa indestriable de les nomenclatures fan via vers l’espai on l’àpat serà consumat. L’antropofagia mística s’associa per part dels ateus amb els canibalisme, per part de l’antropòleg amb els llegats de la vida primitiva. El poeta escriu versos fotocopiats damunt les pedres de les places públiques i les avingudes més concorregudes. Un retrat reposa damunt la gespa d’un parc infantil. I badalla. La casa de la Lena és a tombar de cantonada. Pleguen els carrers i s’abranden damunt el temps. Ja hi són.
-Anem? Se’ns farà tard.
Els apunts de filologia rebutgen l’aire que s’ha instal·lat impertinent entremig de les carpetes. Una ventada desfigura la seva cara. Els ulls es regiren dins les seves conques perforades fins endinsar-se en les profunditats pregones del seu ventre. Els llavis abans salivats ara ragen sang i rebentats pinten de roig les mans alçades per aturar els sòlids en suspensió. Els pits han rebentat el teixit premut contra seu per inèrcia centrífuga, sorgits entremig de les carns trèmules i vibràtils. Les mamelles dansen en cercle per designi atmosfèric. Un paper s’entafora a la gola, rebregat i impulsat pel vent. S’ennuega i cau morta. El seu pes sobtat esquerda el paviment racional de la vorera. Mentre mor s’apaivaga l’excitació i tot retorna a la calma.
-Deixa’m portar l’aigua.
-No m’esllomaré pas per dur una garrafa però si no et fa res.
Finalment agafa l’aigua i avancen de nou. Els sentits els enganyen o tronen a fer una i altra vegada el mateix viatge.
-Què tens per dinar? Tinc molta gana.
Es permet ara sí una confiança basada en les múltiples vivències esdevingudes a través dels possibles. A frec de colze avancen lentament aprofitant l’instint per insinuar. El pas somort i el so del cloqueig esvaït en la permanència del silenci establert al seu entorn els fa sentir-se sols. Ara un peu, ara l’altre, porten un ritme constant i apressat en què es manifesta el desig. Desig d’una solitud real. La protecció de les parets proporciona un espai d’individualitat indivisible. Malgrat la individualitat sigui formada per un conjunt de dos. El lloc sagrat sempre és protegit pels límits físics. La religió contranatura ha traslladat la pell del món a la tàpia. Els antics místics experimentaven els límits en el territori. Els nous teòlegs prohibien d’encastar-se a la pedra si no s’era Sant. I serven dins una caixeta l’himen intacte de Maria.
Ja voldria ser-hi jo.
Voluntat.
La Lena viu al primer pis. Ha fet girar les claus tot obrint la porta. L’acció rutinària s’ha fet anecdòtica. La tasca es remet d’immediat impactada en la ment. Serà record en un espai de permanència sense suport palpable.
Memòria.
La quietud permanent de la rutina. La buidor característica del pis deshabitat. La paret reposa contra el sostre tot traçant el dibuix del planell. El silenci interromput molt de tant en tant pel brunzit d’un cotxe al carrer o l’aixeta mal tancada. L’onomatopeia liquada remulla cacofònica l’estridència dels vents que calmadament i sinuosa travessen els múltiples espais de la reixa. Una llum es filtra per entre els barrots i esclata de ple a les fulles de la planta afrodisíaca. No res hi ha que s’interposi entre la fredor del metall i la llibertat del defora -resta contemplada com a anhel i no com a desig pels inerts de la matèria. Lentament despullada la calma s’esquinça frec a frec amb el batent de la porta. El lament de les frontisses serà l’obertura d’una nova melodia. L’hàbitat és habitat.
La clau penetra l’obertura. Entre els inerts el sexe és mut i purament gestual, eròtic. La porta ha romàs estèril tota la jornada, i retornarà a la seva primera condició un cop efectuada la disjunció. Frontera entre un espai intern interior i un espai intern exterior. Car forma part de la biografia del personatge. És la tàpia de fruit excloent a voluntat de l’amo. Al mas sempre oberta i subjugada a la positura en vertical de l’escombra, joc repetitiu de la pèrdua del nord i de l’estructura essencial, al pis barrada i senyorívola, protectora de la intimitat interna i arribista de la intimitat externa. Volta la clau i lentament s’esmuny l’espai tot desplaçant l’aire de l’entremig. Tot moviment és desplaçament, genera moviment altern. La mà enretira el bloc.
De fora estant els graons són fitxes de dominó i retorna la natura al seu espai lúdic. La bombeta fibril·la damunt la taula i el cafè. Pitu o doble sis, se subleven en combinatòria els números i els pictogrames. Juga la Lena i avança mitja polzada la fitxa del doble blanc o el no res del no-res. Decau la serpentina esquitxant de tinta la resta de l’embalat. El llenguatge es fa físic en el gest i no en la parla. Una empenta i un reguitzell d’encadenacions obren la porta tot esbudellant l’aire. I ja són dins.
Cuinaré jo. La mare diu que cuino molt bé. La Lena ara és la mare. Jo he de servir i fer contenta la mare. Ella ens donava caramels i tot el que li demanàvem. La cuina on es va morir la mare era gran. La mare no és morta. Però tu la vas matar, i ho tornaràs a fer ara. No, la mare és viva. Jo ho sé. Sempre vols enganyar-me a mi. La Lena m’estima i jo ho sé. La mare ja m’ho deia. Ella serà la nostra mare. Hi ha una finestra oberta, tinc fred. Tanca-la! No puc. Em moriré glaçat. Ets un imbècil. Calla! He d’encendre el foc jo sol, li he de fer el menjar. Ja és de nit? No m’hi veig gens. Em fan mal les mans, les tinc balbes. Tu has mort la mare i ara et mors amb ells. No jo no sóc dolent! Tot és culpa de la bola que tinc al clatell i que m’estreny el cervell.
Al·lucinacions.
-Li passa res? Es troba bé?
Els primers raigs de claror travessen porucs enmig de les reixes, els espais matèrics separen les realitats de les ficcions. Dins el pis no hi ha sinó quietud. La flassada que l’ha envoltat tota la nit ara resta decantada a una banda, tot llepant amorosament el fred mosaic del terra. Jeu estirat al llit amb un coixí al dessota. La testa giravoltant en l’espai ennuvolat del blanc que és l’absència deguda al tot. Desig de la imbecil·litat del temps passat.
Somni.
Al capdamunt de la llarga planúria visual -l’angle pla- les formes geomètriques del desgavell. La multiplicitat d’imatges, la duplicitat de les formes. El contingut i el continent debatent-se per la diferència sabent-se ignorants de la pròpia unitat. Més enllà del signe no hi ha res, els significats no són autònoms. La lleugeresa de l’equipatge comporta la responsabilitat de la memòria. Records d’imatges confuses en l’ebrietat dels temps somnolents que són tanmateix temps. Més enllà de l’animal, més enllà de l’inert, més enllà del llenguatge, la Lena. Rebuig de totes les figuracions de l’instant. La flassada estesa cobrint el massís i la plana, llapissant el pessebre decolorat amb fluxos d’aire.
Despertar, allunyant porosament, filtrant-los, els pigments xiulats, badallar. La lucidesa ran de la follia conscient evidencia al clarivident que l’aire no és transparent. Pintant amb els ulls oberts fent corpori el matèric pretesament espiritual. Mostrant, fet i fet, la discontinuïtat de la narració oposada estúpidament a l’onírica benignitat fragmentada. Mirant enllà com si fos a ulls clucs. I es revela de nou a aquell qui no hi és tot la unitat de l’existència i la precisió de ser-hi tot precisament en ser fragmentari. La realitat només es mostra a aquell capaç de fondre’s en els seus símbols i esdevenir, per mimetisme, discontinu també. Enfront d’aquells qui esgrimeixen, els ulls oberts de bat a bat, una pauta per llegir la unitat de la natura, apareix al caire del sol·lipsisme i de l’abisme de la poesia, és a dir la follia, l’esclat de la graella: la lectura, amb els ulls endins les conques o més ben dit llegint amb tots els fragments del cos. Una lectura discontínua del relat de l’aparença, que ara ja mostra la realitat.
Les lleganyes enterboleixen els ulls que com si fossin inerts resten immòbils fixats en el punt de l’horitzó on l’ordre s’esvaeix en l’infinit. Sobre, al damunt, la mirada femenina escodrinyant amb inquietud. El rostre perplex. Les parets abans tremoloses, com de paper de fumar, recuperen la solidesa del blanc trencat, la làmpada grinyolant es fa estàtica i erta deixant de vagarejar. Fora de la teva còrpora, home aproximatiu, el va i ve del desgavell mental no és visible. L’escriptura reclama allò que el lector defuig i a la inversa, convertint el text en un codi massa exigent. La Lena recull, metòdica, la flassada fugissera -trinxada en mil fragments- i l’estén al damunt de l’altre. La temperatura a la cambra és freda en l’instant o xoc de la nativitat. La veu reclama el retorn al món dels apareguts.
-Estàs bé? Aquesta nit has tingut febre i deliraves.
-Estàs... t’has passat la nit suant i regirant-te. Estàs xop.
-Estàs bé?
Tot ha estat un somni. Jo ja sabia que no podia ser veritat. Aquella dona compungida, bruta, l’olor del cafè, la copa, el licor, el martelleig del cap. I la mare xisclant. La mare xisclant espantada, moribunda, morta del tot. Les acusacions.
Aixecar-se del llit és dur. Els músculs sembla que no puguin respondre a la voluntat de moure’ls després de la dormida, on els moviments han estat aleatoris. Amb esforç reposa el cap sobre el coixí després que la Lena l’ha repenjat al capçal del llit. Estira l’esquena i badalla abans de fer-li un petó. Els llavis secs com de costum en despertar. La Lena ja fa una hora ben bona que ha arribat de la facultat. És més tard del que em pensava, deuen ser ben bé les tres. Gira el cap per mirar el despertador. Dos quarts de quatre, és molt tard. Aquest matí no l’he sentida pas. Em penso que tenia febre de debò. Ara em trobo millor, m’ha anat bé dormir. El tedi s’escampa arreu, els matins són odiosos. M’he d’aixecar i menjar alguna cosa. Em fa mal el ventre.
-Tinc gana. -Les paraules surten lentes, feixugues. No sé per què m’ha de costar tant pensar després de dormir tant encara em costa més- Has fet res per dinar?
-Ara t’ho porto. -la Lena duu el vestit que li va regalar pel seu aniversari. És un vestit vermell, llarg fins als genolls. Mentre s’aixeca del seu costat i va cap a la cuina li mira les cames. S’ha tret les sabates. S’ha acostumat a descalçar-se en arribar a casa, és culpa meva. Ja em va bé. És el meu costum. Hi ha molta llum, fa un dia ben clar. Sembla mentida que ahir plogués tant. Ha estat un hivern suau. Avui he de tronar a escriure, no puc deixar el llibre sense acabar. Tinc la taula plena de papers. He de trucar a l’escola, demà potser podré tronar-hi. Ben mirat demà és divendres. Per un dia no cal que hi vagi. De totes maneres deuen haver posat un substitut, avui ja fa una setmana. Odio els finals de trimestre, ara toca exàmens, i el pitjor és corregir-los. Hauré de ser condescendent. Es grata l’orella i la Lena entra amb el menjar.
-Deixa dona, ja m’aixeco i menjo a taula.
-Tu -fa el gest, desplaça el llençol, i mou les cames, de sobte tot comença a funcionar. Em sento més despert ara. Però em fa mandra aixecar-me del llit.- mateix, com vulguis.
-Ja menjo aquí. -Hi ha un moment molt breu de silenci. Diuen que hi ha silencis que són incòmodes. A mi em sembla que el silenci no existeix, és una més de les utopies. Com si s’aturés el temps. La Lena dreta, aguantant el menjar i ell tombat, girat, mirant-la. Hi ha una claror agradable, i la temperatura hi correspon. Hi ha una correspondència òbvia entre el medi i la genètica, creu pensar sense estar-ne del tot segur. Allarga un braç i pica amb la mà damunt el matalàs. Són uns cops secs, monòtons. Però a força de repetir-se, els signes més banals s’acaben omplint de significat. Cada parella té un llenguatge propi. Hi ha codis, sobretot gestuals, que només es desxifren des de dins. És un univers de comunicació restringit? Ja menjaré després. La Lena es treu les sabatilles. Sense fer remor desplaça els tirants del vestit i cau, lliscant damunt la pell, al terra. Els moments importants, malgrat la seva brevetat, sembla que s’eixamplin com agermanats amb el silenci. La fisiologia és ben curiosa.
-És aquí. Fa tres mesos que hi visc.
La porta xerriquejava. Amb el temps i l’ús les frontisses han perdut la resistència que les feia somortes. Una llum esclatant es filtrava, terrorista, sense respectar les fronteres del teixit. Les cortines estan gastades de tant rentar-les. Hi havia una planta de cannabis esplendorosa. Al cap de tres dies la desarrelareu i la penjareu de cap per avall. El pis estava buit però amatent. Sap que en aquest moment patirà una solemne transformació, de lloc de pas esdevindrà casa comú. L’hàbitat era habitat. Un cop més hi ha l’indici que aquell encontre no era fortuït. Sense temps per res més deixàveu la roba allà on queia. L’escena que esdevindrà el pa de cada dia, la ofrena de la vida en comú, es presenta com un instant de novetat. L’espai era compartit. De la mateixa manera ho serà el temps, d’una manera àdhuc feixuga que comportarà el còlic i la ruptura. Temps a venir.
-Tinc gana. Vols res per menjar tu? -La Lena amb veu consirosa s’ha decidit a cuinar.
-Sí. Què penses fer? Em vénen de gust uns cigrons, fa ben bé un mes que no en menjàvem. Vols que cuini jo?
El pacte establert des del moment de casats condemnava l’home als fogons. No pas per despotisme. La cuina és el plaer de transformar els colors en una composició harmònica o en termes distintius combinar els signes per constituir un nou llenguatge. Llenguatge amb la pròpia mort a l’interior. Sota l’evidència que els conceptes són autodestructius. Sota l’esguard d’aquell, conreador de la poesia, el procés culinari és un acte de creació alliberador. L’obra d’art practica quan és lliure l’esofàgia que li és conseqüent: observació, assimilació, interacció, destrucció. La mort de l’obra no és la mort de l’art, l’experiència estètica sobreviu en els participants del tast i exprimida en la memòria de l’aeri.
Tu en tens la culpa. Ja et vaig avisar que plovia, havies d’haver agafat l’abric. Xop, de cap a peus, com la mare en morir. Ennuegada dels propis vòmits. Jo no la vaig matar, és mentida. Asfixiada del tot. Has estat febrós. Hi ha un bassal dessota teu. Encara no has menjat res. Tinc gana. Jo cuinaré per la mare. Ens cal menjar alguna cosa. Fes-me menjar. Ets dolent amb mi. Deixeu-me en pau! Em cal calma a mi. Jo.
Mut.
Jo sóc bo jo.
Lentament l’estora tapissada de llum solar es filtra. Incendiària, per les ninetes dels ulls. Badats com la boca del profeta, incapaços de cloure’s de nou, mutilen els parpres per guaitar ben enllà on s’acaben les ombres dels objectes des-apareguts. Mancat de parla es fa patent la impossibilitat del llenguatge. S’ha arrencat la llengua per fer palesa la impossibilitat de la permanència dels signes. Presoners de la comunicació l’expressió comporta irremeiablement el suïcidi del concepte, és a dir de la llengua, del signe lingüístic. Saber-se incapaç d’expressar amb la llengua l’efímer del llenguatge, resta però l’espai per a l’acció de la poesia.
Un cop vaig conèixer en l’absència de la realitat, en els estralls del llenguatge, un pioner de la mutilació. Ajagut al llit repassa -fa memòria- del que hauria pogut esdevenir somni. Rememora amb la primera claror la visió d’aquell déu que incansablement s’arrencava els membres desesperat en saber-se inútilment regenerat. Jeia damunt una pila incomptable, innominal, innombrable, de membres extirpats. I a cada ofrena el cos se li reconstituïa i estava condemnat a acceptar el seu destí del retorn etern de si mateix. Aquell que es volia destruir era indestructible i la seva impotència el corroïa pels dintres més pregons. Ara té la mà rígida damunt els llençols, els dits enrampats aferrant la transparència de la llum. Sol sense cap altre que els altres que és ell mateix observa amb quietud el retorn del deliri.
Hi ha una finestra oberta, badada com la boca del profeta. L’aire es filtra per l’obertura portant dins la cambra els perfums llunyans d’un orient inexistent. L’inventari de les il·lusions revela la inexistència dels orígens. S’aixeca i dret -un de cap a peus, vestit amb la pell-membrana que protegeix el medi aquós on es genera la vida- endreça els membres flàccids per iniciar el moviment. Tanca la finestra i coneix l’exterior en dirigir l’ull damunt el vidre. Avui fa sol, després d’uns dies de pluja s’agraeix. Una figura femenina travessa el seu camp visual tot deixant al seu darrera un rastre invisible. L’esguard fix interromput per les parpelles pobla d’alè la buidor del carrer.
El vent s’escampa per l’estança fent-se partícip del visual. Nua, sense paraules, la realitat es despulla traient-se les successives planúries del damunt. El pintor paisatgista transportà la realitat a la tela i operà damunt les concepcions reformulant un temps i un espai ara dotats de moviment. Conserva les paraules primigènies al seu interior però és incapaç d’expressar-les. La Lena tanca la finestra oberta. Un simple gest i el teatre s’enderroca. El no-res sempre està a l’aguait preparat per irrompre en la calma i abruptament, amb agressivitat, violar aquell qui es predisposi a contemplar el paisatge. Pobre d’aquell qui badi boca!
Novetat.
-Sempre costa d’obrir. -La porta cedeix i entren al pis.
-Sempre -ho diu tot fent girar la clau amb la mà lliure després d’haver-li descordat els pantalons i mentre li acaricia la cigala- costa d’obrir -la Lena comença a masturbar-lo- la maleïda porta. -Avança endins mantenint la seva obstinació.
-Sempre costa -ell no pot aconseguir descordar el vestit de la Lena que feineja tot masturbant-lo mentre obre la porta-.
-Sempre costa -ell li descorda el vestit- d’obrir -la Lena no pot coordinar els moviments profundament excitada mentre ell li acaricia els pits- la maleïda porta. S’ha de forçar.
-Sempre -amb els dits li prem els mugrons i li fica la mà dreta a les calces buscant la tavella- costa -la troba i malda, sense sortir-se’n per obrir-li el trau. El pany cedeix i amb ell la porta- d’obrir -la Lena separa una cama i ell pot endinsar-hi els dits. La Lena avança endins- la maleïda porta. S’ha de -ell l’empeny endins- forçar.
-Sempre costa d’obrir la maleïda porta. S’ha de forçar. -Ell es descorda els pantalons i repenjant-la contra la paret la penetra a l’entrada de casa.
L’aire travessa impertinent de cap a cap l’estança. Dret enmig de l’espai buit ell sosté un llapis amb els dits polze i índex. Potser un pinzell? L’escriptura provarà endebades a refer l’ordre dels pigments: blau, groc, roig, negre, blanc, groc, negre, blau, blanc, roig... Aferrat a la il·lusió òptica d’un traç en el vent, mulla la punta de l’estri i l’aguanta enlaire pel damunt del cap. Sense oscil·lacions el vent provarà d’endur-se petits fragments del mapa i els escamparà arreu. O els dipositarà premeditadament damunt la mar espesseïda del llençol? No mentre bufi i mantingui el temps en suspensió. I la quietud dibuixarà amb un traç ferm i abstracte una composició visible només per a l’orat que dret enmig del glaç ha tancat la finestra.
El lletraferit tenia la gola seca de mots i de poesia, i panteixava en una malaltia de sequera expressiva. Reclús de la pròpia fal·lera bibliòfila en una estança amb una sola finestra. Deixalla damunt el catre. No feia sinó contemplar-hi enllà, de través, anhelant un món feixuc i distant que mai no entendrà. Encaixonat en els paràmetres interpretatius del desxifrar versos i obres d’art no pot llegir l’aire i la pluja. Creua lenta una figura on recau fix l’esguard del mort. Plora davant la impossibilitat de cridar-la ara que té la boca aspra, car s’ha empassat, lletròfag, un a un, tots els llibres. I la figura es perd. Sense que el vent, inexistent, n’hi pugui acostar res. Ni tan sols el seu perfum. I li dol sentir-se satisfet de la seva proesa.
Teníem cos a cos una lletra o dues transversals damunt les llengües. A l’instant següent jo mantenia enlaire els pes dels teus cabells metamorfosats en pedra. L’altar era ara damunt la teva existència i carregaves amb ella innocentment, feliç i despreocupada, sense saber-te portadora de la tradició. En un altre fotograma ens donàvem les mans i ens les estrenyíem tant que els ossos ens cruixien. Però, ignoro el perquè i això em satisfà, no ens desfèiem d’aquella abraçada que sabíem la darrera. Tinc també en el record el moment en què ens devoràvem la pell l’un a l’altre entre mamades i espasmes de dolor, o de plaer? Intentava evitar les imatges escrites però en passar plana el negatiu em mostrava una vetllada, encara per viure, en que ens bevíem el temps fins a l’extenuació. El dia següent ens miràvem els ulls i ens jugàvem penyores per aquell qui desistís primer en la resistència. Una vegada i altra se’m repetien els moments amargs no viscuts i amb una successió esfereïdora, una temporalitat abassegadora, asfixiant. En despertar només sentia com la flassada em cobria sencer i s’amarava de suor. El llit buit, com la meva existència. Vas marxar, Lena, sense dir res. I et vas endur els llibres.
Despertar de nou.
Prosaicament i a tall d’anècdota (amb llenguatge directe i referencial) tot apropiant-se (tal com succeeix al llarg del text) de la vida d’un i d’altre: la Lena va decidir cuinar els cigrons. De manera que innocentment, per tal de fer-me un favor, es tancà a la cuina. Hi ha dues coses d’un perill extrem a la cuina, el cafè i els llegums. L’experiència de fer explotar la cafetera la vaig viure jo, la dels llegums em tocà de retruc. La Lena va posar els cigrons crus i sense remullar a la paella, amb l’oli bullent. De sobte, mentre llegia, vaig començar a sentir-la xisclar. La paella escopia crispetes gegants. La tapa havia saltat i no podíem aturar la metralla. Ha estat un dels pocs cops que m’he sentit heroic. Amb el cos vaig protegir-la fins poder parar el foc i tapar la paella. -així explicat el fet es despulla de gràcia, li manca la veu de la vivència (l’oralitat) o l’ús poètic del llenguatge.
ADDICCIÓ A LA LECTURA: Olorar cada llibre abans de llegir-lo, entaforar-hi el nas en la lectura i fruir del tacte del paper o de la seva digestió.
Mutis.
Vaig assistir als funerals vestint els pantalons que em llegà el poeta: amb el verd del camp a les cames i una caçadora de contrabandista. Veient els altres em vaig treure els ulls secundaris i els vaig desar a la butxaca esquerra. Era potser el darrer dels esgargamellats i ho manifestava fent onejar el crit per damunt dels psalms. Aquell era per mi un dia de festa i no podia amagar la joia en contemplar els cadàvers. A cada fèretre un mot escrit sempre amb caixa alta ara tancat dedins la caixa darrera. Les ploraneres i els fonamentalistes ploraven les morts de Déu, l’Autor, l’Obra, l’Art... hi havia una cua monocromàtica de negre que s’allargassava fins els morts. M’hi vaig afegir al darrera i amb pas acompassat i la bufeta plena em sabia l’únic comparsa dels esdeveniments. De manera que en arribar davant els taüts, em vaig abaixar la bragueta.
Hi havia en la calma de l’imaginari un xiulet silent que ens parlava dels qui suen neus i ploren calamarsa. Cercàvem endebades qui proliferava l’eco de les nostres paraules. Del crit al crit retornat el temps s’eixamplava i ens retornava a l’espai abandonat de la platea. Idolatràvem l’etern que ens fragmentava l’espai i conseqüentment l’efímer que destruïa l’eternitat. Aferrats a la follia érem versaires sense vers, pintors sense pintura, cantants sense cabells, simplement érem folls i ens plaïa gratar-nos l’espatlla. Dansàvem plegats damunt l’estora plana que s’enfilava fins el sostre i pintava l’espai amb el seu únic pigment. I el món s’esfondrava quan una mà invisible fermava la finestra i impossibilitava que el vent ens aconduís les entranyes.
Fosca.
Tinc el ventre buit i ningú no em vol alimentar. La mare ahir no va menjar. Sempre m’he d’espavilar tot sol. No puc alimentar-les a les dues. Les hauràs de matar! No, no puc fer-ho jo. Ella no volia dir-nos el seu nom. Però sempre ens han enganyat a tu i a mi. A mi no, a mi la mare sempre m’ha explicat la veritat. Mentider. Jo no dic mentides jo, mai. I elles, totes elles, són la mare. La mare és morta! La mare no morirà mai la mare no. Mentre hi hagi un ventre per infantar hi haurà vida per la mare. No hi veieu més enllà del nas vosaltres!
Obrir els ulls i sentir-se buit. Aquest havia estat el càstig després que el flux de la poesia fluís ininterromput la nit anterior. Havia enllestit el llibre sacrificant una part de mi mateix. La successió sempre implica un moment final i aquest sovint comporta l’exili. Enllestir l’escriptura i buidar-se són u. Abandonant el ple sígnic contingut en el budellam, vomitant tinta damunt la màquina d’escriure. Música rítmica percudida a l’atzar dins les pautes i les guies que li són pròpies, el compàs, i alhora fora de totes elles, fora d’Ella. Sóc molts i tostemps cap, múltiple i indivisible. Em mantinc viu en la contradicció de l’escriptura, en debat amb la noció d’autor.
Escenari.
Anava vestida amb una peça de roba manllevadora de la unitat representada. Figura composta, polièdrica en el seu posat majestàtic. Damunt la tarima esdevenia el punt en què s’aglutinaven en un les múltiples mirades dels espectadors, la multitud de personatges que és en el seu interior, i la multiplicitat de veus que era en la representació. Figura de teatre, l’actriu convergia en ella el divers de l’existent en una unitat escindida. Dividida en realitat fingida i ficció real desdibuixava la frontera imposada pel teló. No pas l’esquizofrènia, ans la vivència de ser-altres-essent-un-mateix.
Camerino.
Plorava en solitud la impossibilitat de reconèixer la pròpia identitat, com tots nosaltres. Però tenia alleugerit el plany sabent-se personatge dins i fora dels móns possibles. Coneixia en la feblesa l’exercici muscular i d’esperit que practicant la contorsió proporciona la força. Davant el mirall es representava a si mateixa, a aquella Ella que ella es pensava ser. I contemplava en el reflex imaginat una Ella fora d’ella. Vista des de l’ella que Ella era. Submisa en el joc de l’holografia dels reals practicava l’autoexpulsió dels seus dintres. És en aquesta impossibilitat on es reconeix la pròpia existència.
Fatalitat.
I que no pot comptar amb si mateixa per descobrir qui és. Com tots els Altres. Però en l’experiència de la contorsió accelera la destrucció del jo. Es resisteix però aferrada a l’únic recer on trobar els interrogants. Clava les ungles al cos i en sagna llei de vida. S’esllavissa amunt reviscolada tot abandonant les respostes i contemplant un jo que se li apareix. Jo asexuat i en minúscula. Ara és el moment de furgar endins per accedir a la reconciliació. Es masturba amb placidesa, i es recupera a si mateixa en totes les seves multiplicitats. No en va, en entrar s’ha trobat amb un ram de flors.
Intencionalitat.
Feréstec, l’animal rústic de l’obsessió sexual hi penetra un ram de flors esperant la recompensa púbica. Romàntic, l’element mancat de seny rememora cites per acomplir un acte amb l’actuació d’un altre ideal i idealitzat, respectivament. Cruel, un personatge fosc i encegat pretén la destrucció de la víctima practicant el sadisme de la repetició. Anònim, benèvol en la seva voluntat, un hom que amaga el nom rere els mots i l’objecte. Amical el companyó, que pretén esdevenir quelcom més, coneixedor del punt feble l’ataca lliure de tot ressentiment. Foll, fora de si, sense ser-ne conscient del tot, el poeta inventa elements i signes per enganyar-se emprant la llengua, desconeixent si no és la llengua que l’enganya a ell.
-Perdona’m, no t’he vist. Em sap greu, permet-me que t’ajudi a recollir els papers.
L’ordre de la circulació sovint és alterat per la presència d’estranys objectes no previstos en la planificació de l’itinerari: una dona. Amb l’ull clavat al blanc del teixit de les llambordes rastrejava les empremtes de camins efectuats per anònims pintors paisatgistes.
-Em sap greu, de debò... com te dius?
-Em dic Lena.
-Encantat -un petó a la galta-, les meves disculpes.
Després de recollir-ho tot, els adéus. Cadascú recomença el seu camí i la topada es perd en la memòria o es circumscriu en l’espai sota la forma d’un signe.
Redacció.
Obsessionat per l’escriptura volia acabar el llibre aquell cap de setmana. La taula plena de papers, plena de poemes i versos ratllats, retallats, esborrats, mig escrits i també escrits però no pas al paper. Tenia el cap botit i em mancava l’expressió. Necessitava el repòs per assolir la lucidesa envejada, la claredat del llenguatge. Abaixades les persianes a la cambra no si filtraven sinó escassos brins de llum. Vaig seure a la cadira i no me’n vaig moure al llarg de tres dies seguits. Amb l’esguard resseguia el perfil de les figures. Estàtic m’havia après de memòria els mobles de la cambra, l’ordre dels llibres, els sons de la ciutat. Res m’obligava, per això no feia res. Els objectes començaven a prendre existència alhora que jo me’n desprenia. En arribar el tercer dia vaig contemplar atònit com sortia el sol malgrat l’astre em fos invisible. Els raigs tot just començaven a penetrar l’espai. La llum contenia una materialitat que mai abans no havia tingut. Era una llum pesada. Com l’aire que lentament anava travessant. Dels entremigs de la persiana avançava, per damunt els llibres escampats damunt les rajoles i els sofàs, fins arribar a il·luminar les quartilles de damunt la taula. Va ser en aquell moment, tot just mirant com el sol escalfava el paper, que m’assaltà la consciència de la follia. Havia assolit l’estat de la poesia en què tot m’era lúcid. Em sabia aleshores en un viatge iniciàtic del qual podia triar anar fins al final. Llapis a mà vaig començar a ratllar els mots, a retallar paraules, a refer, estripar, desplaçar. Vaig acabar l’escriptura del llibre. Però no podia pas deixar d’escriure perquè m’havia convertit en escriptura. Posseïa la claredat de l’orat i ja res se’m resistia. Em sentia en contacte amb la tradició tota de què m’havia nodrit. El meu cap contenia l’experiència completa de la poesia, tant dels qui m’havien precedit com dels qui em succeirien. M’havia convertit a mi mateix en poesia. Aquell era el meu desig. Em sabia dotat d’allò que havia cercat des de l’inici. I tanmateix em feia por. Va ser en aquell instant que vaig prendre consciència de la situació en què em trobava. Se’m presentaven dues possibilitats totes dues temptadores. Sabia que en aquell moment, si em mantenia en aquell silenci, mai no seria capaç de sortir-me’n. Coneixia les conseqüències de continuar en la il·luminació i he de dir que no em desagradaven. Pagaria amb la follia eterna el plaer d’assolir la lletra. I tanmateix era conscient que un lleu moviment em retornaria l’existència permetent-me preservar-ne el record i tocar de nou de peus a terra. No podia decidir incapacitat com estava de triar, temptat. I em va arribar de lluny un soroll somort, tènue, gairebé inexistent. Em sentia respirar. Em vaig adonar que no sabia quan de temps feia que havia perdut la noció de mi mateix, no podia dir amb certesa si havia deixat de ser, si el cor em bategava, si tenia alè. Però ara em sentia l’aire als pulmons, i tenia ganes d’orinar. Em vaig adonar que no sabia quan de temps feia que era allí sense moure’m gens. Abocat damunt els papers. Havia triat, involuntàriament, però havia fugit d’aquell estat en què em plaïa de trobar-me. Tronava a la quotidianitat i abandonava l’experiència del cos-en-lletra. Em vaig aixecar i caminant, dèbil i sense forces, arrossegant-me amb tots els dolors vaig aconseguir arribar al llit. Sentia com mai la pesantor del cos i dels pensaments. Ara sabia què era l’ésser foll. Feia tres dies que era mort. Allitat, vaig tapar-me amb el llençol endormiscant-se en la soledat. Necessitat de comunicació no podia comunicar-me amb aquella que jeia al meu costat. Sentia el vent travessar la finestra oberta de l’escriptori. Hauria volgut poder parlar-li i articular un discurs. Però mirant-la, l’esquena nua i els cabells esbullats, em vaig acomiadar en el meu silenci sabent amb certesa que li ho podria explicar l’endemà.
Dinamometamorfisme.
A l’angle inferior esquerre una figura es contrau i es dilata en el temps. Figura plena de vent, girada l’esquena, la cara el clatell. De cap per avall i giravoltant damunt l’eix concèntric del seu centre gravitatori s’expandeix ocupant tot l’espai existent i es contrau a l’infinit fins a la desaparició, contínuament. Espiral dibuixada en l’horitzó del camp visual, sense cap té el centre a tots i cadascun dels punts que la integren, sense peus té enlloc el final de la circumferència. La imatge sense fixació: protollengua en rotació dinamitant el primari de la unitat espacio-temporal. Foradada la tridimensionalitat i enderrocada la percepció del temps, la icona del moviment perpetu és només espai per aquell qui mira.
Ara dos negatius fotogràfics. A l’angle inferior dret. Dansen com els elements d’una escultura de C. La inèrcia eòlica: la causa del ball. El llibre és obert damunt la taula d’operacions del laboratori. Ella, oberta de cames el sexe roent, l’arrenca amb les dents. Lectura carnosa. Les pagines extirpades suren en els líquids fotogràfics. Allí la lletra es desintegra. La tinta es fa aquosa i el text es fon. Una abraça entre irreals. El primer irreal fet visible en l’eixutesa del relat. La sequera de la tinta. El real fotogràfic, doblement ficció -la del negatiu i la del positiu-, inscrit no pas en la llum sinó en els fluids on la transparència fa visible l’engany del real. Els dos negatius ballen damunt l’horitzó de l’ull. Revelen la seva impotència, imatges no visibles, negatius sense positivar. Mentre ella la cara a l’ombra i els cabells esbullats contempla en la foscor la llum de les imatges. Té com els Serafins els ulls multiplicats pels cabells, hair with eyes. En la gènesi satànica la foscor engendrà la llum. Amb el negatiu fotogràfic és la llum que engendrà la nul·litat del visible. Ella ha quedat prenyada en beure’s el revelador. Plàsticament, la panxa s’infla i esdevé escultòrica en el vivent. Oberta, s’endinsa la mà i després el braç cap a l’interior del seu úter. Talment mutilada i plegada en ella mateixa comença a treure el braç de la seva vagina, lentament, portant a l’exterior el que duia dins seu. Un esclat de claror irromp a escena. En parir la Llum s’han velat els negatius. Ella dreta damunt l’eix gravitatori -a l’entrecreuament dels reals- acull al palmell de la mà els dos negatius en dansa. Contempla amb la impossibilitat de les imatges desaparegudes el que es veu a través del negatiu velat, el que hi ha dins el negatiu velat. En l’invisible es mostra la totalitat del visible.
A la pàgina.
A l’angle superior dret la imatge fugissera. És també la imatge del desig. Impossibilitat d’agafar-la, tot s’escapa de la figura, la forma, el tacte, els colors... els colors es transformen en pigments i envaeixen l’espai verge de l’imaginari. El vermell i el groc, el taronja; el groc i el blau, el verd; el blau i el vermell, el violeta; el vermell i el verd, el marró: color de castanya; el vermell, el blau, el groc, el verd, el marró... el negre; el blanc i el negre, el gris; el blanc. El groc a la cuixa i al sexe el verd. Els pigments es ponen damunt la retina de l’espectador. Amb l’estètica es fa present, s’objectivitza, l’idèntic per saturació dels pigments. La imatge fugissera s’esvaeix a cada cop d’ull i reapareix en girar la cara. Les mans a la cara. Infantívols. Provar d’enganyar la realitat fingint la desaparició. Però més enllà de no ser-hi la imatge desconeguda, de fet és desfigurada. La visibilitat intermitent d’aquesta imatge és metàfora del descrèdit del global. L’ull que mira deixarà de creure en el que veu. Hiperbòlicament només veurà en allà que fuig. Deixarà de veure allò en què creu. S’esfondrarà l’espai en l’abisme de l’invisible i recuperarà la dimensionalitat només en clavar la ullada damunt la fugitiva. Només restarà el temps i l’espera de l’esdeveniment.
Vídeograma, holograma i imatges de síntesi.
A l’angle superior esquerre una imatge múltiple. Desapareix en el transvestisme dels teixits i el transformisme de la figura. No té ni un pam de net: organigrama pla i encefalograma ple. Tòtem polièdric de les civilitzacions extingides en la dispersió dels fragments o de les restes. En el divorci de les formes s’apareix la identificació com a recurs per a la identitat. Allò que era ja no és, i de nou canvia dins l’allunyament etern del punt de vista. La velocitat del canvi dirigeix l’existència de les imatges i en degrada la forma de representació. Roman la memòria informe d’una presència en mutació constant. Acompanyant l’extinció la velocitat se’ns fa visible.
ART IS MEN ADDED TO NATURE.
En la infantesa de l’escriptura l’Autor versa opuscles i octavetes a la Verge, contaminat per la rigidesa estricta del llenguatge mètric i la sintaxi. Abandona l’espai inert de les relacions fisicalistes adreçant la parla forana a l’estendard de la figura el·líptica. Situa la metàfora en el forà de la parla. El ritus màgic de la iniciació sexual. Transgredir la impossibilitat del sexe masturbant la llengua fins deixar-la eixuta. Escampa la semença dels significats en la Mare primera. I desconeix encara que les verges són millors en carn que en figura retòrica, no sap l’ús de la comunicació verbal i oral ni la penetració de la còpula: I conjuntiva. En el mateix estadi, l’autor remet el Text al metatext dels altres. Les provatures narratives allunyades de la condensació de coincidències. La fragilitat del discurs en el Sí de la lectura i de la referència ximple. L’escriptura com a engany sense presència física de la lletra, dels mots, dels significants. Escriu per parlar dels altres unitaris manllevant els membres amputats dels Autors. I identifica la pluralitat en l’unitari de la prosa. Recerca el sentit.
A l’exterior. L’exterior remet el lector a l’inici del text i fora de l’escriptura. Tres dones grasses caminen agafades de bracet. Recompilen les enraònies escampades a la plaça gran. Tresquen i feinegen la llengua fent curses de velocitat. Incansables tostemps per engrescar-se, joliues, al recompte dels escampalls. No volen el dir ni volen el fet, cerquen el dit i el que d’altres han fet. Lexicògrafes, les formigues escupen al seu pas un rastre de mort. Les glaçarà l’hivern o se les menjarà un saltamartí, com versa la lletania destinada als infants. A l’interior. L’interior és a l’exterior d’un mateix. Tres velles caminen repenjades de bracet. La primera va al davant amb la litúrgia i l’oralitat de les dites. Psalmodia el fraseig après en el clos de les paraules buides. La segona avança a reculons i és cega, sorda i muda, i és la que dicta el que la tercera escriu. La darrera va al final sucant el tinter al dit i escripturant a les parets els dogmes amb l’afany de fer-los perdurables. Les adeptes trinitàries de la veu segueixen l’ordre de l’abecedari.
Callat, a la cua del seguici, l’autor els va al darrera saltant a peu coix inventariant de nou el joc de la xarranca. Del trau de la jaqueta hi pengen bocaterrossa el roig d’en Mondrian i el negre del Miro. Quan aixeca la cama dreta riu pels descosits fent rodar la vietnamita. Duu els papers a la màniga, el vent del Montseny a les butxaques, i arrenglera sota els dits els grumolls de tinta. Quan és l’esquerra que s’alça llepa els murs de la ciutat embetumada i hi enganxa els manifestos d’on brollaran munts de pintura com en una fontana del Canigó. I en tombar la cantonada l’autor, cansat, reposarà en l’horitzó: ajaçat damunt les constel·lacions i trepitjant ferm la brutor dels signes, despulla la prosa i l’ordre de les paraules.
A l’altre cap de carrer hi ha, visible, el principi del teatre, se sosté enmig la voravia un teló de vellut vermell. De trascantó, partida a l’entremig -o a l’entreacte-, l’actriu fa equilibris entre els dues realitats i esfulla pensaments. La mantenen de peu dret quatre vents clavats als punts cardinals amb les ungles del text. Queixala l’aire i s’empassa els vents alisis tot enxarxant al paladar les paraules que circulen per la cinta eòlica. Un ram indisciplinari dins la indisciplinarietat del camerino li recorda l’atzar dels números binaris i dels daus de sis cares. Esgarrapa les acotacions de la paret i despulla la realitat fent visibles tots els seus membres, rebutjant la lletania.
De cara a la platea civil i republicana, amb els ulls encegats pel gran vidre (mirall), l’actriu s’eximeix dels vocabularis. Alliberada de tota tirania i submissió és ella qui encarna en el real el concubinatge immaculat. Amb la figura duplicada es reconeix en la iconografia de la Verge. Ha gestat tots els altres que es representa a si mateixa. Els ha parit amb aplaudiments enmig del carrer desert dels suburbis d’immigrants. Una llarga cua de cossos de tots els sexes possibles s’acosten muts cap al punt on es troba aquest escenari místic. I follen pels descosits mentre avancen a gambades. Les escenes sexuals es donen sense distinció de gèneres ni tan sols es manté la fidelitat. Un home vell que acaba de sodomitzar un jove de cabells curts i rossos jau cansat, mentre dues nenes de cinc anys es dediquen a tocar-la-hi a torns compartits. Ella amb les mans nues se’ls va menjant, un rere l’altre, quan els té al davant. Ella és la mare de tots. Bruta de sang es mira la cara i es descobreix el nom: Lena.
Antropofagia.
El llibre obert en una pàgina sense número.
Les pintures exposades en un museu tancat.
De la visibilitat de l’escriptura se n’han escrit massa coses, i no cal dir-ne més.
Jo no em conec a mi mateix però et conec a tu, mal parit. Igual que els altres. Sempre furgant en uns records que ja no sé si són meus o no. Com l’altre dia. Jo no ho vaig fer. Tu m’hi obligares. I vosaltres també. Sou dolents. Sou dolents. Quan la mare em va fer néixer em va dir que això passaria. Però he de callar perquè m’escoltes. I tanmateix si callo parles tu. Ja ho saps tot, ara mata-la, mata-les. Fes-ho per mi. Jo sé que a tu t’agrada fer-ho. No! Prou! Deixa’m en pau d’una vegada. Tinc gana. Sempre tens gana tu. No cal que les matis abans, te els comences a cruspir mentre encara respiren. No riguis més, n’estic fart de vosaltres. M’acabareu fent tornar boig.
-Sempre costa d’obrir la maleïda porta. S’ha de forçar. -La Lena acaba obrint i les seves companyes d’universitat avancen endins.
Acaba la funció la Lena recull els plats trencats. Les lletres damunt el paisatge. Hi ha un teatre inscrit en el real, de descodificació clàssica. Sense guió a llegir. Hi ha també un teatre inscrit en l’espai. Apartant l’ull de la pàgina, de correspondència com conspiracions. Hi figura subaltern el joc de les acotacions. En l’escriptura de les arts parateatrals l’univers lingüístic és la parla. D’aquí el seu element comú, i de comunitat. De comunicació. Comunió. Les paraules són anunciades a través del paisatge, i es converteixen en text. En l’escriptura teatral la llengua, segon grau de representació, es trona a fer paisatge. A través de l’escena. En caure el teló, als escenaris s’hi forma un relleu de lletres. Al damunt de la geografia les butaques de la platea.
L’actriu s’ha anat despullant les màscares i les ha penjades al darrera de la porta del camerino. A sota, a dins d’una paperera modernista que originàriament havia estat un paraigüer i més endavant una andròmina, hi ha un ram abandonat. Sense pètals. Els ha anat arrencant un a un i mastegat a la boca fins reduir-los suficientment per poder-se’ls empassar. L’actriu és un collage vivent. L’ésser és múltiple i u en la diversitat. Com un llibre esfullat l’esquelet dels branquillons mostra l’arquitectura de l’escriptura. Amb antagonisme a la ficció la construcció es mostra tossudament inconnexa. Ha tancat la porta rere les seves cames. Els talons percudeixen damunt la pintura un ritme vacil·lant. Pendulant com si fos i no d’un cop i al mateix temps cal·ligrafia: al carrer és una figura amb el contorn difuminat.
Iteració.
Damunt l’espai negre dels negatius -la tinta- es dibuixa poc a poc una realitat pleonàstica. És a dir de figures retòriques. En un primer nivell la metàfora és al·legòrica. En ella els signes remeten a una altra realitat. Al costat de cada paraula l’escultor hi deixa una pedra. El següent nivell està format per les metàfores on el signe ha deixat de remetre a cap realitat per abocar-nos a un altre signe. El pintor antipictòric despinta amb el pinzell les taques de la impremta i les torna de nou a la llengua, a la lallengua. El tercer o quart o cinquè, tan se val, dels nivells és la mort de la metàfora. Una proclama aerostàtica a la fi(nalitat) de l’escriptura. El personatge avança a poc a poc cap a un encontre inevitable, conegut i predeterminat pel traç.
Tragèdia.
Tragèdia.
Una pluja fina acaba de pondre la seva pàtina damunt l’asfalt incolor. L’absència de llum converteix la nit en l’escenari idoni de l’assassinat. A cada pas les sabates de la Lena desplacen una quantitat ínfima d’aigua. A escala microscòpica metamorfosa la geografia dels oceans. Ella marxa tranquil·la i avança pel camí sabut de cada dia. S’estreny la bufanda. A la butxaca esquerra de l’abric hi duu la targeta de les flors. És la que fa la trentena. El missatge de l’altre és clar i breu de paraules. Al tombant de la cantonada hi ha l’habitacle cúbic situat al centre del radi urbà. Arribar a casa. Obrir la maleïda porta. Dutxar-se. Llegir. Despertar la Berta. Fer l’amor. Després, dormir plegades totes dues. Entre una pell i l’altra, l’horitzó.
Ella no t’estima ni ho farà mai perquè no pot. Tu calla. Sempre ha estat bona amb nosaltres. Però mai no ha volgut cap dels teus rams. No. No és veritat! No m’ho vull creure. No crec el que dius tu, jo no. Ella, ella es llegeix les targetes, jo ho sé. Les hi he vistes a la butxaca. Com ara, ara també la hi porta. No ho saps. Sí, sí que ho sé. L’he vista per la finestra com recollia la tarja i se la desava a la butxaca de l’abric. I jo he vist com tirava les flors. No. Sempre vols enganyar-me. Ella no hi té gerros al camerino. Les ha tirades. Les ha tirades. T’ho he dit sempre, l’has de matar. Ella t’odia. No vol parlar amb tu. Vol que et moris i per això mata les teves flors. Sí, hauràs de fer-ho. Ara. Aquesta nit. Però jo no vull. Tant li fa, és així com està escrit. És el teu deure. Ens ho deus a nosaltres. A tos nosaltres. I li deus a la mare. La mare...
Cinema:
Tres. Al carrer. Dues figures. Fosca. Una dona seguida per un home poc corpulent. No sap que la segueixen. Acaba de ploure. Ella avança de pressa. Ell manté un pas tranquil i s’acosta silent, cada cop més. Dos. En posar en moviment les premisses lògiques del guió hem saltat de l’escena a la pantalla. Un. Car tant allò que succeeix com el que succeirà està fora del text. Acció.
L’home del sac conté el gest mentre flaira el perfum de la Lena. No s’ha adonat de la seva presència. Allarga el braç mecànic i li tapa la boca amb l’ample del palmell. Amb els dits li estreny ben fort el coll sense girar-li la cara. Mantenint l’anonimat de sempre. El seu cos comença a patir els espasmes de l’ofec. Ha estat submisa fins a l’últim moment. Al cap d’uns minuts el cos de la Lena jeu estàtic damunt el paviment mut. Solitari. No hi ha hagut testimoni ni cap rastre de l’orat. Tot ha estat ràpid i quiet. Cap qui no ressuscitarà els morts.
La Lena es treu de la butxaca les claus del pis i la targeta. La llença al buit i amb el dring metàl·lic anticipa el fet. Fa girar la clau i obre la porta del carrer. Sense obrir el llum comença a enfilar les escales cap al primer pis. A força de costum. Al replà torna a fer girar les claus buscant les de casa. És ara que s’adona d’una figura que l’ha seguida fins a dalt. Tot i que costa d’obrir la porta cedeix, finalment. Entra a casa i espera, callada, muda rere la porta. El pany es mou de nou. La figura negra entra a casa. Se li llença als coll i li fa un petó. Fan l’amor a terra mateix. No sabia que havia de tornar avui del viatge. Feia tres dies que no el veia. S’estimen follament. Fins a la desesperació.
La Lena es treu de la butxaca les claus del pis i la targeta. De sobte una figura emergeix de la foscor.
-Perdona, no t’he vist. -tots els papers escampats a terra.
-Amb aquesta fosca.
-Jo tampoc, em sap greu.
-Ha estat culpa meva.
-Et fa res donar-me les claus, m’han caigut just al teu darrera.
-I ara Lena. Avui has estat fantàstica al teatre.
La Lena es treu de la butxaca les claus del pis i la targeta. La llença al buit i amb el dring metàl·lic anticipa el fet. Fa girar la clau i obre la porta del carrer. Sense obrir el llum comença a enfilar les escales cap al primer pis. A força de costum. Al replà torna a fer girar les claus buscant les de casa. És ara que s’adona d’una figura que l’ha seguida fins a dalt. Sense temps de reacció ja té la boca closa, emmudida amb un farcell. Ara sap del cert qui enviava aquelles roses. En va intenta desfer-se de les seves grapes, que lentament la despullen de cintura en avall. La fulla d’acer a la gorja. El sexe a dintre seu. No pot sinó simular amor amb la intenció de sortir-se’n. Però mentre la viola li talla el coll convençut de la seva fidelitat. No pot ser de ningú altre. Finalment l’ha amat.
Els papers escampats per terra.
-Perdona, no t’he vist.
A la cruïlla de tots els camins possibles.
-Deixa’m que t’ajudi.
On es troben els móns possibles i les ficcions del text.
-Com et dius?
Avancen de nou cap al pis de la Lena.
-Gràcies.
S'acomiaden i se’n van, marxen cadascú en direccions oposades, per refer el seu context. La narració que els distingeix.
-Jo em dic Lena. Encantada.
I mil cops u es repetirà el que mai no ha succeït.
-Et dius Lena oi? T’he vist aquests dies al teatre.
Ingènua no s’adona del seu joc de seducció. No li costa gaire de pujar al pis. Tampoc li suposa cap esforç desfer-se dels testimonis. Uns dies mes tard apareixen els dos cadàvers en un pis de Sabadell.
O no.
Madame se meurt.

 

´ diversos autors, altaió (inacabat)