logo @ +

Prospecte
(la mort del Lector)

 

pintura, fotografia, cinema: cap a la imatge digital

 

Cal tenir present que cada tecnologia provoca canvis en les estructures de representació de la realitat. Aquest és un llibre o una novel·la -tan se val, el nom no fa la cosa- construït tot emprant els mecanismes d’escriptura de la novel·la negra (mecanismes fotogràfics) però amb una dinàmica digital. 1 i 0, és a dir, cap distinció entre forma i contingut. Si els detectius a l’estil Christie ho tenien tot planificat i el seu crim es resol per deduccions lògiques a les quals el lector assisteix amb la consegüent sorpresa, el punt de partida aquí és l’escriptura de Chandler o Hammet, per dir dos noms, que xifren la novel·la negra no pas en la trama sinó en el llenguatge emprat. Per comptes de pel·lícules se situen no pas darrera l’objectiu sinó que la seva escriptura funciona com a objectiu. És la mateixa operació que aquella que converteix el lector en un voyeur, en un agent actiu en la seva passivitat.

 

Així, amb aquesta predisposició, i partint dels retaules de Bernat Martorell, aquesta novel·la genera des de l’actualitat més radical la possibilitat d’un nou textisme (per diferenciar-lo del textualisme dels setantes). Textisme o cal·ligrafia digital. Prenent fragments dels retaules de Martorell es desenvolupa una narració on apareixen crims a dojo i on el lector assisteix perplex a la crua descripció d’aquestes escenes. Aquests detalls ínfims estructuren el discurs, l’acció, però amb el benentès que d’acció pròpiament no n’hi ha si no és l’extrem dinamisme de la retina. Els moviments que l’ull genera amunt i avall i en diagonal i en vers tota direcció al llarg de la interpel·lació -o lectura- d’uns retaules. Al llarg del seu procés real de pintura. Per tant és un llibre poc llibresc, un text paraparèmic, però amb el camuflatge i el carnaval d’un llenguatge i una estructura que permet graus diversos d’interpretació. Des d’una lectura erudita de la vida i l’obra de Bernat Martorell a un assaig sobre la pintura gòtica catalana, des de la poesia medieval a una lectura lleugera de crims tot prenent un cafè. I tot llegit d’una manera simultània en les mateixes paraules.

 

Tenint al cap aquests punts de partida s’ha estructurat aquest text partint de la tecnologia actual, amb risc i amb la voluntat de generar una nova escriptura. Un text més enllà del palimpsest que esdevé la mort del Lector (que havia restat dempeus un cop enterrats l’Autor i l’Obra). Un text construït segons una escriptura digital, plasmada en el text en forma de capes simultànies que provoquen estar llegint al mateix moment com a mínim cinc textos diferents. Un text que entregira els retaules amb la possibilitat de fer-ne una lectura segmentada amb l’ús de les eines del disseny, l’escàner i la imatge digital. I un text que no pretén cap narrativitat, sinó que la trama està servida i desxifrada des de l’inici en aquest prospecte per a la desaparició del Lector.

 

apunts per una genealogia

 

El primer Altayó de qui es té coneixement fou el primer encarregat de l’arxiu de la Generalitat de Catalunya. Càrrec que en aquells temps consistia a mantenir tancada la prestatgeria (que encara es conserva) on hi havia endreçats tots els documents oficials. I, és clar, a vetllar per la seguretat de la clau que obria la porta de l’esmentada calaixera que el meu avantpassat devia custodiar i guardar amb un pes feixuc a l’ànima, tenint en compte les dimensions i el pes de les claus en aquella època.

 

Dels Isern poca cosa en sé, però bé podria ser que un tal Ramon, de l’obrador de Bernat Martorell, fos un llunyà parent i qui sap si amic de l’Altayó arxiver. En tot cas aquest pintor treballava els pigments i el pa d’or amb els pinzells i els instruments d’un dels mestres de l’art català, i caldria pensar que no fou sempre una relació de mestre a deixeble, sinó que els papers de l’auca eren canviants i ben poc definits dins el gremi.

 

Aquesta genealogia m’ha fet pensar que potser foren els meus avantpassats els causants de tots aquests crims i deutes econòmics que van acabar ensorrant la trajectòria del Mestre de sant Jordi. Per tot això, i també pel parentesc amb el florista Mateu Morral, aquesta novel·la se’m presenta com un hipertext ben arrelat a la pell i la memòria.

 

els fets. o la no linealitat de la història

 

L’any 1908, Émile Bertaux, posa el nom de Mestre de sant Jordi a un pintor sense identitat. Trenta anys més tard, Duran i Sanpere posa en relació aquest pintor amb l’autor del Retaule de Sant Pere de Púbol, Bernat Martorell. Aquest fou anomenat pintor de la Generalitat de Catalunya l’any 1440. El 24 d’octubre del 1432 el pintor florentí Dello Delli contrau un deute de dotze florins amb el pintor sard Ambrogio Salarii. Ambrogio Salarii dóna plens poders a Bernat Martorell per cobrar el seu deute. S’arribà a pagar mai? Julià Nofre, un altre pintor italià, és atret a Barcelona a causa del mateix deute. Sens dubte sembla per culpa d’aquest mateix impagament Ramon Mur subroga la pintura del Retaule dels sants Joans de Vinaixa per 115 florins a Bernat. Per què volia Bernat els diners de Mur, de Nofre i de Salarii? Sembla ser que el culpable és Ramon Isern, treballador del seu obrador que cobrava diàriament 4 sous i 6 diners. I és que aquest tal Isern, en morir, deixà impagat un deute de 20 lliures que havien de servir per pagar els sous de Lluís Dalmau, Joan Esquella, Guillem Plana i Joan Oliver. Qui, doncs, té finalment els diners d’Isern. Els seus descendents? I Joan Oliver, es dedicà a la poesia i adoptà el nom medieval de Pere Quart per aquest mateix motiu, per reivindicar un deute pendent amb els Isern, ara a Santa Perpètua, d’ençà de l’època dels reis catalans?

 

de la historiografia i els dubtes no raonables. o de la poesia

 

De tot aquest garbuix de noms, dates, geografies i fabulacions en sorgeix un magma textual de filigrana. On comença i on s’acaba la ficció? Fins a quin punt es pot determinar un fet i construir una narració que l’expliqui d’una manera objectiva? Des de la filosofia prou que s’ha combatut la idea de la història. Només cal citar Hannah Arendt i Walter Benjamin per entendre que la confusió entre la realitat i el text no és una cosa nova. No és en el fons el que pretenia denunciar Guillem d’Ockham amb la seva famosa navalla? Potser la mateixa navalla amb la qual Bernat Martorell tallava les seves teles i Pierre Rivière tallava el cap de la seva mare, la seva germana i el seu germà. El crim de Pierre Rivière -que constitueix l’eix central de la novel·la arxiu que Foucault redactarà en companyia- es mostra com a paradigma de la manifestació dels mals socials a l’època de la fotografia. De la mateixa manera, en ple gòtic, la pintura i les seves il·luminacions posaven de manifest la violència, les intrigues i les patologies de la societat. Quins instruments òptics usaven pintors com Bernat Martorell? És clar que si la fotografia permeté una escriptura com la de Poe -on el detall més ínfim xifra i vertebra la narració i el crim- les lents, els enreixats i les cambres fosques permeteren una escriptura com la de Joanot Martorell. Avui en dia la tecnologia ha adoptat el collage com a mètode intern d’estructura. Diríem, encara més, que el rizoma, l’entreteixit de les idees, configura avui en dia el caos de les sinapsis dels bits.

 

de l’escriptura

 

L’única manera vàlida de respondre a una obra d’art, de fer-ne una crítica, és fent una altra obra d’art. Aquest precepte és immutable i desacredita directament totes les escriptures que pretenen desxifrar el significat d’una peça. Res no té sentit, ni cal. Sempre mal entesa, l’activitat artística s’ha intentat explicar des de fora, com qui dibuixa una caplletra que permet entrar al text però que en cap moment l’explica ni l’interroga. Ben a la inversa, hi ha la possibilitat d’escriure no pas des del text sinó des dels seus marges. Si la caplletra dóna entrada al text el cul-de-llàntia n’és l’extrem purament pictòric i marginal, el lloc del metatext, el textualisme i les seves variants diverses i multiplicades. Prendre una pintura com un text o descobrir que el gòtic de Martorell és una novel·la negra redactada amb imatges que cal posar damunt la pàgina. Quan Pierre Rivière provoca que psicòlegs i juristes debatin el seu estat de follia obre la porta a pensar que el deliri, l’obsessió i la paranoia formen part ja de les estructures socials que configuren la realitat. S’han esborrat les fronteres entre realitat i ficció i per tant s’ha xifrat la realitat en el discurs. L’èmfasi ha estat desplaçat de l’objecte extern -que feia el Verb- a la interioritat arbitrària dels significants.

 

Bernat Martorell, fill del carnisser


Partint de les dades conegudes de la biografia de Bernat Martorell i del context de la pintura, la cultura i la literatura de l’època -així com de la situació econòmica, política...- se n’ha derivat una novel·la construïda fent servir aquests elements en contacte permanent amb el present d’avui en dia. Subvertir la cronologia: són abans les Meninas de Picasso que les de Velázquez, només podem llegir Dant a través de Kafka. L’origen d’aquest text són en les imatges dels retaules de Bernat Martorell i l’estètica romànica i gòtica. Sense diaris, sense fotografia, la pintura servia com a espai de manifestació de la narrativitat i de la construcció dels paradigmes socials i l’imaginari col·lectiu. Avui en dia aquestes pintures continuen inquietant l’ull despert perquè al seu interior s’hi xifra un enteixinat de narracions abissal.

 

novel·la. plantejament del text

 

La redacció del text s’estructura a partir del treball que Foucault va dur a terme amb el cas de Pierre Rivière. D’aquest llibre, compendi de textos clínics, jurídics i confessions n’he extret l’estructura.
La metodologia textual és senzilla alhora que permanentment en mutació. Partint de les imatges dels retaules n’he pres petits detalls, a la manera de l’ull fotogràfic, per posar-los en relació els uns amb els altres (una mà que aguanta una ploma a l’angle inferior dret és la mà de l’assassí del cap decapitat amb una ploma al costat de l’angle superior esquerre del retaule) establint un ull digital.
Cada fragment dels retaules constitueix els elements que vertebren l’acció de la novel·la que queda infestada de crims i de trames pròpies de l’extorsió i la política. Totes falses o certes, tan se val, però fonamentades en els fets històrics.
El protagonista és el lector i la mateixa literatura. Tot el text està escrit utilitzant fragments d’altres llibres de tal manera que en tot moment s’està llegint alhora el text d’origen, la trama narrativa, un retaule de Bernat Martorell, un assaig sobre l’estètica medieval i una biografia de Bernat Martorell, a més d’altres capes en permanent aparició i desaparició.

 

La mort del Lector

 

A nivell narratiu la trama no presenta cap misteri. Bernat Martorell, fill d’un carnisser, assassinà el seu germà petit, també anomenat Bernat, iniciant així els seus periples. En un complot amb d’altres pintors per desplaçar el taller dels Borrassà, assassina a Francesc i Lluís Borrassà, a qui decapita, per ocupar el seu lloc com a primer taller de pintura de Barcelona. Enamorat de Bartomeua, decideix matar la seva primera esposa amb l’ajut de la seva mà dreta Ramon Isern. Es casa amb Bartomeua i la seva carrera com a pintor rep els fruits d’haver estat l’executor de la desaparició dels Borrassà. Sabent de la seva tendència al crim un complot regicida dirigit per un conseller de la Diputació del General es posa en contacte amb ell per demanar-li el seu suport i serveis en l’assassinat del rei. A canvi és anomenat pintor oficial de la Generalitat. La trama és investigada per l’inspector Van der Valk que segueix les pistes i les petjades de Martorell a partir de la violació i assassinat a Vic d’una jove que feia de model per al pintor. Finalment Bernat confessa els seus crims.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

CULDELLÀNTIA

 

segon lo que d’açò yo·n he poscut mils conseguir ab mon trebal
en los scriptors que·n tinch legits

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´


NOTA: ASSASSINAT LLETRÍSTIC

 

Regularització del vocalisme àton; supressió o restitució de la h inicial, intervocàlica o final; regularització de p/b, t/d, c/g en posició final de la síl·laba o de mot; simplificació de les consonants dobles; canvi de x per ix quan representa el so fricatiu; regularització de l i ll i de j i g; desenvolupament de la s líquida; regularització de s, ss, ç, c; substitució de y per i o j; desenvolupament d’elisions vocàliques produïdes en formes de pronoms febles i de l’article...

 

L’ús de l’apòstrof ha estat també regularitzat llevat de casos com la un.

 

B.M.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´


CAP A LA SEGONA INTERNACIONAL

 

 


DEL PRÒLEG DEL LLIBRE E DELS SEUS ANTECESSORS PASSATS

 

Per la celsitud transcendent de la senyoria de les ciències, sacra teologia, davallant, ab delitós estudi, en los florits e verds camps de l’afable poesia, llevant les àncores de pereós oci, lleixats los prats de reposat silenci, estendré les càndides veles, ab plaent exercici, en les baixes antenes de vulgar poesia. A la tempestuosa mar de Venus la proa de ma escriptura endreçant, descriuré naufragis d’aquells qui, en ella follament navegant, dolorosa e miserable fi prenen. Ací comença lo llibre que en Bernat Martorell dictà e escriví dels grans feits e de les conquestes que faeren sobre sarraïns e sobre altres gents los nobles reis que hac en Aragó qui foren de l’alt llinyatge del comte de Barcelona. Aquest comte de Barcelona havia una germana molt bella e de gran valor, e donà-la per muller a l’emperador de Castella; de la qual dona hac dos fills, e la un hac nom don Sanxo, qui fo lo rei de Castella, e l’altre hac nom don Ferrando, qui fo lo de Leon. Mas, perquè el meu despoblat entendre, a descriure ensems e trobar, per nova invenció, no basta, sols recitaré un parlament que, pocs dies passats, entre alguns hòmens d’estat esdevenc; los noms del quals recitant l’alt e gentil estil de tan ben raonades proses, seria a la sua ínclita fama haver enveja e a verdadera amistat girar les espatles. Per tal, si començaré a parlar, seguint lo meu baix estil, l’al·legoria (o, més propi, tropologia) d’aquesta poètica ficció, no em sia imputat a ultracuidament.

 

Al cap d’un temps morí
la germana del bon
comte de Barcelona
emperadrits de Castella.
E l’emperador pres
ben prest una altra esposa,
la cosina germana
d’un de l’Alemanya
que fa d’emperador.
E hac d’ella una filla
qui hac nom dona Sanxa,
e Alfonso d’Aragó
donaran-la d’esposa,
qui fo lo fill del comte
de la gran Barcelona.
E d’aquest rei l’Alfonso
-Alfonso d’Aragó-
fo lo fill de lo rei
En Pere d’Aragó,
i Comte de Provença!
I Ferrando l’abat!
I també les tres filles!
I d’aquest rei lo Pere
fo fill lo rei En Jacme,
qui conquès Mallorques
i València ab tot
lo possible regisme.
E d’aquest rei En Jacme,
e madona la reina,
filla del rei d’Hongria,
eixí lo rei En Pere
qui per cavalleria i
per conquesta, fo dit
Segon Alexandrí.

 

Però no vull per la vàlua dels meus antecessors la mia part sia més favorable, mas que lleixem los déus en los cels, de nostres misèries poc ansiosos, e los morts en los sepulcres reposær: nosaltres guanyem premis ab mèrits de pròpia virtut! (Els versos, que semblen de ritme alexandrí, es destaquen sobretot en el diàleg, on potser el cronista, per un escrúpol de suposada autenticitat no va gosar modificar gaire el seu model.) E per això mateix volria reclamar ses meues raons. Tot començà, com és sabut, amb les homilies de l’Organyà. Sa llengua i sa temàtica deixen prou clar que el dejuni sempre és diví. L’Organyà, diuen que just estrenat el segle passat i palplantat sense haver menjat durant 15 dies i 15 nits!!! davant els murals del carrer Lledó o al frontal de Santa Perpètua assistí al miracle de veure l’arquitectura i l’heràldica convertides en un plànol seqüència. D’aleshores ençà, del romànic al gòtic, els retaules cal llegir-los de peu pla. Aquesta continuïtat dels esforços sobrenaturals, fer ploure, dejunar, fer enamorar... va portar, com a mim mateix, al rei Joan a demanar els llibres i instruments d’astrologia d’Antoni Jovals, cap el 1387. Segons algunes cròniques visqué alguns anys en un ermitatge, on va fer gran penitència dels seus pecats i plorà amb abundoses planys i llàgrimes la gran dissort d’Espanya.

 

I és que difícil és no pensar en trist tot recordant el desafiament de Burdeus. Era una poca-soltada i tothom n’estava al corrent. Qui se l’inventà? Tant l’un com l’altre es volien caçar abans d’arribar al camp de batalla. El Papa ho titllà d’animalada. I no és gens estrany, ningú no vol per res un encontre així. Eduard, rei d’Anglaterra, cedí Burdeus a França per provocar la nul·litat dels acords del desafiament. Quina animalada. Ningú no ho entén, i és que és un cas únic. Es fa molt difícil pensar-ho en termes d’estat. El que passà a la família es troba en exclusiva a les cròniques italianes, sort en tinguí de la biblioteca privada de mossenyor Guillem Eimeric. Tota una contalla de les de venjança dinàstica. S’havia de venjar la mort de l’avi, Pere I, i per si fos poc també la de lo sogre Manfred i encara la del Copadrí. Cada dia els emissaris feien 60 km al dia a galop dels pus bells cavalls e ferms. Ferran, lo germanastre de Pere, era a París estudiant medicina al mateix temps. Mai no ha estat ops segur què carall hi feia a París quan l’escola de medicina més propera era en aquell temps a Montpeller i a més era catalana. Aquest germanastre crec que explicà al rei anglès, com si no fos la primera carta que li enviava, tot el tema de la revolta de Sicília. Mai no ens ha estat dit si aquest Ferran era el tràmit entre l’Eduard i el Pere o bé era un espia. Això, però, no fou res al costat d’un duel de debò que s’acosta prou al duel entre prínceps que va tenir lloc a Bourg en Bresse tres anys abans eu no nasquís. De mans del cavaller Gérard d’Estavayer va caure mort el famós cavaller i poeta Othe de Grandson, un senyor, acusat de complicitat en l’assassinat del “Comte Roig”. No sé pas, ni he estat mai prou pròxim a nengú que pogués-m’ho confirmar, si lo tal Ot era o no de la família, però molt me tem eu que en formava part com a onclu llunyà. O no prové tota mala sang d’una mateixa bresca?

 

Però ca, nou anys abans no nasquíssim lo parent Joan I dóna permís per a l’estudi de l’anatomia a la Ciutat Comtal. I això feia urgent lo proveïment de cadàvers per aprendre d’anatomia. Lo meu pare se dedicà al sant ofici i això provocà en mi, ja ben crescut, la comprensió justa i equànima de la relació entre l’anatomia i la pintura, el realisme. Així, doncs, Pere, dit per casa Evast, vell, pare i ric, sense haver de nodrir els fills ni despendres res per ells, havent sabut treure profit de la seva joventut, tornava a l’indret d’on havia sortit sempre amb una destral a l’espatlla, tot afirmant que així tractava Crist qui li posava banyes damunt la corona. El 1400 vàrem néixer Bernat Martorell, a Sant Celoni, ciutat natal de la llegenda del Mestre de Sant Jordi, a la parròquia de Sant Eseve de Palautordera. Fo un any abans no s’obrís la grandiosa Cours d’amours fundada el 4 de febrer de 1401 a l’Hotel Artois, de París “per passar d’una manera més amena, i amb l’afany per recobrar l’alegria perduda” los jorns de dures espies. Eixe cort sense corones escandalitzà el cèlebre teòleg i canceller de la Universitat de París, Jean Gerson, la tarda del 28 de maig dos anys aprés nos nàixerem, quan datà a la seva biblioteca un tractat contra el Roman de la Rose.

 

Tot això sapiguí avec el temps de ma infantesa, de mos progenitors qui engenraren a nos al Mas de la Plana, on nasquim, i on los bous, ases, les ovelles, les cabres, els porcs, l’aviram i els gossos mateixos, tan fidels als homes, gitats de les pròpies cases, se n’anaven com els plaïa pels camps. A ciutat, en canvi, hi havia les escoles laiques i dels menestrals i burgesos i Barcelona s’oposava a tenir Universitat. Mo mare Valença, qui fou apellada Aloma per nos e mes germanes Natana, Tempta i Blanquerna, aprés de parir eixos dos estels fo cosida de sa boca divina per manament del pare qui volia, segons la moda, tenir fembra verge com s’era el costum dels opositors del prevere Niolau Eimerich, inquisidor d’Aragó, que escriví el 1395 un llarg tractat contra la Immaculada Concepció. De petit, en la festivitat de Sant Nicolau, em complaïa plus que nulla res fer el bisbetó, funció que exercia en la nit vígilia de la diada dels Sants Innocents impartint des del tron episcopal la benedicció, i pronunciant un sermó de to humorístic i que normalment recollia una sèrie de tòpics preestablerts. Mancats d’escoles i de llocs d’aprenentatge, mon pare Evast mos instruïa als dos Bernats com podia ab ses sentences i remembrances i amb allò que havia conegut traginant sa mercaderia peculiar. Nos, ensems, garlàvem ab propietat i raonàvem plegats sentències enginyoses en resposta als dits educaments.

 

Evast: Los moros de Déu, aprés llur mort, iran en paradís, en lo qual trobaran rius d’aigua clara e neta e de llet, la sabor de la qual no es mudarà, e de vi fort delitable als bevents, e de mel colada […]. Haurà fonts, fruits, mullers, tapits de seda, e moltes poncelles ab les quals […] jauran; e que aprés que les hauran desponcellades, elles cobraran llur virginitat.

 

Bernat: E gran fredor que havem en lo cor de mantenir veritat e morir per la religió cristiana.

 

E:

En, des de, per (a)... la llengua és el primer motor.
Sapieu que la gramàtica és la disciplina que custodia i modera les veus articulades.
Retòrica és la disciplina que examina plenament i bella els temes contingents que fan referència a la persona, la matèria, l’ocasió, la qualitat, el lloc, el temps i l’oportunitat. I encara es pot definir amb més brevetat: Retòrica és la disciplina aguda i abundant dels temes contingents segons les seves set circumstànices.
Dialèctica és la disciplina que investiga amb exactitut els conceptes racionals comuns de l’esperit.
Aritmètica és la disciplina raonada i pura dels números que són contemplats per l’esperit.
Geometria és la disciplina que considera, amb observació aguda de la ment, els espais i les superfícies de les figures planes i dels sòlids.
Música és la disciplina que a la llum de la raó estudia l’harmonia de totes les coses que estan en moviment regit per les proporcions naturals.
Astrologia és la disciplina que investiga els espais, moviments i retorns prefixats, dels cossos celests.

 

B: Paraules dius dignes de rialles.

 

E: L’ovella fuig al llop, la rata al gat, la perdiu al falcó, lo cervo als cans; los ocells fan nius, les feres cerquen cavernes en què habiten e los peis roques en què es meten.

 

B: Tu bé veus que totes les orenelles en una manera fan llur niu, e totes les aranyes llur tela.

 

E: De cap manera un intel·lecte o raó no pot compendre què és una substància o essència, tant de criatura visible com invisible. Tot el que rau en la percepció del sentit corporal o de la intel·ligència és. E en aquell defecte de la memòria que és l’oblit, oblidar la imatge més clara del Creador és la cosa més estúpida i desafortunada.

 

B: Tu apelles raó ço que ha nom imaginació, la qual ensems ab lo seny o sentiments és comuna als hòmens e als animals bruts.

 

E: E veureu que tots [els camins] van a un terme, jatsia per diverses vijares.

 

Lletres apreseren en llatí,
e l’art d’amor e d’autres mans
e gaudiren molt dels banys
cortès mesters, tro que dotze ans
.

 

Bernat era major que altre hom un palm, e era molt bé format e complit de tots sos membres, que ell havia molt gran cara e vermella e flamenca, e el nas llong e ben dret, e gran boca e ben feita, e grans dents belles e blanques que semblaven perles, els ulls varis, e bells cabells rossos semblants de fil d’aur, e grans espatles, e llong cors e delgat, e els braços grossos e ben feits, e llongs dits, e les cuixes grosses, e les cames llongues e dretes e grosses per llur mesura, e els peus llongs e ben feits e gint cauçants(1).

 

La poesia narra les coses inexistents si bé seguint l’artifici del raonament, la mètrica. El poeta, que no treballa per Déu ni fa una obra que hauran d’acabar les generacions futures, és el primer “artista”. Els pintors però tenim tallers propis. En aquest delliber los contrasts de ma pensa concordes, e la mia mà dreta sostenint la ploma, e en altra acceptant lo blanc paper, ab estudi d’enamorades paraules e temerosa mà, comencí a escriure e damnar, dubtant e lloant e culpant lo que havia escrit. A part que la meva ploma no pot tenir menys autoritat que el pinzell de pintor, a qui sense cap retret, almenys just, permetem que faci ferir a sant Miquel el serpent amb l’espasa o la llança i a sant Jordi el drac, on li plau, i a més fa Jesucrist mascle i Eva femella, i a Ell mateix li clava els peus en aquella creu amb un clau o dos!, mai cap ment corrompuda no ha entès correctament ni una paraula.

lo dilatar per mort se pot escriure e tem l’asssaig ab la mort egualment

 

Si algú entén el destí en la segona accepció, que es guardi l’opinió i corregeixi el seu llenguatge. Numford situa el gòtic com a una etapa col·lectivament neuròtica. Un cop esborrat el món com a símbol aquest simbolisme es trasllada, per obra dels poetes/artistes, a l’art. Així l’obra ha de ser permanentment interpretada, amb la conseqüènt multiplicitat de sentits possibles. De la lectura del món a la lectura del llibre.

 

Aquest capítol, que forçosament acabarà en l’ostracisme de Bernat, dóna fe de les plaques d’argila on marcava els noms dels condemnats. Després, les tauletes de cera, que no eren de cera sinó de goma laca fosa, li facilitaren l’escriptura privada, tan en secret que hi escrivia a les cares interiors i les nuava per fer invisible el text als ulls de les germanes. Per altra banda, el papir costa de mantenir quan es fulleja molt o es doblega, però sentia una exquisidesa extrema quan podia gargotejar les seves nafres damunt una carta non nata. I més encara si era feta de la pell de son germà. De la invenció de la tinta xina què us n’he de dir... L’any 105 l’eunuc Ts’ai Lun, dignatari de cort i habitant de Hunan, va demostrar que els de la seva mena servien per quelcom més que fer paperina i cantar a les banyeres.

 

Com que aquí es tracta només de l’observació sense propòsits deliberats del carrer esquerre particular, que després es narra, no serà lícit buscar les descripcions literàries més properes a la pintura entre les descripcions de la naturalesa. En el segle XV aquestes no reposaven encara en una observació directa i sense propòsits deliberats. Es narra un cas perquè sembla important i es reprodueixen les seves circumstàncies externes com les recolliria una placa sensible a la llum. No es pot parlar encara d’un procediment literari conscient. Però la reproducció de la naturalesa, que en la pintura és només addicció, és a dir, es tracta amb tota la ingenuïtat, en la literatura és un medi artístic conscient. En la pintura és un pur accessori i per això es podia mantenir pura i senzilla. Això sí, amb regularitat, alineament, uniformitat, geometrització i abolició de les cursives.

 

No pens algú que m’allarg en paraules e que mos mots fets ab los dits enfresca, ans prec a Déu que de present peresca, si mon parlar atany en res a faules. Jo planc mon mal e cascú planga el seu. Aquest remei és poc en tant afany. Un jorn Evast caigué malalt i no podia portar la mercaderia llur a ciutat, e doncs, encomanà a nos la tasca de traginar. La temor me féu portar ab mi un infant, germà meu; lo qual ab mes pròpies mans degollant, partí e dil·laceri lo seu xic, moll e tendre cos en parts diverses, sembrades en la polsosa terra. Aprés entaforar-lo entremig los altres e descarregar tot lo tragim, me’n torní al mas ab gran excitació e la destral penjant. Aquí començà una fam eterna que mai més serà satisfeta, és a dir, un íntim abellir i desitjar el bé increat, i un formar part dels més miserables de tots els vivents, que són àvids i voraços i tenen una fam canina. Arribats al mas preparí un bany com solia fer Aloma e com feren les llevadores quan nos forem nats. Plaser no ha nom e calma és entre les aigües a mon torbament. La naturalesa i el treball ja s’han convertit en les grans divinitats dorments.

 

Enaixí, lo jorn següent, Evast e Aloma, ab un corb negre que posava damunt les seues mans, gitaren-me cap a Cabrera sens abans fer un comiat e advertir de mon camí. Ço és saber, com deia Pere, que així com quell qui és pobre e va robar per los camins amb tal que puixa cobrir sa pobresa en crestianisme creu, cascun deu viure de son art: mestre d’aixa, missa, sartre, pellisser, tixedor, sabater, jutge, advocat, pleders, lletrat, mercader, lladre o carnisser.

 

Hoc, serà text, mas dubte’m de la glosa.

 

(1) Dictat i escrit? Historiador modèlic? Autor? Informació a compta-gotes però sense fer massa comprensible la trama? Efecte de recomposició? Narrativitat retroactiva?

 

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

PRIMER CAPÍTOL: DEI PRIMI LUMI O LES GENERACIONS HERÒIQUES i L’ULLERA DE COURE DAURAT QUE SUBMINISTRÀ HANNEQUIN DE HACHT PERQUÈ FOS COL·LOCADA DAMUNT EL NAS DE JEREMIES

 

DRAMATIS PERSONÆ

 

A

B

X

D

E

BERNAT DESPUIG

LLUC BORRASSÀ

PSEUDO-MESTRE DE LA GLORIETA

BERNAT MARTORELL

JAUME CIRERA


(L’escena representa la mort de Lluís i Francesc Borrassà, que cercava l’esgotament del taller de Joan Mates i preparava el desembracament de molts artistes a BCN. L’acció s’esdevé a Cabrera de Mar. L’escenografia serà curulla d’influències de Mateu Ortoneda, Jaume Borrassà i Pere Huguet. Un fil d’aürt uneix l’obra de Lluc Borrassà, Bernat Despuig (còmplices?) i el Pseudo Mestre de la Glorieta (qui és aquest? Per què amaga la seva identitat?). La relació coneguda entre Bernat Martorell i Bernat Despuig, que en morir els Borrassà formà societat amb Jaume Cirera, acondueix l’acte cap a la particicpació conjunta de Bernat Martorell, Despuig i Cirera en la il·luminació del Saltiri dels Llobera, comerciants de Solsona establerts a Barchinona i promotors del darrer obrador dels Borrassà, representada al tercer acte.)

 

ANUNCIACIÓ

 

(Ortoneda, que interpreta el paper de barbut a baix i al centre de l’escena, jeu damunt la soca d’una perera. Duu el Llibre Vermell de Montserrat a la mà esquerra. Al damunt hi té posada una figura de porcellana d’un anyell que sosté l’emblema de la creu de Sant Jordi. Dessota el llibre, a la mà, hi té una faixa non nata amb una inscripció de la qual es poden llegir les paraules GNI AYNO DEI QUI TOLLIT. Mentre parla assenyala la figureta amb el dit índex de la mà dreta. Per fer més fàcil a l’espectador la lectura d’aquests símbols, cabdals per entendre el significat de l’escena, es recomana incorporar a l’escenografia una cova i situar el paisatge al camp de Tarragona)

 

Moltes vegades la mísera pensa pronosticant adevina los dans que l’adversa fortuna procura. Quasi infinides vegades he assajat la mort cruel e feroce d’aquest nebot Francesc e de Lluís escriure, e jamés lo paper ha pogut comportar tanta crueldat, escrita, als qui aprés vendran se presente; ans, la tinta negra, començant a desciure lo esfondrament de tan alta torre Gironella, convertint-se en abundosa sang, així lo blanc paper tenyint abeurava, que m’era foçat deixar-me de tan dolorosa escriptura; que en altres cartes la mort d’aquest fill de l’animós Borràs no consent ser escrita, sinó en les dures roques, sobre les quals caent lo seu delicat cos partit, trossejat e delacerat, de la real sang ha tintes, en recordació santa i perpètua, moguda pel traïment de la cruel falsa victòria i de la mísera adversa fortuna dels animosos pintors. Ço fo un dilluns ben de matin cap al quatre-cents e vint-i-cinc pus mil, lo jorn mateix que Ausiàs March fou nomenat falconer major de la casa del senyor rei.

 

Que per mos dits entenguen mes clamors. Jo vestia una gonella de color vermell fosc i la cintura dels dies de festa -en aquestes singularitats par que la fi de mon escriure sia pintar lo paper de les perfeccions- tot armat d’armes vermelles
[…]
o navalla mal esporgats. E contenien de Tarragona lo cedre ab lo poncemer, e lo gran pi ab lo murter, e l’arbre blanc ab lo coscoll; el salzer no es veia sadoll. Lo perer no hi llevà ges, ne lo pomer; e l’oliver era tot sec, e lo ametller. Tals eren les pintures llurs, e de tot el grup aquest Borrassà també era el pus convençut e ardit.

 

Picà amb el puny a la taula. Gairebé totes les seves discussions amb Cirera el deixaven amb aquell sentiment d’una ràbia impotent contra la naïveté del company. Feia vint-i-cinc anys que era pintor i Cirera semblava que encara no hagués perdut per res la seva fe en la naturalesa humana. Borrassà, que no tenia fe en ningú sinó en ell, ni altres conviccions religioses que la bàsica que ell era Déu, respectava i menyspreava alternativament el seu company.

 

B No hi ha cap obstacle perquè nosaltres donem el nom de pedra a allò que d’altres anomenen Déu! Segons la matèria tota perfecció prové de la forma.

 

E Però si aquí cadascú fa el que li rota, per això mateix estic segur que tot acabarà de mal en borràs.

 

B Omnia quae visibiliter fiunt in hoc mundo, possunt fieri per daemones, ço és en pla, totes les coses que tenen lloc d’una manera visible en aquest món poden tenir lloc per obra dels dimonis.

 

A Cirera, foragita el teu estúpid pensament, i guaita, cercant per aquí, allò que he amagat.

 

D Dona, tres vins!

 

X Com que 3 vins? Què 3 vins vols tu? Què carall n’has de fer de 3 vins?

 

D Sí, mira, un per tu, un per tu i per mi, i un pel pare.

 

E Jo només dic que la imatge del desert, o sigui la representació horitzontal de l’espai, alterna amb la de l’abisme, la seva representació vertical.

 

D Sabeu que un pintor de Windesheim es deia Joan-no-en-sé com a sobrenom?.

 

B Segons els filòsofs les paraules són els signes de les coses compreses. Les relacions no són externes com afirmen els Porretes.

 

A Jo poguera-li respondre altrament que lo paper mut. En març deuria ésser podada la sarment, que la brocada li plora. Hauríem d’arribar a una conclusió.

 

D Com s’apellen eixes narracions escrites en versos alternats de quatre i vuit síl·labes rimant apariats?

 

E Codolades. Però a mi m’agraden més els versos isosil·làbics apariats, això sí, el meu preferit és l’octosíl·lab.

 

B I ca, ara poesia... Virgili és un mestre de fetillers! Nos farem tal ardit que no vis llong temps ha pus bell.

 

A No n’hi ha cap de tan criatura que no conegui bé com són d’enraonadores les dones quan estan juntes i com se saben regular sense el consell d’algun home. Mireu la cambrera, ja porta els vins. Dama, en aquest país només neixen gallines sense cap gall?

 

La cambrera, que entengué molt bé la pregunta, semblant-li que, complint el seu desig, Nostre Senyor li havia donat l’ocasió oportuna de poder demostrar la seva intervenció al Despuig, adreçant-se a ell resoludament respongué:
-No, monsenyor, però les fembres, malgrat que en vestits i en dignitats variïn una mica de les altres, aquí tanmateix són fetes com arreu.
Després, l’una cambrera mirant-se a l’altra, amb prou feines aguantant-se el riure, l’escoltaren somrient. Però un cop acabada, després de fer-li retrets amb dolces paraules, volent mostrar que novel·les així no s’han de contar, la cambrera, adreçant-se a tots ells, els manà que seguissin l’ordre. Com que les bones coses sempre poden plaure, cal recollir-les amb ànim atent, qualsevol que sigui qui les diu.

 

(La tensió sorgeix)

 

B No es tracta ni d’una crisi política, ni d’un enfrontament de classe, ni menys encara d’un assalt al poder comtal; és una cosa més profunda i alhora més senzilla: es tracta del refús dels codis de les estructures de parentiu. Atemptarem contra la mateixa bastida social del feudalisme dels gremis. Per això la societat tremola. Els qui hi participin tindran fam d’ara en endavant i els qui no tindran set.

 

E Les imatges de l’embriaguesa i de la fam són ja per si mateixes una prova de la tesi que tot sentiment religiós de benaventuraça hauria de ser interpretat eròticament.

 

A La guerra és un fenòmen que es transforma ràpidament en connexió amb la revolució en les pràctiques de poder. Deixa de ser una simple expedició de pillatge, com als temps carolingis, per convertir-se en una cosa sòlida, dinamitzadora del propi sistema social. Canalitza el nou valor moral de l’agressió. L’atenció de l’acord entre Borell i Guitard, per mitjà del qual Adalbert s’ajustà a les funcions militars, permet d’assegurar la plena consciència estructural del fenomen. I això és el que farem, res més que un acte de guerra.

 

E D’acord, està bé. Eixes relacions tripartides, l’aliança, la consanguinitat i la filiació faran enfavable els nostres propòsits.

 

X Hoc.

 

D (a una cambrera apellada Bartomeua Falgueres) Madona, vos sou la ben trobada.

 

A Bernat?

 

D Hoc, hoc. Compteu-hi.

 

Dit això ella el prengué per la mà i el portà dalt a la seva sala, i d’aquí, sense enraonar de res més, se n’entrà a la cambra amb ell; aquesta feia tota olor de roses, de tarongina i d’altres flaires, segons el costum de l’indret.
- Oli esclava mia, lo cos molt gras, trobant-se dormidor, no pot dar pas en aquesta aspra costa. Plena de seny, donau-me una crosta del vostre pa. Amor, a mi, vostre cos ha abellit, tant, que lo blanc d’altre cos negre par e la negror que en l’ull bellesa apar sembla’n vermell mostrant cor enfortit.
- Per sant Tomàs, Bernat, ardit, aiçò me plaç. Trobem-nos dejús aquest pin lo jorn après de sant Martin.

 

E, tu, mon ull, res no vulles mirar.

 

A baix les gerres de vi eren finides i les donzelles tant los pregueron que aquella nit remangueron; e puis quan venc lo dia clar ells penseran de cavalcar. I abans de deixar-los, cadascuna volgué provar més d’un cop de galopar com en sabien. Poques gerres de vi aprés, lo vespre fo vengut e anaren-se a reposar, que ben ho havien ops, que molt havien treballat aquell jorn e cadascú se n’anà amb torxes a la seva cambra. A i B restaren llegint romanços o jugant a escacs o daus, mentre els altres dormien. En somnis, que de lluny se podia, estaven no mesclats, en nombre sens compte, los cossos, acompanyats d’ossos de la consumpta carn ja despullats, d’aquells qui, a la cruel citació de la mort, ab los primers raigs comparegueren.
a) Joan Mates. Provinent de Vilafranca i arrelat al taller de Pere Serra.
b) Lluís Borrassà, que tenia un esclau d’or i Tàrtar anomenat Lluc, acompanyat del seu nebot Francesc.
c) Pere Vall, mestre de Castellfollit de Riubregós, i Jaume Cabrera, mestre de Cardona, contraris a l’Internacionalisme. Ambdós més o menys relacionats amb els Serra. Jaume Cirera s’havia format al taller de Jaume Cabrera i va acabar trencant amb ell per desavinences personals.

 

CURCI - FICCIÓ

 

- Salut amics! Bon dia tingueu. Ja veig que heu passat bona nit.
- Salut Francesc. Als mals delits és ops temps e afany e al bon delit, negun mal temps li nou. Tant és d’amorós tall la bella que em reté que null hom no la vé non sia enamorats, e s’ieu ne sui forçats.
- Company no hi fa empatx any sec o si molt plou. En tals delits, lo perdre és un gran guany. Hem estat convidats per vós a mirar juntes o jocs o esposalles o parteres o a deports o a altres coses semblants car jureu i perjureu que no hi ha llum comparable a la bellesa i perfecció de la del cel de ran de mar de Cabrera. Hem vingut a comprovar-ho, gentilment, amb bona companyia dels amics tot i que no es podran quedar a dinar i que ja sabeu que no som massa acostumats a fer de plenairistes. Per bé que les colors dubto que superin Vergili, que ja sabeu que a aicella faisós, havia noirit un bon jai, que era verds, vermells, ço sai, blanc, neire e groc, indis o blaus, e usava cresta com a paus, e el bec vermells, sí com cells han, de la terra del Preste Joan, car aitals són tots cells de lai; e el jai anava çai e lai far e dir ço que hom volia, e totes les herbes sabia e coneixia lurs vertuts, e portava breus e saluts e noves, mills que altre missatge, e sabia tot llenguatge e mills que mestre cantava.
- Vermell, blanc de plom i blau,
verds malaquites, roses pàl·lids,
grocs vermellosos, e pa d’or,
lo verd no té per blau,
mas hom veu que natura no comporta.
Color i llum, us ho ben prometo,
ben resolts tots els problemes de l’estètica d’Agustí.
Lo negre, prop, lo blanc fa més lluir:
a l’antiguitat era habitual colorejar de porpra el pergamí.
L’església proporcionava a la seva fantasia tants i tants materials multicolors…
Colors nítids com si de pedres i materials nobles tot ple en fos.
Anem-hi anant, amic Francesc,
mentre els altres van desvetllant.
Que els esperin les teves amistats,
tu i jo farem via al puig.
Allí el verd es troba a mig camí
entre el blanc que dilata la pupil·la i el negre que la contreu.
Tot afeblit, ab llengua mal diserta:
gests e color assats fan descoberta.
No és color dessobre, blanc o negre:
vers mi no ha cosa escura ne clara.
La viva carn s’altera en groga i blanca
negre forment no sóna blanca pasta.
L’home és dit ser vivent, per raó de l’ànima vegetativa;
animal, per raó de l’ànima sensitiva;
i home, per raó de l’ànima intel·ligent.
Com música i blancor, que juntes no constitueixen una unitat simple.
Perquè les espècies de colors que existeixen a la paret estan a la vista,
no hem de dir que la paret té facultat de veure-hi, sinó la propietat de ser vista.
Francesc, aspirem desprendre’ns de les idees opressives
de la fidelitat i la veneració cavalleresques,
de l’aparell multicolor de l’alegoria.
Els colors no són coneguts sinó en quant a les espècies.
Dins breu temps de blanc en negre es muda.
Que lo fruit verd caiga sens que madure!
Fes que ta sang mon cor dur amollesca.

 

Ardiments, e anc re no el noc aisina.
Mai no hi dix sa sos que es tany,
car ell en lloc estrany e sol,
un pauc estec sens sonar mot.
Amb un coltell li separà com millor pogué lo bust del cap.

 

- No dec morir solament ab coltell:
mon cos mig mort deu ser vianda als cans,
mon cor, partit entre corbs e milans.

 

Aleshores, dalt al puig, es tragué l’asta
i amb un traç rectilini, com si fos de lletra,
li enfonsà ben endins de la costella.

 

- Ja ets fred, banyat i mort.
Les batalles es compten pràcticament amb els dits de la mà.
Ara tens les espatles en aquell lloc
on tenies los peus quan, viu, m’abraçaves.

 

Lo cos sens ànima d’aquest enamic
fon rossegat per los nostres e seus camps lligat a la coa del cavall
llaurant la terra en presència de vassalls.
I en rajà tanta sang que es formà una crosta de pintura
damunt lo cap de l’Ortoneda; delator.
I és que fins i tot veiem
que el cos de Francesc Borrassà,
pintor, assassinat, ha quedat
travessat per l’escolim d’una ratlla blanca.
Aprés anare’s a reposar, sota una branca
que ben ho havia ops, la migdiada,
que molt havia treballat ell aquell jorn.


OFICI DE DIFUNTS

 

Val a dir, pel que s’ha escrit més amunt, que aquells dies el camp es conreava amb eines comuns, això de tenir bous i arada no va arribar plenament fins al segle XVI, i la primera avançada fou la introducció del rasclet. Escombrat i fets els llits, les cambreres, tot adornant amb flors de les que hi havia en aquella estació, deixaren les taules parades amb tovalles blanquíssimes i amb gots que semblaven d’argent, tot cobert amb flors de ginesta. Menjaran peix sec i salat, per manca de captures, però en una taula fastuosament parada que podria anar des de Barcelona a Montcada. I de primer brous ben espessos per engreixar, no pas de bou, mas de grosses gallines e de tartugues e de caps e peus de moltó, ab molts ous ben frescs, ab fin gingebre e bon vin prudent beuran: malvasia, grec, surià e tot altre ben flairant. Lluís, el bon vivant, enlluernat per la vianda no es recordava de Francesc.
- Fora bo que d’un capó
alegrement
me dinàs, per lo jovent
ab salsa fina,
més l’am cert que una sardina
de les salades.
Begueren vi de Tavel, criat prop d’Avinyó; després el del Jura, fort i groguenc, i, l’última vegada, un de molt preu i qualitat: Clos de Tart, de Sant Vicenç de Torelló. Entre queixalades i glops les converses giraren a l’entorn de la pintura, fet gens estrany tenint en compte que tots eren del ram, però amb una certa fredor que presagiava alguna cosa.
- Els més carques, són l’Ortoneda i el Mur, que àdhuc fa aparèixer sant Tomàs en una pintura!!! Com a un més dels qui trobarà de nou el camí gràcies a l’exemple de Maria.
- Tu creus que tots els carques són Marians? És curiós que vosaltres, els radicals, en lloc de fer de Maria el centre hi poseu Jesús. O no tan curiós, no? Si més no indicatiu que enlloc de femelles hi pinteu homes. I el vostre company nou, el Mestre de la Glorieta, qui és?
- Amb en Martorell han iniciat una línia que acondueix en Bernat com a representant de la ciutat comtal contra la vostra Tarragona. Antigó hereterà els vostres encàrrecs i en això hi són també Limbour, Stefano de Verona i Michelino da Besozzo.
- Veig que la teranyina és llarga, però no entenc com podreu fer-ho si encara mantinc forta la meva traça. I la salut no em manca! Aneu mal dades, no us hi ajuda pas la providència.
Lluís callà i se sentí profundament incòmode pel que acabava de dir. Per dissimular la seva pensa i sospites, i la seva por, tornà al seu peix i al seu llibre. El peix era bo; el libre no tant. No li estranyà. Un llibre no havia de ser necessàriament bo pel sol fet d’haver obtingut una beca. Ara que, tan dolent, tan dolent... no s’ho hauria pensat mai. Atabalat com estava, begué i menjà més del que necessitava per péixer el seu ventre. I puix ab abundància no supèrflua d’aparellades viandes los miserables cossos contents reposen, tip i las, es llevà per anar a fer una capcinada. Aleshores Martorell, vestit d’artista, es va llevar amb la maça i el trepà, dura tasca havia de desenvolupar. Creuant els dits amb neguit invocava la Fortuna. Que tot ens vagi bé!
- Tornau-vos lla on de primer estàveu! En les predites raons no pogués ésser donat algun empatxament.
Ensems ab tals paraules, treguí los caps del nebot de Borràs, tirant-los a la cara del pare ab lo coltell, que de la corrent sang tint estava.
- Dolça em serà de la mort l’amargor. Mostra’m la llum de vera esperança.
D’un colp lo cap de Lluís Borrassà rodà per terra. Dia abciac per solemnial col. Lo començar ab lo finit no clou. Per son defalt els en cové de llunyar, e, pel camí, gran ira els vindrà. Es llevaren tots e Despuig en son llatí digué així:
- Crescite multiplicamini. Ne fred ne cald: tots han complit mester. Com mills ne poguem anem per cames de cavalls.
Martorell, atribulat més que els demés, no gosava moure’s sens acomiadar-se de la seva enamorada.
- Mossènyer, volets perdre el lleixiu! Anats a casa, e fets llevar lo cap a l’ase. Però feu-ho prest que el Temps no atura.
-No solament ab plaer, mas ab gran cupiditat -dix ell- faré ço que desiges, però més em plauria poder llevar-lo amb Bartomeua Falgueres i no amb la meva esposa. Ja voldria que fos aprés san Martí.
- Calmeu-vos amic, aviat alleugireu vostre neguit. És proper lo jorn de sant Martin e ja sabeu que aquí sempre hi tindreu lo pin. Ara partim tots, no fem badada, e anem-se a reposar abans lo vespre fos vengut, que ben ho havem ops, que molt havem treballat aquest jorn.

 

DJ REI DAVID

 

Bernat, desesperat, enganyà els seus companys i a mig camí se’n tornà cap a l’hostal, atribulat i confós, amb espasmes, brumera, i amb un atac de pànic de ca l’ample. Ab tant lo vespre fo vengut. Molt havia treballat aquell jorn i no sabia trobar el remei si no era amb la seva amada Bartomeua. En aicest lloc lo rossinyol no cantava, ne l’oreneta, mas lo cugul, qui ab veu neta cantava lais, així com sol: e la cigala ab lo mussol, qui li tenien contra-xant; e fasien so discordant l’aucell qui el solen far plasent. Un corb negre s’era tornat ocell blanc, i damunt la porta s’hi estaven els cinc ocells, acompanyats de dos simis que hi tenien lligats amb cadenes. Entrà d’esquitllentes per la porta de la seva amor i just obrir en sortí tot un gat negre. Caigué en tremolors i aguaitava amb desfermança l’arriba de la senyora. Mal si anant avant, e mal si tornam atràs; mas bo fóra que no fos estat començat, Bernat, si fer-se pogués. Més amra lladoncs que li haguessin dat vint colps pel cap ab lo bastó que portava. Entretant entrà Bartomeua. Delits, dolors, entre ells los se parteixen:

 

- Contar no desig les passades dolors,
car poca fe per vós tost hi serà:
qui és menys d’amor altra amor no sentrà,
car no ha esguard lo rient al plorós.

 

- Creeu de ferm, Bernat, que só en ferma acordança
que perda els ulls si perd a vós de veure.
Tot amador ama per son semblant:
lo contrafer en per null temps no fon.

 

- Volgra ser foll ab la pensa tan vana.

 

- També sé que la carn ha esperons
e no us veig fre bastant a retenir,
sia content amor del cos sens pus,
e la raó servirà son ofici.

 

- Oh folla amor, en l’hom molt desitjós,
cabre no pot en ell sats coneixença:
sa passió em torba sa ciença
e majorment a mi qui és amorós.

 

- Bernat meu, fes-me’n sentir una poca centilla,
perquè ma carn,
haja afalac que del tot no em contraste.

 

- Cremat vull ser, amor, per sa calor,
car dins lo foc jo em trobaria refrescat,
sí com lo sant havent en Déu ardor
en son turment se troba consolat.

 

- Plaser ama, plaser desira,
pesar fai regard, plaser guia.
(e torni’l pregar humilment
que obrís un poc,
sol que em jaquís jugar un joc
de dau de sis.
Per calmar lo amor meu
feu-li posar una corona feta de pa
e rodona, e ab música e flaviols
cantàrem a cor què vols.
Poc aprés, a les vuit segons el rellotge
coneixent les sues costums
evoquí un gerro d’aigua freda
damunt testa per fugir fums,
jo sé que el bany fa relaxar-se
e especialment al meu pintor.
El bany els espantarà e farà fugir,
així com lo lleó lo cervo e el grifaut la grua.

 

Després d’això, quan a ella li abellí, enraren tots dos nus al bany, i amb ells dues esclaves. Aquí, sense deixar que ningú més li posés la mà al damunt, ella mateixa rentà Martorell amb sabó almescat i amb aigua de clavellina, i després es féu rentar i fregar per les eslaves. I en acabat, les esclaves portaren dos llençols tots blancs i fins, que feien tanta olor de roses, que semblava que n’eren plens; i la primera tapà amb l’un Bernat i la segona amb l’altre la dona, i prenent-los a coll a tots dos els dugueren al llit. I aquí, quan acabaren de suar, e de retornar el diable a l’infern, les esclaves els tragueren aquells llençols i restaren nus en els altres. I agafant de la panera ampolles d’argent bellíssimes plenes l’una d’aigua de roses, l’altra d’aigua de tarongina, la de més ençà d’aigua de gessamí i la de més enllà d’aiguanaf, els ruixaren amb aquestes aigües; i després, atansant capses de pastissos i vins molt bons, es confortaren una estona amb l’olor de fusta d’àloe i veient el llit tot ple d’ocellets de Xipre*.

 

* els “ocellets de Xipre” eren, segons alguns, ocellets mecànics que es penjaven al llit com a picarols, segons d’altres, bocins de pasta perfumada que en cremar feien olor”

 

- A l’ignorant, desig no el ve en esment:
enemic és de amor, ignorar.
Si, el fort castell, gent d’armes lo costreny,
¿com és segur lo burg sens mur ne vall?
E, si en vós la fermetat defall,
no és al món algú d’açò no reny.
¿Com porà amar qui no és entenent?
¿Com serà ferm lo qui és tremolant?
¿Vós, entenent? ¿Ferma? ¿Vós, variant?
De tot dic ver, mas de ferma jo ment.

 

- Oh Bartomeua, jo us vull honesta i deshonesta! Tots mos delits en u he transportat. Ben cert que amor en cap d’hom foll atura, mas jo vull retenir lo nostre foc d’amor sens fum, que per lausor ausir ve amor e per veser creix la dolçor, e entra pels ulls dintre al cor.

- Jo del meu hort
tinc ja mig sec lo morritort
i el julivert.
Tan tard hi plou!

 

- Ab mi el tindreu sempre ben regat.
Frare só de Sant Belluguet de Vallempeny.

 

- Per tal que no puguis dir que a famejar t’havia convidat, vull-te sadollar.
Jamés almoina no darets,
que axiò us perdríets.
No us confessets, si dir devíets
les veritats.
En dejú missa no ojats,
ne begats poc.
Si volets hui aver gran lloc,
llagotejats;
e privadesa no vullats
de dona casta:
molt hom se’n vana qui no en tasta
d’aital vianda.
Haver no porets valor granda
si no robats.
Consciència no hajats
si volets viure.
Jamés no farets la gent riure
si no sóts nici.
Treball llunyarets e desfici
del vostre cors;
e girats a tothom lo dors
qui lleal sia.
E no vullats haver paria
de pobra gent
si no us denen de llur argent
o us fan fermança.
Tomb d’aquella part la balança
on facen llum.
A tothom pagarets de fum,
a qui degats;
e jamés cosa no façats
qui bé us estia.
Si el cor havets plen de falsi,
serets del temps.
Ab l’enemic irets ensems,
e burlarets.
Siats de natura d’anguila
en quant farets.
Jamés no porets ésser prom
si no sóts sord.
Si volets estament en cort,
siats frescal.
Si veets hom que faça mal,
no el ne reptets.
En tots loc consells que darets
fets nas de cera;
e mostrarets amistat vera
a vostra esposa qui us fa nosa;
e puis tramets-li aital cosa
que breu se’n vaja,
o que de son estament caja,
que es trenc lo coll.
La gent vos tendrà per hom foll,
si no guanyats.
A vostre amic farets retrets
dels plers passats;
e farets moltes malvestats
com haurets lloc.
Aprés nos dormirem per sempre
al mateix jóc.

 

Això va transformar Martorell en el pervers del Penedès, tot i que ell mateix es va titular simplement Princeps Olerdolae. En conec molts que lo nom de cients usurpen, e res no saben, sinó que els llibres alguns vocables recorden, però aquest Bernat Martorell, després d’aquesta nit, ja no pogué estar-se d’actuar i ventar les mosques. Si bé el sobrenom encara no era prou clar, la decisió ja estava presa. Fora Gabriela, visca Bartomeua! Et quidquid de hoc senserit Aristoteles non curo, quia ubique dubitative videtur loqui.

 

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

XXVII ROAD MOVIES i un Cap d’any

 

Fou l’any de 1427 de l’Encarnació, un dia de bell matí, la vespra d’Aninou, e fou lo temps bell e clar. L’home dels Nassos fóu saber a tuit per la host que s’aparellassen d’entrar en la ciutat. E tuit anaren oir les misses, e confessaren e combregaren, e puis anaren-se dinar de plors, e de llàgrimes e d’altres menjars, i es perdonaren els uns als altres la traïdoria. Prengueren les armes i quan foren tuits armats, a cavall e a peu, anaren-se’n vers al pla, on el Rec Comtal dibuixava son traç.
Ab baixant un sirvent qui era de Barcelona anà desrengar ab un penó que portava e muntà-se’n e’ls murs, e cinc d’altres irvents anaren-li’n al dors, e derrocaren los arquitraus qui eren en una torre, e aquí posaren lo estendard, on va veure la llum i on va morir Gabriela sense esclat. E puis senya(la)ren amb les espases a la host que pensassen d’entrar, e cridaren:
-Via dins! Via dins! Que tot és nostre!
D’on los llibertins foren molt alegres. E aprés d’aquests entraren-se’n ben bé tres-cents molt bé aparellats, e puis tota la cavalleria comença d’entrar. Lo primer qui entrà havia nom Daniel Nicolau, e altre aprés En Bernat del Gurp, e el terç En Julià Nofre; e puis aprés entraren tots los altres, al pus tost que pogren. E quan foren tots entrats, ajustaren-se en un lloc, e puis anaren a avant e feriren en la gran pressa dels que allà dins s’eren ajustats en aquella carrera, sí que els esvaïen e els auciren tots. E així anaren a avant, tallant e aucient curials, tro al castell del rei que hom apella Palau Reial, e tota l’altra gent anaren per la cuitat a amunt e avall aucient llaíns, sí que tot aquell jorn no feren àls. E quells qui s’eren recolllits e’l castell dels Reis, reteren-se al rei per fer ses volentats.
En aquest mig estant hòmens de conxorxa trobaren lo rei català en un corral e amenaren-lo al tinell. E lliuran-lo a l’Home dels Nassos, qui el se’n menà a son hostal. E demanaren-lo de moltes coses, e entre les altres dixeren-li que llur faés lliurar la Deputació del Genral; e ell sempre tramès missatge, e aitantost fo retut. Puis dixeren que faés venir los catius bigatans; e ell fóu-los venir, e foren cent huitanta. E quan foren davant l’Home dels Nassos, agenollaren-se a ell e besaren-li les mans. E el rei e cells que ab ell eren ploraren-se de pietat dels catius que ta mal havien sofert.
Ab tant lo vespre fo vengut, e tuit foren albergats en la ciutat; e els catius anaren-se’n cascuns ab llurs amics e foren mantinent desferrats. E reposaren aquella nuit; e era’ls bé mester, que molt havien aquell jorn guanyat. Mas anc a l’entrar ne al pendre de la ciutat ne moriren més de cinc-cents a peu, que foren e’l vall trobats.
E quan venc l’endemà al matí, que foren llevats, anaren oir les misses e puis tornaren dinar; e quan foren dinats cascun anaren per la ciutat, gardant e badant tot aquell jorn. E viuren tants absolutistes morts per cases, e per carrers, e per horts e per cirtals, que gran feredat era lo veer. E així passaren aquell jorn; e quan venc l’endemà, hagren llur primer Consell e decidiren si els morts no gitaven de la ciutat ans que pudissen, que null hom no hi poria durar, ans haurien a desemparar la ciutat. E així les gents volenters, per amor del perdó, rosegant, gitaren tots los morts de la ciutat. E puis hagren molt llenya e cremaren los ossos; e foren cinquanta mília los qui hi moriren, e trenta mília aquells que foren presos vius e foren cuits.
E puis reposaren-se bellament e en pau, així com cells qui no havien ben ops, que molt de temps havien treballat.
E el Conseller dels Nassos partí la terra per vagueries, e als hòmens de peu atresí; e donà-la-llur franca e quístia, sens dret ne usatge que haguessin de donar a null hom. Encara, que tot hom hi fos franc, anant e vinent, crestià, e jueu e sarraí, de tot ço que aportàs ne en tragués, que no fos tengut per propietat. E així la ciutat se poblà, e tota l’illa de Mayans. E aprés, l’Home dels Nassos ab sos barons, tornase’n enlloc e pensà d’altres afers, segons en aquest llibre tobarets e oirets.

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´
- Amor, a mi, vostre cos ha abellit tant, que lo blanc par la negror que en l’ull sembla’n vermell enfortit.
- Per sant Tomàs, ardit, trobem-nos aprés dejús lo pin de Sant Martin de Proençals.
Aquest fou el dia de setembre que Bernat Martorell partí cap a Barcinona estudiant la teoria de la fundació de la capital catalana per Hamílcar Barca, lo comte se recollí ab sos cavallers e ab sa gent, e faeren vela e anaren tant que preseren terra entre el cap de Llobregat e el Castell de Fels; e devallaren en terra, ells e llurs cavalls.
Quan los sarraïns que tenien assetjada la ciutat de Barcelona, saberen que el comte havia presa terra e que venia, llevaren llurs tendes e començaren-se’n a anar vers Bernat Martorell. E el comte, qui sabé que els sarraïns se n’anaven, cuita’s tant que fo abans davant Martorell que els sarraïns, qui eren sens nombre i no es pogren gandir a la host del comte qui llur era denant, ne a les gents de la ciutat qui llur donaren detràs; e així moriren-ne aquí tants, que l’aigua de Llobregat n’era tota vermella fins la mar.
- Em trop hui més que la cera moll. -digué B.M.- Sàpies que ella és negra e tan aspra que un llaurador hauria prou fet tot l’any que li preservàs lo camp de romagueres e de canyota.
- Una flor no fa primavera. -l’Isern camina prop seu amb cara d’home acostumat a calcular fins al darrer detall de les projeccions. El camí ral, tot un exemple d’urbanisme, serpentejava avall la falda del Tibidabo i se’n veia el seu final als nassos de la porta d’entrada de la ciutat. Gabriela, distreta, caminava uns metres enllà darrera la figura d’aquells dos.
- Com pus jo am a dolor me acost: lladoncs desig sa carn per als lleons.
- Qui en terra jau no tem pus avall caja. Si esteu decidit a fer-ho jo us darets costat.
- Familiar he tant est pensament que el dan vinent ja tinc per cosa certa.
S’aturaren prop del Rec Comtal, en un punt situat vora els camps des d’on es podia veure sense esforç les magnífiques murades i la torre, just on el Gremi dels Freners els havia convocat a través de la missiva. E enaixí estigueren esperant un temps breu i distraient-se amb naips, taulers de jocs, daus, instruments de tocador i tota classe d’atuells. Aviat arribaren al lloc les persones esperades i Bernat sentí que la forma en què s’havia encarnat l’arrepentiment i l’aversió a la vanagloria i als plaers era l’estilització d’una emoció vehement. Arribaren en total deu prohoms e juntaren-se al voltant dels dos pintors. Amb el seu llibre damunt la falda, sense deixar-lo mai fora de vista, Bernat s’assegué al costat dels màxims responsables de la freneria i Ramon a segona fila amb l’esposa del seu mestre. Un hom alt e que semblava ser el portantveus de tots s’alçà per fer el parlament i encarregar al nouvingut pintor el retaule de Santa Maria de Jesús, als afores de BCN, e alguna cosa més. Per tal de distreure Gabriela de tals paraules Ramon conversava amb ella per evitar que sospités nulla cosa. Fou aleshores que Ramon s’adonà, talment com un miracle, que dessota els peus de la madama hi aparegué uns breus instants una taca vermella que constituïa tot un presagi del que havia de succeir. La reunió, breu, de poca estona, establí les bases per a l’entrada de Bernat als cercles més alts de les influències. Quan foren de nou sols i veié que havia arribat l’hora de passar a l’acció es dirigí als seus companys, i amb premeditació, enganyà Gabriela per dur-la a un lloc més recollit on el que havia de fer pogués esdevenir-se sense testimonis.
- No podrem arribar a Barna a temps per entrar-hi, el millor és que dispensem el temps pels vorals fins que sigui l’hora encertada.
Es llevaren d’on eren i Gabriela, doncs, a pas lent, acompanyada i seguida pels dos joves, guiant-se pel cant de rossinyols i altres ocells, emprengué el camí cap a ponent per un viarany no gaire fressat, i ple d’herbei tot verd i de flors, que començaren a descloure’s pel sol ixent, i garlant i esplaiant-se, rient tota la colla, no havien fet més de dues mil passes, ben abans de mitja tarda tèrcia, que arribaren a una bellíssima i rica torre, que s’alçava una mica per damunt de la plana en un pujol. Després d’enrar-hi i recórrer-ho tot, havent vist les grans sales i les cambres polides i ornades, complidament plenes del que es requereix, en feren grans lloances i reputaren magnífic tot allò. En acabar, baixant i veient l’ample i alegre prat que hi havia i l’aigua que hi brollava, tan fresca i abundosa, anaren a seure en una llotja que senyorejava tota la vista, ben plena de flors de l’estació i de ramatge, i el discret Ramon vingué a reconforar-los amb uns dolços deliciosos i uns vins excel·lents, lleixant caure en el vas de Gabriela unes metzines que duia preparades. El seu senyor, gelós, s’havia ficat unes quantes pedretes a la boca perquè li dissimulessin el parlar.

 

(com es tradueix la passió per la puresa sexual en una ideologia revolucionària)

 

- Perdona mi, si follament te parle.
Jo sent paor d’infern, al qual fa via:
girar-la vull e no hi disponc mos passos.
No penses, sobre totes bella senyora, que mon voler sia que de present tu dones creença a la veritat de mes paraules: solament só content atorgues que poden ésser veres. -Després d’això la lloà dient que sabia cavalcar un cavall, ensinistrar un ocell, llegir i escriure i passar comptes millor que si fos un mercader.- L’honestedat que de les tues mamelles, estimada dida, mamant he presa, ha tenguda ma llengua muda.

 

- Doncs, envers mi no us cal anar d’escolt:
no ho sé, tu demana: vols unes espardenyes?,
ço una cinteta?, o una bella faixa d’estam? El que tu vulguis.
Lo camí és pla, sens barranc ne gran costa.
Espatxa’t, doncs, que et vull respondre.

 

- Volgra ser nat cent anys o pus atràs,
perquè son cert que és pijorat lo món:
La fi de mos desigs no és fer actes de justícia, mas fer a tu miserable.

 

- Jamés diré que siau lo mal meu,
car tot lo mal jo pren en molt gran bé:
si mon amic del meu mal semblant té,
jo, per son bé, volgra abans fos en creu. -El seu rostre esdevingué talment una fresca rosa d’abril o de maig quan es mostra a trenc d’alba, amb els ulls amorosos i centellejants, com l’estel del matí, i una mica tots. Llarga pintura seria, escrivint, pintar lo blanc paper de les humils enamorades paraules.- Los mals s’estimen, no per lo que són, mas per qui els fa. Senyor meu, sóc jo la mísera desventurada Gabriela, sis anys maldant vestida d’home pel món, vituperada falsament i àvolament. -I esquinçant la roba davant seu i mostrant el pit, féu palès que era dona al marit i a tots els altres.

 

Quan viu ses blanxes mamelles
sens cobertor,
mai no viu falcó ni astor
tan bé debatre.

 

- Vostre cos lleig per drap és baratat:
vostre servir és bo sol per a dida.
Ab mi no es pot comparar hom vivent,
puix la que am creem que és la mellor,
ab molt gran seny e honestedat de cor,
e jo l’am tant que ella m’és benevolent.
En lo començ fon bona ma ventura,
seguir-lo deu a la fi, a mon començ,
e, si no ho fa, mort, qui tota res venç,
donarà a tu la terra en vestidura.

 

- Doncs vostre cos és de verí reple
e mostren-ho vostres pèls fora mida,
car, si us jaquiu vostra barba criada
e la us toleu, puix, ab los pèls dels braços,
poran fer-se’n avantatjosos llaços
prenints perdius e tortra o becada.
Prec Déu que la calor
de tots los focs creme la vostra carn.
Lo mal hom fa casa prop la forca!

- Amor feia nostres coses una, desamor ara les parteix.
Accident és, amor, e no substança.
Puix es forçat que en molt breu temps morreu.
¡Ve a mal guany, vilana traïdora, que no ést bona sinó a escatar peix e llavar les escudelles!

 

- Morir me plau, car no em té prou lo viure. Jo coneixia ben que en lo teu cor de blana pedra era esculpit ab puncta de diamant tot lo contrari.
Aquell que son plaser fa
cobra per ell gran gasardós.
N’hai soferts que tot sui llanguits.
No es part ni mon cors per afany,
doncs, si eu no muir, vós n’havrets tort.
No et recordaves que de tu tenia fills; Joana, Gaspar i Eulàlia, eixa filla fresca ab clar vis com a rosa ni flor de lis, los quals ans que d’ací et parteixques, en la tua presència degollaré; fent trossos de llurs tendres carns e molles, comportaré que tu els dónes sepultura.

 

- Madona, encomaneu la vostra ànima a Déu, perquè heu de morir ara mateix.

 

Pres, doncs, ab les deshonestes mans l’inic cunyat la tendra orella, la qual tallant, llançà en terra: aquella part que pres havia, estava saltant en terra, cercant lo lloc d’on era tallada.

 

- Oh mort, qui est de molts mals medicina
e lo remei contra mala fortuna,
en contra mi hages llei e no suna
puix vinc a tu, l’orella a mi enclina!
Farta de la mia sang perdonaràs a l’escampament de la tua.
Car bé veig que vós m’ha traïda
ab vil llengua d’estornell.
A mal goig tingas la pell.
Que et lliguin en un indret alt de la ciutat a un pal i que t’untin amb mel, i que, fins que no caiguis per tu mateix, no et llevin!

 

- Poc val crit entre lo sord e el mut. Ma fort dolor serà menys sens la vostra. Mon sentiment, profeta verdader, sap que la carn vol carn e l’arma son semblant cerca. Jo us ho diré ab forts grossers mots: diu lo prohom en un provervi antic que no és tan forts enemic com aquell qui és familiar d’hom; perquè si bé s’eren de sa terra e així havia obert son cor que nengú no es podia pensar sa voluntat. Lo cos per si vol semblant de sutzures, l’arma per si d’un blanc net vol sa roba.

 

E torçà talment les mans, els dits, els braços, i les cames, i ultra això, la boca, els ulls i tot el rostre que era una cosa espantosa de veure’l. Aprés, ab lo coltell sangonós, travessant esquinça lo seu cos pervers, abominable; perquè, en los inferns, la miserable ànima inefable pena suporte. Aquella, sola, perdia aquell qui per ella en les aigües havia perdut la vida ab paraules que les pedrenyeres, los diamants, l’acer bastarien a rompre.

- Gabriela amiga, vostra carn és ja fem
e, sens cap gota, haveu bon esperit:
si no hi pensau, restareu escarnida;
que, per ser fresc lo cos, l’esperit crem.

 

Quan la dona fo morta e aparellada, e cascun se fo confessat e penedit de sos pecats, e totes les batalles foren establides, aleshores entre els dos prengueren el cos de la morta i el pujaren a dalt la torre, en la pus alta estança, lla on només ab escala se podia accedir. Aquella escala dels sarraïns era de deu rengs negres, grans e forts e ben armats ab llances grans e llongues ab ferres lluents e trencants; e tenien los aristols fermats en terra e els fers denant. Però el cos pesava molt i per més que ho intentessin no podien aconseguir pujar-lo entre els dos on tenien decidit. E aprés d’aquesta escala havia tres escales de camells encadenades la una ab l’altre ab cadenes de ferre.

 

- O enutjosa escala, que, més alt pujant, nos trobam més baix, perquè lo desig de més adquerir augmenta, d’on la fretura major se causa; que algú no li fall sinó tant com desitja!

 

Finalment descarregaren el cadàver i l’esmicolaren i n’amagaren els bocins per tal que ningú pogués trobar-lo. Després, un cop a baix, trencaren les escales i en feren llenya i marxaren segurs que ningú sabria mai el que allí havia succeït. Agafaren els embalums i el llibre i se n’anaren cap a ciutat sense presses. Però poc havien caminat quan a Bernat li agafà, com de costum, un atac d’angoixa i sense saber com es torbava a si mateix maleïnt i planyent el que acabava d’escometre.

 

- Los seus daurats cabells sens mesura, ab arc e aljava d’eletes fleixes, calcigant les florides silves, seguia les vèrgens nimfes en la cort de la casta deessa. Ab dubtoses ales, egualment volava; perquè tenia, ab los blancs cabells de les reals canes, semblant a puríssim or, un daurat cabell, lo qual era mur, força e segura victòria, e ferma defensa del seu regne.

 

E lo poder de l’atenta imaginativa, forçà als dos fer aquell gest que d’Orfeu se raonava: girant-nos a les espatles, per veure si Gabriela venia.

 

- Falsa imaginació. -digué Ramon Isern, que carregat de paciència escoltava el seu amic i sabia que només un bany podria retornar-lo a si mateix. Per això l’encaminà cap a la llacuna que quedava prop del Bogatell.

 

- No sé quins són los delits qui em sostenen
com no m’acuit metre lo món a part.
De la superfluïtat de l’arrear e del lligar de les dones no ha culpa altra persona sinó nosaltres, qui cascun jorn trobem guises novelles, deshonestes e sumptuoses. Adés nem tan llargs que no ens veu hom los peus; adés tan curts que mostrem les vergonyes. Adés escombrem les carreres ab les mànegues; adés les portem trossades a mig braços; adés les fem tan estretes que par vullen garrotar; adés les fem tan amples que par que portem a cascuna part un mantó. Adés portem los cabells plans, adés rulls, adés rossos, adés negres, adés llargs, adés curts. Adés portem caperó en lo cap, adés tovallola; adés xapellet, adés vel; adés paternostros, adés correja; adés capell de vebre, adés barret. Adés portem polaines llargues, adés curtes; adés portem les sabates sobre les calces, adés dejús. Adés nem vestits de draps fins, adés de frisó. Adés armats, adés sense armes; adés sols, adés ab companyes.
Consell no em cal si em desig per foll escriure!
I no cal dir que, allà on les dones m’han estat ja motiu de compondre mil versos, les Muses mai no me n’han donat cap motiu.

 

- Pus alegra viure sol que el papagai. No sigueu enze.

 

- Qui ama carn, perduda carn, no ama,
mas, en membrant lo delit, dol li resta.

 

- Parlant ab tu així com ab bon amic, a la veritat e sens trufa,
Antan Rigaut de Berbezills
un trobador franc e gentils
qui d’amors ha mant bells repaus,
diu que els llongs sospirs que passen
sol est conhort los ha sosté.

 

- Vós, sí que qui sabeu de la tortra el costum!

 

- Hages cura del present -dix ell- e lleixa l’esdevenidor.
Llur cap no val, perquè no hi ha cervell.
Les aigües, perfums, algàlia, ambre e coses aromàtiques que porten supleixen llur pudor, pinten-se ab innumerables ungüents e colors. E per tal que mills ne puixen venir a la fi que desigen, aprenen d’estil·lar, de fer untaments, de conèixer les herbes e saber llur virtut, e propietat de les figues seques, del vermell de l’ou, del pa fresc de pura farina pastat, de les faves seques e de la llur aiga, de la sang e sagí de diverses animals e de la llet somera.
E saben si lo riuarbre és sec o humit, e quants materials entren en la triaga, e si lo cercle se pot qudrar, e qual fo millor poeta entre Virgili e Homero, quantes esteles ha en lo cel, e com s’engendren en l’àer lo tro e el llamp, l’arc de Sant Martí, la pedra e altres coses, e si los elements són simples o composts, e si es pot convertir la un en l’altre, e què signifiquen les cometes, e què es fa en Àsia, Àfrica e Europa, e quantes gents d’armes ha l’Almorat; qual és lo pus amorós de la vila e qual és estat enganat per aquella que ama, ab qui dorm sa veïna, de qui és prenys l’altra e qui li ha tramès l’anell e qui li ha dat lo collar de perles, e quants ous fa dins l’any la gallina de la sua veïna, e quantes fusades ixen d’una lliura de llin, e finalment, ço que feren jamai los grecs e els troians, los romans e els cartaginesos.
E desijants que llurs cabells negres sien semblants a fil d’aur, moltes vegades ab sofre, sovent ab aigues, sabons e lleixiu de diverses cendres, e especialment de mares de vin grec e de ginesta, e a vegades ab sagí de serp e de gatlla e ab los raigs del sol, converteixen aquells en la color que desigen.
Se meten davant un gran e clar espill, e a vegades dos, e en la una part fan estar la serventa, e en l’altra la cabellera o les polseres, l’alcofoll e les pintures.
Quan bé seran arreades e debuixades, si algú les mirava les mamelles, les quals elles desigen per tothom ésser mirades, car per això les traen defora, amaguen-les corrent, volents donar a entendre que no han plaser que hom les veja; e és tot lo contrari, car a penes les hauran cobertes, les tornaran a descobrir e mostrar com pus deshonestament poran, per tal que hom les tenga per belles e els vaja bestiejant detràs.
Fermalls, anells, perles, collars, paternostres, manilles, correges, moltes vestedures e diversos ornaments, molts perfums e aigues, calç viva, orpinent, olis, sabons, estopa, banya de cabró, sang de voltor, tela de cabrit calda, draps de cànem passat per cera blanca fusa, e altres innumerables materials qui et provocarien a vòmit si els oïes, quan elles són bé pintades, lo sol, lo vent, lo fum, lo fred, la calor e les mosques són llurs enemics capitals; e si una d’aquelles se posa sobre llur cara, necessari és a aquells qui entorn los són que a la dita mosca o altra prenguen e maten davant d’elles; si no de vuit jorns no seran alegres ne en porà hom haver bon repost.
Pus alegra viure sol que el papagai. No sigueu enze.
Tu -dix-ell- te mets en carrer qui no ha eixida. Qui no és trist de mos dictats no cur. Au, lleixa anar l’aigua per lo riu e preneu un bany, que us pacifica.

 

- Teniu raó, jo fui amat e no tant com pensava.

 

I Bernat es despullà i es remullà de dalt a baix dins la llacuna mentre Ramon custodiava les pertinences i vigilava que ningú prengués el llibre. En acabat, i com que eren prop de Sant Martí de Provençals, s’acomiadaren fins al següent jorn i Bernat s’encaminà, més relaxat, a la cita amb la seva enamorada. Bartomeua, que seria la seva segona esposa, l’esperava amatent per falcar la institució del matrimoni (contracte econòmic i estructura social) que estableix l’imaginari col·lectiu de l’amor cortès, de l’obstinació, de l’obscenitat i de la passió. Es trobaren sota el pi i van fer el que havien de fer, i en acabat se n’anaren cap a casa a reposar que molt havien treballat dessota el pin.

 

Aquella nit planejà un nou crim que seria comès el 39 al retaule del cor alt del monestir de Pedralbes, on l’any 1326 la reina Elisenda, malalta, va fer penjar tot de pernils i va descobrir d’una manera científica que Pedralbes era de bon tros el lloc més sec de tota la ciutat, ja que els que hi havia eren els pernils més eixuts de la plana i per celebrar-ho hi fundà un monestir. Per això, enmig de tants pernils, les cuixes d’aquell mort no serien descobertes fins al 1442. Abans, però, el 33, pintà les imatges de pedra de sant Gabriel i de la Mare de Déu amb l’atreviment de figurar-hi les cares dels dos morts acumulats, el pintor Borrassà i Gabriela, a l’enfront de la capella del Trentenari de la Casa de la Ciutat de Barcelona. I hi pintà també la llança de la imatge de sant Rafael tot reproduint aquella amb què fou mort Francesc. La llança es trobava al portal major de la Casa de la Ciutat de Barcelona (CCB) ben a la vista de tots, i això l’omplia d’un goig pervers tot sospesant el seu atreviment. A partir d’aquell dia en què parlà amb el Gremi dels Freners la seva projecció i influència fou cada cop major. Tot sortia tal com ho havien planejat en Borràs, Despuig i Cirera, i del CCB no paraven de ploure encàrrecs. Ajuntament, ICUB, i totes les màfies eren cada cop més procliues a treballar amb en Martorell, en qui veien la possibilitat d’haver trobat algú adequat per als seus plans. I com que en tota compra de veritat, es requereix, a més de la quantitat del valor, l’especificació del preu i la seva aplicació, així va rebre dels consellers l’encarrec de les pintures heràldiques de draps imperials dels funerals de la reina Violant de Bar i del Bisbe Sapera, sense sospitar que aquell pagament ocultava altres mesters en funció de la conversa que Bernat Martorell tingué, un dia clar de tardor, en anar a recollir el pagament al dit Palau de la Deputació del General on es troba per primer cop amb un personatge que més tard tindria el seu paper en el drama segons aquí trobarets e oïrets. Aquest personatge s’aparegué abellat amb un barret punxegut, segons tenia costum, i explicà subtilment les seves intencions.

 

Sàpiats, Bernat, que el tambor representa el pas del període cavalleresc al període militar modern, amb tota la seva càrrega musical però també fortament hipnòtic. És un element de mecanització de la guerra, una màquina feudal. El 1419 vaig participar en l’assassinat del duc de Borgonya mas per a tostemps he cremat l’inventari. Cercàvem la modernització de la indústria “a la francesa” en la fabricació de draps i seguíem la recomanació de Pere el Gran de fer la pau amb Castella per ampliar el mercat. Volem que sien de fins draps e altament folrats, ab les mànegues molt amples entrò qals talons, e ab les gonelles de la vinta avall molt amples e folrades per retre e mostrar les anques ben grosses de les dones, e de la cinta amunt, embotides de la tela e de cotó per fer-los bons pits e grans espatlles. Creus que només els màrtirs tenen sepultura de marbre? Robins, ceptres, bossa daurada de moneda, setí carmesí, textos a les vestidures, encesos carboncles esculpides, collars de set roses blanques, diamans, tapins, domàs borell, vel, safirs, blau setí, perles, vellut verd, setí violat, banderes brodades, burell, tot això tindràs i més si participes de nostres intencions. Aquests nostres opositors mesclats, un drap de mescla tixen que no es veu bé les colors que d’ells ixen. Jo tinc vestits que em van costar, tot plegat, prop de cent lliures venecianes, ja fa més de deu anys! Robes, draps i vairs, tot de tan baixa qualitat i poca competència que per això bataners i tintorers són desplaçats fora ciutat. Aquests dos personatges, la reina i el bisbe, van ser assassinats pel consistori i volem que encobreixis l’assassí amb les teves pintures. A canvi de diners. Cerquem un regicidi per reflotar la nostra llibertat e la nostra economia, aquest rei no sap com fer les coses a bé i ens cal desfer-nos-en. Cert que bons ports ha en Catalunya: Tortosa, Tamarit, Blanes, Sant Feliu de Guíxols, Cadaqués, Cotlliure, Roses, Palamós, Tossa, Sant Pol, Tarragona, Salou, Portfangós. Però com aquell que, ab flaca barca, en riu entra en la mar e no hi espera estiu a Barcelona només hi ha platges i illes, i això genera un negoci important perquè cal llogar barquetes per descarregar les mercaderies i els passatgers de les naus fins a la costa. Barquers, bastaixos i carregadors estan amb nosaltres i tots els més importants menestrals i comerciants de la ciutat. Fabricarem cadins, estamenyes, sarges, frisons, eixalons, vervins, bristons... i per fils: catorzens, setzens, divuitens. A més, us voldríem fer l’encàrrec, no pensessis que no tenim present les teves conxorxes, de la vidriera de la sala del trentenari, per tal que els vostres crims planejats amb en Despuig i en Cirera no siguin en va. Com veus sabem més que t’esperaves, però no volem pas haver de fer-vos fora de vostra deguda plaça, que ben ho haveu treballat amb risc i valentia. Així, doncs, si us confabuleu amb nosaltres gaudireu de bons sous i feina segura, sereu tingut com a Mestre de pintura, i entaulareu conversa avui mateix amb un pintor de Flandes que és vingut expressament per vós conèixer i instruir-vos en el què heu de fer.

 

Tenim una bona explicació contemporània dels fets presentada a corts per Pere d’Altelló en nom dels mercaders; en aquest text s’afirma que “l’art de la mercaderia” és la base de la prosperitat del país, però per molts motius, com la competència estrangera, ara està decaigut: “per aquesta raó és avui en dia en tan gran decadència”; el mateix afirma la reina Maria en una lletra escrita al cap de deu anys justos del memorial del mercader. En efecte, els contemporanis, ja siguin autoritats, mercaders o menestrals de la Busca, estan d’acord per queixar-se de la crisi i per acusar els estrangers tan actius aquí (als coneguts s’hi han afegit alemanys i savoians): “se vénen péxer e enriquir en los regnes e terres del senyor rey”, afirma un memorial anònim.

 

Aquell 2 d’octubre del 1437 acceptà l’encarrec de la vidriera de la sala del trentenari i el Conseller l’acompanyà en una estança on un tal Van Eyck, pintor de fama sobirana i reconeguda arreu d’Europa, s’esperava amatent per conèixer i parlar amb el que havia de ser el seu enllaç català. Per aquesta vidriera que s’havia de trametre a Flandes va cobrar a l’avançada 8 lliures, 16 sous i 8 diners. El que no podia sospitar cap d’ells és que el fet que la vidriera, per problemes de paperam, finalment no es trametés provocà uns esdeveniments que ningú es podia esperar. Però això serà més endavant del text, i per ara ens acontentarem amb les profundes meditacions que compartiren en aquella estança els dos pintors, els quals tant l’un com l’altre estaven d’acord amb l’anomenat Grup de Sant Jordi. E així parlaren ells, segons ho contà un dia algú de bona memòria i contrastada.

 

- L’emperador Carles III s’esbrava, perd consistència. Algú ha enroscat malament el tap. Com veus t’he dut com a present tres parells de sabates de ciutat, sabatilles de pell, un impermeable, un abric fosc, una bata de seda, roba interior, camises, peces de llana, tot dins la mateixa línia. Coses cares i ben conservades. Corbates i mitjons impersonals, una bufanda de pell de camell, un jersei de casimir. Robes de ciutat sòbries, d’home de negocis. Tot comprat o fet a la meva ciutat, a Amsterdam. Alfons el Magnànim m’ha comprat una anunciació i unes taules de St. Jordi. Són els models a partir dels quals has de treballar, Martorell. Hi observaràs, atent com ets, que el substantiu predomina sobre l’adjectiu. Els pintors mediocres continuen essent un plaer per a la posteritat, però el poeta mediocre s’enfonsa en l’oblit. Per al partícular encara no existeix la satisfacció aconseguida a través dels llibres o de l’audició de música, la contemplació d’obres d’art, el goig de la naturalesa, els llibres encara són massa cars, la naturalesa massa perillosa i l’art constitueix justament una part de les festes. Això ens permet una avantatge que pocs podrien sospitar. El tret fonamental de l’esperit de la darrera Edat Mitja és el seu caràcter preponderadament visual. Aquest tret és en certa manera l’anvers de la decadència del pensament. Tot allò que es vol expressar és recollit en una imatge òptica. Les teves tasques et seran tatxades en paga e satisfacció dels grans treballs que per ordinació llur sostenguts així en deboxar […] com per les avaries de les colors, jornals e altres coses.

 

Bernat s’abocà, tot arrufant les celles, damunt el seu bloc. Volia que tot resultés perfecte amb Van Eyck, no pas perquè fos Van Eyck i es volgués casar amb Polly, sinó perquè ell era el Prínceps Olerdolae. Tenia la vanitat subtil però suprema que sovint es disfressa sota altres noms, com ara devoció, altruisme, generositat. Hi havia, amagada en el fons del seu esperit, una bestiola cega, sorda i famolenca que sempre s’havia d’alimentar indirectament, com per un cordó umbilical.

 

A partir d’aquell dia i com ja havia acostumat tots els dies apuntava els seus pecats en una tauleta, i quan pel fet de ser de viatge no ho podia fer, ho feia immediatament a la tronada, escrivint tantes hores com fessin falta. Se’l veia escriure de nit o llegir a cuita-corrents el llistat a la llum d’una bugia. Mai no s’ha oblidat que tot pot ser absurd si la seva significació s’esgotés en una funció immedianta i en la seva forma de manifestació. No es tractava, ni de molt, de fer arqueologia, sinó d’integrar la historicitat de l’autor en l’experiència estètica del lector, la prosa que són i la poesia amb què a cops s’anomenen.

 

E quan hàgron alén cobrat
la un e l’autre s’és llevat
e fiéron-se si asprament
am los pinzells verament
que tombéron estaboïts
per mies del sol tot esvaïts.
A cap del temps ells si llevéron
e batallar tantost tornéron.

¿On és Homero, on és Virgil, qui en metres; on és Demòstenes, on és Tuli, qui en prosa; on són los tràgics grecs e llatins poetes, que tanta dolor escriure puguen? ¿On són tots los qui tristícia, dolor e misèria sostenen? Lligiu i entengueu, i ensems llurs mals oblideu, e ploreu ab Hero la dolorosa mort de Leànder. Perquè no vull en llarga història la ploma estendre, los contrasts, les temors, les esperances que ma pensa, de son exempta, combatien, ara lleixe d’escriure.

 


´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

DELS HEROIS, ARCÀNGELS I ESTRELLES

 

Semiòtica de l’ossamenta lingual: Qui va al riu amb un vas hi troba aigua sense mesura, encara que ell la prengui amb mesura, per causa de la capacitat determinada del vas

 

Bernat entrà a la Generalitat pel carrer Sant Honorat. L’arxiu, un armari, moble auster i sobri segle XV, amb set portes i compartiments interiors per acollir-hi les diverses seccions de documents, era a la part noble del conjunt arquitectònic, a la galeria alta del pati gòtic, al costat de la capella de Sant Jordi, entre la torre del palau i l’hort. Hi havia anat per parlar amb l’arxiver, segons li havia dit Van Eyck que era el que havia de fer. En entrar al pati dels tarongers es trobà de nou amb sènyer en Queralt (a l’original, segner en Cararh) abillat amb un dels seus barrets. E parec bé que fos honrat hom, que ell venc en un cavall liart molt bell, e la sella e el pitral obrat ab fulla d’aur de son senyal, e el fre e les regnes de seda ab platons d’argent, ab obra entrallada ab peres e ab perles encastades; e fo vestit d’escarlata ab fresadures d’aur, e no aportà nengunes armes mas una espasa pendent en son coll, molt rica ab ric garniment.

 

- Resistència social, ofensiva senyorial, baralles interfeudals, guerres de religió, pugna política, resistència monàstica i també delinqüència, això explica a la clara per què el ritu guerrer fins i tot és un culte que neteja les culpes, i un acte de regeneració. El problema dels remences i la conseqüent llibertat dels pagesos ja fa massa que dura. Els de La Busca ho hem intentat tot en el període de reforma, però la pinça acabà provocant l’ira dels oligarques. Bernat, te mostraré palesament que qui ab cunyats entra en missa se n’ix a soles, que anc no es poc dar clam, quan venguda.

 

- Jo no hi crec en els discursos -digué-. Trobo que la llengua és un dels òrgans de què tothom abusa.

- Ets amic de plor e desamic de riure. Doncs prou de demanar almoina: ocupació. Pinta Elienor d’Aragó, Elienor de Xipre, Sibil·la d’Aragó, Dona Violant i Dona Maria. Ella serà la clau que tancarà l’obra e lo signe posat a la fi del rerascrit e lo segell autoritzant complidament lloar.

 

- Quan l’hom és a mals aparellat, la veu de mort li és melodiosa. No em clam d’amor, mas de ventura.

 

- Lo temps perdut, sospirant, maldiran, jo són aquell de qui es deu hom complànyer e mon ull no em vol descobrir; molt menys ma llengua volrà dir ço que el gest no gosa mostrar. Cascú requer e vol a son semblant, per ço no em plau la pràctica dels vius, aprés los mals, los béns mellors parran.

 

- Petjor que mort és vida sens plaer.

 

- Llograjar, llagotejar, fer mals contractes, espiar altres, matar, enganar, difamar, estificar falsament, robar, acusar, mentir, pelleiar, emparar mals hòmens e plets injusts, descarrerar ab llur enginy dones e donzelles e lliurar-les a altres, cascú cuida ésser altre Salamó en saviesa e altre Tul·li en eloqüència.

 

- Rei pot ser dit lo pobre dins sa pensa per un petit do que el sia ofert e, lo ric hom de llarguesa desert, gran suma d’or pobretat no el defensa.

 

- És ric cell qui no ha desig. Present de tots faré de mi sentença que sonarà mentre el món dels vius dur. Lo meu voler és més que tota res e el vostre és menys que el terç d’un punt de dau. Sens causa gran null acte gran se fa.

 

- La causa d’on los venc aitant de mal no és tan gran com la que mi confon. D’aquest gran volt, la raó ne murmura e mon jorn clar als hòmens és nit fosca.

 

- Lo jorn ha por de perdre sa claror: quan ve la nit que expandeix ses tenebres. Lo vici és tant que virtut empesa en tan pocs és, e poc a poc se fon. Negú no es pot regir per son penell, sinó que els flacs de sa cort foragita.

 

- Pair no es pot aquesta cosa lletja dins los ventrells qui d’envejar s’escombren.

 

- L’hom de cor flac meta el perill a part, car sa honor lluny de perill està. Cascun semblant ab son semblant se guarda. L’home pel món no munta en gran valer sens haver béns, bondat, llinatge gran. E l’hom desert que enriquir jamés cuida umple graners, olis e vins envasa. Car poder val tant com és ministrat, llinatge val aitant com és honrat: la valor d’hom no fa tot graduar. Vicis, virtuts, per actes s’han a pendre, e no penseu que mon cas enfresca, car major dan mereix ma vergonya.

 

- Mellor de tots, hauré nom, si em conferme (Sia cascú per ben oir atent e no imagín que jo el vulla decebre). Pocs animals no cloen les palpebres e los malalts creixen de llur dolor. Lo bo i el mal conserven la calor d’hom radical, que sens ell és gastat.

 

- De bé o de mal, se’n deu mostrar gran cas: a amor, li plau que es mostren sos secrets. A l’hom és dat per son dret natural desijar bé volent saber lo mal.

 

- Oït he dir que tot mal fa sa via si llong espai de temps és atenyent. Tinc la mia pensa per admiració suspesa; que els actes de virtut vulles enlletgir, cobrint-los ab vel de viciosos tractes. (Mon enteniment ha gran debat ab lo voler del cos, car no vull ser rei veent-me d’ell sirvent, per bé que mal sens bé no pot venir. Mas jo emprenc per ell més que morir: malament viu qui en mal fer no té frens). Veges mon cor en quina dolor jau: en ton hostal no mereix tan dur llit. Tant és humil que es forç no el pot fer brau! ¿Qui és lo foll qui em repte, si no am? ¿Qui és lo foll reptant-me de amar? ¿Per què m’és tolt poder deliberar? E, d’açò, n’ensurt un gran debat: lo meu cor diu que no n’és enculpat, car, del parlar, la llengua n’és senyor. La llengua diu que ella bé ho dirà, mas que la por del cor força li tol, que sens profit està, com parlar vol, e, si ho fa, que balbucitarà. Les coses periran que dintre si estan en desacord. Jo, m’ignor.

 

- Vulles haver en contra mi ergull! Lleixa vassall qui no et vol per senyor! Tot acte és prop de lla on és poder si al voler governa l’apetit. Qui en aquest món honor vol e diner tinga’s esment ja té causa d’errar.

 

- Jo só dubtant. Ne vull més que lo toc no em promet.

 

- Follament te pregue, ab tot que só mal crestià per obra, ira no et tinc ne de res no t’encolpe e fas tant bé donant mort com la vida.

 

- Lo qui no tem del fort lleó les ungles molt menys tembrà lo fibló de la vespa.

 

- Ab un fil prim se tira una roca! Un punt de bé molts ne porta de mal. Amor, oi, desig, abominació, delectació, tristor, esperança, desesperació, temor, audàcia, ira e mansuetud, en los mijans ha d’ésser nostre delit. Prou se fa tost ço que bé es fa. Cató, volent esquivar les mans de Cèsar aprés la mort de Pompeu, se matà a Útica; abans que proceís a matar-se llegí lo llibre de Plató sobre la immortalitat de l’ànima.

 

- Meu amic senyor, la Divinitat és el No-res. És a aquesta conclusió que arriben Escot Eriúgena i Àngel Silesi.

 

- Digats-me de hoc o de no e prou de dubtes. Sou amb nosaltres o no en el regicidi?

- Hoc. A mi què em fa? Vulles cristià o jueu, pur en Bernat des Buc sui eu. Si embla moltó o vedell, si embla gallina o capó la ploma e els budells ne dó; e de tot peix daré l’escata, e no en cerquets altra barata. Despertat has lo lleó qui dormia.

 

-Així has de saber que lo jorn convengut en la vintena part de mijà hora deureu ésser vestits e arreats per eixir de casa, e en botonar lo jupó, tirar les calces a vuit o deu parts, dreçar les polaines, espolsar les cotes, vestir-se aquelles, pentinar llurs cabelles, qui la nit passada hauran estat en premsa, mirar si sou aquells qui éreu lo jorn passat, posar-se al coll cadenes, cascavellets, esquelles e garroteres a les cames, no trigareu pus que un espai de tres hores. Aquests són los preparatius. Si no podeu tan prest remei haver, buideu lo sac per un forat o per altre. Tots us estareu a l’amagatall d’estiu en lo celler e d’hivern en la cuina, trufant e dient moltes pegueses e escarns. Aquesta nit he tingut un somni de bona senyal. En ell caigué son cap, com a tronc envellit. Lo cos del rei, cobrint los païments de la nostra real cambra de tapits carmesins, tints de sangonosa porpra, en tan gran abundància, que les òrfenes filles llurs peus, ni els meus, no podien ser estalvis que en la corrent sang de Príam ni es banyassen.

 

Un volum és un armari

 

El 8 de novembre el Consell li encarregà la il·luminació de la primera pàgina dels Usatges de Barcelona de Jaume Marquilles. E, fet açò, acabada la pentura, e enllestida l’enquadernació, los tres oïdors de comptes, levant-se del consistori, el desaren a la cambra del dit archiu i materen Francí Altelló, ajudant del racional en possessió del dit ofici, lliurant-li les claus de la cambra e dels armaris de la dita cambra. Aquest llibre, d’alguna manera, establí el primer contacte amb l’arxiver Altelló. Aquest Francí Altello suposa un graó més elevat de cara al regicidi i és una peça clau per entendre el paper que hi jugaria, anys més tard, Mateu Morral.

 

Encreuament dels fets narratius. Les novel·les són corals i alhora les diverses línies narratives s’entrellacen sempre

 

El 1285 la revolta es produí per motius econòmics derivats de la guerra amb França i la colonització de Sicília. El papa excomunicà el rei Pere el Gran i atorgà el regne als Anjou. [2-1.56, anj]
El 1329 es plantà la primera pedra de Sta. Maria del Mar, església que és de propietat del poble degut a què el papa no permeté la cristiandat als catalans i aquests se sublevaren al papat. [3-1.62 mar]
Revoltes populars coetànies a Flandes, França i Florència. Revolta de Berenguer Oller i reacció de repressió de Pere. [1-2.7 oll]

 

A frare Bernat, trobé
tot esvaït,
dient: De torrente in via bibit
propter ea.
-Oh, fra Bernat! e durarà
vostre llegir?
- Dues hores ha, sens fallir. E vós sou Francí?
- Sitot francès ha bell llenguatge
no em pac en re de son llinatge,
car són ergullós ses mercè,
e·z ergull ab mi no es cové,
que entre els francs humils hai après;
perquè eu no vull parlar francès.
Ab un matràs volets matar
tres grans aucells,
ab aqueixos vostres cimbells
e tritxeria? Gerauld de Queralt,
secretari del rei, mestre racional i tresorer regi,
no es per autres capells
que els punxeguts.
Com la peira fon la tors
el calabre e los mangonells
els crits els bruixs són grans e fers.
- Tu desitges saber mon mal,
lo qual no consent ésser parlat,
perquè l’aire s’entrenyora
de rebre lo so de tals paraules,
e les tues orelles haurien ferea d’oir
lo desordre de tanta conspiració.
- Carles de Viana
germà i alter-ego de Joan de Navarra,
fou expulsat del Principat
a la Capitulació de Vilafranca.
Això provocà
La Independència de la Generalitat.
I féu crear els càrrecs de procurador general,
governador, lloctinent i virrei reial.
De present havem ordonat
sengles oficis de nostra casa e cort separadament
per sí dividir e què pertanyerà
a cascun per deute de son offici
e què haurà a fer, regir e ministrar,
e quin poder haurà e en quals persones
e en quals coses e en quins cases,
e encara quinya manera e quant e com
cascun en sos oficis ordonadament degen servir.
Funcionaris hi haurà dos blocs
de caràcter privat, el majordom i el camarlenc.
El majordom, a més d’administrar la casa del General,
formarà part del consell juntament al camarlenc,
un que custodiarà el segell secret.
De tota manera l’òrgan administratiu
Serà la cancelleria per excel·lència.
Per al càrrec de canceller
s’escolliarà un doctor en lleis,
preferentment ni bisbe ni arquebisbe,
al qual confiarà la presidència del consell
i del tribunal suprem de justícia
i l’expedició de documents,
segons consta en les Ordinacions del Cerimoniós.
Per sota del vice-canceller
es promocionarà el primer dels escrivans
amb la creació del càrrec de protonotari
en la persona de Mateu Adrià,
expert en política internacional,
que aviat necessitarà un lloctinent.
S’encarregarà del registre dels documents oficials
després de revisar-los i corregir-los,
i de la custòdia dels segells secrets
exceptuat el segell vigilat pel camarlenc,
mentre que abans havien estat dipositats
en mans d’un notari. Per tant, cobrava el ius sigilli,
amb el qual obtenia uns ingressos destinats
al pagament del personal.
Dels capellans i les seves almoines
entre altres coses, treballaran pel lloctinent,
un arxiver, e dotze escrivans,
de manera que redactaran els documents,
vuit escrivans de registre,
un escalfador de cera, un segellador,
correus, algutzirs, porters i càrrecs menor.

 

Ab tant lo rei li posà la mà sobre el cap e tenc-lo bé a prop, que no se’n pogués anar. E així lo rei cavalcant e En Berenguer Oller a peu al lats d’ell, vengueren-se’n al palau e entraren dins. E lo rei manà als porters que no hi entràs nengú sinó cells qui eren companyons d’En Berenguer Oller, si entrar volien; e els porters tancaren la porta. E puis aquella nuit lo rei s’endreçà amb sos cavallers e ab sos ciutadans de Barcelona que bon matí, ço és lo jorn de Pasca, aprés de moltes coses que hi hac dites e fetes dedins e defora, estrenà lo dit En Berenguer Oller e ab gran honor trasc-lo del palau rossegant a la cua d’un mul, amb set de companyia que menava hom aprés d’ell ab los lligams al coll; e féu-los menar per tots los carrers de la ciutat e puis féu-los penjar per la gola tots set en una olivera, e En Berenguer Oller pus alt de tots. [1-2.7 oll]

 

E ell puis venc-se’n a la casa del Temple, e trobà-hi gran re de tresor de son frare lo rei de Mallorques que era aquí en comanda, e féu-lo pujar al castell, e obrí los cofres en què era aquell tresor e entre altres coses troba-hi una carta escrita ab pergamí, segellada ab dues bolles de plom pendents, l’una del rei de França, l’altre de l’apostoli, en el qual se contenia que el rei En Jacme de Mallorques prometia de valer e d’ajudar ab tot son poder per mar e per terra al rei de França si hagués conquesta tota la terra del rei d’Aragó, e per raó d’aquesta promissió que ell feïa, lo rei de França li donava lo regne de València quan l’hagués conquest e tolt al rei d’Aragó, e d’aquesta donació atorgava e conformava l’apostoli de Roma. [5-4.24 fra]

 

- Aitant com viva, no vull ésser apellat rei;
que jo son ara un dels mellors pintors del món,
e si era apellat rei, no seria gens dels majors.
- Los grossos destrueran los menuts.
- E quan hauran pres lo lloc, occiran tots los hòmens,
e les fembres e los infants que hi trobaran.
- Ribalts.
- E quan serem ben prop,
aquells llaïns desserraran les ballestes,
peires e cantals a gitar per los murs
e metran grans crits e grans veus,
que parirà que n’hi hagi deu tants més que no hi haurà.
E aquell dia sabrem per les espies
que hi ha en la host del rei de França,
que el rei de França haurà fet ordonament
que l’endemà al matí se acceptàs
la llibertat en Catalunya.
- Mas no creu que nengun peix se gòs alçar sobre la mar
si no porta un escut ab senyal del rei d’Aragó en la coa?

 

E parlarem de la guerra
e de qui era son genre.
E parlarem moltes vegades ensems privadament,
que null hom per privat que fos,
no poc saber res de nostre consell.

 

1391-1414 època de conversions massives i forçades. [7-2.34 con]
1425, Ausiàs March ja és falconer del rei. [5-0.11 mar]
1423 Andreu Ferrer tradueix la Divina Comèdia de Dant. [5-0.2 dan]

 

- E entrarem en les esglésies de la vila
e robarem-les, e trencarem les creus
e les imatges dels sants que hi ha,
e gitarem-ho tot a perdició,
e gitarem les relíquies dels sants que hi ha;
e prendrem los infants petits e en batrem les parets,
e puis jaurem e forçarem les fembres
vídues e poncelles e les altres,
e no hi guardarem reverència d’església ni d’altar,
ans jaïrem ab elles allà enleix,
e puis quan hi haurem jagut tant com voldríem,
occerem-les e nafrarem-les malament,
que no hi valrà mercè clamar ne cridar;
ne nulla res; que anc tan gran llegesa
ne tan gran crueltat no serà feta
per gents de nenguna llei, crestians,
ne jueus, ne sarraïns, ne pagans,
que major crueltat fo aquella del rei Herodes
quan féu ociure los Ignocents en la ciutat de Betlem.

 

La vida contemplativa comporta grans perills, diu Gerson, molts s’han tornat hipocondríacs o sonats per culpa seva

Amsterdam, 1448

 

Apreciat confident Émile Bertaux,

de pau podríem escriure si em fos donat aquests temps en entendre los grans secrets enclosos en natura, no fóra al món cosa que em fos escura.

 

Van der Valk

Barcelona, 1448

 

Benvolgut Van der Valk,

 

de primer l’assassí és anònim i se l’ha batejat com a mestre de St Jordi. Segons el detectiu Duran i Sanpere es tractaria de l’un bacallar de framenor, mal e felló, habitual a lo joc del picombert, cansat de treballar e desitjós de repausar. L’odi, la tradició, la niciesa, la cobdícia, l’avarícia, la melancolia, la mojigatería, l’enveja i la vellesa: semblen ser llurs qualitats anticortesanes. Hem arribat a la deducció que ha de ser fill d’un carnisser. Mas sinó carn no hi trop e só enganat a quatre peus deu anar qui no ho creu. És acostumat d’oir trufadors, escarnidors, ralladors, mals parlers, cridadors, avalotadors, jutjadors e mitjancers de bacalleries e de viltats per la manera com mira lo món, e veu-se jove i mesquí com ja no hi és on ferme son voler. Té la necessitat del mal per fer visible el bé.

 

Sabem, per un dibuix sobre pergamí que he vist a l’arxiu, que en la mort de Lluís s’emprà una espasa i que més d’un cop s’ha vist companyia amb un llibre prop dels llocs de les morts. El barret de Francesc fou trobat a terra, e fa pensar que fou decapitat. L’assassí no actua pas sol, es sospitem que forma part del Grup de Sant Jordi. Han nomenat un nou arxiver, un home molt baixet, apellat Altelló. Ja sabeu que manxa bufant orgue fals no ret fi i que la poció medicinal té per objecte la purgació; la purgació té per objecte la primesa, i la primesa la salut PAREU COMPTE: els de la Biga són els oligarques i els revolucionaris perquè s’oposen al rei però només per interessos. Els de la Busca, en canvi, seran al costat del rei, però són reformistes i remences. Qui bufeteja un militar causa una ofensa més greu que si ho fes a un paisà, i encara seria molt més greu l’ofensa si fos inferida a un príncep o a un rei o a l’eternitat, que tota entera no és res més que un punt.

 

Amic, si l’hac bo ni lleial; bé, o guanyes o perds. Això és tot el que sé.

 

Émile Bertaux

 

Les forces de la ploma són molt més grans que no creuen els qui no les han provades amb coneixença. L’autor cita els trobadors que foren els seus mestres i juga amb les possibilitats expressives del llenguatge i del vers amb gran habilitat

 

Bernat Martorell no era un home amic d’introspeccions ni d’autoanalisi, perquè tota la vida havia tingut massa feina per a ésser-ho, de manera que va considerar que el seu judici era perfectament imparcial i amesurat i, naturalment, exacte. Cruelment es complaïa en llur interminable i fútil activitat, mentre el rellotge de damunt del seu escriptori martellejava els minuts i els anys. Havia confós l’interludi amb tota una vida. Una habitació confortable, xerrada i cervesa. Dos homes. I una dona bonica. No sabia què dir. No sabia si aquella nit volia estar amb ells o no. Estava cansat, massa cansat per a prendre una decisió. Dir mentides era sempre molt fàcil. Molt fàcil.

 

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´


ENRIQUE SUSÓN DUU EL NOM DE JESÚS TATUAT SOBRE EL COR COM EL RETRAT DE L'AMADA QUE L'AMANT DUU COSIT A LA SEVA GONELLA

 

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

Ferrer Bassa, un pintor amb taller al carrer de la Cucurulla, a causa d’un delicte desconegut va ser exiliat de Catalunya per decret reial. De Barcelona a Mallorca, de port en port, arribà fins a Itàlia on a més de refugi esperava aprendre-hi les innvoacions de les noves tècniques pictòriques derivades del franciscanisme, d’Assís i del Giotto. Amb la cara girada a l’ensenya de la torre del telefèric de sant Sebastià, les espatlles a l’arena, mesclava les sues llàgremes calentes amb l’aigua de la mar amarga. Pidolant, travessà l’illa baleàrica i arribà amb Perot de Gal·les, amb penes i treballs, perquè no tenia el costum d’anar a peu -els pintor despengué més en sabates que els correus-, al port de Manacor on agafà un vaixell via Sardenya per fer escala cap a la Toscana. I tan sovint aquest difícil viatge ab esforç d’amor acaminava, que li paria ja els peixos lo coneixien e la mar li obria camí de calcigada senda. En aquell temps vivia a Nàpols el nostre compare Pietro del Canigiano, tresorer de la senyora emperadriu de Constantinoble, però no volgué fer la via de Nàpols per tal que el sol no el donés en la cara. Arribant a l’Alguer les ones la riba mort fort batien, tant que aquells qui follament e sens direcció donen les veles als vents, no es deuen meravellar si la proa de sos desigs batia los esculls. Foll és aquell qui el vent fermar volia! Per sort la nau on viatjava duia lo vent a les sues ales. Arribats a port los barons qui no eren usats de la mar reposaren aquí tro que llur temps fo i el senyor de l’illa fó venir molts bous, e vaques, e gallines amb sabates, i galls amb mitjons, i tramès al rei missatges que Ferrer era arribat, e de tot ço qui en aquella illa hi ha. Al pintor no li passava gaire sovint que pogués capturar alguna part del sentiment de poder, l’efecte vigoritzant, la llibertat que apareixia amb la solitud del cel. Aquí n’hi havia una pinzellada, mirant cap a l’oceà que rodava interminablement des de l’horitzó; des de dalt de la carretera de la platja amb el seu trànsit lent, el punteig de llums, el perfil de les cases de la platja feia ziga-zaga contra el cel, però no enfosquia el pàl·lid desert de sorra, les fosques aigües inquietes de més enllà. Après un poc viu que sesia prop una barca un hom bell, tot despullat, ab un capell de cànem gros sobre son cap; en l’una mà tenc una anap e en l’altra un cantell de pa. Ferrer devallà fins a la platja i s’hi acostà esplanant-se amb vulgar e gentil estil, que la suavitat de tan graciós parlar obre los passos de l’entendre.

 

Era al 10 d’octubre del 1433 i el sard Salarii, plantat a la platja amb el cavallet i la reixeta, transportant cada requadre del cel al pasiatge de la tela, li explicà que volia reclamar els 12 florins que Dello Delli li devia, i com aquest havia partit de l’illa per anar-se’n cap a Barcelona. Bassa, amic dels seus compares i conegut de tots els pintors, proposà a Salarii de trametre plens poders al Bernat Martorell perquè per ell cobrés el deute. No ens caldrà fer altra cosa que posar-nos-en l’escarsella i anar a les taules dels canviadors, que com sabeu són sempre plenes de sous i de florins, per comprendre que aquest deute s’afegí als altres complots i complicà, si és que encara era possible, la situació de Martorell. Car com veiem a les esmentades taules, quan sous i florins i altres monedes s’acumulen en un sol lloc, apareixen ben de pressa els enganys i les estafes.

 

La mirada feudal es mou en la direcció de l’anterioritat: allò que hi ha cal que s’assenti en el principi. L’episodi del miracle de sant Esteve alliberant a Galceran de Pinós i de les 100 donzelles, ens servirà de distracció per encavalcar de nou amb la trama principal i explicar el mòbil dels assassinats: la pela és la pela. El deute pendent des del 24 d’octubre del 32 no es cobrà mai, però no ens avancem als esdeveniments, encara queda molta lectura i no ha aparegut encara qui desxifri els interrogants de les pintures. Bernat coneixia la pintura de Dello Delli i en rebé prou influències ja que aquest intervingué en la pintada del retaule major de la Catedral Vieja de Salamanca. La concessió de poders a B. per cobrar el deute ens fa pensar que un tal Daniel Nicolau, treballador a la Catedral de BCN, era el tal Delli. Per què s’amagà la identitat? El cas és que Martorell i Nicolau es van conèixer quan aquest acomplia l’encarrec del canonge i diputat del General en Pere de Palou, substitut del mort Sapera, i fou el mateix dia que hi conegué en Julià Nofre, escultor, que també treballà a la Catedral i que com Nicolau també era florentí, que havia rebut l’encàrrec de la pica baptismal i de la clau de volta del Sant Sopar del claustre. Els artesans gravaven els seus signes a la pedra més important de les seves construccions i Nofre, quan Bernat el trobà, tot just inscrivia el seu nom a la reixeta amb ploma d’oca (el contacte amb regions gregues on la majúscula bíblica era més rodona provoca la necessitat de fer més elegant la minúscula primitiva. Per això s’incorporà l’invent de la ploma d’oca, que permet fer les rodones amb més facilitat) i estava a punt d’enllestir la feina car només li mancava col·locar aquella.

 

Curiosament, els tres pintors, Julià, Daniel i Bernat, treballarien plegats a la capella de Sant Jordi sota la direcció de Marc Safont. Si aquí s’obre la trama dels dos florins o florentins i tenim en compte la implicació de Van Eyck en tot plegat, no ens és pas difícil deduir per què a causa d’una vidriera, que no fou enviada a Flandes, es girarà tota la truita. I és que la vidriera més gran de totes, la finestra oest de Chartres, ha sobreviscut set segles sense entramat, i en canvi aquesta sempre ocultada ha constituït per invisibilitat la trama. Què contenia la vidriera, que recordem que fou per Martorell pintada a causa dels Consellers l’encàrrec? I encara més, de mos treballs ¿quins comptes me són fets? Trossejar, bullir, enterrar i exposar els ossos dels cadàvers exquisits, a més d’un joc i un exercici corporal, és literatura aplicada! Així deixarem aquí de divagar i d’interpretar la lectura per passar tot seguit i sense cura a les converses que tingueren aquells tres qui es dedicaven ensems a la pintura.

 

- ¿Qui seria tan foll que incessantment visqués en treballs e perills grans, així com fan los prínceps terrenals? E què em diràs dels poetes o dels subtils mecànics?

 

- En gran defalt és lo món de poetes per embellir los fets dels qui bé obren.

 

- La crisi del real provoca una irupció de símbols que en definitva impliquen el fet que el rel té, com a mínim, algun o altre sentit.

 

- El gòtic com a art neuròtic representa la crisi de la realitat, de la mímesi. No n’hi ha prou a reproduir un objecte, cal copsar-ne l’essència, el seu cos, el seu material, cal transportar els signes a les coses de la pintura. Només la pintura, en definitiva els fenòmens òptics, seran així el real.

 

- Segons sant Tomàs en aquesta època estem vivint la fi del cosmos al·legòric i iniciem el realisme. Perquè les coses són en si mateixes i ja no com a símbols. És la fi del bestiari. Les coses, ara, valen pel que són i no pel que signifiquen. És a dir, signifiquen el que són i signifiquen perquè són, no a la inversa.

 

- L’important és el valor de les coses per la seva existència, per si mateixes i no com a símbols, car l’essència no pot ser sense existència. Intergitas, proportio, caritas... el bell és allò la coneixença del qual dóna plaer.

 

- Però on rau el bell, en la cosa o en qui la mira? Què provoca el plaer, la cosa o és el qui mira que sent plaer àdhuc en coses lletges? Prou que podríem jutjar la part de la voluntat en tot això.

 

- En darrer lloc, jo només sé que els arcbotants han après a parlar, les ogives han après a actuar i uns i altres han après a proclamar les seves funcions en un llenguatge més circumstancial, més explícit, i més ornamental del que exigia l’estricta eficàcia; i això també s’hi val per l’estructura dels pilars i per l’entramat que mai han deixat d’actuar i de parlar al mateix temps.

 

- La panòplia de columnes, arcs, contraforts, farciment, pinacles i agulles és doncs una autoanàlisi i una autoexploració?

 

- Només dic que la batalla campal de les idees és sempre per la construcció de l’engany: és l’ús dels signes amb distinció dels significats. Dir quelcom diferent amb l’aparença de dir quelcom d’igual.

 

- I així, la representació de personatges al costat de sants i més endavant la substitució dels uns pels altres creus que ens aconduirà cap als retrats?

 

- No ho veig gens clar, però recordo que Maniqueu deia que Crist no havia tingut un cos vertader, sinó un cos fantàstic. I també que hi ha hagut més d’un casament d’homes i dones d’alt llinatge que són esposats amb molts anys i quilòmetres de distància a través d’uns retrats.

 

- Això és tota una estetitització de l’amor!

 

-De formes amb les quals es revesteix l’ideal de l’amor n’hi ha ben poques al llarg dels temps. Ja sabeu que la paix era la tauleta que passava de mà en mà per ser besada en lloc de besar-se de boca en boca i ara diem això de doneu-vos la pau estrenyent les mans, quan més m’estimaria aprofitar l’avinentesa per petonejar-ne alguna que altra.

 

- En tot cas a mi no m’interessa gens la mímesis, ni la còpia, sinó la imitació del fer de la natura. La ReCreació. I per això cal Ars i Mecànica i l’aplicació de l’òptica d’una manera co-natural.

 

- Compte que potser això provocaria una funció terapèutica de l’art i no pas epistèmica. Una dona tenia una serventa la qual no sols no era jove sinó que tenia la cara més lletja i estrafeta que s’hagi vist mai; en efecte, tenia el nas aixafat, la boca torta, els llavis gruixuts i les dents mal formades i grosses, i era una mica guerxa, i sempre tenia mal d’ulls, amb un color verd i groc que semblava que havia passat l’estiu en un indret de mal aire i no pas a Fiésole; i sobre això, era garrella i una mica coixa del costar dret. I el seu nom era Ciuta, però tenia la cara tan lívida que tothom li deia Ciutazza; i malgrat ésser esguerrada era tanmateix força maliciosa. I malgrat tot Lippo Topo la va pintar i s’ha acabat fent famós per les seves figures d’homes disgraciosos i lleigs.

 

- Sembla estrany, les coses que poden arribar a passar. Ni tan sols no necessites buscar-les gaire.

 

- A ben bufar, que la llenya és verda!

 

Portant remor de trons, mostrant rellamps,
i en poc espai los grans barrancs e camps
aigua no han que trameten al riu.
Jo em confés qui fui lo foll aquell
que per paor que mon parlar no cumplia
en publicar perdí part de ma justa fama.
L’hom en vejós son ofici reposa.
Nós, freturants de bella eloqüença,
l’orella d’hom afalac no pot rebre.
Si el jorn clar fos nit cega
los grans barranc foren carrera plana.
D’enveja és tot lo món conquistat,
lo qui no sap no pot haver mercè.
No guard avant ne membre lo passat:
un punt estret guarda mon pensament.
No guard la fi, tenint mon seny torbat
per voler afectat al present.
Els ferits són forçats de sentir dolor,
los plagats de morir són estorts,
e qui ja no té pus ha de fer guerra mortal.
Jo romanc a mort, d’açò fiau.
La sua pau és guerra per a mi.
L’animal brut no en vol extrems delits
e lo cos d’hom ne passa penitènça,
cascú pot anar en cabells
no cal muntar castells
e el ver enteniment no col.
Quan me jaqueix, si bé tot jorn ho call,
romanc tan llas que sol mon cor sospira
e totes gents d’aquestes manen festa:
colta no és, car de cascú no els resta
sinó un tros de carn dins dents tancat.
Si co el malalt qui llong temps ha que jau
e vol un jorn esforçar-se llevar
e sa virtut no l’hi pot molt aidar,
ans, llevat dret, sobtadament plegat cau,
jo vull ço que natura no té
e desig més que jo no puc trobar.
I el pobre hom fa juí del tirant
que son pensar tostemps corre a delit.
De Déu és ja qui viu ab null despit,
car lo pus ric del món és pobrejant.
D’aquest voler los trobadors escriuen
e per aquest dolor mortal los toca.
La racional part de l’arma no els broca:
del sensual aquests apetits viuen.
El cos és cert que d’un brut voler brame
e l’arma vol ço que la raó no dicta,
en aquell fet lo cos de mort d’aflicta
e ama l’amat e tol-li honor e fama
i en fets dels cos l’arma és delitada;
lo cos jamés, si cansa, bé no es farta
e tant com pot tot lo finit aparta.
La carn vol carn e l’arma s’aterra,
les voluntats se mostren per les obres.
A l’arma el cos en mal hostal alleuja.
A l’infinit no per si lo cos guarda;
e l’arma per si de tot excés s’enuja.
Voler no cast, executor sens pacte,
domda cos braus, domèstic fa el campestre:
faent sentir passió molt extrema,
jau en dur llit en hom de vida sema.
Que tot escrivent jutja la seu treball
pus afanyós que no el del cavador.
Llanç-me en lo llit, dolor me’n gita fora
cuit esclatar mentre mon ull no plora.
Lo cap al coll és càrrega feixuga
e on seny no ateny no és per seny sentit
quan l’ull no veu e lo toc no es practica,
mor lo voler que tot per ells se guanya.
Mos sentiments han mal e no s’esperden.
Jo no puc dir que ni senta delits,
en lo meu mal, algun bé s’hi recull,
tal que el plaer present met en oblits.
Mon cor de carn és pus fort que l’acer
gran mudament no pot ser comportat,
sos defensors són lo toc e mon ull,
l’aurella és que li fa mortal joc,
tot quant oig, en ira ho retorn
e en fastig gran de mi e molt menyspreu.
Desvergonyit a dar e a pendre llarg,
no hi ha bocí que em parega amarg.
¿Què es deu pensar de les pomes del ram?
Por gentil ve de notable cor
la raó contrasta l’apetit,
e a l’apetit no obeeix la raó
que solament rep de concòrdia do
l’hom bestial o l’entenent complit.
Com hom, com brut, com àngel
per l’hàbit pres, que, si pèl rau, no esquinça
la terra em fall e al cel no m’estenc.
Mentre no pens, jo trop algun repòs.
No pot dubtar que sens ulls pot hom veure,
puix sens desig de ser amat jo ame.
D’amor no em clam ne de persona em clame:
natura en mi fa obra de no creure.
Jo sent delit que no sé d’on pren força.
Si és de carn, ¿d’on li ve que no es farta?
Si d’esperit, ¿com l’infinit aparta?
Si del compost, ¿d’on ve que tot no em força?
La carn lo vol e lo perquè s’amaga:
ab no vist colp só ferit de gran plaga.
Mas si del que els plau jo puc ésser defès
de llurs delits soferré dejú.
Si plou, o fa vent, o fred o calor,
diràs que són estornells de carabassa.
Si hom parla d’alguns grans fets,
diran que han vist, oït, cercat e llest
tant com hom vivent;
e jamai no isqueren del niu
ni sabrien ajustar tres llimons en un bacín de barber.
En avant enviarem el text a una altra banda
mentre Bernat Martorell se n’omple la butxaca.

 

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

AUCA CINÈTICA

 

Bernat Martorell ens assenyala
Que els de l’anyell són els culpables

L’altra indica amb dos dits
un crim doble i dos maldits

L’altre cop damunt el Llibre Vermell
També la creu era amb l’anyell

Aquest cop damunt un llibre verd
L’emblema de la creu a la paret

Si els pintors són de la creu
Qui és la serp ara ho sabreu
Un tal Queralt de llengua bífida
i amb intencions de regicida
Al llit de mort hi pintà Gabriela
A qui no se li veu cap orella
Als peus del llit hi ha Bartomeua
Amb l’hereu Bernat a la faldeta
Tot plegat és un immens teatre
Ni tan sols l’apuntador no hi falta
Confessant Bernat els seus pecats
Tinta i ploma veiem atrafegats
També hi ha és clar alguna filleta
Rafaela, Margaridona i Miqueleta
I al costat hi ha els dos cabalers
Joan i Gaspar amb pocs diners
Al llit de mort les armes del crim
Un uxoricidi es mereix filar prim
Els uns pels altres si ens hi fixem bé
Fins hi ha un teló que en dona fe
Per si no fos clar el primer cop
Repetirà aquest crim atroç
Per si això dels Borrassà fos poc clar
Ab davantal de carnisser es dibuixà
Ara passem als crims de l’altre hom
Que són més llargs i de renom
Passant del color a blanc i negre
La fi dels dos aquí es celebra
   
Primer tenim de Reina Violant el crim
Abans de matar-la, fileu prim
Morta al terra Violant ja tenim
Damunt el bisbe que no és prim
   
I també hi veiem el Bisbe Sapera
Una mateixa fi als dos espera
Aquest és mort com si pregant
Quan de viu era un bon bergant
   
Altre cop els dels dots dits
Llibre en mà indica tots dos seran finits
Deixant el llibre dessús dit
Ho celebra amb vi el molt cabrit
   
Un hom vell i un altre de jove
Darrera d’ell són uns badoques
L’home vell pot ser en Bernat
L’Altelló amb el llibre se n’ha anat
   
Un altre hom amb un bastó
Prepara garrotada, Déu n’hi do!
No vol pas vi el del bastó
Però ha canviat de posició
   
N’hi ha un amb barret que té vergonya
Abaixa cap que ningú sàpiga com noma
Aquest del barret ja no té por
Els morts no coneixen ni el Senyor
   
L’executor aquí encara no hi és
El veureu aparèixer ara mateix
Aquí l’executor ja ha aparegut
Ben armat amb l’espasa i l’escut
Violant i Sapera demanen pietat
No saben que els daus ja s’han tirat
En Queralt sense contemplacions
Ordena amb el dit les execucions
Passem aquest cop a l’explicació
Del paper que juga el bisbe en tot això
Per si algú no té prou soca
Bernat aquí s’exposa
   
A primer terme hi veiem el pintor
Provant de prendre la bossa a l’escultor
Tot envoltat d’eines de carnisser
Declara els seus orígens i saber fer
   
Sabem que aquest és en Nofre
Perquè hi falta una pedra i no el cofre
Per explicar la seva traïció
Un jueu li escup sense compassió
   
Sapera veu el lladregot
I vol clavar-li un mastegot
Veiem també l’orella de Gabriela
Que guarda sempre a la gonella
   
No sap pas que Bernat hi ha anat
Per cobrar el deute d’un pintor sard
A l’altell de la torreta
un gall negre fa l’altleta
   
El mateix dia que això passava
El del barret ordia la seva trama
Al costat de tants tallants
Hi ha la llança del crim d’abans
   
Podem veure el capell punxegut
Ocultat segur entre la multitud
També hi ha un bon llum d’oli
Que la torre era fosca i no de vori
   
Així es trobaren els uns i altres
Ara és segur que aniran mal dades
I a l’escala dels traginers
Hi lliga la bossa dels diners

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

CAP A LA NOVEL·LA NEGRA

 

(Jats que eu sia molt ocupats d’alcuns afers qui m’han portats en tal perill d’on cuid morir, ges per aiçò no vull jaquir en lo tinter ço que aussirets. )
Quan sapigueu tots els fets quedareu desil·lusionats. Els fets sempre resulten vulgars, poc espectaculars. No és això el que volen els lectors. El públic vol suspense, xafardeig i, si és possible, sexe. Després de tot, és el que més escau a la seva patuleia. Oi?
- Així, res de sexe?
- No. Ni suspense.
- No pot ser que sigui tan net. Voleu dir que no hi ha hagut una orgia?
- És una llàstima, però no hi ha hagut cap orgia.
- I aquest xampany, què?
- Podeu treure’n partit, si voleu. Si sou capaços de convertir mitja ampolla de Mumm en una orgia, us mereixeu els lectors que teniu. Fins demà, a l’oficina, maco.
I se n’anà.
La policia desconcertada. Un cadaver misteriós sense identificar. De qui era la segona copa?
Podia endevinar tots els disbarats que l’autor escriuria. Van der Valk s’empassà la seva irritació.
- Puc fer res més, inspector?
- Sí. Ara, aneu-vos-en a casa i rumieu-ho tot assossegadament. Quan estigueu ben calmat, anoteu tot allò que us hagi xocat. Qualsevol cosa que hàgiu vist, tingui sentit o no tingui sentit. Res de teories; només fets, coses concretes. Sempre resulta profitós. I, demà al matí, m’ho doneu.
L’autor, semblava dubtar. No sabia si s’ho havia de prendre seriosament, allò.
- Coneixeu la definició clàssica de la poesia?
- No; peix del tot.
- “Emoció evocada en la tranquil·litat”. L’emoció ja l’heu tinguda. Ara, aneu a evocar-la.
El lector no quedà gaire satisfet del primer homicidi. Si hagués pogut sentir el que li havia dit el seu brigadier, aquell mateix vespre, una estona abans, hi hauria estat plenament d’acord:
- Així que això és el que escrius. De qui ho robes, de Chandler, Hammet o Gardner?
- Una mica de cadascun -vaig convenir a Van der Valk-. Amb un toc de Queen i Carr.
- Si els poguessis combinar tots podria ser un best-seller -va dir ell asssegut davant meu.
- No pot fallar -vaig admetre-. Però per l’amor de Déu, no li digueu a l’onle Vincent el que faig. Ell es pensa que escric literatura.

A l’autor la paperassa li feia fàstic, però, en canvi, tenia un talent especial per reduir la més incoherent de les històries a una prosa concisa i desproveïda d’advervis amb quatre gargots amb la seva antiquada lletra gòtica. El document fou passat a màquina en només set vespres. Una obra mestra del gènere. Sense faltes d’ortografia ni de sintaxi que fessin mal als ulls, en un format exquisit, amb meravellosa harmonia d’espais i paràgrafs, amb les coses clares i ben dites en poques paraules. Cansat, se’n tornà a casa, on no menyspreà el sopar que li tenia a punt la seva Musa.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´


ESSÈNCIA, QUANTITAT, QUALITAT, RELACIÓ, SITUACIÓ, HÀBIT, LLOC, TEMPS, ACCIÓ I PASSIÓ O CAPÍTOL SISÈ: AMORRADA AL PILÓ

 

L’absència de llum, molt important, obre la porta de la conxorxa i l’engany. No sé si el dictat serà tan polit com als llegidors se pertany, però havia mort tanta gent que una mort més no era cap notícia. Van der Valk arribà al Principat el 1436 seguint la investigació d’aquella ramesa de fustes que l’havien dut fins aquestes terres catalanes. Li van comunicar aquell mateix matí, només llevar-se, que a Vic algú de la Confraria de santa Eulàlia havia trobat el cadàver d’una noia enterrat sota la neu. Tots els indicis feien pensar, segons el que li havien pogut dir els missatgers, que es tractava del mateix assassí que actuava de feia temps.

 

En arribar a la capital dels embotits Van der Valk es dirigí sense vacil·lacions cap a l’església de la Mercè, seu de la Confraria de sant Eloi i santa Eulàlia. Malgrat l’espessa boira hi arribà sense dificultats. Volia ser-hi ben d’hora, abans no arribessin els testimonis, per poder dedicar un temps a fer un cop d’ull a les pintures dels retaules. L’acompanyava Joan de Cavallier, forense i mestre en anatomia que havia de ser el seu company en la seva investigació a Barcelona. Va tenir temps de mirar-se unes quantes pintures, mentre Joan aprofitava el temps per als seus perparatius, abans no arribessin els de la Confraria i se l’enduguessin al lloc on l’havien descobert.

 

- Mesquins qui sots terra jauen
del colp d’amor ab lo cos sangonent.
Veniu plorant, ab cabells escampats,
uberts los pits per mostrar vostre cor,
vos durem al lloc on lo cos hoc estat trobat.
Però atrapeu aquest bucàs, trotador, robador,
vell, mesell, afollat, bandejat, dur, tafur, i alcavot,
us ho demanem per favor.

 

- En maldir mon cor no pren delit. Entenc el vostre dolor però d’insultar el seu assassí no en treureu cap avantatge.

 

Poques passes enllà, anant cap al camí de Viladrau, arribaren a una font al costat d’un banc on s’acostumaven de resposar i on havien trobat el cos el dia abans. Com si fossin uns ulls freds i imparcials, els ulls de Joan de Cavallier examinaven els ossos sortints, els peus deformats, les ungles trencades i brutes, les cames ossudes i peludes i un xic garrelles, el dit tallat, les marques dels canells. Tot era vivent. El cadàver, conservat sota la neu, mantenia ben fresques totes les traces del brutal comportament del criminal. Havia estat una donzella mout graciosa a meravella.

 

- I bé, què en penseu?

 

- Perdoneu, però sobresdolor em tolt l’imaginar. La poncella morí un dia sobre la taula on menjava mentre que els joglars escoltava. I els menjars eren pus plasents. Va ser lligada pels canells. Vivificadora era del seu cos car encontinent que li fou donat, amà de gran amor lo seu càrcer; ama-lo per tal com no podia ésser franca. Turmentada fortament per ses dolors; dubtava la mort e no podia morir, segons que per avant veuràs, e així era temerosa del cas dels seus cors per tal que més per ella fos sostenguda. E ella ab los ulls del cors s’adelita en veure belles coses, ab les orelles oir melodia, ab lo nas sentir odors plasents, ab lo gust bones sabors, ab lo tocament coses molles, dures, aspres e llises tocar. E jatsia ella d’aquestes coses no ús ne se’n sostenga, emperò, com li són llevades, havia d’açò gran tristor desijant aquelles, no així com a profitoses ne plasents a ella naturalment, mas al cors seu. E moltes vegades per complaure-li pecava. Donat fou a ella comprendre les cogitacions e ab la llengua exprimir aquelles. Ella, posada en lo cors, veié moltes coses, e quaix per tot lloc s’estengué e del cors no es departí. Es movia a si mateixa, així com en un gran espai corrent, discorria e presentava a si ço que ab la seva cogitació veia; e dotada de raó, havia trobades diverses figures de lletres, utilitat de diverses arts e disciplines, havia cenyides ciutats de mur, los fruits de la terra havia millorats, e ab indústria discorria les terres e la mar, foradava grans muntanyes, fabricava ports a utilitat dels navegants, e ordonava la terra ab bells edificis.

 

- Caram, m’heu ben sorprès company. Si que en podeu saber coses d’ella només veient aquesta desferra. Jo no ho hauria pogut fer millor, us felicito. Aneu amb compte, però, no trepitgeu aquests verals que podríem trobar-hi alguna pista i qui sap si fins i tot algun tros de carn o un bocí de la seva persona. Qui sap si potser ha enterrat el dit per aquí prop. Quina animalada!

 

- Com hi ha Déu, Van der Valk, sembla mentida que algú pugui haver estat capaç de fer una cosa així. L’únic testimoni que tenim, un tal Brub, l’ha identificada com la filla d’un ric-hom de Perpinyà de qui ell era servent qui havia la pus bella dona de Perpinyà a muller. Diu que un tal que es feia passar per comte qui era de Picardia i que sempre anava abillat amb barrets punxeguts ho comprà bé, per ço car a ell lo ric-hom albergà en son alberg e aquell comte pres la muller per la mà, e mès-la-se’n en una cambra e volia-la forçar per ço que jagués ab ella; e ella, així com a bona dona e prous, no li ho vol concentir per nulla res. E quan aquest comte viu que no acabava res ab ella, trasc son coltell, e degollà-la allí mateix e lleixà-la estar. Aquest servent, quan lo comte se’n fo eixit, entrà en la cambra, e trobà la dona degollada e morta e fo molt dolent en son cor, mas sol no ho féu semblant que en sabés res ne n’hagués cura. E quan venc al vespre, al sopar, ell tramès ses presentalles de vin blanc a aquell comte pensant que si lo comte bec tant ab sa companyia que tuit serien embriacs e sempre, e així podria actuar quan se foren meses als llits e dormiren tuits. Però aquell hom, hoste seu, qui havia morta tan bella dona, avançà’s e tramès-ne de nits sos amics e ses amigues a peu vers lo coll de Panissars ab los diners e ab altra roba que pogueren portar; e ell ab dos nebots seus romàs en l’alberg del ric-hom, e quan ell viu que tots los francesos dormien ben ferm, anà-se’n ab son coltell tret als llits e, d’un en un, e lo ric-hom tot primer, degollà’ls tots, ço és saber lo senyor ab trenta-dos de sa companyia, entre cavallers e escuders, e puis lleixà’ls estar, e venc-se’n darrera sos fills al coll de Panissars fins a Vic enduent-se aquesta filla.

 

- No em sembla clar. Hi ha algunes coses que no em lliguen. Una, sense cap dubte superior, que expressa en ell primerament les raons eternes de les coses, de la manera que abans has explicat. Després la que rep del que li és superior i que ell recull per si mateix en una com admirable i inefable memòria, quasi com una imatge expressada en imatges. I si de tal guisa pot conèixer el que li és superior ¿qui gosarà afirmar que no té una certa cognició de les coses inferiors? No, aquest testimoni, fes-me cas, no és aigua clara. Tinc la sensació que algú vol desviar-nos amb aquesta falsa traça. L’haurem de vigilar de prop, ens podria explicar més coses que no es pensa però no pas com ha fet fins ara, sinó sense ni tan sols adornar-se de tota la informació que ens transmetrà.

 

Enflà les narres et cruis les dents entre les barres. Feia fred i ja n’estava tip d’aquella boira permanent i, per si fos poc, tota la tarda que nevava. A fora va respirar fondo per expulsar l’olor de trementina dels seus pulmons. Aquell retaule no el deixava descansar, ja feia tres mesos que s’havien trobat als afores de Vic amb els de la Confraria i que li havien fet l’encàrrec. Tres mesos que li donava voltes, però alguna cosa fallava en la composició. Calia un altre model per representar bé la santa. N’estava tip d’haver de falsejar el dibuix, com volien que pintés aquells turments si no podia disposar de cap cos per copsar-ne realment l’anatomia? Li agradaria trobar-se en un racó fosc. Seria un servei a la humanitat. No tenia res a fer i aquella nit no volia estar sol. N’estava tip de la monotonia de les seves nits a Vic, menjar sol, anar al cinema, tornar a casa, o deixar estar el cinema, anar a casa, llegir, escriure una mica a vegades. El final, el mateix. Prendre alguna cosa per dormir. Si no és que podia dormir d’esgotament. No li passava sovint. Un home no podia viure sol.

 

- Si em feu cas d’entrar aquí dins, us treballaré tan bé l’hort com mai ningú no us ho haurà fet.

 

S’estava dreta davant un gran portal, qui sap si treballava el carrer, però B. entengué que havia trobat la seva companyia. No hi havia ningú més i la fosca era absoluta.

 

- I si quedàvem prenyades, què passaria?

 

Era jove, molt jove, ho sabé pel timbre de la seva veu. Una carn tendra, melosa, els pits petits gairebé verge, era perfecta pels seus propòsits. N’estava segur encara que no la pogués veure, tenia aquella sensació que a vegades l’envaïa. Se sentia disposat a un continu exercici corporal més que gallard que no era de jove quan estava ociós. La duria al seu racó, la seduïria amablement, i després de convèncer-la que es deixes lligar al piló la flagel·laria i violaria i en acabat li tallaria el dit. Aquella maleïda neu al cap i a la fi encara serà benvinguda, havia estat de sort que hagués caigut tal nevada. Era perfecta. Llavors va dir:

 

- Ja comences a pensar en el mal abans que et vingui; quan passés això, caldria pensar-hi aleshores; hi ha mil maneres de fer que no se sàpiga mai, sempre que nosaltres mateixos no ho expliquem.

 

¿Qui pot ignorar que l’ull és una part corporal i humana de la testa, per la qual la vista llança fora el cervell quelcom similar a uns raigs a través de la méninx, o membraneta? La méninx, en efecte, rep la naturalesa de llum del cor, seu del foc. Puix la vista és l’emissió a l’exterior a manera de rajos de la naturalesa llumínica radicada en el sentit de la vista de qui la posseeix, la qual, en difondre’s sobre els colors i les formes de les coses sensibles exteriors amb una celeritat admirable, es conforma a les formes visibles colorejades. Car la visió és certa imatge de formes i colors corporals constituïda en els rajos dels ulls que, sense cap demora, es rebuda en el sentit i fixada per la memòria en el sentidor. No és possible entendre el lloc un cop separat del temps, per tant com tampoc pot ser definit el temps sense implicar-hi alhora el lloc. L’esperit racional no pot definir d’altres naturaleses que aquelles que són inferiors a si mateix, siguin visibles o invisibles. Només així la raó ensenya com amb més claredat que la llum. Van der Valk pensava per si mateix. Li feia nosa tantes mentides i sobretot dubtava si algú estava intentant jugar amb ell. Massa facilitats tot d’un plegat, no podia capir el que passava però tenia clar que per a. b. c. havia de seguir i confiar en el seu cervell.

 

a.Qualitats, quantitats, formes, magnituds, petiteses, igualtats, hàbits, actes, disposicions, llocs, temps. Si algú parlés de tot allò que la raó desitjaria considerar al voltant de cada cosa, la investigació no tindria mai fi o amb prou feines.

 

b.Quatre coses s’han d’investigar de cada cos:
Puix principalment aquestes quatre coses investiguem tant dels nostres cossos com del dels altres, animats i inanimats: ¿quant és? De quines parts està format, si s’extén pels espais en longitud, latitud i alçada; ¿quin és? Si es de forma dreçada humana o caiguda i bestial; ¿quan fou engendrat? I ¿de quin mode es defineix i localitza en si mateix per tal que no sigui un infinit, sinó un individu acabat en el seu gènere?

 

c.Què hi ha al nostre voltant:
Al nostre voltant hi ha totes les coses sensibles de les quals fem ús, com són els quatre elements d’aquest món i els cossos compostos amb ells. En efecte, els nostres cossos mortals no poden conservar-se sense aquestes coses. Certament són alimentats per la terra, beuen l’aigua, repiren l’aire, s’escalfen amb el foc. Gràcies a dos creixen i s’alimenten: per la terra i l’aigua; dos se’ls administra per tal que visquin: l’aire i el foc. Dos són passius mentre travessen el cos: la terrra i l’aigua; dos són actius i encenen el forn del cos: l’aire i el foc. Certament la força ígnia, la seu de la qual és al cor, distribueix el vapor de l’aliment i la beguda per porus secrets cap a les diverses parts del cos, i separa allò feculent en desperdici. El mateix foc, però, s’extingiria ben de pressa si no s’insuflés l’alè aeri, i no es nutrís amb l’estimulant del menjar i de la beguda, i sense demora de cap mena tot l’edifici del cos, desencaixat i enfonsat de cop, es torna rígid per un fred que supera de lluny l’escalfor. Passa així com en el cas de la llum i el cos dels quals neix l’ombra, sense que ni la llum ni el cos es moguin cap a l’ombra; per contra, quan l’ombra es dissol en les seves causes -a saber, la llum i el cos- s’entén que retorna.

 

Van der Valk, abocat damunt el seu escriptori, ni tan sols s’adonà de l’entrada del seu company. Abstret en els seus pensaments intentava trobar un fil des d’on començar a desfer el cabdell. Exposà les seves idees a Joan, tot i ser simplement divagacions, fent tot l’esforç possible per no fer massa evidents les connexions. Volia comprovar a través del seu company si les seves sospites, fins i tot sense estar ben formulades, podien anar pel bon camí.

 

- Sembla versemblant.

 

Joan de Cavallier no havia mogut ni una pestanya mentre escoltava les idees de Van der Valk. Fou tot el que digué. Després es serví un vas de vi i s’assegué davant l’escriptori en una cadira de fusta que cruixia lleugerament cada cop que es duia el vas als llavis. Cavallier tenia una forma curiosa de beure, no feia mai cap glop sinó que es mullava els llavis de vi i després hi passava la llengua amb una petita expressió de plaer que a vegades feia pensar a Van der Valk que el seu company trobava en la beguda la relació d’amor i comprensió que no podia donar-li res més d’ençà de l’últim cop que tingué a la boca el pit de la seva mare. El detectiu s’esperava alguna cosa més entusiasta que aquella reacció, no li semblava que hi havia punts flacs? Com podia ser que amb una explicació tan desgavellada aquell metge que havia demostrat ser brillant en les seves deduccions ara trobés versemblant una teoria que a la majoria de la gent li semblaria una follia. Un complot a escala europea no era pas un cas de pa sucat amb oli.

 

- Justament ho qualifico de versemblant. ¿Qui s’atrevirà a afirmar de tals coses que són així i no de cap altra forma, quan semblen excedir en tant les forces de la tendència humana encara de fràgil carn? -Cavallier tenia aquell do, semblava que havia estat llegint en tot moment el pensament de Van der Valk i que havia gaudit en el silenci, amb el seu vi, de les tribulacions d’aquest.- D’una cosa inefable ¿qui podrà explicar-la amb tal transparència que tregui al desig l’apetència de continuar preguntant? En particular quan no se’ns promet cap altra glòria que el coneixement per experiència d’aquelles coses que aquí es creuen per fe i, en la mesura dels possibles, es busquen i persuadeixen per la raó.

 

- Perfecte. Doncs en aquest raonament cenvergeix el que afirma el mateix Màxim: tota cosa que l’intel·lecte pugui comprendre, es converteix en això mateix. En conseqüència, en el mateix grau amb què la ment comprèn la veritat, la mateixa es torna real.

 

- Cert, però no oblideu que el sentit visiu dels homes cau en error, creient ésser veritable el que és pintat.

 

- Ja ho tinc Joan! Redéu era davant dels meus nassos i si no hagués estat per tu mai no ho hauria vist. Mai no saps si els camins hi són fins que alguna cosa en surt de cop.

 

- Ara sóc jo qui no entén res. Què voleu dir? A mi em sembla versemblant però no he pas dit que sigui com penseu ni tan sols us poc proporcionar cap nom que encaixés en tota aquesta trama.

 

- Ben aviat ho entendràs. Aquesta personalitat, la de l’assassí, es marca sobretot perquè ha substituït les motivacions amororses o eròtiques per motivacions polítiques, fins al punt que el prototipus d’aquestes versions sembla destinat primordialment a justificar la possessió de Provença, oi? Aquesta prova, aquest text del cens que ens ha facilitat Brub, ens subministra un preciós antecedent d’ella que semblava néixer ja perfecta, com Minerva, amb el planisferi de Dulcert.

 

- Bé, sí, es pot dir així. Però no va pas actuar sol, va ser un grup de catalans que van violar Provença, i sí, ben cert que de les dues versions dels fets, a continuació o abans van actuar sabent perfectament quina era la constitució física de Provença.

 

- Joan, diga’m, de qui vas sentir per primera vegada a parlar d’un drac en català?

 

- Del primer dels nostres cronistes a esmentar les llegendes de la invenció de la imatge de la Verge de Montserrat, de fra Joan Garí, de l’almirall Galceran de Pinós i del drac de Vilardell.

 

Van der Valk tot satisfet esclatà en una profunda rialla. Es tragué un paper de la butxaca de l’infern, el desplegà, hi donà una mirada i el llançà a Joan damunt la falda. Aquest deixà el seu vi damunt la taula i es mirà el document. Era el contracte que la confraria havia signat amb un pintor perquè els fes un retaule de santa Eulàlia que Van der Valk havia estat mirant una bona estona aquell matí. Joan ja havia notat que la pintura havia encuriosit molt el detectiu flamenc. Havia agafat el contracte aquell matí de la rectoria, però estava molt malmès. Només se’n podien llegir alguns fragments i s’havia esborrat del tot el nom del pintor.

 

Per què ses llong d’honor
....................de Barcelona
............................persona
.............................del Rei
Si m’ho vol......................
Que del tot......................
Adoncs...........................
Per què em volguí per..
un pauc de m................
per complir a ma honor
si que tenien

 

- Aquí ho tens! Què te’n sembla? No podia ser més evident. -La rialla de van der Valk no s’havia estroncat en tota aquella estona. Ell, que no bevia mai, agafà un vas, se l’omplí de vi, i l’alça ben amunt per proposar un brindis.- Salut i força al canut, com dieu vosaltres!

 

Aleshores prengué el paper de les mans del seu company i l’abocà a dins la copa. Automàticament i en el mateix paper hi començaren a aparèixer més lletres mentre que el contracte s’esborrà del tot en un moment. A banda i banda del document ara hi havia escrit un missatge que semblava ser sense dubtes un codi de comunicació emprat per comunicar-se entre l’assassí i algú més.

 

Trepodion
Breus trups gracum
Dracamalis
Ecusianam
Gargarimi
Jenifaluchs
Girimicum
Repudian
bacarasin xaxundi
de carapintasen
cratsis de castacundi
raxef garisacen
saragates graffendi
brixis qui ramadab
recox cacunidab
farun escuti sendi.


Gripadanam
Abdomalich
Ruda ginoch
Zipratalef
Abemalem
Nes mennaquar
Merifaday
Alefasquer
farup dami tracundi
tribentari jasen
fijta graxe dabrundi
confech nabderasen
sitarchon pufendi
rabba cunaxidab
quitrumale gradab
nedimala quafendi.

 

- Tornem a Barcelona Joan, aquí ja no hi tenim res més a fer.

 


´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

CÀMARA REMBRANDT

 

A Flandes hi havia unes imatges petites de Maria que constituïen una variant d’una gerra holandesa antiga per beure. Eren petites imatges d’or, adornades ricament amb pedres precioses, el ventre de les quals es podia obrir i aleshores s’hi podia veure al dedins la Santíssima Trinitat. El que Van der Valk rebutjava de l’art flamenc justament són trets essencials de l’esperit de la darrera Edat Mitja: el sentimentalisme sense traves, la propensió a veure cada detall com a quelcom independent, i la qualitat com a quelcom essencial, el perdre’s completament entre la munió multicolor de les coses vistes. El tema no era el dels ideals sinó que tota l’edat mitjana era una època radicalment literària i no pas idealista, en definitiva un edat somnia-truites. La Summa Theologiae d’Alexandre de Hales, segons Roger Bacon, representava sobre poc més o menys, el pes que podia transportar un cavall. La cultura medieval tenia el sentit de la innovació, però feia de manera per amagar-la sotes les despulles de la repetició, les bruíxola, la volta ogival, la pólvora i la impremta. Consideraven que si un idea era certa era de tothom. Per això Gilbert de Hoyland havia escrit un tractat sobre la bellesa de les sines: com havien de ser els pits d’una dona per ser bells? L’aparició del “subjecte” comportava la implicació de la individuació del bell. Allò que és bell depèn de l’espectador? La bellesa no és objectiva? L’harmonia còsmica, com les ninosques russes, i el problema del mal, comportaven la no possibilitat de manca d’harmonia. El nombre subjeia a l’ètica, l’estètica i l’ontologia. Tot era nombre. Tot era harmonia. Les teories de l’art medieval tendien a ser teories de la composició formal i no de l’expressió sentimental. La llum i l’òptica són el que aconduí la pintura cap a la perspectiva. Grossatesta havia deixat clar que la llum era déu i provenia de la seva emanació. Per tant, o el cos era la llum o participava d’ella, com deia Einstein. Era l’estètica de la proporció i l’estètica de la llum que acabà amb el símbol i l’alegoria. Déu es convertí en el sol i aquest en la llum. D’aquí provingué la idea del “Rei Sol”.

 

Marc Safont, autor del pati del Palau de la Generalitat i de la façana flamígera volgué que el retaule de Sant Jordi fos fet amb fusta de roure de Flandes, un fet gens normal en la pintura catalana. Aquesta fusta, que proporcionà Van Eyck a canvi de la vidriera que mai s’envià, fou el desencadenant que Van der Valk es desplacés al Principat. L’esplèndida figura del cavaller, la dolçor de la princesa, el caràcter del drac, el meravellós cap del cavall, el moment en què està davant el jutge Pere Joan, el tron del jutge Mestre de Cinctorres quan és conduït al suplici, el turment de la flagel·lació, la decapitació... ocultaven la crítica al sistema que a Martorell havien fet pintar a través d’una àguila de dos caps. Tanta estètica de la proportio i la simetria no es podia saltar sense motiu. Era de tothom sabut que no es permetien deformacions per evitar asimetries, sirenes de dues cues, personatges duplicats, ni àguiles de dos caps. I més encara quan aquest era l’emblema de l’emperador d’Occident.

 

Açò fou fait, ab grans sospirs,
a set de mai,
qui és temps delitós e gai
a totes gens,
en l’any mil e quatre-cents
e mais trenta-set.
Senyal de mi, Bernat, qui feu
tot lo que hai dit.
Són testimonis: N’esquerit;
e fra Pedrals,
de la vila de Santpedor;
Stéfano,
e lo prosom En Clos,
de Medinyà,
e lo vicari de Celrà,
En Riquer,
e, en conjuncta, l’hostaler
de Montmaneu;
e, mais, lo mestre del rabeu.
Sapjats que el vint-i-dosè jorn de mai,
l’any de la nativitat santa
de Déu, mil e quatre-cents trenta-set
e·z un plus, ans d’alba clara,
quan m’haguí llavada la cara
ab aigua pura, e les mans,
rebí més encàrrecs dels Consellers.
Els diputats Pere de Palou,
canonge de la seu de la ciutat
i diputat de la Generalitat
i rector de Sta Maria del Pi,
i Ramon Galceran de Pinós,
vescomte d’Illa i de Canet,
em van abonar 100 florins d’or
per un retaule fet el trenta-sis
per a l’església prioral
a Santa Maria de Montsó
per ordre de la Deputació.
El setze de gener del trenta-nou
vaig cobrar dels Diputats dos lliures i quatre sous
per la traça del dibuix de les claraboies o vidrieres
per a l’oficina del regent dels comptes,
el també archiver Francí Altelló.
En cinc de gener del mil e quatre-cents quaranta
fuí nomenat pintor i banderer de la Generalitat:
En aquest dia los deputats e oïdors dels comptes
del dit General provehiren en Bernat Martorell,
pintor, ciutedà de Barchinona,
de ésser printor e banderer
de la casa de la Diputació del dit General;
així a l’arxiu hi consta.
Tot això començà un vint de setembre
del trenta-set quan cobrí tres lliures i disset sous
per la pintura d’una franja ornamental
a la capa i la caputxa de Bartomeu Colell,
rector de Piera. El brodador Gabriel Brunet
signà un contracte per brodar una casulla
i dues dalmàtiques amb escenes de sant Eloi,
per la confraria d’Argenters,
e els models són fets per mon taller,
e de la capa brodada d’Antoni Portella,
comitent que m’havia encarregat
el moble pictòric de la capella de Sant Benet.
Quan viu venir el primer jorn tot sol en son cavall,
en sènyer en Queralt,
ab les armes e’l dors e tot suat e colrat del solei
e del calor qui era molt gran
ja vaig saber que la ira,
la qual no és altra cosa que un moviment sobtós i no meditat,
empès per una aflicció colpidora,
que, perduda tota raó i ofuscats els ulls de l’enteniment amb tenebres,
encén l’ànima nostra en ferventíssim furor,
seria per sempre ma companya.
Així en pintar el retaule de santa Llúcia
volgí expressar l’atomització del miracle:
que no és possible quedar-se cec ni patir un atac d’apoplegia
el dia en què hom ha anat a missa,
ni es pot envellir durant el temps en què hom se l’escolta.



Vaig arribar al taller de Bernat Martorell l’endemà mateix d’haver tronat de Vic. En entrar per la porta no sabia amb qui m’havia d’enfrontar ni quina cara feia el tal Bernat. Vaig obrir la porta cautelosament, sense voler cridar l’atenció, i algú esbroncava un dels treballadors. Pel to de veu vaig saber que aquell era el qui havia anat a cercar.

 

- Mira que ets totxo Lluc, fes-la més arrodonida en A, D, E, M i utilitza les minúscules per a la H, P, Q, U.

 

- Perdoneu, senyor, no coneixets vós a mi. Jo bé conec a vós, que de la vostra pintura sóc un gran admirador.

 

Es feu una pausa suau, Bernat tenia les mans entrecreuades i resplandia la lluïssor mat de l’anell d’or gruixut. M’olorava com ho faria un detectiu, els ulls petits, les celles una mica juntes, el nas afilat. Vaig dir-li el meu nom. En ma vida no havia vist algú tan espantat. Allò era un cop net.

 

- Tant de gust! -El seu to era el mateix que emprava amb Bartomeua i els nens, mig sever, mig humorístic, completament comprensiu. La veu deia: somric, però ho dic de debò. El seu so li era tan familiar que automàticament la cara que s’hi adeia va formar-se-li. Els ulls perderen aquell aspecte d’ansietat forçada i esdevingueren amables i intel·ligents, la seva boca plena i decidida s’assuajà i una cella s’enfilà un xic. Ara està millor, pensà. Així és com sóc de debò. Aquest sóc jo.

 

- És veritat que he tingut molta pràctica. -Content i somrient, em vaig tirar endavant i em vaig tocar lleugerament els cabells amb la punta dels dits. La bestioleta s’havia atipat i de moment no rosegava.- M’he passsat hores senceres veient els vostres retaules, especialment el que vau pintar ara fa poc a Vic. -Inquisidor de la iniquitat herètica, Sant Joan Barba d’Or, la meva hipocresia era cuinera.

 

- No m’és vijares siga faedor que vosaltres anets lla per nengun tall, crec que aquella pintura no és molt reeixida, no voldria que perdéssiu més el temps amb semblants exercicis. -La seva resposta era lúcida. No és que no en sàpiga el motiu: és que no vol dir-lo, vaig pensar.

 

- Hi vaig anar investigant un cas. Voldria saber, si em permeteu, què en penseu de la nova llei de la justícia, com a artista deveu tenir el vostre parer i per mi pot ser molt important, què en penseu que prendre gallines, emblar cabrits, entrar de nits en colomer, tolre blat, es considerin pecats?

 

- ¿Sabets què són pecats mortals sens via torta? Aquell qui ab dona morta jau carnalment, aquest tal peca mortalment e fora mida. -Bernat era llest, molt llest, o sinó era molt ximple. Semblava que jugués amb el detectiu, que li facilités fins i tot pistes.- He sabut que a Vic hi han trobat morta una noia. Diuen que ha estat una autèntica carnisseria, oi? Però jo -lo passarell es creia el rei- no hi som gens estat, que ja era feita la pintura abans d’haver-la trobat.

 

- No us he pas acusat de res. No encara -vaig riure amb tota premeditació com qui fa broma de la mort- que jo sàpiga només us puc inculpar per manca de fervor religiós, diuen les males llengües que no us plau massa cantar quan sou a missa. Però estigueu tranquil que de moment encara no ho han considerat pecat.

 

- Es ben veritat que en lloc d’aquests cants jo acostumo a cantar el Dirupisti o la Intemerata o el De profundis (salms i pregàries, que en l’argot dels malfactors significaven respectivament pallisses, amenaces i morts), que són, segons em solia dir la meva àvia, d’una molt gran virtut. Però si considereu mes cantades un crim, puix com a detectiu teniu poder de perdre o restaurar ma vida, elegiu qual més us plàcia. Fora vostre voler, cosa alguna delit no em comporta.

 

- Em sap greu haver-vos molestat, jo no hi tinc res a veure amb aquests rumors, però per l’admiració que us tinc havia vingut per renyar-vos, reconvertir-vos i treure’us si podia d’aquest abominable guany; i crec que ho hauria aconseguit, si Déu m’hagués visitat vestit així. -Dient això vaig senyalar un dels quadres que hi havia al taller on es representava un personatge vestit amb un capell punxegut al cap.

 

El cop va fer efecte i en Bernat Martorell es dirigí ràpidament cap a la porta, confiant que si s’afanyava podria evitar que Van der Valk hi digués la darrera paraula. Però dels seus llavis no va sortir cap so, i el detectiu després de fer una llambregada al seu voltant marxà sense dir res més. Al cap d’un moment B. tornà a la seva cadira i encengué una cigarreta i tornà a agafar el seu bloc.

 

Va mirar-se els ninots que havia dibuixat mentre pensava. Eren cares de dona, cares d’unes dones grasses i beneites, com nines de pasta. Somreien i es trufaven d’ell des del paper i sacsejaven els rulls espessos i movien les parpelles. Distretament, gairebé com si fos absent, els va cremar els ulls amb la punta encesa de la cigarreta. Aleshores agafà la ploma i començà d’escriure una carta a Bartomeua.

 

“Temor bastaria robar la ploma a la mia mà e tua; per on, del perill de ma vida, encara per lletra no series certa. La mia mà encara dubta pendre lo paper, creent no admetria la ploma. E així, més cansava la mia mà, per escriure l’estima de ma honor, que no ira. Deuria l’homicida fugir lo nom. Mas jo callant, per la mia cara, de vergonya colorada, cauen llàgremes semblants a fonts corrents sobre fresques roses. Un jove incendiari i assassí fou col·locat, a Brusel·les, lligat a una cadena que podia girar en una anella al voltant d’una post, enmig d’un cercle amb un munt de branques enceses. Messire Mansart du Bois, un Armagnac que va ser decapitat a París l’any 1411, a l’època de la terrorífica dominació borgonyona, no només atorgava el seu perdó al botxí, petició feta segons el costum, sinó que fins i tot arribà a demanar-li que li fes un petó. El cap de mâitre Oudart de Bussy, que havia obtingut per la força un escó del parlament, va ser desenterrat per ordre expressa de Lluís XI i exposat a contemplació pública a la plaça del mercat de Hesdin amb un barret escarlata i folrat de pells i una poesia explicativa. Els monjos de Fossanova, on havia mort Tomàs l’any 1274, davant el temor que poguessin desaparèixer les santes relíquies havien confitat literalment el cadàver del sant mestre. Tallaven o arrencaven no només pedaços dels draps amb què estava embolicat el rostre, sinó també els pèls i les ungles i fins i tot trossos de les orelles i els mugrons. Li havien tret el cap i l’havien cuit. Però encara hi falta una imatge en aqueixa horrorífica pintura de la mort, la de la meva mateixa hora. Si un dia sóc pres em duran potser al cadafalc del connétable de Sant Pol, adornat amb profusió amb lliris pansits. El coixí per resar i el drap per als ulls són de vellut carmesí, i el botxí és un individu que mai no ha executat ningú, privilegi més que dubtós de cara al condemnat. O potser seré executat amb la garrutxa, penjat d’una corda i tot seguit deixat anar, repetidament. Per això m’estimo més fer com Philippe de Mézières, que quan sabé la mort ben a prop, ordenà que el posessin dins un sac, li lliguessin una corda al coll i el deixessin a terra. Si mai sóc acusat, lligant-me lo coll ab la corda de la cortina, lleixaré caure lo meu ja quasi fred cos del llit, dient ab veu fort alterada:
-Visca Sinaras, puix mor per ell Bernat!
E enaixí quan sigui mort lo meu cos com més amunt he descrit, no havent-hi prou terra sagrada per a les sepultures, i majorment volent donar a tothom lloc propici segons l’antic costum, que sigui ficat dins fossa molt grans dins les quals els nouvinguts hi són a centenars; i hi sigui estibat, tal com es posen les mercaderies a les naus, a tocar a tocar, i el cobreixin amb poca terra fins que s’arribi al capdamunt.

A tan alt grau l’extrem de la dolor ateny, que de present me dolc en algun temps sia ver ma tristor finar puga; en açò passe los infernats, que l’ésser trist me delita, e só content ma dolor eternalment coldre. E, si a ma dolorida pensa alguna hora la mort se presenta, refuse acceptar, per lo delit que la pèrdua de ma vida em porta. ¿Com, doncs, serà causa de tanta dolor escriure’s puga? ¿Quin paper soferrà ésser tint de lletgea de tant crim? ¿Consentrà l’aire que veu se conforme, per a que tanta culpa clarament sia llesta? Obra’s l’infern, esperits immundes sobreïxca; tornen los elements en la confusió primera; mostren-se clar dels damnats les penes, perquè lo món, en terror convertit, alegria no celebre. Estiguen los rius segurs e los monts ciutats córreguen; bullint la mar, los peixos a la riba llance; repose lo sol davall l’abitable terrra, e nunca jamés en nostra vida los teus daurats cabells estenga; no es compten pus de l’any los dotze mesos, e sola una nit l’esdevenidor temps comprenga.”

 

Després, cansat, desà la carta dins el seu llibre i se n’anà a dormir que molt havia treballat aquell jorn.

 

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´


L’esperit creu haver comprès el miracle tan bon punt com el veu davant els seus ulls.
L’espai del somni o la conseqüència de la racionalització.
Allunyar déu, anul·lar l’alegoria: Al·lucinar.

 

Així com, cell que el cap té dins cald forn
i el cos llançat sobre llit fresc o moll,
aquest delit la dolor no li tol.
Si follia és començar lo que és impossible fi atenyga,
folla cosa seria assajar escriure los contrasts que ma dolorosa pensa combatien.
Si les mies paraules, aprés tan altes ciències,
a vostres afalagades orelles seran enutjosa càrrega,
que la pena sia mia publicant la misèria del pobre e desert entendre,
però la culpa clarament se mostra és de vosaltres,
que teniu en mi força poder absolut,
que els béns, la vida e honor al voler vostre abandone.
Ab veu d’ira dolorosa mouré les dures pedres; e los aires, e los cels.
Per continuats sospirs e plors la vocal llengua detenguda,
dins lo silenci de la sua adolorada pensa,
tals paraules ab los llavis del contrit cor Bernat parlava
e tot això pensava mentre dormint, aquella nit delirava.
De l’altra part, saul vostra honor,
no hi pógrets vesser mais sutzura;
tan horrible que ab escriptura
no la us poria declarar,
car no em pens faça a comparar
al plus sutze lloc que hajats vist.
No sabets los psalms de Daviu? Diriu.
E co’ls sabre si anc no els viu?
No sabets los psalms penitencials? Diran.
Si els sé, tin-me per aul e per fals.
No sabets lo Pater nostre?
Si el sé, tot quan he sia vostre.
No sabets l’Ave Maria?
Si la sé, cavall, mort m’aucia.
No sabets lo Credo en Déu?
Si el sé, penjat sies tui.
No sabets Salvum me fac?
Si el sé, que em tolgues lo cap.
No sabets nulla oració?
No, cavall, si Déus me perdó.
E com havets viscut així?
De pa e de carn e de vi.
Eu lleix lo cors e la pell
e l’ànima a Mongibell
e lleix-li tots los meus pecats;
e que li sien delliurats
e mala fama e mal nom;
e que faça tort a tot hom.
Aquesta és la transcripció de lo meu deliri
Confosa realitat i somni.
Que lo meu cors
cobert de fulles e de flors
sia portat
ab professó, e soterrat
a Sant Marçal.
Respòs la Mort: -Veniu, galant,
no hi ha pus temps!
Lleixau muller e béns ensems,
que us vull portar
al lloc d’on no poreu tornar
sempre ja mai:
no cur si haveu por ni esglai,
seguiu a mi!
- Deixau raons mort fastigosa
que lo diable ja m’abona.

 

Lo diable
Jo en só content de que hi llegiu
ses malvestats.
Aquí estan tots los seus pecats
e quant ell féu:
e hom trobarà en l’escrit meu
ço que dic.
Aquest en lo temps que fon xic
fon mal criat,
e així ha perseverat
en tota via:
com més anava, més creixia
en mal obrar,
desordenat en fals jurar,
etcètera
E si açò negat serà
provar entenc,
encar més, provar pretenc
que ell ha trencats
los manaments que haveu-li dats
ab què es regís.
Quant a amar Déu, jo us done avís
que poc l’amava,
lo mundanal més estimava
que no l’altisme:
de voler bé a son proïsme
no li’n volia:
jurant a Déu, tot lo partia
de tros en tros:
les festes manades per vós
poc les colia:
pare i mare no els reveria:
a flastomar
s’era donat e mal parlar:
sos enemics
ell va trair, e als pobrics
tenc en menyspreu:
falsos testimonis arreu
ell allevava,
e molt sovint adulterava
ab gran viltat:
ha moltes dones cobejat,
quan li plaïa
tost percaçava i requeria,
etcètera
E si açò negat serà,
provar entenc,
encara més, provar pretenc
com aquest fals
en tots los set pecats mortals
molt ha pecat.
Així superbiós és estat
com Llucifer,
molt envejós e llagoter,
ple d’avarícia,
ple de rancúnia i de tristícia,
efeminat,
golafre, cobejós e irat.
Anc tots plegats
los cinc sentits ha concordats
en mal obrar,
puix veure, oir, gustar, palpar
e aflairar
sols los emprava per donar
florins al cors,
e no per dar a Déu llaors,
etceterà
E si açò negat serà,
provar entenc,
e encara més, provar pretenc
de la part mia,
que no-res-menys, ple de falsia
e de discòrdia,
les obres de misericòrdia
poc les conec,
e que d’aquelles fon molt sec
e molt eixut.
Ítem, quant té, d’on ho ha hagut
sinó de tort?
Aquest pecat és lo més fort
de quants he dits,
ans bé que cascun dels predits
lo damnarà,
cascun per si el condemnarà
eternalment.
Per ço us prec, Déu omnipotent,
Que el condemneu
e que en mans mies lo lliureu,
puix l’he gonyat.
E no-res-menys si m’he lleixat
en lo procés
algun pecat dels que ell tingués,
ara en protest;
doncs per llegit tingau aquest
e enarrat.

 

Aleshores vi un gran paviment
de llong en llong la gran serpent
que fo sallida d’una fossa;
e fu si granda e si grossa
que hac de llong vuit o nou passes
e ben de grueissa dos braces.
Lo peix he en lo bosc trobat
e lleons dins l’aigua han llur sojorn.
Ans me’n torn com a mut,
e per tornar ja trop la via torta.
Tarda de temps no em fa d’amor jaquir
los temps en mi vençre amor no poran.
Tots los meus jorns un moment semblaran:
corre lo sol, no es mou a mon albir.
Del temps present no em trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
Tal só com cell qui pensa que morrà
e ja l’han llest moltes veus la sentença,
mas per mercè l’és donada audiència:
creu e no creu que mercè li valrà;

 

Advocat
pobres e rics senten sos aspres mals
e cascú d’ells ab sa manera ergullosa.

 

Inquisidor
Haja mal grat de sa compassió,
puix no em serveix a mon afany guarir.

 

Acusat
Lo meu delit no cap en nulla testa.
Tot simplament e sens dolor alguna
visc en deliri,
volgra ser orb faent fortuna cega,
en cap orat he cercada raó
i enteniment on Déu mai no ho consent.
Dolga’s tot hom com jo bé no entenc,
no es dolga algú de mon terrible mal.
Plora mon ull e ma boca no canta.
Quan pens que els morts de res dels vius no pensen
riure jamés no em plac tant com est plor;
foc és mon mal e mon bé sembla fum.
l’aigua dels ulls, res tan dolç no m’apar.
Bé sent dorment e mal quan só despert.

 

Inquisidor
De temps en temps llur poder se transmuda:
en un sols jorn regna melanconia,
en aquell mateix, còlera, sang e fleuma.

 

Acusat
Totes aquestes coses eren mal fetes,
mas jo em confessava e combregava sovent
e penedia-me’n, però no tant
que hom no m’hi tornàs algunes vegades.
La major part la menor se tira.
Decrepitud ma natura demostra
tota carn vòmit me provoca.
Oh mort, qui fas l’hom venturós mesquí
i el ple de goig, tu mitjançant, se dol,
de tu ha por tot quant és jus lo sol,
dolor sens tu no hauria camí!
Oh tu, dolor, sies-me cominal,
en contra oblit vulles-me ser escut
dóna’m tan mal que me’n planga cascú,
tant com tu pots lo teu poder m’estén!
Tu, espirit, si res no te’n defèn,
romp lo costum que dels morts és comú,
torna en lo món e mostra què és de tu!
Lo teu esguard no em donarà espavent.
Partit me trop com si hom me serràs:
si em vull aunir, lo cor me trop sens sang.
Foc crem ma carn e lo fum per encens
vaja als damnats, per condigne perfum!
Mon esperit trespàs de Lete el flum,
perquè de res de aquest món no pens!
En dolor visc faent vida perversa.

 

Llevar me vull e prou no m’hi esforce:
ço fa lo pes de mes terribles colpes.

 

Per un portal ixc de l’hostal de Venus,
per l’altre, hi torn ab les cames trencades,
mi e mos fets jo mir ab vista fosca,
no pas com orb ne ab la vista clara.
Conce mon dan, mas no tant que me’n dolga
jo pas dolor si em conec ser amable.
Car lo vilà luxuriós
vostre company
me ha cuidat vestir mal any.
La mort, jo sa, em fa brega
tal e tan fort que, altre matant, mi mata.
No sé com és que lo cor no m’esclata!
Afirmar i negar és propi d’un ésser que comprèn
mas no sé si la meva culpa
és de l’ànima vegetativa o l’animal,
condemnat sóc a tortura, mutilació i pena capital.
Ser una naturalesa és bo per si, i no ser-ho és dolent;
així que ser un mal no és ser un bé,
és per això que no ser un mal és més ben dit ser un bé;
i per tant cap naturalesa és un mal.
És ben clar que el mal ni pot ser desitjat
ni tenir cap acció més que en virtut d’un bé al qual està agregat.
Si sobrevé un defecte en les accions no voluntàries
aquest defecte se l’anomenrà només pecat;
si, per contra, succeeix en les accions voluntàries,
se l’anomenarà no només pecat, sinó culpa,
perquè essent l’agent voluntari amo de la seva acció,
és digne de vituperi i de càstig.
Així com el defecte de l’acció voluntària
constitueix el pecat i la culpa,
de la mateixa manera també el defecte de qualsevol bé,
patit per raó de la culpa, contra la voluntat del qui el pateix,
és un càstig o una pena,
perquè la pena s’imposa com a remei de la culpa
i com a medi harmònic.
L’home es desfà de la culpa
a través de la pena.
S’imposa també com un medi harmònic.
L’home traspassa els límits de l’ordre natural,
concedint a la seva voluntat més del que li convé.

 

Els serafins veig com abrusats o encesos.

 

E s’apareix san Gregori:
obra coses sobrenaturals
per provar les coses que anuncies
i que són superiors a les raons,
els Principats presideixen les nacions
els àngels cada home
i els arcàngels la salut comú.
Els cossos celests no poden obrar directament
o influir sobre ton enteniment.
En el somni o en algun èxtasi de l’ànima,
es manifesten les revelacions profètiques,
segons aquest passatge dels Números:
Si hi hagués entre vosaltres algun profeta del Senyor,
en visió m’apareixeré a ell o li parlare durant els somnis.
Abelard escriví el seu famós Sic et Non
on mostrava que les autoritats, inclosa l’Escriptura,
estaven en desacord en 158 punts importants.

 

Per al món de fora existeix el temps
i en el temps hi ha impaciència.
Millor romandre amb el somni
ales de l’oració i vi dels àngels.
El gran perill d’aquest perdre’s espiritualment
en el sentiment de l’aniquilació del jo
radica en la conseqüència a la qual arriben
tant místics indis com alguns místics cristians.
Veig com la meretrix apostasiae, la dida,
s’empassa els apòstates,
els vomita i els elimina de nou,
de nou se’ls empassa o els besa
i els abraça com una mare,
parint-los del seu ventre sempre de nou
en el vuitè cel
o en una pintura del Miró.

 

Dient Tirèsias algunes paraules,
falcons, astors e cans
començaren a cridar e udolar fort agrament.
E jo desperte’m pus fort trist e desconsolat,
e destituït tro al matí següent de la virtut dels propis membres,
així com si lo meu espirit los hagués desemparats.

 

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´


LES PROFECIES DEL BOADES

 

Provisó a la damunt dita escriptura

 

-Senyor, us prego que la conteu, que em farà molt de goig.
I el senyor cavaller, a qui potser no estava pas millor l’espasa al costat que la narració a la llengua, en oir això, començà la seva història, la qual certament per si mateixa era bella, però ell, ara replicant tres, quatre i sis vegades una mateixa paraula, ara tornant enrera, i de tant en tant dient “no ho he dit bé”, i sovint equivocant-se en els noms, posant-ne un per un altre, la feia malbé llastimosament; i per acabar-ho d’adobar explicava molt malament les qualitats de les persones i els fets que succeïen. Per això, tot escoltant-lo, sentia tot sovint una calorada i un esvaïment de cor com si hagués d’acabar malalt, i quan no ho pogué suportar més, adonant-se que el cavaller havia entrat al corral i no sabia com exir-ne, amablement digué:
- El sentit visiu dels homes cau en error, creient ésser veritable el que és pintat.
L’autor es limita a narrar, correctament, incansablement, responent en tot al detall, però sense profunditat ni intensitat, amb la superficialitat mecànica amb què el cinema reprodueix la realitat. La trama, com podem veure, havia estat ben teixida i no oferia cap punt feble que pogués fer-la sospitosa. Aquí, tanmateix, provarem de veure el comportament tal com es va instal·lar en els records impresos en la documentació conservada i no pas un exercici imaginatiu que profunditzi més enllà d’aquesta realitat. Ara com ara, la història sols es basa en els records. Per desgràcia per a l’historiador social de la nostra època el qui guia els passos de la investigació als arxius és l’Ulisses d’Homer i no el de James Joyce.

 

paios escorxant un home, al centre un amb un llibre obert on tot pot ser llegit, l’home dels barrets punxeguts, la creu de sant Jordi a la faixa del vestit, l’aigua, les banyeres del Penedès... es despertà i com va poder Bernat Martorell fugí a Lleida per cames de cavall. Passarà per Blanes on vivia Boades, amic i profeta. No ho he dit bé. Passà per Blanes on vivia Bernat Boades, frare mínim i erudit, beneficiari i resident en aquesta vila, rector de Medinyà, després de Sant Dalmai, i finalment de Blanes fins a la seva mort ocorreguda el 1444. Hem de veure B. dins la comunitat feudal catalana, com l’infractor, algú que ha transgredit, enfront de la totalitat, l’acord inicial. En arribar a casa del seu amic vull dir en arribar a la rectoria Boades li obrí la porta i B. se li llançà als braços encontinent:

 

- Paor me sent. Gran suro me comença. -La temor als seus peus portava ales.
- Guardau bé que us darem sabates a vostres peus. -Respongué el visionari.
- Vós, amic, qui sabeu clarament lo meu ésser, éu-me ésser cert de l’esdevenidor. Mos ulls no són lliberts (o llibrets?) a fer son ofici, mon pas és tolt, però ma llengua no em profita. No em cal mostrar lo secret de ma pensa e vanament he por de la resposta. Lo meu dubtar major dubte m’acosta.
- De femenil gest ardiment te defensa. Estigues tranquil Bernat, faràs estada a casa meva una tempsa e aprés faràs cap a Lleida. Passaràs per viles, ciutats, borcs e castells d’Avall Jau. E per la resta mellor no us angoixau.

 

Mantenint, doncs, aquesta reserva, continuà tractant-lo més que mai i el tenia matí i vespre a menjar amb ell, i li mostrava un amor desmesurat; i era tan gran i tan continu llur tracte, que semblava que el mestre sense Boades no podia ni sabia viure. B, trobant-s’hi bé, per no semblar ingrat als honors que li feia el prevere, li havia pintat a la sala la quaresma i un agnusdei a l’entrada de la cambra, i davant la porta del carrer un orinal perquè tothom qui necessités els seus serveis el distingís dels altres; i en una galeria hi havia pintat la batalla dels rats i les gates, que al prevere li agradava molt. Però passats uns dies arribà l’hora de continuar el seu viatge.

 

- Bernat, has de partir. El destí no es pot sargir. Estigues calm, és tot el que et vull dir.
- Gràcies amic, per tot això que has dit.
- Espera, no ho he dit bé. Has de saber algunes coses ja que demà partiràs cap a Menàrguens on rebràs l’encàrrec per al Retaule de sant Vicenç. Sàpies que en treuràs un sou desproporcionat: 11.633 sous i 8 diners que et seran abonats el 1441 des de Poblet. Aquell dia tu diràs “cobrat” i et recordaràs del Retaule de Sant Miquel de la Pobla de Cérvoles, que pintaràs aquest dies i on faràs aparèixer Rafael i Tobies amb unes altres cares. Aquest retaule t’he de dir que contindrà les mateixes escenes que el retaule de Menàrguens i basta dir empresonament, Jesús davant Pilat, Flagel·lació, Coronació d’espines i Camí del Calvari, per entendre el que preocupa la teva pensa. Sàpies que et teu error haurà estat fer aparèixer el drac al retaule de Vinaixa i la il·lació entre l’Anunciació (Al·lucinació) i el Salitri ferial i hores. Has emprat massa plantilles. Poc després del 47, rebràs lo pagament de la capella de Sant Benet, puix es morirà a tal temps lo canonge Antoni Portella, no et dic més perquè no s’esqueia. Mort aquest signaràs l’àpoca per un preu del fustam i la pintura similar al del retaule que fas a Púbol: 250 florins d’or i 10 lliures. Recorda’t bé del que et diré, hi pintaràs altre cop l’àguila de dos caps, motiu que repetiràs també a les pintures de Santa Maria del Mar, a les taules dedicades a santa Eulàlia, i al Retaule de la Transfiguració. No et diré si això és bo o no, puix tampoc el destí podràs canviar hauràs-te’n d’acontentar en executar. Cuida’t molt, amic Bernat, no hages paüra que per descomptat, sabrets fer bé i cobrarats.

 

Aprés d’un bany Bernat partí. El que Boades es guardà per si és que el descobriment del contracte del retaule de sant Pere de Púbol delataria la identitat de l’assassí, Mestre de Sant Jordi és un nom massa anodí.

 

Ara explicarem com es va signar aquest contracte i qui estampà la signatura. Fou el 6 juliol de 1437. Bernat Corbera, senyor de Púbol i conseller del rei, i Bernat Martorell, signaren les capitulacions del retaule i l’assassinat del rei pel preu de 270 florins d’or. El tal Corbera, és clar, ocultava també la seva identitat però els lectors, espavilats, amb el dels capells ja l’hauran relacionat. Això sí que ho he dit bé. I ara passem amb tals paraules al que es deien els uns i els altres, amb les plomes a la mà i el cervell a una altra banda.

 

- Lo savi dits: “En cor real
qui ço que desira no pren
quan pot, aprés pauc se’n repent,
que no pot tothora tornar.
Has fet bona tria
i bon camí, Bernat,
tot el que t’era encarregat
amb perfecció has executat.
S’acosta l’hora de la nostra força,
amb aquest contracte fermarem conxorxa,
ara, doncs, signau a l’anvers
millor el paper abans que un bes.

 

-Via -diguí Bernat-, lleixem trufes no lleix lo fin or per estany!

 

I Bernat estampà la signatura. L’or que havia d’ornamentar l’obra havia de ser “de floró or genoví o d’aquell or qui bast a la lliga de la dita moneda”. Faltats d’or i de moneda recorren a l’alquímia per fer possible la despesa.
Com se pot fer hom aprèn per escrit
no bastament, car no hi ateny raó,
cell de gran follia és bast,
qui vol fer or de coure o plom.
Cal la pedra adequada, qui sap si l’han trobada,
i no l’altra pedra que nosaltres
anomenem heliotropi
mudar en or és el que busquen
i no pas ocultar-se en rebombori.
Be em meravell
com lo foc per feixuc pes no cau,
talismà o pregària, home o déu
ab cor segur de vençre aquella tempta,
ses blanes mans los forts diamants pasten.
E sies cert que ells poran assats daurar,
mas no hic metran estany per argent.

 

Els fets inexplicables i els indicis sospitosos que acabem d’assenyalar afecten els capítols primer, segon, tercer, quart, setè, vuitè, on Pau, Caterina, Miquel Àngel, Salvador, Joan, Francesc, Magdalena i Jaume no hi són trobats ni cap nom és manllevat. Apareixerà amagada entre les monges Isabel, filla de Bernat de Corbera, i que és una de les tres monges del contracte de Pedralbes de què es parlà anteriorment. Aquest doble tractament -cortina i perspectiva- ens durà de sometent al record del lliurament de les claus de l’arxiu a l’Altelló. No ho he dit bé. Vet aquí, doncs, que hem demostrat que l’ambient en què es movia el sospitós era més que propici a les falsificacions, que els seus antecedents personals eren pèssims, ja que es tracta d’un reincident, que les seves activitats durant el període en què apareix la falsificació encaixen perfectament amb aquesta i l’expliquen suficientment, i que en el cos del delicte apareixen nombroses i inequívoques empremtes personals del presumpte culpable. Quan estudiarem la personalitat del falsificador veurem com s’esvaeixen les darreres ombres del dubte que puguin restar sobre aquests extrems.

 

Si ens interroguem per quin pot haver estat el motiu de posar junts precisament aquests catorze humans en una companyia de salvació (Grup de Sant Jordi), sorprèn la circumstància que la imatge plàstica de tots ells contenia quelcom sensible que excitava la fantasia: Borràs apareix amb una corona d’espines, Despuig amb un cèrvol, Bernat amb un drac, Cirera en una cova amb animals ferotges, Nofre amb un gegant, Salarii amb el dimoni encadenat, Delli amb el seu cap dessota el braç, Isern amb el seu cruel turment amb la bugadera que li extrau els instestins, Altelló amb el cèrvol que porta la creu, Safont com a metge d’un lleó, Queralt dins una caldera, Gabriela amb la seva torre, Provença amb la roda i l’espasa, Bartomeua amb un drac. No és impossible que l’atenció especial que es dispensava a aquests 14 sants hagi sorgit de l’atribut característic de les seves imatges. En front de la pobresa simbòlico-formal, com a idea espiritual, es desperta el coneixement de la misèria social real.

 

Qui volgués escriure la història d’aquest regicidi i de l’altre uxoricidi, hauria de fer ressonar un cop i altre, com un tema del seu relat, un motiu de venjança, negre com un cadafalc, en què cada acció de guerra o de pau deixés en el lector un gust amarg del seu esperit ple de llobregues ànsies de venjança i d’orgull desenfrenat. No ho he dit bé. Això, és sabiesa cristiana o la rebequeria d’un nen mimat? Sens dubte, en totes aquestes reflexions hi ha quelcom de materialista.

 

Passem ara revista als pensaments de Bernat a les terres de secà, prop de l’Ebre fent un bany, recordava Vic amb un llarg plany. Així seduí Provença, no m’ho puc treure de la pensa.
- Destret d’amors mi clama vós,
e pregui vós, ab cor humil
e, segons raó, que em vullats
negús homs vius, tant quan neu cau,
no hac mon cors, dona, c’us viu
ab simple parladura plana,
quan és gelat, par tant és bella,
el bell pits clar, on la gonella
lleven un pauc les mamelletes
dures, blanxes e rodonetes,
e les mans dolces de tenir,
així blanxes com és la seda
e los dits llongs on res no es reda.
Estrets vestits d’un cisclató
endi, d’on ix los gauigs on hom re dir
suis d’amors trist caüt e gais,
aitals com n’Aimerics retrais
de Bella Nuit que res no hi fall.
Provença fou valenta fins i tot en el més extrem dany, aguantà gairebé fins que cantà el gall.
- Mira els meus pits, més nafrats que et teu escut, los quals sens llengua per mi parlen. Tu dius que tens romput l’escut: jo la persona.
- Tens atreviment de demanar tal, oblidant-te que els toros e grans orifanys, ab major força que tu, sovint nostre camp han socorregut. Bastonades, si les vols, valran-te més que llard amb cols.
Provença no tenia cap amic particular, sortia amb uns quants. No gaire sovint, podries apostar-hi. L’única cosa emocionant que li havia passat va ser que la violessin i la matessin. I fins i tot llavors només havia substituït algú altre.
- Tu de ma carn te farta, ab que no em tocs l’esperit.
A Vic no hi aniria mai més. Riscos que corria, errors que no cometia.
Lla só atès d’on só volgut fugir:
tinc-me per pres e no só presonat.
Pren-me en així com al devinador
de sa greu mort per alguns clars mitjans
prenosticant: no fugint de ses mans.
Jo conec bé que só més que mesquí.
Obro e tanc sos ulls, cloent l’oir.

 

ENTRE AQUESTS ESCLATS DE LLUM, ZONES D'OMBRA

 

El món és el discurs que Déu adreça a l’home i l’Enciclopèdia són pàgines soltes o intercallades. Ho he dit bé. Convertint el món en un acte de parla i de discurs, Van der Valk buscava un hom de mitja estatura, ab reverent cara, vestit de vellut pelós carmesí, sembrat de corones dobles d’aur, ab un barret vermell i punxegut al cap. Sobre ell pesaven les acusacions de corrupció, falsificació i melversació, i caldria afegir-hi la de conspiració per regicidi. Els indicis eren clars i les seves sospites eren cada cop més afirmacions. Havia endreçat les obres executades per Martorell en una llista i n’estudiava els detalls.

 

“Miniatures:
dissenys per als brodats de la capa de Bartomeu Colell, casulla i dalmàtiques de la confraria de Sant Eloi
Vitralls:
La famosa vitrina per la Casa de la ciutat i la del despatx de l’Oïdor de comptes del Palau de la Generalitat.
Retaule de St. Pere de Púbol: a l’anvers la data 7 de juny de 1442.
2 taules de Sta Maria del Mar, 1 resurrecció i 1 davallada de l’esperit sant
Darreres Obres: retaule major de Sta. M.M
Contactes amb Ambrosio Salarii
1r. matrimoni amb Gabriela (Joana, Eulàlia i Gaspar), 2n. matrimoni Bartomeua
(Bernat, Rafaela, Margaridona, Miqueleta, Joan).
Jaume Ferrer i Pere Teixidó
Altres crims: contraband de cavalls, abelles, ovelles

 

Van der Valk també disposà en un paper el que calia saber del cert abans de detenir Bernat, no volia precipitar-se. Tot i així sabia que calia pressionar-lo. Aquell tipus no era un home corrent, ben cert que tenia una intel·ligència especial, però no era tant espavilat com es pensava. Van der Valk començava a pensar que potser el que volia era precisament que el detinguessin. El dia que el va anar a veure al taller, de segur que en Martorell es va ensumar alguna cosa. Ja feia unes setmanes que li havia perdut la pista i si no hagués estat per l’agent de Lleida de ben segur que s’hauria fet fugissser. No sabia on havia estat ni què havia fet aquells dies, però tenia la sospita que simplement havia fugit per cames de cavall de tanta por que tenia que el detinguessin d’un dia per l’altre. Continuava sense entendre per què havia anat deixant tantes pistes en les seves pintures. Potser, al cap i a la fi, aquella estetitització de l’horror no era sinó el més natural. Diuen que els pintors no fan sinó expressar el que els passa, que pinten des de dins dels budells i no des de l’ànima, i de ben segur que aquell tenia els budells ben regirats. Representacions del mal, dels inferns, del dimoni, aquelles pintures eren belles perquè eren horribles, lletges. Al igual que la doctrina de la idea només era possible en la tradició platònica, l’estètica del sentiment expressat es trobava inclosa in nuce en la doctrina franciscana que dóna la primacia a la voluntat i a l’amor. Quedaven algunes coses per lligar,
- Ambient en què vivia
- Antecedents personals
- Esmerç del temps del sospitós durant la comissió del diguem-ne delicte
- Empremta personal que pot haver deixat en el cos d’aquest
- Motivació del fet
però tampoc no hi volia dedicar tots els seus esforços. Fet i fet Martorell no era sinó una peça més en un vast engrenatge. Van der Valk pensà que no ho havia dit bé, més que un engrenatge era una gangrena. Assassinar un rei era la poca-soltada més gran que havia hagut d’investigar. Però eren valents, i llestos, i qui sap si no desitjava tanmateix que se sortissin amb la seva. Així ben segur que podria descansar una bona temporada. Però no es feia massa il·lusions, manés qui manés, de dretes o d’esquerres, el poder sempre era el poder i mai no residia en les mans del poble. Més valia que no s’hi encaparrés tant i continués fent com sempre, un crim aquí, un crim allà, no era una feina tan dolenta. Ni mal pagada. En aquest cas fins i tot s’havia permès el luxe de viatjar a Ibèria.

 

Van der Valk sentí que picaven a la porta i Joan de Cavallier hi entrà amb una certa expressió d’excistació a la cara.
- No saps pas l’última. Saps què m’acaben de demanar? Resulta que un pispa s’ha endut un porc del corral d’una senyora i aquesta ha organitzat un bon rebombori. Ha vingut a les diligències aquest matí i ens ha exigit tant sí com no que ho anéssim a investigar. I vét-ho aquí el millor, la tal senyora, saps com es deia? Bartomeua Falgueres!
- La senyora de Bernat Martorell!
- Resulta que amb tot això del porc ha fet tornar el marit a marxes forçades, si sabessis quin caràcter. I res, ara l’he vist a casa seva, arreglant la tanca i remugant sota dents. Em sembla que no li ha fet massa gràcia que la seva dona posés la bòfia a casa seva.
- Doncs ens en n’hi anem. Ja fa dies que esperava una ocasió com aquesta.

 

Só content dels sermons girar la ploma, e en breu expondre excelsa poesia. Els dos sortiren al carrer d’una revolada i arribaren a casa del pintor en poc més de mitja hora. Bernat tenia mal pèl a la cua.

 

- Certament no ha vingut ningú de l’Índia per prendre’t el porc; deu haver estat algun veí teu; per això, si els poguessis aplegar, jo sé fer l’experiment del pa amb formatge, i de seguida sabrem qui l’ha agafat.

 

- Per sort ens queden prous perdius, faisans, tords, gallines i les vedelles de llet, moltó bé gras e tendre, fina carnsalada e molta altra vianda de pasta ab bon formatge e panades de colomins e polls ha així per fruita com figues o préssecs. No sé de qui haver pus honest clam: per no errar, maldic-los tots egualment que tots ab seu ull tan falaguer miren los sants!

 

- Fallint lo sant defall la sua festa. Si trobem res us ho farem saber de seguida. Però serà difícil trobar qui us hagi pogut manllevar el porc.

 

- Que els astres ens siguin favorables.

 

- Ja sabeu que si les operacions de l’enteniment i de la voluntat procedissin de la impressió dels cossos celests, procedirien de l’instint natural, i en aquest cas l’home no es diferenciaria en les seves accions dels animals. Així no podríem pas fer la nostra feina, ningú seria tingut per hom viciós o de bondat, ni tan sols qui us ha pres la bèstia.

 

- Només aquelles coses que es comprenen únicament per l’intel·lecte, vertaderament són; en canvi, aquelles generades que varien, es reuneixen o se separen per la distenció o contracció de la matèria, pels intervals dels llocs o el moviment dels temps, es diu que vertaderament no són, com ocorre amb tots els cossos que poden néixer i corrompre’s. Molts són al món que mos dits no entengueren e ja molts més que d’aquells no sentiren.

- Què voleu dir?

 

- No vull que ignores que el temps de ma vida, després en continuat estudi d’alta e profunda ciència, m’ha portat saber los secrets als altres mortals no intel·ligibles.
E per pauc que estiga droment
no somio als mas vanitats,
e que sofir adversitats
pitjors que celles qui em devoren,
les quals tots cells qui Déu adoren
no porien imaginar
ne escriure, posat que la mar
fos tinta e lo cel paper.
Penso que no t’erres en algunes coses, Van der Valk, són tal com tu les jutges. En conseqüència, accepta primer aquesta definició d’amor: Amor és la conexió i el vincle pel qual la totalitat de totes les coses s’uneix en amistat inefable i unitat indissoluble. I també es pot definir així: l’Amor és la fi del moviment natural de totes les coses que estan en moviment, i el repòs estable més enllà del qual no continua cap moviment de la criatura. Jo sempre he estat mogut per Amor. No puc creure que l’esperit sia res ne puixa tenir altre camí sinó aquell que la carn té.
Bon cervell, cor, ventrell, melsa, fetge,
carn de bou o de llebra,
no és en carn e la carn m’hi enclina:
entra per l’ull e en lo tot d’ella fina.
Sento que el mal no fa saber perfet
qui del mal fet no és adolorit.
Doncs, qui dolor no sent quan obra mal
no coneix ço qui el daria dolor.
De lleig fet nou
jo són aquell que et penses
jo só aquest que em dic Bernat Martorell,
jo confés ésser aquell colpable
ab ull de carn.

 

- Tu est aquell aire molt pestilent
portant al món una plaga mortal:
ésser menys d’ulls, ans del colp, molt hi val,
mas al ferit mort sola és guariment. -Joan de Cavallier no es pogué estar de sentir un menyspreu profund cap aquell personatge que de cop i volta confessava els seus crims com si parlés de pintura. Era un home amb molta cua de palla. En canvi, Van del Valk, encara i potser més sorprès que el seu company, començava a sentir una mena de respecte, apreci, amor cap al seu assassí. No ho he dit bé. Més que amor sentia una mena d’estima personal cap algú tan desquiciat que havia estat capaç, n’estava segur, de robar el seu propi porc per provocar aquella escena. Se’l podia imaginar rondant pels carrers, de nit, qui sap si amb el porc, a l’espera que la seva dona l’endemà al matí organitzés tot aquell sarau. Sabia que Bartomeua ho faria. Com més hi pensava n’estava més convençut, aquella mena de torbació i sinceritat provocava en Van der Valk una profunda simpatia cap a Bernat que continuava intentant explicar-se.

 

- Per lo camí de mort he cercat vida,
on he trobat moltes falses monjoies.
Lo meu repòs treball és convertit
e lo meu goig en tristor sens remei.
Jo só catiu com ésser pensí rei:
tot alterat me trop i esbalaït.
Menys que d’un bou lo meu delit conec,
car, mentre el prenc, lo’m torben les passions,
que ço que el món ha per pus imperfet,
jo, com a foll, he volgut fer perfet,
pensant trobar contentament e fi.

 

- Que us fira colp d’esquerda qui us trenc lo nas!

 

Van der Valk demanà a Joan que sortís de la cambra. No volia que aquest provoqués un efecte inesperat o una reacció agressiva en Martorell. Si volia saber-ho tot aquesta era la seva oportunitat, estava disposat a confessar fins al darrer dels detalls. S’excusà pel seu company, com mills pogué.
- Mon cor sostrac la paraule de se,
ma boca tenc aquella no passsàs,
vergonya i por guarden aquest pas.

 

Lladoncs los tels de sos ulls desengruixen i Bernat martorell començà a plorar.

 

- En esguard del ver lo seny és oradura.
Jo só jutjat hom pec sens amor
o sens calor alguna natural,
e no és gens aixina.
La grossa part d’amor en mi gran és;
de l’altra em call, que és fort dar a entenent.
Lo cinquè peu del moltó ab gran cura
jo he cercat, e no en té sinó quatre.

- Cosa natural és morir, així com néixer, menjar, beure, suar, dormir, sedejar, famejar, vetllar, Bernat, no és estat home que sia nat qui no muira, ne qui muira que no sia nat.
Saber llegir és molt gran bé, Bernat,
la virtut en mig lloc se met
e los extrems per vicis abandona.
¿No ve lo vostre advocat?

 

Dix l’altre: No,
que en fets de l’Enquisició
està retret;
però, tantost que haja fet,
ell serà ací.
Car anc advocat de bon plaig
gasanyar no fo pus segurs.

 

- Si a blasmes d’algunes gents
no us faça temor,
car qui per abatre major
pecar ne fa menor, mercè
n’ha, e Déus, per rasó del bé
que fa, ret-li’n bon gasardó.

 

Així fou fet el darrer dels pactes de Bernat, aquest cop amb l’holandès, i creeu-me si us dic que fou aquest el mellor dels seus negocis. Van der Valk descobrí tots els secrets i proporcionà protecció al confident, que així pogué continuar els seus treballs en la pintura.

 

Les accions de les criatures racionals els són imputades com a criminals o meritòries, perquè són amos dels seus actes. Pel que fa a les criatures privades de raó, ni se les pot penjar ni recompensar, com tampoc atorgar-los alabances ni imposar-los vituperis. Déu concedeix als homes dons gratuïts, de tal manera que pugui perdre’ls pel pecat, i així l’home per la seva part comet pecats que poden ser remesos per dons gratuïts. Dir que els pecats no es poden redimir, és contrariar la divina Omnipotència. La pena temporal s’imposa al qui es pot corregir, per que s’esmeni i purifiqui; aleshores si el pecador no es pot corregir, i si la voluntat està obstinadament adherida al pecat, és ben clar que la seva pena no ha de tenir fi.

 

E si voleu en alta contemplació, per ciència atànyer gloriosa fama, callaran les llengües dels qui fins ara han escrit, en esguard de les elegants escriptures.
No ho he dit bé.
Quan seré per hom foll publicats,
serà ben cert lo tard apercebut.
Aquest anunci fet dos segles abans de tenir lloc, si no fos una ficció, seria una autèntica profecia.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

CAPÍTOL VIII. TIRAR GUITZES AL VENT

 

Ell amarà e no farà mentir
los meus escrits, qui d’ell han tant parlat,
ne escarnirà mon verdader dictat,
ans en millor lo veureu afegir

 

Bernat Martorell

 

Com pensareu aïrar, amau més.
Adéu, adéu, sien acomanats
mos pensaments, qui m’han donat delit.
Ells són aquells, mas l’esguard és fallit
e ja en mi jo els trobe alterats.
Mon seny és mort, a qui Déu no perdó,
puix al començ del tot me derrenclí.
Ja no és temps tenir frens al voler,
malalta és ma bona voluntat
e vaig en lloc on no vull ser portat.

 

L’hora e temps que veu la sepultura
Endreçava els seus passos a la santa posada on s’invoca el gloriós Bernat invencible lo nom propi. Lo sol -Diana. L’horitzó -Apol·lo. Quan acordada música d’angèlica melodia sempre vocal es podia confondre com un murmuri.

 

La forma de la sepultura
Així altament fabricada, que no seria possible humanes mans acabar-la poguessen. La cara venusta. Visió escultòrica. Un ric papalló. I era del brodat papalló la flocadura, d’or tirat, en lletres figurada.

 

Les set virtuts: la primera, Caritat
D’encesos carboncles esculpides lletres parlassen. Un pel·licà que es conserva en el programa iconològic pre-tomista.

 

La Fe
Ab viva veu natural color declinant un poc a nereïna. Portava un mongil de tall d’honesta beata [d’un blau setí, sembrat de lletres de rica orfebreria]. Tapins de marbre, transparent més que diamà. Marbre transaprent? La perfecció és feixista!

 

L’Esperança
aVellut verd. Per tal ordre les flames en alt se llevaven, que a la humana vista semblant figura de lletres se presentava.

 

Les quatre virtuts cardinals: la primera, Justícia
Aquestes sobreexcel·lents senyores, a la dreta de la noble sepultura, cant, tenor e contra, en celestials veus entonaven. D’un setí color de samitell vestides. E per fermall d’incomparable vàlua, portaven en lo front, en lo lloc on distinctament los cabells se parteixen, aquella venusta estela que de l’alba porta certa ambaixada. Dins los seus cos unes lletres esculpides se llegiren.

 

La Prudència
E multiplicats ulls així per totes les parts la sua elegant persona circuïen. En la mà dreta mirava un llibre, en lo qual los actes humans de les passsades històries tots se representaven; e, segons les cartes que girava, canviava en diversitat de colors la sua bella figura.

 

La Fortitud
Una bandereta en robins de lletres brodada.

 

La Temprança
Tenia los peus sobre tapins de setí blanc en maragdes sembrats ab robins, de florit agnus castus, i en les fulles una lletra en alt compàs sobrellevada.

 

Conegué de qui era la sepultura
Mossèn Bernat Martorell

 

Obsèquies
Martre és aquell qui, testificant la veritat, voluntàriament sofir mort violenta. Miserable fama de la vana mundana pompa.

 

Jo son aquell qui em fóra deseixit
de l’esperit, al cos carga feixuga,
mas no m’és lluny una hora desastruga
que perdre el món serà mellor partit

 

El meu cos és més que paralític!

 

Bernat Martorell morí a casa seva, tranquil·lament, el tretze de desembre del mil quatre-cents cinquanta-dos. Els homes de l’Edat Mitja estaven, en efecte, acostumats a disposar per separat i extensament en el seu testament fins els objectes més insignificants de la seva propietat. Deixà pendent una pintura que acabà Lluís Dalmau, un retaule de Santa Clara dels patrons de la barca de BCN pel qual li foren pagats 520 lliures de preu pactat.

 

L’inventari del contingut de la casa del carrer València ens dóna també molta informació interessant. S’hi esmenta, per exemple, que a la cuina hi havia dotze escudelles de terra, cosa que vol dir si més no que es comptava que no hi mengessin més de dotze persones al mateix temps. A part la “casa de mitja escala” destinada al senyor, es descriuen fins a set cambres on sembla que es podia dormir, tres d’elles pels voltants de la cuina, on es devien encabir les dones i potser el petit Bernat, i les altres quatre en un altre cos de casa i sembla que també a la golfa, que devien estar destinades als homes. El fill gran, Gaspar, tenia roba de mudar en un cofre de la sala, cosa que segurament vol dir que vivia amb el seu pare, i també hi devien viure les altres dues filles, doncs (si tant és que Bartomeua, en ser enfranquida, no s’havia endut amb ella el petit Bernat). Sabem el nom d’un esclau tàrtar, Pere (enfranquit en el testament), i el d’un treballador, Isern. No és del tot segur que Joan Oliver, pintor originari de Sabadell, esmentat com a testimoni en el testament i en l’inventari i descrit en el primer com a estudiant i en els segon com a llicenciat, hagi estat del taller de Martorell, per bé que sembla versemblant. La cambra destinada a Bernat Martorell és l’única que fa l’efecte de contenir algun moble o objecte més luxós. En tot cas, és allà on hi havia alguns llibres, molt pocs (cal tenir en compte que Bernat Martorell tenia casa a Sant Celoni, també, i a Lleida), i entre ells “dos llibres, en paper, de forma de fulls desqüernats, ab cobles”: amb prou feines podem dubtar que aquesta descripció correspon al manuscrit original de les seves confessions. També hi consten uns exemplars dels primers llibres del segle III o IV d.C. procedents de la biblioteca de Trajà, la més gran de Roma a l’època imperial, i un manual per a la reutilització dels pergamins. Cal remarcar l’ús constant de les lletres curives, seguint el traç: A, E, F, O, R ja que s’havia de regular la cal·ligrafia per adequar-la als materials de suport, com el pas de la pedra a la laca. Sabem també que l’aparició de la minúscula, en usos menys oficials, sobre materials d’escriptura i no tant d’inscripcions és deguda a dues motivacions: l’ús del pergamí (que permet inclinar més la superfície respecte l’escrivent) i el nou tall de l’estilet. En una de les pàgines d’aquest volum hi apareix un alfabet bustrofèdic que fa pensar en la utilització i el coneixement de codis d’escriptura secrets. Testà a favor dels seus fills i va nomenar l’esposa, Bartomeua, tutora, curadora i usufructuària dels seus fills menors i hereu univeral el seu fill Bernat, que continuà la professió. És enterrat al calustre de la Catedral, on el 1435 havia obtingut de Pere de Palou un vas sepulcral.

 

El 1448 BM signà un rebut de 6 lliures i 12 sous a compte de la decoració de la primera pàgina dels Usatges de Barcelona a nom de Bernat Rauric. Un altre de la nissaga Rauric, Montserrat Rauric, actuà com a testimoni en els capítols matrimonials de Joana, filla de Bernat i la seva primera esposa Gabriela el 4 febrer del 1452. Els Rauric introdueixen el taller de Martorell en el comerç de la il·lustració. Bartomeua i Bernat miraren de donar continuïtat al taller un cop B l’havia dinyada. D’aquí provenen els seus pactes amb Miquel Nadal i Pere García de Benavarri, implicats en la trama que situà Huguet en la posició que ocupava Martorell.

 

Encontinent sentí que la natura tenia més força que el meu enginy. A tu, pintor prudentíssim, antic en benaventurada vida, mèritament s’esguarda en l’execució de les obres virtuoses sobtilment mirar; e a mi, jove, seguint les regles de cavalleria, ab grandíssims perills gloriosa poc m’importa la fama que obtinga. Per això vull aturar-me aquí en el relat de la present novel·la, i ara adreçar-me a aquells a qui l’he contada.

 

I què direm als qui tenen tanta compassió de la meva fam que m’aconsellen que vetlli per procurar-me el pa? Certament, jo només sé que, pensant dintre meu quina seria llur resposta si hagués de menester de demanar-los-en, suposo que dirien: <<vés i cerca’n entre les faules>>. I els poetes sovint n’han trobat més entre llurs faules, que molts rics entre llurs tresors, i més sovint, anant darrera llurs daules, feren florir llur època, allà al contrari molts altres, tot cercant de tenir més pa que no havien de menester, moriren inconeguts. Què més doncs? Que em facin fora tots aquells quan els en demani: ara com ara, gràcies a Déu, no em cal; i quan, tanmateix em calgui, jo sé, segons l’Apòstol, viure en l’abundància i en les privacions, i per tant a ningú importa més que a mi.

 

En un fragment de comptes de la marmessoreria de Bernat Martorell del 1454: Joan de Vilalba, donzell i oïdor de comptes de la Generalitat, havia encarregat un retaule a Martorell, conjunt que aquest només havia enguixat. En el mateix document, consta que el mes d’octubre del 1452, dos mesos abans de dinyar-la, signà encara un rebut de 40 lliures a Miquel Salou en concepte de paga i senyal de la pintura d’un retaule destinat a Sardenya. Miquel Nadal, el continuador del taller, signà una àpoca de 10 lliures per una obra que no devia ser la mateixa destinada a l’illa (o a Salarii?). Un cop mort Bernat Martorell quedà pendent de pagar un deute de 20 lliures a Ramon Isern, segons un document del 1454 en què figuren els pintors Jaume Vergós, Lluís Dalmau, Joan Esquella, Joan Oliver i Guillem Plana, a causa de la defunció del tal Isern. Aquest tenia un sou de 4 sous i 6 diners i era la mà dreta de BM. Això és tot el que s’ha volgut dir fins ara i el que realment importa.

 

En tot cas la Generalitat de Catalunya no va pagar el deute. Em pregunto qui s’ho embutxacà (les coses, ja es veu, no canvien gaire al llarg dels temps). En tot cas és ben clar que no s’ho quedà l’Altelló, el nom de la qual i tots els que apareixen en la present novel·la, tot i que els sé, no vull dir-vos, per tal com encara viuen alguns dels qui per això recolliren desdeny. I és que els homes algun cop fan les ambaixades de tal manera que en segueixen males respostes, d’aquí vénen més paraules i de les paraules s’arriba als fets.

 

Si la instauració de la Inquisició va ser un problema lligat en substrat als remences per ser un organisme -la castellana- polític i no independent, el pacte amb el Duc de Milà i el repartiment d’Itàlia entre les dues corones i la guerra amb Nàpols en contra de Venècia, Florència i el Papat que s’hi oposaven, provocà la capitulació de Pedralbes? I l’entronització dels Trastàmara? El Comte de Pallars, Hug Roger de Pallars, va ser perdonat però es tornà a alçar el 1483 contra Ferran II. Perdé el comtat que passà al comte de Cardona amb el títol de Marquès, i després d’una vida aventurera caigué pres a Nàpols on morí empresonat al castell de Xàtiva. Amb ell acaba l’únic gran llinatge feudal de Catalunya encara existent. Això té res a veure amb el fet que Olivier Maillard va predicar, el 1485, els sermons de la Quaresma d’Orléans, i es van enfilar tantes persones als terrats de les cases que van caldre seixanta-quatre dies per als treballs de reparació? En tot cas el 1488 l’elecció a dit del rei Ferran II facilità una oxigenació necessària de la Generalitat, però insuficient. I l’intent de regicidi a la Plaça del Rei del 1492, era la conseqüència final de les conspiracions que hem estat intentant copsar? L’atemptat frustat, fou comès realment per un remença? No es podria tractar, com algú sospita, que fos simplement un florista de nom Mateu Morral? I aquest tal Mateu, és potser un avantpassat del Mateu Morral, de can Peixet i emparentat amb els Soley, fabricants dels millors anisos i conyacs que s’han fet mai a Catalunya?

 

Deu mil vuit-cents cinquanta-tres versos no toleren jocs de cap mena perquè són una seqüència versemblant que ens ha estat transmesa juntament amb les poesies. Si els cronicons estaven desacreditats i hom denunciava ja els falsaris, encara hi hauria el recurs, feliçment trobat per Roig, de falsificar una crònica medieval, la qual, amb pretencions d’antiguitat molt més modestes, i per tant menys suspectes, podia defensar moltes de les idees dels falsos. Així, les sabates es converteixen en la diligència i l’assiduïtat, les mitges en la constància, les lligacames (garrotera) en la fermesa, la camisa en l’honestedat i la cotilla en la castedat. L’eternitat no és un temps sense mesura. En aquest intent d’esclarir els dubtes se m’aparegué Bernat Martorell en un xat fa unes setmanes. No em vaig poder estar d’intentar esclarir alguns dels meus dubtes.

 

antipoeta antitot:

:) Primerament, qual és estada la causa de la vostra sobtosa mort?; car oït he dir que sobtosament morís. E què és de vós? Per què sóts vengut en aquesta presó? E qui són aquests dos hòmens qui us acompanyaven?)

 

Mestre de Sant Jordi:

Bene dixisti de me, Gerard.
En ira està de Déu lo pecador
com en est món treball li és dat;
dels béns de Déu no sia esperador:
no ha lloguer qui no ha treballat.
Els mals tan grans que en gestes escrits són
no em cal dir pus, car en passats escrits
he assats parlar d’amor e de sos fets
e descuberts molts amagats secrets,
los quals en mi són de present fallits.
Mos bells volers són de present finits
per sol haver mon desig no complit.
Fixa aquí la fi del llibre:
¡prou hi ha quedat en ell reunit!

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

APÈNDIX POSITIVISTA

 

Com que hi ha qui no entén de lletres em sembla pertinent deixar clara la trama d’aquest text. El cas és que la Generalitat de Catalunya té encara un deute pendent amb en Ramon Isern, i que aquest és amb tota seguretat un dels meus avantpassats. Però per si fos poc, el tal Farncí Altaió, encara és més clar que és un progenitor directe. Tenint en compte que a dia d’avui, i finalment, els Isern i els Altaió han acabat unint en mi la llavor de tota aquesta trama, i havent-la exposat amb tant d’estil i explicant-la amb tanta claredat, no és hora ja que la Generalitat pagui el seu deute? Esperant que els governs d’esquerres siguin més sensibles amb els seus greuges històrics i amb l’afany d’acabar definitivament amb tanta rancúnia que ha provocat al llarg dels segles l’aparició de sengles revolucionaris i anarquistes a les files de la família (i per evitar un possible assassinat del Molt Honorable President) poso a la disposició de l’escrivania i dels lectors tant coneixement de causa. I a aquells a qui finalment els pertoqui els recordo que degut al llarg temps que s’ha esdevingut d’ençà que es va contraure, les 20 lliures del deute s’hauran de computar segons el valor de la moneda de l’època i tenint en compte els interessos, així com les indemnitzacions per danys i greuges. I així ho faig constar davant notari i de tothom.

 

Barcelona, 31 de maig del 2005

 

 

Gerard Altayó i Isern Jordi Altayó (notari)

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

´ culdellàntia, altaió 05 (inèdit. beca krtu a la jove creativitat)