logo @ +

(a l'eva)

prefaci

 

Aquest títol és, alhora que una data aproximada de la confecció, una data crucial en la novel.la. Aquesta data és només però l'inici de la narració present. La data final, és a dir la data en que s'acaba la història, no la sé. De fet acabarà en el mateix moment en que cloguis el llibre. Per tant és el lector qui la decideix. Aquest prefaci és però no només una justificació del títol, sinó també un advertiment. A partir d'aquest moment la teva vida corre perill. Però no en seràs conscient fins més endavant, quan sigui massa tard. Aleshores quedaràs pres a les meves mans. Però deixo pas a la lectura, on un ésser despreciable se'ns despulla de l'interior. Ens demostra que tots ens mereixem la compassió. És un crit a la tolerància. Encara que sembli que està en crisis, jo encara crec en la humanitat. Us convido a creure-hi amb mi.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´ 

 

carta del 25 de juny de 1982

 


Estimada mare,
aquest cop no podré asssistir al teu aniversari. Ja sé que sempre hi he assistit, però els negocis m'ho impedeixen. Afegiré un ram de flors a la tramitació, de roselles, com les que creixien abans al camp. Si pocs records guardo de la meva infància, saps prou bé que aquestes flors no les oblidaré mai de la vida. Quan va passar tots dos collíem flors. A tu t'agradava observar-nos des de la masia. Corríem pels prats i de tant en tant ens estripàvem els pantalons. Tot i la fosca que es vivia a ciutat, i a l'opressió a la que ens sotmetien, al camp ningú ens privava de recollir quatre flors vermelles. Podíem expresar-nos sense represalies. Quan aquell dia em vas cridar jo ignorava per complet el que passava. El blat, acabat de segar, em rascava el genolls. Els pantalons curts de pana em queien i tu només cridaves com una histèrica. Em vas arreplegar i em vas tancar a la cuina. Mentre era allí ajegut encara em ressonaven els teus crits a dins del cap. Se'm repetien les paraules i encara no gosava mirar enrera. Al cap de tres hores de sentir aquell so esmorteït em vas deixar sortir. En aquell moment no vaig entendre res, com tampoc entenia el teu parlar. Em vas pegar i em vas dir que era culpa meva. Jo no ho entenia, no ho entenia, no ho entenia, no. Però et vas equivocar, he trobat el bagúl. Per molts anys.

 

 ´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

a l'estació

 

El banc és fred. Fa dues hores que he perdut el tren. Abans estava sol. Ara hi ha una gernació de gent que em molesta. Si pugués us mataria a tots. Calleu! Tothom xerra i és feliç. Em fa fàstig. La cua ha augmentat i el senyor que reparteix billets somriu. Ho detesto, no ho puc sofrir. Ja fa anys que em sento així. Vull fugir. El que odio de debò és aquesta sensació de companyia. És que no puc estar sol, vull estar sol. Malgrat que el meu cos no em respon no sóc immune als estímuls, al contacte humà. A davant hi tinc dues velles, mantenen el seu diàleg, i tot i que m'hi esforço no puc deixar d'escoltar-les. La del vestit negre xerra desmesuradament. No suporto saber coses dels altres, encara menys si són sentimentals. Xerra del seu fill, va fugir de casa quan tenia dinou anys. La conversa se'm fa punyent, em recorda algú que no acabo de determinar. M'hi esforço, regiro les meves entranyes per buscar qui. Deixo de pensar, no en tinc ganes, senzillament em deixo recolzar al banc i tanco els ulls. Elles xerren, encara. Ara les imatges són sonores. Ja no tinc tacte, ni vista, sóc mut i no oloro, però no puc controlar la meva oïda. Sento que l'habitació s'eixampla, cada cop és més gran. Arribo a sentir els cotxes del carrer i àdhuc la mar. Les ones es trenquen a la sorra. La sorra, és de fet més viva que cap d'ells. És viva com jo. El seu fill va marxar per a fer la mili. No ha tornat. Només els va enviar una carta per comunicar que era a França. Els desertors no els deixen tornar. Té por d'anar a la presó. És un altre mort. Tots ells són morts. No saben fer res, no creuen en res. No els vull escoltar, són com una infecció. Et poden encomanar. Has de fugir, tancar-te. Però les meves orelles encara escolten. Si pugués me les tallaria. Tota la culpa és d'elles; xerren massa fort, em molesten. A mi tan me fa si el seu fill és mort o no. Són més cínics ells que ningú. Em repugnen. Jo només busco la felicitat. Em sembla que no fa falta riure per ser feliç. Només fa falta ser-ho. Sentir-s'hi. Però tampoc vull sentir. Potser perquè ja no puc. En sóc incapaç. El seu fill no es va endur roba. Jo porto una maleta, ho sé perque la sento, noto la seva presència, en part també és viva, com jo i la sorra. El banc és fred. Tot el meu cos és fred. He assolit el grau necessari. Ara els sons s'avadeixen i cada cop sóc més viu, ells són morts, tots ells. Interpreten en un teatre massa gran. I els desgraciats ignoren que estan interpretant. Són actors de merda. No són pas vius, no poden ser-ho. Ara riuen, els fa gràcia. L'altra dona no sap què té. És massa vella, ja hauria de descompondre's. Li escolto el cor, cada cop va més i més lent. El meu cada cop és més ràpid. Batega molt fort, ara només sento el meu cor. Les veus són llunyanes, més que mai. El cor em batega. M'agradaria que es parés, no el necessito. Ja sóc prou viu sense ell. No les escolto, però les sento. M'arriben paraules soles. Sense connexions. Només elles i el seu significat. Les agafo i les digereixo lentament. Les mato al ventre. Són més vives que res. Menjo paraules i em deso el seu significat. Només penso en les paraules, res més. Ara ja no penso. Sento que parlen del tren, ha d'arribar d'aquí a poca estona. Una d'elles s'aixeca. Duu sabates de taló. Els seus passos ressonen entre la gernació. Travessa la sala i parla amb algú. Vol saber l'hora. És la dona vella. I vol saber l'hora, vol dominar el temps, controlar-lo, sentir-se important. Però no pot. El temps no existeix. És massa viu perquè ella ho comprengui. I no existeix per ningú, només per a mi. Però no existeixen les hores. En canvi el temps exerceix per sobre d'ells. Els controla. Si pugués controlar el temps acabaria amb aquesta purria. El temps els fa nèixer i quan se'n cansa els mata. Aleshores jo ric. Ric a la seva cara, però ells no em veuen, no em noten. Sóc massa viu per a ells. I els que em veuen em tenen llàstima. Em miren a la cara i remuguen. S'atreveixen a dir que jo sóc el mort, que he perdut el seny. Però quan sóc als negocis em temen. Fugen de mi, perque saben que els mataré. Els prenc tot el que tenen i cremo els calès després de pagar les factures. Ningú ha estat a casa meva. Cap dona ha pogut amb mi. Sóc jo tot sol al món, jo i la meva causa. Ells són en un teatre. Jo en sóc el director. Els observo de lluny i els consumeixo, els prens la mica de vida que els pot quedar. Perquè no la volen, només volen ser com els altres. Però els altres ja fa temps que són morts. Des del primer dia que van demanar l'hora. Per ells la vida no existeix. No són, perquè són un era. El present no existeix, perquè es transforma en era, i el serem s'acaba convertint en present, que no és res més que un era. Per tant ja són morts, tots ells. Però jo no, jo no em deixo vèncer. El temps no regna sobre mi. Els de la cua estan nerviosos. Ara ja no són a la cua, però són els mateixos. Són un grup de nois. No aguantaria que anessin al mateix vagó que jo. Tots ells són els més perillosos. Em poden matar, a la seva manera. Em fan enveja. Però és una enveja material. Estan esperant el tren, com tots. Però com més ganes tinguin que arribi més tardarà. Un d'ells surt a fora. Fa xafogor. El sol crema més que mai. Ell també és viu. El noi baixa a la via. Sento el soroll de les pedres, els fa mal. En recull una i la col.loca a la via. La vol esclafar. Es pensa que així la matarà, però ell no pot. Torna a pujar i regira per les butxaques de la caçadora. Jo també coneixia un noi que anava a la via. Recordo que vivia en una casa molt gran. Era una masia. El noi sortia de casa i corria pels camps de blat.

 

El corria de punta a punta, fins que es trobava davant la via. Aleshores s'aturava. Li agradava escoltar el soroll de les vies. Apropava les orelles i escoltava. Se sentia feliç. Després s'aixecava i posava pedres al llarg del recorregut. Cada cop la tapava més. Però només d'un costat. Quan havia acabat s'assentava al marge i les contemplava. Somreia i no deixava de mirar les pedres. Al cap de poca estona arribava el tren. Quan el tren passava observava com cruxien sota les rodes. El tren mai s'aturava. Ell saltava del marge i les recollia una a una. Però mai va trobar cap diamant a dins. Però no sé que se n'ha fet d'aquest vailet. No sé ni qui era. Només sé que també és mort.

 

En treu un paquet de tabac. Hó sé perquè sento com li treu el precinte. Recull la tira amb els dits i estira. Arruga el plàstic i el llença a la paperera. S'acosta una cigarreta a la boca i l'encèn. Només ho fa per matar-lo, però tampoc pot. És un ésser massa inferior per poder dominar la vida d'una cigarreta. De fet li dóna més vida, tanta que la converteix en dos éssers diferents. La cigarreta li xucla la vida dels llavis, de la gola, dels pulmons. Amb aquesta vida es duplica i es fa fum i cendra. El noi es pensa que l'ha matat però en realitat es la cigarreta que el mata. A la llarga morirà de càncer de pulmó, i de fet ja és mort. Interiorment se m'escapa una rialla, però la reprimeixo. Acceptar els seus costums i hàbits et pot fer tornar com ells. Els il.lusos es miren de cua d'ull i s'observen minuciosament, s'imiten els moviments, el parlar. Es pensen que tenint la seva aparença, tots la mateixa, passen desapercebuts, que no criden l'atenció. Però a mi, aquests individus són els que més m'agraden. Quan els xuclo la vida els escupo la felicitat a la cara. I això és el que els dol. Els dol que jo sigui feliç. Maleïts fills de puta! És que no tinc dret a ser feliç. La culpa és de la mare.

 

Després d'esclafar les pedres corria vers la bassa que hi havia a tocar de casa. Per arribar-hi havia de tornar a creuar uns camps, però aquests no eren els seus. Caminava per sobre els marges i mirava si hi havia el pagès. Saltava i començava a caminar entre els tarongers. Les ferides dels genolls pelats, i els talls del blat, li coïen mentre caminava. Allargava la mà als pantalons i en treia un ganivet. Era una navalla vella, que havia robat de casa, del calaix del pare. En treia la fulla i anava tallant taronges, que es menjava d'immediat. Eren unes taronges dolçes i sucoses. En treia la pell tot fent uns petits talls i amb la mateixa navalla pelava els grills. Quan se'ls posava a la boca els rebentava amb les dents, i deixava que el suc s'escampés per la boca. Quan el grill era sec l'escopia imitant el seu germà gran. Desava la navalla i començava a còrrer mentre cridava al pagès que sortia al seu encontre.

 

Es desa el paquet a la caçadora, sento com frega el cuir. Sé que és una caçadora vella. El banc encara és fred. Obro els ulls i m'horroritzo. A davant meu hi tinc un humà. Em repugna, tinc la necessitat de moure'm de lloc, però no tinc proutes forces. És una visió horrible. Sento la ferum de les seves aixelles, plenes de bacteris que li devoren la pell. Li xuclen la suor i es procreen. Forniquen a les seves aixelles. Li omplen la pell de bacteris que augmenten al llarg del dia. Es grata el cabell, que és més viu que no pas ella. El que m'agrada dels humans és que són un niu de vida. Mentre ells són morts donen llar a la gran vida, a la vida senzilla i magnànima. En els seus cabells els polls i els àcars hi viuen a gust. Ella se'ls grata perquè li fan picor. Es grata els cabells, però el que li produeix la picor són els polls. Hi ha polls en el cabell, uns polls que es passegen pel cap i que li produeixen picor. Li extreuen la vida a poc a poc. I ella grata i grata. Però per molt que es grati els polls segueixen vius i la seva cabellera en conté molts. I els àcars també hi conviuen. Tot el cabell és ple de petites cagades de polls i d'àcars, d'orina, de ronya que els alimenta. I gràcies al seu pudent cabell ells viuen. A travès de la seva vida n'extreuen l'aliment. A travès dels humans neix la vida. I mentre ella es grata, els àcars i els polls fan una festa per celebrar-ho, fan una festa per xuclar-li la vida. Però ella no s'immuta, pensa que és massa jove per morir, però tard o d'hora tots els seus hostes l'acabaran matant. Entre puces, àcars, polls, cucs, bacteris, virus... entre tots ells la mataran. Per això em repugna. I em mira fixament als ulls mentre llepa el gelat, un gelat de xocolata, que alimentarà a més animals. Per sort gira cua i se'n va, la nena de cinc anys ha marxat. Respiro profundament i m'intento asserenar, mentre giro la meva mirada vers la paret. És una paret verda, o potser groga, el color no m'és important. La visió i els ulls són uns aparells massa simples per a deduir segons què. I això és el que em fa gràcia, la maleïda incompetència humana. El seu entossudiment per al sentit de la vista, el negar l'existència d'un sentit únic i suprem. Ignoren, els mal parits, que la puta visió no és res, que el cos humà no és res. Per això jo sóc viu, perquè el meu cos no és, sinó que sembla. Com la paret, que de fet, tot i sense captar el seu color hom sap que és paret. Per això sé que és morta, perquè es deixa descobrir de cop, a la vista dels humans, a la vista. Sense la vista la paret deixa de ser. Per a mi la paret ja no és, no té presència. La meva observació es veu trencada per una lleugera figura que fugisserament em denota el seu ésser passant per davant meu. La mosca, que fet i fet és més viva que no pas ells.

 

En saltar el regeró una sèrie de mosques es desprenen dels adobs, i se li enganxen a la ferida del genoll. La repugnància és tal que emb la mà espanta els animals, tot lligant-se un mocador. Segueix corrent i arriba a la bassa. l'aigua és clara, de moment. Sap que si es vol remullar ho ha de fer ara, que la mare encara no ha anat a rentar. Es treu amb lleugeresa la camisa, tot fent saltar un botó. Deixa que els pantalons llisquin fins la terra humida, on els deixa reposar. Es treu les espardenyes amb els peus i deixa els calçotets amb els pantalons. Amb la mà es frega la panxa i decidit s'apropa a la bassa. Es mulla la mà i descobreix que la temperatura no és desagradable. Salta a l'aigua i s'enfonsa del tot mentre observa les parets del fons. En la profunditat de la bassa se sent segur, ningú l'observa ni el molesta. El món és únic per a ell i ell és el món. Fou en aquesta bassa que descobrí el que era la solitud. Era la mateixa impressió que tenia ara, enfonsat en les aigües. S'omple la boca d'aigua i en fa un tast. De sobte nota que té una erecció. S'esta pixant. El moment coincideix també amb la falta d'oxigen, de manera que no té cap més remei que sortir a la superfície. Mai fins ara havia tingut la necessitat d'engrapar-se-la. S'ajeu a la paret de la bassa i la contempla. És especialment gran. No sap per què, però inconscientment es comença a masturbar. En pocs segons s'extasia i descobreix per primer cop el sexe més íntim, el personal. Nota que un llarg pessigolleig recorre el seu membre i alenteix el ritme. Espasmòdicament deixa anar un líquid dens i blanquinós. Ha tingut el primer orgasme. La meravellosa sensació l'omple de felicitat, se sent com un home tot i ser un nen.

 

Els animals petits són els més fascinants. Fet i fet les vides senzilles són les més complexes. Ara les velles de davant meu reprenen la conversa encetant un tema diferent, el noi de la cigarreta entra de nou a la sala. La gent s'amuntega damunt meu i no em deixen aire. El cap d'estació es passeja per la sala esperant el tren. El neguit de la gent m'indica que és a punt d'arribar, però d'entre tots ells només jo sé que no vindrà. Només jo sóc prou sensible per endevinar que la multitud quedarà decepcionada. I em diverteix. És una situació divertida. Els imbècils esperen el tren. D'entre tots ells jo sóc l'únic que pensa. Els seus cervells són massa reduïts per a comprendre-ho. De fet la societat ja ha fet el seu efecte. Els ha explotat fins al final. Els ha xuclat la vida durant una setmana i ara els ha deixat en llibertat. Però ignoren que és una llibertat falsa, que els seus cervells segueixen funcionant com a simples obrers. Que la seva classe encara és la mateixa. Jo sóc el director, i no ho saben, ells són els actors, els manats, els obedients. Depenen de mi per a tot. La societat putrefacte em necessita, sóc l'únic supervivent. No tinc el cervell sec. La societat no m'ha absorbit. Encara sóc Jo i no un d'ells. L'engruna de cervell que els queda no és res més que una simple maquinària per a poder obrar. La minuciosa estructura social, tot i ésser fràgil, els té dominats i els mana el què han de fer. No són lliures, tot i pensar-s'ho. La seva vida, les seves accions, ells íntegrament es regeixen per les pautes eixordidores de la societat. La seva ment i ells es veuen transformats en simples humans, tots iguals, encara que ells no ho pensen pas. Mantenen, tot i ser suposadament lliures, la seva esclavitud. I els esclaus haurien de ser eliminats. La raça humana ha de desaparèixer de la terra. L'home put, l'home fa fàstig, l'home no té cap sentit pragmàtic. La raça humana ocupa massa espai en aquest planeta. L'equilibri natural necessita que la raça humana s'extermini. Només quan els humans desapareixin la llibertat tornarà a existir. Però ells ho ignoren tot, no saben que tard o d'hora desapareixeran, fins i tot creuen, anhelen, desitgen i esperen que ara arribi el tren. Que no arribarà pas. Àdhuc creuen en la força suprema. Insisteixen a dir que només una cosa pot eliminar la raça humana i que si desapareix aquesta, el món anirà amb ella. Creuen en una merda que es defà i que put, una merda que es pudreix i que no té pas més cap que ells, creuen en un creador que els salvarà, que fet i fet només desitja donar-los pel cul, creuen en un ésser que com ells és mort, un ésser inexistent i mal fet que com la raça humana ha de ser exterminat; creuen en Déu. I aquest déu és tan o més malparit que tots ells units. Fet i fet, tot i no existir, té un lloc en la seva vida, i aquest lloc és el que el fa ser, és a dir existir. Però al cap i a la fi no és res. És una invenció d'uns quants sonats que construiren una muntanya d'un gra de sorra. La religió és la gran assassina dels humans i és només per aquest fet que la puc suportar. Els creients, intentant servir el seu cap, s'eliminen entre ells i fan guerres per defensar la seva integritat i la seva fe. Però ignoren, que lluiten per a no res, que aquest déu passa d'ells i que si existeix, o més ben dit, si sobreviu és per a utilitzar-los i riure's d'ells. En part fa com jo, però Ell també ignora que em serveix a mi, que és el meu titella, que el puc destruir quan vulgui. Només em cal fer un pensament, un cop de cap.

 

Acluca els ulls i es desconecta. Enmig del desgavell de sensacions pausades i tranquilitzadores, àdhuc comfortrants, la mà de la mare el fa tornar a la freda realitat. Li venta un clatellot que el fa saltar fora la bassa. L'espectre no li dirigeix cap mot, es limita a mirar-lo fortivament. No hi ha cap mot que pugui alleugerir la situació, l'erecció encara perdura. Sap el que la mare pensa, està segur que és en aquells moments en els quals la mare el mataria. Ja ho provà un cop, sempre ha estat un noi problemàtic. Va avançat al seu temps. La seva família de camperols no entèn la seva actitud, tot i que té dotze anys justos. És l'ou d'una llarga incuvació que acabarà provocant la naixença d'una personalitat. Es gira d'esquena, desafiant la mare. Recull la roba i comença a caminar cap a la masia. Sap que el càstig serà dur, l'ignoraran durant un llarg periode. Per la mestressa el seu acte d'avui ha estat degradant, per ell ha estat sublim. Quan passa per davant la bassa es neteja la resta del líquid que encara té a la mà. Mentrestant espera la resposta d'ella. No tardarà gaire a tirar-li un roc. Després de l'impacte es gira i l'insulta, però l'odi que sent vers ella no es pot expressar, se sent. Es vesteix i fot el camp, a darrera la plantació es veu el mas. Comença a trepitjar el blat segat i cull un parell de roselles. Està enfadat, però temporalment, en pocs instants el pare el salva del seu pou. Si bé és cert que odia la mare també resulta evident que el pare és el seu primer amor, l'estima de debò.

 

I aquesta relació d'interdependència que creen amb ell és absurda. Qualque objecte no resulta viu sense essència i aquest invent no té cap essència. El déu que han creat no és res més que una pura il.lusió, un pur fenomen per a controlar-los de sota mà. Si són tan lliures i tan vius no haurien de dependre de les pautes establertes per quatre imbècils sonats. I és per això que jo sóc viu. A mi no em controla ningú, sóc meu i de ningú més, sóc com en diuen ells, lliure. Però la llibertat és un concepte massa angoixant, perquè la llibertat significa l'excloure's de la societat o de la normalitat, que són termes prou confusos. La llibertat, entesa per a ells, no és la meva llibertat, ja que jo no sóc un d'ells. La meva llibertat és una llibertat específica, es podria dir que l'he creada jo. Per tant no puc dir que sigui una llibertat ja que no ho és. Per ells la llibertat té una dependència amb l'esclavitud social, amb el fet comú. Un és lliure quan fa el que vol, però sempre movent-se dins de les seves estructures. Si hom se n'exclou, tot i que també és lliure, també és un marginat. Però ignoren, o saben massa bé, que això és falç, ja que un pot ser lliure en qualsevulla situació, ja sigui de submissió o no. Jo puc acceptar que un d'ells pot ser lliure, però lliure tal i com ho entenen ells. Jo vaig més enllà, sóc lliure perquè decideixo de debò, per mi mateix, el que vull fer i el que faig. Jo no em baso en unes pautes per a fer qualque decisió. Jo en sóc aliè a les pautes, tinc les meves pròpies pautes, però no tinc ni això. Sóc d'alguna manera autosuficient, o anarquista. No em regeixo per les seves normes. Per ells no sóc, per a mi no són ells. Jo sóc l'únic que sóc ja que sóc l'únic que és lliure íntegrament. Perquè la meva llibertat és total, és meva. I precisament els suposadament lliures són els que realment ho són menys. Per molt ateu que siguis, i per tant lliure de la religió, fet i fet no n'ets pas lliure. No pots ser lliure, ja que per afirmar aquesta llibertat, aquesta independència de la religió necessites la religió per a justificar-la. I per tant depens de l'element del qual ets suposadament lliure per a ser lliure. I en conseqüència no n'ets; tot plegat la seva llibertat és incoherent. L'ateu, al cap i a la fi no és tan ateu, ja que si per a ell déu no existeix deixa de ser ateu. Per tal que un sigui ateu déu ha d'existir, sinó no es pot justificar. I aquest és l'etern cicle que segueix la vida humana. Un cicle inútil. Però jo n'he pogut sortir, me n'he pogut escapar, perquè jo sóc verdaderament lliure, és més sóc i prou. Perquè no sóc lliure humanament, sóc lliure individualment, és la meva llibertat i per tant no l'hauria d'anomenar així, però se me'n fot, perquè tampoc pretenc que ningú ho entengui. Ja que sóc lliure penso i crec per a mi mateix. Per això uso el llenguatge, en concret la llengua, que es podria entendre com a una dependència; i això faria que no fos lliure; però com que en faig un ús individual, mental, no n'és pas. És un ús particular, individual. I aquest ús converteix en propietat meva aquesta llengua. Però ara els de l'estació estan més nerviosos i comencen a enfadar-se mentre jo em diverteixo. El tren arribarà quan jo vulgui, ni abans ni després. Per ara els faré esperar, no tinc pressa. I de fet no en puc tenir de cap manera. Ara sóc jo sol al meu reialme, però aquest reialme és massa fictíci, he de passar a l'acció, se'ls ha d'exterminar.

 

Les ferides li tornen a coure amb el frec a frec de les tiges. El pare se li acosta i corren pels camps. Juguen a collir flors, roselles. El botó dels pantalons s'ha quedat sense cordar i sap que li poden caure en qualsevol moment. Pel camí de carro passa un vehicle rar, diferent. El pare se'l mira, sembla preocupat. Ell imita la postura paterna i es posa les mans a les butxaques. El cotxe alenteix la marxa. Passa molt a prop seu i pot veure com els que hi són a dins conversen entre ells mentre senyalen el seu pare. El conductor para el motor i obre la porta. Duu un vestit estrany, mai l'havia vist. El pare sua molt. Les botes contrasten amb el vestit dels senyors. Un d'ells duu una mena de medalles a la solapa de la jaqueta. Duen un barret estrafolari. També porten una mena d'estri que sembla una escopeta, però és més petit. S'acosten al pare i aquest comença a posar-se nerviós. Ell no sap què passa. Quan un dels personatges s'acosta parla amb una llengua estrangera, que ell no havia sentit mai. Només entèn una paraula, catalán. Ell és un català, i el seu pare també, és per això que s'apropa a un d'ells i els diu el seu nom. Li pregunten pel seu pare, es pensa que el coneixen ja que se saben el seu nom complet. El pare nega que es digui com ells afirmen. Ell, que es queda sorprès per l'actitud del seu pare, afirma, contradient-lo, que aquell és l'home que cerquen. La mirada que el seu pare tenia en aquells moments era de pànic, els ulls estaven en blanc i l'alè li faltava. De sobte sentí com la mare el cridava, el dinar era a taula. Ell no vol marxar sol, espera el pare, però aquest l'engega. És el primer cop que se'l treu de sobre. És el primer cop que el pega. Després, quan comença a desfilar l'arreplega amb un gest de ràbia i li fa una abraçada molt forta, es pensa que li trencarà les costelles. Li diu adéu, i tot i que no ho entèn el respon. S'encamina content, veient que el seu pare xerra amb els homes. La mare surt de casa corrent i l'estira per les orelles. Mentrestant va cridant com una histèrica i li brollen llàgrimes dels ulls. Cada cop està més perplex. A la fi entra dins de casa i la mare li clava el cul a la cadira de la cuina. És la cuina de sempre, però la nota més distant, li sembla que l'habitació s'expandeix i la solitud, la mateixa que quan era sota l'aigua, s'apodera d'ell. El pànic, el temor o la perplexitat se'l mengen. El silenci regna arreu del mas, només se sent el plorar de la mare. De sobte un so esmorteït es confon amb l'eco que encara manté dels crits de la mare. És un so sec i inoït. El seu germà entra a la cuina i l'abraça fort, li recorda el pare. Ell plora, també. Però un llampec creua per davant seu i només sent el tacte d'una mà immensa que li colpeja la cara. Ara ell també plora, de dolor. La mare és boja, crida, crida i es mou amunt i avall. Sangloteja i plora i crida " és culpa seva".

 

Jo sé del cert que els puc matar. Però me'n reservo l'oportunitat. M'agradaria veure la raça humana exterminada del planeta, com en aquell llibre. De fet, al llarg de la meva existència només he llegit un llibre, i no el vaig acabar. O més ben dit, vaig decidir jo el final. Era un llibre fantàstic, per a mi. La situació era ideal. El món lliure de la raça humana, només dos marrecs de supervivents. Dos marrecs fàcils de matar. Els carrers plens de cadàvers putrefactes, l'aire irrespirable, asfixiant. El paradís. Si jo pugués també els exterminaria. Restaria jo sol en el planeta, jo sol per a poder gaudir de la vida real. Sense estorbs, ni obstacles inútils. L'home ha estat, des del seu origen, un obstacle per a la vida. Ha exterminat pobles, animals, i ara s'extermina a si mateix. I jo gaudeixo de l'espectacle. Veig com la humanitat es mor, com lentament va desapareixent de la terra. Ara mateix observo una de les noies que s'estan dretes a la porta. Crida l'atenció. És una noia atractiva, suculenta, que incita a matar-la. Et convida amb les seves cuixes i amb els llavis molsuts a exterminar-la. Seria una víctima massa fàcil. Està disposada a morir. Aquests són, encara que em costi de reconèixer, els únics que puc tolerar. Perquè no temen la mort i la desitgen, i perquè si estorben massa són fàcils de destruir. En canvi la resta d'humans són repugnants, absolutament inaguantables. També són fàcils, però àdhuc mentre els extermines resulten odiosos. Són els típics que fins i tot s'atreveixen a oposar-s'hi. Que donen batalla abans de morir. Però són els més agraïts. Un cop morts et sens millor, et treus un pes de sobre. Per cada humà exterminat hi ha més vida i més aire per a mi. Cada mort em proporciona una mica més d'espai vital. Un espai que a la llarga serà meu i prou. La meva fita s'assolirà ja que jo no fallo. Errare humanum est, i jo no en sóc pas, d'humà. I és que ells mateixos, des dels inicis dels temps ja acceptaven que eren uns éssers inferiors, imperfectes, que erren. Jo sóc la raça perfecta, l'essència perfecta. Sóc, per dir-ho amb paraules de'n Nietszche el Súperhome. Però sóc molt més que això, ja que no sóc home, hi estic per sobre. Jo sóc la vida total, la real. L'única vida prou digna de subsistir.

 

M'agrada provocar aquestes situacions kafkianes, tot i no haver-ne llegit res. De fet l'única cosa que conec de Kafka és que és un escriptor, i per tant, automàticament, és un perill per mi, un indvidu que és capaç de parar-me els peus. Per això m'apodero de la seva creació, per fer-la meva i robar-li tot allò que em pot ferir. De fet la meva és una postura massa individualista perquè em preocupi de justificar-la. L'únic mèrit que tinc, i del qual estic orgullós, és el mèrit de ser prou atosuficient, tant que no tinc la dependència dels altres éssers humans. Aquesta és la seva pitjor feblesa, la malaltia que pateixen tots, necessiten sentir-se acompanyats, compresos. Jo no, i per varis motius. Jo no puc voler la seva comprensió, de fet d'ells l'únic que podria desitjar és que comprenguessin les meves ambicions i s'eliminessin ells mateixos. I per l'altra banda la seva comprensió em debilitaria i faria que poguessin saber, per si sols, la meva pretensió. I si això succeís, provocaria un caos absolut en l'estabilitat mundial, universal. Ells depenen de la meva força per tal de mantenir l'equilibri, en el moment en el qual descobreixin aquest fet, o el comprenguin, la balança es decantarà a favor meu, i els hauré d'eliminar sense escrúpols, un rere l'altre. Els hauré d'arrencar les vides com si es tractessin d'unes rels podrides i velles. Fins i tot les plantes mereixen més respecte que ells. Aquestes existències precàries em demanen la mort. Mirat d'un cert angle jo sóc el seu Déu, si no fos perquè Déu no existeix, i perquè jo no sóc una merda, ells i ell sí. Jo sóc l'únic, l'absolut, que els puc alliberar d'aquest turment seu, els puc treure la vida, matar-los. Sóc l'únic que hi tinc dret. Tinc la capacitat d'auxiliar-los veloçment. Però pensar en això em repugna, no m'agradaria fer cap favor a la raça humana, una raça ten repugnant no se'l mereix. Ara em torno a fixar en la mossa, és verdaderament atractiva, insinua la mort, la demana. El tren tardarà a passar, tinc temps suficient. Un parell de moviments i la mort li arribarà, despietadament, sense tenir-la en compte, sense valorar-la.

 

Ara que me n'adono aquesta estació és una cripta en estat fonamental. La xafogor del dia s'esclafa als cossos i els oprimeix. Ella necessita que la ventilin. Ocupa massa espai, el seu cos és massa calent, necessita estar més freda, la mort. La mort és, fet i fet, un bé massa preuat. He de controlar els meus impulsos, àdhuc n'hi ha que no la mereixen. Però ella s'insinua, i ho pagarà car. La seva essència m'impregna els sentits, l'he d'exterminar. Les velles xerugues encara xerren, el revisor es mira el rellotge, els joves fumen, ella s'insinua i jo la vull matar, l'estic matant, d'auí a uns moments serà morta, aleshores arribarà el tren. Aleshores ja no hi tindré res a fer en aquesta cripta, la cripta on jeurà el seu cos. Però sóc pacient, tinc temps, el tren no ha d'arribar fins després de la seva mort. Tard o d'hora haurà de retirar-se. I mentre friso per matar-la em dedico a sentir la fredor del banc, un banc glaçat.
El banc és fred, com ho serà el seu cos. De fet aquesta cripta és massa perfecta per a un ésser humà, i al mateix temps designa tot allò que ells esperen ser. I esperen en tota denotació. Es miren el rellotge de l'estació i veuen com les agulles avancen. I se senten impotents, però no saben que el temps no existeix. I aquesta cripta segons ells és una cripta temporal. Hi ha un rellotge i maca hores. Unes hores ben aviat buides de frescor. Sento com ella s'exita. Tot i no saber-ho o ne ésser conscient desitja la mort. I en mi ha trobat el seu salvador. Aquí seria difícil matar-la. A mi no em veurien, però a ella sí. Jo sóc massa suprem perquè em percebin, però ella és vulgar, de la mateixa manera que la seva vulgaritat l'empeny a la mort la pot salvar. És per això que me l'hauré d'endur. I em fot, perqué m'hauré de moure, i una merda d'ésser no es mereix el meu esforç. La mort sí, se'l mereix. De fet la mort és l'alicient que encara romangui aquí, és el motiu que em porta a tolerar, mínimament els homes. Fet i fet aquesta mossa demana turtura i per això em motiva més que mai. M'excita. Tard o d'hora haurà de retirar-se al lavabo, i aleshores l'eximiré de la seva càrrega vital. No hi haurà diàleg. No hi haurà preludis. La mort arribarà amb tren. El terra és brut. Hi ha una quantitat infinita de vides al terra. Unes vides en conserva, com les sardines. Vides oprimides pel pes de les soles de les sabates. En un idili el món estaria premut, exprimit per les meves sabates. Tots degollats i escorrent la seva sang sota la meva sola. Un paper per a netejar-la. Com un xiclet enganxat en un tros de paper. Ara la mataré, és el moment idoni, ara m'aixeco.

 

Les cames em trontollen, se m'han adormit. Precisament aquest són els signes de la contaminació. Enmig de tants gèrmens m'acaben contagiant els seus defectes. Se m'encomanen les seves deficiències. Però la meva integritat els venç, i la mort també. Jo sóc viu, ells no. Ella tampoc, però la mort no se l'ha cobrada, em necessita a mi de mediador. Però això no vol dir que jo sigui el seu súbdit, a mi no em mana la mort. Tampoc em regna ni em mata, no pot. No se'm pot endur. És un concepte creat per ells, un concepte, com de costum, erroni. La mort no existeix, ells són la mort. Neixen morts, i no ho saben. De fet només existeix la vida. La vida i el no-res, o la mort. Ells són uns morts, no són, sota ninguna exepció. Els altres som vius. Però els altres som ben pocs, som tan pocs que som un de sol, el viu. I Jo sóc viu, sí. Faig una passa i la sabata esclafa sota un cruiximent espantós una cigarreta encara encesa. El fum es vessa al meu darrera, un fum dens i ple d'essència. Juga amb l'aire i consumeix part de l'oxigen que ens queda a la cripta. Fumant contribueixen a matar-los a tots. M'agradaria que tothom fumés, que fumés a sac, sense consideracions. El planeta envait de fum, un aire irrespirable i ells morint al carrer. A cada passa un mort, un cadàver que expira la seva darrera alenada d'aire. Els cossos podrits alimentant a d'altres vides, vides amb essència, vives. Una destilació profunda del planeta, la Terra, com a ésser no inert, es purifica. La Terra fent la seva dutxa setmanal. Un planeta que elimina els desperfectes, com ja va fer fa milions d'anys. Com ja he somniat tants cops. Com ja està a punt de passar. Com a mínim li passarà a ella. M'hi he apropat, sento la ferum de les seves parts corpòries. Duu un perfum, un perfum que intenta dissimular la seva olor. Els humans amb les seves descobertes, els seus invents, intenten coibir allò que els fa animals. Allò que demostra la seva imperfecció, la seva impuresa. El motiu per al qual han de ser eliminats. Les seves aixelles però, tot i estar cobertes de desodorant, no s'escapen de produir aliment a les bactèries. Fan una olor agradable, de suat. Una olor que desperta els meus instints maternals, com ells en diuen. Aquell instint de respecte, de protecció. Però sé que no m'he de deixar convèncer per aquest turment. Segueixo ensumant i flairo l'olor del seu trau. És un trau profund, hom si pot perdre. Però és verge. Manté el degoteig incessant de sang periòdic. En aquest moments la tramesa devalla pel seu sexe i s'esclafa a la compres. La sang esquitxa les parets del trau i s'esllavissa pels pèls curts fins a desprendre's del tot del cos. Resta enganxat a la trampa que els homes han dissenyat. Ella se sent alleugerida, i al mateix temps fastigueijada. Ara sóc al seu darrera, i ella camina cap al labavo per tal de procedir a l'operació de canvi.

 

Ignora que he estat jo qui li ha provocat la secreció. Ignora que ha estat una premeditació per a dirigir-la a l'espai de la seva mort, on descansarà perpètuament, sense més periodes. Ignora que aviat deixarà de tenir aquesta regla que tan l'emprenya. No la tindrà mai més. Obra la porta del labavo. Col.loca la mà al pany, hi ha un pany daurat. Més amunt s'hi troba el cartellet que indica la cambra femenina. Aquests humans són sumament estúpids. No entenc com poden ser tan contradictoris. Intenten regir-se per la llibertat però tots són repugnants i intolerants. Tots imposen la seva llei i les seves pautes. La porta es clou al seu darrera. ara hi entro jo. Ella és allí, pantalons avall i calces als genolls. Una figura petètica tancada al sepulcre. M'ignora, no em percep. Em giro i segello el taüt amb la balda. Ningú podrà entrar, ningú ens estorbarà. Per ells puc ser un taül, per mi sóc suprem, superior. Ella es verge, la tortura ha de durar i l'agonia em fa gaudir d'aquests moments de tempesta. Ara, quan em fagi perceptible, ja serà massa tard per a ella, ja es trobarà escomesa per unes sensacions noves i delirants, les darreres abans de la mort.

 

Ella segueix maniobrant amb la compresa. ha extret un recanvi de la seva bossa i ara, després d'extreure la tira adhesiva la vol posar al seu lloc. L'hi he pres de la mà. Un moviment ràpid. Ara és enganxada a la seva boca. Vol cridar però sap que serà inútil Provo de relaxar-la, li dic, com faig amb tots, que com menys oposició em formi més viurà. Submisa accepta. No sé com matar-la, però el tren tardarà a arribar, tinc temps. Sé que és de sexe femení, i sé de la mateixa manera que odien ser violades. Des que neixen temen la violació. A mi de fet em repugna, pensar que part de mi és dins d'un d'ells. Però el sol fet de veure-les patir em diverteix. Ara jec a la tassa del wàter. Els panatolns baixats deixen a la seva vista un sexe erecte i viril que la fa estremir. Penosament es deixa lliscar per sobre seu. Li introdueixo a la vagina. La boca llire, li he arrencat la compresa, la deixa esbufegar. Tu fas la feina, després et mataré.

 

Fet i fet li faig un favor. Tot i que el seu vult mostra un cert fàstig penso que s'ho passa bé i tot. Francament a mi no m'agradaria que morís verge. Però ara, mentre ella treballa, em ve al cap que la mort no pot ser agradable. Malgrat tot penso que la sang que deixa anar no li deu ser gaire agradable, sensitivament. Deu tenir uns catorze anys, potser és un xic jove per a ser penetrada. Això em diverteix. Penso que li faig mal, pateix puta. S'ha corregut. Està exhausta. La deixo aixecar i li faig xuclar la sang i els líquids que m'ha deixat al sexe. La seva cara de repugnància em consola. La maleïda puteta es mereix viure. He de confessar que mai havia sentit res per una dona, però aquesta nena em fa sentir diferent. M'agradaria fer-li un altre clau, àdhuc fer-li l'amor i deixar-la lliure. Tot i no excitar-me sexualment he sentit una cosa diferent. La podria deixar lliure, convertir-la en el meu amor. Mai. No entenc com puc pensar aquestes coses. Ella no hi ha gaudit, però ha patit massa poc. El seu forat anal és més estret i dol més. La culivo cara la paret. Té les mans llefiscoses i li rellisquen per la paret. Per primer cop em vull còrrer a gust. Li eixamplo el forat ben bé un parell de centímetres. Sento les seves natges al meu ventre. Ella em clava les ungles sense parar. Li fa mal, que es foti. Acabo de notar com se li ha eixamplat encara més, em penso que li he petat. Ha estat deliciós. Encara continuo embestint-la, no em sap greu. Ara estenc les mans al seu coll. Mentre encara la posseeixo premo les mans fins escanyar-la. Ara és un cadàver. Les seves convulsions abans de morir han estat el darrer símptoma de plaer que ha mostrat. El seu cos inert es mostra més dòcil, segueixo penetrant-la fins que em corro. El plaer és ínfim i personal. No volia que en gaudís. El meu plaer no pot ser compartit. No hauria suportat que ella n'hagués gaudit. Encara penetrada jec amb ella de nou al wàter. Tot i ésser suprem no puc evitar de defecar. El terra és ple de vòmits, entre espasme i espasme li he afluixat el coll per tal que eructés el seu darrer alè de vida i el seu darrer combustible. Mentre cago noto com un regalim repugnant devalla pel seu anus i es perllonga fins caure a l'aigua. Ric desmesuradament, tant que no em preocupo d'aguantar-la. La meva rialla creix fins a l'univers, sóc el supositori assassí.

 

Enretirto el sexe i aprofito la seva cavitat bucal per tal de netejar-lo de la descomposició que ha deixat anar el cadàver. Ara els vòmits i les defecacions es combinen amb ella i el seu cos. Sembla un quadre abstracte, potser una litografia surrealista. Apago el llum, i surto tranquilament. Els límits del meu món s'han eixamplat. Tinc més aire. Noto com l'ambient és menys carregat. Travesso la sala i retorno al banc glaçat. La seva fredor em recorda el cadaver i em fa pensar també en els jueus. I aquests en els negres. Fet i fet són millors que no pas els descolorits. Penso que si van ser esclaus els està bé, però em pregunto qui era l'esclau. També han de ser exterminats, jo sóc l'amo. Les velles xerren, la maleta resta quieta, la paret metamorfòsica combina els tons, el cap d'estació surt a fora i divisa el tren, els joves surten darrera seu, amb les maletes. Només una noia resta quieta, ella en el labavo. Un d'ells la cerca, obra la porta i la veu. Les rodes del tren frenen en sec emetent un xiulet escandalòs. El tren arriba amb aires de mort.

 

preludi a la cloenda de la vida en tercera persona
(narrador omniscient?)

 

En aturar el tren el cap d'estació ha sentit un crit d'esglai a la sala de dins. La noia, blanca i pàlida, l'ha anat a cercar. Enmig del maremàgnum organitzat, ells truquen a la policia. El conductor del tren ha baixat. Entre els passatgers s'organitza una mena de curiositat fonamentada. Alguns baixen per conèixer de primera mà els fets. Tard o d'hora els mateixos pujaran per tal de comunicar a familiars i amics el cas succeït. La sala és plena de gom a gom. El revisor coneix perfectament els que havien estat allí l'última hora. La porta del labavo, entreoberta, deixa veure les cames de la noia, nues a pèl. Pel terra es divisen les calces brutes de sang. El líquid dels vòmits es comença a menjar certes rajoles. Ràpidament s'hi han escampat les serradures. El mosaic del terre és disfressat sota la lleugera capa de deixalles de fusta. La noia plora recolzada als seus amics, les llàgrimes són un quefer constant. Un nen, xuclat de queix, es passeja entre la multitud. Al cap de deu minuts arriba la policia. Un agent desallotja la sala. De sobte la gran multitud es veu empesa cap a fora i un silenci regna entre ells. Poc a poc l'altre avança cap a lavabo, acompanyat del cap d'estació. La porta s'enretira, amb l'impuls de la mà del policia, i deixa veure clarament el cadàver. L'escena provoca un esglai general. Uns companys fan pujar la gent al tren, només resten a fora els que havien estat a l'estació. Els possibles culpables. L'equip legal i justicier es desplega per la sala. Cadascú realitza la seva tasca. La noia és inrtroduïda en una bossa i se l'enduen cap a l'ambulància. Tots els papers estan en regla. Els metges comencen a desfilar, darrera seu el jutge. Només resten dos policies. Interroguen a tothom. Arriben a la conclusió de dubte absolut.

 

La victima presenta una mort per asfixia. Al coll hi té marques de les ungles i té la pell arrencada al contorn. La tràquia es veu obstruida i l'ennuegament és clar. L'han escanyat amb les mans, totes dues. Pel que s'observa la víctima no ha presentat oposició. No té cap cabell al llarg del cos ni cap resta de pell de l'agressor. La víctima ha patit abusos sexuals abans de la mort. Ha estat penetrada, de primer, per via vaginal. Era verge, ja que s'observen petits talls a les parets i encara té el forat petit. Probablement ha estat penetrada un sol cop ja que no hi ha una gran dilatació. També ha estat breu, ja que l'home no ha tingut temps de segregar. Per tant no hi ha restes de semen que es puguin usar com a prova. La víctima però ha estat penetrada també analment. Tampoc conté cap líquid ja que la penetració l'ha fet defecar posteriorment, líquids bàsicament ja que s'ha produit un cop morta. Només s'observen petites mostres de semen a la boca, però són massa confuses amb els diversos líquids que també hi ha, saliva, vòmits... L'individu ha usat la cavitat bucal per tal de netejar-se el sexe. Això ha provocat que en la caiguda la víctima expulses la majoria de líquid acumulat. Es pot concloure que no s'han trobat proves que puguin involucrar el culpable, els resultats de l'anàlisi del semen del violador no ha estat factible i no donen uns resultats fiables. Per les observacions es pot deduir que l'agressor és més aviat alt, d'uns setanta quilos, i robust.

 

Els resultats de l'autòpsia i les pertinents conclusions deixen fora de dubte els sospitosos però creen una situació de caos al moment. El violador s'ha fet fugisser. La policia impotent no pot fer-hi res. Al cap d'un mes el cas és arxivat. El funeral, ple de lamentacions es fa llarg i durador. Poc temps després al poble retorna la calma. El cas passa a la memòria col.lectiva. Mentrestant l'assassí segueix lliure, i probablement aniquilant més víctimes innocents. Una família es desfà, una mare perd l'únic fill que tenia. El pare es suïcida. La mort mai arriba sola. Lentament els fets cauen en l'oblit. La vida de la Gemma ha arribat a la seva fi conclusiva.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

el tren
(trajecte 1: Pineda de mar - Calella)

 

25 de juny de 1981, aniversari de la mare, patètic, com no. Fa exactament vuit anys que va morir, recordo amb exactitud els fets. Perdre un pare mai és agradable. Des d'aquell dia la relació familiar no és la mateixa. Als meus vint anys puc comprendre més del que es pensen, però em neguen el saber. La festa ha estat precedida del condol. La setmana passada no l'altra celebraven la mort d'ell, no entenc com poden celebrar un fet tan esgarrifós. La mare encara me'n culpa, però res l'ha privat d'apoderar-se del mas i de torturar-me. Segons ella sóc jo el malparit, l'ovella negra de la família. Però jo sé més del que es pensa, jo sé coses que ella i el meu germà intenten amagar, i més d'una. Inagino que la seva mort no va ser un acte fortuït. Avui en dia, avesat a veure continuament els seus assassins, sé del cert que foren causes més que vitals. Potser en vaig començar a sospitar fa temps, precisament al cap de cinc anys.

 

Avui la festa s'assimilava amb el funeral, i amb la commemoració. Les cares no eren pas molt més alegres que el dia esmentat. De fet, semblava que només jo, ni tan sols la mare, patís la pèrdua d'un ésser estimat. El dia de la seva mort no es va fer cap tipus de ressò, ni durant el funeral ens donaren el condol. En canvi, saltant-se el protocol tradicional, i com no religiós, ningú no sentia tristor, ni llàstima, ni respecte. Fou un dia més o una festa més. Ningú sentia res pel mort, o com a mínim, com penso ara, forçats per la situació, no demostraven cap dels seus sentiments. Però la mare sempre ha jugat a aquest joc. Ha estat, de sempre, una dona falsa. Sovint penso que no fa res que no correspongui als seus desitjos, sinó que tot respon a una ordre exterior, superior a ella. Com avui.

 

La taula ha estat parada al jardí. Ahir, el meu germà i jo, vam netejar el pati. Em fa vergonya pensar que als meus vint anys encara m'hagi d'ocupar de la casa on vaig nèixer. De fet ja no visc aquí. O això em sembla a mi. Des que sóc al poble, en una casa compartida, no em fa pas l'efecte de viure al mas. De fet des d'un principi, el dia nefast, vaig deixar de viure-hi. Com a mínim en esperit. Però la mare s'entesta a culpar-nos-en i ens castiga, de forma subterrània, pels fets. Però el seu odi la delata. Hom pot fer el que vulgui mentint, com ho faig sovint, però no pot jugar a fer mitges veritats. Ella tot i interpretar-hi un paper no sap mentir prou bé, se li veu el llautó. Encara que sovint, com en dies destacats, pot arribar a ser convincent. Tants anys d'opressió m'imagino que poden ensenyar a mentir hàbilment. Amb això no justifico la seva actitud. És més la denuncio. Ara, un cop fora del franquisme ja és hora de treure a la llum els draps bruts. Però en aquesta família detesten el canvi. Avesats al sistema el seguiran fins a la mort. Àdhuc el meu germà n'està contaminat. Però fet i fet sempre va ser un xic feixista, ara i tot. Recordo l'època en la qual es penjà un pòster de'n Hitler a l'habitació. Encara que jo no coneixia, i tan de bo no l'hagués conegut mai, la ideologia i el que represenava aquell senyor, ja en un principi aquell bigoti em feia sospitar. Els bigotis sols, sense barba, sempre m'han fet dubtar. Penso què s'amaga sota d'ells i sovint em semblen de mentida. En aquest cas em recordava una mena de borrissol mal escampat. Però el pòster no durà molt. El pare el despenjà.

 

Ha vingut mig poble, i la família. Com més multitudinària és la festa més m'avorreix. La masia ha quedat petita enfront de la invasió de bàrbars. Crec que part dels familiars feia ben bé un parell d'anys que no els veia. El que sobta és veure les dones vestides, les vídues és clar, de negre. No entenc perquè avui en dia han de mantenir aquesta tradició absurda, em sembla un signe en contra de l'autodeterminació i de la personalitat, acompanyat com no de la voluntat personal. En canvi, acostumat a veure les mosses prou guarnides, avui totes semblaven d'abans de la guerra. No he vist cap espardenya en canvi, si s'entesten tant a fer-se els antics no entenc com és que no calcen com els antics. No hi faltaven en canvi els sabatots negres enllustrats. Semblava, aclucant els ulls, una munió de corbs afamats.

 

Els plats, prou guarnits i apetitosos, han fet estralls entre nosaltres. La tieta Enriqueta ha acabat vomitant, per no esmentar la llarga cua de convidats, que en veure els cucs de l'arròs han acabat traient el que digerien. Semblava que només jo i el meu germà ens divertiem. En canvi en global ha estat el contrari. Fet i fet no em puc pas divertir, per molt que fingeixi, en una festa organitzada per ma mare, i encara menys en honor seu.

 

(trajecte 2: Calella - Sant Pol de Mar)

 

Quan han marxat els convidats ens hem disposat a arreplegar les deixalles, però contràriament al que esperavem la mare ens ha llevat el càstig. Segons ella no cal recollir la bruticia avui. La frase m'ha semblat estranya, no tan pel fet que raonablement, en ésser tard és millor deixar-ho per demà, sinó pel to de compassió que ha empleat. Sembla que encara no se'n surt prou bé. Aquests aires d'humanitat no els ha gastat mai i quelcom m'insinua que trama alguna de les seves dèries. Sobretot m'estranya que desaprofiti, precisament pel tard, un moment per putejar-nos. No és gaire normal que la mare no ens faci passar una mala estona quan en té l'oportunitat. De tota manera, és més venjativa del que em sembla, potser tot segueix un ordre per tal de fastiguejar-nos millor.

 

Avui, un dia després de la festa, he sabut, per carta i del notari, l'explicació de la conducta de la mare. Més que el que ha decidit m'emprenya com ens ho fa saber. És més astuta o punyent del que ens imaginem. Ha fet servir el notari, precisament el que va fer perdre els terrenys a l'oncle per comunicar-nos-ho. I a més ho ha fet per carta. Tot s'encaixa en el seu projecte. L'odi en veure la firma del notari és evident i el fet de saber el que es proposa encara més. Sobretot quan sabem que ho fa amb l'extorció. Deu fer mesos que trafica amb aquest individu. Quan el pare morí deixà la casa i els terrenys al seu germà i a la mare. Encara que ja tenien problemes no va tenir temps de canviar el testament. En part tampoc li deixaren canviar, no convenia. Quan l'oncle perdè els terrenys, aleshores m'imagino que ja s'entenien, la mare va cedir-li una parcel.la a canvi de la seva part de la casa. Sobtadament no es van veure factures ni papers, potser pagava en espècies. Però tots ignoraven, ja dic que pot ser convincent, que no havia canviat de bufet. Aleshores s'apoderaren del mas. I avui, per art de magia, s'aclareix tot. El mas ja no és nostre, ni tan sols de la família, se'l ven. Uns pisos hi donen més rendibilitat que els camps que hi ha. Evidentment és tan burra que no se n'adona que ella no en veurà ni cinc. Ell el molt mal parit és qui es forrarà. Però mentre ella tingui sexe tot li estarà bé. El problema de la mare es resumeix al sexe, si no fos perquè és tan arrogant i imbècil jo li fotria els claus, potser així li estalviaria les relacions amb els falangistes, o com a mínim l'apartaria del seu mal camí. L'únic que sempre he volgut fer per ella és salvar-la, perquè fins un cert punt és víctima de les circumstàncies. Però si es troba amb la situació és perquè la vol.

 

De manera que avui ens ha citat per tal de recollir els objectes que ens volguem endur. Cal suposar com no, que ella no en vol cap. Però quan siguem allí ja n'haurà venut la meitat. Aquesta tarda hi passaré, espero no trobar-la. Pel que m'imagino serà a casa seva. Evidentment no puc deixar de sentir llàstima en veure que perdo la casa on vaig nèixer, i amb ella part dels meus records.

 

He arribat sense problemes. El cotxe aparcat a l'era es pot dir que s'omple de pols. Se'm fa estrany pensar que aquesta porta que ara obro demà no hi serà. L'arpia se l'endurà. Com que el meu germà ja ha vingut suposo que puc endur-me el que trobi. De fet he vingut amb una furgoneta, podré carregar-hi més coses. De fet m'enduria la casa, però ja no la puc salvar. Mai m'havia sentit tant impotent. No puc evitar plorar. Al rebedor només hi queda la pastera. S'han endut la calaixera de l'àvia, el llum i el balancí. Intento tereure la pastera, però com es pot imaginar només aconsegueixo fer-la còrrer uns centímetres. No puc amb ella. L'hauré de deixar aquí, no la puc salvar. El que m'enduc és el seu record, li faig una fotografia. Faré o penso fer fotografies de tot arreu, fins i tot dels wàters. El mejador és buit. No hi ha re. Fet i fet m'he sorprès, em pensava que en quedaria alguna cosa, però és buit. Han arrencat les rajoles i tot. Ja deu fer temps que hi devien treballar. De fet ahir ningú entrà a la casa, àdhuc els vòmits es feren al camp. A la cuina, també convenientment polida, només hi queda una cadira. La mala puta ha deixat la cadira on em va castigar aquell dia. No li perdonaré, malgrat tot me l'enduc. La porto al camió i l'hi deixo. Me'n torno a dins i arreplego, del celler, les eines de pagès, i les esquelles. Hi ha força coses, em cal fer deu viatges. He trobat fins i tot el morral de l'ase.

 

Al pis de dalt només han quedat rampoines. Encara que me les enduc totes. De fet el que han deixat intacte, aquesta gent tenen també el seu toc de respecte, és la meva habitació. La vull sencera, encara que se'm faci de nit. Començo traient els mobles. Primers els calaixos, després els armaris. Poc a poc només em resta el llit i una fotografia de quan era petit. En una hora he desmuntat el llit i l'he traginat fins la furgoneta. Estic baldat. A la casa no hi queda res, que m'interessi. Només sento curiositat pel tinell. Fa ben bé set anys que no pujo a les golfes. De fet la mare ens ho té mig prohibit, encara que no són tancades amb clau. El que sí que és tancat és el tinell. Per això m'enuc una destral. Obro la porta de les golfes i com em podia esperar són buides, només hi ha una caixa de licors que en tornar m'emportaré, també hi ha habans i cigarretes. La porta, que comprovo, resta tancada. L'esberlo amb la destral i amb un parell de cops salten les bisagres. La porta, plena de corcs i podrida, cau a terra.

 

(trajecte 3: Sant Pol de Mar - Canet de Mar)

 

Hi ha una llarga escala fins dalt. És una escala de fusta. Se sent olor a tancat i a florit. L'aire és més calent. La fusta espetega a cada pas. Mentre avanço vaig divisant el que serà la sala del tresor. La mare no ha recordat buidar-la ni sequejar-la. Potser l'ha oblidada ella, en comptes de mi, com ella pretenia. De fet la sala és plena d'objectes antics, tots pertanyents al pare o a la seva branca familiar. Hi ha el piano vell dels avis, que de sobte desaparegué. Amb els dits aixeco la tapa. Les tecles són plenes de pols, però estan bé. Les netejo amb el jersei i m'adono, que a sobre del piano, tombades cara avall, hi ha unes partitures. Són velles cançons de l'avi. De principi de segle. Com que fou un noucentista hi ha alguna cosa d'aquell temps. Me les enduré, em fa llàstima no poder portar el piano. L'avi l'estimava tant.

 

Gasto tot un carret aquí dalt. És fascinant. No entenc perquè la mare ens prohibí l'accès. Hi ha també un avió de ferro, un bombarder de la Segona Guerra Mundial. M'imagino que era una joguina del pare. És de la RAF. Hi ha tantes coses per endur-me. Trobo amagat enmig d'una capa de pols el rellotge del pare. L'obro i el poso a l'hora, li donc corda i em sorprèn descobrir que encara funciona. També hi ha unes ulleres seves, una pipa i un barret. Impacient m'ho poso tot. La gorra m'escau bé, trobo que m'afavoreix. Em puc veure en un mirrallet que també m'enduré. Ara, amb l'armilla, la pipa i el rellotge es diria que ha tornat a nèixer. De sobte m'envaeix una mena de por. És com haver vist un fantasme, som pastats. El cor se m'accelera i qualsevol cop del vent em fa xisclar. Tinc moltíssima por i no sé de què. Precisament per això tinc por.

 

Miro de calmar-me, si vull agafar més coses he de superar-la. En un racó hi ha un penja-roba i una màquina de cosir. Faig un viatge a la furgoneta. En tornar-hi em costa molt pujar les escales encara tinc una certa sensació estranya. En una banda hi ha tot d'àlbums de fotografies del pare. M'hi estic molta estona mirant-me-les. Si no m'afanyo se'm farà fosc i odio conduir de nit. Arreplego també un joc de llibres i un àlbum de cromos, d'unes xocolatines de l'època. És divertit. Se'm fa tard i la mare em dóna temps fins les nou, aleshores em fotrà fora. M'he d'afanyar. Hi ha tantes coses però, que no sé què triar. Però sé que he d'escollir entre totes elles. En una cantonada, amagat sota uns llançols hi veig un bagul. No sé pas que pot haver-hi dins, però no fa molt que és aquí. No té molta pols i sembla que no fa molt que algú l'ha obert. El pany és net i fins a un cert punt sembla amagat a voluntat. És tancat, però. No sé on pot ser la clau. Com que són vora les nou baixo el que tinc i torno per endur-me'l, encara que sigui tancat. Potser dins hi ha alguna cosa important. De totes maneres pesa molt, és estrany.
Quan tanco la porta de la furgoneta penso que em deixo algun detall, la càmara de fer fotos, és a dalt. Aquest cop, encara se'm fa més difícil avançar per la casa. Quan sóc al pis del dalt, en passar per davant l'habitació del pare, m'espanto més que mai. Tinc por de veure'l o potser precisament tinc por de saber que verdaderament és mort. En part mai no he acabat d'acceptar que me'l prenguessin d'aquella manera. Pujo corrents al tinell i el cor em batega molt, molt de pressa. Arreplego la càmara i una porta pica amb el vent. Amb l'esglai la càmara em cau de les mans i en recollir-la veig que el llistó de fusta s'ha desplaçat. L'aixeco per pura mecànica. Hi descobreixo una capseta de sabates. Encara que no sàpiga que és me l'enduc. Començo a baixar les escales. De sobte un esglaó es trenca i el peu em queda encaixat a dins. Mentre intento treure'l a dalt se senten sorolls estranys, sembla que algú s'atansi sobre meu. Estiro tant el peu que em faig talls als turmells amb una estella. Aconsegueixo treure el peu, però tinc tanta por que no puc fer més que còrrer. Gairebé salto les escales. Quan sóc fora la casa encara tinc por, és com si algú em perseguís. Des que he entrat al tinell tinc una mala sensació. Com si hagués fet res de dolent i ara hagués ho hagués de pagar. Algú em perseguia. Tanco la porta de darrera i pujo a la furgoneta. El contacte no funciona, fins al tercer intent. Fins i tot quan sóc fora dels terrenys em sembla que algú m'espia des del tinell. Estic tant atabalat que no veig el cotxe que se'm tira a sobre. Freno en sec, gairebé ens matem.

 

(trajecte 4: Canet de Mar - Arenys de Mar)

 

Ara penso que tan de bo haguessim picat. En el cotxe, negre i net, hi ha la mare i el seu amic, el maleït advocat. M'imagino que no podia haver escollit un moment millor per a trobar-me'ls. La mare, que s'ha espantat, baixa la finestreta. Vol parlar. Em sobta, ja que no parlem mai. M'imagino que l'esglai li ha fet algun efecte. Baixo la finestra, més val seguir-li el joc.
- Què t'has endut? - El seu to és entre seriós i burleta. Sap millor que ningú que allí ja no hi quedava pràcticament res.
- El que m'heu deixat i alguna cosa més. Potser no coneixes prou bé la casa, mare. Hi ha llocs i racons amagats. - M'agrada fer que dubti, si ella juga amb mi, per què no puc jugar amb ella.
- Què vols dir, bé fa deu dies que la casa ha estat, com tu diries, sabotejada - riu i tot i el desgraciat aquell també. Són uns malparits.
- Les golfes mare, la porta del tinell - No res, que fent una pila hi havia força coses. - Tanco la finestra i engego, no vull allargar més aquesta conversa. Per una altra banda m'hauria agradat veure la seva cara: el tinell mare i els records que ens vas prohibir! Ara són meus de nou!

 

En sortir de la finca, una calma acompanyada de la fosca em recluta. Camí de casa no puc deixar de pensar en el bagul. Em pregunto què hi pot haver dins. I la capsa de sabates? Per què era allí, amagada. Tot sembla massa rar. No és típic de la mare. Ella no ha amagat mai les coses. Ens les ha prohibit i prou. Però aquesta caixa. Freno en sec, he topat amb alguna cosa. Baixo de la furgoneta i miro sota el vehicle. No puc evitar els vòmits. Un gat amb el ventre obert s'està sota la roda amb espasmes. És repugnant. Miro de treure'l de sota amb patades, però no es mou. És just sota el pes de la roda del darrera. Com que ningú m'ha vist torno a arrencar i m'allunyo de pressa. Em sembla que és el gat del forn, o de can Ferrer. De tota manera quan arribo a casa ja no en recordo res. He de deixar les coses a la furgoneta, al garatge. Demà, a primera hora ja descarregaré. De tota manera les coses no hi caben aquí. Crec que el millor serà canviar de casa, marxaré a ciutat. Ara és millor descansar. Ja és fosc. Però tinc el bagúl.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

el comboi

 

Les rodes esclafen amb el seu pes les vies mortes, oxidades. La màquina de matar trepitja amb força les brosses que troba. Pensar que sota la roda han perdut la vida tants infeliços em fa sentir satisfet. Planyo els pobres desgraciats, però no deixa de ser irònic que, la mateixa societat s'encarregui d'exterminar-se. Com en un pou sense fons segueixen avançant cap a un futur, cap a una fi. Però els idiotes ho ignoren per complet. No s'adonen que ja són massa vells per a sobreviure. És evident que ara som a les acaballes. Són tan inconscients del seu final que miren els vestigis passats i no saben reconèixer-hi la seva fi. Una espècie massa antiga. Aixo són. Ara i tot, en el moment present dedueixo la seva fi. Jo els eliminaré. I quan dic jo dic nosaltres, els que tenim el do de la vida. Pocs som els que podem dominar-la i controlar-la. I només aquests ens podem sentir vius. En canvi amb un sol cop d'ull s'endevina que tota la gent d'aquest tren morirà en uns instants. De fet m'agradaria estimbar el comboi i reduir-lo a ferralla sota un penya-segat. Però aquesta maleïda línia només corre vora el mar. De tota manera crec que els mataré.

 

Davant meu no hi ha ningú, per sort. La noia de l'estació encara em regira l'estomac. Estic cada cop pitjor. Abans era capaç d'eliminar la púrria sense sentir passió, ni amor. Avui, ella m'ha traïcionat. Perquè ella sabia, des del dia del seu naixement, que jo la mataria. No és que estigués escrit enlloc, però ella n'era conscient. Havia nascut per tal de ser eliminada. I jo he estat nat per eliminar-los, a ella també. Era, per dir-ne d'alguna manera, una concubina, una devota. Va escollir el moment de la seva mort. N'era conscient de la seva fi. Quan va entrar al lavabo va conèixer propera la cloenda. Per això l'odio, per això vaig estimar-la durant un moment. I vaig, perquè ja està, no és, s'ha acabat. L'amava perquè ella hi gaudia. La voldria matar cada dia, però que no morís. Talment com un orgasme s'escolava la seva vida. L'he eixugada de la seva pena. Li he tret de sobre el pes de la seva vida. Però la molt puta hi ha gaudit, i és això que em rebenta. Perquè no vull que en el moment més íntim, l'acte sublím de la vida, experimentin satisfacció. Només jo sóc prou privilegiat per tenir aquesta possibilitat. Ells els humans no es mereixen això, no us ho mereixeu. No us mereixeu res.

 

I ara, en plena democràcia encara menys. La democràcia. Em fot riure la democràcia, la que han inventat. Són uns mentiders de mena. Simulen poder tenir un règim lliure. Però jo sé, que a aquestes alçades, ja els he pres la llibertat. I per sort és un procés antic. Va començar fa anys. Els inútils han probat de tot, i a tot els he ofert oposició. Els he matat els regims polítics i els he matat a ells. Els suposats inventors han quedat exhaurits, perquè jo els he destruit. Ara, envoltats de corrupció pudent han descobert que la seva estimada democràcia no funciona per res. Que mai ha funcionat. Que se'ls ha mort el règim. Ni socialisme, ni dictadura, ni comunisme, ni anarquia, ni democràcia, ni absolutisme, ni res. Tac-tac, la roda del tren. Em descollono viu, perquè em fan gràcia. S'han quedat sense sistema polític. I ara què fareu? Jo us ho dic, ara us ha arribat l'hora. Se us ha acabat el temps. Heu de ser exterminats. Sigui com sigui ho aconseguiré. Lentament, paulatinament, com ha de ser, els exterminaré. I no em costarà pas, em serà fàcil. Aniquilaré la raça humana i aleshores podré tenir fi. Vida eterna, mort momentània. Perquè encara resta molt per fer. Hi ha massa gent, massa víctimes.

 

L'únic que em desborda és aquest afany poblador que tenen. Em posa frenètic. Per molt que els mati segueixen follant pels descosits. Cada dia neixen milers de persones. I no donc a l'abast per matar-les totes. És per això que necessito compatriotes. Sé que han de venir fornades de persones vives, però de moment som pocs, massa pocs. No puc fer-ho tot jo sol. I només per això, aquells maleïts que hi gaudeixen, aquella puta de l'estació, es mereixen viure. Potser les concubines un cop al límit poden esdevenir vives. Han nascut humanes. Però després de tastar la meva religió poden renèixer vives. Però no m'hi puc arriscar. Cada vida que se m'escapa és un any perdut. Si aquella meuca no hagués mort potser s'hauria reanimat. I aleshores hauria saturat la negligència. Em tocaria carregar el pes de la seva vida eternament. No podria matar-la de seguit, haria d'esperar un temps. Després de sentir la mort a flor de pell els humans reprenen l'alè ignorat, oblidat. I és aleshores que són més forts que mai. Però per una altra banda, si aconseguís, si trobés la fòrmula, per convertir aquests deixebles en sacerdots, podria minar el món de genets exterminadors, de conmbatents eferrissats. Pensar que tinc el do de formar legions senceres d'ànimes és fabulós. Però la utopia es paga cara, amb la realitat. Malgrat tot sé que algun dia, per art d'encanteri o no, podré trobar la fòrmula, el combinat. Ara per ara em limito a fer el que puc amb les meves pròpies mans, apretant colls i rebentant vagines. I encara hi ha qui pensa que morint rebrà una recompensa. Aquests després dels fornicadors són els més divertits. Perquè els que tenen fills en abundància són controlables. Es pensen que reproduint-se asseguren el seu llegat. Però en realitat el que fan és firmar la seva evaporació. Quan morin els fills els oblidaran i sentiran nèixer dins seu la llibertat. I en canvi tindran més fills esperant el seu torn per ser eterns. Però jo cuito a matar-los abans no se'n surtin. Perquè entre pares i fills la mort és el lligam més comú. Una família rostida al forn és el millor àpat per un cap de setmana. Matar aquells nadons tan tendres i sensibles és una delícia. Els crànis encara oberts cedeixen a la més mínima pressió. Agafar el seu caparró amb la mà i esclafar-lo. Rebentant la cavitat crànial i fent saltar el cervell per dins del seu cos. Esclafar els ulls curiosos o rebentar els budells menuts. Són tan vulnerables que resulten divins. Aquells cossos fins i escanyolits que prenen per primer cop una alenada d'oxigen. Zas! Una rebrincada i morts. No costa gens. I amb els pares tres quarts del mateix. Tan contents amb el seu fill, en veure'l mort s'autoexecuten. Els faig entrar en una fase de descomposició prematura. Moren en poc temps, amb facilitat. I els que s'hi oposen el millor es deixar-los viure, i a la nit rememorar-los la mort del nadó. O millor encara, deixar-los estèrils. La victòria final. La familia mor sense contemplacions, d'immediat, frisant l'esperança. Però el que és incomprensible és que alguns il.lusos siguin capaços de creure que després de la mort hi ha vida. Anhelen la seva recompensa. Es passen la vida obrant per tal o tal cosa, pensant sempre en el refugi etern que els donaran un cop al seu cel. Però mai s'han parat a mirar-se el cel? El cel és brut, ple de gasos pudents. I té un color lleig, un blau mediocre, i de tant en tant ens sorprèn amb una erecció de coloraines. Però és simple, vanal, humà. És una ficció de la seva visió. I per cada deu creients, si fos així, de ben segur que només n'hi cabrien tres, a no ser que el seu cel no sigui com es pensen. A no ser que sigui un abocador incontrolat de matèria humana. Amb milers i milers de cadàvers amuntegats sobre una mateixa pila, podrits i pudents. Esclafats els uns amb els altres i catalogats amb un codi de barres de seguretat. A no ser que Sant Pere sigui només un autòmata que es limita a fotre claveguera avall els cossos dels creients, que pobrets, han estat tota la vida obrant pel bé, per acabar al cel, amuntegats sobre cadàvers podrint-se eternament. I com poden pensar que jo, que em prenc tanta deidicació a exterminar la raça em permetre el luxe de deixar-ne un reducte viu. No ho faig pas, ni que sigui l'ànima. Els elimino per complet al cent per cent. No en deixo cap guspira de vida. No permetria mai que després de matar-los encara tinguessin el morro de crear un món paral.lel. Només faltaria. Haver de complir amb una tasca doble. Què es creuen? Però és clar que, provenint d'una religió tan idiota, només poden creure en coses idiotes. I com que els humans són idiotes no entenen ni la meitat de la pel.licula. Com ara passa amb les eleccions. I fet i fet m'aniran bé aquestes el.leccions. Potser podrem convertir, amb l'ajuda de tots la terra en el cel. Quin sarcasme! I és que si així ho volen ja els donaré jo el cel, els apilaré en un bordell a tots plegats, sota la xona de les meuques gotejants. I els deixaré en aquell cau que es fermentin amb líquids corporals. Jo els donaré la pau eterna, els fotre en un bordell perquè un gos se'ls mengi les pilotes. Escorxats com els porcs, penjats de cigales incrustades a la paret. Conys abatuts i flatolents amuntegats en la immensitat. I les verges en un racó especial, on les aranyes puguin teixir la seva casa, trobant un cau immaculat. Llarga vida eterna. Tan de bo els la pugués donar. Però no em puc entretenir a anar-los apartant, classificant, etiquetant, separant, amuntegant. Per fer tot això ja s'han creat els déus. Jo em limitaré a fer la meva tasca. Netejaré l'univers de productes defectuosos, d'humans.

 

Eleccions l'any entrant, diuen. Però de fet no faran res. Seguiran jugant al ball de les difresses. Uns i altres faran la política del qui pega més fort. Sembla que ara, avui en dia, encara no hagin entès que la política és una farsa. Un engany en paraules majúscules. Vòmits de la societat. Tots són iguals, convergents, populars, socialistes, comunistes. Són simples eines de targiversació de la realitat. Cadascú amb el seu punt de vista inútil i abatut que any rere any esgoten. És per això que han de fer eleccions. No és pas per la mala situació social. Ni molt menys pels escàndols de corrupció. Ara com ara és absurd que es critiqui la tasca de l'espionatge. Arreu del món hi ha espionatge, cada país n'ha de tenir. El que els escandalitza és que potser els estan controlanat a ells. I això els fa por. Els fa pensar que han perdut les llibertats, que arreu són observats, cobejats. Però el drema real no és pas que els espiïn, és evident que s'ha de fer. El drama és que es faci pública tota la tasca d'espionatge. Perquè de fet jo també sóc, al seu entendre, un espia. Però jo no em deixo descobrir. Aquesta és la qüestió, que no saben espiar. De fet els homes no saben ni fer això. Una tasca tan senzilla com amagar-se i saber què fan els enemics els resulta incòmode. I ben fàcil que és. En canvi jo, sense cap tipus d'infraestructura, conec cada pas seu, cada rot, cada pet, cada petjada. Ho sé tot, i per això m'és fàcil de liquidar-los. I ells no poden ni amb això. Es limiten a demandar l'escàndol i a convocar eleccions. Es limiten a això. I es pensen encara que unes eleccions ho poden canviar tot. Però no saben que triïn el que triïn moriran igualment, els espiaran igualment, els putejaran igualment. Perquè la societat es limita a autocastigar-se. I aquestes eleccions que tindran un clar domini de les dretes els matarà del tot. Em facilitaran la feina. Perquè la dreta convergent tornarà a guanyar i els populars també. I la societat els creu, però no saben que els enganyen. Que tots són iguals. El poder els avicia, els malcria, els malforma. I la classe amb poder els oprimeix. És llei de vida. Però els subnormals encara no ho han entès. I una raça tan despreciablement ignorant no es mereix subsistir en el batibull còsmic. Han de sucumbir en les ecatombes.

 

I no salvaré ningú. Tots cauran als meus peus. Pas a pas extermino les víctimes que se'm presenten oportunes. És clar que periòdicament em prenc la satisfacció d'escollir la meva víctima, com la puta de l'estació. Aquell cony calent i inquiet no podia restar immaculat, s'havia de destruir aquella obra perfecta. I ella la desitjava, volia la mort. I ostantosa, perillosament, se'm oferí. Però ara ja és hora de seleccionar-ne un altre, o eliminar el primer de torn. Però al vagó no hi viatja ningú. Més enllà, després d'una porta intransigent hi ha una velleta. Una empenta i adéu. Però m'he de moure i no ho vull. Pacientment m'esperaré, sé que ella vindrà. Si no, sabent que el tren s'omplirà d'aquí a poc, ja els assassinaré a tots de cop. Assassinar-los, m'agrada com sona.

 

Ara necessito fer una pausa, deixar que el meu cos recuperi l'estat normal. Encara estic excitat. He de tranquilitzar-me. Escolto el soroll del tren. Fa estona que no el sentia. És un ritme més o menys periodic, inacabable. És sedant. Potser els inventors del tren ja el van preveure. I àdhuc puc sentir l'olor de la mar que és a la meva esquena. I la pudor de la ciutat. Som a prop de Mataró. En uns instants el tren quedarà ple de gom a gom. Aleshores ho faré. Els eliminaré a tots. Perquè aquest és el tren de l'escorxador. Però encara falta un temps, una estona. No trigaran però. Ara em limito a escoltar a sensibilitzar-me. Tot i que pot ser perillós. Si deixo que la seva vulgaritat em contagiï, encara que sigui lleugerament, em pot lesionar algun organ vital. Val més estar-se quiet, restar immòvil, intransferible. Tancat hermèticament segur que cap d'ells no em podrà fer mal. Ara sóc immune als seus odiosos esbufecs. A la seva parla, el seu tarannà. La maror dels seus cossos. Res no pot variar la meva posició privilegiada envers ells. Sóc un Jo superior, com he estat sempre. El sedant ha fet efecte. Ara la pudor de ciutat és més a prop. Falta molt poc. Però no puc escollir les víctimes, ni evitar que se n'escapin. Però el cadàver del labavo ja no el treurà ningú. Tot i que ara potser ja és mig desfigurat per les travesses. Poden pensar que li havia caigut la cartera. En això i tot són ingenus. No deduiran mai que he estat jo. Que se l'han carregat a sang freda, brutalment. Mai ho diran. No ho poden saber, de cap manera. Perquè els falta el sentit més important, el de supervivència. Perquè ells tenen una cosa semblant, però és diferent, lleugerament diferent. El seu és un sentit de supervivència, però humana. I això és el mateix que no tenir-ne. Perquè ells són uns condemnats, no poden fer res per sobreviure. És una fi inevitable. Cap se'n podrà escapar. I amb tots els altres ho aconseguirem. Arrasarem arreu del planeta fins destruir-lo i fer-lo crèixer de nou.

 

El tuf de la civilització ja se sent de ple. En uns moments envairan el tren els estrangers. La merda de la població ja és visible. La ciuitat està podrida per dins, la gent hi viu a les entranyes. Les ciutats són els budells del món. On hi passa la matèria fecal, els homes. Hi ha una llarga capa de merda a l'aire, grisa, morta, pesant. Sovint desitjo que els esclafi al carrer. El progrés serà l'assassí de la humanitat. El progrés i jo. De fet jo lluito per al progrés, en part, per deixar un planeta en condicions. Però ells es maten a si mateixos. Contaminació. D'aquí poc una gentada bruta i podrida penetrarà el tren. La munió que ha de morir a les meves mans. És una estructura fixa. Les llums del tren s'encenen i s'apaguen. Propera parada, la mort. I aquesta música que hi posen. És absurd. Són l'hòstia. I sempre és la mateixa. Deuen haver fet un contracte amb els difunts. Ara però, com a mínim els que seran al tren, els podran visitar en persona. És clar que de fet no faran res, només moriran. I és que n'hi ha que encara creuen en la salvació. Pensen que allò els treurà de les brases. Però fins i tot enmig d'una pesta no deixen de pensar-hi. I bé que saben i veuen que al seu voltant la gent mor a cabassos. Però ells, tossuts, no baixen del burro. I jo com la pesta els mataré a tots. Encara que hagi de ser un per un. La diferència és que jo hi gaudeixo. El tren s'ha parat. Ha arribat el moment.

 

Les portes s'obren de cop. Una gentada entra amb esbatusses al tren. És l'hora punta. La gent entra a cops de colze i a empentes. Si sabessin que els condueixen a l'escorxador. Però no en saben res. I en pocs moments tota la infrastructura queda saturada d'individus que impertinents conquereixen el tren. L'expulsen dels seus dominis. Sense escrúpols li han tret la personalitat, li roben la vida. Per això m'hi he de mantenir al marge. Perquè el contacte directe amb ells et pot matar, eliminar, destruir. El tren ara per ara és la seva víctima. I no deixa de demanar clemència, venjança. I jo li donaré el que demana. Eliminaré aquesta púrria que el maten, que li produeixen asfígmia. Jo els derrotaré amb la meva voluntat. Perquè només jo puc entendre la senzilla raó. Ells basats en els seus sentits humans perden tota noció i oportunitat de vèncer. Els sentits els enganyen. En canvi a mi em serveixen per a tot, perquè els meus no són humans, són meus. Ara l'aire es dens i feixuc. I es podria tallar amb unes tisores. La massa compacte de gent no deixa entreveure més que cossos i carns suades i enganxoses. I el tren encara no ha sortit, perquè encara ha d'entrar-hi més gent. Però no hi cabran. Aquests és possible que trobin la seva salvació en la seva pèrdua. És irònic alhora que se salvin gràcies a la seva condició de ganduls, de voluminosos. Són pesants i repugnants. El tren emprèn la marxa cap al destí final. Centenars de persones arribaran avui a la seva destinació real, utòpica. El sotrac de les vies fa que la gent es balancegi, topant uns amb altres. Mamelles i culs, vagines i mans. Els més descarats ho aprofiten per fotre mà. Un executiu amb maleta i vestit elegant s'ha trobat barrejat amb el poble. Segurament és el pitjor moment de la seva vida. Però pot estar tranquil no patirà molta estona l'agonia. La suor ara regalima pels fronts banals, i en alguns casos segueix devallant per la regatera. És el moment. M'aixeco i tranquilament vaig caminant cap al conductor. Sembla impossible, però la gent en notar la meva presència s'aparta. Això m'agrada, del contrari hauria de mantenir un contacte amb ells per tal d'apartar-los del mig. Una dona és asseguda amb un nadó als braços. Em recomforta pensar que puc matar una vida tendre. És molt gratificant. Ara hi viatgen una massa caòtica de gentussa que ràpidament eliminaré del mapa. Malgrat tot en aquests moments parlen pels descosits. Amb els caps aixecats per sobre dels altres dues noies es comuniquen a crits. Una d'elles és barbuda i lletja. L'altra bruna i menuda té més tirada a l'atractiu. Darrera meu hi deixo una llarga corrua de veus que criden desesperades. Semblen realment en un escorxador de debò. Inconscientment saben el paper que han d'interpretar-hi. Tots tenen la seva ocupació. Ara però tenen un objectiu en comú. Ser convincents. He d'arribar al conductor abans no facin la marrada de parar a l'estació. En cas d'una aturada podria ser que part d'ells abandonés el comboi. Això seria una tragèdia. Al davant se m'ha creuat al pas un home gros i pesant. Intento passar però el desgraciat no es mou. És un imbècil està provocant la meva ira. Em pot delatar. Crec que ho farà. L'he de matar. Me l'he de carregar aquí al mig. Sé que té problemes al cor. Li batega malament. He trobat la seva fi. Li provoco una taquicàrdia immediata. Cau plomat al terra, encara hi ha qui s'impressiona. Era un malparit. Tranquils ara veniu vosaltres. Tinc sort que ningú m'hagi percebut. Quan m'envaeix l'ira perdo el control. Hauria estat fàcil que algun d'ells m'hagués reconegut. He estat de sort. En poca estona he eliminat un dels més compromesos. Ningú el salvarà. Encara es contrau i treu brumera per la boca. Però ningú pot arribar a ell, ni ho podrien fer si vulguessin. Jo els ho impedeixo. Però m'he d'afanyar. La màquina és al meu davant. Em separan de la fi uns metres, gairebé hi sóc.

 

Quan l'home devalla realment a la foscor perpètua, com per art de màgia se m'obre al davant un camí justificat per l'absència de moribunds, que s'apleguen ara al voltant del fresc cadàver. Entreveig, enmig de la runa, la mà del conductor. Una mà suposadament vigorosa i segura, que amb rampells aguts pot trontollar. M'hi atanso lleugerament però amb pressa. Tinc el temps contat. Amb una mà enretiro la darrera tanca, la porta es clou rere meu. El maleït no m'ha ni sentit. Serà fàcil derrotar-lo. Amb una mà li engrapo el coll i d'una revolada l'escanyo sense miraments. El seu cos, enmig de cris ofegats i de llargues ganyotes, cau plomat sobre els controls. El més difícil ja està fet. Ara només em cal desviar el tren de la seva ruta. Potser coalisionar amb un altre. No tinc cap més opció de victòria que fer un canvi d'agulles. Mataré dos pardals d'un tret. D'aquí poca estona el tren tindrà la seva adecuada salvació. La merda dels humans serà escampada per finestres. Els trossejaré de ple i faré una carnisseria memorable. L'oda de la victòria, de l'afany controlat. Per fi ja entreveig el destí. La coalisió és immediata. Els ignorants desconeixen que la seva fi és pròxima. Tan sols ho sabran quan els seus cossos rebentin els uns contra els altres en pocs segons. Aleshores, durant l'últim alè de vida, sabran el que és la mort.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´ 

 

article diari pel sabotejat

 

Miquel Ramos, ciutadà inquiet.

 

Sovint prenc el cafè al bar de sota de casa. És un bar petit i agradable. Els veïns del barri acostumem a passar-hi el matí. Aquí ens coneixem tots. L'Emili sempre ha estat un noi sociable. Des que porta el bar que això s'ha convertit en un punt de trobada. La gent hi entra contenta. Acostumo a prendre un cafè sol. Avui, però em ve de gust un cafè amb llet i una ensaïmada. Sempre porto el meu diari sota mà. Encara no me l'he mirat, però ja l'he estès sobre la taula. Mentre prenc el cafè amb llet miro la portada.

 

Aquests polítics cada cop estan pitjor. Qui sap fins on arribarà l'escàndol. I ja veurem si podran aprovar els pressupostos. Ara que mentre els pujolistes els facin costat no tindran problemes. M'entretenc a mirar les pàgines de política. M'agrada en acabar-les mirar si hi ha d'altres diaris a l'abast. Acostumo a canviar la lectura. Avui he comprat el Periodico. No és el meu preferit, però el suplement de dilluns m'ha cridat l'atenció. Al voltant hi veig un parell de Vanguàrdies i tres Avuis. Només hi ha un País. És estrany que avui no hi sigui el de l'ABC. Sempre és divertit llegir les bajanades que diuen. Com que no tinc interès a destorbar-los em conformo a seguir la lectura. Des que va morir en Perich aquest diari ja no és el mateix. Aquelles vinyetes eren una delícia. Passo pàgina mentre queixalo l'ensaïmada i llegeixo les breus. És un costum prou bo. En acabat em miro l'article destacat. Arribo a la conclusió que anem cada dia pitjor. Com que hi ha certes parts que no m'interessen passo directament a temes socials. Deixo de banda la política aborrida. Torno a llegir matances a Bòsnia i llargues llistes d'actes criminals. Em sap greu que a tants llocs hi hagi guerres. I encara n'hi ha que les justifiquen. Com els qui defensen la mili. Tan de bo hi haguessin més objectors i més insubmisos. La mili ha de ser abolida. Però d'això no se'n parla mai. Hem arribat a un punt en el qual només són notícia la sang i la violència. Aviat n'hi haurà que seran capaços de tirar bombes atòmiques i fer veure que només proven la seva fiabilitat. Perquè a aquest ritme les guerres es convertiran en el plat de cada dia. I les armes en en millor negoci. Però de moment encara no hi ha ningú amb prou morro.

 

Acabo l'ensaïmada. I em deixa un regust dolç. Miro el rellotge i veig que tinc deu minuts per anar a la feina. He d'anar a l'estació per agafar el tren. Plego el diari i em despedeixo dels altres. Camino amb pressa pels carrers i de seguida arribo a Plaça Catalunya. El bar és a dues cantonades. El tren que em portarà a Sants és a punt d'arribar. Trec l'abonament de la cartera i passo per la màquina. Són curioses aquestes noves instal.lacions. En arribar a baix el tren just arriba. Hi entro i sec en una cadira. La majoria de gent va amb metro però a mi m'agrada més el tren. I treballant a Sants ja em va bé. Arreplego el diari i l'obro on l'havia deixat.

 

Hi trobo una notícia que em sorprèn, per no dir que m'atemoreix. Ahir dos trens van xocar a alta velocitat. Els fets van passar a les sis de la tarda. Diu que anaven plens de passatgers tots dos. Se suposa que la causa de l'accident va ser la mort sobtada del conductor del tren provinent de Mataró. Va caure mort sobre els comandaments i va desviar el tren de la seva tragectòria. És molt estrany. Massa coincidències. No m'ho crec pas, però tampoc no m'imagino què pot haver passat. És un cas estrany. No hi va haver supervivents. Pobres desgraciats! No entenc perquè Déu ha de fer aquestes coses. Suposo que ningú es mereix morir d'aquesta manera. Que cruel. El que em sorprèn més és que no es coneixen certament les causes. Ningú va avisar l'altre tren. És molt rar. El més impactant és la fotografia. Hi ha un munt de cadàvers per arreu. Els trens estan esclafats l'un contra l'altre. Només queden mínimament intactes els últims vagons. Però no va poder sobreviure ningú. Devien anar molt de pressa. Em sap greu. Haurem de resar per els morts. Ara he de baixar. És evident que he quedat trasbalsat. Caminant per l'andana encara hi rumio. Pobre gent. No me'n puc estar de mirar les esqueles. Gairebé ocupen dues pàgines. Mai n'havia vist tantes de juntes. Només el dia de l'Hipercor. Però aquest cop no ha estat cap sabotatge. Un altre dia a recordar, el 25 de juny. A dalt, en entrar a la botiga la Gemma em mira.
-Què et passa, estàs com trist.
No sé que contestar. No acabo de creure que hagi passat. Ni què ha passat. Si hagués estat causa d'atemptat. Però no. Més tard li murmuro una resposta.
-No res, estic bé. És el diari.

 

Hi segueixo reflexionant. I en acabar la lectura del diari ja és l'hora de plegar. Durant el dia els clients n'han fet menció. És curiós com avui s'ha manifestat una jornada de dol. Tanco la barraca i prenc la precaució de no agafar el tren. Agafo el bus i torno a llegir larticle. Li dono voltes i més voltes i encara no entenc com pot haver passat. Si hagués estat una explosió, després del que ha passat, no m'estranyaria. Però sembla que no és així.

 

Arribo a casa i em faig el sopar. Amb el ventre ple, i llegint un llibre nou començo a pensar que sí, que potser ho ha estat. Però me'n vaig a dormir ple de dubtes.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

dos contes breus:
al taxi i el taxista

 

(1)S'obre la porta i en baixen unes mitges. Després de cobrar posa el taxímetre a zero i espera un nou client. Mentrestant regira per les butxaques de la jaqueta, que és al seient del costat, i en treu un paquet de tabac. La droga, liada previament a casa, es crema als seus llavis. Calada rere calada desprén un alè fumat que s'escampa i posseeix l'interior del vehicle. La finestrella oberta serveix de ventilació. L'ignorant crema la cigarreta mentre s'autodetermina. Alhora un viatger poc crescut i polsós s'introdueix a la cabina silenciosament. El taxi rep una sotragada de cadàvers amuntegats sota el sol. El taxista es remet a fer una darrera calada. La cigarreta cau al cendrer i s'amuntaga a les altres. Mantenen el seu diàleg permanent abans el taxista no les extermini. L'home, que ho és plenament, cansat d'esperar gira el retrovisor. S'hi reflexa un client. Com la mantis li creix una alegria constant, avui es guanyarà un bon sou. Fi de l'espera.
- On el porto? - Una veu rogallosa i cansada. - On el porto?
No hi ha resposta. No penso contestar. Que em porti on li dongui la gana. Se me'n fot on em porti. Només li queden breus instants de vida i es preocupa per atendre els seus deures. La raça humana és ben curiosa. Tant pel que fa a la seva professió com a la seva classificació, ja sigui sexista o no.
- Que és estranger vostè? Ei, are you English? Mira nano que no en sé gens d'anglès.
No no sóc Anglès, no sóc d'enlloc. Sóc de mi mateix i prou. Duu-me a Barcelona si vols, tot m'és igual. No m'importa on començar. Avui és el primer dia de l'apocalipsi.
- Miri jo vaig a casa. Li va ve Barcelona? - La poca gestualitat de l'home el sorprèn. En no rebre resposta ho assimila a una conducta d'acceptació. Engega el motor. - Me'n faig un fart jo d'anar amunt i avall. Avui ja vinc d'allà. Ara acabo de portar una paia des de la barceloneta precisament. I miri que estava per sucar-hi pa. I això que estic casat, però nano... Més d'un cop he pensat a parar a la cuneta i fotre-li la mà als pits. Però m'he de controlar. Sap em cau simpàtic vostè. Li sap greu que el tracti de tu?
Digues-me com et vingui de gust. Jo no tinc nom, no tinc persona, no tinc cap classificació. Tu en canvi, pobre desgaraciat, ets un home. Amb aquesta condició ja firmes la teva sentència i només em cal la teva classificació per exterminar-te. Tu ets un vulgar mascle treballador. Un prepotent de cintura en avall. Jo sé la vostra classificació, àdhuc la vostra conducta. Per contra sóc el desconegut per vosaltres, la incognita, l'interrogant que duu el perill. Sí, perquè jo no tinc cap conducta classificadora. No tinc dona, ni estic casat. No espero res de la vida. No sóc una matèria classificable. Tinc existència. Tu ets una existència morta perquè t'has deixat classificar, catalogar, fitxar, enmarcar. Posa-li el nom que vulguis. Perquè en això encara tens llibertat. però tard o d'hora perdràs totes aquestes llibertats que et condiciona la teva vida humana. Perquè jo te les trauré. Jo puc fer-ho. Això ens diferencia. Si bé és cert que hi ha humans amb existència, tu no en tens. Ja que tu n'has perdut el dret. Has deixat que t'obliguessin. Segurament ets un creient. Creus en el destí i l'obligatorietat de treballar. T'has convençut que només treballant ets pots guanyar la vida sencera. El dret a la llibertat. Però només els que són de debò conscients d'aquesta esclavitud poden arribar a l'encarnació en vida. A una encarnació que els porta a ser vius de debò a tenir existència. Malauradament en som pocs que hem aconseguit ser lliures. I el nostre caràcter llibertí ens porta a destruir-vos. Però tu no et preocupes per esverinar la veritat, només et preocupa si em pots tractar de tu.
-...mira, jo tinc tres fills. I ara ja són molts tres fills. Si sabessis el que costa de pujar-los. I amb aquesta feina. Sort que la dona treballa també. Espera. - Treu una cartera de la guantera - Mira-te'ls són bonics eh? Té, té agafa-la. Saps abans no en volíem de fills. Però mira-te'ls home, que no mossego.
Tu no però jo sí. Jo sóc capaç de mossegar des de la meva posició. Des d'aquí en puc tenir prou per eliminar-te. Abans m'has de dur a la destinació. M'has d'oferir víctimes. Seràs còmplice de la mort social. Tu amb la teva disposició de víctima em propiciaràs l'exterminació en una nit, en un dia, en qüestió d'hores de molts personatges. Quan decideixis que no sóc apte ja serà massa tard. Els humans teniu una manca de sentits, no podeu copçar les coses a la lleugera. Sou tan vulgars que necessiteu una ajuda externa per tal d'estimular la vostra sentència.
- Són preciosos. Com et deia abans la meva dona i jo no en volíem de fills. Saps, la vaig coneixer en uns magatzems. La meva vida té moltes casualitats. Tot és casual. Vaig tenir que portar una dona des del Prat a la plaça Catalunya. I ens vam enrotllar. I ella em va fotre més calent. I aleshores em va fer acompanyar-la. I no estava per orgues jo. I vam entrar al Corte Inglés, perquè volia comprar no sé què. I això que ens vam perdre. T'has perdut mai en un centre comercial - no deixa temps de respondre - no és gens agradable saps. Perquè estan fotuts amb mala idea eh? I és clar, buscant vaig anar a parar al punt de partida. I ja em pensava, que com sempre, tot seria un fracàs. Perquè la meva vida és un fracàs continu saps. Sempre m'ha passat el mateix. De petit quan m'enamorava sempre estaven liades ja o compromeses. O amb les notes, sempre suspenia! I això que estudiava com un camell. Oi que és curiós. Tot i suspendre sóc l'únic dels companys que vaig acabar la carrera. Perquè jo no sóc una persona qualsevol eh? Que jo vaig acabar periodisme. Però és que a mi no m'agradava aquell món. I com deia, sempre he estat un fracassat i mai no em van oferir cap feina tampoc. Un cop, gairebé me'n donen una. Però el dia de l'entrevista vaig tenir que anar a un enterro i vaig perdre l'oportunitat. Perquè és clar que quan se't mor una mare no pots deixar d'anar a l'enterro. És per això que dic que sóc desgraciat. A veure quantes persones se'ls mor la mare d'un dia per l'altre. És veritat que la pobra dona estava feta una sopa, però fer l'ànec d'aquella manera. És clar que ara que és al cel - és evident que existeix el cel - deu pensar que valia la pena. Però mira'm a mi, jo podria estar treballant davant d'una màquina estupenda i tenir un sou fixe i en canvi estic aquí enllaunat tot el dia. I és que sóc un miserable. Encara sort que com et deia vaig trobar la meva dona. I no és que sigui maca especialment. Mira, en tinc una fotografia a la guantera - és d'aquells que porten fotografies de la família al cotxe i una verge imantada -. Esperi un moment eh? Ei cabró que et penses que fas. On t'han donat el carnet idiota. Aquests motoristes són uns gamberros. Ja fa estona que el veia a venir. S'acostava per darrera. És clar que tu no el deus haver vist. Però el de darrera una mica més i ja l'atropella. Com deia, on m'havia quedat. Ah sí, la fotografia. Mira. Eh que no és res de l'altre món. Però espera a sentir com ens vam conèixer. Amb aquestes que jo estava perdut als magatzems no, i una paia amb uns melons gegants, és l'únic d'estimulant que té la Pepi, va i em tira tota una caixa per sobre. I jo que m'ajupo cullo la roba i com un nen petit li repasso les cames. I segueixo amunt i arribo als pits. I quins pits Déu meu! Aquella pitrera, saps de fet mai no me n'he enamorat d'ella. M'he enamorat dels seus pits. De petit ja em cridaven l'atenció els pits. Imagina't si em fascinaven que vaig arribar a fotre mà a la directora de l'escola. De fet em van castigar perquè havia tocat els pits d'una companya. Aquesta em va delatar, perquè no té altre nom, a la professora. I saps perquè dic delatar? La molt porca, es deia Maria, cada dijous es tancava als lavabos del pati dels petits i deixava que un a un li toquessim el que ens vingués de gust. Però només els dijous. No podíem pas tocar-la ni divendres ni els altres dies. Ella era del curs més elevat saps. Jo era dels petits. Però a ella no li importava l'edat dels grapejadors. Només teníem que donar-li un duro. Una setmana vaig poder tocar-li el cony i tot. Però vaig tenir que donar-li deu pessetes aquell dia. Era cara la noia. Mestre, que això no ho explico a ningú eh? No ho sap ni la Pepi. Però és que em caus simpàtic tu. Ves per on. Com li deia la noia es deixava tocar. Un dia, de fet un dijous, vaig entrar al wàter i li vaig començar a grepejar els pits. Tenia uns pits la Maria. Eren com dues síndries. Van ser el meu primer amor. Però després no li vaig pagar. I per això em va delatar, no pas perquè l'hagués magrejat no, només perquè no pagava. Fins i tot em va dir que si li pagava diria que havia dit una mentida per fer-me una broma. Era ben espavilada ella. Però jo no volia pagar. Tu creus que després del que em va fer encara li tenia que pagar. Si home, i què més. Però és que al final no vaig anar al despatx per havar tocat la María. Va ser per tocar la professora. Ella ja era una dona feta i madura, i els pits eren més grans. Valia la pena aprofitar-ho. Però era una d'aquelles - com en diuen ara - estreta. Total que em porta a la directora i jo que li toco el pitram. I ja la tenim liada. És ben absurd. Tu creus que tenien que muntar aquell merder només perquè els hi vaig tocar els pits. Dones! Però són així, què hi farem eh? - Sense fer cap pausa allarga la mà a la jaqueta i en treu una altre cigarreta. Busca el foc. - La mare al final va tenir que treure'm del col.legit. Has vist com en sóc de desgraciat. Ara es queixen d'aquells de Ruanda, però qui és més desgraciat eh? Ells o jo? - No troba l'encenedor. Disminueix la marxa i es posa la cigarreta a la boca. Deixa anar el volant o amb les dues mans busca en una butxaca més petita de l'anvers. - Aquí el tinc. Ep que ens la fotem! Podies haver-me avisat no? Bé com et deia la Pepi té uns melons divins. Merda s'ha acabat el gas del metxero. Que tens foc tu? - No contesta - Ets home de poques paraules eh? Bé ja l'encenc amb això. - Des que té la cigarreta a la boca se l'enten molt poc. No vocalitza bé. Es nota que és un xerraire, un plom. - Total que li vaig donar la roba i vaig començar una conversa. En això de parlar en sé jo. I vaig començar a dir-li coses boniques. I en aquella època, després de la mort d'aquell fill de puta, tothom tenia ganes de posar-se al dia. I ella era una dona moderna. Saps què vull dir no? A la nit ja estavem fent feina entens? - L'encenedor del cotxe salta alhora que ell riu. Encén la cigarreta, hi ha una petita pausa. - I si els melons de la Pepi eren grans el seu cony era immens. I em vaig dir: ep, aquesta no la pots deixar escapar. Perquè ja havia perdut la mossa del taxi el mateix dia! Total que la vaig fer contenta i li vaig omplir el ventre. I ella que era de poble es va voler casar. A mi ja m'estava bé. Havia acabat la carrera i estava disposat al que fos per deixar la feina. Però com deia va ser una mena de càstig, perquè em va comentar, i per això deia que no volíem, que ella no tenia ganes de tenir fills. Però que ara que estava prenyada ja no li venia d'aquí. Imagina't si en sóc de desgraciat! És evident que aleshores no hi vaig pensar, perquè si no l'hagués deixat en estat potser hauríem pogut viure en un pis normal i hauria pogut agafar un altre treball. Però burro de mi no vaig entendre que amb un fill pel mig, no només viuria en un piset, sinó que hauria de treballar encara més hores. I ja em tens enllaunat fins avui. - Fa una calada. - I clar, quan va nèixer la nena, que és aquesta gran de la fotografia. És maca eh? Vaig tenir que treballar encara més. I ella també. Era patètic. Va acabar de secretària. I sóc tan dropo que vaig deixar que s'ho fes amb el seu cap. De fet el segon no ho és de meu. Bé ella no m'ho ha dit mai, però és massa lleig per a ser fill meu. Perquè és que si fem comptes els dies coincideixen no? - Torna a fer una calada i s'aguanta el fum una estona. Sembla que li falti respiració. Treu el fum i fa una gran alenada. Frena de cop - Hòstia, una mica més i ens saltem el semàfor. És clar que no saps de què parlo. Si vols t'ho explico, tenim temps de sobres. Mira, una nit, després de treballar més de deu hores vaig cap a casa no? Aparco el cotxe dels pebrots al garatge i pujo cap al pis. Va ser un dia molt fotut. Vaig anar fins a Perpinyà i tornar. Estava súper cremat. Només pensava en dormir i en tot cas a recuperar les piles amb els pits de la Pepi. Ja feia quatre anys que estavem casats. Poso la clau al pany i començo a caminar endins. La casa no és gran però hi ha un llarg passadís abans no s'entra a l'habitació. Vaig deixar l'abric al rebedor, en un penjador que ens va regalar la sogra. I mira que és lleig. Ara ja no el tenim, el vaig acabar cremant. - Torna a fer una calada. La cigarreta s'acaba. - En aquestes que deixo l'abric i vaig cap al llit, a fotre un clau. Vaig caminant i començo a sentir esbufecs. I em surt la nena de cop. Una mica més i la trepitjo. Perquè duia una merda a sobre que am va costar saber qui era. La nena que se'm planta allà i comença a plorar. Jo no volia que la mare es despertés de manera que l'agafo i la duc al llit - fa l'última calada - i la poso a dormir. Va tardar uns deu minuts. I quan dormia me'n torno a la meva tasca. Em separaven uns dos metres de la porta saps. - tira la cigarreta per la finestra. Es gira cap a ell. - Allargo la mà i em trobo la dona en pilotes. Collonut no? - Mira endavant. - Doncs no! La molt guarra estava follant amb el cap de la feina. A casa meva! T'ho pots creure. Sóc un desgraciat! - Comença a plorar però es reprimeix de seguida. - Però no la vaig pas abandonar. Què volies que fes. Vaig fer-lo fora i m'hi vaig emprenyar. Però va durar poc. L'endemà ja em tornava a oferir aquella pitrera. Les dones no pensen realment. Total que el segon no crec que sigui meu. Perquè no ho vam fer durant unes setmanes i estic segur que ja estava en estat quan vam cardar. Ella ho devia saber i tenia que dissimular-ho. Perquè durant deu dies, des que la vaig enxampar només ens vam dedicar a llepar saps. A mi em feia angúnia fotre-la on havia estat la d'aquell porc! I precisament deu dies després va i se m'ofereix, gairebé em va obligar. Perdona'm que no t'expliqui què em va fer, però ja saps no? I al cap de dos dies va i em diu que n'espera un altre. I més hores al taxi. Ja no sé ni si es veu amb d'altres. Només passo vuit hores a casa, a part de l'hora de dinar. I ja seria massa que es descuidés de fotre'ls fora abans no arribi. Però m'és igual Saps per què? Perquè coma mínim ara em deixa tranquil i segueix donant-me el seu pit. Saps què penso, que tu t'hi entendries amb aquest ganàpia. Perquè és tot un paio reservat aquest bastard meu també. I s'assembla força a tu. Potser és per això que em caus bé. Sempre que em trobo gent que em recorden els coneguts m'hi faig amic de seguida. És un do que tinc. Alguna cosa bona he de tenir no? Ara que com deus suposar no en tinc prou amb la Pepi jo. Perquè sóc tan desgraciat que ella no em satisfà del tot. Hi va haver una temporada, que quedi entre tu i jo això eh? Que vaig anar de putes. Ho trobava excitant. Però no en tenia prou tampoc. És com una pena la meva vida, fins i tot la sexual com veus. I després vaig començar a buscar alternatives.Ara he acabat per trobar gust en les nines inflables aquestes. Mira en duc una sota el seient. A vegades, quan és fosc i no tinc ningú, em planto a un lloc aïllat i faig la meva feina. D'alguna manera tinc que satisfer les meves necessitats no? Ja sé que hi ha qui pensa que això de les nines és una mica repugnant però no n'hi ha per tant. A mi em fa més fàstig veure una parella de mariques. A tu no?
A mi em feu fàstig tots.

 

...i diuen aquestes coses. Però nano jo no hi crec. Ningú neix determinat pel cervell. Què collons! El cervell no serveix per res. Jo penso que els mariques, com tota la púrria, són així perque Déu ho vol. Perquè Déu vol que els altres ens allunyem del pecat i què millor que mostrar-nos-el perquè no ens hi acostem. I t'ho dic de tot cor. Mira que jo sóc home de poques paraules però quan em toquen la fibra. Perquè és que els ateus no els he suporto eh. Aquests si que no! Però n'hi ha pocs per sort. I tots són lletjos. No t'hi has fixat mai? Jo crec que els lletjos són els pecadors. Com els que es masturben. És clar que de petit és normal masturbar-se però quan ja s'és gran, no és gaire normal que diguem. Vols que posi la ràdio? Potser trobem alguna cosa agradable. Encara que a aquesta hora mai se sap. Per cert que t'és igual l'emisora no? Jo normalment escolto Catalunya Ràdio, però són tan pujolistes que últimament escolto d'altres emisores. perquè tal com està el panorama polític noi anem de dret a les dretes. Caram gairebé faig un rodolí. - Engega la ràdio i surten les notícies. - A veure què diuen de nou.

 

- Unesdues-centespersoneshanmortavuialessetdelatardaenunaccidentalalíniafèrriade
rodaliesdeMataró. Esdesconeixencaralacausadel'accidentperòlapoliciahadescartatlapossibilitatd'unatemptat. Elsrecordemqueelsnomsdelesvíctimesencarnohanestatfacilitatsperlapolicia. Elsmantindreminformatsenelpropersinformatius...

 

- Què fort! Ho has sentit. És brutal com en som de curiosos. T'has parat a pensar mai que en aquests moments poden estar morint mils i mils de persones i nosaltres estem aquí tan tranquils.
Pallús! Si sabessis que sóc jo qui els ha matat. Si sabessis que jo he estat el causant d'aquesta matança. Però no ho saps pas, com tampoc saps que sóc jo qui causarà la teva mort. I encara em relates la teva veritat. Però jo no t'escolto. Perquè escoltar-vos significa un greu perill, tant per tu com per mi. Ja que si t'escoltés podria contagiar-me. Aquesta és l'única virtut que teniu els humans. I contagiar-me significaria exterminar-te abans d'hora. I no em puc permetre aquest luxe. Perquè sou com un virus que s'extén arreu del món, arreu de l'univers. Sí la nostra és la tasca d'una medicina. Hem d'aturar aquest contagi per poder purificar el món. Encara que comporti la seva destrucció. Perquè si no sereu capaços de petrificar aquesta extensió. D'anar encara més lluny. I no us ho podem permetre.

 

Però tot i ser un virus els humans ens sou útils i útils plenament. Útils perquè amb la vostra civilització ens heu ajudat en la nostra tasca. El vostre progrés ens ha aportat una sèrie d'avantatges que ens estalvien molta feina. Com les guerres. Perquè ens caldrien moltes jornades de treball per exterminar tanta gent com mateu vosaltres en pocs minuts. Sou tan idiotes que heu inventat un dels millor estris per a l'anihilació de la raça, la bomba atòmica. Sí, aquest és el vostre gran invent. Amb ell heu arribat a la culminació de dècades de treball. Ens heu proporcionat un gran element d'estudi. Però no només és la guerra. Perquè no heu pogut comprendre que la vostra és una existència de crisàlida. Vosaltres sou un estadi anterior a una gran metamorfosi. Però només uns quants escollits poden assolir aquest estadi superior. I aquests abandonem tota filosofia de vida per ser vius en filosofia. Però aquesta idea és als vostres intel.lectes indesxifrable, incomprensible. Els altres els serviu d'aliment, sou el combustible de la nostra evolució. I la nostra metamorfosi ens porta a la vostra destrucció. I amb les guerres i la vostra utilitat no feu més que facilitar les coses. Perquè no heu estat capaços d'entendre que només la unitat pot salvar-vos. Però encara sou més útils en el dia a dia. Com la nostra tasca, dia a dia, us aneu eliminant entre vosaltres. No heu entés que només la independència comporta la unitat. I aquells que ho han entés han estat eliminats amb antelació, amb precaució. Ja que la independència, la separació, aporta una unitat més petita, una unitat que seria un impediment massa gran per a nosaltres. Aquesta unitat ens impediria de satisfer la nostra finalitat. Però mai ho podreu acosneguir, perquè per a evitar-ho heu creat les dretes. Aquesta democràcia fingida us ha fet creure que vosaltres domineu la política. Però els governants són tots iguals. Els grans feixistes i els absolutistes imperials. Aquests aliats que escolliu vosaltres mateixos. No sabeu que la salvació és a l'esquerra, en aquella gent que lluita per a salvar-vos. Però mai deixarem que se surtin amb la seva, la victòria de les esquerres seria la nostra fi. Però la vostra intenció democràtica assegura el nostre èxit. Perquè la democràcia mai funcionarà tal com l'heu estipulada. És un engany més que han creat els ansiosos de poder. I us l'heu creguda. Us han enganyat. I ens heu facilitat les coses. Per sort mai no us n'adonareu. Mai canviareu a l'esquerra i mai tindreu un sistema polític de debò. Això seria la nostra fi, una barrera infranquejable. Aconseguirieu desenvolupar una existència prou ferma per oposar resistència.

 

I útils plenament perquè sou capaços de suïcidar-vos. I amb el suïcidi, aquesta gran idea, en aporteu noves esperances. Curiosament només aquells que es suïciden us podien ajudar. Perquè sovint són els que comprenen la vostra amargura, la vostra fi. Per això es veuen obligats a ajudar-vos. Però no els feu cas i no poden fer res més que advertir-vos del vostre final. Però tossuts no enteneu que us cal exiliar-vos d'aquest progrés ingeniat per la civilitazació moderna. No els compreneu. En part us ho impediu. Com tampoc enteneu ni seguiu la doctrina dels màrtirs. Perquè el vostre cervell és massa complex per copçar les coses senzilles. Se us escapen aquelles veritats que us podrien salvar. No compreneu que la raó i els sentits han de ser sempre units. No enteneu que els homes no poden ser dominats per un dictador. No enteneu que les dretes us duen a l'extermini. En canvi afavoriu els ideals burgesos, els que us porten a la nostra causa. Pobres humans sou tan útils per a nosaltres. Mai podreu assolir aquestes veritats. I alhora sou capaços de crear la més gran institució exterminadora. Una mena d'idea que no només ens afavoreix sinó que ens identifica plenament. Ens heu dotat d'una mena de sobrenom. Perque si la religió controla el destí, nosaltres som la religió. Per tant jo sóc un dels vostres déus, ja que jo us puc no només dominar i regir, sinó que puc decidir la vostra fi. Com tots nosaltres. I és que tot i no saber-ho ens heu ajudat molt. És que fins i tot heu deixat de seguir doctrines que us haurien portat a conclusions perilloses. Com l'exsitencialisme. Prou que ens va costar poder fer desaparèixer de la vostra ment aquestes idees. Va ser un moviment perillós. Però no enteneu la filosofia. Heu arribat a un punt que sou autòmates. Encara no us n'heu adonat, però és així, i realment ja no feu res més que nosa. Les quatre parides que podien produir un efecte negatiu en nosaltres les hem aconseguit destruir. Per sort la lectura ha caigut en desús. Va costar, però finalment ho vam aconseguir. En pocs anys vam descobrir que molts perills derivaven dels llibres. La crema de llibres, com la mort dels artistes de totes menes, va ser necessària. Ara ja en queden pocs d'artistes populars i efectius. La població els ha desprestigiat, els hem aconseguit vèncer. És una de les grans victòries que ens heu donat. I tot en part per la televisió. Que és també una incitació a la violència, a no pensar, al vostre final. Sort n'hem tingut de vosaltres humans de merda. Heu estat capaços de propiciar el vostre propi judici final.

 

- Això de Badalona és un escàndol. Sempre hi ha unes cues de collons. I és que és com un embut aquesta entrada. És clar que podria haver agafat el carril directe a les Glòries, però és que encara no m'has dit on vols que et deixi. - Fa una pausa.- Saps què? Si et ve de gust podries venir a sopar a casa. Abans acostumava a fer-ho força sovint. La Pepi sempre fa menjar per un regiment. I avui ara que hi penso hi som tota la família. Com et deia abans sempre ho feia. Has d'entendre que després de treballar tantes hores seguides un s'acaba fent amic del primer que troba. No vull dir que no em caiguis bé eh. Però he de reconèixer que és una costum que ha caigut en desús. Pensa que a vegades havíem arribat a fer uns trios al llit que Déu n'hi do. Un cop fins i tot em va sorgir un greu problema, perquè l'església com saps dictamina que només es pot cardar per procrear i mai amb la dona d'un altre. Però vaig anar a veure un teòleg i vaig solucionar-ho. Perquè si ens posem a pensar de fet no és pas veritat això. Mira, tots som fills de Déu no? Doncs si tots som fills de Déu aleshores ja estem fent un incest cada cop que anem al llit. I el primer a fer un incest va ser Déu amb la Verge Maria. Que ves a saber si era verge. I fet i debatut Jesús és un bastard no? Per tant qui ens impedeix de fer que la dona quedi prenyada d'un altre. No hi ha cap problema a fer un trio. És clar que per a tal de no saltar-nos cap norma no podem fer servir anticonceptius. Tu en fas servir d'aquestes coses. A mi em sembla que estan bé no, però si el Papa diu que no es poden fer servir... És clar que qui és ell per a dir-ho, si segur que no els ha probat mai. Però és igual. Perquè en això recau la gràcia dels devots, que tenim fe. Perquè jo entenc que si no es té fe totes les doctrines semblen absurdes. En aquest sentit entenc al ateus. Però que no me'n parlin més eh, que me'ls carrego. Una cosa és dir que els dogmes s'equivoquen i l'altra és negar l'exsitència de Déu. Home! Una cosa i altra no són el mateix. Oi que no? Doncs això, per què no vens a sopar a casa. A més és tard i ja no trobaràs cap bar obert on fer un mos. I si la dona ho vol pots aprofitar per sucar-hi el melindro. Què me'n dius? No respons suposo que vols dir que sí. I així coneixeràs el meu fill, el bastard. Segur que us fareu amics de seguida. És tan semblant a tu. I tens que explicar-me què vols fer a Barcelona. Potser et puc ajudar en alguna cosa. Noi verdaderament no dius ni un mot. Ja se m'acaba la salivera de tant xerrar. Mira fem-ho així eh? Jo et duc a casa, que visc al Clot. Tu sopes i després fes el que vulguis no? Ara que encara ens queda una bona tirada fins a casa. Però és ràpid amb les rondes. Mira ja sortim de Badalona gairebé. Perquè és curiós que aquí ja no es fa l'embús. Si ho arribo a saber agafem les Glòries i ja hi seríem. És massa el que hi estan fent eh? A mi em fa una il.lusió cada cop que passo per allà, aquell teatre és bonic. Encara no entenc com alguns es pensen que està fet per col.locar el Foltats. I encara critiquen que en comptes de fer teatres podrien arreglar d'altres coses. Això és com els que no volen que es torni a fer el Liceu. És massa. Aquesta gent no s'estima el país. Una cosa com el Liceu, com poden pensar que va ser un complot! És que m'indigna eh? De debò que em fot a cent! Mira ja som a la ronda. Ara ens queden uns set minuts abans no arribem a casa. I després ja podràs menjar de gust. Saps què més val que posem la ràdio. Et molesta que posi música. No oi?

 

- Deduesenduescomatut'agrada. AcabemdesentirunacançódelsBeatlesreeditadal'anypassat. AraescoltaremunacançódeLouReeditotseguidadelsPetsambelseuBrutNatural. Iaixíarribaremadosquartsd’onzedelanit.
[...]
- Mira nano, espera'm aquí i jo tanco la carraca al garatge, et sembla bé. - El fa baixar i entra dins d'un garatge subterrani. Ell es queda sol a fora. L'esperarà. Li fa mandra matar-lo ara, i pensa que si puja al pis, en matarà més. Sense volar s'ha contagiat i l'envaeix la curiositat. Mentre el taxista aparca pateix un greu monòleg. - Aquest paio em fa patir. A veure si encara tindrem problemes. És igual, ara ja no el puc engegar a pastar fang. Demà tindré de fer-li pagar. M'enduré un bon tall. Apa, ara cap a casa. - Obre la porta i surt al carrer. La figura és allí plantada. No s'ha mogut gens. Els dos entren en un portal i s'endinsen en l'obscuritat. Cada passa que fan els condueix per a un al triomf i a l'altre la mort. S'acosten a la porta i el taxista fa girar la clau. Després d'una lluita amb el pany obre la porta. No es diuen res. Segueixen avançant, ara ja sense impediments, cap al pis. L'ascensor no funciona, han de pujar a peu. Els queden quatre pisos esglaonats.

 

(2) Fa tard, és un fill de puta. Ja fa vint minuts que havia d'haver arribat. Ella encara no ha sortit de casa. Des de bon matí que tragina amunt i avall satisfent les necessitats dels homes de la casa. Són uns dropos. No es molesten per a res. Sempre li toca el rebre. Ja fa anys i anys que arrossega la mateixa creu. De fet des del seu naixement. Sempre ha odiat pofundament el sexe femení. Tardanament es va començar a odiar a si mateixa. Es veia feble, destinada a ser abusada. I ell arriba tard. Cada dia que passa està més convençuda que el seu va ser un mal matrimoni. Tan de bo és matés un dia al taxi. Ja n'està farta d'aguantar-lo diàriament, d'haver de sentir-se dependent d'ell. És la creu de les dones. El sexe dèbil. I n'està farta. Pensa que si hagués nascut noi ara seria ella qui manaria. Tindria a les seves ordres una dona grassa i lletja. Un cos sobre el que fer de tot. Com ell fa amb el seu cos. Darrerament encara ha descansat. Però tard o d'hora hi tornarà. Un dia, de nou, es presentarà amb algú i li demanarà que se'l tiri. Només perquè li ha caigut bé. Es pensa que ella és una propietat a les seves mans, que ha de fer tot el que ell designi sense remugar. És un objecte més de la casa. Tot i provar-ho mai no l'ha pogut matar. Per això espera que un dia tingui un accident que la pugui alliberar. Sap que si en fos capaç ella mateixa l'eliminaria. Perquè és un home, i ella una dona. I arriba tard. Es permet el lúxe d'abusar-ne i tractar-la com un drap brut. La tortura continuament recordant-li la seva servitud. Recriminant-li els defectes. Queixant-se de tot el que fa. Escopint el menjar perquè és fred. Deixant la roba bruta a terra. Obligant-la a planxar-li les camises cada dia. Obligant-la a masturbar-lo, sense arribar mai a copular. Deixant de banda els seus desitjos i necessitats. Esquitxant el terra quan és fregat. Tirant les esclofies de les pipes a terra. Deixant el xiclet al cendrer. Fumant contínuament. Empastifant la moqueta de fang. Vomitant l'alcohol ingerit minuts abans, sobre seu. Pegant-la. Fent-li morats per tot el cos. Perseguint-la amb un cinturó per tota la casa. Recriminant-li que un dels fills no és seu. Obligant-la a mirar quan es tira la seva filla. Perdent els diners a les màquines del bar. Insultant la seva família. Tancant en un sanatori la seva mare. Putejant-la. Estafant-la. Usant-la. Manipulant-la. Evadint-la. Arribant tard. Només desitja que un dia qualsevol es mati al carrer. Que un camió se li atansi i el mati. Però sap que mai podrà desfer-se'n. Espera que sortosament se li acabi la corda. Que quedi estès al sofà. Aleshores serà lliure. Però mai passarà. Abans se suïcidarà ella. I ell haurà de buscar-se'n una altra que li faci les feines. Si no les haurà de fer ell. Si ella se n'anés el faria patir eternament. El putejaria com ell a ella. El deixaria abatut permanentment. Però ell, arriba tard.

 

L'últim tram de les escales. La foscor ara es comença a aclarir. Davant seu veu una porta entreoberta amb una figura femenina al bell mig. Obre la porta i l'aparta. Fa entrar el convidat. El taxista és a casa seva. Ara només li toca esperar el moment oportú. Esperar per tal de poder-ne exterminar, com més millor. Sobretot s'interessa per conèixer el bastard. El pis no és gaire gran. Després d'una entrada-rebedor mig protocolària, el pis desemboca directament al menjador. A partir d'aquesta sala hi surten dos passadissos. Un va a la cuina. L'altre va a les cambres. A la taula, ficada al centre, hi ha els fills. Només hi falta el bastard. Li presenta la dona. Aquest cos calent i suat que fa pudor. Ell evita tot contacte. Mentrestant el taxista li prega que es tregui l'abric. No és fins aleshores que s'adona que no en porta. El fan passar fins la taula, on s'asseu davant de la filla. Suposa que la més gran. És rossa i alta. Se la veu amargada. Cada cop que la mira el seu pare s'estremeix. Són una família de sonats. Al costat hi ha un noi, baix i lleig. Serà fàcil de matar. Es vol esperar que serveixin el sopar per passar a l'acció. Abans ha de saber si el bastard és dels seus. Contràriament al que sembla aquesta secta seva no sap quins individus la formen. Ell n'ha de llegir el pensament. Sembla ser que el sopar ja està fet. Mentre home i dona discuteixen a la cuina els fills intenten parlar-hi. Ell no els respon. Intenta seguir, tot i saber que és perillós, la conversa dels grans. Malgrat no sentir-la bé, tampoc l'entén. No pot rebre els seus pensaments. Les veus es barregen amb les remors de l'oli i dels fills. La televisió de fons. Rere les cortines pot divisar el que serà el seu mapa d'acció durant llargs mesos. Barcelona s'atansa als seus peus. La pudent ciutat podrà ser purificada. Li ha arribat el torn. Ells seran les primeres víctimes de la capital. Una brisa suau s'enduu le contaminació. En un racó els quadres de Madrid i de Sevilla marquen els origens dels engedradors. Dues ciutats també pudents. Però fora, de moment, del seu abast. Mentre segueix amb l'esguard l'escrutini de la cambra, es fixa en un punt somort, el final del passadís. Una figura desdibuixada s'hi mou.
- És el meu germà.

 

La nena li facilita la informació. Gairebé s'emociona en saber que el coneixerà en pocs instants. El taxista surt de la cuina i clava una llambregada al pit de l'adolescent. Ella es contrau per dins. Gaudeix de l'espectacle. Seu a taula i li parla, no l'escolta. Només pensa en el noi que ha de trobar. Cada cop té la certesa que n'és un d'ells. No l'ha notat i suposa que fa molt que és allí. En canvi pot sentir com ell l'esquiva. Tots dos són tancats hermèticament. Si més no, no és un humà normal i corrent. Mentre divaga la mare treu el sopar i el posa a taula. L'ombra apareix de cop, sense haver anticipat la seva vinguda, i seu al costat d'ell. Falta poc per a fer la coneixença.

 

Escorcolla la ment del seu company. Efectivament comprèn que és dels seus. Poden mantenir un breu diàleg, a la seva manera. El bastard, encara per iniciar, ha esperat aquesta oportunitat al llarg de molts anys. Aquesta nit podrà cometre el primer acte de purificació. Els progenitors seuen a taula i serveixen la teca. La filla gran i el petit engrapen sense deixar que el menjar es refredi. Els altres dos remenen la sopa per fer temps. Ells ni se la miren. Senzillament esperen el moment indicat. Quan acabin de sopar, quan estiguin en un estat de debilitat total, els dos passaran a l'atac. Mentrestant evadeixen qualsevol incursió i s'allunyen de la realitat. Mentre els altres van sopant, ells romanen impassibles. Finalment, al cap de vint minuts ha arribat el moment. Poden passar a l'acció. Els quatre cadàvers són desventrats en tres minuts. Marxen cap a l'exterior.

 

[...] Ha estat senzill. Mentre ell es carregava el taxista jo he embestit la dona. He recollit el ganivet del pa i li he travessat el ventre deixant els budells sobre les tovalles. Ha estat poc ortodox. Els fills, paralitzats per l'escena, han quedat immòvils. Jo he matat la gran. L'he agafat pel coll amb les dues mans i l'he escanyat lentament. M'he permès el luxe de gaudir-hi. Les mans han anat prement la pell, fins ennuegar del tot la noia. Que entre espasmes i estossecs ha quedat estesa sobre els budells materns. L'he despullada i he procedit a mutilar el cos. Les parts més petites les hem ingerit entre els dos. Les extremitats i les parts més prominents les hem escampat pel pis. El taxista ha estat sacrificat per ell. L'ha pres en pocs segons. No li ha costat pas gaire torçar-li el coll. Es nota però que encara no domina ni té experiència. No ha sabut gaudir del moment. Ha anat massa de pressa. És una cosa que s'aprén amb devoció. Li caldrà una llarga carrera abans no sàpiga aprofitar l'ocasió al cent per cent. De moment me l'enduré aquesta nit. Demà me'n desempallegaré. Seria un estorb per mi. Em dificultaria el treball, em posaria traves, és massa inmadur. Amb quinze anys ja ha demostrat, però, la seva vàlua. El petit ha estat mort amb la forquilla. Ha estat l'arma més propera que ha trobat. Li ha clavat al coll. La sang s'ha acumulat pel pis. Es podria dir que ha estat una feina fàcil. Sobretot tenint en compte que hi havia un col.laborador no previst. Després de l'orgasme em decidit sortir al carrer.

 

Em sorprèn que fins ara no hagués comès cap crim. Se'l veia tan amatent i segur del que feia. No s'ha plantejat en ningun moment l'estratègia a seguir. Ha estat instintiu, visceral. Potser sí que estem destinats des del part a salvar el planeta. Malgrat tot segueixo defensant la metamorfosi. Però aquella satisfacció que encara arrossega és el que em fa dubtar. Pot ser contradictori i perillós anar amb un iniciat com ell. La seva tasca es barreja encara amb el desig, amb l'alegria. I és contraproduent. No vol dir que en el moment de l'extermini no es pugui fruir. Però aquest luxe ha de cloure's en acabar. No es pot perllongar. És un símptoma humà. Encara arrossega alguns trets del seu passat vulgar. És per això que em fa patir. Podria encara sublevar-se contra nostre. No està del tot format. És curiós observar aquest estadi intermig entre la bèstia i la perfecció. Em recomforta però pensar que demà potser haurà crescut. Aquesta nit ens dedicarem a la feina fàcil. Més que res per tal de donar oportunitats al novell. Els vagabunds i la púrria seran els primers destinataris de la nostra acció. Ara encara és d'hora. Haurem d'esperar una estona. Vaguem encara pels carrers. Aquesta ciutat és realment repugnant. Com tota ciutat.

 

Els individuus sempre són fastigosos, però els ciuatdans més. Són autòmates consumats. És a la ciutat on hi una potencialitat d'imbecilitat més gran. Aquí ningú té personalitat. Tot és una gran massa pudent que es deplaça amunt i avall. Ningú sap del cert el que és viure. La moda, la televisió, els ghettos. La ciutat és vomitiva. Aquí tots estan controlats d'una manera o altra. Els qui no són funcionaris es troben sotmesos a un control civil palès arreu. Els semafors, les doctrines, els còdis civils... Sempre amarguen al ciutadà. En canvi aquest es creu lliure. Quina ironia. Per a nosaltres és un camp d'acció perfecte. La gent d'aquí es tan idiota que els pots destruir amb una facilitat eixordidora. Hom queda perplex en descobrir com en són d'absurds. Fins i tot ell sol seria capaç de matar-ne un centenar, sense la meva ajuda. De fet els propis pobladors ja s'ofereixen voluntaris. S'exposen per arreu sense pensar mai en les conseqüències. Avui molts en pagaran el preu. L'estratificació ciutadana patirà un col.lapse de baixes. L'acció de moment encara és llunyana. Pels carrers ja comença a ensumar-se un aire d'intranquilitat. Sembla talment que l'atmosfera sàpiga que en pocs instants rebrà l'ofrena de mils de cadavers pudents. Sembla talment que la terra sàpiga que es lliurarà de criminals. Ell està impacient. L'hauré de calmar.

 

Barcelona especialment és una ciutat decepcionant. Ell ho sap. Com si es tractés d'una depressió, la vida aquí és capaç d'extraure l'elixir de qualsevol. Només nosaltres som capaços de sobreviure a aquest atac. Potser és precisament per això que les ciutats són tan fàcils de destruir. Les incursions aquí sempre són triumfals. El nostre exèrcit se sent indemnitzat a Barcelona. I encara més ara que el volum de ciutadans és desproporcional, decomunal. La mateixa merda de ciutat ens necessita per tal de poder recuperar un mínim d'espai. Els problemes aquí tenen sortosament una senzilla solució, l'anihilació. Només provem de convertir aquest caos en un no-res vitalici. Posteriorment en un no-res definitiu, per acabar en un no-res. Aquesta idea potser s'escapa encara del jove acompanyant, com s'escapa també de tot humà. Sovint em commociono en adonar-me de l'evolució que he patit. Ja no recordo els meus inicis, però presuposo que foren similars als seus. El que no sé és si vaig tenir algun mestre. Ignoro per complet el meu part.

 

Ara que s'acosta el moment aprofitarem per diambular pels carrers que seran el nostre radi d'acció. Cada cop comfegim un cercle més centrat i més concret. Calculo que ens cobrarem unes cent víctimes per començar. Jo sol potser podria amb més. Però ell alenteix el moviment. Tampoc seria capaç de suportar en una primera nit mil conclusions consecutives. Demà ja tindré tot el dia per exterminar, com a mínim una tercera part de la població. És evident que a un promig de víctima per minut, comptant el desplaçament, en una hora puc matar seixanta persones. Però no sóc jo sol aquí. N'hi ha més. Entre tots demà aconseguirem aquest terç. I sense ell el promig per minut es pot duplicar, i amb molta sort triplicar. El que suposaria cent vuitanta màrtirs per hora. Un promig esfereïdor. És clar que jo només aplico sistemes d'atac directe. D'altres però apliquen incursions impersonals. Aquests aconsegueixen índex elevadíssims d'efectivitat. En tot cas tots tenim el do de dominar les ments. Totes aquestes estratègies són les que em caldrà inculcar al nano aquesta nit. Potser no en tindrà prou. De moment, com que em llegeix el pensament, ja va coneixent com pensem. El nostre és un quefer més complexe del que sembla.

 

En primer lloc em caldrà ensenyar-li les diferents maneres de matar o d'ajudar a la lliberació. Potser amb l'exemple en tindrà prou. Em penso emperò que ja en coneix alguns. Actualment la mateixa humanitat ens proporcions els mètodes per cloure el seu període. A través de la televisió mateix ja ens demostren diferents mètodes d'atac. Ara que s'acosta l'hora hem de decidir com començar. L'obertura sempre és complicada. Cal ésser efectiu sense demostrar deficiències. No es valen les anticipacions, ni les inquietuds. Cal servar els impulsos. No podem córrer cap risc. No podem delatar-nos. Si és dona començarem amb una violació. Sempre cal aprendre bé la tècnica, no es pot permetre el lúxe de gaudir-hi, li provocaria la seva fi. Si es home prefereixo inculcar-li la mort ràpida, li trencarem el coll mateix. Cal també que aquesta nit aprengui a consciencia aquells gaudis permesos, ha de saber com allargar la mort d'algú. És com aguantar l'orgasme. Cal examinar a seva duresa. Si el resultat és negatiu requerirà també el seu extermini. La nostra no pot ser una raça defectuosa. Al contrari que tots els aspirants a súperhomes, nosaltres no pretenem ser-ho. Aquest fou l'error del nazis i els feixistes. No existeix tal ésser, i encara menys una gernació que l'aculli. Nosaltres ens limitem a acosneguir un estat suprem de la consciència, per no dir que som els únics que existim. D'altres es limiten a viure. La paradoxa és infinita. Àdhuc molt sovint no en tenim coneixença de la nostra posició privilegiada. No tots esdevenim plenament salvadors. Però tampoc hi ha un sol salvador, suposaria un líder, o pitjor, un déu, ni hi ha una gran massa d'aquests. Som un grup restringit i efectiu. És per això que ha de passar pel sedàs. No podem ademtre un afiliat immadur, incoherent amb la seva existència. Ara sabent el que aprendrà en unes hores em veig capacitat per admetre que serà capaç de completar la metamorfosi.

 

Ara tenim el deure de passar a l'acció. Avancem pausats cap als carrers arrecerats i marginals. Vora la catedral trobarem algun o altre indigent. La primera víctima del noi. Les passes ressonen sobre l'asfalt. Com un projectil hem derribat ja la nostra víctima. És a escassos metres de nosaltres. Dorm. Ell és més despert que mai. Enretiro l'embalum de cartró, la desgraciada no es mou. Tot i fer fred no dubta ni un moment a emprendre la tasca. Éssent la primera hi vull intervenir. Hi col.laboraré per tal d'assegurar-me'n l'èxit. No voldria que es frustrés en l'intent. Mentre jo la subjecto la mans i la deixo muda, ell li baixa els pantalons. Es descorda la bragueta i sense pudor la viola amb pressa. Decididament no 's'hi explaia. És un bon deixeble si se'n pot dir així. Darrera l'últim crit de la mala puta li clava la daga a la nou del coll i li obre de bat a bat. Sang i experiència penetren en el cos d'ell. Ara ja el puc deixar sol. Ha passat la prova. Ell prefereix malgrat tot, continuar amb mi fins al matí. Sap que demà me'n desempallegaré. És bàsic que prenguem camins distints. Seguim recorrent els viaranys esperant un nou sacrifici. Lentament al cap de les hores ens anem distanciant, Per fi coincidint amb l'albada ja estic sol. Puc matar sabent que ell té plenes facultats. Ja podem rebentar la ciutat.

 

N'ha nat un de nou!

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

reexposició del tema

 

Matí. Cansament després de la jornada laboral. Una pausa. Aire oxigenat. Trenta sis efectius. He estat lent. La culpa, seva. Avui. Ara. No passarà més. Estic sol. Treballaré. Recupero l'esperit. Déu no existeix. Observo. N'hi ha moltes. De víctimes. Un gos. L'enclasto sota un udol penetrant a la paret frontal. Respiro. Tinc temps. Ja. Començo. No puc esperar. Lentitud. Em pesa. Camino. Avanço. És ple dia. Surto del barri. Noves víctimes. Tot un dia. No acabaré. Demà. Demà sí. Veig el primer. Un mim. La Rambla. Gent. Crim-espectacle. Nou mètode. Li disparo i mentre em donc la fuga el mim cau a terra.

 

- Has vist mare! - el nen, juntament amb la família es para a mirar el mim. Avui, com que és dissabte, surten a passejar. La nena, embadalida tot i tenir només tres anys, fa companyia al germà. Ell llepa una caramel.
- Va, agafa'ls i marxem!
- Va, ja n'extic fart. Sempre igual. Es paren a tot arreu. Agafa la canalla. Què collons miren. Què fa d'especial aquest gamarús. Tot plegat es pinta la cara i fa l'imbècil. Jo també podria fer-ho. - Està bé, ja m'espero.
- Has vist mama, no es mou gens. Com ho fa, mama?
- Pregunta-li. - Està sorprès, com jo el primer cop que en vaig veure un. Fan efecte, tan quiets, i alhora tan expressius.
- El nen estranyat segueix interrogant-se sobre aquell autòmata. Li agraden els robots. - Mama, que és un robot aquest home?
- No, ho fa veure.
- Ah! - segueix pensant - I per què ho fa veure? Que està aborrit?
- Au va, anem! - Agafa els nanos i esl estira.
- Mira que n'ets de desagradable quan vols.
La família comença a caminar Rambles avall. Un metres més enllà el pare, encuriosit no pot deixar de girar la mirada. El mim continua fent de robot. Ara envoltat per una gernació. Es tomba i segueix caminant. El fan girar però, els xiscles dels estranys. Només té temps de veure el mim sagnant. Ràpidament fa avançar els fills. Ara té pressa.

 

Hi entro. Al Raval. O no. Només sé; això. És un carrer. Nou itinerari. Ahir no. Avui sí; hi entro. Torno a caminar. Un es creua. No he fet tres passes encara i ja veig una víctima a l'abast dels meus ulls. M'acosto. El diviso. L'engrapo. Ningú. L'empresono amb l'espatlla. Li disparo. Adéu. Al cervell. Ja no en té. Cau. Plomat. Diversió. Més. Més. Més. Camino.

 

[...]potser aquí l'hi trobaré o potser no de totes maneres si en aquesta no el trobo ja em començaré a desesperar és gran i sempre he trobat l'objecte que buscava darrerament fa molt que no m'hi acosto aquests carrers em fan basarda no m'acaben d'atemorir però em deixen intranquil mai saps si et pot sortir un degenerat per l'esquena i matar-te és per això que sempre apresso el pas en aquesta zona i tot és culpa de la Flora sempre recordant que aquí la van violar no entenc com hi tornes allà jo de tu no hi aniria potser em deixaran vídua un dia d'aquests sempre igual la mateixa cançoneta però aquesta llibreria és aquí i jo no en puc canviar l'emplaçament de totes maneres aquest carrer ara és ben obert i il.luminat amb aquest renovament del Raval han aconseguit de millorar ja no només la imatge sinó que també la seguretat del ciutadà m'agraden de fet aquests carrers antics em fan la sensació que sóc en una altra ciutat més més melangiosa com el poble mai no m'he acabat d'acostumar al ritme barceloní però no per això disminueixo la velocitat ja ho diuen que mai se sap i per no saber més val curar-se en salut ja veig l'entrada és molt a prop m'agrada com han aprofitat el local espero trobar-l'hi ara ja no em cal témer per res ja sóc molt a prop aquí ja no hi ha perill no entenc per què em turmento tant és patètic que a la meva edat tingui por suposo que és la meva condició d'humà.

 

No m'han vist. El deixo. Enrera. Trenco. No vull seguir per aquest camí potser algú sospitaria en veure'm passejant tranquil.lament tan a prop del cadàver. És nou. Aquest carrer. El descobreixo. Desert. Pànic interior. Podria ser. No trobar-hi ningú. Merda. M'apresso. Com el mort. Ja. Allí. Davant. N'hi ha un. Una. Vella. Xaruga. Geperuda. S'arrossega. La cama. És coixa. És fàcil. No em costarà. M'hi atanso. L'empento. Cau. No s'aixeca. No pot. Li prenc el bastó. La colpeixo. La mato. Es contrau. Abans de morir. Durant la pallissa. Ara ja no. Jeu petrificada. Una menys. Observo. M'han vist. D'un pis. La porta. És oberta. Entro. Pujo. Escales amunt.

 

- Avui fa un dia esplèndit. Mira, vine a veure-ho.
- Ja va. Deixa'm quedar-m'hi una mica.
- Ets un gandul. Sempre igual. Se t'enganxen els llençols o què?
- O què! Ets tu que et lleves massa d'hora. No és normal. Quantes hores hem dormit. Cinc només?
- No quatre i vint minuts. I?
- Doncs d'això em queixo. Jo tinc son encara. Si vols despertar-te allà tu, però deixa'm dormir a mi.
- Però si ja has dormit prou.
- És clar, com que tu no tens mai son. Però n'hi ha que necessitem dormir un mínim de vuit hores al dia.
- Això és mentida. Si no fos perquè sempre t'ho han dit no t'ho creuries. Au va, lleva't.
- I què vols fer. Què en trec de llevar-me. De totes maneres no podré pas tornar a dormir. Tant te fa a tu, si em llevo o no.
- Si et lleves podrem sortir. Si no ens haurem de quedar aquí tancats tot el matí.
- Doncs surt tu, però deixa'm dormir.
- Està bé. Me'n vaig, i si no vols venir, tu mateix.
- Has fet l'esmorzar?
- Sí, és a taula. Amb el dia que fa avui! Mira que quedar-se al llit. Ja ho ets ja, d'ensopit.
- Ja vinc doncs. Però avui deixa'm fer la migdiada.
- Està bé.
- Ho jures.
- Sí. No et dic que sí. No em posis aquesta cara. Creu-me. I ara aixeca't i mira quin dia que fa. No em diguis que no és preciós.
- Tant com tu. Has vist, em fa pena aquesta dona. Sempre ha d'anar sola. I el seu marit no l'ajuda mai.
- Tens raó. Però què se'n pot esperar d'un matrimoni heterosexual.
- Mira, com coixeja. Potser seria millor que és morís ja, tan gran i tan desgraciada com és.

 

Dos graons. El pis. La porta. Empenyo. Tancat. Forço el pany. No puc. L'han travat. Des de dins. Una taula. Una cadira. I ells dos. Maleïts. Mariques. No podran. Esperen guanyar-me però acabaré per enderrocar la porta i matar-los als dos. No s'escaparan. Empenyo. Més fort. Cedeix. S'amaguen. Entro. Enretiro els mobles. Grinyolen. Són amagats. Els flairo. Ja els tinc. La cuina. Els trobo. Els mato. Moren. Sobre l'esmorzar. Feina enllestida. Fora testimonis. Però sóc lent. En mato pocs. Estic de baixa. Forma. He de millorar. Aquest dia. Avui. Aquesta nit. Demà.

 

L'Esteve i en Marc saben que ve per ells. Tenen por. No saben què fer. Potser se'ls ha acabat la sort. La mare ja puja les escales. Ara truca a la porta. No queda cap més remei que obrir. A desgrat seu l'inquilí entra al pis. Mai els ha caigut bé. Per això van marxar de casa. Aquí, al seu pis, sobretot que és seu. hi fan el que volen. Duen noies. I els amics també. Els veïns són agradables. Excessivament i tot. Els del costat sobretot. Sons homosexuals. Però són la mar de simpàtics. Aquest ésser repugnant encara els fa un petó a cadascú. No ho suporten. Es miren amb escarafalls. Ella entra del tot i tanca la porta. El primer que fa quan és dins és passar el dit. Mira si hi ha pols. Els molesta. Els inquieta. Entra a la cuina i es posa a fer el dinar. Volen que marxi. Però cuina bé. Tot i ser com és el menjar li surt deliciós. Han d'acceptar-la submisos si volen menjar. Aguantar-la un parell d'hores no és complicat. Ja la van aguantar dinou anys. I éssent bessons els dos en pensaven el mateix. És una idiota. Només els dirigeix la paraula, des de la cuina, per dir-los que s'ha trobat amb un estrany en pujar les escales. Els pregunta si és un amant dels veïns. Comenta que la porta era oberta. En realitat té una mentalitat arcaica. Encara, avui en dia, rebutja les parelles homosexuals. Com saben, és una idiota.

 

Baixo. Les escales. Surto fora. Hi entren tres dones que viuen al pis ja que porten claus. Les segueixo. Al replà. Trec la pistola. Disparo un tret. Un altre. I un altre. Les tres cauen. Una no. És viva. Encara. L'apunto. M'hi apropo. S'espanta. Plora. Diu: no. Dic: sí. La toco. Amb la pistola. Al cap. Disparo. S'han acabat. Les bales. Em pega. Li agafo. El cap. L'arrossego. Fins la porta. Li esberlo. Li enclasto. El cap. La porta. Em serveix. D'arma. És clar. Surto. Camino. Trenco. En vull més.

 

- No és pas veritat. Saps que de sempre ha estat així - li somriu mig burleta. Les tres van vestides igual. Ella al mig. Feia temps que no reien tant.
- Li hau vist la cara. No entenc com m'hi vaig poder embolicar. - Camina pensan-t'hi des del costat. - De debò que no ho entenc.
- Totes tres nena. Totes tres ens hi vam embolicar.
- Sí. Mira que en som de bledes. - Callen una estona. Ella des de l'altra banda les mira. - També penseu el mateix.
- Què? - A l'unisó.
- Allò que ha dit. No m'ho puc treure del cap.
- A mi... de fet no em faria res si t'he de ser franca. - Se sent violenta.
- Si ho dic precisament per això. A mi m'agradaria i tot. Però no sé, sempre amb els mateixos...
- Hàbits. - Es posa seriosa. La mira, la té al costat. - Sí, però s'ha de provar tot que diuen.
- Així... a vosaltres us ve de gust. Vull dir que no us fa res que... vaja que ho fem. - Tot i ser violenta, la situació no és desagradable. Les tres comencen a veure que molt endins ja hi havien pensat.
- Sempre tan juntes, era inevitable que un dia o altre ens passés. - Com intentant encaminar la decisió parla des del centre.
- Doncs si ha de ser per mi, que no falti. Endavant.
- Jo sí, i tu?
- Ai, no ho sé... potser sí. Però no n'estic segura.
- Fins que no ho provem. Podem anar a casa. Hi ha un llit prou gran per les tres. - Des del centre els agafa les mans a les dues. - No us sembla?
- Sí. - A l'unisó.
- Pujem-hi doncs. I si resulta que no podem fer-ho, cap problema. Entendré que una se'n desdigui.
Treu les claus de la bossa. Fa girar el pany i hi entren. Es besen les tres. D'alguna manera l'amor femení és diferent. Ella no pot deixar de sentir-se violenta. No li acaba de fer el pes. Quan ella veu que algú entra. Treu una pistola. Tanca els ulls, no vol mirar. Just ara. Per fi havia trobat l'amor. Ella sent els tres trets. El primer no la toca. En sentir el segon es pensa que s'ha mort. Però encara sent el tercer. No sap on és. Se sent inconscient. Lentament obre els ulls. Potser no les ha mort. Però a terra hi ha dos cossos. Les seves amades. Ell s'hi acosta i li enfoca el canó.

Monotonía. Un cotxe. Para. Frena. Treu el cap. Pregunta. Jo no responc ja que ni sé el carrer que em demana ni vull parlar amb ell ben al contrari. El mato. Es cala. El cotxe. L'he escanyat. Amb una mà. Senzillament. Em cal una arma. El cotxe. el trec. Cau a terra. Entro. Engego. Avanço. Passo per sobre. Del cadàver. Cruix. Giro. La Rambla. De nou. La policia. No paro. Un pas de zebra.

 

Desplega el mapa de la ciutat. S'ha perdut. És prou evident. Ja li ha costat de conduir per la banda dreta. A més no té cap referència a la ciutat. No la coneix gens. Aquests carrers estrets. No li agraden. Para un vianant. L'ignora. Aquests espanyols són molt desagradables. Tanmateix no desisteix. En passa un altre.
- Excuse me. Can you tell me...
- Cómo dice. A mi hábleme en cristiano.
- France. Parlé france?
Es torna a quedar sense resposta. Una jove però s'hi acosta. Des de l'altra finestra li indica que la baixi. S'entenen en anglès. Li indica el camí. Agraït li dóna la mà. Ella correspon amb un somriure. Segueix endavant. Però es torna a perdre al cap de poc. Embadalit seguint amb l'esguard la noia pel retrovisor erra el camí. Es passa la cantonada i ja trona a entrar en un nou laberint. No en podrà sortir mai. I més ara, que un vianant el mira malament. Aquest l'agafa pel coll i l'escanya. Tot i no matar-lo ell prefereix fer-se el mort. Sent com el tira a terra. Encara viu no es mou. Però no viurà gaire. Les rodes li aixafen el cos. No tarda més d'un minut a morir. Ningú l'auxilia.

 

Tiro marxa enrera per tal d'agafar embranzida i quan un grup de vianants són al mig accelero el motor. Embesteixo. Trepitjo. Atropello. En moren. Molts. Davant. El Liceu. Irònic. La policia. Ho veu. Em persegueix. No m'immuto. Mai em trobaran. No em veuen. Només al cotxe. Engego. Esclafo. Continuo. Carrer enllà. Més gent. A la vorera. Accelero.


Sempre igual. Surto tard de casa i després tinc presses. És clar que avui valia la pena. Demostrar-li que després de vint anys, encara l'estimo, em recomforta. A l'Eva també. No s'ho esperava pas. Les criatures són a casa l'àvia. Ha estat feliç. Que ella ho sigui me'n fa a mi. Però no és cap excusa presentable. Si continuo així no m'editaran res. Ja fa un més que els havia de dur el llibre. I quines penques. És clar que sóc culpable, però no els costa pas res. Mai més firmaré un contracte així. Sort que s'acaba aquest any vinent. M'exploten descaradament. Ja m'ho van dir, però comfiat que tindria prou temps no en vaig fer cas. I ara. Amb les criatures no hi ha manera de treballar. Sobretot pel gran. Ja fa xivarri.
Quan sóc a l'ordinador necessito un mínim de tranquil.litat. Però he acceptat amb consciència que també en sóc responsable. Vaig ser jo qui la va fer decidir. Li vaig prometre que jo me n'encarregaria. Treballant a casa em sembla raonable. No li puc pas exigir que deixi la feina. Mai no ho podria fer. Em sentiria culpable. I ella és feliç així. Jo també. Però ara ja està fet. I de moment les vendes dels altres volums van bé. Aquest més he superat l'anterior. I això que el mercat és complicat. Sort en vaig tenir de l'error. Ara m'he d'afanyar. Quan arribi ja serà massa tard. I m'esperen tots. Ja fa deu minuts. Agafaré el metro. I no m'agrada, prefereixo caminar. El contacte amb la gent m'agrada. Em fa recuperar aquell esperit que hi havia al poble. Però no em puc queixar. Amb ella tot es fa més fàcil.
Quan vegin aquest treball en quedaran fascinats. És el millor que he escrit per ara. Bé, exceptuant els altres dos. Però no són assaig. Aquest cop no podran negar que era un esciptor brillant. Després d'editar-ne una obra inèdita, gràcies a mi, ara la gent veurà que era un geni. Com jo, en part, mai va ser reconegut. Sempre han de passar aquestes coses un cop morts. Potser sreà millor agafar un bus. Però he de creuar. El semàfor és vermell. Però la gent creua. Jo no puc. Potser aquest origen de poble em condiciona a no saltar-me les normes. És absurd, però em fa recança trevessar en vermell. Algun sonat... mai se sap. Com ara el d'ahir, deu en va matar. Aquí mateix, a la Rambla. S'ha de ser bèstia!


Giro el volant. Pujo la vorera. Enclasto un parell de vianants a la paret i cauen morts sobre el capó. Se'm llencen. A sobre. Fujo. Corrents. Em segueixen. La policia. Els homes. Tots. Però m'escapo. No poden. Sóc superior. A tots ells. Sóc aquí. De nou. Al casc antic. En surto. Ja no hi queda res per a fer aquí des d'aquesta nit passada vam acordar que s'hi quedava ell. Al Raval. Hi torno. Creuo. Els veig. Em busquen. No em veuen. No em veuran. Mai. Lliure. Com sempre. Camino. Un home. Acompanyat. D'un gos. Un gos gran. L'obligo. A devorar-lo.

 

[Diuen que els animals no pensen. Però no crec que sigui cert. Com a mínim deuen tenir alguna mena de condició racional. Sinó no entenc com els poden controlar. Vull dir mentalment. Hi ha gent que és capaç de fer obeir un gos que no han vist mai. Amb la telepatia diuen. Em sorprèn. El pare no hi creu. La mare tampoc. Jo no ho sé. Només penso que alguna cosa hi deu haver. Bé que diuen que els dovermans, en fer-se grans, es tornen bojos. I si és així alguna cosa cerebral hi deu haver. Penso jo vaja.]
[ A mi no em convenç. Ja ho saps. Tot i que nosaltres ho puguem fer, no vol dir que tothom en sigui capaç. I amb un gos. Realment no ho crec. Per exemple els altres companys no poden pas. I són persones. És a dir que pensen. I prou que ens costa a nosaltres de comunicar-nos així. Ja saps que ningú creu que sigui cert. I per molt que ho hem intentat molt pocs cops hem aconseguit de dominar algú. I sempre ens ha calgut l'ajuda dels dos. Un de sol no pot pas. ]
[Precisament per això. Si suposem que els animals tenen un grau de racionalitat inferior, cal suposar també que la seva oposició a ser dominats, mentalment és clar, ha de ser inferior.]
[Potser sí. Mirat així no és del tot incoherent. Però alehores voldria dir que els podem entendre. Jo bé que intentor comunicar-m'hi amb el Dau, i mai he pogut. I això que és un gos espavilat. No m'acabes de convèncer. Perquè amb els altres, tot i no poder-nos-hi comunicar, sí que els podem llegir el pensament. És per això que els podem sotmetre.]
[Està bé.]

 

Ara ja està. Busco. Una altra. Víctima. Cap. A la vista. Serà difícil. Al lluny. Una dona. Vull una arma. Bales. Si més no. Busco. Ara una botiga. La veig. Hi entro. Ningú. Un home. Rere el taulell. Ningú més. Demano. Bales. Les provo. Funcionen. L'han mort. M'armo. Més bales. Del prestatge. Un ganivet. Surto. Ara la veig. És més a prop. La pistola. És més ràpida. Que les mans. És clar. I més efectiva. No m'agrada matar d'aquesta manera tan freda però si sóc prou lent avui sense el seu ajut aniria de mal en pitjor, la necessito.

 

- No m'agrada, estar-m'hi.
- I doncs. Per què no els dius als teus pares que et deixin marxar. Deixar el negoci.
- Ets un tros de pa. - li ho diu amb to burleta. Ella és més gran que no pas ell però ja fa - Ara ja podries venir a viure amb mi. No és tan gran la nostra diferència. Encara que a tu t'ho sembli.
- Ja ho sé, però saps que són les meus pares i no pas jo. - (fa) anys que s'entenen. - No els ha agradat mai que ens veiessim. I si sabessin que ets tu.
- Que no els ho has dit encara. Amb els anys que fa. Si des que te disset anys que anem junts. Ja els ho podries haver dit.
- I com et sembla que s'ho prendrien. No crec que s'alegressin gaire de saber que m'entenc amb la seva cosina.
- Llunyana.
- Sí, però cosina de totes maneres. I ells, que tenen aquell pensar d'abans de la guerra. Seria com enviar-los a la fossa.
- Potser així et deixarien en pau. Pensa-t'ho bé. Mai se sap. No dius que tenen diners guardats. I que són per a tu. Doncs no seria tan mala idea.
- No m'ho pots dir de debò. Com vols que ho faci?
- Amb les armes que hi tens aquí. Ben poc que et costaria.
- Espera't, he de penjar. Hi ha un client. Ara et truco.
- Segur?
- Sí dona sí. I si no truco és perquè xerro amb els pares.

 

Penja mentre a l'auricular sona una rialla. Potser entre cícina i irònica. De tota manera ell no la trucara més. Caura mort d'aquí poc. És clar que ella, en no rebre la trucada tem el pitjor. No s'atreveix pas a trucar. Potser ho ha fet de debò. Espantada, i sentint-se culpable, marxa el mateix dia de la ciutat. No fos cas que encara l'inculpés.

 

La dona és cada cop més a prop i s'atansa cap a la botiga. És gran. Coneix el barri. Sembla d'aquí. De la botiga. Hi entra. Veu el mort. El fill. Cau. A terra. Plora. No puc deixar-la patint de manera que li disparo des de la porta. No en dubto. Ella és feliç. Com ell. Però no. M'han vist. Corre. S'escapa. L'he de trobar. M'he deixat. Sorprendre. La culpa. És meva.

 

Demà vol anar a caçar. Però ha d'anar a recollir els cartutxos. Ja fa anys que n'és client. El noi és simpàtic. És amic de la família. De jove anava a caçar amb el pare. L'amo de l'establiment. Ara però ja no pot, des de l'accident que no ha tornat a caminar. Però encara el visita de tant en tant. Quan tomba la cantonada, pensant amb les seves dèries, veu un home dret disparant la dona. Li cauen els paquets i les ampolles que es trenquen el delaten. Ha de córrer. El persegueix. Tot i ser vell encara està en forma. Aconsegueix, després de molta estona, perdre'l de vista. Però sent com és, la seva constitució ja no li permet aquests esforços. I mentre manté al cervell la imatge precisa de l'assassí, el cos es cobra la seva factura. El seu cor no aguanta l'abús. Mor d'una angina al carrer, davant un pobre noi que se'l mira inquiet. Quan és mort se li abraona i li pren la cartera i el que duu de valor. Entre uns quants, durant el dia, acaba mig nu. No és fins l'endemà que després d'una nit freda, algú amb seny, avisa la policia. Però ja no pot delatar ningú. Més aviat s'obre una investigació per tal de trobar els lladres. S'obliden i passen per alt, que potser tenia alguna relació amb el crim. No podran saber-ho mai. La imatge de l'assassí, llastimosament, no es queda grabada a les ninetes del mort.

 

No puc. Es perd. Jo també. No sé. On sóc. És igual. Vull víctimes. Sang. En veig. Més d'una. Un grup. Sóc afortunat. Nens. Tres. Dos nens. Una nena. A ells, els mato. És fàcil. Mentre retinc la nena mato els dos nanos que l'acompanyaven cantant i amb el pa sota el braç a ella la violo. Tinc temps. La faig. Pateix molt. Millor. M'entretinc. Perdo. Un temps. Preciós. D'altra banda. Acabo. Amb pressa.

 

Els tres són en una cambra tancats. És on ell guarda la bicicleta. Hi penja una bombeta d'un fil. Per dins tanquen amb la balda. La van instal.lar ells. La cambra adequadament decorada, gaudeix d'un còmode catre. No és res de l'altre món, però els serveix pels seus interessos. És aquí un es reuneixen per jugar. No volen ser sorpresos. Ja no són tan petits. Saben que als quinze anys els pares no els permeten ja, que juguin a aquests jocs. Però els tres, prou promiscus, no els han abandonat mai. Ben a l'inrevés, cada cop n'abusen més.
- Puc jo també?
- Si vols. Però deixa que acabi ell. Avui li toca. Ahir vas ser tu. I jo no puc duplicar-me. Ja m'agradaria. T'has de contentar amb això.
- Està bé. Ja me la trec. Me la lleparàs avui.
- Si puc. Ja saps que em costa molt mentre em penetren. Ja pots començar tu.
- Un moment. M'he de posar el preservatiu.
- No em deixaràs pas prenyada.
- Si encara no tens suc tu!
- No riguis. No és per això. És per les malalties. Ves a saber amb qui més s'ho fa, aquesta.
- Ei, que no en sóc pas de puta. Això ta mare. I si ens posem així no cal que tornis. Ja pots marxar. A mi m'és igual. M'ho passo igual de bé, amb un que amb dos.
- Està bé, no volia dir això. Puc doncs?

 

Mentre ell la penetra ella masturba al que es queda mirant. De tant en tant li passa la llengua pel sexe. Són jocs diferents dels que acostumen a practicar els adolescents. És ella qui de fet els va provocar. Mentre dura ningú diu res. Acte seguit, quan acaba amb ella, l'altre s'intercanvia la posició. Ella ha d'aguantar dos cops seguits.

 

Ha arribat un punt que els dos n'abusen. Ja no en respecten res d'ella. Els ha caigut en una classificació molt baixa. No per això deixen de jugar-hi. Havent perdut la virginitat tan d'hora, s'ha convertit en una mena d'addicció. Quan acaben ella resta desfeta. Ells encara n'abusen llepant-la i magrejant-la. Nus encara restaran aquí tancats una altra hora. Després agafaran el pa i tronaran cap a casa. Són nens que juguen a ser adults. Però el joc és més perillós del que sembla. Sobretot quan hi intervé l'amor.

 

Ella és dòcil i sens dubte una experta ja que hi gaudeix i sembla que l'exciti ser violada és per això que paro i la mato de seguida. Morta. Ja no ho farà. Mai. Ells. Tampoc. Camino. De nou. El cap. Alt. Les espatlles. Rectes. Lentament. Diviso. Guaito. Escrutino. Entro. En un pis. Pujo. Trobo. Mato. Escales avall. El cos para. Una embarassada. Partida doble. Guany doble. Dos menys. Pujo; encara.

 

Jo no en volia tenir de jove. Deia que eren un estorb. Però a la llarga he acabat madurant. Com passa sempre. Un cop acabada l'època d'adolescent, aquells motius intemporals, s'acaben. I comencen a sorgir nous interessos. Més de caire personal. Et comences a comprometre amb les coses. Fins i tot amb algú. En qüestió de dies ja has decidit compartir la teva vida amb ell. Mai pensava que em podria succeir. Sempre deia que mai em lligaria. Ara veig que l'àvia tenia raó. No es pot dir mai això. I alhora en conec aquella part positiva que desconeixia abans. Penso que si ara m'oferissin de tornar a aquell ritme, m'hi negaria. No nego la diversió que trobava ballant, anant de festa, embriagant-me. Però no sé si ho repetiria. Ara recordo les carbasses que vaig donar a més d'un, escassos, que ara desitjaria retrobar. Però tots són casats ja, o bé aparellats. Amb dones afortunades. Em compadeixo d'aquella jove que va deixar escapar tantes oportunitats. Tants amors perfectes. Aquell afany per tal de no fixar res. Si pogués canviar el curs de la història. Només amb recuperar aquell amor innocent del noi, que tot i saber l'impossible, em pretenia. Si ara pogués tornar a ser jove. No cometria aquells errors. No hauria trencat tantes relacions, no les hauria ni començat. Només hauria anat amb aquell que sabia, o sé ara, que m'estimava de debò. Però ja és massa tard. I ja vella com em sento, incapaç de tornar enrera, només puc contemplar com se m'escapa el temps. I sentir aquella impotència característica, de qui voldria arreglar el present amb el passat. Però no és possible. I conscient de la meva condició mortal, he de comformar-me, amb el record.

 

Un pis més amunt truco a una porta a l'atzar i me'n surt un home que obligat acaba obrint la ports, tot i ser corpulent no ofereix una gran resistència. Mato. L'home. La dona. Els dos fills. Bessons. Nadons. Ningú més. Els abandono. Baixo. Surto. Me'n vaig. Agafo un cotxe. El d'ells. De nou. En tinc un. Una. Arma. Diferent. Torno. Al mateix atac.

 

- És un model que ha sortit en la seva majoria bé. No entenc com és que aquest... Però és estrany si més no. Porti'l de totes maneres demà. I el revisarem. I no pateixi que si és de fàbrica li cobreix la garantia. Però ja li ho dic, que és molt estrany. Perquè a més la casa és de les bones.
- Sí, però no li podre dur. Ni tan sols m'arrenca. Així que haurà d'enviar una grua o el que sigui.
- Està bé. Li passarem a recollir demà al matí, més aviat cap al migdia. De totes maneres ja li dic, que és molt estrany.
- Molt bé. Gràcies. Adéu.
- Adéu.
L'endemà quan arriben a buscar el cotxe es troben que no poden circular pel carrer. Un cotxe de policia ha precintat tot accés. Hi ha hagut un crim, sembla que passional. Ella els ha matat a tots i després s'ha suïcidat. L'han trobat amb un ganivet clavat al coll i les venes tallades. Devia tenir molta sang freda. El cotxe que ells vénen a recollir és precisament aparcat davant de la casa on s'ha comés l'homicidi. Suposen que no el podran enretirar fins d'aquí unes hores.

 

Engeguen el vehicle i tornen al garatge. No és fins que són allí que en comprovar la reclamació s'adonen que els morts són precisament ells. Ja no els caldrà doncs anar a recollir el vehicle. Estripen la factura i la llencen. Els sembla estrany però que hagi passat. No sembla massa coherent. Al cap de poca estona truquen a la comissaria per tal d'informar-los del poc que saben del cas. La informació, tot i ser minsa desconcerta els efectius policials. Sense haver iniciat cap investigació, encara, ja saben que el cas és complicat.

 

Al cap dels anys però, el cas és arxivat per falta de proves. No troben ni la famosa factura!

 

No engega. Surto. Me'n vaig. Caminant. Lluny. Més gent. Els veig. Ja ha passat molt temps i les hores avancen s'acosta el moment en què els carrers quedaran buits fins la tarda. M'he d'afanyar. Una dona. Porta un cistell. La compra. La segueixo. En un lloc apartat. La degollo. Em taco. Llepo. La sang. És dolça. Camino.

 

-Què li poso avui?
- Una barra de quart.
- Ai nena, que no ho saps això d'aquesta nit?
- Què a passat? No he sentit res jo encara.
- Ai, Déu meu! Algun boig que corre lliure. Han matat trenta vagabunds a Ciutat Vella.
- Ai nena, quina angúnia.
- Si reina, i no és només això. És que es veu que n'han violat a moltes. A mi em fa por. Fixa't, a partir d'avui que faré venir el marit a tancar la parada.
- Sí noia, jo tampoc no gosaria anar sola fins a casa. I més vivint allí mateix. Encara sort que aquí no passa res.
- Toquem fusta, que mai se sap. Però és veritat, tanta fama i és ben tranquil això.
- Jo sempre ho he dit. Mai no ha estat un cau de delinqüència, tot i que alguns sí que deixa'ls anar.
- Sí, però és més avall, cap al mar. Al barri Xino que en diuen. Allí sí que n'hi ha, però aquí rai, que ens en salvem força.
- Bé, jo he de marxar que he d'anar a comprar el menjar encara.
- M'han dit que la teva amiga avui té un peix molt fresc.
- Ja ho saps que no m'agrada comprar-hi el peix. Sembla mig podrit. I a casa quan en mengem sempre anem a comprar-lo a la costa.
- Sembla mentida oi? Viviu aquí però sou gent de calés que en diuen.
- No tants, no tants. Que les llengües parlen massa de pressa i sense saber de què va.
- Apa, no t'entretinc més. Ves, si no se t'enfadarà el marit.
- Això rai, li dic que és culpa teva.

 

Potser si l'hagués entretingut un minut més no s'hauria topat amb ella, no haria perdut l'anell, no hauria vist la veïna, no se l'hauria trobat, i encara seria viva. Així que potser sí que és culpa seva.

 

Encara. Amb el regust. Camino. Avanço. Fent tentines. Recordant. La sang. En veig. Dos avancen cap a mi i semblen enamorats una parella feliç. M'hi apropo. Em miren. Tremolen. La pistola. A boca de canó. Disparo. Primer ella. Després ell. Cauen junts. Com a mínim. Marxo. Calmat.

 

-De debò que ho sius que m'estimes.
- I per què t'hauria de mentir.
- Per poder anar amb d'altres. Tenir-me contenta i poder fer el que vols.
- Però si tu ja ho saps que jo, només et vull a tu. Des que et vaig conèixer. Encara em donaves carbasses que ja t'ho deia.
- Com te'n pots enrecordar. Em fa sentir malament pensar en el que et vaig fer. Et vaig engegar cada moc. No m'ho puc perdonar. I ara em preocupo per si m'ets fidel, té gràcia la cosa.
- Sí. És veritat. Però li has de donar les gràcies a ella. Va ser qui et va convèncer. Si no fos així no hauries trencat amb ell.
- No en parlem més. Vols fer un cafè?
- Està bé. Però saps que em molesta. Sembla que es posi de moda, i la moda em rebenta. On vols anar? Avui podríem anar a la Rambla. I després ja serem prop de casa. Podrem pujar al pis. Què et sembla?
- I si ens saltem el cafè?
- Ja em va bé a mi. Però tinc la gola seca. Decideix-te.
- Va, anem a fer un cafè, no em ve d'aquí esperar. Jo no prendre res, però. I com que sempre prens el mateix anirem ràpid.
- Saps, encara no m'has explicat mai com la vas conèixer a ella. No viviu pas a prop.
- Ens vam conèixer fa molt temps, a l'escola. De fet vam anar juntes a la facultat. Tot va venir a partir d'una experiència lèsbica. Ja saps, a segon any de carrera.
- És a dir que t'ho feies amb ella?
- No, només una nit. Havia de provar si realment preferia el sexe amb homes o amb dones. Em feia por pensar que em negaria a mi mateixa la realitat pel sol fet dels prejudicis culturals. Així que em vaig aprofitar d'ella per experimentar.
- Mai ho hauria dit que és d'això.
- Ho veus, ja no l'anomenes de cap manera, sinó d'això. Precisament aquestes són les coses que no m'agraden de tu.
- Molt bé, no tinc ganes de discutir. Anem cap a casa. I fem les paus, vols?
- Sí, però no m'ho fagis més. Em reventen aquestes actituds.
- T'estimo.
- Jo també.

 

De nou. Més. Un. Alt. Robust. Valent. Incapaç però d'evitar que li dispari i caigui plomat al terra. Més. Un altre. No ha vist res. L'apallisso. Mor. Camino. Ells no. Busco. Més vísctimes. Vull. Desitjo. Necessito. Es fa. Tard. En tinc. De pressa. És clar.

 

La seva corpulència ja l'ha salvat més d'un cop. No s'espanta en entrar per aquests barris. Se sent segur. Sobretot des que va fer el curset de defensa personal. Es va posar de moda. Acaba de comprar un parell de llibres. Tot i que no ho sembla és un home amb cultura. Si se'n vol dir així. Darrerament ha començat a escriure alguna cosa. Però no se'n surt. Pensa que l'escriptor neix, en part. Vol dir que tothom pot ser escriptor, no en nega l'oportunitat a ningú. Però aquells que són genis, o que realment saben escriure, aquests ja neixen amb aquesta facilitat.

 

No podria entendre sinó, el fet que ell no pugui escriure més de dues ratlles sense tornar-les a esborrar. I encara més, sense sentir cap mena de frustració en no poder escriure. Ara comença a desenterrar aquells quadres de fa temps. Pintar sí que en sap. Àdhuc, quan era jove, va fer una exposició. Però la mare es va posar molt malalta. Va haver de deixar-ho tot. Sobretot el pis de París. Ara no se n'arrepenteix, però li sap greu. Pensa que potser hauria pogut triomfar. Però mai ho sabrà del cert. S'ha de compensar amb el que pinta ara. Però és evident que després de trenta anys sense pintar res, recuperar al temps perdut serà una tasca llarga.

 

Però el temps no el preocupa. Potser precisament per la seva corpulència, li sembla que el temps no el pot fer desgraciat. És molt optimista. No és que cregui en una transcendència. Ni amb cap mena de Déu. Però pensa que les seves obres el perpetuaran. Que els que ha pogut conèixer el recordaran, i els qui no, el trobaran amb les pintures. És per això que en part, se sent com un déu, ja no només capaç de crear, sinó capaç de condicionar el seu record.

 

L'artista és com un ésser suprem. Tot i que sap que això només ho exerceix en vida, aquell qui és un geni. Sovint pensa en el Dalí. I de seguida en ell. Veu que mai podrà ser suprem, ja que no és un geni. Malgrat tot, en un temps futur, quan sigui mort, haurà condicionat, potser, que els altres, en l'esdevenir, li considerin.

 

Recupero el ritme i la velocitat normals que em caracteritzen ara entro en una botiga plena de gent i me'n carrego uns set. Felicitat. Manualment. Sense pistoles. Només. Les mans. Les bales. Per rematar. Sang. De nou. La majoria. Dones. Darrera el mostrador. Avanço. Enretiro. La cortina. Ningú. Una vella. La mato. També. Vuit. En un parell. De minuts.

 

Sembla mentida que avui hi vingui tanta gent. Quan s'ha llevat ha pensat que no tindria molta clientela. Potser condicionada pels assassinats de la nit passada. És espantós. Però la gent, sense cap mena d'escrúpols, encara és feliç. Com la iaia, que mira el televisor fent mitja.

 

A mi m'ha matat molt de pressa. M'ha agafat pel coll i me l'ha trencat. He caigut estesa en pocs segons. Després ha començat amb les clientes. No entenc perquè ninguna no n'ha fugit. Han tingut temps, segons, però l'han tingut. Estaven com sotmeses a un encanteri. A un domini mental. Se'ls ha apropat. N'ha engaltat una i amb un vidre l'ha degollada. No ha mort, però es desagnava al terra. Ràpidament, com un llamp, ha anat tombant les dues germanes. D'un cop sec al nas. Els hi ha enfonsat. Ja n'havia sentit a parlar, que si t'enfonses el nas mors. Però s'ha de ser molt bèstia per tenir aquesta força. Però sembla que ell pot. Les tres que quedaven no li han costat gaire. Fins i tot la més bleda li ha suggerit, i l'última, de violar-la i deixar-la viure. Ell s'ha carregat les dues altres, escanyant-les, i després li ha obert el ventre. Amb el vidre.

 

Així que algunes estaven encara amb convulsions. Sense morir-se. Encara ha tingut el detall de rematar-les, amb un tret. Després s'ha encaminat cap a dins. Ha estat tot molt ràpid. No entenc com s'ho ha fet. Ni un assassí professional no hauria pogut matar-nos amb tant poc temps. I encara ha enllestit amb la mare. Li ha pres l'agulla de per mitja. I l'ha percutit per arreu. Vella com és no li ha calgut ni disparar-li. Possiblement ha patit una angina de pit, abans de morir per les ferides.

 

El que em sap més greu és no poder-ho explicar a ningú. Aquí tot és massa aborrit. M'hauria agradat no ser creient. Potser així en arribar-hi m'hauria sorprès. Pel contrari m'ha decepcionat. És molt trist i depriment. Potser, si hagués tingut temps, hauria col.laborat, saben-t'ho ara, amb ell. Així hauria anat, si bé no a l'infern, com a mínim al purgatori. Diuen que hi ha més orgies.

 

Surto. Arriba l'hora en que la gent ja es tanca a casa i no surt a passejar fins la tarda de manera que hauré de descansar fins aleshores. Però busco. Més. En veig. De nou. Una. I un nen. Mare i fill. Potser. Darrera. El pare. Ell. És dificil. Ho faig. El mato. D'un tret. Sense oposició. Ella. Em pega. Jo. L'extermino. El nen. Es mata ell sol. Escapa. Corrents. I l'atropellen. Gràcies. Al conductor.

 

Aquesta feina és una merda. Ja n'estic fins als pebrots. I cada dia haver de sortir de Barcelona i tornar-hi per dinar és un escàndol. Però a final de mes val la pena un bon tall, és clar que les cues dels carrers de sortida i d'entrada no les compensa ningú, ni res. Només de tant en tant anant de putes o cardant amb la dona. però ara ja no me l'estimo com abans. S'ha tornat lletja i arrugada i li surten pigues per tot arreu. I una berruga a la barbeta. Sembla una bruixa. I el seu sexe ja no és abrupte i dur està pansit com una flor. En canvi les meuques sempre es mantenen joves, si no les foten fora. I a mi em repugna, tirar-me-la. Ha arribat un punt que no puc ni mirar-me-la. Quan penso que m'hi vaig casar m'adono que és l'estupidesa més gran que he fet al llarg de la meva vida. No entenc com en vaig ser capaç. No m'ho explico ni jo. Mai hi tornaria. Ara que encara és més fàcil no ho dubtaria pas, per molt que estigui prenyada. Però no la puc deixar, em suposaria un escàndol a la feina i perdria el treball. Aquests empresaris amb mentalitat medieval són els culpables del mal estat de Catalunya i ja no diguem del país veí. Aquests encara viuen en un règim mig agrari. Però això no m'afecta, només les cues i la lletja de la meva dona. Ara m'he de limitar a menjar amb ella, sense dirigir-li la paraula, és clar. I anar cap a casa els pares a donar-los un cop de mà. I demà sant totrnem-hi, i cada dia la mateixa història. Ja no disfruto ni conduint, i això que m'encantava. Sempre havia volgut tenir un cotxe per córrer. Potser en aquest carrer. Encara es pot avançar de pressa. De manera que penso accelerar. Són més de cinc travessies i jo estic cansat de cues.

 

De cop el cotxe ha de frenar ja que un nen, d'uns cinc anys, creua el carrer sense mirar. A la velocitat que va, i absent, no pot reduir com per no atropellar-lo. El nen passa per sota les rodes i amb els sotracs el cotxe es desvia. S'enclasta a la paret. Intenta obrir la porta, però amb l'accident no es pot. De manera que surt per darrera. El nen és a terra mort, n'està segur. No té cap més remei que fugir. Ningú l'ha vist. De la sort, no se'n pot queixar.

 

Un home. Una dona. Grans. Joves. Entre mig. Caminen. Abraçats. Una altra parella. Em repugna. Miro de matar-los com més de pressa millor ja que no disposo de gaire temps. Disparo. Poques bales. Em queden. Trenco. Una colla. De sis. Els mato. Diparant. Camino. Un home. Surt d'un portal. Disparo. Entro. Un pis. Obert. Hi entro. Una família. Els mato. Satisfacció.

 

- Qui cuinarà, doncs. Jo no en sé gens, us adverteixo.
- Jo mateixa. I a quina hora quedem. O voleu pujar al pis i ens hi estem ja fins la nit.
- A mi em va bé. Però haurem d'esperar els altres. No em sembla coherent començar sense ells.
- I tu, què en penses?
- Hòstia, sempre igual Mai dius res. Em rebenta això que fas. Si no ets sents còmode amb nosaltres ves-te'n. Ningú t'ho impedeix.
- Deixa'l estar. Ell és així. També té les seves facultats no? Si prefereix no participar-hi.
- Però és que després vol aprofitar-se'n. Mira que n'arribes a ser de rar. No m'estranya que et deixin sempre plantat.
- Però no et posis amb ell. A més, què t'ha fet ara. Només calla. És tan dolent callar. Bé que calla l'Eva també, i no li dius pas res. Per què no et poses amb ella. Au va, insulta-la. Com fa estona que fas amb ell.
- Però és que em treu de pollaguera.
- Si vols que parli.
- I per què no, ja fa estona que t'ho dic. Digues alguna cosa, coi!
- Ets una imbècil. Ho sabies. Sí, callo per no sentir-te. O encara no te n'has adonat. Ets una pija de merda, que viu en el seu món prefabricat i perfecte. Però que no en tens ni puta idea del que és la vida. Sempre en ambients elitistes i recluits i sentin-te el centre del món. El teu problema no és el silenci. Necessites que tots et fem cas. Si algú no te'n fa ja no et cau bé. Doncs sigues conscient que jo no te'n faig. Per mi pots anar a la merda. No entenc com vaig amb vosaltres. Si no fos per ella, no us hauria seguit mai. Tots sou uns idiotes. Us heu deixat controlar per ella. No us n'adoneu. Sí, ahir us vau fumar porros, però tard o d'hora us enganxarà amb coca. La filla de papà. Un papà feixista i subnormal. Però per vosaltres són com ídols. Sempre cercant els ideals fora del vostre entorn. D'això em queixo. D'això callo. Però m'és igual. Jo me'n vaig.
- Si, ves a la merda!
- Ho entens ara. No parlo perquè amb tu no es pot parlar.
- Espera't. Ets una imbècil. L'has fet enfadar.
- Si la culpa és seva. És més estrany! Aquest xaval no està bé del cap.
- No, senzillament pensa més que tu. I ara què, me'n vaig jo també.
- Si corre, no el deixis sol.
- Ei, espera'm!
- Aneu, marxeu. Ja s'ho faran. La puta parelleta. Els dos imbècils del grup. Ara com a mínim ja estem tots sis sols. Així què fem?
- Anem al pis.
- Molt bé, som-hi.

 

Ara el meu radi d'acció s'ha restringit. Ja no puc atacar pels carrers. Els humans s'han tancata a les cases per tal de menjar. Jo m'he de dirigir a ells. Ara ja no vénen per pòpia voluntat. Sóc jo qui està obligat a buscar-los. De tota manera és quan puc ser més efectiu. Rondant de pis en pis, aconseguiré de matar-ne molts. A aquest ritme em quedaré aquí un parell de dies més. Després ja estarà tota la feina feta. Jo ja hauré complert el pacte. De moment començo per aquest bloc. Mica en mica, he de buidar el Raval. He d'acabar la reexposició del tema.
coda: cloenda en diversos narradors?

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

Aquesta nit a Ciutat vella s'han comès una sèrie de crims perpetuats durant el dia al Raval. L'autor. Jo. Qui si no. Jo que els he escrit. Però qui sóc jo. L'autor o el factor instrument. M'enteneu? Qui és que es dirigeix ara a vosaltres. Jo o ell. Ell o jo. No sé si sóc o no el credaor. Dubto, és més, si tan sols en sóc un relator. No sé qui dels dos existeix. Sorgit de dins de la meva ment, ha assolit, al llarg de la lectura mental, una existència completa. No sé si és part d'un passat o d'un futur. Sabent que quedarà exempt del pas del temps. Com sempre ha predicat. El temps no exerceix sobre ell. O sebre meu. S'escapa/m'escapo de la condició d'humà. Però és del tot cert. Ho dubto. Ja no sé quin paper hi jugo. És potser aquest el pròleg. No. Decididament. Perquè jo no en sóc l'escriptor. Aquest ja figura a la coberta. Però com pot ser que jo hi sigui, dins. És que algú m'ha delatat. Aquest escriptor, potser? O és que ets tu, lector, qui llegint comfegeixes el llibre. És a dir que a desig teu, tu crees la història. Potser sí. Però aleshores sóc o no sóc. Cal suposar que si et puc parlar existeixo. Però si és així. Ves amb molt de compte, estàs en perill. Ja no només has entrat dins la meva ment, sinó que te m'has acostat. Ara ets vulnerable a mi. Qui sap quant temps de vida et queda. Ho saps tu? Jo sí. Però és clar que si és així, no ets pas tu, qui crees la història. Però tampoc és ell, ja que ell no em va poder controlar. Em vaig consolidar dins la seva ment. Aleshores sóc jo, qui crea. Jo sóc l'escriptor. No pas tu, ni ningú altre. M'entens ara? Això vol dir, que cada lector, és una nova víctima. És més, que cada volum serà diferent. Jo li donaré forma. Tinc a l'abast una gran matèria. Puc destruir-vos a tots. Des de dins. Ja que en llegir em doneu via lliure per entrar en la vostra ment. Havies pensat mai que la lectura és tan violenta. Ara potser deixaràs el llibre, espantat. Però és massa tard. La A ja és escrita. No pots trencar la cadena de l'abecedari. No pots parar-me els peus. Ja sóc dins teu. Tard o d'hora et mataré. No en pots culpar ningú. Tu t'has destinat en llegir-me.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

Busco més víctimes tot i que comença a ser fosc. Em pregunto què se'n deu haver fet del noi. Sé que s'ha actuat a tota la ciutat. Però i ell, on ha anat a parar. Potser, amb el poc vagatge, s'ha deixat descobrir. No ho sé pas. De fet no el sento. No noto la seva presència. Tot i retornar al seu territori, no el trobo. Sóc vora la catedral, ell hauria de ser a prop. Però no hi és. Potser encara arrossegava masses defectes humans i jo no en vaig saber detectar cap. Però és impossible. Va actuar tan fredament. Tan professional. Però no hi ha hagut cap crim aquí. La neteja ètnica, si se'n vol dir així, d'humans no s'ha dut a terme. M'ha fallat, ens ha fallat. Si el trobo, l'hauré d'eliminar. Espero anar errat. Camino i al meu pas vaig eliminant els qui topen amb mi. Avui, cap a la tarda, he recuperat el ritme habitual. Per sort. Amb demà en tindré prou per enllestir. Podré marxar d'aquest lloc pudent. A mida que extermino em recupero animicament. Ells ja no han de patir. Lentament degollo, disparo, trenco, ennuego, escanyo, mato. Em sé satisfet. Cal esperar que ha decidit anar a acuar en un altre teatre. Potser és al Clot. És d'allà d'on provenia. Avui allí hi ha hagut un gran defalliment. Ell en deu ser la causa. Sí, n'estic segur. No pot ser que ens hagi traït. És massa bo. La humanitat es va veient cada cop més desplaçada del seu entorn suposadament originari. De fet el seu entorn és qui l'extermina. No saben que és precisament per delliurar l'entorn de la seva pressió que som aquí. Com si es tractés d'un escamot d'execució anem allisant el terreny. Cada cop hi ha menys contaminació humana. La raó, de la qual es venten, és fictíca. No han tingut mai el do de la racionalitat. Els qui l'han obtingut, hen sofert la metamorfosi. Només els nostres tenen de debò el pensament. La raça humana, tot i ser una raça orgullosa, no sap de debò quina és la seva condició. Mai han conegut la seva realitat. Sempre han viscut en una mena de món inferior i personal que no estava dotat de realitat. Ara a mida que s'acosta la Z els anem eliminant. Amb la fi, arribarà la pau. Però segueixo buscant, amb parsimònia, més víctimes.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´ 

 

Cada cop n'estic més convençut. Ell és al Clot. Sinó, no entenc el que ha passat aquí. No entenc com pot ser que no s'hagi mort més gent. Només els d'ahir nit. Ara ja en ple rovell de l'ou, a l'antic fòrum, puc contemplar el que serà el meu útlim destí. De manera que prefereixo abandonar el Raval a mans dels altres, i dedicar-me exclusivament a la tasca endarrerida. La perifèria havia de ser el darrer estadi de la nostra feinada. No es pot actuar sense un concens. Si havíem decidit ja l'estratègia, ell no és ningú per enderrocar-la. Malgrat tot no el puc culpar. En tot cas jo en tinc part de responsabilitat. Hauria d'haver-me advertit sobre la seva fragilitat. No és pot ser independent. És precisament la frustració dels humans. Sempre intentant reivindicar aquesta condició. Sense ser conscients que és més que una utopia. Ningú d'ells és capaç d'aconseguir-ho. I en tot cas s'adona, l'ecollit, que és millor tenir una força compactada, la nostra, que no pas única, la individual. Perquè un de sol fa ben poca cosa. Entre tots fem la feina. Ell s'ha saltat el reglament. Però alhora ens ha estalviat feina. I s'enten. També jo he anat deixant un rastre de morts al meu pas. Però jo hi tenia permís. Ja s'havia comunicat. I per això no entenc com és que no el trobo. Estem tots en contacte etern, i ell, s'escapa de la meva ment. Com de la dels altres suposo. A no ser que sigui mort. Aleshores s'explicaria tot. Si és mort, a part de perdre un company, n'haurem guanyat un de nou. L'assassí. Perquè no se'ns pot exterminar a nosaltres. Ens encarnem en l'agressor. De manera que la víctima, esdevé l'assassí, i aquest, el mort. S'intercanvien els papers. És grotesc, però necessari. En tot cas m'he d'esforçar a trobar-lo. Ja sigui ell, o el nou. És per això que m'aturo, i el cerco. He de trobar aquest element. És una peça clau del trenca-closques. Sense ell part del plà se'n va a norris. Necessitem saber amb quants dels nostres comptem. Si no, no podem dividir les zones d'atac de cadascú. En tot cas, de moment, m'encarregaré de la seva. Els altres ja coneixen la situació. El busquen també. Si el troben, tenim ordres de matar-lo. És evident, que només nosaltres som capaços de fer-ho. Per molt que en matem un dels nostres, només aquest en pateix les conseqüències. Estem apartats de la condició d'humans. Som pures existències.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

Ço de la meva tasca, és complicat. Sempre serà una feina desagraïda. No se'ns reconeix mai el nostre treball. Sempre afanyant-nos per tal de fer un bé als altres, i en canvi ens giren l'esquena. És evident que tots els qui tenim un xic d'artistes, acabem mig ignorats, i sovint titllats de bojos. Però no està tan clar el que és un artista. Perquè si l'artista és aquell que fa art, què és l'art? En certs punts de vista, també ell fa art. Els seus crims són realment meticulosos, i cavil.lats. És per tant un art incomprès. Ell és un artista. De segur que sí. Sobretot quan fa com ara. Que agafa una dona pel braç, l'enclasta la paret i li baixa els pantalons.

 

La nena és morta a terra. Està espantada. És summament divertit, veure com apteixen. Li baixo les calces i la deixo nua de cintura en avall. Amb els pantalons caiguts i les calces baixades, li separo les cames. Tremola. Per tal de fer-la patir li passo la mà pels pits, tot pinçant-li els mugrons. La faig devallar, repassant el ventre, tot seguit acariciant-li els llavis del sexe. La condiciono forçada a posar-se calenta. A desgrat seu. Quan és més espantada li passo la mà per les natges i li introdueixo a la vagina. Pateix mentre és penetrada. Quan és dins ja no hi ha res més a fer. Disparo l'arma i amb tres bales en tinc prou per perforar-la de dins. Mai havia disparat en un úter. Tot i notar les perforacions, que les bales han fet, només ha rajat sang per la vagina. No ha sagnat d'enlloc més. En canvi de dins, devia estar feta una coca. M'ha semblat divertit. La pistola s'ha endinsat al cony i ha percutit amb força. L'he morta innovant. Com un artista. Cada cop creo un nou mètode de matar. Aquest m'ha semblat adient. L'he violat sense tenir-hi res a veure. El meu sexe ha estat la pistola. El semen ha estat la bala. He engendrat un fill nou. La mort vaginal, si és que se'n pot dir així. No li he deixat sentir res, ni un orgasme. Només ha notat com la penetrava, allò que li donaria la mort. M'ha semblat més que cruel. Sobretot pel que ha tardat a morir. Encara amb el ventre ocupat per l'arma, s'ha anat apagant. M'ha calgut però, malgastar massa trets. No tornaré a repetir-ho. El plaer és massa car.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

Davant meu s'hi troben els dos cadàvers dels nois. Dono voltes al seu voltant i m'adono que han estat morts per un dels nostres. Dedueixo que ha estat ell, potser no és del tot cert que ens hagi traït. Donc per sabut que aquesta nit sí que ha actuat, i per tant, també de dia. De totes maneres no dic res segur, potser els seus crims encara no han estat descoberts. De dia, és difícil amagar-los, però ell en pot haver estat capaç. Danso de felicitat en pensar que no l'haurem de matar, en veure'l de lluny em queda comfirmat que no ens ha fallat, ha fet doble feina. Durant tot el dia, com ara sé, ha exterminat aquí i allà, és un bon alement. Comunico la descoberta als altres, ja està solucionat. Ara ja és fosc del tot. Com de la gola del llop, la gent s'amaga de la foscor. Nomé trobaré els joves innocents que van als bars. De manera que els crims es faran en colles, o en grans grups. Puc percutir en un bar sencer. Avanço doncs sota els carrers gòtics i estrets, que pudeixen a pixats d'humans. Examino les clapes d'excrements i vomitats que deixen al seu darrera. Entre la pudor diviso algú. El primer vell vagabund d'aquesta nit. Només em cal colpejar-lo amb un ferro per fer-lo defallir. Els carrers gairebé humits són un cementiri disfressat. Sento a un parrell de cantonades, el xivarri d'una colla. Els adolescents embriagats no costen pas de mutilar. Amb les ampolles dels mateixos els degollo, un a un. Borratxos com van no s'adonen de res fins que són morts. Els altres se'n riuen de l'espectacle. Reaccionaran quan els toqui a ells. Ja massa tard. Enmig d'ells s'acaba la gresa. Aquests estrangers no saben beure. Deixo el carrer i m'endinso en un altre panorama. Cerco de ple, un focus de diversió. Vull cometre un sacrifici massiu. El bar és un altar preestablert amb antelació. Les víctimes acudeixen al seu sacrifici feliços. No hi ha res com matar algú amb una rialla. Empapats d'alcohol o bé de drogues, cauen plomats amb facilitat. El bar queda silenciós, només amb la música de fons. El jazz mai no m'ha seduït. Em cal fer callar els altaveus. Tots han mort sense gairebé adonar-se de res. Es pot arribar a una velocitat trepidant, a l'hora de matar. Esdevenim invisibles.

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

Em començo a imaginar com quedara el món després de la nostra neteja. Tot un planeta net d'impureses. Vells i joves, homes i dones, tots sota l'hecatombe. I darrera d'ells els seus mites, la seva llengua, els seus hàbits, la seva cultura, el seu sistema polític. Tot. Un nou imperi de puresa i complicitat, entre el món i els habitants. És a dir, entre el món i res. Quan acabarem la tasca no necessitarem mantenir la nostra aparença. Podrem desallotjar-nos del cos, de l'instrument que ens serveix per matar. Acabarem de completar la metamorfosi. Ara he de continuar pensant, per tal de liquidar-los. Canvio de lloc i em dirigeixo a un altre establiment. És curiós veure com al voltant d'allò més religiós, al llarg del temps, s'hi han establert els bars i els bordells. No és difícil deduir que la principal clientela provenia de la clausura. Una clausura física i no moral. Nosaltres en canvi, sense cap tipus de clausura, alhora som clausurats. Decidim cenyir-nos a la ment. Curiós si més no. Com els principis dels mots. Queden, les lletres, closes en un parametre determinat. I alhora són lliures. Es poden separar, canviar d'ordre. Podem pronunciar-les aïllades. Àdhuc podem no pronunciar res i entendre-ho tot. Ells no. Fet i fet, un cop enllestida la transformació, acabarem abandonant aquests requisits humans que ens són necessaris ara. Com el llenguatge. Un cop arribada la culminació no ens servirà de res. Ara, però, ens calen les lletres, les paraules, per entendre'ns entre nosaltres. Però falta ben poc per acabar aquest estadi. Les paraules semblen l'única creació humana que té sentit. Tot i que són les culpables de trencar-los l'aliança. Cada paraula, alhora que designa una realitat, restringeix aquesta a la seva cultura, al seu origen. Seria absurd de pensar que la paraula és universal. Seria erroni. Cada mot té sentit en un context. Fora d'aquest queda buit. Però les lletres no, un cop més queda palesa la seva llibertat. Les lletres són com les notes. Arreu són les mateixes, fins i tot al llarg del temps. I cada llengua és com els compositors. Creen les seves combinacions úniques de notes. I esdevé la partitura, la combinació que es fa de les lletres. Però aquesta condició els obliga a decidir un director. Erròniament han creat déus. És per això que perd el seu significat, justament perquè mai no en té.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

Forçosament han de morir, tot i que potser siguin innocents i que no siguin culables de res. Però ja han estat condicionats des del seu naixement. El fet de ser humans els obliga, els destina, a complir el seu deure. A morir per tal d'alliberar l'univers del seu pes. I per tal d'acomplir la promesa són exterminats. Potser precisament aquests adolescents no havien fet res, de dolent, però ja havien nascut. I cap d'ells podia fer el canvi. Tots tenien els preceptes humans la mar de decidits i de compresos. Tant pel que fa al seu sistema de raonament, com a la seva manera de fer. De viure. Tots tenien ben inculcades les normes morals, que en diuen. Aquesta recança que els provoca tot allò personal, els ha portat a condicionar la societat. Des del tabús als còdigs civils. Ja va començar, però, fa molt de temps. Quan la terra va començar a queixar-se. La culpa és dels Grecs. Llastimosament els nostres efectius encara no havien estat desenvolupats. Aleshores hauria estat més fàcil d'enderrocar el seu sistema. Però no vam poder actuar fins aquest segle. Anteriorment hem hagut de passar per fases d'evolució encadenades. Ara la feina ja està feta. Només ens calen un parell d'anys per acabar de completar la formació. Sembla cínic, que els qui per ells són criminals, tinguem una filosofia pròpia. I en canvi ells, teòricament dotats de la bona conducta, esdevenen a ulls globals, simples i badívols. Ara, quan els dos joves que es convulsionaven, han deixat de patir, encara em resta molta feina. Semblava que fos impossible d'eliminar-ne tants de cop. Però em sentia pletòric. De tota manera ja no podré tornar-hi. S'ha de presentar una ocasió molt clara. Com al tren. Però ja n'hi ha que han mutilat els transports públics. Demà en patiran les conseqüències. I fora del metro no hi ha grans efectius de destrucció. De totes maneres, ara, de nit, tampoc funcionen. És per això que serà molt difícil poder eliminar-ne més d'un centenar d'un sol cop. Però això no vol dir que deixi estar la feina d'avui. Encara hi ha molta gent als carrers. Menys que abans, però encara menys que després. Entre d'altres coses perquè molts moriran aquesta nit. Demà la ciutat es llevarà mig alliberada, i ells de dol. Entre tots estem acoseguint anar més de pressa del que havíem previst.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

Gradualment, mentre anava escrivint la novel.la, he procurat delimitar el personatge. Però sembla evident que a aquestes alçades ja té una vida pròpia. Sobretot com, quan ara, em força a intervenir-hi. Ara tu saps coses d'ell, que desconeix, i que no recorda. Però no sé si te les ha fet passar per alt. De la mateixa manera que ell desconeix, en teoria, tots els textos en cursiva, és a dir allò extern a ell. Però m'adono, que potser vaig errat. Hi ha mots, ara que faig la correcció, que se m'han escapat, per no dir que els ha inculcat ell. Em fa tèmer, no tant per mi. Mentre jo visqui se n'aprofitarà, però pateixo per tu, que pots acabar esdevenint la seva víctima. Sé del cert que ha aconseguit ultrapassar els límits, tant els que jo li he marcat, com les pautes evidents, del paper i el volum. Però ha estat capaç d'introduir-se a la teva i a la meva ment. Sinó recorda i veuràs que te l'has fet teu. T'aconsello que te'n desfagis, però és massa tard. Ara ja no podràs fer-hi res. T'ha posseït. Com m'ha conquerit a mi, i m'ha pres part de la meva vida íntima. Com els noms pròpis. Ha escrutat el meu cervell i m'ha pres aquell mot que regeix tota la meva vida. Introduint-lo aquí se l'ha fet seu. Ha invertit els papers i veig que és ell qui em delimita. Si t'hi fixes ha decidit de fer constar només un nom propi, Precisament és el mot que m'ha pres. Hi itero, ves amb compte, si ha estat capaç d'assetjar el seu creador, encara li ets més vulnerable tu. Si m'ha pres a mi Eva, et pot prendre a tu la vida. I això no és tot. Sempre el duràs en tu, on vagis i en tot moment. S'aprofitarà per tal d'introduir-se a tots els qui t'envolten. I així acabarà exterminant-nos a tots. Potser l'única solució... però no em faries cas. I no crec que funcionés. Suposo que efectivament el suïcidi és l'única porta de sortida. A no ser que éssent un bon lector, ja no hagis començat el llibre, informan-te abans sobre ell. Però em temo que no hi podrem fer res. Ara ja l'he creat. Jo en sóc el culpable. I hauré de suportar aquesta tortura tota la meva existència. De fet com deia abans, l'única solució seria que em matessis a mi. Sí, tu lector m'has de destruir, i alhora el podré destruir a ell. Però és que ja no sé qui escriu. O bé sóc jo, que figuro a la portada, o bé sóc jo, completament absorbit i transformat en ell.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

Haver de continuar amb la història no m'agrada, però potser és l'única forma de salvació. L'única manera de redreçar aquest cisme que he provocat. Potser serè capaç, de la mateixa manera que l'he creat, de destruir-lo o bé d'adreçar-lo de nou. De manera que si et plau, continua llegint, ara que de moment la teva vida no té solució. I si no, entra de ple en la narració, i escriu-la a partir d'ara, tu mateix. Com ha fet ell fins ara. Potser unint les nostres intencions, aconseguirem d'arribar a bon port.

 

Segueixo passejant pels carrers. Darrera cotxes, homes, i futurs morts. Acabo de sorprendre una parella esbufegant dins el seu vehicle. Els he mort, abans no arribessin a l'orgasme. Han fugit per trobar intimitat, i han acabat trobant-la per tota l'eternitat. És a dir per ara, ja que no tenen transcendència. Seguint aquesta reflexió, el concepte d'etern, que tants problemes planteja, queda resolt d'immediat. Senzillament no existeix. I alhora es resol l'infinit. Queda clar que tampoc pot ser. De la mateixa manera doncs, no hi ha un temps perdurable, sinó que tot té una fi. Cosa que porta a negar tota una sèrie de coneixements humans, com per exemple les matemàtiques. No són factibles en el moment que desapareix l'infinit, l'etern. Si basen doncs la seva raó en aquests conceptes, cal deduir que és una nova religió. En aquest cas potser més acceptada per la societat, però igualment escrupulosa i absurda. És una creença més d'aquest coi d'humans. I tot el que els pertany és buit de significat. Alhora que es dediquen a crear, no fan res més que autodestruir-se. I no en són conscients. I una espècie tan inútil no es mereix viure. I tu tampoc. I no et preguntis qui és tu, ja és prou clar a aquestes alçades. De moment encara viuràs, però. No com aquest vianant, drogat, jove, que fa tentines pel carrer. M'hi acosto per donar-li una sobredosi, en aquest cas de pòlvora. Tot i que em repugna disparar, reconec que és efectiu. I més ràpid que actuar manualment. Però el mejor plaer és actuar amb la ment. Dominar-vos i provocar la fi. Que s'autodestrueixin. Sense haver d'intervenir-hi més d'un segon.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

Inclusa. Ella hi és inclusa, dins del gènere humà. Sense cap mena de dubte. Ja només el seu vult, aquesta cara desagradable, la mostra com a característica humana. És summament desagradable de veure. Fa una sensació d'angoixa. Queda clar en aquests moments que fem una bona feina. Aquesta és molt lletja. De segur que si ens ho proposessim més d'un l'eliminaria. I ja entre ells. I és que no es pot ser tan lleig. Hauria d'estar prohibit. I encara menys per una puta. M'imagino quina deu ser la sensació d'algú que encès com va, es trobo fornicant amb una cosa tan escrupulosa. És gairebé escatològic. M'han d'agraïr que me la carregui. Aquesta sí, a cops de puny. Apallissar un ésser tan dèbil reestableix les energies. Malgrat tot, aquestes putetes, ja no haurien de ser al carrer, a aquestes hores. No entenc com elles, aquest gremi tan especial, s'entesten a treballar soles, d'autònomes. No ho veuen que encara és pitjor. Si precisament elles, només desitjan-t'ho podrien controlar el món humà. La prostitució és bàsica. En part per això s'ha d'eliminar. Sense putes la societat es veu immersa en una desgana general, per no dir en una depressió molt profunda. El sexe és la peça clau de tota l'existència dels humans. La seva és una vida destinada a cardar. I de tant en tant procreen. Però bàsicament busquen satisfer les seves necessitats. I si aquestes no es poden calmar, l'home perd les ganes de viure. Matant meuques ens donem una satisfacció, a nosaltres, i si són lletges, com aquesta, a ells i tot. Encara no entenc què hi feia al carrer. Ara ja és morta, i tant me fa, però és incomprensible. Potser esperava un client citat previament. Ho ignoro. Però és estúpida, o ho era, tanmateix. Podria haver viscut alguna cardada més, de no ser en aquest lloc. Encara hauríem tardat fins demà a anar als bordells. Ara ja està, una menys, però té collons la cosa. Però ara he de saber on hi ha més gentada. Tot flairant he de canviar la direcció. Cada cop me n'allunyava més. Però en un minut ja hauré eliminat una dotzena d'homes/dones més. Són precisament allí, en aquell portal. Pujen tots cap un piset. Segurament munten una orgia. Jo els faré trontollar els plans. M'agrada fastiguejar-los en aquests moments. És clar que encara m'agrada més matar-los.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

Ja està fet. Els he matat de seguida. He esperat, això sí, que entressin al pis. D'aquesta manera estic dins d'un edifici, amb les conseqüents vides a l'abast, i els frustro quan estan mé exaltats. A un l'he mort de seguida, només entrar. Els altres deu, només tres dels quals eren nois, els he mort quan eren despullats. Enmig d'aquell garbuix de pits, culs i cuixes. Talment una combinació explosiva d'experiències homosexuals i gairebé necrofíliques. Doncs més d'un sucava amb una de morta, o bé a l'inrevés. Tot i que per evidència més rarament. No els he pogut matar a tots de cop. Però he enllestit ràpid. Algun encara haurà gaudit d'una última correguda abans de fer l'ànec. Però no m'agrada recordar com ha anat. Prefereixo limitar-me al temps present, quan entro en un pis veí. A aquestes hores és evident que dormen. De manera que vaig directament als dormitoris. Em puc sorprendre, això sí, trobant algun matrimoni estimant-se, però no em privarà de treballar. En aquest habitatge en concret tots han anat a jóc ja. És curiós, tot i no tenir fills, de segur que han anat a dormir d'hora. Ara els dos babegen els llençols. També degotegen, a partir de la meva intervenció, una mica de sang. A ell l'he ofegat. No m'ha costat pas gaire, tenia la cara sobre un coixí. A ella li he tallat les venes dels canells, i mentre es desagnava, l'he violada. Diguem que no li ha agradat gaire. Malgrat tot he quedat tacat de sang. Em veig forçat a desprendre'm de la roba. M'és incòmode anar moll, i encara més deixar un rastre rere meu. Mentre arreplego roba de l'home em fixo en ella, i repasso els trets del mort, era realment preciosa. Llàstima que no fos dels nostres. La podria haver deixat en vida. Per sort ell i jo tenim la mateixa talla. Surto del pis i entro en el del costat. En enllestir aquest canviaré de planta, forçosament ja només hi ha tres pisos a cada replà. De moment m'entretinc a obrir la porta. Aquesta gent maniàtica que posa tantes mesures de seguretat, m'irriten. Malgrat tenir alarma, sé com evitar-la. No tant per por a ser descobert, sinó per estalviar que els altres futurs morts es desvetllin.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

Kilos i kilos de greix s'amunteguen sobre la dona. L'home dormint sobre d'ella. Més aviat sembla un globus inflat. Fa l'impressió que s'hagi de rebentar. Si fos així m'estalviaria la tasca de donar-li mort. Primer ataco els pares, són més perillosos, si és que ho poden ser, els humans. Amb un ganivet, recollit prèviament a la cuina, perforo el cos de l'home, a l'alçada del pit i travesso el coll d'ella. Aquests ganivets no sempre es troben, però quan hi són no es poden desaprofitar. De manera que morts ells, l'utilitzo amb els nanos. A un el desbudello i li tallo el coll. De manera que queda convulsionant-se una estona. L'altre que s'ha despertat patirà una mutilació en vida. El tiro a terra. Li agafo el cap i el colpeixo fins deixar-lo estabornit. Aleshores, sense pressa, incideixo el ganivet a l'alçada del muscle. L'os és dur, i em cal picar diverses vegades abans no perforar-lo. Els xiscles no m'immuten, de tota manera em prenc la molèstia de tapar-li la boca. Fent pressió aconsegueixo separar el braç del cos. Repeteixo l'operació a l'altre braç. En aquest abans li tallo un a un els dits de la mà. El faig patir una mica més. Després li tallo el penis i li poso a la boca. És un espectacle únic. Només em cal esperar que es dessagni. De tota manera, amb l'atac que pateix, no tarda gaire a tapar-se el conducte de l'aire amb el seu propi sexe. Quan el té al coll ja no el pot rebutjar. Es mor asfixiat. Llàstima, ha patit menys del que desitjava. Només em cal imaginar la cara dels que descobriran el crim. Quedaran perplexos davant aquesta obra d'art. És una excultura feta amb bases humanes. Dono el toc de gràcia col.locant els braços a sobre dels ulls. Com si se'ls tapés per no mirar. Després marxo, satisfet, és clar. En devallar les escales recordo que m'he deixat el ganivet a dalt, de manera que he de tornar a entrar al pis. El recullo i torno a sortir. Prenc la precaució, abans oblidada i passada per alt, de tancar la porta. No voldria que es descobrís abans d'hora. Ara sí baixo les escales per perpetrar un nou acte de violència. La porta, amb l'ajuda de la pistola, s'obre fàcilment, el soroll no desperta ningú. De tota manera ara ja l'hi he posat el silenciador. No sóc tan estúpid com ells. Encara que reconec que sovint em deixo anar pel meu desig intern, com amb la criatura de dalt.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

Lamentablement no puc fer-hi més. Només hi havia un home sol i despreocupat, dormint amb una cervesa a la mà i el televisor pampelluguejant. L'espectacle era tan repugnant, tan humà, que els meus impulsos, lamentablement, no els he pogut controlar. De no haver estat així ara no seria al carrer, diambulant per tal de tornar-me a incidir en un o altre edifici. Però no m'he pogut aturar. Després d'haver esbotzat la porta els he anat liquidant a tots, desperts o no. Ja no podia entretenir-me amb detalls. Havia passat a l'acció de forma rutinària. La culpa és del nano. En ell he descarregat la creació, els altres han anat passant pel sedàs per pur mètode. La feina de cada dia s'ha fet palesa en aquests instants. Em sorprèn copçar com amb la pràctica cada cop sóc més veloç. He buidat dues plantes en tres minuts. És clar que després de diparar tants trets, els altres ja s'han desvetllat. Fins i tot un, ignorant la meva habilitat, m'ha intentat sorprendre. No cal dir que ha estat liquidat amb sabiesa. En acabar, la policia, suposo que alertada pels que havien de ser els propers, ja era aparcada davant dels pisos. No he tingut cap més remei que sortir i matar-los, també. De fet només hi havia dos cotxes, i uns quatre agents. No en calen pas més per detenir un criminal. Però no hi comptaven pas amb mi. He caminat tranquil fins deixar-los pelats a tots. Només m'ha tocat un dels projectils disparats. Però en calen deu com aquest per destruir-nos. En qüestió d'hores ja s'haurà cicatritzat. Batuda la patrulla m'he aprofitat de la condició, i he arreplegat les armes dels vehicles. Dues pistoles més, una porra i bales. Estic preparat per atacar de nou. Ara els carrers són més solitaris. Cada cop ho són més. Malgrat tot encara no són les tres, tot just falten deu minuts. D'aquí poc el seu temps determinarà la sortida massiva, dels locals, de tota la jovenalla. Si bé el temps no em preocupa a ells els discrimina. Tard o d'hora acabaran per culminar la seva vida sota les meves mans. I en part tot gràcies a ells mateixos. A les seves normatives legals, de fet degudes al govern. I és que no es pot anar enlloc amb les dretes. Ja ho haurien de saber. Però malgrat tot jo tinc feina, no puc perdre el temps.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

Mentre espero encara em trobo amb algun despistat que pagarà cara la seva condició. Tot i saber que és tard encara s'entesten a caminar pels carrers. Realment, excepte les iaies i els vells, la nova societat ja no té por, quan és de nit. Abans, la nit implicava les tenebres. La societat moderna, ha estat capaç, d'això sí, de superar els seus antecedents. És curiós observar com amb invents ben simples, la humanitat venç les seves pors. Una cosa tan insignificant avui com una bombeta, és l'inici de la victòria sobre les fosques. Encara avui, la quitxalla, se sent més segura en obrir els llums de les habitacions. Però si bé han sotisficat el mètode per superar la por, els temors continuen inalterables. Perduren des de temps ha. Les pors, excepte petites innovacions, sobretot cinematogràfiques, són les mateixes que fa segles. Sempre s'ha temut allò que es desconeix. És aquest potser el motor de la ciència. I per tant el de la vida actual. És evident que a principis de segle Freud aconseguí canviar el panorama. Però encara les seves lleis continuen vigents, i dignes encara de ser explorades. És una mostra més de l'estabilitat humana. Demostra que és alhora que generadora de nous projectes, conservadora amb els anteriors. Però de moment, tot i ser un tema intrigant, no val la pena dedicar-hi més temps, i encara menys aquí. En aquests carrers, mentre espero, encara hi trobo algú. I aquest algú s'acosta ja a menys de tres metres devant meu. Només em cal allargar la mà i incerir en el seu cos la llarga daga. El cor és un òrgan fràgil i dèbil, alhora que vital. Però s'acosta el moment de la carnisseria. Els joves han de passar per l'escorxador. Les meves mans, en aquest cas, en aquesta zona, seran els botxins. Que comenci la revolució, un a un han de passar per la guillotina.

 

Noètic no ho sóc del tot, ja que no deixa de relacionar-se amb ells. De tota manera, si res ens diferencia dels assassins, homicides, i degenerats humans, és el nostre intel.lecte. Malgrat tot, aquesta és la diferència amb tot tipus d'humans. No només amb els criminals. Resulta lícit dir doncs, que en part sí, som noètics, però sempre i quan ens servim del llenguatge al seu ús adequat, el particular. En aquest cas al nostre interès. Ara són les tres. I ja comença a sentir-se la ferum dels humans que surten dels locals atapeïts. Avanço cantonada rere carrer i parat davant les sortides, disparo a boca de canó. Els trets ressonen pel barri. Els idiotes que treuen el cap reben també l'impacte cranial. Algun cau a terra des de l'ampit de la finestra. La sang, com els cossos, s'amuntega als carrers. Aviat la pudor de pixats es barrejarà amb la dels morts. Com en aquell llibre començat fa temps. Imaginant aquesta utopia no deixo de reduir el nombre de vivents. Els vaig eliminant, com qui juga a escacs, fent els passos adequats pel mapa. No costa gaire fer-los escac i mat. El rei, inexistent, no juga al meu taulell. Pot semblar incomprensible, sobretot pels qui s'hi dediquen. Però és molt més entenedor dir que sense el rei, no hi ha res a protegir. Pots dedicar-te exclusivament a menjar-te les peces. Deixant sobre segur, que per molt que ataquis mai et mataran, doncs tu, al contrari que ells, no en tens de rei. I el seu, és més vulnerable que no és pensen. Nogensmenys el joc és també intel.lectual, de la mateixa manera que estúpid. Resulta còmic i pràcticament paradoxal que en un joc es dediquin a defensar allò que més els estorba. I sobretot un rol que està mancat de significat, actualment. La monarquia és una institució que no serveix absolutament per a res. Només provoca un greu malentès en el sistema evolucionat. Però s'entesten a mentenir jocs en els quals aquesta figura inútil, és la base de la partida. Als escacs, el rei s'ha de defensar, tot i ser conscient que no serveix per a res. I es posa de manifest que és una figura prescindible, àdhuc el seu moviment és simple i lent. Però si en escacs et treuen el rei, se t'ha acabat el joc. Jo però em dedico a manllevar la vida dels meus adversaris. Resulta més efeicient que anar eliminant peons.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

Ozonosondes gegants s'amuntegaran a aquest pas per arreu en qüestió de dies. És un factor més per tal d'eliminar-los. Serien capaços de farcir la terra d'instruments completament inservibles. Comença a ser hora ja que s'adonin que són ells qui provoquen la seva destrucció. La seva atmòsfera vital, són ells qui se l'han carregada. Nosaltres precisament intentem reestablir-la. Ara aquest afany ecologista els vol fer canviar, però no s'enganyen pas, saben prou bé que és una simple moda que el temps s'emportarà. Només els cal esperar un temps providencial per tal de tornar al ritme de contaminació anterior. Si no, la seva base és destruiria. Però els il.lusos sempre són feliços fent veure el que no és. Actuant com si el món ja estigués salvat, es reforcen en la seva vida i neguen la seva condemna. Però ells estan acabats, han acabat per destruir la seva atmosfera, aquella que els proporcionava la supervivència. I encara sort, que no destruiran cap altre planeta. Qui es pensen que són, per colonitzar no ja un país, sinó una part de l'univers. Com poden pensar que una cosa tan insignificant com ells té el privilegi de poder intervenir en el cosmos. En l'absoluta creació. És totalment patètic. Però s'entesten a enviar sondes, satèl.lits, naus, estacions espacials, tot amb un afany de destruir ja no el seu planeta, sinó el dels altres. Perquè és que encara que no siguin habitats cal tenir en compte que el planeta, cada planeta, és un ésser viu. Que no es pot dominar els éssers vius. Però la raça humana és creu superior, només perquè caminen drets. Si sabessin que en realitat hi ha animals realment més espavilats que ells. Neguen la possibilitat d'equiparar la seva lògica amb els instints animals. És que potser no és el mateix. Cap d'ells no ha anat més enllà. Des que neixen ja posseeixen aquest do, per tant no se'l guanyen. Només l'apliquen. Comels animals amb els instints. I resulta molt fàcil dir que un home sol no desenvolupa el seu saber. Però siguem francs, un animal vivint amb una altra comunitat x, tampoc desenvoluparà els seus trets distintius. Tots imiten, tots els animals. No poden pensar, i aquest és el seu error, que no són animals. Només en quedem exempts nosaltres.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

Possiblement la seva condició els força a anar sempre errats. I massa sovint rere unes modes estúpides. Cal entendre que la moda no és res més que un mitjà per exprèmer la societat. Tots aquells qui s'hi addereixen, perden en acollir-s'hi, tota la seva individualitat. La moda ens serveix per tal de resumir-los a un sol factor. És un instrument de síntesi. Per ells esdevé un punt essencial. No accepten els qui van contra la moda. Per ells la societat ha de ser pautada per uns mateixos conceptes. Tot allò que sigui multicultural els provoca un empatx. Massa sovint els joves ja creixen amb aquesta iniciativa. De fet la moda condiciona la nostra elecció. El fet de rebutjar-la de forma minoritària ja restringex les nostres integracions. És degut a la societat que en som tan pocs. Però alhora som els necessaris. I seria absurd pensar que tots duem un mateix uniforme, o un mateix model estètic ens regeix. Això és una característica exclusivament seva. Per sort. Però pensar m'esgota. Sobretot ara, després de la jornada laboral. M'és convenient exterminar descansat. De manera que fins que claregi em limitaré a treballar, sense raonar. Senzillament em permetre el lúxe de funcionar com una ment humana, com un autòmata. D'això també en som capaços. En part la culpa és del cos que arrosseguem, volguem o no, no ens en podem separar en vida. Per tant en ell encara s'hi recullen petits defectes de la vida anterior. D'aquell estadi però no en tenim reminiscències intel.lectuals. Només són petites tares físiques. Entre elles el do d'actuar com ells. Potser és un inconvenient que esdevé positiu en moments com ara. Em cal un descans. Una pausa.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

Quan comença a fer-se clar faig un còmput de morts. Comptabilitzant els morts de tot el dia, des de la nit anterior, arribo a la conclusió que he mort aproximadament unes deu mil persones. Calculant els efectius que tenim desplaçats dedueixo que deuen quedar escassos supervivents. Entre tots hem aconseguit de reduir-los. Aquí ja no hi ha cap ciutat. Només uns habitatges deserts. Amb el temps passaran a ser runes. De moment escruto la meva zona i només detecto nou vides. És clar que totes molt escampades. Com que no he sobrepassat els meus límits em cal pensar que els altres tampoc no ho faran. De manera que jo en sóc l'únic responsable. Els he de destruir amb les meves mans. Emprenc doncs la difícil tasca de trobar-ne les empremtes. Un cop detectades ja serà mol més fàcil. Però en tot el meu radi d'acció de segur que estan escampats arreu. Serà difícil trobar-los concentrats. La majoria d'aquests deu deuen ser individus despreocupats que encara no s'han assebentat dels horrors. Deuen dormir encara, feliços i sense perdre el somni. Pràcticament tots es veuran afectats en menys de dues hores. Després ja podré donar per acabada la meva labor. Podré marxar, immigrar, cap a un nou destí. De camí ho aprofitaré per esbargir-me. Encara servo el record del mutilament, com el de la violació. Tots dos crims han estat plenament orgasmàtics. Tant pel que fa a disparar dins d'un úter, com mutilar algú mentre panteixa. Ara però mentre degusto les instantànies he d'arribar als exiliats. No se'n pot dir de cap més manera. Són en aquesta terra, quan no hi haurien de ser. I en despertar es trobaran en una nova ciutat. Perduts en una immensitat desoladora. L'esperança és per alguns despertar amb la parella. Si és així gaudiran d'una última vista compartida. Aquest temple de sabiesa quedarà purificat d'aquí poc temps. Per ara, a menys de vint metres ja he localitzat el primer dels supervivents. D'aquí uns segons perdrà aquesta condició. És en un primer pis. Després de l'acció les portes no s'oposen a la infiltració. Me l'he passat per alt, aquí ja hi he estat. L'afany de recerca juga habitualment males passades.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

Ronca estirat en el sofà. Aquest s'ha assabentat de les noves. Tot i dormir devia estar-me esperant. S'ha proveït d'un tímid ganivet i un pal. L'il.lús devia suposar que em podria vèncer. Però no cal demostrar-li que s'errava. No el desperto. Vaig per feina. Així que el disparo al cervell directament. Més val anar a cercar els altres. El moble ha quedat esquitxat. Surto de nou al carrer i em disposo a localitzar els altres vuit. Tres dels quals són molt a prop. Així que decideixo passar a l'acció. En part és com si avui fos el dia de la ressurrecció, i no pes el del final, doncs per la vida, avui és un dia festiu. Abans m'hauria costat molt suposar Catalunya lliure de Barcelona. Ara ja és pràcticament una realitat. La seva política centralitzadora s'ha vist enderrocada. Ja no cal que esmercin gaires treballs a reconstruir el Liceu, o a fer un Teatre Nacional. Tot serà absurd, a partir d'ara. De fet intentaran repoblar-la, és evident, però quan s'hi decideixin ja haurem actuat arreu. La nostra xarxa s'ha desplegat per a realitzar l'autèntic holocaust, aquest cop de debò. No ens quedarem a mitges tintes. Per molt que hi intevinguin els Estats Units, que a hores d'ara també deuen ser assetjats. És com una guerra sense contrincant. No poden plantar-nos cara. Som mercenaris de l'existència. Es tracta de netejar el planeta de residuus, de defecacions. I entre ells hi ha els homes. Els altres animals no cal destruir-los, molts són prou intel.ligents com per transformar-se en matèria ells sols, els altres s'hi veuran forçats per les circumstancies. Ara encara poblen el món tot de mortals, però els déus ja hem començat a crear de nou l'univers. I aconseguirem de fer-ho en menys de set dies. Tan sols hem necessitat dos dies, de moment, i cal suposar-ne un parell més, ja que la zona rural encara no ha estat percutida. Demà em dirigiré fora de la conurbació. Com la resta de companys. D'aquesta manera, quan les arees metropolitanes ja no siguin habitades, els pobles seran més assolibles. Per molt que s'amaguin rere valls i muntanyes.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

Simplement han anat defallint un seguit de l'altre. Ara per ara només en resten dos. Per causes alienes els he trobat de seguit. No m'ha costat pas gaire. Ara començo a sentir aquella sensació de gaudi, de deslliurament tan buscada pels nostres. Per fi, ja només a dues persones, la meva felicitat comença a ser accessible. Ja no és un projecte per al futur. Esdevé present, tot i que el present és un concepte que pots malinterpretar, lector. No et pensis que m'oblido de tu. Però retornant a la narració, he d'aclarir la situació. Imagina't el que sento en aquests instants. És com un orgasme per tu. Ara a la plaça Sant Jaume ja no hi regeix ningú. Tots aquests poders fàctics han quedat descartats. És divertit pensar que a finals d'any volien celebrar comicis. Ara ja no els cal. De tota manera ves a saber, potser encara haurien justificat més la nostra causa. Aquests hegemonia, gairebé dictatorial, dels convergents i sobretot de'n Pujolet, començava a ser repugnant. Tanta lluita antifranquista i alhora de la veritat no n'era més que una rèplica. O ho és, encara no sé si l'han mort. Potser encara resisiteix, amagat dins un cubell d'escombraries. Però avui no els recolliran. No és la meva destinació, de tota manera. La política sempre m'ha causat nàusees. Però els meus pensaments no són iteratius. Tot i tenir uns ideals fixes i preestablerts. Em calen per sobreviure. Ara que he col.lapsat les línies vitals de sis persones més ja puc dir que he acomplert els projectes. Un d'ells especialment degustat, tot i tenir un fetge massa tendre. La dona del quart pis ha estat violada, com no, no em puc despedir dels últims sense sentir-hi un mínim de gust. No cal negar-ho, violar-les sempre m'ha semblat la manera més agaradable de reduir-les. Tot i evitar el plaer, com a mínim es despedeixen després d'un clau. Suposo que m'ho han d'agrair. Tot i que ara ja no poden. Si el plaer es posés en joc aleshores ja no seria un Jo, seria un violador, que equival a l'humà. La seva filla, que era amb ella, ha mort després de contemplar l'espectacle. Potser s'ha disgustat en veure que a ella no li oferia el mateix tracte. Els altres no val la pena rememorar-los.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

Taral.larejo el ritme de la música. L'he enxampat. Em sembla que entre els dos el podem acabar derrotant. Ja tinc la manera de tractar-lo. No podem destruir-lo, sembla evident a hores d'ara, però n'he trobat el punt feble. Sí, t'ha passat per alt a tu, no em decepciona, ho entenc. Però a mi m'ha saltat als ulls. Com no me n'he adonat abans! És tan senzilla la solució. Només cal... Només amb això en tinc/tenim prou per aturar-lo. Però no podré aplicar-ho encara. M'ha pres les regnes de la partida. Potser més endavant. Però ara ja començo a guanyar-li el joc. Si no fos així ara no podria escriure-hi a plaer. Però de nou tinc per uns moments la novel.la a mans meves. Com va començar tot. De fet és en aquest principi la solució. En el bagúl. Sí, t'ha passat, com a mi. Però jo tinc un avantatge respecte a tu, i també a ell. És per això que no exigeixo res més que la teva col.laboració. No deixis de llegir, seria catastròfic. Només cal que facis això, llegir. Jo m'encarregaré de modular a una altra tonalitat, d'acord. Però ara para'm atenció, tot és dins el bagúl. Interroga't sobre ell. Què significa el bagúl? Què hi ha dins? És la causa de la seva metamorfosi? És un simple joc? No et penso contestar, ja tens prou eines per poder fer-ho tu. Però en canvi jo hi puc accedir. Com a creador puc fer incursions en el temps. És la carta a jugar, i la tenim tots dos. Ells ignora el seu passat, nosaltres no. L'has de mantenir present fins a la fi, sinó res tindrà el seu efecte. Però que ell no el conegui, no te l'apropiïs, cal deixar-lo on és, al text. Jo acabaré de lligar els ponts de contacte. Ja el tenim. L'hem enxampat. Tat, sorpresa fill de... no et puc donar més pistes. Ha/he de continuar la cal.ligrafia.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

Únicament cerco la darrera oportunitat de coexistència. Potser seria aquesta la frase sintetitzant del que ha dit. Com collons es poden atrevir a revocar la sentència. Encara discriminava la meva intenció i desitjava, gairebé imposant-m'ho, que el deixés lliure. Quina vergonya! Encara resultarà que el penúltim dels barcelonins que havia de jutjar m'haurà amargat la jornada. Quines penques! I encara s'ho creia. Ho deia convençut, afirmava cada paraula com si es tractés d'un jurament hipocràtic. Però ja m'acosto al final. Rere cada decepció sempre s'ha de buscar una esperança. Potser una de les poques lleis aplicables en tots dos contextos. En l'humà i en el nostre. Però ara com ara he d'enllestir el que he començat. És com un ferro roent. Només queda un personatge. Espero que sigui dona. Si és així vull perpetrar l'angúnia. Vull ser per un cop pseudo-massoquista. Abans de matar-la provaré de fer-li l'amor. És difícil i podria acabar amb mi, però necessito experimentar. Però què dic! Si ho fes només estaria dictant condemna en contra meva. Com puc arribar a aquestes idees. Penso que sovint encara em queden petits errors humans. Sens dubte deguts al cos que carrego. Això sí, faré un intercanvi. Aquesta és l'única alteració que puc patir sense conseqüències. Potser introduint-me en un nou cos la meva essència quedarà de nou purificada. I quedant pocs dies per a l'última etapa no em cal preocupar-me de res. I em desempallegaré momentàniament d'aquesta molèstia. Ja fa massa temps que estic empresonat aquí. Però requerirà la penetració. Aquí no hi puc fer res. De manera que em caldrà trobar una dona. No puc invertir-me en un mascle. És impossible. Ens veiem forçats a alterar el nostre sexe. No es pot gaudir de les condicions perfectes. Si no és així, si em trobo un home, no em quedara cap dubte alhora de destruir-lo. Podré improvisar sobre la marxa, sense patir per aquell que m'acollirà com a hoste. Ara emprenc el camí cap a la llar del darrer estatge. L'últim factor que em reté a la ciutat.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

Vagarejo pels carrers buits ja d'entrada anant cap al final. Mentre camino deixo anar el pensament. No vull raonar més del que és necessari. I ara menys encara, potser m'he de preparar per una tasca complicada i perillosa per la meva integritat.

 

Ja hi sóc. És, com anteriorment, un pis que ja havia visitat. He hagut de recòrrer un llarg trajecte. Però salvades les distàncies em disposo a saber amb què m'he de trobar. En un bloc de pisos en què hi ha algú amagat, o no. Ho sabré d'immediat.


S'acosta la cloenda de l'obra, la cadència. Espero que ara no em fallis. A una pàgina del final opcional, no pots deixar-me plantat. Acaba d'una tirada, t'ho prego. Mentrestant, abans no arriba, et puc dir que ha entrat al pis. Un pis que es presenta sense marques de violència. Frisa per poder canviar de cos. Camina, traspassant el llindar, sense cruixir amb les passes. El cos jeu, en una cadira palplantat, mirant el televisor. Es gira i li dirigeix una ullada. És un ésser angoixat i que veu en ells una solució. Vol desfer-se de la seva vida, ara que tot és mort. Sense oposar-s'hi accepta submís el seu destí. És d'admirar la seva sabiesa. Amb pausa es deixa fer. L'abecedari és a punt d'acabar. Ja hem anat per moltes tonalitats i ara retornarem a l'origen. Les lletres que pots trobar a faltar, són abolides ja que no les considera com a tals. I hi estic d'acord. És per això que el deixo fer. Ara gaudeix del seu final, una sola pàgina. Després tu i jo, si vols, el limitarem. Ets lliure però de decidir on acaba el text, si amb la x o la z. De tu depen la teva vida. Ets tu, lector, qui confegeix la fi.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

Xalo en descobrir rere l'envà del menjador una dona que jeu en una cadira. Podré, tal com desitjo, transmutar de cos. Ella en veure'm s'aixeca no gens exaltada. Ha reconegut qui sóc, de tota manera no puc ser ningú més. Ella és conscient de la seva condició. No pot fer-hi res. Prefereix entendre que jo sóc la seva salvació, alhora que la seva anihilació. Em fita directament als ulls. Traspua unes ganes brutals de morir. No retardaré els seus desitjos. Lentament m'hi acosto per contemplar-la de prop. Li enretiro els cabells que li cobreixen la cara. En tirar-los enrera se'm descobreix un rostre bell. Uns llavis prominents acompanyats de les justes proporcions. La cara és jove, sense cap cicatriu. Es presenta perfecta. Li indico que es llevi la roba. No voldria encarnar-me en un caos impur. Amb parsimònia es treu el jersei vermell. Les finestres són obertes, i la balconada ensenya les entranyes sòrdides de la ciutat. Tendrament se li posa la pell de gallina. Coqueta es descorda els sostenidors. Els pits són voluminosos i simètrics. Desvalla les mans i es treu les malles. Aquestes cauen sobre el terra i les aparta amb un lleuger joc de peus. Es treu els mitjons. Per últim fa devallar les seves calces amb els dits. Desplaçant-les pels laterals, deixen sentir el frec de la roba amb la pell. És una melodia, com ella, excitant. Queda així nua, ja sense cap mena de roba. Les cuixes, els peus, el ventre, tota ella és perfecció. Em despullo jo. Cal que els cossos estiguin en ple contacte, sense cap impuresa enmig. Ella s'ajaça, obeint les ordres, sobre les rajoles fredes. Aixeca les cames i les obre. Desitja acabar ràpid. Jo m'hi estiro al damunt i la penetro al moment oportú. En coplul.lar sento com em desplaço lentament. Una força m'empeny cap ella. És com si passés els limits físics del seu cos. Per uns moments em sento amb convivència amb ella. Deixo de sentir el meu cos en el moment d'ejacular. És aleshores quan quedo inconscient. Encara però notant la seva presència dins meu. Abans de defallir encara expira un alè de vida i em besa els llavis. Sorpresa com jo, de trobar el seu propi cos. He acabat finalment la meva tasca a Barcelona. Ara satisfeta com mai reprenc el pensament. Mai no m'havia sentit abans tant plena de vida. Em sé dona, i quedo extasiada.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´


(fi proposada per l'autor)

 

Zelosa encara em desperto i sento el sexe erecte dins el meu úter. Volco el cos i quedo col.locada sobre d'ell. El sexe encara oprimit amb el meu ventre. El subjecto encara instintivament. No sé per què? El seu pit és corpulent, el seu rostre sembla encara viu. Els braços encara m'enllacen. Me'n desfaig i aixeco la testa. Quedo ajeguda damunt seu, encara amb ell a dins. No n'he perdut el contacte. Em sorprenc a mi mateixa. El meu cos em fa sentir estranya. Palpo els pits, devallo al ventre. No trobo més que una pell suau. La mà rellisca encara fins el seu cos. La pujo pel seu pit i hi jugo, amb els dits, enredant-li els pèls. Finalment arribo als llavis. Li passo la mà per aquests llavis provocadors. M'ajupo i els hi beso. És aleshores, que em sento enamorada. Una llàgrima em devalla de les parpelles i cau damunt la seva cara. Amb ell a dins, encara, sé que desitjaraia fer-lo viure. Ara m'adono que precisament que no podré evitar la meva nova posició. Recordo ara la meva infantesa, el meu saber. Sento que l'estimo. Però l'he mort, i no m'ho podré perdonar mai. Em penedeixo ara de la meva condició, perquè m'adono que

SÓC TAN INHUMÀ QUE SÓC EL MÉS HUMÀ DE TOTS.

 

´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´

 

´ 25/VI/1995, altaió 95 (inèdit)