logo @ +

Benvinguda la gentada que no és sinó individus en comunitat.
Sóc convidat a la festa en societat, tothom hi concorre amb les seves munífiques vestes.
Lluu el meu monocle. Avui ull-prenc tots els teus nous atuells, xapats de mentides.
M’interrogo per allò que tinc present.
Davant meu la porta oberta de bat a bat, rere la fullola, dèbil i escleròtica, l’home vestit amb la seva tautològica vida.
Es fa enllà, s’hi confon. Però en passar per davant la seva veu es fa present, l’instant sembla retornar o no tenir cap fi única.
N’ignoro la identitat, el nom, la cosa. És una caricatura de la quotidianitat.
A la llengua, enganxat amb cola de fuster, hi té un pergamí reciclat: de lletra grossa i exquisida: La societé, c’est-à-dire la liberté.
Aquests, els senyalo amb el dit ben alçat, són estranys a les limitacions inconscients de les pròpies fal·làcies, també de les fal·lacions.
Carn de canó del que anomenen intel·lectuals serveixen de pregoners a les velles idees i a les seves secularitzacions, o bé versió lliure dels patrons culturals.
Altres que la follia col·lectiva engendren les interpretacions imaginàries i convenients del que és real.
I aquestes es constitueixen, solidificades, en manaments de l’escriptura.
Repliquen així sempre a través de l’imprès, sense recordar, però no pas oblidant, la necessitat de la transmissió oral.
La llengua, a part de ser un òrgan sexual, és allò que constantment ha de renovar-se sense l’extinció.
Només la mort ha de tenir el dret d’arrencar la llengua als sacerdots, la resta és censura.
La veritat no és allò que es mostra. Ben dit és allò que hom mostra. Perquè tota realitat és ficció.
I ell manté el seu esguard estàtic, inamovible. Tan de bo es mossegués aquesta llengua carnosa.
Jo vull fer cinc cèntims del què en penso, tot just esgrafiar-ne els enunciats, sense integrar sentències.
La societat actual exercint el seu dret a veto anorrea els marginats a una vida en solitud, allunyats dels qui estimen.
La plenitud de la vida és massa cara quan no es gaudeix, per censura, de totes les possibilitats.
Enfront de la duresa de l’existència hi ha dues possibles opcions prou clares: sotmetre’s a les exigències abismals d’aquesta o bé dominar-la a través de la submissió.
En el primer cas cal admetre l’instint, i amb ell tot el procés de paradoxa: la fractura entre la societat i l’animalitat.
En el segon cas es mena cap a un infanticidi i el genocidi, la rigiditat de la dictadura.
La democràcia és precisament el llindar entremig d’una i altra. I per això una opció de transició, temporal.
La llibertat ens capacita de decidir entre una vida opressiva plaent o discordant. Alhora és l’epicentre d’aquesta duresa.
Però tota decisió, compromís i no consum, ens prendrà la llibertat irrevocablement.
Mentrestant, esperant estúpidament la maduresa d’esperit, l’home s’acontenta amb la il·lusió, i l’aparença d’un estat benefactor.
I perquè tot és més senzill sense tria, els períodes es van alternant.
L’elecció de viure en la present passivitat no és sinó una limitació de la pròpia decisió. Ser lliures ens obliga a escollir, i escollir obliga a no ser lliures.
La llibertat és la base de tota conducta i teoria ètica. Eliminar-la doncs és eliminar amb ella les pautes, que enteses des de la projecció no són sinó llistats de prohibicions.
Les prohibicions de caràcter taxatiu se’ns apareixen com a suggeriments. Quan de fet no són més que imperatius, com molt bé endevina Kant.
Però l’acceptació i l’exercici de la llibertat, com la política del moment, és durativa.
Un cop efectuada l’elecció és bàsic que l’ètica deixi de basar-se en aquesta.
En la primera tria la conducta anirà regida per un espai públic, ja sigui la comuna formada pel poble o l’assemblea. Mai però amb llibertat d’elecció.
En el segon cas la conducta la dictaria un absolut, escollit o no popularment, però que en tot cas imposaria la seva doctrina damunt la població, o damunt la massa (com seria el cas dels sistemes totalitaris).
La diferència doncs a aquest nivell entre una i altra no només es reflecteix en el comandament de la nació, estat, col·lectivitat, o poble, conceptes altrament també sotmesos a la tria, sinó sobretot en la forma.
No m’escolta, té julivert a les orelles. Aquest pamflet continua irritant-me. Té fe en la llibertat però jo no admeto la mística.
Per començar el seu judici postula un model de societat unitari, incorrecte.
A cada cambra hi trobo un rellotge, tots difonen una cronologia, cap d’elles coincident.
Engrapa un diccionari obert escrupolosament i un infant, dret damunt d’una cadira, en recita els subratllats.
…és una reunió permanent de persones que viuen segons uns valors i sota unes lleis comuns.
Però s’erren, ho sé i malgrat tot no els en puc parlar. No pas perquè no ho vulgui, però només escolten les seves veus.
En primer lloc caldria parlar de la permanència. Abans però cal acceptar la reunió.
En aquest aspecte la definició em sembla prou correcta, ja que una reunió és un conjunt, prescindint de totes les propietats que el defineixen.
Certament que la societat és aquell espai en què tots ens permetem el luxe de tornar-nos a agrupar, de re-unir-nos.
Pel que fa a la permanència en aquest cas la literalitat no és vàlida, tractant-se malgrat tot d’un diccionari normatiu.
De ser així els nostres morts també formarien part de la nostra societat.
Els obligaria a adaptar-se a les nostres normes legals i morals. És a dir a menjar a determinades hores, dormir, treballar, pagar hisenda.
Que una societat sigui permanent significa que és estàtica, inalterable i invariable. De ser així la societat catalana del 1996 se suposa la mateixa que la de 1990.
Amb tot també implica que és la mateixa que la societat del 1200.
Permanència: més pròpia d’un concepte de nació que del de societat. No entraré ara en el diàleg nacionalista.
En una societat permanent les normes no es podrien alterar, la moral no tindria evolució.
Afirmació errada, ja que dins d’una mateixa reunió la moral és canviant, evolutiva. S’adapta a les exigències de la contemporaneïtat.
La tradició seria inalterable, arcàica. I és prou evident que aquesta també es crea atraient en la seva forma les normes, habituds, etcètera.
No es pot confondre la tradició, concepte implicat en una societat activa, amb el folklore, també integrat però com a llacuna o llegat de les societats precedents.
Amb qualsevol idea estàtica la societat mor, es veu privada de renovació. Desapareix l’espai de la novetat i de l’alternativa.
Una societat permanent seria indestructible. I existir en el temps actual, no en la història, ja que la permanència exigeix actualitat, sempiternitat.
Aquesta eternitat temporal justifica el programa de certes ideo-logies. La societat és dinàmica, i per tant temporal. Les societats se sotmeten i desapareixen.
Hi ha un animal reunit entre nosaltres. Els homes també formem part del bestiari.
El marrec, com un disc ratllat, manté en alça la seva frase lapidària, condemnatòria… que viuen
Itera en l’estàtic. Vida i mort no només són una condició inamovible, impliquen també la destrucció i l’anihilament, a voltes l’anorreament.
La darreria, com acostuma a ser, és l’única part digerible.
Als porucs els queda la recança d’haver destruït i no haver proposat alternatives.
Per pujar al primer pis hi ha uns esglaons perillosos, no tenen espais on recolzar-se, hom pot caure i fer-se mal fàcilment.
Malgrat la renúncia a les tautologies el més proper a elles és que cada sistema, organització, règim, decreta un tipus d’auca.
La societat no és la societat; la societat democràtica no és tampoc neutra.
Erta i ob-erta, exhibicionista, passeja despullada el seu sexe entre els convidats i el dóna a tastar.
Cap judici no és objectiu, sempre hi ha penetració. No som de pedra!
Simplement cerquem en la carn un mínim de certesa, o bé de mentida compartida.
Cert que som animals socials no pas animals de societat. Tendim a l’associació, el sistema polític en determina la fesomia.
La democràcia en diu societat, la definició del nano, té el coll irritat, només val per als qui la redacten (també pels qui la signen).
L’ambigüitat emmascarada rere el concepte manifesta ja l’entaforada en la gallina dels ous d’or.
El poder estructurat en el vot del poble s’aguantarà fins que els galls no fecundin (els partits polítics tenen crestes), o la gallina es lligui les trompes.
I és sabut pel saberut: els conceptes són suïcides i practiquen l’eutanàsia.
Aquí, que també resulta enllà, tot és aparença i fragilitat. Amb un bon cop de falç el que a-pareix (que no crea i és creat, simulat) des-a-pareix.
La tesi és ben simple, la llibertat és un simulacre, encara més: no hi ha llibertat si hi ha política (estructura), no hi ha llibertat política (ètim grec).
En tant que vivim amb altres no tenim llibertat pública. Perquè vivim amb el jo mateix no tenim llibertat íntima.
Tenim però llibertat d’existència, utilitzant la sinonímia: capacitat d’elecció, no estem determinats.
Ens anem fent com si tot es tractés d’un pur exercici de creació.
La meva és també una interpretació, però és aquella en què em permeto més de creure-hi.
I tota interpretació és part d’allò que hi ha, jo també. Jo formo part de la societat. Per això mateix la meva no és una visió neutra.
No ho és la de ningú, i no és possible concebre’n cap ni una.
A totes dues portes hi ha un cartell d’avís, el que sé de segur és que el passadís el travessa una tàpia.
És per tal d’obrir-ne una de les dues que es troben entremig, jo m’aturo.
La festa continua, participem tots en el ball de disfresses. Amb les ficcions i la comèdia tot sembla ser més s(x)imple.
Ara que els altres no em reconeixen em dedico a burxar-los de sotamà, i a aixecar faldilles, per poder-ne veure les cames (i més).
Dominar significa tenir capacitat de poder. I és capacitat de transgressió en l’alteritat i de domini.
Sotmetre’s a un domini, i no pas a unes exigències, és adoptar la capacitat de poder, però no pas el poder sobre un mateix.
És clar que no tot es resumeix en aquest parell de dites, al rebost encara hi queden queviures.
Forço l’obertura fins als límits possibles, més endavant aniré més enllà, i deixo vagar la mirada. Hi interpreto allò que veig.
La capacitat de poder no és el mateix que tenir poder, o un poder. Capacitat significa possibilitat d’exercir. I exercir en l’altre.
Tenir poder és una qualitat, de la mateixa manera que ho és tenir capacitat de poder.
Les qualitats de quelcom són aquest mateix quelcom i resulten inseparables d’ell.
Les qualitats es manifesten en el quelcom i són precisament el mateix quelcom. No tenen una identitat fora d’aquest.
Així doncs el quelcom és manifesta amb les seves mateixes qualitats, i no pot manifestar-se sense aquestes.
És la negació d’una instància ideal, conceptual, intel·ligible, noümènica, i etcètera.
Les qualitats resulten indestriables de l’existència. Qui té poder el té en tot moment, i perquè el té l’exerceix també en tot moment.
Aquest exercici és l’acció, és a dir que qui té poder no pot negar-se a actuar amb poder.
Si és té poder és una qualitat de l’existència és de fet l’existència. En canvi la capacitat és allò que no es manifesta fins que s’exerceix.
En realitat el que s’exerceix és la capacitat. Qui té capacitat de poder exerceix aquesta capacitat i finalment la manifesta.
L’ordre que el qui té capacitat de poder dóna no (és) l’afecta a ell mateix, sinó que l’afecta (és) la capacitat.
En canvi qui té poder és el mateix poder i per tant és també l’ordre d’aquest poder.
L’acció del qui té poder és iniciada i pròpia d’ell mateix. L’acció del qui té capacitat de poder no és iniciada per ell mateix, i si no l’executa tampoc li és pròpia.
En tots dos casos però, i en definitiva en tots els possibles, les conseqüències de l’acció obren un nou feix de preguntes.
Bàsicament retornen les circulars manifestades en l’avantpassat, que són la responsabilitat i l’autoria.
Aquesta tria, com tota abolidora de la llibertat, comporta una definició no expiatòria, és a dir inculpadora.
A la porta empesa s’hi dibuixen un parell de cal·ligrafies: no pas clarividents.
En una d’elles hi apareix una capacitat de poder jerarquitzada, en l’altra una d’homogeneïtzada. Ara l’orgia i el sexe són globals.
Però més m’estimo la còpula que la subordinació.
La submissió jerarquitzada es presenta sota la forma, més vella que l’anar a peu i de vetusta gonella, de la tirania.
La jerarquia s’edifica piramidalment amb un vèrtex-tirà. El plànol-guia del laberíntic budell cal que sigui desplegat.
El tirà es posiciona en un estadi superior, exempt de càstig i aliè a la llei. Ensems n’és ell l’única autorització, així com la seva representació.
Una flaira de cony em trempa i em comunica el dubitatiu: és el tirà la mateixa llei?
La representació és l’estructura del teatre, l’arlequí és una ficció, un personatge.
El tirà no és la llei, és el legislador i no exerceix un acte de poder ja que és un exercici de colatge, interromput.
Legislar tirànicament és un fabricar. El tirà és legislador a causa de la seva posició en la jerarquia.
No s’és tirà pel fet de tenir poder, te’n tornes pel fet de tenir força. La força és l’aval de la tirania.
Essent exempt de la seva acció no fa sinó manifestar la seva capacitat de poder.
La llei del creador no castiga ni inclou la seva gènesi, és en canvi la possibilitat de fer punible l’acció dels súbdits: els altres.
La llei tirànica és doncs domini dels altres, exercici d’una capacitat de poder.
El fet que el tirà no sigui la llei no significa que aquesta tingui una entitat separada. És separada del qui/què que la genera.
De fet la seva entitat no pertany al Legislador sinó que és fruit de la seva capacitat de poder, i és per això que el tirà no és la llei.
Si el tirà fos la llei aleshores aquesta s’identificaria amb el poder ja que el tirà no seria alegal.
El quelcom en què es manifesta la llei és l’altre, els súbdits.
La llei transmuta el poder dels súbdits en capacitat de poder, els actes del qui obeeix no són iniciats per ell mateix sinó per la llei.
Un súbdit mai no obeeix al tirà, sinó que obeeix la llei que legisla aquest tirà.
Quan un súbdit n’obeeix un altre en realitat segueix obeint la llei, que és la que obliga els actes de tots dos.
La no obediència a un altre súbdit és no obediència de la llei. És per això que, a no ser que ho possibiliti la llei, un súbdit no pot jutjar-ne un altre.
Jutjar significa dictar una sentència, és a dir una condemna que és prefixada en la pròpia llei.
Segueix essent capacitat de poder, en tant que exercici d’obediència. La sentència del judici ve imposada per aquesta.
La condemna per la no obediència de la llei no és el càstig, sinó una llei que vesteix el súbdit de condemnat.
El fet de no obeir una llei no necessàriament és una acció de poder.
El càstig no és aplicació de la llei. Castigar no significa condemnar segons la llei, sinó en funció d’una acció pròpia del tirà.
L’oposat a la condemna és la no condemna, és a dir una llei que no inclogui la sentència per la seva no obediència.
Però el seu oposat no és el perdó, perdonar és no castigar el súbdit. És una funció exclusiva del tirà.
Si perdonar fos oposat a condemnar, aleshores el perdó formaria part d’una llei que l’inclouria com sentència per la seva no obediència.
El perdó és l’oposat al càstig, i per tant el càstig ha de ser alegal, fora de la llei. I només el tirà està fora de la llei.
Si el càstig fos legal, aleshores no hi hauria la possibilitat de perdonar, de ser JUST. El perdó no és la no condemna.
És per això que tant el càstig com el perdó són exclusius del tirà.
La justícia tirànica no només és orba i paralítica, li manquen els plats de la balança.
Resta empalada pel tirà, el gland eixint del seu bec bífid serà l’agulla i l’índex del grau zero de prudència jurídica.
Damunt la làpida una lletra esqueixada, de biaix. Potser la llengua també és una enganyifa.
Rere meu - al passadís - dos lladregotes se sodomitzen l’una a l’altra: culivades damunt el cactus-cigala o dit-ús urpa d’or.
El calaix jeràrquic que ocupa el tirà obliga a accions com són legislar i perdonar i castigar, obeeix la seva autonomia fingida.
En el fons el tirà és un súbdit del seu propi ordre social, la seva estamentació implica la seva estampació dins la claustrofòbia.
Qui es revolta (fa de giragonsa i volta i volta, torna a voltar) no només no acota la testa davant la llei, sinó que l’agredeix amb la vietnamita.
Però el revoltat no ha de ser necessàriament un revolucionari, pot no ser sinó una capacitat de poder alternativa.
Així si el revoltat no esventra el rellotge de la butxaca i del campanar. Li resulta més gratificant aprofitar l’embranzida del cordill.
Potser revolució és alçar-se en armes contra un mar d’afliccions i eliminar-les combatent? (que n’és d’empalagós el llenguatge dels prínceps!)
L’itinerari indica que tant el tirà com el súbdit són capacitat de poder.
Ens en queden però uns altres de ben diferents, aquells qui tots junts s’assimilen a un de sol.
El totalitarisme no és pas vell, es tracta d’una nova forma de domini de l’existència a través de la submissió.
És per això que no ens cal anar massa lluny per a recollir els orígens del totalitarisme (tombant a mà esquerra hi tinc una biblioteca).
Farem ús de la lectura i arrendarem en un lloguer sense mesura els conceptes de l’autora: Serà l’estalvi del paper i col·laborarem al reciclatge.1
Amb broca han perforat, en acte de bricreatge, tot el gruix del cantell, esgarrapant el groc i la ratlla (ullada en retrospectiva).
Les deixalles irisades de la ditada d’un marc -memòria- projecten en passat la manca d’una aquarel·la objecte -capacitat d’oblit-.
És així que ens veiem de nou forçats a criar-nos entremig de la realitat d’una memòria subversiva i de la capacitat creadora del no-res.
L’ós pilós com és té cura i tot d’afaitar-se els morros, no caigués pas (bru i baix) en una confusió d’imatges superposades.
El totalitari convisqué en contemporaneïtat amb el bigoti (curt i ras) engominat amb brillantina, situat en geografia allà on habita l’ós.
A Berlín d’imatgeria heràldica i a Moscú en una litografia naturalista o viatjant de la boscúria (l’explorador amb el puny en l’aire el polze moll i endevinant el vent).
COMPTE AMB ELS ÓSSOS: Les paraules d’Igor, el domador del circ de Berlín i natural de la U.R.S.S., sonen encara en la ressonància mòrfica o psicofonia.
És donada l’estranya coincidència que els dos putxinel·lis de la llei totalitària han estat óssos amb manca de barbers.
El món totalitari no és pas una jerarquia socials, sinó un llenguatge binari d’escollits i deixats de banda.
D’entre els escollits no n’hi ha cap que sobresurti, l’homogeneïtat es constitueix evadint la falsació. De mil hòmens en fan u.
Clama la unitat per fer possible de modelar la societat i així donar-li forma segons re-clami l’imperatiu.
És per això que es fa necessari que l’Un s’identifiqui amb l’Alteritat, han de ser el mateix.
Aquesta divisió mínima o partícula de la societat totalitària és l’individu que viu sol en absència de relacions amb els Ells.
Cadascú és aïllat i entra en funcionament la farsa i la mentida del teatre realista o de caire social.
Hom es torna així súbdit i creient.
El líder no és sinó un representant públic de la llei que predica i fa deixebles els escollits en tota la seva totalitat.
Aquell qui fa de messies és integrant de i resulta en conseqüència punible com qualsevol dels altres.
Les accions de tot membre de la raça escollida no són pas iniciades en una obediència al líder sinó a la llei.
Però és una llei diferent de la tirànica, el mandatari resulta ser un més de la colla, i per tant no ser legislador.
La llei es mostra i és donada per ella mateixa. No hi ha ningú que creï o redacti per iniciativa pròpia la llei.
Aquesta té, com en dirien els avantpassats, una existència per separat, i com en diem nosaltres, una capacitat de poder.
De fet la llei totalitària és la màxima expressió de la capacitat de poder ja que és l’engendradora dels clixés.
La llei és i es manifesta en el poble d’escollits, és la ficció que justifica el segregament d’uns i altres.
En englobar-los a tots aquesta llei es posiciona en un estadi superior i general (militar). D’aquesta manera possibilita l’impossible.
Això és, en part, que un mateix individu ara sigui triomfador o vencedor i passades unes fraccions de sorra perdedor i executat.
Per això la raça totalitària necessita i reclama l’ús dels fitxers classificadors, pautadors socials i estructura de la bastida: el clixé.
Les accions(?) que emprenen els submisos s’inicien en obediència a la llei i es realitzen tot adoptant un clixé determinat.
S’esdevé que els clixés són els vehicles de les actuacions i en part en són l’origen conjuntament als designis de la llei.
Però què conté, en essència, aquesta ditxosa llei, aquesta formulació que atrau la massa?
El concepte clau és el Progrés. La raça superior (o classe) es creu amb dret de manifestar-se com a producte final de l’evolució.
Resulten ser allò per a què el món fou originat, amb o sense creador, i per tant en són amos i senyors.
El Progrés els dóna potestat per a manar i dirigir el temps o la història, ells són els escrivans del fil narratiu.
Les seves funcions no només es limiten però a un acte de redacció, els capacita per decidir sobre la vida dels éssers inferiors.
Es tracta d’una simple adaptació al medi, una selecció no pas natural sinó accelerada pels humans-productes-finals.
De fet el seu actuar obeeix a la lògica del discurs, estructurat en el progrés. Aquesta lògica del discurs és la llei totalitària.
Discurs i mètode, sistema filosòfic. No era això el que tant estimaven els imbècils de la frustrada ja Il·lustració?
El terror és el seu estri d’execució, però el terror totalitari, no pas la por o el temor habituals, ans un de maridat amb l’atzar.
Aquesta anihilació de vides sense justificació és el que determina i possibilita l’èxit del sistema. L’atzar no és sinó fruit de la lògica.
La lògica és el no pensament, és un pur encadenament de conceptes. Aquesta cadena discursiva és necessària en una societat de masses.
No hi ha subjectes i per tant tampoc pensaments individuals, tot és i obeeix al discurs lògic progressista.
És així que DAS IST POSSIBEL. És la pèrdua del sentit comú, la negació de l’acció pública. El sistema totalitari.
CLIXÉ=LLEI=LÒGICA DEL DISCURS=MASSA
les basques que em produeixen les esgarrifances em forcen a retrocedir abans no pervoqui al passadís.
Rere meu encara hi ha qui fa llepades, xuclades, mamades i succions, quan el terra s’ha esdevingut una empalagosa lleterada.
El meu objectiu no és però continuar l’exercici de descriure, tampoc d’escriure més iterant en el tema.
Tan sols es tracta de fer una ràpida mirada pel forat del pany, una ullada no pas neutra que permeti un puntal per a la crítica posterior.
A l’altra, cap al vers i a l’anvers (adversa), l’anarquia: essent autònom i sotmès a l’exigent existencial, integrant d’una comunitat.
L’autonomia passa per l’abolició de tot lligam -encaix- i significa així la clausura dels convents, els governs i els teva-meva.
L’anihilament de l’Estat és la destrucció de tota regulació global/general, ningú i res no pot ser propietari de l’altre.
No pas perquè s’és (en subjuntiu) propietari d’un mateix, sinó perquè la destrucció de l’Estat és la destrucció de la propietat privada.
Manca la submissió a tot tipus de còdex o ètica. Amb tot no significa el caos llibertí més proper a l’oficina burocràtica.
Negant la submissió i per tant els decodificadors decau el narrador omniscient de la vida, hom ja no domina l’existència sinó a la inversa.
L’existir es manifesta amb una complexitat original, resulta ser neutre i objectiu davant uns sotmesos subjectes.
Malgrat aquest neutre no és la possibilitat de qualsevol fet, no implica la pèrdua del sentit comú (hi ha coses que són impossibles).
La vida és agressiva envers qui la viu, sense pautes apareix la impossibilitat de justificar les nafres (hem esborrat el garrot diví).
Un nihilisme no gens metafísic ans vital, necessari per a la funció de l’acció(nista).
Hom es veu forçat a escollir no pas per constar en el cens, sinó precisament pel seu contrari, pel fet d’ésser-hi.
Però no és la negació de la societat (agrupació). L’anàrquica és una societat sense estat, simplement una comunitat.
És per això que el liberalisme radical (campi qui pugui) s’assimila a l’anarquisme, tret que en el darrer ningú és propietari.
La llibertat s’apareix en forma de l’elecció, quan en realitat, rere el teló, l’elecció no és sinó la negació de la llibertat.
A cada decisió es correspon directament una acció, que en aquest cas és iniciada pel mateix subjecte. La decisió és ara compromís.
És per això que l’anarquisme significa poder i no capacitat de poder, les decisions no són en base a una llei ja que aquesta ha estat abolida.
La no existència de cap llei converteix el subjecte en un no-súbdit -sota dit-, és a dir que el fa lliure precisament perquè no ho és.
L’angoixa de l’existència es correspon en plenitud a l’ésser autònom, no pas súbdit.
És l’angoixa del camp obert, la pèrdua de l’horitzó final i del cronòmetre. Ara no hi guipen amb el llargavistes.
Aquí tot s’ho val -no pas frase dita sinó la seva inversió- cada elecció passa factura.
Cauen en desús conceptes tals com Progrés, Deïtat, Ètica, Regulació, Normal…
Fabricació autàrquica de morals o discursos acumulatius dels propis fets-accions realitzats en el passat.
En aquest marge s’ha de pensar la revolució individual i lliure vaticinada i prèdica de B.
La violència no és violenta quan no hi ha violacions possibles ni punibles. Enyoràvem la República?
N’hi ha que ja dormen la mona i són escampats pels vòmits comunitaris, d’altres grinyolen al matalàs esgotant les darreres energies.
Tancades les portes no em queda més remei sinó fer un pas endavant i provar d’estampar-me a la tàpia democràtica.
Més m’inclino per la còpia de paper carbó, redactada cuita corrents. La duc a la ventrada, no em cal sinó fer de ventríloc.
La cultura de les pedres -retem culte als picapedrers- sedimenta a l’inconscient i teler col·lectiu la veneració a la perfecció.
Fent la ruta del Cuc de seda2 un camell es dóna de baixa, es fractura la cama, tot entrebancant-se amb el cony de deixalles: les pedres filosofals.
Dessota el polsim de serradures -collons amb el fuster!- la Història ha enterrat el seu litigi i discurs, entaforat en les obres d’un Duchamp eternal.
Furgant els projectes desestimats d’aquest passat prefabricat amb l’opi popular, ens recreem el present a partir d’un miratge.
A l’oasi d’en Narcís -on Eco encara es masturba- s’hi reflecteix la polis grega enlloc del rostre paquiderm (D.L.).
Enraònies, maldiències i dites dels folls somniadors, condicionen la lectura dels rocs pretèrits imprimint la basarda de l’enyor.
El desgast del pensament crític, l’interrogant del presencial (i no del pre-essencial), posa en evidència l’invertit dicroic.
Quan el pensament és políticament correcte deixa de ser pensament i passa a formar part de la ideo-logia.
La utopia no té lloc entre disputes i documents, és la regió de l’imaginari que permet lluitar contra les realitats i prendre un punt d’evasió de les tortures ideològiques.
La polis grega, no la de veritat sinó la de la veritat manipulada -com de fet és tota veritat- pertany a l’espai utòpic.
Em serveix així per estructurar una crítica als politicastres.
La companyona sap molt bé que és l’espai de l’acció pública, l’àgora és l’assemblea de debò. La munió no és sinó un caos organitzat d’opinions.
L’altre bèstia dels benpensants -i germà dels poetes d’avantguarda- també a/resava les seves tragèdies a Zeus.
S’aboquen damunt meu les preguntes impertinents, estroncadores del ritme del rapsode. Llegeixo encara en veu alta.
En la societat democràtica aquest espai ha estat destruït i enderrocat. Les pedres han estat emprades per fer-ne tríptics electorals.
Només els sectors afins al règim mantenen la supervivència via intravenosa, en les vagues i manifestacions.
Però l’assemblea estava mancada de crits unànims -tots a una-, en la utopia el desgavell era comú i necessari, cal la dispersió d’opinions.
I esmento també, a tall reaccionari i brutal, en la polis existia la discriminació sexual i la restricció d’edats.
A qui se li acut, sinó al demòcrata convençut, d’assassinar la capacitat crítica del seu fill portant-lo a entonar els clams vindicatius?
I és que de fet, emprant les utopies, es posa de manifest, sense necessitat de manifestar-nos, que arreu hi ha parcialitat. Amén.
Combrego també de la secta política (ètim grec) i és per això que reclamo l’assemblea, que denuncio la democràcia, que rebutja la llibertat.
El diccionari és la lectura tàctil de la manipulació democràtica, la llengua amb ús mediàtic, i la definició un llibret d’estil.
I els escandalitzats -esporuguits- llegiu al revés les paraules que dic. Que el plagi torni a ser una plaga creativa.
Política/Polis. Evadint la problemàtica del mirall, i l’anorèxia de qui es contempla en excés, m’aferro a la defensa de la identitat.
Política/Polis. El mot es refereix exclusivament a l’organigrama de la polis, té els seus requisits indispensables.
La proliferació d’opinions emergeix sense deïtats en un ateisme col·loquial i de plaça, al mercat no hi venen a crits lluços de la setmana passada.
Per tal de configurar una opinió comú és necessària la discussió aferrissada i l’art de l’oratòria. Els uns convencen els altres.
El perill s’esdevé i s’hi abraona quan un d’aquests sap enganyar amb subtilesa. Però l’oratòria no és la retòrica sense contingut.
Es reclama doncs un compromís personal (apareix l’altre element: el Jo) i la capacitat auditiva. Ja n’estic fart de Bachs i Mozarts.
Així reclamant el contemporani especifico també l’existent de l’espai públic. L’àgora convertida en abstracció.
I l’espai públic és sinònim de l’acció, del que s’escapa de les mans, i de la visió inculpatòria. El polític és un home d’acció.
S’apropen irritats -un duet d’oients- absolutament convençuts d’haver-me colpejat el taló d’Aquil·les.
Però s’erren. Aquesta metacomunitat no és la negació del subjecte, el Jo subsisteix malgrat no ho aparenti.
A la polis es continua mantenint una distinció entre allò públic i allò privat (com m’emprenya haver d’acceptar els termes il·lustrats).
Però no vull ser ase ni l’ase dels cops, per això aprofita el moment i pregunta -no és pas un carpe diem?
Què succeiria si allò privat fos sempre públic? Sens dubte és la negació i l’anorreament del subjecte.
El Jo és un contenidor de singularitat, d’únic.
Destruint el subjecte destruïm la utopia, ja que n’enderroquem la columna vertebral. Tetraplègica la polis practica el suïcidi.
L’ogre Otigoc, afrancesat i entaforat al calendari, escup la seva bilis corrosiva damunt l’itinerari.
Sense voluntat d’eradicar la seva tesi, pouo l’estructura de contingut i de fondària. Hi ha, de rerafons, l’homogeneïtat.
La raó no és sinònim de subjectivitat sinó de societat massificada. Rere tota globalització identificadora hi ha el perill de l’igual.
El totalitarisme, ja ho he dit i no em canso de repetir-ho, s’edifica damunt la societat massificada, és a dir homogènia.
El filòsof torracollons -i arcàngel- és més estètic del que es pensa, el seu discurs tolera la contradicció.
Jau adormit damunt la fredor de les rajoles, enderiat i gaudint de la immunitat concedida amb motiu del seu festeig.
No podia faltar l’addicte a les llepades -filòleg- a qui causo indigestió -no hi entenen d’antipoesia.
Perd la seva veu escridassant-me: no existeix pas un llenguatge propi.
Defensar una o altres tesis no és defensar la realitat sinó la voluntat que la pròpia resulti més convincent que les opositores.
El seu crit s’ha perdut en l’espai, ja n’hi ha massa que s’han encarregat de criticar-lo, no vull gastar saliva.
Cal recalcar que la seva implica o bé la dictadura o bé la democràcia, ja que anorrea el Jo i alhora la massa -amb llenguatge, comú o no, hi ha diàleg o variacions.
Així -perquè ho dic Jo!- la utopia de la polis només es pot identificar amb l’anarquisme, és a dir: la tolerància i la necessitat del Jo.
Il·lusos aquells acomodats al sistema, lectors i editors plans, que s’entesten a fer-ne facsímils amb la democràcia.
Davall de la gramalla -on esgarrapen els estripa-sacs i couen les picors- s’hi oculten les vergonyes.
Del sistema polític (ètim grec) només en conserva això, l’ètim. La democràcia occidental és ara com ara un negoci.
El demos s’ha mudat en quatre gats -els partits polítics- i el cratos és figurat en l’activitat neoliberal i capitalista.
Els partits polítics -no tinguem por de dir-ho als quatre vents- Han mort la democràcia!
Els votants no són sinó accionistes anònims dels infinits interessos inabastables. Ens han convertit en benefactors del seu sectarisme.
Tot i això es manté encara amb una fèrria ideologia -que predica contradictòriament la fi d’aquestes- i un immillorable sistema d’adoctrinament.
Si bé els totalitaris són l’absència de pensament i la pèrdua del sentit comú, els demòcrates, superiors en nombre, s’encarreguen de pensar per nosaltres.
És d’aquesta manera que silencien els ciutadans, a través de l’aparell propagandístic -mass media- s’encarreguen d’inculcar-nos les idees.
S’erigeixen en grans mausoleus i monuments, finançats pels contribuïdors, i pretenen ocultar-nos els pedestals, no fos cas que en veiéssim el llautó.
Cruament han aconseguit que massa companys se’ls creguin de viva veu -i el que és pitjor per escrit!
És l’hegemonia de l’aparença i de la manipulació de les dades, que si bé mai no són objectives poden ser involuntàriament parcials.
Aquest no és el cas del partit polític actual, que manté com a única fita desqualificar el rival i ampliar el seu capital.
Qui ho diria que unes fràgils urnes -inofensives- sostenen un aparell tan proper als totalitarismes.
Ha caigut en desús la mira telescòpica o propera que parava l’orella i el que fes falta a les queixalades dels afamats.
No és pas l’època dels màrtirs aquesta sinó la dels justiciers, treballadors lliberals de sou sempre corruptible.
Comença ja a clarejar i a entreveure’s la llum de l’entrellat de les persianes, que ratllen el mosaic i tot allò que faci falta.
Han començat també a emigrar al defora els primers intransigents, de veu inalterable. Resto aquí amb les sobres i les deixalles. No me’n mouré.


:

1. re-ciclatge/paraula+prefix/cIclE+rE/nIEtzschE/etern retorn+nihil.
2 Marquès de Sade.

 

 

´ praxis48, altaió 97 (inèdit)