logo @ +

A mi els piulets sempre m’han fet molt poca gràcia. Hi ha ocells que creixen pensant qui sap l’ou, pel simple fet que els seus parlars s’escampen i magnifiquen per l’aire i el paper mullat. El mal se’n riu de l’ungüent i l’ungüent de l’apotecari. El riure treballa l’anonimat des de la identitat, el sentiment treballa el subjectivisme des de la personalitat. El primer que trobem en obrir el front és un parell de cites filosòfiques. Deia Wittgenstein que es pot fer un llibre de filosofia a base d’acudits, no en tinc cap dubte. De fet, sembla que a hores d’ara és pot fer un llibre de gairebé tot. I també publicar-lo. Fer ballar el cap és més senzill que el miracle de l’oucomballa. Si el riure és no-sensible i intel·lectual riem, doncs, només de l’estupidesa? Bergson defensava que el riure no té cap enemic pitjor que l’emoció. El que és clar és que la comissura de la Gioconda poca cosa té a veure amb la lectura d’aquest llibrot.

 

Si la vietnamita va provocar una escriptura de la repetició i, per tant, el fenòmen dels best-sellers, l’altaveu va fer possible donar veu als autòmats. Cito: “[...]a mi em torna a fer gràcia cada vegada que me l’explico a mi mateix (sic)”. Deia Tristan Tzara, després d’haver-ho cridat més de 300 cops, que encara es trobava prou simpàtic! Tota una crítica dadà a l’autocomplaença. El combat de l’escriptura és un exercici d’alteritat que té en el lector el seu mirall i el seu oponent. Passeu pàgina i admireu l’ús gratuït amb naturalitat dels barbarismes, però llanceu imprecacions i renecs contra les cursives que els remarquen com uns gemecs aliens. Casos de catalans genials com els de l’Eugenio, el Rubianes o el Gila es troben enllaunats en aquest recull d’un segle d’humor. La repetició, el temps cíclic, forma part de l’estructura dels acudits. Diríem, per costum, que el català se’n fot de tot, però especialment dels capellans i les altres excrecències. I amb giny de complicitat provarem debades de gratificar-nos amb el nostre riure caganer. A tot estirar hi ullarem a bombo i plat un Segarra gairebé Brossià.

 

Tractant-se d’humor sorprèn la divisió temàtica! on, talment calaix de sastre, tot s’hi pot entaforar perquè no hi ha un criteri d’endreça suficient. Els textos han patit corcs, menjats i qui sap si digerits, i apareixen foradats amb intermitències de claudàtors com a les pitjors edicions d’Aristòtil. I és que aquest llibre és per ser llegit amb l’orella. I un grapat de vinyetes hi aporten una pàtina de recerca, erudició i actualitat, però tot, cartó-pedra i amb criteris de datació gens constants. Com si l’autor s’erigís en ventríloc per comptes d’antòleg, i ens fes saber les seves il·laritats predilectes i encara ens n’expliqués el desllorigador. I encara bo hi manca l’humor de moltes èpoques i variants. I on és la sàtira de Pawlovsky, de la Sempere, o de Dalí, Pujols, Carmen de Mairena, Pere Quart, Pedrolo, Sisa, Hac Mor, Mercader, Rivel, Pla... tampoc hi empescarem els gags del molino, tots els qui hi desfilen els tenim prou vistos a la nostrada caixa de trons. Hauríem de concloure que la interdisciplinareïtat no justifica la multidisciplina? O bé, a cascú, el seu?

 

Diuen els tòpics que la catalana és una cultura de botigueta. En vistes a llibres com aquest jo diria, més aviat, que la nostra és una cultureta de mercadillo. Comença a ser hora d’acabar amb el suport genèric. Aquesta apologia de terrat, panòramica del segle passat ensucrada amb el Rector de Vallfogona i un anònim del XIX, és el llibre ideal per deixar que els àcars hi muntin orgies. Si algú té ganes de riure que s’encomani a la bibliografia de la darrera pàgina i, estalviant-se els comentaris d’autor, s’adreci a les fonts d’origen. Que si la mutanya no va al profeta sempre és millor arribar-se a la font ben gat. I és que si la risibilitat afecta el coneixement, la sensibilitat afecta la praxis. La metamorfosi és un estat larvari del somriure, una duplicitat. Ben lluny del mirall de Narcís. L’automatisme deixa de ser còmic en esdevenir un clixé. Ja ho deia ben clar a l’inici, fent un exercici sorneguer i a la catalana a aquest llibre li hem de clavar el piolet.

 

´ apologia del piulet, altaió 04 (crítica literària per al diari Avui [David Escamilla, La conya nostra, Columna, Barcelona, 2004])