logo @ +

(per a ser llegit tot caminant)

 

PALETA I PLATEA

Els pintors romàntics s’arrencaven els ulls de les conques per tal de poder albirar en el buit el tot de la pintura. El negre com a suma de tots els pigments possibles, com a conglomerat del real visible. Amb els ulls clucs mirar la pintura tota: fotografia. Amb l’aparició del negatiu la visibilitat del real es concentrava en una doble ficció de la imatge. La del positiu com a realitat falsable, i la de la realitat amb la seva definitiva desaparició, el seu assassinat. Els símbols han deixat de referir-se a les coses per a referir-se a d’altres símbols i així successivament. Els pintors paisatgistes van fer la realitat mòbil tot transportant la natura a la tela. El paisatgisme havia tret tots els pigments de la natura i els havia enclaustrat a les parets de la galeria. Amb la mort del referent el dedins del marc ja no fa referència a un escenari real sinó a la paleta del pintor. Assimilem el paisatge amb una postal.

Maldant per transvestir aquest panorama hi ha qui ha provat de transportar la natura al museu. Així Richard Long construeix els seus cercles de pedra que apropen el paisatge a l’espectador en presentar un símbol que remet sempre a si mateix (la successió de punts d’una circumferència acaba produint un traç que passa de nou necessàriament pel primer punt d’inici). D’altres s’han entestat a demostrar com determinats penya-segats de deliri costaner imiten el traç d’artistes lúcids. Per contra el Perejaume ens diu que un paisatge real és una postal feta escultura.

Enfront de la pèrdua de comunicació amb el real es projecta una superació de la dialèctica entre representació i mimesis. En la mesura en què la natura és també representació, la pregunta per si l’art imita la natura o si és la natura que imita l’art esdevé obsoleta. Al seu magnífic Postaler això es posava especialment en evidència. Però també en la llarga sèrie de marcs: alguns mig enterrats en una muntanya, d’altres amb la forma dels cims del Montseny, també marcs a l’encesa, i l’antològic marc al mar. En ell les aigües del port, inquietes tostemps, es convertien en pigments purs.

Però parlar del Perejaume, de bona entrada, és parlar del Foix i del Miró. I del Verdaguer. I del Jújol. I del Mir. I del Sunyol. I del Brossa. I de tants d’altres, i de tants d’altres. El Perejaume és un més dels sotasignants del manifest ultralocal. I és també un pont d’unió avantguardista entre l’escriptura i la pintura, entre de fet totes les arts. La seva poètica és un diàleg constant amb la tradició nostrada. A partir de les estructures d’altri extreu el pòsit de la lallengua i en fa visible de nou tota la pintura amagada sota la crosta del pinzell. Estén una passarel·la multidisciplinària que ens acondueix de nou a la poesia del paisatge.

Un paisatge pla és una paraula i el món un poema que gira en un nocturn de bústia. Ho ha deixat escrit en un dels seus textos. Amb aquesta revelació del real pictòric arreu comencen a aparèixer substrats de la matèria artística, tant muntijols de pintures com reguerons de tinta que s’escolen cap avall per la falda de la muntanya. Recupera de nou allò que havia estat; és a dir desemmascara allò que s’havia ocultat rera la simulació. A l’escenari de la natura s’escampen arreu obres d’art –que no s’havien mogut mai d’allí-, clots profunds –d’on la terra buidada no és terra sinó pintura-, llepades de pintura –tal volta caigudes un dia de primavera del cavallet d’un pintor de l’Escola d’Olot-, i signatures d’autor –on no és l’autor qui signa el paisatge sinó que és aquest que signa l’autor. I instal·lat a l’entremig un teló de teatre.

Desdibuixada la frontera entre l’art i la natura, entre la galeria i la muntanya, als Pirineus la Joan Prats del Sert, al Delta de l’Ebre les cadires del Palau de la Música. I al sostre del Liceu una orografia feta de butaques, vuit imatges d’un massís amb retalls de vellut vermell. L’ample passadís que arrenglera tots els teatres. El teatre és a dins de l’escenari. La platea és al paisatge.

 

DEL COLLAGE

 

A la darrera obra que conec del Perejaume, a les vuit orles del Liceu, ens trobem amb una combinació de les dites tècniques artístiques dels segles més propers. Per una banda hi ha l’element de la fotografia del dinou, el collage del vint, i la manipulació informàtica del vint-i-un. Però si alguna d’aquestes tècniques ha estat més present en la manera de fer del Perejaume és sens dubte el collage. Un collage de paisatge, de pintures, trepitjat amb els peus, com si en posar-los a terra poguéssim saltar més i més amunt, cap a la constel·lació Miró.

I alhora un collage fet amb la mediació del nomadisme. Hi ha moltes obres seves entorn del viatge i especialment del tren. Al llarg del viatge, en travessar els territoris, es crea una esquizofrènia de la llengua que és l’únic que permet al poeta la creació de debò. Però alhora creuar els espais ens serveix també per a confegir un conglomerat d’imatges que responen a un paisatge imaginat, a un paisatge fet de les peces en dansa posades l’una al costat de l’altra rere el vidre del comboi.

Aquells paisatges vistos per la finestra al llarg del trajecte no són un continu tot u, sinó un collage com de postals. Tret que la velocitat del desplaçament situa la visió no pas en la fotografia sinó en el desencolat de la retina. Fotogrames de síntesi. Dinamisme, conceptualisme, paisatgisme, realisme, expressionisme...ell és –com el va batejar la seva ànima bessona- un pirotècnic dels istmes.

Tot combinant diferents paisatges posa de manifest la pèrdua de comunicació amb la natura que patim en el nostre temps i alhora la possibilitat de recuperar la necessitat de comunicar-s’hi de nou. Al llibre el Bosc a casa, coescrit amb el Joan Brossa, les postals de paisatges serveixen per tal de configurar collages com poemes servint-se de les tisores i de la cola d’enganxar.

Donant unitat a paisatges que s’intercalen per generar la sorpresa i per meravellar-nos amb la més nítida senzillesa. Un dels trets més atractius de la seva obra és aquesta sensació que és té en contemplar-la de presenciar quelcom que tots sabem però que ningú no diu. O l’embadaliment davant d’imatges creades amb el collage dels elements primaris –aigua, terra, aire, foc- amb la reproducció fotogràfica del paisatge. O com en “Quatre colors aparien el món” amb la unificació del text i la pintura. També en pintar damunt de fotografies realitza un collage o en aquest cas la superposició d’un mateix damunt de l’altre.

El collage representa així el desplaçament, mentre la metàfora representa el caminar. Com si entestats a realitzar els impossibles enmig d’un vol d’avioneta traguéssim el pinzell amb els pèls xops per tal de pintar el vent. Però és que ell mateix ja és un collage. És alhora un plenairista, un oïsta, un despintor, un pessebrista, i un llarg etcètera.

 

LA XIRUCA O LA METÀFORA

 

Per acordar raó i follia proposa la tesi primera de la xiruca: aquest ha estat de sempre un país d’excursionistes. L’única manera de trobar la pintura, així com l’escriptura, és de trepitjar-les, de caminar-hi pel damunt. En una classe d’un curs a l’escola Eina s’endugué els alumnes al Planell d’Uja, i allà per sorpresa es tragué un Miró de la motxilla i el retorna al seu lloc verídic. El museu no és el lloc de l’art.

També amb el “Simulador de pintura” inventa un artefacte per tal de caminar amb la sensació de trepitjar una superfície pictòrica i anar flairant alhora la trementina i l’oli de llinosa. La metàfora en el cas del Perejaume no és al·legòrica, no es tracta de substituir l’objecte a què es vol fer referència per un element emmascarador. Les seves metàfores no remeten a res extern a elles mateixes, són metàfora en estat pur, són i prou. Ja he dit abans que no es tracta en la metàfora de cap desplaçament sinó del caminar. En ensenyar-nos els mirós presents encara a Mont-Roig el que constatem és que realment són allí. No és mai cap ficció, sinó una mirada altra.

Per això els Pirineus no són només muntanyes sinó masses de text verdeguerià, o més ben dit els poemes del Verdaguer no són sinó masses de terrenys pirinencs. En caminar i trepitjar els llocs aquests revelen a qui hi està atent els noms de la toponímia, el conjunt de la llengua. Com al Verdaguer el mateix li succeí al Joan Coromines. D’aquí l’obra que va fer per a il·lustrar la portada del llibre biogràfic del filòleg. La fotografia de la seva orella, posada en horitzontal, conformava un relleu muntanyenc que de fet és el territori de la llengua.

Temps ha es dugué a terme la culminació de la metàfora perejaumiana amb l’enlairament del poema aerostàtic. En aquest cas un poema escrit a l’exterior d’un globus era elevat als cels amb la impossibilitat de la lectura completa i amb la consciència de la seva caiguda. Del que es tractava era de traslladar la poesia al llarg dels punts geogràfics, d’enviar un poema a l’atzar des d’un punt d’enlairament determinat a una pista d’aterratge desconeguda. La pintura es movia pels cels –l’espai reservat als déus- i realitzava un collage vivent amb el desplaçament itinerant de la lectura.

Per això també el pessebrisme configura un element de reflexió artística. El pessebre és una metàfora del paisatge perquè és en realitat un paisatge en si mateix. Fent doncs la inversió dels productes col·loca un tros de suro a la Roca i apessebra la realitat. O en la mateixa conjugació realitza una de les obres més interessants dels darrers temps amb les figures dels reis mags, els “Tres Monocroms” , on de ben sabut és que l’U és diu de moltes maneres -Aristòtil- i que en aquesta diversitat es manifesta l’U.

S’imposa ara una mirada retrospectiva al que ha estat aquesta caminada. Lluny de convertir-se en una excursió anòmala o en una típica sortida de curs el que hem estat fent és una escriptura. Llàstima que com li passà a Ulisses cap de nosaltres no hagi mirat enrera després de cada pas per comprovar el rastre de tinta que hem anat deixant acumulat al camí. Però tanmateix la traça hi és i pel lloc on hem passat les paraules han quedat inscrites amb les nostres senyals i han retornat del lloc on provenien. I de fet aquest text l’hem anat escrivint entre tots en recollir les paraules escampades sota les petjades. És a dir que no pensem les coses abans d’escriure-les sinó que semiòticament abans de pensar res ja és escrit.

Hem fet el mateix doncs que la darrera de les imatges a mostrar. En ella uns retrovisors s’emmirallen els uns als altres donant la sensació de realitat, però amb la consciència de la impossibilitat de veure res que no sigui reflectit, que no sigui metàfora. Ens crèiem fer una passejada i hem acabat convertint-nos en text, convertint-nos en paisatge.

 

EPÍLEG

 

Aquest d’aquí és el Perejaume. Abans de tot però us he d’informar de quelcom:
Aquest Perejaume és fals, o aquest Perejaume no és un Perejaume.

 

´ perejaume, altaió 99 (inèdit, text llegit en una conferència caminada al Prat del Llobregat)