logo @ +

SANT JOSEP A MAR I A JUNOY I JOAN SALAT-PAPASSEIT: DUES APROXIMACIONS AL LAIC (1)):


Ja hi som a la crema del coet. O què, dormim?

 

N’hi ha que s’enamoren d’un llibre a primera vista. Però, com passa amb les dones, en aquestes passions tard o d’hora algú acaba pagant els plats trencats. La feina del poeta és la de generar, amb l’escriptura, un univers estètic de les idees. Sense voluntat d’alliçonar ni d’educar el lector. La del crític hauria de ser exactament la mateixa. No m’atreviria pas a demanar això a un professor d’universitat, en vistes a la fauna que circula per les aules -tant al davant com darrera el mostrador-, i encara n’espero menys d’una tesina refregida, redissenyada i composada amb faltes d’ortografia i tot. Més m’estimo escampar la boira a la gespa de les facultats, on vaig conèixer Kokoro.

 

La primera frase que em sortí en veure-la fou la següent. L’excés de repeticions delata l’Acadèmia, quan es parla de poesia, no s’hauria de ser sintètic i encara més tractant-se d’haikús? Em respongué que la presentació física del volum -format de butxaca i predomini del roig i el negre que ens podria fer pensar erròniament en un llibre maoista quan de xinès res de res- subratlla l’academicisme i la poca volada dels elements característics dels llibres per a no ser llegits sinó avaluats com a comentaris de text de batxillerat, per aprendre el que és una figura retòrica. La portada inclou el títol, el nom de l’autor, l’editorial i l’any d’edició. A l’interior, hi prolifera un excés d’altres llengües sense traduir. L’ensopiment era màxim quan em donava “rollo” estructuralista, amb la seva llengua, amb la fonètica, que és una hermenèutica disfressada de modernitat; una disciplina totalment caduca per parlar de l’art i de les passions.

 

El comentari que em féu de les formigues, estirats a l’herbei, és el més interessant i ocupa només tres paràgrafs, són el millor de tot els temps que vaig passar amb ella. Jo duia un llibret breu i intens de l’Arnau Puig, i sabia que el noucentisme i el cubisme eren dues vies que en un temps concret van arribar a tenir la seva història de Sant Joan: el 12 de juny del 1919 Junoy trencà amb el cubisme, una ruptura dramàtica, com totes. I es casà amb la Josefa el 2 de desembre del 1920. Noucentisme o feixisme estètic, el coet de l’Ors sabia prou bé que l’avantguarda també tenia la seva part reaccionària. L’amor semblava que podia ser l’eix temàtic de la nostra tempsada plegats, com en el cas de la poesia del Joan. Ep, segons Jordi Mas, aclarim-ho. Aquest fou el motiu de la nostra primera baralla.

 

Li vaig etzibar: crec que tens un problema amb els haikús: pertanyen al lector i no pas al crític, no els cal significar. L’estètica no és la biografia. Em direu -com elles-, crida l’atenció com després de llegir tot això a penes queda cap concepte, cap pista sobre el significat del llibre. Què vols, ce’st ça la poesia! No calen patrons ni pauta de lectura. El significat resta ocult perquè en un poema no n’hi ha de significat, ni cal, sinó signes i significants. El crític ha d’optar per trencar la baralla i assumir un paper de responsabilitat que sempre resulta incòmode. És un cul de mal seient. Revela el caràcter de tribuna que té l’article per a l’autor comentat, i encara més quan comencen les citacions dels noms, Riba, Maragall, Couchoud -que no couché- Lowell -aquí ja compartia el nerviosisme de Pound- Ruiz, Tagore... l’afirmació del simbolisme com a estètica del Papasseit fou la gota que féu vessar el got. Quan em començà a parlar de Déu el seu llibre vola des de les mans pels aires fins fotre’s una bona patacada.

 

Certament, encara es defensava distingint la realitat del sentiment profund, seprant l’objecte i el subjecte. Li vaig dir que llegís Kant, un autor molt antic i poca solta, però que tenia el cap clar a més de quadrat com tot bon alemany. Això va fer que ens acabéssim llençant els gerros japonesos pel cap. Estic segur que Salvat-Papaseit, com els Artigas, s’estima més -de l’exotisme oriental- la ceràmica i l’ideograma que no pas les traduccions. L’aproximació als objectes i no als textos determina el quefer de l’avantguarda. En canvi, Junoy és l’advocat de l’art sintètic des dels seus inicis, amb paravents, ventalls i crisantems. L’ideal per al crític és dir, com els haikús, sempre el mínim possible, i deixar en mans del lector la tasca de fer amb el poema allò que li roti, fins i tot si vol, interpretar-lo, encara que no cal. I és que accepto que tot pot ser dit perquè tot pot tenir significats, o més ben dit, el que no hi ha és això del sentit últim (que recorda la recerca del sant grial quan el comencen a buscar aquells que tenen certificat d’erudicó).

 

Kokoro em va plantar quan li vaig dir que convertir Salvat-Papasseit en un simbolista em semblava que ratllava la frontera de la intolerància. I a sobre encara resulta que per ella era un mariner que cantava la puresa de les qui havien deixat de ser verges (com si fos un autor de moral i no pas un farsant, un escriptor de veres). Tota dona moderna que deixi un pintor que se li endugui els quadres, la que abandoni un escriptor que se li emporti els llibres. N’hi alguns que malgrat llegir-los atentament i desar-los a la lleixa, quan no hi són tampoc no es troben massa a faltar. Són com aquestes dones barates a qui es dóna el cor perquè t’acabin regalant una sabata. Com a mínim podrien fer el favor d’obsequiar-nos també amb l’altre peu. Si us plau!

 

´ de com guardar els llibres, altaió 04 (crítica literària per al diari Avui)