logo @ +

Ens trobem encara envoltats de misteris. I sobretot ens són més visibles que mai els misteris imposats per tal de fertilitzar el dogma i la ciència certa. El tapall de la religió i les ideologies. Però també hi ha un altre tipus d’interrogant, l’enigma de la poesia. Aquest s’incrusta de l’ull a la pàgina. Ben lluny de l’hermenèutica i del cànon no recerca en la lletra les intencions i les voluntats de la noció caduca d’autor. Desplaça el centre de l’escriptura a la creació del lector. Així ens enfrontem a la lectura de l’obra del Josep Palau i Fabre en motiu del seu viutanta-cinquè any solar. Perquè resseguint les traces del camí dels enigmes ens trobem a l’altre extrem del cristianisme. El paganisme del Rosselló Pòrcel -tant vindicat pel Palau i Fabre- és la seva antidoctrina. La rel de l’humanisme i l’orfisme configura la llibertat del seu pensament. Fora normes doncs! Manipulant les metàfores de tres en tres transitarem les trinitats d’una escriptura.

 

Ben lluny de la definició del diccionari l’alquímia és una tradició empeltada de follia. Hi ha una alquímia de la matèria que posa damunt el taulell de la taula d’operacions els elements naturals. És l’alquímia que recerca de convertir el plom en or i la vida en indefinida. Es correspon a l’espai de la física. Hi ha una altra alquímia que treballa els llenguatges i les seves possibles relacions. N’extrau regles combinatòries i pertany a la gramàtica. I hi ha una tercera alquímia que treballa amb els signes per a generar múltiples metàfores i engendra la poètica. La poesia és allò indiscible i no pas el virtuosisme lingüístic (malgrat en sigui un bon implementador). La tríada capitolina del Palau ha de començar per força per l’alquímia. Ell s’ha definit sempre com a tal i ha reivindicat la catalanitat d’aquesta follia prenent com a referent la figura d’un il·luminat eremita visionari. En la fosca d’una cova del cim de Randa la llum va permetre a Llull de concebre una obra total escrita en els idiomes dels seus veïns.

 

El tercet del català, el llatí i l’àrab provenia de la llibertat. De la mateixa manera en plena República el Palau tenia la voluntat d’arribar a ser el creador d’una poesia total. És amb aquesta intenció que es proposà d’escriure en les tres llengües que configuraven la tradició de l’època: el català, el castellà i el francès. Perquè només la llibertat permet el tracte igualitari entre les cultures. Però la llum d’aquella il·lusió la va esclafar una negra guerra civil que en esclatar va convertir en un cul-de-sac l’aventura poètica que s’havia proposat. Per això en els Poemes de l’alquimista trobem només un poema en castellà i igualment un de sol en francès. Amb l’exili voluntari a París -a la recerca de la llibertat i de la cultura i de l’home: el cosmopolitisme- s’instaura en ell la identitat entre la poesia i el viatge. Es reconeix un home sense geografia. El desplaçament pel territori, la dinamitació del temps i de l’espai, provoca l’aparició de la mort en el centre de la creativitat. Mort o silenci que es fa necessari per renéixer però també un mutisme que és anunciat constantment al llarg dels poemes i que acaba amb l’assassinat del poeta quan la seva veu esdevé totalment eixuta, eixorca i incipient.

 

Finalment l’alquimista morí com a poeta i deixà en un sol llibre el seu testament. I al llarg del llibre se succeeixen una rere l’altra les morts constants dels seus diversos jos. Saltant de peus junts cap a la següent metàfora ens toparem de ple en els tres eixos del Jo. En primer pla, la fragmentació del subjecte. Des de finals del segle dinou que el fragment constitueix l’escriptura, la síntesi en una economia de condensació de les idees. Com si fotografiés la realitat, fragmentant el discurs, deconstruint-lo, el Palau i Fabre arriba al profeta de l’home nou. En segon lloc la desaparició del jo: Picasso, com Pessoa, és un anunci de l’humanisme revolucionari. L’absoluta dissolució del jo permet a Picasso esdevenir tots els pintors possibles, des d’un pintor de les cavernes fins al cubista més refinat, passant pels bodegons i el realisme més macarrònic. El Palau és un vindicador de l’autor en minúscula, l’alteritat. El tercer giny és l’experimentalisme. Escriure amb l’exercici gimnàstic de trobar les diferents maneres de dir. El que compta de debò és la veu: anònima i col·lectiva.

 

Voldria ara clivellar un itinerari a través de tres paraules. Els senyals viaris de la seva escriptura són tres mots: dona, territori i herència.

 

La dona en al cas del Palau i Fabre obre l’espai de la vida personal. La dona és l’alteritat més radical, el gènere que ell no és. Aquell que escriu se sap castigat a sacrificar-se per la seva lluita. Com un eremita, l’escriptor, davant la dona -cosmos- és un alienat. Ha triat dedicar la seva vida a escriure i renunciar doncs a la natura. Car és pel mateix motiu que si algú ens col·loca al davant del nas un cervell damunt una safata de plata alguns només hi podran veure un cervell mentre que si es tracta d’un escriptor hi veurà un pergamí vell i rebregat. Una vida d’experiències amb la dona que fa de la carn un poema. I també una nafra. El cos com a poema perquè no proclama l’eros sinó l’eròtica. El sexe cru i real en totes les seves manifestacions: el coit, la penetració, l’homosexualitat, el lesbianisme, el masoquisme, l’heterosexualitat, la necrofília… L’eròtica carnal derivada de la dona es manifesta en diversos textos i fa del Palau i Fabre un autor que sotrega i introdueix en un moment ben ranci el sexe dins la poesia d’aquesta terra d’escudelles nostra. La Sabata -sens dubte un dels millors poemes de la literatura universal com descobrí a l’autor l’ull lúcid d’un lector de nom Nèstor Luján- n’és un exemple meritori de tot plegat. La dona però també centra i genera la figura del seductor a la francesa i no a la sevillana del Don Joan palaufabrià. I és que la francofília del Palau és manifesta i tostemps ben especial.

 

Però ben lluny de pràcticar l’abús de notes a peu de pàgina i la disciplina dogmàtica d’una literatura freudiana per a ell la temàtica no és la pulsió entre l’eros i el thànatos, sinó que en ell la carn és l’eròtica i la mort un mirall del somni. Perquè el somni no serveix per desxifrar i donar raó i fe de la vigília. El somni és la mort, la desintegració i la desaparició d’un mateix; els silencis. Per això enlloc d’afiliar-se a Breton persegueix i s’empapa d’Artaud, l’altre surrealisme, el del foll. L’herència posa en joc la follia. Una herència que fa jugar també una eròtica en aquest cas no carnal sinó vital, la dels llibres, la bibliofília. Això és així perquè l’herència és la tradició, la vida, l’avantguarda. És l’herència comú de la qual sempre han partit les novetats i els descobriments. Perquè l’avantguarda no nega la tradició sinó que l’empelta per arribar al nou. La rellegeix i la reinventa. Una tradició que es resumeix i s’expressa a través de tots els noms que ens precedeixen i que per citar-ne només alguns passa pel Riba, el Rosselló Pòrcel, l’Ausiàs Marc, el Ramon Llull, el Maragall o l’Artaud per fer una panoràmica veloç dels d’aquí i d’allà. L’aprenent de poeta ressegueix en les traces de la tradició les possibilitats generatives del llenguatge i de la poesia. I és que l’eròtica de la tradició ens duu al plaer d’ensumar, desitjar i fullejar cada edició. Com quan el 1945 passejant pel bulevard Raspaill es topa amb exemplars d’El teatre i el seu doble, títol que el posseeix i l’atrau fins al punt de retornar dies després com un obsés a trobar-lo de nou per endur-se’n un exemplar que haurà de buscar intensament. Aquell llibre que semblava d’un autor irrellevant per l’excés d’exemplars disponibles i acumulats en un pilar de vuit aparentment sense despertar cap mena d’interés tenia ara tot just un clònic. O l’exemplar de L’art i la mort que posseeix, i ho propaga, en una edició en paper d’holanda i que havia estat del Benjamin Péret.

 

El tema del territori ens duu de dret cap a la col·lectivitat. El compromís és explícit amb la lluita per la llibertat dels Països Catalans. Catalunya és un poble sense estil i això és el que permet conreuar totes les possibilitats expressives. Si fóssim un poble amb estil fórem canònics, repetitius i avorrits. Aquesta mancança propicia la nostra força, la capacitat permanent de mudar i sobreviure. És l’afirmació d’una cultura ultralocal que va del concret a l’universal sense perdre les arrels. El roig està ondulat! O dit altrament la política no funciona a cops de doctrina. El Palau i Fabre practica la política real, la del combat intel·ligent i les idees. I no pas la dels partits polítics que l’han segrestada per mirar-se únicament el melic i vigilar de no perdre la poltrona. Lluny d’aquest encarcarament hi ha la publicació de revistes com “Poesia” (editant poemes en català en plena manca de llibertats lingüístiques) i el recolzament a les pràctiques més radicals dels joves creadors i els marginats. O també la presidència del PenClub Català que celebrà aquest passat divendres 19 d’abril el seu vuitantè aniversari, cinc anys i dos dies més jove que el Palau, i fundat en el marc de la Gran Guerra per defensar la llibertat d’expresió dels escriptors.

 

I dues idees amb prou potència per començar a desempellegar-nos de tants complexes i autoflagelacions. Les recordo vivament dels darrers Premis Octubre. Dues jugades mestres d’una lucidesa aclaparadora i que seria bo que hi comencéssim a treballar enèrgicament. L’una gestada pel Palau en ple franquisme i encara vigent com a estratègia immillorable per poder relacionar-se amb qualssevol cultures amb igualtat de condicions. Cal dotar-nos d’un poeta capaç de constituir una tradició unitària de la nostra cultura com és Shakespeare per a l’anglesa. Cal situar Ausiàs Marc a l’alçada que li pertoca. Sense una figura referencial i d’alta volada mai podrem arribar a ser del tot normals. I l’altra, recollida a Valènica -en ple assetjament- reclamant a la UNESCO -i no pas a cap govern- la redacció d’una llei de protecció de totes les cultures com a béns del patrimoni de la humanitat i el dret doncs a existir i a expressar-se a través del medis que les constitueixen: la llengua. No s’hi val a badar més.

 

No voldria acabar sense recordar que la dispersió de jos comporta la pràctica de tots els generes. L’obra no s’acaba en els seus poemes sinó que continua en el teatre com a ventríloc, en els escrits d’art i els escrits de Picasso, en la literatura d’idees, en la lectura. I tots els viaranys s’entrellacen. Acabaré aquestes pinzellades amb dues divises seves i una darrera atzagaiada.
“Tots som el nostre propi experiment”
“L’home és un animal que es busca”
Aquest regal d’aniversari fet des de l’alteritat i la poesia no busca cànons ni institucionalitzar cap lectura. Davant l’obra d’un autor només s’hi val a llegir i no a declamar. I llegir no és només passejar els ulls per damunt la pàgina. Parafrasejant el Segimon Serrallonga el que em plau és la gent que fa. L’art no admet definicions. Doncs fem!

 

dedicat no pas a la Moguda del Mir sinó a la Santiga del Palau

´ 85 JPiF, 85, altaió 02 (lectura presentació de Josep Palau i Fabre en el seu homenatge a Santiga)