logo @ +

"Past, present and future can be concentrated in just one fleeting moment. Many fables and scenes from operas deal with dreams. Life is said to be an evanescent dream. But emperors have different dreams..."

[Gu Hua, Pagoda ridge and other stories, Panda Books, 1985, pàg. 73]

 

Des d’on s’escriu un text sobre la dansa quan l’escriptura d'abecé és lligada per si mateixa a l’espai estàtic dels significants? I encara més, des d’on s’escriu un text -aquest- sobre la dansa a la Xina sense fer-ho en xinès i sabent que parlar de la Xina és una irrealitat impossible? Dins el gegant asiàtic hi ha tantes realitats com caràcters i escriptures. A tot estirar, amb aquestes ratlles, el que puc és -a manera de cal·ligrafia- plantar quatre pinzellades i alguna anotació al marge sobre la situació de la dansa acotada a la ciutat de Beijing. I denunciar mitjançant el traç que el recorregut de les idees a la tinta és una de les tantes variants de la cultura xinesa per situar el gest i l’escriptura en una mateixa solució de continuïtat.

 

Amb aquest repunt el que vull posar en dansa és la distinció radical dels punts de partida de les diòptries occidentals i Han. En el cas xinès, i en el cas beijinès en particular, no s’hi valen els discursos lineals i temporals. El temps és preeminentment espacial, i és ben certa la cita de Ye Shengtao que a la terra de la porcellana més fina tot és un instant convertit al panteisme. Cal abandonar les nocions de nou, de ruptura, fins i tot d'avantguarda en favor de la successió de palimpsestos. Tota una virtut. I més quan la dansa en l'enclavament de la cultura xinesa és tant vella com l'anar a peu (i no em refereixo a balls rituals sinó a un llenguatge escènic plenament travat).

 

Situar doncs l'interrogant en la dansa contemporània és literalment un xoc, ja que tot resta permanentment contemporani en aquests verals. Tot s'hi està, per dir-ho altrament. Fins i tot el que s'ha esborrat. En tot cas podem dir que des de finals dels anys vuitanta trobem unes estructures i uns llenguatges a l'occidental que conviuen sense problemes amb els propis i que són els assequibles per a l'exportació i diàleg amb l'oest, així com passa amb la pintura. Són una màscara més dins la pluralitat i una màscara ben poc autòctona, un aparador. Això provoca en alguns casos versions puerils i quitx de l'escena occidental. A Beijing molts ballarins contemporanis els trobem pràcticament tots treballant la dansa-teatre i poca cosa més. Un llenguatge a ulls mediterranis poc renovador i arrelat en una concepció ben poc atrevida del moviment.

 

Ara bé, potser és normal que una cultura profilàctica necessiti trobar en la dansa una fuga per posar de relleu el cos i les seves fronteres. En el cas xinès, on tothora el cos és present arreu, aquesta necessitat no existeix, i potser aquest sigui el motiu pel qual costa tant de trobar un discurs des de la dansa situat en el gest, la flexió, el moviment com a llenguatge en estat pur. Pertot trobarem coreografies espontànies que farien les mil meravelles dels qui se situen a occident a la punta de la radicalitat. Allò de "lo natural es moverse" del Carmelo Salazar és el pa de cada dia als carrers, oficines, fàbriques o biblioteques d'aquest país. No els cal, doncs, bastir-ne una estètica. El moviment, el cos, són per divisa una moral, una política.

 

Per aquesta raó Jiang Qing no permetia sinó moviments militars a l'escenari, cossos compactes en un de sol, en una mística corporal del maoisme. No pertoca aquí i ara esplaiar-s'hi, però només com a dada o metàfora val a dir que diàriament tothom resava dos cops la Dansa de la Lleialtat. Res de nou, també Confuci havia situat la dansa dins els seus preceptes. Aquesta permanència del moviment i el gest al llarg de tota la vida i història d'un xinès és potser l'únic fil conductor que podem estirar alhora de buscar una continuïtat entre la dansa avui dia i els seus precedents. La resta -arts marcials, taixí- en formen part com en forma part el pèl, la suor i la pell del qui les balla, com un element purament natural doncs i no com a un element referencial. No trobarem a Beijing una posta en escena postmoderna, o basada en la recuperació i el treball amb components que aquí són plenament d'ús i abús diari. En tot cas hi podem trobar un diàleg amb els somnis. Amb els codis i els llenguatges escènics de l'òpera i del teatre xinès, on el gest com bé descobrí Artaud n'és el principi i fi i hi és absolutament codificat.

 

Deixant enrere el que haurien pogut ser notes de peu, entro de ple en el moll de l'os informatiu sabent que és impossible fer entendre el contrast que he dibuixat si no es trepitja. Només cal passejar a primer raig de sol pel parc de Tiantan, o veure grups ingents fent exercici al carrer per descobrir-ho. Tot, acompanyat de megafonia estèreo o en el millor dels casos per la reproducció mp3 des del mòbil. I és que a Beijing la dansa la podem trobar en relació tant amb la matemàtica de l’àbac com amb la dinàmica aeroespacial. Al carrer, esclar.

 

Fa ben poques setmanes, del 15 al 19 d’abril, que s’acaba de celebrar el 2n. festival anual de dansa Beijing Dance/LDTX organitzat per la companyia del mateix nom. La Lei Dong Tian Xia (literalment el tro retruny sota el cel) es va fundar el 2005 sota la direcció artística de Willy Tsao, una de les figures més conegudes a l’estranger. Pel festival hi han passat Xing Liang, Zhao Ming i la Taipei Crossover Dance Company; coreògrafs de la Beijing Dance Academy i altres escoles de dansa; grups com Tao Dance Theater (Beijing), Peng Lai Dance Collective, Fan Troupe (Beijing), Diandian (Guangxi), Qinggu (Guangxi), i J-town Physical Film and Theatre Lab (Shandong).

 

Sota control directe de l’Administració de Cultura de Beijing el passat 2008 es va establir la primera companyia amb escola de la Xina, la Beijing Contemporary Dance Theatre (BCDT), dirigida per Wang Yuanyuan i amb una plantilla de ballarins al voltant dels 20 anys. Val a dir que fins el 1980 la dansa contemporània (entesa com a tal) estava prohibida a la Xina. Willy Tsao, tot sovint vist com el pare de la disciplina, va estudiar a Tacoma, Washington, a la Pacific Lutheran University i va tornar a Hong Kong on va formar la primera companyia del país, la City Contemporary Dance Company, el 1979. Més tard, l’any 1986, Chiang Ching, coreògrafa i actriu, va promoure el programa d’estudis per a ballarins xinesos a l’American Dance Festival. És a través d’aquest contacte amb l’A.D.F. que els primers graduats formen la Guangdong Modern Dance Company. La companyia tenia 18 membres, incloent ballet, dansa tradicional i dansa clàssica. Entre ells hi havia Shen Wei, que després de formar la seva pròpia companyia als E.U.A. ara fa 15 anys va ser l’encarregat de la coreografia de la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics l’estiu passat. Un periple temporal que es desplaça, doncs, de l’exclusió al protagonisme absolut en només 20 anys.

 

Hem de situar al 1992 la connexió de ple de Beijing amb la dansa contemporània amb la creació de la Beijing Dance Academy. Entre els alumnes de la primera promoció hi trobem Gao Yanjinzi. Els seus professors, Wong Mei i Jong Shoho, són els qui van establir el primer curs de coreografia de l’Acadèmia. El primer director artístic de la B.M.D.C. va ser la famosa ballarina Jin Xing, aleshores un coronel de l’exèrcit i professor a l’acadèmia militar de dansa, coneguda per ser una de les millors ballarines del país a més de ser una de les primeres dones reconegudes oficialment pel Govern després d’un canvi de sexe.

 

Aquesta és la radiografia oficial. Com a totes les ciutats també existeixen companyies i espais independents. El més important i interessant és sens dubte la Living Dance Studio (LDS) basada al CCDWorkstation de Caochandi i fundada el 1994 per la coreògrafa Wen Hui i el director de documentals Wu Wenguang. Ambdós personatges reconegudíssims pel circuït cultural i artístic i exponents clars de la cultura de risc i independent de la ciutat. L’LDS és autofinançada sense afany de lucre i no rep ajudes governamentals. L’espai de la CCDWorkstation és una sala de projecció, un teatre, residències, intercanvis internacionals, i un bast programa de tallers i conferències per on han passat Jan Fabre o Sònia Gómez, per dir només dos noms coneguts per l’escena barcelonina.

 

El CCDWorkstation va col·laborar l’any passat amb el Mercat de les Flors i altres teatres europeus en un programa d’intercanvis que va dur recentment alguns dels ballarins més joves del país a la ciutat de Barcelona, concretament a la Caldera. És de ple un espai obert a l’intercanvi d’informació i el que possibilita l’encontre de la contemporaneïtat de les dues cultures. Aquests dies, mentre tanco aquestes ratlles, al CCDWorkstation s’hi està celebrant el Festival de Maig, la primera de les dues cites anuals (l’altre és a l’Octubre) que obre les portes als joves creadors per mostrar les seves propostes. Sens dubte, al CCDWorkstation, la dansa contemporània s’hi troba com a casa.

 

No em puc estar de sucar per darrer cop els pèls del nas al tinter i ennegrir els darrers signes. Si la nota més radical a Europa es pot situar en una acció que desacciona, en un fer sense fer res, en un despullament absolut de les formes per fer visible el cos dins el gest... em pregunto si no és perquè l’emperador s’asseia en un tron on hi havia escrit “no fer res” que la Xina sosté el materialisme dels cossos. O bé és a la inversa?

 

beijing 1 de març

´ un instant convertit al panteisme, altaió 09 (publicat a la revista “Reflexions entorn de la dansa” Mercat de les Flors, Barcelona)

 

MVI_2567

MVI_2569

MOV01027

Sense nom 5

DSCN1041

kungfu

MVI_3090


photo照片: qiukeman



photo照片: qiukeman