logo @ +

ELS CANSATS FAN LA FEINA

Llesco el pa i el carrego de vianda. Deia, no sé si J.V. Foix o el Josep Vicenç Foix de la pastisseria de Sarrià, que els poetes sempre han de tenir dues feines ben diverses. La de l’escriure i la del viure. Enfilat al Castell de l’Oreneta em sembla una perspectiva tan clara com una tarda de diumenge. Tocades vespres, cap al tard, devallo amb el Martí Sales cap al centre de Pedralbes. Acompanyo aquest poeta, d’incerta glòria i estabilitat laboral, en la seva jornada. El 1326 la reina Elisenda, malalta, va fer penjar tot de pernils arreu de la ciutat i va descobrir científicament que Pedralbes era de bon tros el lloc més sec de tots. Els que hi havia eren els més eixuts de la plana. Per celebrar-ho hi fundà un monestir. El 2005 el poeta betumat desvetlla, sense ciència, que és per emular la reina que cada Nadal s’omplen les cases de pernils serranos dels més cars.

Amb la mateixa devoció monàrquica, i per no fer curt, algun directiu de màrqueting ha disposat tot de caixes blaves per la ciutat. Ell les ha d’il·luminar. Confessa que pagant com paguen no sap si ho ha de fer amb pa d’or. Tot fent ruta cap al clínic, on metges i malalts són públics, topem amb el segon dels artefactes. Omple el dipòsit del generador. En comprova el funcionament. Disposa els focus al voltant. Deu minuts després ja hi tornem a ser, a dieta, sense acabar d’entendre els honoraris. Si per cada vers escrit cobrés el mateix que per encendre llums a aquestes alçades sabem del cert que seria bilionari. A Plaça de Sants, damunt les vies, els trens i els sospitosos d’islamisme, passem, pla, els controls amb un bidó sota el braç. En podríem treure un còctel ben sonat. Aquestes caixes blaves, insípides, lletges, anònimes i de mal disseny han d’augmentar la venda de cotxes, diuen. Entre tècnics, creatius, càmeres, seguretat i poetes pagats aquesta campanya ha de tenir uns números de sal.

Fullejo el 80 de “Reduccions” on el Sales ha publicat, sense remuneració, un parell de poemes. A Capitania General, lloc de la primera fotografia comtal, els militars ja s’han avesat a la presència d’una societat civil de regularitat forçada. A la Maquinista, solidàriament, els obrers i les granotes han cedit pas a la intrusió de la dona a la fàbrica. I a l’aire lliure. Prop de la Filmoteca, de nou, deu minuts de feina. Ara que els papers de Salamanca ja són aquí, és hora de la vinguda de l’arxiu Tarradellas. Resseguint les traces dels polítics acabem el recorregut per aquesta gran botiga amb JFK, als peus d’un Tibidabo que ja no té l’exclusiva del tramvia. I valorem l’esforç de la batllia en contra de la societat fordiana. Passat festes, és clar que la glòria, si arriba, serà per via dels poemes i no de la publicitat. Aquest any encendrà l’estufa i menjarà tortell de fleca. Foixistes com som, n’estem ben certs que viure i escriure no tenen res en comú.

 

 

 

STONE, EGGS, OMELETTE & COFFEE

Al Pròxim Orient, quan s’alça el teló, comença el diàleg de les pedres. La Porta ha dut l’israelí Haïm Adri a fer Back Up 3 dies a la Beckett. Arafat va anar a morir al costat d’on ell gestava la coreografia. Al país de la igualtat i la fraternitat s’han rifat la llibertat de premsa, fins el Liberation maoista és propietat d’un traficant d’armes. 4 revolucionaris recorren Europa, 2 jueus i 2 musulmans, recaptant fons per dansar junts allà on els teatres han deixat d’existir per uns quants i gairebé per tots. Arreu les línies imaginàries que divideixen els territoris s’emet confusió i propaganda hertzianes. La pauta ètica de la violència comença giravoltant sobre un mateix per reconèixer-se el cos i acaba en l’autoagressió. La virtut de la dansa és obrir-se pas sense posar pedres al fetge. L’art servirà un cop més per transformar la realitat.

El 1626 Quevedo escriu Política de dios y gobierno de cristo. L’any 1656 Velàzquez pinta les Menines. Feta només amb el cos i les idees i un llum i un banc i una ràdio, la peça del Haïm és austera, minimalista, i amb molts, molts ous. En canvi, la Marta Galan voldria un escenari ple de roses, de cargols cardant, de vaques sense dioptries, de mars de sol, un escenari mut, sense noms ni temps, però sempre es desespera i acaba emprant el temps, les paraules i els homes. Machos s’ha estrenat a l’Antic Teatre, davant per davant del Palau de la Música, amb taules, sofàs, fogons, micros, focos, música postpanc i quitx. Tota una obra de teatre, un espectacle, una collonada, o sigui: l’art al servei de la imaginació. Machos és una obra amb un parell d’ous, ferrats, és clar.

Els dos mascles, Santiago Maravilla i Vicens Mayans, saben prou bé que quan un país va malament el primer que se’n ressenteix és el teatre i els actors. Després de visitar Burgos, s’estaran a Ca l’Estruch de Sabadell, i cap a finals de febrer al Festival Escena Contemporánea de Madrid. En aquest cas, la Galan no només els fa cuinar, sinó també disparar, indignar, rentar-se les dents i beure llet, molta llet, talment moloko, fins que la llet els surt per les orelles i acaba xopant mecanicament de dalt a baix una nina inflable. Típics, els rols descrits amb precisió quirúrgica situen l’erotomania dels objectes o dones com a eix central de l’Home-llet.

Amb més o menys cafeïna per a tots, música en directe o cançonetes, el panc sempre ataca des de la puerilitat, però esdevé ultracontundent a causa d’una Europa adolescent que no s’estrella. Ara que tanquen tantes sales de petit format, espais com la Beckett i l’Antic són l’única possibilitat de gestació d’un públic horitzontal i autogestionat. Sospito, però, que els espectadors continuaran sense anar al teatre i diran sí a la Constitució. La història dels homes és feta d’excessos sense end.

 

 

 

AMB FOC DE NIT

La setmana dels barbuts ha estat ben calda i diuen que després de la bonança sempre ve el mal temps. Rasurats, aquest cop no s’han pas equivocat i l’aire de la Sibèria ha creuat el continent portant records de genocidis oblidats pel fet de no ser de jueus. Caldria redreçar els diccionaris i enterrar paraules com “holocaust” a l’hora de parlar d’uns exterminis més relacionats amb l’economia d’Estat que amb qüestions racials. Tothom sap que la sang és més barata que l’aigua. Acabat l’Any Dalí, aquesta setmana s’ha estrenat l’Any del Llibre al Teatre Nacional. Amb l’actual regidor i censor cultural ben encofrat a la cadira, n’hi ha que deixen clares les seves preferències de lectura tot convidant petits prínceps a les estrenes oficials -que com és sabut per tot tenen una especial predilecció a tenir cura de les roses.

N’hi ha que defensen obertament la centralització de la cultura sense entendre que ara més que mai ens calen ciutats centrifugades. A l’altre cap de carrer Foucault tenia ben clar que el primer que cal desterrar són les nocions de Llibre, Obra i Autor. De peu pla, els poetes civils no fan distincions nacionalistes ni ètniques tot sabent que la poesia és un metallenguatge comú de tots els investigadors. Hajra Chahdry, Zahid Imran, Wajid Ali, Nacer Ahmed, Mosin Abbas Batí i Arun Kumar, van aplegar a la Barcelona dels talibans de disseny, entre cafès, copes i llibres -a Laie- aquells que pensem que les cultures no pertanyen al territori sinó als individus. De la mà de Dom Antoni Clapés del Cafè Central i Javid Mughal del te amb llet, aquests poetes de Catalunya van fer un exercici d’horitzontalitat lloable i ben plaent. I per primer cop van gaudir la visibilitat amb concurrència.

La poesia pakistanesa, de llarga tradició oral, ja és ben nostra i ha de formar part cada cop més dels recitals que transiten la geografia. Amb una lectura de joves a grans, i amb remors corals com de flamenc, els versos de caixmir teixien sense traducció una amalgama significativa de la força de la veu. L’itinerari concorria familiarment el jessamí, un cap d’any, els amants dels cossos i de la teoria i la solitud dels deserts pintats, sabent que en sobrepassar la pròpia consciència s’anul·la la humanitat. I la força de la veu era un clam de revolta contra les guerres, el destí, els polítics del món, la puresa, les armes i els desordres d’un déu que en cas de ser-hi és clar que no és intervencionista ni canta La Internacional. A Nova Delhi, terra mare de l’urdú, hi diuen que tots som iguals en la natura, que no hi ha riquesa ni pobresa, que si tu vols roses a mi m’agraden les pedres i que aquell que no pren vi és perquè no sap el que és el vi, com diria en Vinyoli. Fet i fet els poetes sempre parlen des del llenguatge i en acabat prenen el te. Això sí, amb unes gotes d’aiguardent.

 

 

DÍGRAF DEL DESITX

Això bé podria ser el nus vermell d’un matx d’amor: No sabrem mai si el Pau va deixar la Lucy i va enfilar el camí cap a Hostalets de Pierola amb un falutx, però sí que podem constatar que diuen que el mascle (sigui txetxè, txec, txadià, tant se val) sempre ha estat un amant nòmada. Així com del matxo, arreu s’especula l’arrel sedentària de les femelles. Ben cert, cap dona no és lletxa ni la Meritxell Cucurella, tot i ser esprimatxada, no és una panotxa, és poeta. La Tx no escriu en quítxua, ni és txadocamítica, però s’entresca cada cop més a nuar les paraules dels seus poemes. Malgrat ser paisana del Pau està disposada a mostrar el nomadisme femení. Xifrada en un espai de signes, la realitat del cos i del desig s’expressa en ella amb un pastitx que passa per Girondo, Estellés i Montserrat Abelló.

Novatxer com sóc em complau parlar d’aquesta amiga de les mamarratxades, i recordar el darrer dels seus desplaçaments. Lluny de la geografia de la sal el seu nomadisme és fràgil i de cotxe, actual. A capital, tenen massa peresa a deixar de veure les matxines del port i, en canvi, l’urbanisme de la cultura passa per la distribució de centres. Xavier Bassiana, irreprotxable i autèntic hereu dels mecenes, ha bastit molt més que un portitxol que no tinc cap dubte a vaticinar que serà el nou punt crucial de referència. La Nau Ivanow, l’antiga fàbrica de pintures amb orígens russos de la Sagrera, ha canviat la brotxa per l’art de risc més extrem on es catxen la remolatxa i un barri popoulatxer. A l’escenari entatxat de fils la Tx hi va presentar el seu darrer llibre, Nuar.

Quan la quitxalla juga a la clotxa en té prou amb una molla de pa. El ragatxo que ratxa la Tx amb música en té prou amb un sacabutx com a trombó, un matxuc de roba o de paper, una matxutxa, una pitxella o un pitxer, perquè qualsevol esquitx l’acompanyi amb més efectivitat que si fos una bona catxaruta. Els seus poemes, com cutxefs, redreçarien fins un botxí esprimatxat i fatxenda amb babutxes de color catxumbo i a qui calgués més d’una dutxa (quina fatxa!). Com una ratxa de vent, amb pocs mots li buidaria la butxaca de pitxol i li ompliria d’un empatx de versos, la caputxa amb un caprtix, i l’abstindria del desig de rosegar el coletxó o el càrritx.

Catxa, de petita dins la carrutxa, aprenia a caminar. Amb el dits índex i del mig els versos de la Cucurella són catxamona, catxeta, fets amb vermell cotxineal. No us penséssiu pas, però, que despatxa les torratxes o posa les metxes en escabetx ans tot recautxutant els xàtxeros, posaria la salsitxa amb el sandvitx, usaria el tatxolí del xitxarel·lo, s’enduria els xítxeros al gavatx, i reclamaria la fletxa pel catxap. Tx emborratxa i fa saber a tots els totxos que una clòtxina qualsevol és més afrodisíaca que no pas la del Boticelli. Escriure: tatxar, callar, mitjons, potxó, silenci, didascàlia. Nuo, ortografio i munto les clares a punt de neu fins poder fer la tombarella. Visca! Bravo! Olé!

 

 

DE NEURONES I PROTONS O LA TEORIA ATÒMICA DE OLOFT, PRAXIL I SEROXAT

Io Casino i Nina, les Nenes del Metall, dormen amb un coixí magnètic sota el cap i en somnis generen un camp d’atracció uniforme i similar al que la Terra va produir fa 4000 anys. Sense haver de ser biòniques reciten a l’uníson Planck, Schrödinger i Born, sabent amb Heisenberg que tots som fets d’estrelles. A la galeria Zum-Zum, ubicada al carrer de la Llibertat de Gràcia Territori Sonor, només hi entren artistes menors d’edat. Evru, el més jove de l’Estat, confessa entre el públic estar enamorat de Juana Inés de la Cruz, la mística més guapa de totes. Més que vibracions la seva acció produeix una profunda agitació. Ens surten erupcions a les neurones.

Io Casino, ex-andorrana infatigable i ex-espanyola il·legal, va canviar fa anys el blau de la bandera pel lila republicà i feminista. Membre de l’experimentació sonora més radical ha estat a l’índex del grup Dedo (amb el polze Nubla, l’anular Pau Torres, i el petit Atún) i és el cor del LEM, el festival que cada octubre sotraga la ciutat amb decibels de laboratori sonor. Acompanyada amb el seu habitual baix elèctric i un mac, deprés del seu últim disc Cicalà continua proposant escultures, poemes socials, i refent la política de la mel amb spins i freqüències orbitals. Com Toby Grotz, utilitza l’arquet i elèctrodes samplejats. Al cap de 4 períodes de 10 minuts, 1’54 g de ferro magnetitzat han produït un xoc tèrmic superant la barrera de Coulomb amb la formació Si-28 i Fe-56. Dit altrament, el balancí d’energia és positiu per referència essent una reacció sexo-energètica, transferint al medi el curs de reacció, com quan crema la pirita.

Nina, lectora de Louis de Broglie amb escafandre de siderúrgia, s’ha entestat a fer visible l’ona-corpuscle a base de fer el soldat armada amb un bufador per foradar planxes d’acer. Sap, com bé diu Dom Pernety al seu Diccionari Mítico-Hermètic, que la pedra filosofal és també munició de projecció. El procés alquímic per estampar la pintura amb les guspires duu a la pedra blanca o roja sota la forma d’una pólvora de transmutació capaç de tornar els metalls en art. D’on deduïm, lògicament, que als elements actius no els deixen viure en llibertat perquè creen reaccions exo-energètiques de fusió de protons i reaccions nuclears endo-energètiques de fisió amb els nuclis més vermells i negres presents arreu del medi.

El 6 d’abril de 1897 Emmens vengué el primer lingot de plata transformat en or, la seva tècnica constitia a utilitzar, com a ARCO, dolars mexicans. Tiffereau va afirmar que havia repetit l’experiment per acció d’àcid nítric sobre argent i exposició al sol, però el 1847 no va tenir sort a l’acadèmia de ciències de França i va haver de retornar al públic els diners. Com el japonès Ohsawa, música i art van produir K-39, Na-23 i O-16 amb el propòsit de verificar els teoremes de Louis Kervran. A cada guspira el total fou de 80 KV per àtom de ferro. Els 1’54 g es coresponen a 16x10’22 àtoms i així l’energia total: 128 x 10’20 MV, que val 465 Kg de TNT! Aquest resultat, com a mínim sorprenent, és una bomba. Una bomba d’acetaminofè de 40 minuts.


 

 

EL PÚBLIC SOMNIA PARAULES MECÀNIQUES?

Aquests dies podem gaudír (v. tr. tenir una sensació de plaer com la que s’experimenta amb l’arquitectura tova de Gaudí) d’una Hac de la lliteratura universal (v. Theresa Hak Kyung Cha). Poetessa d’un sol llibre Dictée, Hak ens permet reditar (v. tr. treure rèdit un altre cop) els excrecicis més intel·ligents de la paraula i del conceptual. Desseguint les pautes de formolació de l’estrecturalisme -llegint a banda ampla Saussure, Levi-Strauss i Lacan-, tot i saber de la pressència (amb qualitat de fer present l’essència|| fil. fenòmen [Kant]) de Mallarmé i Beckett en el rerefonts (que és, com a substrat, a les fonts d’alguna cosa), Hak ens acondueix a un espai mut de la llengua, a un espai cec de la pintura, a l’art dadabò (que és dada més enllà de Fluxus i Beuys): sense missatge però amb moltes coses a dir. Arribem a la clonclusió (f. procés final de la clonació) que s’ha d’entrart a la Fundació Tàpies.

Diccionari a la mà, molts encara pensen que un text ha de voler dir alguna cosa. Carregats de coneixements acadèmics cerquen les claus de volta per desxifrar l’autor. Ben poca cosa els podem dir de cara a vivitar l’exposició que Hak té a la Tàpies fins al 10 d’abril. Si la màquina d’escriure i els errors tipogeogràfics van provocar la inhivenció de l’escriptura automàtica, la politització i el laboratori amb els immaterials i les indees (idees interiors) va constituir bona part de la pràctica dels setantes. Els Hakpoemes s’han de llegir en la dimensió i el volum, amb tot el seu pes. Són versaments d’imatges i temps i no només de tinta. La falta d’ortografia com a primera dimensió de la superfície de l’escripintura. D’aquí, als mots en llibretat (adj. llibertat de llibre) i la composició lliure de la tipografia. En contra de les correccions i del paper mullat, de cara a la literatura barata i de format metro, Hak Kyung Cha eleva el poema a la seva naturalesa primera, al cos de lletra.

Amb un rigor extrem a la retina, i un coneixement profund de cinastes com Carl Dreyer, Marguerite Duras, Jean-Luc Godard, Alain Resnais, Chris Marker, Yasujiro Ozu, Andrey Tarkovsky, Man Ray, Jonas Mekas o Maya Deren; Hak va intimar amb els projectors Athena a les classes de Bertrand Augst. Athena té el do d’aturar el temps en un sol fotograma i permetre estudiar amb atenció el desencolat de la retina, les sinapsi de les cultures i les permutacions de la llengua. Les obres subllimbs de Hak es mouen permanentment pels viaranys interns del coreà, el francès, l’anglès i més, estampant la seva dansa i multiplicació amb materials sempre humils. La bellesa de la simplicitat és una fita ben apresa de l’absurd. Hak, el 5 de novembre del 1982 va ser assassinada per un guàrdia de seguretat del Puck Building de Manhattan. Hak era un alfabet de 28 lletres, Hunminjongum.
(King Sejong, 1443)

 

 

UNA ALTRA IMAGINACIÓ ÉS POSSIBLE

Arribant a Arenys de Mar pel carrer de la santa fe portuària curulla de xarxes, restaurants per menjar-hi el peix i barques i iots i veles, al carrer de santa Rita de Càssia, Oriol Caba i Josep M. Fita hi han transportat el seu desgavell particular. Deutors dels desendreçats, amb cap ordre ni criteri prestablert, el Gamatzem és una nau plena d’idees sense andròmines. Hom, lleuger, enfila amunt les escales estretes malgrat aturar-se al replà per escurar-se la sorra de les sabates. Dessota els graons hi ha la platja del Maresme. Dalt, despullades, les estanteries i prestatges s’han fet coixins i sofàs, butaques per encabir-hi la còrpora i deixar-se endur per les ventades. El cobert, estrenat el 2002 amb Pierre Bastien i Judit Farrés, ha vist desfilar un rosari ingràvid de noms: Muguruza, Sisa, Isaki Lacuesta, Roger Bernat, Pole Pole, Pascal Comelade, Casasses, Hac Mor i tants d’altres d’aquí i d’arreu sense calendari, a l’atzar de la programació. Responsables de Transports Ciberians, aquests dos infatigables amb els peus alats, van provar d’aturar les deportacions i estimular els desplaçaments semàntics institucionalitzant el Partit Volador. Amb seu al Gamatzem, a aquest partit integral de camells, carteristes, franquistes, farmacèutics i papistes i el bo i millor de la plana major de les cases arenyenques, li van faltar només 110 signatures de les 500 necessàries per concórrer a les eleccions locals. Ben a l’inrevés de l’actuació dels consistoris, esperem que a les properes autonòmiques s’hi representin de nou i amb un horitzó més llarg de mires que incorporarà, ben cert, per estalvi energètic, per raons de pes i perquè sí, l’apagada definitiva dels llums del Temple del Tibidabo. Si els partits polítics han segrestat la democràcia, cal que recuperem de nou la il·lusió pel cant coral? No és pas sobrer que Pierre Bastien repetís actuació tot just fa unes setmanes. Declaració d’intencions, manifestació de la doctrina, l’home-orquestra automatitzat fa servir instruments de meccano i discos en codi morse, fent saltar ballaruga l’agulla amunt i avall dels capdetrons dels istmes com si una secretària faldilla curta cames a la vista percutís una olivetti amb puntes de diamant. L’home-orquestra mecanitzat canta La Maquinista proletària de Clavé, o això sembla ser, des del París de l’avantgarde i l’experiméntation. Ben francès, amb la mantega i la perruca i quatre piles i un interruptor al dit gros del peu s’ha fabricat una pianola: cop de corró dentat al casiotone! Amb un tros de paper, una pandereta i un clip, porta un disseny Ircam de la practicitat i bufa un cornetí que es fa bicèfal amb dues sortides per al so. Noise meccano i no pas industrial, amb un got d’aigua i una canya la trompeta fa aigües i borbollons. Com un jove Frankenstein universitari i lasciu, engranatges, politges, corrioles, rodes, gomes i cadenes fan una música sàdica de pur plaer i èxtasi, deixant clar que a la revolta li correspon un sexe estratosfèric. Fent petons a la trompeta del que es tracta és de fer-la volar i no pas d’innocència. Adolescents i jovençalls: al Gammatzem la imaginació torna a ser possible.

 

 

 

FER VISIBLE L’AIRE

De la impossibilitat, i del desig. L’home sempre ha vist la possibilitat de volar com una conquesta extraordinària. No tenim ales, però els descobriments científics i la tècnica han permès inventar múltiples pròtesis mecàniques per evitar aquesta frustració. Dels éssers alats n’hem extret maquetes i simbiosis que ens han fet possible desfer les dificultats. Així hem pogut volar fins a la lluna. Ben al contrari, alguns insectes -entre ells les papallones dels cucs de seda- han abandonat els costums més aeris en benefici d’una especialització biològica terrestre. Deixar de volar ha estat una necessitat de cara a la supervivència de l’espècie. La suspensió, l’elevació ingràvida dels elements, és una dèria comú al fet de transformar els objectes en elements estètics: la metamorfosi.

L’especialització i l’evolució zoològica semblen negar la fal·lera humana per girar de cap per avall els conceptes i els materials. L’ala, formada a l’interior informe de la crisàl·lide per un grumoll espès de cèl·lules, és una filigrana d’enginyeria que l’hèlice d’un avió només és capaç d’insinuar. Ben lluny de la mímesi, l’hèlice fa possible el que no ho és, aconsegueix fer visible el vol només quan resta estàtica. L’art és un acte de prestidigitació més que no pas una respresentació de la natura. Per retornar a l’aire l’hèlice arrenca a córrer i esdevé transparent, com si fragmentada en un polsim microscòpic de les seves serradures en fes un vent alisi capaç d’escriure entre els núvols una llarga sextina, esfilagarçada.

Quina és la direcció de l’ull per tal de llegir les metàfores del desig del vol? Hi ha cap codi semàntic per desxifrar l’enigma de la transformació? No ens cal sinó saltar a peu coix, com una llagosta. Sens dubte les imatges revel·len en el seu interior el cúmul de pintura, el seu grumoll. El motor primari de la pintura de Déu és el desig de l’espaialitat. Fora de les representacions, dels signes, de les metàfores, no hi ha moviment. Ni vol. La pintura aèria de Xavier Déu és feta de polsims, fum, pigments... i cera. De l’ala a l’aire tot passant per uns materials que es posen en dansa suspesos a l’horitzó de l’ull. De l’aire a l’ala tornar a fer vent les masses compactes de les formes esmicolant els seus elements fins a la mínima expressió, que alhora n’és la màxima. La simplicitat de la transparència potser ens fa pensar que la millor de les solucions era la d’Ícar. No pas adoptar pròtesis de vent sinó escuplir el propi cos per fer-ne una nova genètica. A base de ceres. I d’aire calent. Per això, Déu ens proposa que aprenguem dels apicultors a emprar els seus manxadors de fums per endormiscar amb l’esforç d’una fumada la pintura tota.

Quan biologia i estètica agermanin els seus camins investigarem les possibilitats per fer ingerts a la pell d’ales de papallona tropical, negres com per poder negar tanta ploma dels serafins. Només aleshores podrem volar sense necessitat d’aixecar els peus de terra.

 

 

LLUMS, FUM I ACCIÓ

Avui: una de cinema i de titelles. D’ambdues, a bastament, en tenim un bon aprenentatge. Amb una continuïtat com n’hi ha poques, als Països Catalans any rere any s’ha produït cinemà d’ençà de la seva invenció. Moltes d’aquestes pel·lícules les va salvar l’empenta personal de l’inquiet Miquel Porter i Moix, que explicava com als Encants -entre metres i metres de cel·luloide per fer-ne colls de camisa- saldaven ara un Fructuós Gelabert, ara un Segundo de Chomón. Dels titelles més val fer-ne pocs comentaris, sobretot dels que han governat fins ara i no tenen ni la vergonya de ser com cal, deixar d’embolicar la troca, i convergir en la franquesa. Espectacles a part, s’ha de dir que les intervencions de l’ex-poder d’aquests dies del 3% farien caure, de tan gros, el nas de Pinotxo sense cap mena de dubte. Però la dreta, ja se sap, tira la pedra i després assenyala el del costat. Volen convertir el Parlament en un pati d’escola.

Tati al seu film Playtime feia tota una reivindicació del temps d’esbarjo, l’oci, com a moment bàsic del pensament, de la improductivitat. Elogi dels inútils en aquesta societat de mercat, Hulot posa la seva infantilitat al servei de la crítica i la mala llet, la ironia. Amb beca KRTU i Kulturprozent, Xavier Bobés i la companyia Playground han aterrissat de nou entre nosaltres després de fer gira a París i l’estranger. El mes d'abril participaran amb l'espectacle al Barri Brossa. Maldaran per crear a partir de l'imaginari, buscant nous sentits a totes les nicieses. El públic, les noies, amb el cap als núvols i buit, només entrar, i a les fosques, es descalçaran dels seus talons. Ignoren que al pati de butaques un canvi de sabates equival a un suïcidi. Amb un poc plus de Lumière, divisaran un noi sorrut girat d’esquenes i pensaran que és un trucatge de Méliès. Un guant de màgia blanca diamantina farà les meravelles de la transfiguració. Dos dits faran de cames. I algun que altre mocador barceloní nas rajant de constipat primaveral constatarà a darrera fila el canvi de temps a la provinciana.

Els passos de claqué del menovell evocaran Cantando bajo la lluvia i la irrupció del sonor. Per fer-los callar, a dins un maletí de la Creu roja, es tallarà un dit i amputarà la cama del titella. Després de ben llepar-la es menjarà la criatura un caníbal dels sorgits en passar pàgina de les novel·les Tria la teva aventura. Posseït, ell hi és, i també els seus altres en jocs com un infant quan juga a disfressar-se. Poster l’única crítica, diran alguns, és que en lloc de fer Temps moderns l’obra és empalagosa com un núvol de sucre o un bon caramel a la manera d’Amelie. Mentres, però, el deliri dels objectes automàtics i l’evocació del cinexin no pot sinó fer-nos cavilar la possibilitat d’un teatre de titelles freudianies sense fils. Finalment, un braç esdevindrà amb pits i tot una maja desnuda. I l’àvia exclamarà que el nen està ben tocat del bolet. Rebost penjant de les idees, com en una casa mallorquina, els objectes funambulen a l’escenari mesclant-hi llums, ombres i projeccions per la figuració de l’irreal, les alfes i les omegues. Entre el mim i la repetició animada dels sordmuts, el llenguatge visual fa estralls al diccionari.

 

 

DE MÉS COMES EN MADUREN

exposició
He obert un compte permanent a l’oficina del Mercat de la Llibertat que manté en peu la curiositat. En canvi, per iniciativa privada, Cal Juanito ha tancat portes i els magnífics peus de porc han passat a ser llegenda. Pre-LEM i capitanejat per Sebastià Malèvol, els collons de mico s’han acomiadat de la clientela. Les tovalles s’ompliran de runa quan despullin l’arquitectura; la vaixella sembla ser que la salvarà el Miralda. A manera de repetició, cada dijous d’aquest mes de març hem passat el mono amb la pauta de tastar un vi amb ritual de músics, poetes i cuiners. La creativitat, expressada amb totes les seves fesomies del paladar i el bon gust, ha acomiadat l’establiment abans no iniciés la seva penitència el proppassat diumenge de rams. Víctor Nubla, d’habitud el darrer a incorporar-se a les llistes de signatures, estampà l’últim plat. Sabent que aquest Juanito no ressuscita, jo passejo guardada a la butxaca de l’infern l’última espina de bacallà.

nus
Entre la visibilitat i la indiferència, la repetició consisteix en un fenomen basat en l’acumulació i la disposició de significants a través de l’ús dels signes, i de la seva codificació. No hi ha res a dir fora del temps i de l’espai i, doncs, dient no es diu mai res, es diu cada vegada. I mil vegades u, un cop i un altre, la repetició estructura un retorn, una irrupció, un silenci. És en el buit de significat que apareix el text, l’art. La combinatòria dels signes, les seves possibilitats internes i externes, configura tota cal·ligrafia. El problema, així, no rau en la repetició o el leitmotiv, sinó en saber si les signatures fomenten els trets. L’art està per damunt del mal? I els artistes? Prou que ho fan evidents els balls de xifres amb què es paga l’avantguarda. Fins i tot m’atreviria a dir que d’ençà del taylorisme l’artista és qui genera la plus-vàlua del capital. La cultura ha deixat de ser un valor d’ús per esdevenir un valor de consum. Amb una sola clau de vidre i amb cua de palla, diria que en aquesta època de multiplicats canals d’informació, disciplines i conxorxa, no es pot continuar operant amb una poesia de la revolta dels invisibles. El combat per la revel·lació dels nuclis d’expressió ha de ser comunitària. Un poema s’ha d’escriure per fer visibles les idees, pintar-les. No pas per proclamar una descripció minuciosa i altiva del jo o de les afinitats polítiques, sexuals.

desenllaç
Si algun camp de la cultura ha sabut treure partit i adaptar aquesta nova creativitat és l’electrònica. Subalterns de la irrupció anaeròbica i el cutre descodificat -más allá de mi imaginación (sic.)- Atún i companyia van celebrar aquest divendres de sant Anselm unes sessions en directe al Convent de Sant Agustí. Els alumnes del taller hi eren, a l’aperitiu, en escabetx, al natural, i amb oli d’oliva i extra verges... els pinyols, és clar, com sempre els carrego a la butxaca esquerra.

 

 

NOTES D'ARRAVATAMENT I PASSIÓ

Dilluns classe de topografia. Amb pams i peus i colzes els romans van començar a construir els seus mapes com un Imperi en Miniatura. La Taula de Peutinger la caminaven tu, com si els calgués trepitjar les idees. De Torrelles de Llobregat a Montserrat, la conca del riu va ser l’escenari teatral de la industrialització i el creixement de la passió popular. De la colònia Sedó estant, d’Esparraguera, la Passió es trasllada amb ferrocarril i llançadora al vapor.

Dimarts desfilada de cabdills. Joan Povill, armat Mestre en Gai Saber el 31 per Le Genêt d’Or, ho intentà amb la “Pubilleta”, començà amb la “Cançó d’una matinada” i acabà com tots fent la “Migdiada”. L’apassionada rivalitat amb els veïns d’Olesa va començar dins molins d’oli per comptes de molins de vent. Després de la guerra, la passió, més enllà de la mort, el portà fins a Antígona com deia Carles Riba. Al seu poble tots se’l saben de memòria... de tant en tant deixen els ungüents que fan per l’Hospital de la Santa Creu i reciten els seus versos.

Dimecres sessió infantil al circ. Uns quants dissidents del Teatre Principal -de dretes, dels Salistes i dels carlins- es van fer amb un centre d’operacions, el Teatre del Círcol. El fundador del grup sembla ser el trinitari descalç fra Antoni de Sant Jeroni, de finals del XVIII. Els activistes acabarien introduint els balls del dimoni. La rivalitat local entre els pobles s’havia estès a tot el nucli urbà. Però el Círcol, l’esquerranós, també era de la crosta, o de la crosta de baix. El 1952 els legionaris enderrocaren el Círcol amb passió i s’hi edificà el GTP amb traductors automàtics. Els missioners, als lleons.

Dijous quin gran tiberi! Ja és primavera i a Verges els ha vingut llet al pit.

Divendres me’n faig creus. Sembla mentida que hi hagi tant terrorista, al final haurem d’il·legalitzar fins les urnes. Això no pot continuar així, calen més romans amb sentit per la pompa i l’escenografia, per omplir-ne la Via Apia com en un cinemascop.

Cap de setmana al zulo. L’informador de Madrid, el dissenyador Juan Esbert, diu que tancada sense un bri de llum, la Casa Encendida espera que d’aquí tres dies obrin les portes a crits de Gora, Gora, Zulueta! Els amics de Base han dissenyat el muntatge, basat en la idea del desencolat de la retina. Sèries de polaroids arrenglerades l’una al costat de l’altra acompanyen el Superbuit i un documental que anira dels zulus i d’altres extremistes, vaja, de l’Ivan Zulueta i dels Arrebato’s de passió.

Dilluns, dormint la mona a l’aire lliure, des de Brusel·les em comuniquen que cal una mica d'hemisferi dret. Què volen dir? Perplex, no m’he pogut estar de constatar que jo sempre vaig de tort. Oixque!, carregats d’opis no ens cal pas cap religió.

 

 

JO ACUSO, JO DECLAMO, JO ESCRIC

Tota època ultraespecialitzada com la nostra fa necessàries una no-pintura i una no-poesia del multisaber. Enfront d’una societat inculta, l’avenç tècnic i la perfecció de les matèries i els estils resultava la manera més vàlida de contraposar als valors del mercat els valors de l’esperit, el savoir-faire. Fora del Renaixement i la Il·lustració, fills hereus de Deleuze, a partir dels anys dos mil la cultura ha d’atrevir-se a fer un salt de gegant cap endavant. Enfront de l’ús compartimentat del saber, la plus-vàlua de la informació. Cal establir xarxes d’interconeixement per acabar fent estèrils les feines monoempleades. El treball desapareixerà el dia en què els homes i no pas les màquines sàpiguen fer de tot. Per això, els poders fàctics s’encarreguen de fer de la universitat un cau i no una trinxera, un bressol de poltrones. Si els partits polítics han segrestat la democràcia els funcionaris i gestors de la cultura han exhaurit les vies de revolta i de creativitat, han tancat les portes a la renovació dels llenguatges. La generació antigrisos, carregada amb l’arc de Sant Martí al coll, en arribar a ser capdanser no ha sabut sinó fer bandera del disseny i l’urbanisme. L’ordre, en definitiva, la practicitat i la funcionalitat, no són sinó els enemics més aguts de l’art i el millor dels camuflatges pel progrés i la perfecció. Ben lluny de l’autocomplaença del pa amb tomàquet és clar que vivim de pa sucat amb oli i canvis de camisa. Tenim i hem tingut gent valenta i artistes de primera línia entre nosaltres, però aquí només s’han visualitzat quan hom els ha convertit en tipografia, com les creus del Tàpies, o quan es passegen exposicions terriblement acadèmiques com les del Sert, on no s’entén res de res que no sigui als manuals d’ús. No em sorprèn pas, doncs, que de Foix se’n parli tant i en canvi pocs siguin assidus a la rebosteria fina de Sarrià. Ni imparable ni ultimíssim només sé que estic en contra de les etiquetes. Ho repeteixo, crec que en aquest país poca gent té dos dits de front. S’han acabat els grups i les generacions. Els que pugen hem crescut en democràcia i la llibertat no ens és un deure sinó un afegit que carreguem com qui baixa al carrer després de les vuit a llançar la brossa. Per això, culsinquiets, ens sublevem en veure com els benestants llencen el paper amb bosses de plàstic i publiquen llibres a dojo sense cap mena d’ecologisme, deforestant masses de boscos i embotint el món d’idees estèrils i poc sucoses. No publicar, com diu l’Eduard Escoffet, no és només una qüestió de mandra. La poca exigència fa que proliferi tant de paper mullat. Per comptes de creació i sentit, escriptura i recerca. Subiranes, Llavines i companyia... la poesia, ecs, no es mereix sinó desercions massives. Jo dimiteixo.

 

 

 

TEATRE D'AMANTS

(a l’Ovidi Montllor)

Diumenge. Passejo la tarda a les Rambles amb Sätie africat, fricatiu i amb tambors del Senegal, i amb un cert materialisme en dansa: un vestit groc de passes llargues dorm estirat a l’horitzó de l’ull mentre em passa pel costat un àngel amb jersei a la cintura.
Escudello la sopa de niu d’oreneta amb vel·leïtats afrodisíaques perquè és ciència certa que quan xisclen les orenetes es produeixen alteracions significatives en els comportaments dels amateurs. És la primavera, de ben bon tros, que encamina els personatges cap al seu recer d’oratòria. Com al Decameró, hi ha un primer ordre del desig -mental- que duu la impossibilitat en el seu nucli intern de semàntica. Un segon ordre -material- provoca el motor primari del moviment, l’accent de la satisfacció.
De nou, amb vuits, amb set, amb uns i altres, Carmelo Salazar ha passejat el ball de xifres i metàfores tot just per dibuixar l’índex dels cossos. Amb ets i uts, grocs, blaus i fúscies, tornasola la bandera republicana en un autèntic arc de Sant Martí.
Funicular de les idees, els lípids, proteïnes i carbohidrats accelerats i el teatre de les mans divideixen en dos el paradís. Pepa, napoleònica o a la contra, sap que els lluïsos tenen poca vàlua ara que els rals i els ases no valen ni un euro. En el que s’hauria de convertir en el Mercat de la Carn i la dansa, els nous formats, el multimèdia i el teatre experimental, resto a l’extrem de la frontera, border line, enquistat amb la faldilla de Masu, tulipa terrestre.
L’estratificació dels pans i els peixos, en el desordre del moviment espars de la quotidianitat, reprodueix la il·laritat per generació espontània. Els signes, despullats de tota clofolla, mostren els cossos en tot el seu esplendor més pur.
L’empresa tàctil dels peus i mans i cames i ventres i malucs, foraviats, estipula el moviment i el gest dels llenguatges. La dansa, fent l’alçaprem dels conceptes, gestualitza les idees amb un batall sonor d’artèries, músculs i pulmons. Com un Canigó: en brailei i nevat.
Cigarreta i fila índia, ce ça la dansa, un motor primari de la velocitat. Obro el llibre a la tauleta de nit, dessota el mar de llibres del Barceló, i anoto amb cara de circumstàncies que lluny d’aquí les poncelles ja han florit.

 

 

MALEÏTS, EXCÈNTRICS I LLETRATS

A Vic, als cinemes del sucre, davant una paret de fons curulla de cartells coloristes que contenen les fulgurants utopies de les llums i les claquetes, madama la taquillera, dislèxica, ens vengué les entrades per la sala equivocada. Un cop dins, cellajunt, colltort i qui sap si de planta cepada pels embotits, l’uixer ens reclama que segons el calaix ens pertoca visionar el film de la sala alterna. Per sort, l’usurer, amb mans a la butxaca i fent gala del sentit català de l’economia, ens deixa pujar cap dalt sempre i quant els beneficis se sumin, per compassió, a la seva bossa. Amb aquesta mateixa dinàmica -com va el país!- després de la sèrie multipremiada de les Lecturaes de Cirlot, les permutacions fílmiques d’Eugeni Bonet han fet cap a la capital de les llonganisses per fer l’estrena nacional del seu darrer film. 90 minuts esfilagarsats dels quals a la capital del disseny no volen sentir a parlar d’estrenar. Un film que de bon tros no només hauria de ser arreu de les sales comercials d’Europa sinó de visió obligatòria de cara a graduar les ulleres dels oculistes de l’art i de tants gestors culturals. Poca valentia alhora de projectar una llum feta dels materials inacabats i el llegat del visionari José Val del Omar, amateur i creient del cinema, que formulen el datisme. L’Eugeni, amb ingeni i enginy, i sense cap engany ingent, fa possible la utopia de l’ugeni, del pencaire lúcid i treballador de les idees. La retina líquida, aquosa en el moviment de l’iris i el parpellam, transita tot de formes i pampallugues a la recerca d’un cinema en expansió contínua. Aquest vòrtex amb música del trio FMOL és capaç de catalogar i disciplinar les tècniques, explorar i diversificar la mecànica, recuperar i reinventar la mística, i conjuntar d’un sol cop d’ull el format original i el material digital en una copulació mecamística i tecmística mil·limetrada als 32, els 16 i els super8 amb una fantasia absolutament de cul per terra. Plena de miratges i espectres, la seva pirotècnia fulgurant suma les fonts de l’Alhambra a l’esclat irisat de les fonts de Montjuïc. Aigua de Granada, Foc de Castella i Terra de Galícia, d’una ventada aquest aire fílmic és capaç, si es vol, de renovellar la cuina d’arreu: de primer unes granades obertes acompanyades de gotims, de segon unes gambes volta i volta ben colrades amb most pel sol i per postres anilines de tots colors. Alhambra, plat cinemàtic, les teves imatges suren en jardins oberts. Alhambra, paradís clos, lumínica d’impulsos i móns diluïts. Alhambra en la ingravidesa del temps. Tot just per saltar peus junts al filmament.

 

 

BACH, ORXATA I PURO

He conegut molt poca gent capaç de veure les coses independentment del vidre de les seves miopies més directes i petites. Aquesta és la causa de l’enveja d’aquest país i la causa que tot sigui tan petit. Si es vol tenir ulls cal restar en punt mort.
Sergi Fäustino té un talent natural prodigiós, una intuïció viva, una agilitat espontània sorprenent. Coneix els coixos asseguts, ací, en el seu temps. Entre i fora d’òrbita, suat a bell doll, malgrat vestir gairebé sempre de fallera, com a valencià sembla un Sardou amb un botifarró a la boca i sense camisa.
En la seva joventut fou anxeneta. Després, per combatre el catalanisme, exaltà, amb gran èxit, el turisme de borratxera. Personalment fou un jevi agre i displicent. Una de les seves màximes és aquesta:Prefereixo un fracàs propi que l’èxit d’un company.
En determinats sectors, sobretot entre els artistes, aquesta màxima és molt freqüent.
El Pasqual, el dels anuncis, fou molt amic del Pitarra. Anava a casa seva a fer-li companyia. En aquella època Barcelona era un poble gran on passaven poques coses, on tothom es coneixia la vida i miracles. És incomprensible, així, el xivarri que s’armà quan una senyora molt bella i de la millor societat (vestida amb mallot de barres i estrelles) va ser morta a cops de Xibeca. Pasqual comentava la fuga de l’agraciada senyora. S’ha d’advertir que estigué casat amb una senyora d’escassa presentació, tocada per una mica de pèl a la cara, sota el nas.
- Davant de determinades accions -deia Pasqual- s’ha de reconèixer forçosament que són impensables, absurdes, incomprensibles... Com cercar cinc xines o ensumar unes calcetes embrutides per una japonesa adolescent.
Això hi diu vostè! El que li puc assegurar és que hi ha molt poques coses absurdes en el món i que, el mal gust que hom ha pogut tenir, el pot tenir una qualsevol altra persona: Caïm matant Abel; Abraham matant Isaac; David i Urias; o un llepoard amb samarreta fent de cabra de Las Hurdes del Buñuel. Aquest Fäustino és molt curiós... demostra tenir una idea claríssima de la vida de família.

 

 

ULTIMÀTUM DE DEBÒ

D’aquí tres setmanes, quan es publiqui aquest text, en farà cinc que es va celebrar a Cerdanyola un recital en el qual, a més de fer-ne de les meves, vaig tenir la sort de ser gratificat amb les darreres dèries del camarada Marc Romera en contra del gran Margarit i a favor de la poesia que no s’entén. Previsors a les possibles lesions, la colla del Ramat de Pedres ens van fer d’amfitrions i ens van convidar a llegir i gestualitzar l’escriptura a Can Domènech, antiga seu i fàbrica de l’antecedent vallesà del reflex. La vetllada, dedicada a la relació i no amb la U.A.B., va ser ben diversa de la que avui s’ha celebrat -tres setmanes abans que el lector llegeixi aquest article- a la universitat, convertida cada dia més en una llar llar d’infants en procés d’esdevenir adults (o cans, els pocs poetes, com diria l’Hac). En tot cas, tres d’aquests espècimens, Jordi Knopka, Meritxell Pucurull i Marcel German, hi han pujat per primer cop damunt la palestra. Caldrà estar ben atents a les properes intempestives d’aquests nous lletraferits que per si no en tinguessin prou amb la dificultat del sistema educatiu, s’hauran de barallar de valent amb el sistema de lloguers. I és que els poetes, per bé que siguin mig cans, també mengen, encara que sigui pinso degut als forats de la butxaca, i dormen, i pixen i beuen vi com el fill del veí. I és el cas, tant d’uns fills com dels altres, que ben magre s’ho veuen per poder pagar els lloguers i encara més per aconseguir entaforar-se dins les impossibles exigències de la nova llei d’ajuts. N’hi ha que es diuen ser d’esquerres i el que fan no fa sinó fomentar el somni idíl·lic de l’eterna joventut i donar una empenteta perquè tot acreditant la deguda nòmina escombraries es pugui disposar de 240 eurets per gastar-se en cerveses, no fos cas que les borratxeres del cap de setmana s’haguessin de sacrificar per poder arribar a final de mes. Qui es pensi que així fomenta la independització dels joves no ha entès res del que significa el materialisme. Us ho ben dic, si no voleu que visquem en un pis els rojos de debò retornarem a les trinxeres!

 

 

CARA O QUÈ?

J.V. Foix aconsellava que els poemes fossin fotocopiats sense signar i escampats arreu des del balcó de casa. La proclama resol per una banda la visibilitat del text. I de l’altra la qüestió de l’autoria. Actualment, l’edició d’avantguarda anònima i plural passa segurament per la publicació en xarxa i l’escriptura col·lectiva en temps real. Al gest foixià, però, també hi correspon la divulgació de la poesia d’una manera masssiva i pública, per no dir espectacular. Hem pensat que la cultura de masses es mereixia una intervenció poètica que emprés amb aquesta finalitat els seus propis mecanismes de visibilitat. A casa nostra, i arreu, la societat ha inventat els seus ginys per fer viables els cinc minuts de fama. Un d’ells, i el simulacre més relacionat amb la teatralització del jo i la identitat completament altra, és el karaoke. La post-modernitat, amb la seva obsessió per prefixos i sufixos gastats, vulnera d’una manera ben clara la codificació hermenèutica de la llengua. Si algun dels períodes de la cultura ha estat més a prop del tarannà i de les voluntats artístiques, és aquest. Com a antipoetes i creadors, en una ciutat instal·lada en la superficialitat de les propostes poètiques -la setmana de poesia és cada cop més un manual d’ús- fem un clam per reivindicar l’absurd, el kitsch, el pop i sobretot la provocació i la buidor dels termes. Arrelats en la deconstrucció, la despintura i el textisme, creiem que és necessari vertebrar un espai d’interelació entre disciplines i públics diversos. Acostar la poesia i la creativitat als espais limítrofs i foranis pot semblar un aiguabarreig. És el que cerquem. Enderrocar fronteres i fer palès, a través dels mecanismes propis de rauxes i tics ben poc “culturals”, que la cultura –i sobretot la poesia- no hi entén d’etiquetes i clixés. Arreu podem trobar poesia, només cal que hi hagi lectors. Si els recitals a què estem acostumats col·loquen la lectura en una transposició de l’oralitat, fent del poeta una figura gairebé intocable; volem fer una proposta per fer protagonista la poesia i el lector. Tots som poetes. O això es deriva de les màximes del Beuys.

 

 

VINDICANT PEDROLO APOFITANT TÍTOL DE TEXT

Llegir. No pas passejar els ulls damunt la pàgina i decodificar els signes segons l’ordre preestablert de l’alfabet; llegir de biaix, si es vol dir així, m’ha dut a defensar des que tinc ús de desraó la màxima que el coneixement ens farà lliures. Però lliures de què? O lliures de qui? Què carall n’han de dir del món les veus del cementiri? Quan empelto la tinta xina de les meves venes i artèries amb la realitat circumdant m’exalto en subversió amb la pròpia biblioteca. Deglutir tant de lletram només acondueix a trobar faltes d’ortografia fins en els rètols dels cafès.
Sense saber ben bé per què, a l’occident d’edats passades s’hi bastí una epistemologia amb què ensopeguem un cop i un altre quan ens disposem a pensar en present. La vida de l’esperit es fricciona i entra en crisi quan es desdobla en les superfícies del seu tegument. La tridimensionalitat és plana si es xifra damunt l’ordre cartogràfic amb l’ajut només de tres coordenades i no s’hi afegeix el temps. Si espai i sintaxi esdevenen un mateix cos aleshores els punts fixs en dansa esdevenen el material de l’escriptura, la seva ics i no pas la seva creu. I on diu escriptura llegiu-hi pensament.
Per gentilesa KRTU -armat amb un llapis negre i una maquineta d’afaitar per esmolar la punta de l’espasa- vaig veure com Walter Mignolo donava el tret de sortida cap a la gresca d’una Tàpies ja teenager tot fent i desfent els mites cognitius de la Colonietat. Lluny dels pensaments dèbils a què ens hem ben adobat, des de la política dels cossos el problema no rau en l’ocupació de les estructures del poder sinó en l’alçurament conscient per vidicar la dignitat. La dignitat, en darrer terme, de la superfície i de la pell.
Plató, que no va entendre mai res de res, sempre va confondre els galls amb les persones. Quan la revolta s’estructura en els visibles es teixeixen encontres i desencontres que configuren l’enreixat de les graelles. La carn, damunt la brasa, esdevé una pauta d’escriptura en l’execució del moviment. I els espais esdevenen tangencials sense remei. Per això clouré l’article amb un decés. Si aquesta és l’època de la mort dels signes ens caldrà potser trobar en la dansa un gest nou per al pensament. En tot cas, Masu Fajardo i Elena Albert semblen indexar-ho així amb el seu primer treball comú dels seus cossos en procés. Tot fisicitat. És el que pertoca per fer de la praxis un autèntic coneixement. Saltar a peu coix damunt la línia. I ensopegar amb cada caixa de text.

 

 

PAGÈS DE POLÍGONS

Fa pocs dies, després d’un tiberi folgat de costelles, botifarres i mongetes seques ben adobades amb all i oli -un costum ben català aquest de no trobar el gust a les coses si no estan untades de valent- vaig acabar admetent que potser sí que els joves d’ara érem uns anarquistes naïfs. Despreocupat i panxaplena, sobtat pel blau radiant dels cels del Vallès, poca cosa hi feia si centenars de persones embotides dins cuirs llampants i negres seguien amb passió les traces dels motoristes, a tocar, en una cursa d’exhaltació de la modernitat més veloç i energètica. Flairant amunt hom es podia ben imaginar l’olor de la benzina de la màquina de l’italià. Rosi, que hauria estat un heroi pels nostres avis avantguardistes, és un xicot que fa molt bé el que sap fer segons els nostres immediats capdavanters. Si els inquietats dels anys seixanta foren rebels sense causa, els d’ara, desil·lusionats de les utopies comuns i de totes les altres potser ens toca l’opció de ser rebels per totes les causes. Totes. Hem passat de l'ordre del discurs a l'ordre de la sublevació constant, la subversió i la crítica, encara que a voltes sigui només un exercici d'estil. Però no és més sa això que reclamar uns canvis per ser protagonistes d'una història que se'ns escapa de les mans i la raó? Del que es tracta radicalment és d’iniciar una època en què l’objectiu sigui deixar de fer, i encara més: deixar de. I aquest deixar de no significa pas no fer res sinó no pretendre fer, no pretendre res; dur als últims extrems l’acció deixant-la lliure d’intencions i previsió. Acció fora de l’autor i del lector, superfície. Això, un nou tipus de relació subjecte-objecte, no és possible sense fer desaparèixer la darrera de les actituds menestrals: quan hom demana que els poetes i artistes siguin sostinguts per l’Estat no reclama pas un tracte preferencial per l’ofici sinó la seva desaparició. Tots els ciutadans, pel fet de ser tots artistes i poetes tal com diu Beuys, han de tenir garantides les seves necessitats bàsiques: aire, aigua, menjar i sostre, a no ser que s’apliqui ipso facto l’eutanàsia assistida gratuïta i de qualitat a tot els CAPS de la SS. Totes aquestes raons i el fet que l’aigua del mar continuï essent salada han fet que Josep Pedrals, pagès de polígons i llaurador de biblioteques, hagi escrit És un poema!, un poema que no ho és. La gent diu que l’ha entès. Això, deixant fer, és el que em deixa ben regirat. Es digui el que es digui, a pagès, un clot o altre... fins el més conversador acaba l’àpat com sempre.

 

 

ANÍS, CONYAC I ACTIVISTES

Em declaro fill de licorers i regicides i m’alçuro en la llengua -insurrecte- per celebrar el centenari de l’aixecament del Potemkin escrivint aquest article cuirassat -paper i llapis de sotamà- a l’horitzó de les efemèrides. Anoto, de la platja estant, com tot de banyistes -amb el cap torrat pel sol- es cabussen al mar amb uns quans euros a la butxaca per anar a cercar una esaïmada de Mallorca; i com els fills resten a trencar d’ona amb la boca feta aigua i pensant si el seu progenitor no ha abusat excessivament del cigaló en la seva excursió precedent a la guingueta d’arquitectura efímera.
A l’altre cap de carrer, uns quants exaltats de Palma van obrir fa tres anys la seva Fàbrica de Licors amb la intenció d’assedegar tants i tants paresnostres que diàriament arriben i s’acumulen a carretades els uns damunt els altres a les platges de l’illa. Aquesta destil·leria fòtica -situada en un pati del carrer Morey i amb bar a la plaça de Santa Eulàlia- serveix exclusivament combinats de nitrat de plata i reveladors. Des de les plaques sensibles vers les disciplines totes els de LFL han bastit amb molta modernor una estructura necessària de regeneració i higiene a l’Illa Daurada.
Tot això ho he vist des d’un paleibot estant, al Moll de la Fusta, mentre la música de Les Sordines m’agombolava en el claqué de les sinapsis i una colla de bons músics festejava amb el jazz més viu el seu jorn internacional després d’haver-se manifestat com manen les ordenances arreu dels carrers i les ciutats. D’entre ells, tocacampanes i menjacapellans, alguns dels membres dels 12 Twelve. Aquests arreplegats haurien de ser un dels estendards de presentació de la nostra cultura musical i -en canvi- s’ignoren a favor de qualssevol que després d’un bon sopar i tot cantant escampin el tuf del vi i l’all i oli i la santa espina als primers rengles curulls de pre-adolescents lascius (així no és gens estrany l’augment de la pederàstia!). Sembla ser, però, que els foraviats augmenten la seva concurrència i aviat seran ben paleses les clatellades al sistema que arribaran de totes bandes.
Amb i sense voluntat d’endegar estructures, arreu, dins i fora la península, es multipliquen els adhictes a l’anís i al conyac. Sí, de ben segur, continuarà.

 

 

59 REDUCCIONS

Llesco el pa i el carrego de vianda. Deia, no sé si J.V. Foix o el Josep Vicenç Foix de la pastisseria de Sarrià, que els poetes sempre han de tenir dues feines ben diverses. La de l’escriure i la del viure. Enfilat al Castell de l’Oreneta em sembla una perspectiva tan clara com una tarda de diumenge. Tocades vespres, cap al tard, devallo amb el Martí Sales cap al centre de Pedralbes. A aquest poeta, d’incerta glòria i estabilitat laboral, li han encomanat des de dalt un ofici amb llums. L’any 1326 la reina Elisenda, malalta, va fer penjar tot de pernils arreu de la ciutat. Tasca que devien fer els escriptors de la cancelleria. Així va descobrir d’una manera científica que Pedralbes era de bon tros el lloc més sec de tots. Els que hi havia eren els més eixuts de la plana. Per celebrar-ho hi fundà un monestir.

L’any 2005 el poeta betumat em desvetlla, sense ciència, que no només és el lloc més sec sinó el més salat. I que és per emular la reina que cada Nadal s’omplen les cases de pernils serranos dels més cars. Amb la mateixa devoció monàrquica, i per no fer curt, algun directiu de màrqueting també ha disposat tot de caixes blaves per la ciutat. I li ha donat feina de deu dies. Ell les ha d’il·luminar. Parem a fer un glop que paga la dieta. Em confessa que pagant com paguen no sap si ho ha de fer amb pa d’or. Tot fent ruta cap al clínic, on metges i malalts són públics, topem amb el segon dels artefactes. Ell omple el dipòsit del generador de benzina. En comprova el funcionament. Disposa els focus al seu voltant. Deu minuts després ja hi tornem a ser, a dieta, sense acabar d’entendre els honoraris. Si per cada vers escrit cobrés el mateix que per encendre llums a aquestes alçades sabem del cert que seria bilionari.

A Plaça de Sants, damunt les vies, els trens, les maletes, i els sospitosos d’islamisme, passem, pla, els controls amb un bidó sota el braç. En podríem treure un còctel ben sonat. Vint litres de benzina pagada i sense declarar bé podrien fer un servei més actiu. Però en ser-hi encara ens tocarà fer règim. Filmen les imatges per a l’espot i ja duen prou llums. Aquestes caixes blaves, insípides, lletges, anònimes i de mal disseny han de servir per augmentar la venda de cotxes d’una manera espectacular. M’hi quedo ben bocabadat. Entre tècnics, creatius, càmeres, seguretat i poetes pagats aquesta campanya ha de tenir uns números de sal. I no sé si paga la pena. Al cap de ben poc ja hi tornem a ser, sota terra, fent via cap a Capitania General. Just on es va fer la primera fotografia comtal els militars ja s’han avesat a la presència d’una societat civil de regularitat forçada. Suposo que aquí, com a mínim, la caixa deu servir per distreure els qui fan cua cada matí a les dependències. I qui sap si per estimular-los deliris nocturns de grandesa consumista.

Poc tros dellà, arribem als jutjats de Lluís Companys. Una altra caixota s’exposa universalment sense vergonya. Tot sopant pagat fullejo el número vuitanta de “Reduccions” on el Sales hi ha publicat (remuneració zero) un parell de poemes. Amb destresa em fa notar que en nom del govern d’esquerres s’ha buidat el parc de Timbalers del Bruc. I que, per fomentar la cultura del treball, ens tanquen els accessos el cap de setmana per evitar la vagancia de poetes que es dediquen a generar mercats alternatius i manufactures del paper. Al centre –centre utòpic de la ciutat d’ençà del Cerdà, centre del disseny o centre de l’arquitectura- transitem passadissos buits que l’endemà s’ompliran d’espectres. I enfilem cap a la Maquinista on solidàriament els obrers i les granotes han deixat pas a les compradores, permetent la intrusió de la dona a la fàbrica. I a l’aire lliure. Amb centres comercials com aquest no en calen pas, de parcs, a les ciutats.

Prop de la Filmoteca hi ha, de nou, deu minuts de feina. Feta la llum, pertoca descansar. Ens arrapapem a la fosca de les butaques i ens empassem la pel·lícula. Ara que els ciutadans veiem que els papers de Salamanca ja són aquí, és hora de la vinguda de l’arxiu Tarradellas. Sis hores després d’haver-ne partit som-hi de retorn als barris elevats. Resseguint les traces dels polítics acabem el recorregut per aquesta gran botiga. La caixa que incendiarem és amb JFK, als peus d’un Tibidabo que ja no té l’exclusiva del tramvia. Malgrat altres desgavells agraïm l’esforç de la batllia en contra de la societat fordiana. I ens sentim reconfortats en desvetllar amb quina subtil ironia han emplaçat el darrer dels equipaments. Passades festes és clar que la glòria del Sales, si arriba, serà per via dels poemes i no pas de la publicitat. Però serà la publicitat que li permetrà per primer cop d’encendre l’estufa i menjar tortell de fleca. Foixistes com som, n’estem ben certs que viure i escriure no tenen res en comú. És per això que ens estimem més escriure.

 

 

´l'infern de l'armilla, altaió 05 (columna d'articles publicats al suplement de cultura del diari Avui)

 
noms

Mosin Abbas Batí
Montserrat Abelló
Haïm Adri
Nacer Ahmed
Elena Albert
Wajid Ali
Vicent Andrés i Estellés
Antic Teatre
Yassir Arafat
ARCO
Atún 2
Barri Brossa
Bertrand Augst
Xavier Bassiana
Pierre Bastien
Samuel Beckett
Roger Bernat
Joseph Beuys 2 3
Xavier Bobés
Eugeni Bonet
Franz Born
Sandro Boticelli
Louis de Broglie
Luís Buñuel
Oriol Caba
Cal Juanito
Casa Encendida
Enric Casasses
Io Casino
Antoni Clapés
Anselm Clavé
Hajra Chahdry
Segundo de Chomón
Pascal Comelade
Companyia Playground
Convent de Sant Agustí
Coulomb
Juana Inés de la Cruz
Meritxell Cucurella
Dedo
Maya Deren
Xavier Déu
Gilles Deleuze
Carl Dreyer
Marguerite Duras
Reina Elisenda 2
Emmens
Juan Esbert
Eduard Escoffet
Evru
La Fàbrica de Licors
Masu Fajardo 2
Judit Farrés
Sergi Fäustino
Josep M. Fita
Fluxus
J.V. Foix 2 3 4
Frankenstein
Fundació Antoni Tàpies 2
Marta Galan
Gamatzem
Antoni Gaudí
Fructuós Gelabert
Marcel German
Oliveiro Girondo
Jean-Luc Godard
Gràcia Territori Sonor
Toby Grotz
Carles Hac Mor 2 3
Theresa Hak Kyung Cha
Heisenberg
Mr. Hulot
Zahid Imran
Emanuel Kant
John Fitzerald Kennedy 2
Louis Kervran
Jordi Knopka
K.R.T.U. 2
Kulturprozent
Arun Kumar
Lacan
Isaki Lacuesta
LEM 2
Claude Levi-Strauss
Jordi Llavina
Lucy
Germans Lumière
Sebastià Malèvol
Stéphane Mallarmé
Pasqual Maragall
Santiago Maravilla
Joan Margarit
Chris Marker
Ferran Mascarell
Vicens Mayans
Jonas Mekas
Walter Mignolo
Antoni Miralda
Javid Mughal
Fermín Muguruza
Nau Ivanow
Nina
Víctor Nubla 2
Ohsawa
Yasujiro Ozu
Partit Volador
Pau
Josep Pedrals
Manuel de Pedrolo
Dom Pernety
Max Planck
Plató
Pinotxo
Serafí Pitarra
Pole Pole
Miquel Porter i Moix
Joan Povill
Meritxell Pucurull
Francisco Quevedo
Ramat de Pedres
Man Ray
Reduccions 2
Alain Resnais
Carles Riba
Marc Romera
Valentino Rosi
Sala Beckett
Carmelo Salazar
Martí Sales 2
Antoni de Sant Jeroni
Victorien Sardou
Eric Sätie
Ferdinand de Saussure
Erwin Schrödinger
King Sejong
Josep Lluís Sert
Jaume Sisa
Les Sordines
Jaume Subirana
Antoni Tàpies
Andrey Tarkovsky
Josep Tarradellas
Jaques Tati
Theodore Tiffereau
Pau Torres
Transports Ciberians
José Val del Omar
Diego Velàzquez
Joan Vinyoli
Zum-Zum Gallery
Ivan Zulueta
12 Twelve