logo @ + mira / 看 / watch

Hi ha dracs que vivien dalt de tot del Canigó i, ara, silurs al pantà de Mequinensa.

Només educant els horitzons culturals serem capaços de llibertat. El coneixement gestiona la graduació de les ulleres.

Per entendre les coses més simples i particulars cal tenir el cap ple de pardals, gorrions, teuladers, que és com dir que només es pot arribar a l’universal des del local més aferrissat.

Educació a través de la cultura: allà on tu hi veus deu arbres jo hi veig un arbre, un arbre, un arbre, un arbre, un arbre, un arbre, un arbre, un arbre, un arbre i un arbre.

La llengua que ens pensa, la cultura que ens constitueix, els gens del bestiari i l’auca i l’educació i la majoria d’edat; el pensament crític.

Un cuc pot ser un forat al teixit de l’espai-temps o una bestiola capaç de fertilitzar amb el seu fàstic de parentela tot un camp de patates.

Les paraules no tenen significats, els significats fan les paraules, la necessitat d’usar els recursos naturals, de convertir-los en signes per poder-los comptar amb els dits.

Pensar que la llengua només és una eina de comunicació és com voler pixar al vent sense mullar-se les cames.

Ni Lao ni Mao Tse van arribar a imaginar que si tots els xinesos fessin un saltiró al mateix temps desviarien l’eix de rotació del planeta. Totes les revolucions són culturals.

La poligàmia, el matrimoni, l’homosexualitat, el masoquisme, la zoofília… la Ben Plantada. La sexualitat i els sentiments també s’eduquen i es configuren en funció de l’habilitat de moviments de la llengua.

L’èpica associa la velocitat de rotació i l’acceleració amb la possibilitat del canvi. La llibertat és un constructe cultural.

La cultura xifra la semàntica de la realitat.

L’art ha passat de ser una tècnica de representació a una eina de sabotatge. Ja no consisteix a reconèixer la realitat sinó a transfigurar-la.

Dir de la cultura que és com una nina russa desxifra un significat de caire mecànic, veure-la com una ceba presenta una metàfora arrelada al caliu de l’escalivada.

La màniga ampla de la cultura contrau i eixampla les fronteres del real concret a l’abstracció més pura, és un calidoscopi que giravolta els forats negres i el pa amb tomàquet.

Si hi ha significats tan diversos del somriure, d’alguna manera cal educar la comissura dels llavis: a cops de Gioconda!

Per fer la revolució el que cal és, primer de tot, canviar tots els llibres de morfologia i sintaxi.

Sempre hem sentit a dir que cal tenir dos dits de front: l’interrogant apareix quan des de fora no se sap si serveixen per igual l’índex i el polze que dos dits petits.

L’educació ha fet que el cacau, per exemple, hagi passat de ser una divisa a constituir l’embolcall del trencaclosques dels ous.

Si els nens aprenguessin a copiar un Miró en lloc de voler imitar la imatge d’una fulla, aviat entendrien que es pot fer la revolució amb la sola d’una sabata.

Que el català sigui la llengua dels Països Catalans és un absurd com qualsevol altre, ha anat així, però basteix els maons amb els quals es construeix damunt aquestes terres d’escudelles.

Un cop una coma a mans de l’enamorada va salvar la vida d’un condemnat a mort i no fa pas massa l’ús del superlatiu a Alemanya va provocar el genocidi de milions de persones.

  L’aspiració il·lustrada al coneixement i al progrés es va convertir acceleradament en un fantasma per a Europa. El punt de partida d’aquest trajecte és la invenció de les escoles, els psiquiàtrics i les presons per arribar a comprendre, i al cap i a la fi controlar, la població i les conductes. Aquesta cursa frenètica cap a la materialització de la societat i de la cultura -els mitjans de producció també canviaven- arriba al seu deliri en les formes totalitàries nazis i estalinistes. I val a dir que d’aquest joc Kant, Hegel i Marx en són peces claus, tant per l’una com per l’altra, no ens equivoquéssim pas. El fracàs de les revolucions comunistes i de les seves doctrines respectives no anul·la pas l’anàlisi de Marx sinó que en desplega una espistemologia. Alhora, xifra les seves teories en un temps determinat i n’invalida la doctrina. És evident que el somni marxista és caduc però no la seva operació, la seva semiòtica. Cal, d’una manera urgent, tornar a fer una anàlisi crítica dels actuals models de producció. Si es vol, potser és la tasca dels filòsofs. La tasca dels polítics hauria de ser tota una altra. Si la graduació de les esquerres fins ara ha procurat liderar la revolució, en els temps que corren cal que els partits polítics assumeixin el seu risc i la seva tasca real. Un home a l’època medieval rebia al llarg de la seva vida la mateixa quantitat d’informació que transitem diàriament qualsevol de nosaltres. No trigarem pas massa a desenvolupar sensors i antenes biomòrfiques amb capacitat per sintonitzar les múltiples freqüències que ens travessen el cos en tot moment. En una societat com la nostra, en què el coneixement ha estat invertit i transformat en informació, els polítics han de vetllar per gestionar de la manera més arriscada tots els recursos i provocar que l’espai urbà es gesti com a laboratori de revolta. La llibertat imposada al demos per l’oligarquia democràtica és funcional, pragmàtica. Però la llibertat no es pot encasellar ni gestionar. La tasca dels ciutadans és la política, la política de debò, l’ocupació de l’àgora i la destitució dels models caducs en què vivim. Malgrat tot, l’acció no pot ser aconduïda ni provocada, a l’estil de les manifestacions sindicals i les protestes a principis del bon temps. L’acció -i l’acció política potser la que més- genera unes conseqüències imprevisibles, i per això mateix expandeix i configura la llibertat, només durant uns breus moments, doncs. Allò que l’acció destrueix o genera només pot ser recuperat a través de la paraula, del perdó o la incriminació. S’obre així l’espai de retorn a l’escena pública, al teatre de carrer, a l’intercanvi de signes de l’àgora. El teatre social on els diferents actors de l’escena pública interactuen no té acotacions ni n’hauria de tenir. Però, si els signes ens constitueixen, caldrà aprendre a emprar-los i a endinsar-s’hi. L’escola, el que en diem educació, ja hem dit que no és un estri que serveixi aquest fi. Però si per educació entenem l’aprenentatge dels mecanismes de construcció de significat de cada cultura i, per tant, la convertim en un estadi permanent, trobem un possible cap des d’on esfilegar el capoll del cuc de seda. Inscrits com estem en l’anomenada societat de la informació, l’educació ha de formar part, amb la cultura i la llengua, d’un u. L’una no s’entén sense les altres car, que no només es pot -com a fet- sinó que s'ha de prescindir abstractivament del dos i del tres per besllumar l'u, del tres per veure el dos, i que cal sumar amb els dits l'u i el dos pel tres; no vol dir que l'u sigui u només en relació al dos i al tres; el dos sigui dos només en relació al tres i a l'u; el tres sigui tres només en relació a l’u i al dos. La tríada capitolina de la Llengua, la Cultura i l’Educació configura -a la seva manera- l’angle de visió amb què observem, aprenem i comprenem la realitat, una visió del món. Cultura i educació, o signe i significat -i les múltiples ics de l’ull. O dit d’altra manera, la llengua es vesteix de significant. La llengua és el millor mitjà de propaganda, sobretot quan els clixés s’expressen amb les formes més habituals i quotidianes. Si bé la combinatòria de signes és infinita -les lletres de l’abecedari, els gestos, les olors- la cultura restringeix i fixa la generació espontània de significats. El llenguatge no codifica sinó que és la realitat. O la realitat és feta de llenguatge. La llengua no només és vehicle sinó ben al contrari. Des de la semiòtica, passem comptes a tanta filologia i política hermenèutica. Així, les tècniques d’una cultura abasten un ample ventall de combinatòries, del calendari pagès a la colonització de Mart, de la Torre Eiffel al Monument a Colom, del porró al caganer, de la poma de Newton, a la fam i la pobresa d’un món rizomàtic que cal dibuixar.
´ics, altaió 03 (pòster-pancarta, 5.000 exemplars editats per IC-V i distribuïts durant la campanya electoral)