logo @ +

Primer de tot, la geografia o l’ortografia del Paradís.
De nits, a la rue de la Vieille Lanterne, s’hi passeja un silf amb els seus esgarips particulars. Al mateix carrer però a l’altra riba, mut i amb la boca cosida, l’almirall cerca una casa on anar a jóc. Sota la lluna plena tots dos espectres donen fita inaugural a la poesia contemporània.
Damunt l’escenari el Tzara fa giravoltar la carraca, irreverent, per eixordar el personal (les tietes de l’art arrepapades a les butaques amb les seves joies aburgesades). I el Russolo girat d’esquena manipula el darrer dels intonarumori prototip (amb el soroll de la cadena del vàter de fons). I el Schwitters canta amb ell mateix una simfonia cacofònica (que no donarà mai per acabada). I el Cirlot cerca les mutacions infinites d’una llengua sedentària (mentre el Foix, d’apuntador, li facilita l’escarcany i l’esgaldiny). I el Marinetti xop de suor, el fusell a l’espatlla, s’afanya per arribar el primer a la batalla (forma part de l’elit tecnològica de l’exèrcit italià, el soldat-ciclista).

Tots fent pinya contra el poeta jocfloralesc de la rima i la mètrica encarcarades. Han portat la poesia a la fonètica, fent partitura el text, fent gest l’escriptura. D’aquesta mena de poesia –investigadora dels llenguatges, comunió de les arts i dels artistes- se’n diran sempre moltes coses. I encara més. Fins i tot si no tenen cap sentit. Del cant de la gallina, a l’òpera dels rucs. Tant si plou com si fa sol en cauen moltes de calentes. Això cal tenir-ho ben en compte. I aquells que tinguin llapis que ho subratllin tres vegades, sobretot!
I és que amb la punta del llapis precisament és com les paraules amagades arreu es fan matèriques. Així només els cal la vibració de l’ona per començar a pintar els timpans i els frontons del teatre. Però si la paraula és veu, i la veu és pintura, per força la paraula és pintura, transitivament. I com que la relació d’identitat no té ordre, o tot pot ser posat en ella de cap per avall, la pintura també és paraula. Ara bé, si la fonètica és la veu de la pintura, caldria també trobar una pintura de la veu. I així és.
Al mateix carrer dels il·luminats hi té l’estudi el pintor i amic Erik Neumann. Conegut al llarg d’un viatge iniciàtic a l’infinit, aquest pintor és l’únic poeta fonètic de debò que conec. Car de la mateixa manera que tot ens porta a invertir l’ordre de la identitat entre els materials, per força el poeta fonètic ha de ser també un pintor fonètic. I no un pintor qualsevol. I no un poeta qualsevol. Sinó un poeta que escriu pintant al mateix temps que pinta escrivint.
Al bell mig del seu exili i damunt d’una peana una flassada amaga el giny mecànic. Hereu com sóc de la inquietud dels interrogants no vaig poder-me estar de preguntar-li què amagava aquell llençol blanc. Un pinzell connectat a un sensor reconeix només la seva veu i converteix cadascuna de les paraules en un traç que li és individual i intransferible. Tot fent-lo anar recita mirant cap al blanc, l’ull a la galta, fent aparèixer sota el pinzell les formes del seu cant. I cloqueja, fa cloc-cloc. Cada paraula s’escriu a l’encop damunt la tela. De manera que tot parlant pinta i tot pintant parla. Del balcó estant, una nit infernal d’agost, vaig contemplar afònic els dos apareguts.

Aquest poeta fonètic, l’únic que existeix, és un dels rars. És un artista digne de la follia d’un text. I com a tal cal denunciar el seu abandó.

 

´ la gargamella i la gallina de guinea, altaió 99 (publicat a la revista “Fenici”, número Audiopoètiques 2)