logo @ + watch 看 pdf

- -
6 senyals (geodèsiques)
2 miralls (grans)
***
1 bastida de bastidors
5 capses tancades (amb tanques)
Un home i una dona (l’Adama i l’Eva)
***
1 núvol (que en veritat és una idea)
1 pinzell (en cas d’emergència)
4 regalims de color
***
1 escala
1 lluna o astre lluminós de poca magnitud
***
1 sortida (petiteta)
- -

 

Per mà de Jesús Galdon, vet aquí una recepta, una crossa que -com les fórmules, els procediments, les tècniques, l’estil i la voluntat- en art no s’ha de seguir mai en absolut: hom n’ha de fugir si no vol caure en l’artesania o bé en la putrefacció, efectes tanmateix ben respectables. La recepta, aquí, és per fer una obra d’art concreta (no pas, o sí, per mirar-la: per a això, en principi, no cal cap recepta). La seva recepta, Galdón ens la podria haver estalviada. Si no ho ha fet deu ser, o no, per subratllar, amb ironia, que l’art -tot l’art, inclòs el seu, és clar- és procliu al seguiment de receptes, fórmules, etcètera. I si tampoc no ens ha estalviat aquest subratllat deu ser per tal com -paradoxalment, gràcies a la ironia- no ens ha volgut donar cap lliçó. No, l’art no ens vol alliçonar mai sobre res, encara que, al capdavall, potser a vegades, malgrat tot, ho fa (allò nefast, no és pas l’alliçonament, sinó la voluntat d’alliçonar). I altrament, escriure sobre art ha de ser qualsevol aventura menys la de voler donar lliçons: per exemple, ha de ser no voler dir res. Hom pot escriure una obra mestra literària sobre no res i que no digui res i que, per aquesta darrera desraó, digui moltes coses. Hi pot ajudar però la causa que provoca un text: en aquest cas, una recepta, una gosadia, ben mirat, sorprenent, en art-art o art de debò, veritable (de debò veritable?). L’art no admet definicions, i menys si aquestes són redundants.

 

Un dia l’artista es grapà les ales d’Hermes als turmells i sortí a recórrer, paper i llapis sota l’aixella, el tapís fronterer del teatre. El cap preclar, buit de pintura, permet de saber que, per tal de traçar una línia, calen -com a mínim!- dos punts de referència. Escenari. Un nas gegantí palplantat al bell mig de la vall. Més enllà, entre cim i cim, una orella plena de rosada; al seu interior totes les imatges del desig. Entre un i altre un regueró de tinta o un escalímetre. Recorregut. Un camí és una traça, un dibuix escampat permanentment al llarg de la memòria, una estampació de l’espai. De les ales d’Hermes a les petjades inscrites en una llosa de la via Àpia. Del cap als peus, l’empremta. Un tercer senyal geodèsic indica el lloc on l’ull reposa damunt l’horitzó. El mètode d’escriptura, la recepta. Tres passos endavant el pintor recollí amatent unes mans deixades entre la boscúria. Indicaven la traça de les línies dels meridians amb els dits polzes, mentre amb el dit petit indicaven el recorregut d’una latitud imaginària. Pintura damunt la pintura, els mapes tracen una realitat fictícia on s’agermanen l’imaginari amb el real, la pell del món a la pell d’un mateix. Aleshores broten indefinidament grans muntanyes de les temples, i infinits llacs dels narius. La senyal que fa cinc, una boca microscòpica, deglutia un a un tots els micoorganismes del voltant. L’estructura simbiòtica de l’invisible desvetlla les pautes d’escriptura del paisatge. Representació. El mètode, el camí, acaba aconduint al lloc d’inici. De retorn, la darrera de les imatges, un immens cúmul de pintura. Escena. Afecte. La part del drama que succeeix entre entrada i entrada en el cor. Enyorança.

 

El sentit últim de l’art fa tornar a l’estat del mirall, que és l’antítesi de l’agermanament de l’imaginari amb el real a través d’allò simbòlic. Al mirall no hi ha argument, per bé que, per arribar-hi, cal passar per sis punts geodèsics, que conformen un itinerari. Sentit últim? Estat del mirall? Simbolisme? Imaginació? Geodèsia? Itinerari? L’argument és indefugible quan ens fem preguntes. Fora interrogants, doncs! L’art -una entelèquia- no demana pas escriptura; aquesta és provocada per l’artista o per la seva obra. Argument? No contar res equival a fer un homenatge. Un homenatge a què? A un homenatge al fet de fer un homenatge? Homenatge? Discurs crític? I galdós? Galdón? Hermenèutica? Ai, Jesús! Una resposta n’és el plaer d’escriure incitat, en aquest cas, pel resultat (tot just atalaiat -Altaió: alt i jo!-) d’una recepta. És el lliure albir deixat anar. Anem a la deriva, i ho fem amb goig. Per ventura no n’hi ha prou, amb això? Miraré de pujar a la talaia, Gerard.

 

Enfilat dalt d’una peanya -o al seu dedins- transvestir tots i cadascun dels desordres de les alçades. El vertigen. El rodament de cap. L’al·lucinació. La no-imatge. El mirall és doblement un exercici d’invisibilitat. La imatge que ens retorna és la imatge de l’altre. L’altre que som i desconeixem i l’altre que ens prefigura. Estructura primària de ficció: la no correspondència entre continent i contingut. Ens identifiquem amb la icona que ens repeteix la crosta només si no som nosaltres mateixos. Quan som en funció de l’altra a qui ens hem donat completament. Una altra -reviscolada endins, amada pròdiga- que em performa i em refà en l’anhel comú de ser un de sol entre nosaltres. Sense possibilitat de cap subjecte. T’he perduda. Tu que t’ocultes i et desintegres en l’impossible del record. Dos miralls (grans). Dues tumefaccions de l’imaginari enmig de la sala. L’ull que interroga no veu res. Les imatges de l’art es visualitzen amb el blanc de l’ull en el blanc dels silencis. El blanc de la pàgina. Mirall de tu, lectora, pronom del sexe.

 

Havent-hi posat els miralls a mirada lenta, hi afegirem que és amb les contradiccions com ens enriquim, i que no ho fem mai amb la coherència. Ara bé, no es tracta pas, en absolut, d’enriquir-nos. La coherència ens consolida, ens solidifica, ens impedeix d’anar canviant, ens empobreix definitivament. I d’això es tracta, d’empobrir-nos i, però, tal vefada alhora desempobrint-nos. El rigor tothora acaba essent rigor mortis. La il·lació i la lògica són autoritàries, unidereccionals, reduccionistes. Les contradiccions -sobretot les antagòniques- suposen l'únic que ens permet de nedar entre la viscositat social. L'art i el pensament sobre art, sense paradoxes, resulten impossibles al marge de la putrefacció (no tenir por de ser putrefactes!). Entendre que tothom és el llop per a tothom no ha d’induir pas ni a la depressió ni al cinisme. Cal assumir que som el llop i obrar en conseqüència, que no vol dir pas que cal actuar com el llop, perquè això del llop i de l’home no és sinó una frase i, doncs, segons com pot ser una exageració i una equivocació. Pareu compte amb sentències i aforismes! Atenció amb la literatura, que put! Alerta amb el llenguatge! Comporta dogmatisme. És la gramàtica, la imperiosa! És immanent al llenguatge i als barruts (cal tenir barra, impúdicament!). L’art cerca la no-gramàtica, i la poesia també. A la recerca de l’absència de gramàtica, cal respondre-hi, posem per cas, desraonant les frases lapidàries de més amunt. Un duro, aquí m’aturo! Vigileu els “és” i els “són”: s’hi amaga el civisme, parent del cinisme. Ja hi han estat afegides la bastida de bastidors ètics i morals i cinc capses tancades (amb tanques) i que es representen a si mateixes.

 

En un afany per trastocar tots els ordres preestablerts de la lectura, vam començar a despullar el text per a trobar-li l’esquelet. Allò que sosté el poema. Ens vam trobar aleatòriament menystenint les pautes del dictat. Tard o d’hora, no sé exactament en quin moment, ens vam acabar trobant negats de tinta. Potser va ser aleshores que vam entrar als museus. Mentre jo em dedicava a esgarrapar els quadres per extraure’n parts ínfimes de pintura que ingeria immediatament per a provocar-me les al·lucinacions més bèsties a tu encara et veig entre corredisses esmunyint-te ara amunt ara avall ara dessota tot engrescat a donar-los la volta. Penjaves els quadres del revés i ens plantàvem davant a contemplar-ne les fustes. En volies veure la creu, afirmes. És al bastidor on es troba la pintura-pintura. Al sunyer, grapades intencionadament, hi ha les imatges del desig. Mentre resseguíem el traç de paraules esfilagarçàvem la tela, i ens en fèiem un cabdell entre els dits. El quadre nu és una frontera. Separa dos mons cada un amb el seu ordre i els seus desordres del visible. Avui, un altre cop, he travessat el marc i en ser al seu darrera l’he retrobada, Ella. Com quan -fa temps ja- gairebé amb quotidianitat compartíem aquest espai d’escriptura i de vivència. A dins els bastidors tot el que hi ha és desig. Enfollit i encès per la seva presència no he comprès fins massa tard la seva naturalesa evanescent. Un cop més ha mudat la forma sense cap advertència i ha fet mutis per davant. Tornava a ser de nou una imatge a encalçar. He tret el llapis de sotamà i al marge he esgrafiat atentament. En travessar els bastidors esdevenim pintura, i la pintura doncs, esdevé no-res. O dit altrament. En travessar els bastidors esdevenim no-res, i la pintura doncs, esdevé pintura. O bé. En travessar la pintura esdevenim no-res, i la pintura doncs, esdevé bastidors. O…

 

Mentrestant, l’esgarrapat és el concepte d’art entre un home, una dona (la que veus com s’esmuny entre corredisses, amunt i avall) i un núvol que en veritat és una idea, la d’un batiscaf ingràvid. Aquesta idea, femenina, lluita contra aquell concepte, masculí, en forma de pinzell que, en cas d’emergència, deixa anar quatre regalims de color per una escala, segons la recepta que ens ocupa. Ego sum lux mundi: per tant, tu ets el món de la llum, lluna, oh astre lluminós! I hi ha una sortida petiteta, ergo sum. La llum del món es buida pel melic de l’art. El batiscaf va perdent gravitació entre els sis punts geodèsics. No hi ha més cera, als miralls, que la que crema i fon les ales d’Ícar damunt la bastida de bastidors. Cogito, ergo non sum. I la lluna hi fa de lluna i, en efecte, tots els ordres de lectura acaben trastocats. La recepta, ja s’ha esborrat. Ara sí que som la llum del món! I tanmateix, el resultat de la recepta ens mira més i més a mesura que nosaltres el mirem més i més. Què passarà? Per la sortida, petita, tornem a la recepta, o més ben dit, al seu esborrany, que va creixent a causa dels quatre regalims de color. I a l’ordre de sortir a matar, tothom es posa d’acord en una cosa: continuarà. La posada en mots de la recepta tornarà a fer de les seves, i serà xuclada, per la recepta mateixa, pel sexe i pel cervell. Xarop de bastó! Així ho veuran l’espectador i el lector. Sí: continuarà.

 

Receptacle. Arca. Arquella. Caixabanc. Arquimesa. Arna. Bagul. Caixó. Calaix. Gàbia. Embolcall. Flasconera. Estoig. Capsa. Escriny. Urna. Cofre. Cista. Càpsula. Buc. Espai. Departament. Caixer. Cavitat. Carrosseria. Carcassa. Cos. Pagadoria. Cabals. Valors. Existència.
Un nou viatge. Dormito. Recorro estances buides cercant pertot els teus rastres.
Acrílic. Oli. Aquarel·la. Trementina. Vernís. Tèmpera. Pigment. Tinta xinesa. Llapis. Cera. Grafit. Carbó. Resina. Bolígraf. Cafè. Sang. Aigua. Laca. Esmalt. Hidròfuga. Groc. Blau. Roig. Negre. Blanc.
Transito absents cadascun dels replecs del teu cos.
Litografia. Aiguatinta. Fotocòpia. Carborúndum. Grattage. Fotòlit. Gofrat. Xilografia. Guaix. Calcografia. Serigrafia. Aiguafort. Punta-seca. Òfset. Fotogravat. Estampa. Holografia. Imatge digital.
Em donaria tot jo a qualsevol d’aquests cinc cubs on enclaustrar xifres de poesia.
Pedra. Metracrilat. Feltre. Quitrà. Pa d’or. Ferro. Paper. Llenç. Alumini. Fil. Plom. Zinc. Plàstic. Vidre. Roba. Fusta. Marbre. Cola. Mirall. Ceràmica. Deixalles. Fum. Guix. Palla. Llautó. Greix. Fang. Coure. Llum.
Esforç. Misteri. Manlleu. Mancança.
Cims. Valls. Istmes. Muntanyes. Clots. Roquissars. Pedreres. Comes. Caps. Pics. Tucs. Puigs. Conques. Riberes. Carenes. Tossals. Serralades. Turons. Balços. Clots. Massissos. Planes. Depressions. Estimballs. Altiplans. Fondalades. Moles. Talaies.
Llegeixo en els solcs de la memòria l’empremta de la teva pell.

 

Xafat i resumit: l’emprempta del receptacle dins l’arca se’n va cap a Manlleu, el guix hi falla i a les carenes el fang fa fum. En conseqüència, et donaria, tota tu, als branquillons caiguts de l’arbre d’aquí davant. Perquè ets una donota que vol dir molt, que té tantes coses a dir que no sap per on començar, o que no té res a dir i que vol dir, aturada davant un semàfor, o tremolosa al replà de casa seva -ai!, què dic ara?-, del batiscaf, del núvol immòbil. I és que la contra-acció no va contra res ni vol res, suposa una simple causa redemptora a causa de si mateixa; i una acció plaent és per definició preacció que demana precaució per no caure en crèdit. Així, un cop alliberats de l’art, aquest ens demana comptes i els retem per tal com girem la pell, garbellem l’aigua, no podem anar ni amb corrioles, paguem el gust i les ganes, posem terra a l’escudella i fem córrer l’arpa. És el descrèdit de tots els homenots!

 

Dels tòpics i de les idees, de tot allò que conforma una pauta de lectura. En passejar els ulls damunt la cal·ligrafia les imatges s’esborren successivament. No es pot desfer allò que ja ha estat llegit. L’expulsió del Paradís (fora del lloc i de l’escena) provocà una pertorbació de l’ordre del visible i no pas, com s’ha repetit fins a l’exasperació, una revolució sexual. Obscenitat. Les accions tenen conseqüències imprevisibles i incontrolables. Dos bastidors recoberts d’una pell translúcida dibuixen els arquetips dels personatges. El sexe es determina a l’entrecreuament de les mirades. Adam ulla el ventre d’Eva mentre aquesta repassa el melic d’Adam. Intercalen la direcció de l’ull amb l’espiral de la cobejança. Punt fix on tot dansa. Ics de l’escriptura. Adam i Eva són els patrons narratius i del discurs de la nostra psicogeografia. Es mostren l’un a l’altre el budellam, l’interior, la seva narració. Per això el seu tegument és, de ple, gairebé invisible. Es lliuren l’un a l’altre el bastidor que els amotlla. Es fan així partíceps d’uns passats que els deixen de pertànyer automàticament. L’estructura comunal de la relació amorosa. Però Adam i Eva, però, són incapaços de donar fe d’una realitat contínua. Com passa amb tots els arquetips, el seu discurs és fragmentari, no opera en una estructura temporal. No hi ha període d’enamorament ni l’inevitable trastorn de la ruptura. Ni abans, ni després. La pèrdua de l’amant és una nafra cecal. A l’escenari, arreu, tot retorna a l’obsés imatges de qui ha perdut. El turmenta una imatge omnipresent de què tanmateix per res no vol desfer-se. Si Adam i Eva no haguessin estat foragitats del jardí de les delícies tard o d’hora s’haurien acabat arrencant els ulls.

 

No, no es pot desfer allò que s’ha llegit. I a més a més, sí, llegir té conseqüències imprevisibles, incontrolades i inevitables. Allò llegit una vegada, encara que només hagi estat de cua d’ull, ens empaita sempre, conscientment o inconscientment, ens condiciona. Tanmateix, no llegir no en fóra pas cap solució. Passa el mateix amb tot allò que sentim i, igualment, amb el que veiem. Per això el savi és representat com un cec. No hi veu al defora i mira al dedins seu, i hi troba la saviesa. I abans de morir s’adona que ser savi és deixar de ser-ho. I llavors mor. I és que al poeta (l’artista inclòs, tot i que menys que no els gossos), li fa mal, en la seva poesia, el reconeixement social, que altrament sempre serà esquifit. Un bon exemple n’és la Immaculada Concepció, que no és sinó, verbigràcia, l’Eva que aixafa el cap de la serp en comptes de fer-li cas i agafar la poma de l’Arbre de la Saviesa. ¿Qui de tots -la Immaculada Concepció, Eva, la serp, la poma o l’Arbre- és més reconeguda socialment? La resposta es fa difícil i pretendre esbrinar-ho acaba essent absurd. Credo quia absurdum: ho crec perquè és absurd. I què és el que tu creus, pòtol?, qui li diu la serp a Adam, amb tota la raó del món. La resposta s’amaga en la relació entre l’art i el caos que aquest oculta.

 

Suspesa a l’alçada dels ulls una massa de pintura en un equilibri precari, mòbil. És una estructura d’una fragilitat només aparent. Una boira, una idea pictòrica desplaçada a l’exterior de l’interior. Em frego els ulls amb energia però continuo veient-hi borrós. I em taco les mans de negre, de blau, de vermell, de verd, de groc, de blanc. Em torno a gratar les parpelles enèrgicament fins a desgastar-me les ungles. I entre pell i pell de la punta dels dits hi trobo bocins raquítics de cabells, de bastidors, de mirall, de coure, de tots els materials de la pintura. A poc a poc el núvol creix i s’eixampla a una velocitat esvalotada, precipitada. De cop veig una imatge de les cavernes, i al seu damunt, superposant-s’hi i ocultant-la però sense esborrar-la, una successió cronològica d’imatges de l’art. Aquest m’impedeix de veure res més. Sobtadament, al final del recorregut, apareix una tela en blanc i totes les visions comencen a giravoltar barrejant-se les unes amb les altres fins que només puc veure una gallofa de pintura al meu voltant. De tant atabalat no m’he adonat de com el meu cos anava integrant-se al deliri i l’encerclava, el recollia, l’estancava, marfonent-s’hi en la forma d’un bastidor. N’he pres consciència en voler recular i defugir perquè enlloc de desplaçar-me horitzontalment he començat a enlairar-me, tan sols uns pams de terra, però suficients com per a situar-me en una suspensió irregular. Com si tot jo fos una nau, un prototip d’un giny mecànic d’una inutilitat total. Al cap d’un temps irregular m’ha marxat el tel dels ulls i t’he vist a tu, de nou, plantada dins aquest núvol, dintre meu, d’allà on de fet per molt que tu t’hi entestis, tossuda, no en podràs sortir mai.

 

¿Un pinzell, dius? Para el carro, que m’ho pensaré i repensaré! I et respondré abans que m’hagis donat resposta a allò que encara no has rebut. L’endevinaré i tot, la teva avantresposta. Efectivament, al blau del clatell hi ha com una erupció a la pell que certament sembla blanc d’Espanya. Déu meu Senyor! Si no hi és! Ni ganes! No siguis poca-solta. I tu què? Què de què? De les ganes. No t’entenc. Jo tampoc. Ja som al cap del carrer, oi? I tant! Bon dia! I bona hora! Adéu-siau! Adéu! Quin dia som, avui? Avui? És clar! Doncs avui és avui. No? De número. Quin número? El que fas tu. Jo no en faig cap, de número. Deixem-ho córrer! Alça! Vinga, no comencem! Si no dic res! Més val. Més val què? Que més val que no comencis. Si no he començat! Has dit alça! Que no ho puc dir? Sí, sí. Pots dir tot el que vulguis. I si no vull dir res? Doncs no diguis res. Que antipàtic. L’antipàtic ets tu. I tu! Que vols pinyes? Deixa’m en pau! Si ets tu, que em burxes. Va, dona, va! Au, si no saps què fer... Ves què hi guanyo... Em sembla que trona. Verge Santíssima del Carme! Reina Santa Mare de Déu! Una altra vegada? I les que calguin! Me’n faig creus! Això mateix. Sí, la força centrífuga que xucla.

 

El blau al clatell, colltort i cellajunt, la força centrífuga em xucla avall i m’amorra al terra. La pintura és una erupció de la pell. La representació, la ficció, és una imatge allargassada i deformada que penja d’un clau d’on regalimen els pigments. La possibilitat d’associar la geografia amb un rostre és una clau de volta més en el camí de les metàfores. Tu pintes el que jo escric. Hi ha una pintura poema. En lloc de presentar un esquema versificat tu conjugues les imatges per a construir no pas una narració, sinó un vers lliure. El groc del nas des d’on em sostinc crucifixat a la paret. Observo, amb preocupació, com el pas del temps desdibuixa els rastres del passat. Deformant la clepsa adreces l’apòstrof cap a un nou emplaçament. El lloc on s’entrecreuen el groc i el blau, és una taca roja de sang, un croc entaforat a la barbeta. I és a l’entremig del mentó on s’inicià el combat, l’alçament, la batalla. La península roja pendent d’un punt negrós que l’estirà i la deformà, i l’empobrí potser per sempre. Amb tot, la tragèdia s’esdevé quan la felicitat no la nega el destí, sinó la consciència. Marcant les línies i els encreuaments dels colors amb la carura, grifollen les arrugues del front. Entre clivella i clivella, acumulacions de cabòries, afliccions, capficaments. Barrinant aquest front sembrat de llivanyes, fer-ne sorgir un trau per on circulin els vents alisis i els oracles. Hissat pel badall d’on regalimen totes les visions, hi ha la suma de tots els colors: el blanc. En aquest cas blanc d’Espanya.

 

El badall dels quatre regalims, sí. A partir d’aquí, el diàleg és impossible. S’imposa un retorn a la recepta, que no vol dir pas a l’ordre. Per què s’hi imposa, això? S’hi imposa? Qui ho imposa? Imposar o impostar? O? O o i? Recordo un batiscaf. Encara hi deu ser. Hi serà, al resultat de la recepta, a Sant Pol de Mar. En futur. Això, Jesús, ocuparà més pàgines de les que havíem quedat. O la lletra hi serà ben petita. Tu en vas fer d’àrbitre, del nostre pacte. Ho accepto, allò de prohibit prohibir. T’has passat, Gerard. I què? Què de què? I és amansida la natura desfermada per aquella saviesa que, de sobte, esdevé un lloc comú on el material humà n’és el protagonista, que s’expandeix acompanyat per uns acords de llaüt, els quals subratllen el ball immòbil de les oliveres, que, de tant antropomòrfiques com acaben essent, es confonen amb les roques erosionades pel vent. I és que allò que és és i allò que no és no és, o sigui, allò que existeix existeix i allò que no existeix no existeix, és a dir, no forçaràs a existir allò que no existeix, la qual cosa es converteix en això: fes existir allò que no existeix; respon a la creació d’en Galdón amb una creació. És el que fem. Ens ha estat demanat així i en el fons del fons ho volem transgredir. Veiem el cel pel celobert, sabem ventar-nos les mosques. Canviar un mot a un escriptor és com canviar un color a un pintor. Un editor anglès (és a dir, un gestor cultural), tenia a la paret, darrere la seva taula, emmarcada, la carta que un poeta li havia escrit abans de suïcidar-se perquè, en l’edició d’un dels seus poemes, l’editor li havia tret una coma a un poema. I al costat d’aquesta carta, en tenia una altra d’un altre poeta que li donava les gràcies per les modificacions que, com a editor, havia introduït als seus poemes, les quals modificacions havien ajudat a la popularització i venda massiva dels poemes. Em sento més a prop del suïcidat que no pas del que s’alegra de la tergiversació de la seva obra i del consegüent èxit de públic. En Joan Brossa va fer repetir totes les invitacions a una exposició seva, de poesia visual, a la Fundació Miró, per la petita raó que s’hi deia que “L’artista assistirà a la inauguració”. I ell no es considerava artista, sinó poeta. La targeta definitiva d’invitació va dir “El poeta assistirà a la inauguració”.

 

Sovint parem massa atenció a les coses en funció de la seva magnitud. Les grandeses no ens deixen veure tota la poesia que hi ha oculta en les coses minúscules. Ens és més fàcil descarregar la culpa en els altres, sentir-nos poc estimats i no corresposts, que entendre en el gest quotidià i imperceptible de l’altre la força de la seva entrega incondicional. Així, els antics -en tantes coses més savis, i en tantes d’altres radicalment ignorants- assimilaven el centre de l’univers al melic comú. Per això Jesús, i valgui la paradoxa, els teus Adams i Eves, la teva pintura tota, té en la no-correspondència el seu valor més extrem. Has reinventat l’anatomia d’aquells que per arbitri es trobaven privats d’una part tant imprescindible. La penúltima de les peces d’aquesta recepta trencaclosques és un melic –el d’Adam, el d’Eva, el teu, o el de qualsevol de nosaltres- penjat al sostre de les mirades, al punt just per adreçar-li en secret les nostres súpliques i les nostres queixes. Jo li he volgut transmetre una absència. Massa capficats en les vivències, assiduament ens allunyem de la xifra lluminosa. Quan en som a prop però, ens socarrima i ens escalda el borrissol. Hem de pagar un preu molt alt per retornar en solitud a nosaltres mateixos. Som sempre homes sols fent-nos-en escàpols a la recerca de companyia. No hi ha significants. Cloc els ulls i m’esforço per evocar una imatge. Quan l’obtinc provoca el negre i, evanescent, retorna en algun incís per desaparèixer de seguit. Tu que has estat la meva llum ara fuges i em deixes sol enmig d’aquesta fosca. Deus tenir les teves raons.

 

I ara enfilem la sortida (petiteta): hem respost a l’art amb poesia, com se’ns havia demanat; hi hem deixat entrar l’atzar i l’automatisme més o menys desautomatitzat, així com la reflexió i certes empremtes del desenvolupament intern del text escrit a duo i alhora individualment. I tot sota el paraigua, enorme, de la instal·lació -imaginada- d’en Jesús Galdón, o més ben dit, de la seva fórmula i de les seves peces encara no muntades. Tot el text- la concatenació de texts- ha acabat essent com una veu en off que acompanyarà l’exposició. El lector o l’escoltador s’ha de deixar endur per la lectura o per la veu sense tenir por d’on pot anar a parar. Si el poeta és un ésser humà en procés d’esdevenir ca, el lector de poesia és un ca que pretén arribar a ser home. I el text present el farà desistir, d’aquest intent megalomaníac. Des d’aquest punt de vista, la instal·lació d’en Jesús Galdón es transforma en una escenografia per a la veu -de dona- que llegeix el text acuradament i neutrament, sense declamar ni interpretar.


Fora dels bastidors un mirall em retrona la imatge d’uns peus que podrien ben bé ser uns peus anònims. I es fan presents lentament les petjades del record de tants i tants trajectes i viatges que hem fet plegats aquests peus i jo. Són, per una banda, un dibuix alat d’un cos sense nom. I en el seu reflex, en la seva immaterialitat, en la seva condició d’i copul·lativa i del desig, un fragment del cos d’aquella que cadascú trobi a faltar. El marc daurat que envolta les idees, podria enclaustrar -i de fet ho intenta- tot el moviment de les passes silents. Però hi ha un batent que es mig desclou. Amb el seu gest convida a travessar de nou cap a enfora -que també és un cap endins- d’aquest poema. Aquesta sortida per mi és una entrada de vida nova. Convida a reinventar-se de la manera més lliure que a cadascú li plagui. A mi em plau de mantenir-me a l’espera en el silenci. Però no estic massa cert de poder-ho aconseguir. Un silenci absolut que tard o d’hora haurem d’afrontar.

 

´ Ui! Se me n’ha anat el cel al cap, altaió + hac mor 01, museu de pintura de sant pol de mar