logo @ +

L’artista anònim havia col·locat sota els epígrafs la totalitat de l’existent, emmarcades les coses sota un nom determinat alhora que tostemps variable. Es tractava de reduir tot l’existent a un contenidor ínfim i avesat al transport. Àvid d’informacions, amb el diccionari a sotamà, recorria els carrers en direcció al museu. A dins i soterrada avall la muralla es mostrava maqueta i realitat ensems, reducció visual del que havia estat una metròpolis viva. No és d’estranyar doncs que fossin precisament els generals romans els qui dediquessin pàgines i més pàgines als tractats sobre la natura. En reclamar una ordenació del territori, una cura dels boscos i un manteniment constant dels marges dels camins, el que es posava en joc no era l’entronització del paisatge.

A cops d’aixada el pagès era l’encarregat de manifestar la fertilitat de la gaia terra. Com la bellesa les vestals. En l’ordre republicà de la natura hi són exclosos els ecologismes doctrinaris i la manipulació tecnològica, així com la reproducció miniaturitzada. A la cadira imperial, peana i temple, s’hi exposaven les maquetes del visible. En l’ordre monàrquic dels gestors d’idees –que fan i desfan- la cura de la natura obeeix a una millora de la maniobrabilitat dels batallons. No tenir els peus enfangats en la terra d’escudelles sinó reposar-los a la llosa de marbre tot discutint nous traçats de les vies de comunicació.

Les cases de l’ànima s’oposaven a la manipulació obrera de les representacions mínimes perquè enlloc de ser metàfora simplement són. Allò real no pot ésser transformat perquè és vist, i la visió és cosa dels déus. Només serà vàlida la forma en la seva manipulació dels invisibles. Divisió entre continent i contingut. No es poden caminar les maquetes. No toqueu les obres d’art. En els quadres romàntics del paisatge hi apareix constantment la figura de l’espectador i del qui viu de la terra. L’un assenyala amb el dit els boscos frondosos que l’altre té a l’espatlla. I amb aquest gest, de la punta del dit en surt un canvi de paradigmes. De la cultura tàctil a la cultura digital. Dit índex dels poders usurpadors i de les tiranies del desgavell mediàtic. I dit índex dels signes i de la revolució social, els dits enlaire en el recompte dels vots.

Casa de nines i mandala la maqueta continua essent tactil. Un dia qualsevol, a la tenda del general, es prepara la campanya del dia entrant. Amb el territori al centre de l’estança, damunt la taula, endreça els flancs i regula les formacions. Tot s’estructura en una esfera virtual, i els legionaris morts es corresponen a fitxes en un joc gens sagnant. La batalla serà salada. Aixecar un campament militar és fer real la utopia del guix i del fustam, els paradigmes. Però els cal reduir el fet a un gargot: el traç del pinzell per arribar a la correspondència amb l’espai. Així, la invenció del mapa és deguda a la impossibilitat de transportar les maquetes amb el campament.

Continuant endavant, seguint la ruta dels visitants, busca en el fulletó la correspondència entre el dibuix i la realitat.

 

´ [text inacabat] altaió 99