logo @ +

La ciència, en plena corresponedència amb la Revolució Francesa i l’alteració dels ordres polítics, obre l’espai d’una nova manera de relacionar-se amb el món. A la llarga, els desenvolupaments científics deriven cap a una reinvenció de la tecnologia i la possibilitat de fer, del món, una font d’origen de noves matèries i instruments. Poc a poc, a través de l’evolució, els coneixements acumulats i la tecnologia punta han anat separant els homes del seu entorn natural, i han acabat convertint el món en un simple mitjà de producció. La relació entre subjecte i objecte, la problemàtica que implica la interrelació d’aquests conceptes, implica una tenció que s’estén fins a l’alteració dels ordres que suposa el dadaisme. D’ençà de la distinció kantiana entre fenòmen i noümen, s’intal·la al bell mig de la problemàtica artística la relació amb l’entorn natural. La zoologia i les teories de l’evolució darwinianes i la genètica -iniciada amb els experiments exploratoris de Mendel- han acabat configurant una nova possibilitat d’agermanar home i natura, a la manera de Beuys.

Tothom pot ser un artista, o més ben dit, fins i tot els insectes poden ser artistes. El desig del vol, la impossibilitat de desplaçar-se en la immaterialitat aèria del vol, ha estat una obsessió contínua al llarg de la història de la humanitat. Del sindicat d’artistes de la cera i el feltre a la mel de les ales enganxades a l’espatlla d’Ícar, l’escalfor desfà amb persistència la impossibilitat del desig, motor primari de la pintua. Els materials pobres de l’art i dels elements de la natura, la producció dels pigments derivats de la matèria primera de l’art -la natura i no pas la mímesi- han fet de les ceres, la seda dels capolls, les nimfes i la metamorfosi, els nuclis centrals de la metàfora alada dels pigments en suspensió contínua. La invisibilitat de l’aire, la impossibilitat de fer visible la transparència del vent, ha estat de sempre una obsessió de la pintura. A través de les emocions i de la sensibilitat, fer possible la percepció de les ínfimes partícules del vol, emprant el fum, les ceres i les hèlices com a estructures primàries de la representació d’una zoologia alada que ens agermana de nou amb el nostre propi medi natural i circumdant.

Un cuc de seda és com una paraula, s’enclaustra en la pròpia sintaxi fent del capoll una frontera i delimitació dels significats primaris de l’aire. Hi ha dues temàtiques preclares alhora de transmetre amb els materials i els significats de l’art els elements de la suspensió del pensament, de l’alta volada dels conceptes: l’especialització biològica terrestre i l’aèria. De la mateixa manera es poden encetar dues vies d’exploració artística: les sensacions ampliades i el fer visible l’aire. Les papallones dels cucs de seda han deixat de volar, com els pingüins, per adecuar les seves necessitats al màxim rendiment dels seus condicionants i del seu medi ambient, de la seva supervivència. Ben a l’inrevés, els humans hem insistit i perseguit fins a l’exasperació la il·lusió del vol. D’Ícar a la patacada pictòrica dels serafins la solució passa per la manipulació genètica i la incorporació de gens que facin créixer ales de papallona als muscles per poder emprendre el vol. I, d’aquesta manera, encetar una interacció respectuosa entre la tecnologia punta i l’entorn.

Els insectes, com a creadors i generadors de l’obra d’art, acaben essent els autors de les pintures que conreen la temàtica més zoològica i poètica fetes a través de les ceres, els capolls i les metamorfosis. Des d’un àmbit natural, les pintures no tenen un autor humà, sinó que -a la manera d’un demiürg- es tracta de generar una sinèrgia de correspondències i conspiracions tot fent que abelles, cucs de seda i papallones siguin els agents creatius de les pintures d’aquesta exploració. I, alhora, els assassins de la pintura que tant perseguia Miró, amb la persecució d’una execució de l’obra des de l’anonimat i la preservació del respecte en vers les sinèrgies que pintor i insectes estableixen alhora de pintar els quadres amb els materials alterats. D’un rusc en surt una ala, d’una papallona en surt mitjançant l’ampliació microscòpia la pinzellada impressionista de Courbet, de la seda dels capolls en surt el filament d’una filigrana del gest expressionista en la seva simplicitat més rotunda i poètica.

Treballar amb els elements primaris dels insectes i els seus materials de construcció permet fer de la pintura un espai de respecte i de relació directa amb el món. La recuperació d’una sensiblitat zoològica transforma els elements que envolten el treball de l’apicultura en estris primaris alhora de fer possible la visibilitat del vent, de l’aire i del vol. Amb la manxa de fum que encanta els ruscs i dormita les abelles, es tracta de pintar i ampliar la sensació dels vents. Aire, vol... els conceptes aeris dels pigments deriven una pintura ingràvida, feta de partícules ínfimes en suspensió. Pintar amb el fum de les serradures d’una hèlice, manxant-lo damunt la cera estampada al llenç amb el mateix bufador de les somnolències apífugues. O bé, provocar una enginyeria de filigrana incitant els insectes a generar un rusc en forma d’ala, una cera modelada fins a l’extrem de mimetitzar les sinèrgies del batre d’ales.

El fil conductor de la pintura se situa al dessota de la crosta de les pinzellades, al filat del llenç, al teixit que suporta el pes de les idees. Els tapissos, com a pintura mural, desenvoluparen la possibilitat de transportar les parets d’una banda a l’altra, generaren una pintura en moviment. Fets de seda, el seu teixit incorporava per natura el desplaçament, el gest rotatori del cuc de seda en plena fabricació d’un filament continu. L’acumulació de capolls, amuntegats l’un damunt l’altre, per envair parets i museus i ocupar en la vertical de l’ull l’espai d’exhibició dels muralismes. Per comptes de considerar el fil de seda revalorar el grumoll filós, el capoll, l’estat larvari de la matèria dels tapissos venecians. El groc de la seda, l’embarbussament de línies sorgides de la boca d’una larva en procés d’esdevenir un grumoll de cèl·lules en plena voragine del trasnformisme. La metamorfosi es circumscriu en la càpsul·la sedosa i el valor de la impuresa d’un material noble retornat al seu estat primari.

La rotació del cabdell, de la troca, es repeteix en el moviment conspicu de l’hèlice. En plena giragonça totalment invisible, i en la seva posició estàtica, un centre de producció d’aire que fa visible el vol. Treballar l’hèlice com a volum d’aire fílmic, el desencolat de la retina a través de la invisibilitat del moviment aeri. De l’avió a la papallona el desplaçament a través dels vents es produeix tot aprofitant el corrent d’aire, la bufada. L’alè, la manifestació de vida, estructura la poètica del moviment. Una crisàl·lide damunt una hèlice suma les forces ingràvides de la natura per produir el miracle del naixement i de la transformació i agermana dos instruments de vol de natura diversa. Les pales volàtils de l’avió seran la superfície de gestació d’una nova papallona, i els engranatges, la fusta, una crisàl·lide contigua que transformi la tecnologia en un ingredient de la metamorfosi.

 

´ deixar fluir, altaió 05 (inèdit)