logo @ +

PAPILO POLYTES

Oh, Papilo, tu tan polida que segregues pintura verda pel cul,
la pasta que eres ara és feta de llum, i vol.
Dels materials pobres de la natura
n’han fet cera, seda, nimfes i ruscs.
I tants tapissos venecians...
Metamorfosi.
Tu, que a l’ala hi duus la pinzellada de Courbet,
per què t’entestes un cop i un altre
a precipitar-te avall. T’ho ben dic,
et clavaré de viu en viu a la paret
perquè no t’estimbis més. Has desfet
els teus pigments petònir viure amb l’agulla
de cap al ventre. Sempre has tingut tendències suïcides.

Oh, Papilo, tu que a les teves ales hi tens incrustacions de la retina.
Els grumolls de cera dibuixen el teatre. Àtoms de pintura,
cultius de pigments. Les etimologies,
els sinònims, els anònims: les crisàl·lides.
Paraula closca. Vius al calaix de la fosa de la pintura.
Lluus la crosta de les pinzellades.
Ets el gest rotatori d’un filament continu d’aire fílmic.
Tu, oh Papilo, que cagues pintura verda
abans d’emprendre el primer vol.

 

 

 


PAPILO POLYTES

Ui, voliana, tu tan com una patena
i cambrejant pintat melat
del teu fons. La massa d’antic
ara és feta llamps i vent.
De la matèria prima n’han parit
reïna, crespó, crisàlide, abells.
I catifes de zèfir... Capgirell.
Tu, que a la visera hi portes
el tret de Courbet, per què, tossuda,
saltes un cop i un altre al buit.
T’ho asseguro, t’entatxaré viva al mur
perquè no t’espenyis més. Has diluït
els teus colors per posar
amb la sageta al teu buc.
Sempre has tingut tendències suïcides.

Ai, papalló, tu que a les teves ales
hi portes encastades les pupil·les.
Els durallons de vernís estilitzen el drama.
Els ètims, el datisme, el contrasentit:
les nimfes.
Closca paraula. T’estatges al caixó
de l’assassinat de l’art.
Mostres la ferida dels pèls del pinzell.
Ets el moviment cíclic d’un llarg fil
d’aire fet pel·lícula. Tu, oh papilo,
que evaqües pintura verda
tot just abans de volar
la primera volta.

 

 

 


PAPILO POLYTES

Ecs, eruga, tu tan bruta que menges pintura verda a pleret,
et faràs una pasta densa i fosca.
De l’esperit més ric de la natura n’han tret cucs, papallones i abelles.
I terres venecians. La immutabilitat.
Tu, que als peus hi duus el pinzell de Courbet, per què t’entestes
a arrepapar-te al tronc?
T’ho ben dic, et deixaré en pau a la teva fulla, perquè t’estimbis.
Si vols.
Has fet els teus pigments per viure camuflada entre el fullam.
Saps que no seràs invisible per sempre?

Ecs, eruga, tu que no tens ales on incrustar-hi ulls,
sense cera no es pot fer teatre.
Grumolls de pintura, absència de pigments. Els derivats,
l’antinòmia, el sense sentit: la forma.
Arrossegues els teus peus, ets el gest lineal d’una pinzellada
contínua de matèria.
Tu, oh cúmul de proteïna, que menges pintura verda.
Si no caus a terra.

 

´papilo polytes, altaió 04 (catàleg Xavier Déu Galeria Metropolitana Barcelona)