logo @ +

He passat l’estiu a El Caire amb Tamáss. He patit la suor, els mosquits, les mosques, els escarabats, les caricatures, els mims de carrer, i els ramats de màquines de fotografiar dels turistes. I hi tornaré a ser, d’aquest dinou al vint-i-tres de setembre, a la Tàpies, amb Witte de With.

 

Passejant per la Ciutat dels Morts -on prolifera l’okupació forçada- buscava la tomba de l’art mentre recordava Père Lachaise. La comissària de París, Catherine David, presenta una exposició sense casa fixa que s’ha anat escampant de Rotterdam a Barcelona passant per la Venècia de la Biennale i altres mausuleus. Ara va ara no va, aquest treball en procés -per dir-ho d’una manera marxista- fa un any i mig ja es va aixoplugar a la ciutat comtal, dessota el núvol de filferro. Aquells dies, la revista tenia per escenari el Líban i els decorats arquitectònics de la ciutat de Beirut.

De la mà dels artistes Sherif El Azma, Anna Boghiguian, Farha Ghannam, Golo, Hassan Khan, Hani Rashed i Randa Shaath, entre d’altres, la visita turística a El Caire d’aquestes representacions àrabs contemporànies és una xarranca passada pel sedàs de l’agència de viatges de la postmodernitat.

 

Un. Egipte té una geografia mil·lenària i arrelada en la memòria del present, i una possibilitat real de generar una cultura crítica. Però, alhora, també és l’enclavament dels jeroglífics, de la mímesi. Per posar les seves representacions en circulació i intercanvi, fotografies, vídeos, vinyetes i altres idiomes prou comuns, ocuparan a la piràmide els colofons que hi ha al segon i tercer nivell dessota les tes, les as i els gargots de la tomba dels signes.

 

Dos. En sortirem havent après que tots els treballadors vivim units en un mateix món, però que no podem desfer sinó només denunciar la divisió entre països de Primera, Tercera i Regional. Tres, Sis, Nou. Tot endormiscat Nil avall, entre pipades, brandant amb el roig de la posta del sol carregat a les espatlles, uns camperols recullen el bestiar i em convenço que els àrabs, fet i fet, són com nosaltres. Que Àrab i Art són constructes occidentals.

 

Quatre. Havent perdut el joc, després de la visita, però tot i així, sento un zumzeig que em neguiteja i m’adono que m’he quedat sense carret a la instantània. Això, també és un prejudici occidental? Un altre visitant arreplega la pedra i clava colps al cap d’una mossa per poder llevar-li els draps. O tot plegat no és sinó el prejudici de no voler tenir prejudicis? Un altre marca a les parets el seu nom amb el guix, com si hi deixés l’empremta. Prejudicis de què? Em miro la pedra i li demano si realment tots nosaltres vivim realitats contemporànies.

 

Sempre podrem decidir-ho fent un cop d’ull al cicle de cinema que acompanyarà la mostra. O preguntar-ho directament als protagonistes: el dia vint de setembre a Golo, i si les agendes no ho permeten, el dia setze d’octubre a les set a Farha Ghannam i a les vuit a Safaa Fathy després de les conferències que hi faran. I els més mandrosos i ocupats sempre podrem recórrer a la web www.fundaciotapies.org i cap a l’octubre comprar el Tamáss2 i exercitar els interrogants.

 

Ara, m’adono que he tornat de El Caire i no entenc res de res.

 

´ desorientació, altaió 03 (revista “El Temps d’Art”, número de setembre-octubre)