logo @ +

N’hi ha que observen amb preocupació que en un món esterilitzat com el nostre, on l’urbanisme de la raó configura el traçat dels carrers i determina la geometria de les sinapsis, encara es mantinguin tradicions que provenen d’una manera directa de la part més primitiva i animal de la llibertat. D’altres, sense passar maldecaps, renuncien a la precisió tècnica del piròmetre per unes bones banyes a l’hora de copsar el punt just de la cuita. A casa, domesticat a l’obediència diplomàtica dels ordres civils, simpatitzo amb els moviments més radicals i contestataris. Fent camí cap a Gallifa amb un llibre sota el braç pensava com la immediatesa dels desplaçaments ha convertit el viatge en una experiència tecnològica que anul·la la vivència del trajecte. En un tres i no res vaig passar d’edificis i carrers densament poblats a la pàgina feta d’un trencadís d’arbres i vegetació espessa. El poble més petit de la província de Barcelona és un exemple clar de revolta i identitat. Quan van saber que perdrien l’autonomia els quinze habitants que hi resten es van manifestar per no perdre l’ajuntament i fer palès que la revolució no obeeix les estadístiques.

 

El trencall de xiprers que duu a la Fundació s’inicia amb una església romànica del segle XI i acaba davant una paret emplenada de pits per l’Amat. És un camí on s’agermanen el simbolisme i la república: l’avantguarda. Veient el Farell a l’horitzó envoltat d’un baf espès com si sortís dels narius d’un brau sembla que amb entusiasme es pugui arribar a flairar la salabror. La gent de muntanya no havia vist el mar per impossibilitat física però en coneixien la natura a través dels llibres, les pintures i les converses a peu pla. Altres, nascuts al bell mig del Raval, no havien baixat més enllà de la Casa Leopoldo per indiferència, tràfec i quotidianitat. Plantat de l’herba estant, el color verd de Celadon acompanya el brollador que fa d’entrada al món Artigas. El nas rajant es mostra tal com és quan la mirada és neta i transparent com el mirotejar de la ceràmica xinesa, un broc irreverent d’on brolla el sobrepès de la bufeta. Una guatlla caça carpes uns pams més avall i als ulls de l’escrot hi nien els ocells a la primavera.

 

Repassant les traces, les escales i els desnivells com qui trepitja diferents graus de lectura, la visita continua camp a través dels tallers fins als gats que s’enfilen a la finestra de la cuina. El combat dur i exigent de la creació aquí estableix un diàleg en equilibri permanent amb la natura. Fins i tot les portes han estat substituïdes per grans finestrons perquè en plena reclusió els artistes residents no perdin de vista les comes. A la plaça de braus li broten de l’arena arbres de fruita espessa. La generositat del tracte em permet trencar a cops de pedra i martell un gerro blau en ple desordre esmaltat dels obradors i entrar amb familiaritat per la porta del darrera. Damunt la pica de la cuina un enrajolat fet a dues mans pel pare i el fill em manté present la generositat del tracte i la intrusió en una intimitat compartida. De fora a dins la complicitat ens és divisa per a la conxorxa i la conspiració. La indistinció i l’abatiment de les jerarquies porta fàcilment a vestir capa i lluentons i lligar-se la monya a la punta dels cabells.

 

La constel·lació d’amics que el ceramista va anar vestint des del primer estudi al carrer de Jules Verne abriga fins i tot l’esquelet de la dona índia suspès al taller i que ha fet companyia al fill a cada mudança. Arreu del mas, des del segle XVIII, verda i de corea, Koryu envolta i fixa en un mateix espai les amistats. En un racó, amuntegats, gerros de cuites dolentes; un gerani arrela endins d’un crani sobrer dels mils que formen el Mural de les Olles; un dibuix de Picasso abriga el braç de Joan Gardy amb un tatuatge certificat; encetem conversa i piscolabis amb un Calder i un Miró l’un davant l’altre i amb un mateix afecte per divisa, els Artigas; en una altra cambra un cap de toro enorme presideix la taula i fa present la colla taurina de l’amic Josa i mastego estofat de l’últim toreig amb la sensació de ser-hi tots a taula mentre germà i lector assaboreixo lentament una grapa.

 

Al defora, de tornada a la ciutat, el trànsit es fa estret per causa d’un camió de porcs de l’escorxador. Al Japó hi ha el poble de Mashiko, on tots hi són ceramistes de flama. Però no és un poble sinó un forn comunal de múltiples cambres on la cuita és alhora individual i col·lectiva, anònima. Un estalvi d’energies per aconseguir un producte que altrament resultaria costós. Replego de nou l’embestida i reflexiono sobre els instints, la valentia i el valor per mirar de compendre la seva passió taurina. Alguns, amb un afany aliè a l’art, voldrien fer de la utopia un aïllament per evitar l’acarnissament amb la realitat i crear una societat perfecta. M’estimo més la lluita i la diversitat. En alçar els ulls llegeixo “Avinyó” al flanc del remolc, les Senyoretes d’Avinyó, i no tres no, multitud! Oposar-se a les corrides mentre es quaixala un tall de pernil és un acte de perversitat. Al cap i a la fi allò que no veiem ha deixat d’existir. Com en un relat de ciència ficció totes les peces anaven poc a poc encaixant les unes amb les altres. Sembla ser que fet i fet, als toros es mor amb dignitat.

 

´ celadon. koryu. mashiko., altaió 03 (publicat a la revista "Al Buit" número Xn:)